Not in my administration [El 3 devuit - 8/03/2013]

Not in my back yard –no al meu pati del darrera- va ser una expressió que va marcar el mandat de Margaret Thacher. L’autor va ser Nicholas Ridley, secretari de Medi Ambient, que la va utilitzar per descriure la reacció de la població britànica en contra del projecte de modernització de la xarxa de ferrocarrils. Tothom considerava que la infraestructura estava obsoleta i s’havia de canviar, però, al mateix temps, ningú volia que aquesta passés a prop de casa seva. Tothom veia el deteriorament, però ningú volia assumir les conseqüències de la millora.

La notícia que publicava la setmana passada aquest setmanari sobre la possible supressió dels consellers comarcals em va fer recordar aquesta anècdota. La notícia destacava unes paraules del Francesc Olivella, president del Consell Comarcal de l’Alt Penedès, on defensava la importància de l’administració supramunicipal argumentant que “dóna un servei real”. Per tant, entenem de les paraules d’Olivella que hi ha administracions que donen un servei irreal. Estaria bé, doncs, que ens identifiqués quines són aquestes administracions que presten un servei no real, ja que és evident que, en el context actual, és impossible sostenir el cost i la burocràcia que suposen 947 ajuntaments, 41 consells comarcals, 77 mancomunitats i 4 diputacions.

Aquí hi ha algú que sobra. Els polítics, com a servidors públics, haurien de ser els primers en admetre la situació. Ho veuen, ho saber i ho prediquen. Això sí: quan és el moment d’aplicar-se les retallades tots arriben al mateix punt: not in my administration.

La nostra propaganda [ElSingularDigital.cat - 16/2/2013]

El procés que hem engegat serà llarg, brut i complex. És per aquest motiu que molt sovint se’ns repeteix des de diverses tribunes polítiques que hem de ser constants, generosos, empàtics i pacients. Jo afegiria dues qualitats més que massa sovint oblidem: honestos i sincers. Són dos factors vitals si no volem acabar fent-nos trampes al solitari.

És evident que hem de fer propaganda. És una peça clau. Com també és evident que hem d’utilitzar un cert grau de demagògia i, fins i tot, vendre alguns falsos miratges com a realitats incontestables. Ho sabem i ho acceptem. Estem en una guerra i, per tant, hem d’utilitzar totes les armes que tinguem al nostre abast. Ara bé, no ho podem deixar tot en mans de la propaganda. La nostra estratègia no es pot basar únicament en eslògans, miratges i trucs de màrqueting polític.

Hem de mirar-nos al mirall i ser sincers amb nosaltres mateixos. Hem de fer un diagnòstic clar sobre la situació que s’allunyi dels falsos apriorismes i del fang de la batalla propagandística. I no, no dic que haguem d’anar amb el lliri a la mà. Coneixem prou bé la força del rival i fins a quins extrems pot arribar. El problema és que si ho fonamentem tot sobre la propaganda correm del risc que, de cop, se’ns acabi esberlant el castell a les mans. Si volem construir un país millor no podem deixar-ho tot en mans de la propaganda. Hem de ser constants, generosos, empàtics i pacients. És veritat. Però per sobre de tot hem de ser honestos i sincers.

Lincoln, la independència i el valor de les paraules [ElSingularDigital.cat - 2/2/2013]

La nostra batalla és dins de casa [ElSingularDigital.cat - 19/1/2013]

Siguem sincers: Espanya té gairebé totes les cartes a favor seu. És un Estat consolidat i avalat internacionalment, controla les xarxes diplomàtiques i té la majoria del món empresarial al seu costat. Espanya és un Estat que ve de lluny i, mal ens pesi a alguns, no caurà al primer revolt.

Nosaltres, si analitzem les pròpies forces i no ens fem trampes al solitari, només tenim una carta que veritablement pot desestabilitzar Espanya: les urnes. És a dir, la voluntat pacífica i democràtica de ser. És aquesta la nostra arma més poderosa. És per per aquest motiu que Espanya posa en dubte que Catalunya sigui un subjecte polític. Saben que si arribem a les urnes (i guanyem) el nostre procés pot ser imparable.

Davant d’aquesta realitat hem d’actuar amb intel·ligència. El temps i les forces són limitades. Ni podem estar cent anys més marejant la perdiu ni disposem de les armes suficients per obrir batalles en múltiples fronts. Per tant, hem de prioritzar. Hem de delimitar clarament les accions i mesurar molt bé les forces.

La principal batalla, en aquests moments, la tenim dins de casa. Hem d’aconseguir ser majoria. I això passa per cada un de nosaltres. Hem de convèncer al veí de l’escala perquè voti Sí a la independència i hem de freqüentar als bars que mai aniríem per explicar-los els beneficis d’un Estat català. Som actors d’un temps històric i tenim a les nostres mans la possibilitat d’aconseguir un somni que generacions senceres han anhelat.

És molt complicat. La batalla serà llarga i l’èxit no està assegurat. Però mai abans hi havíem estat tan aprop com ara. Ho hem de fer per nosaltres i per tots aquells que ens han precedit. És el nostre deure.

La corrupció i llei de silenci [ElSingularDigital.cat - 12/1/2013]

Quan s’engega el ventilador de la corrupció política tothom en surt emmerdat. Aquí paguen justos per pecadors. Es traca de diners públics administrats per servidors públics. La corrupció o el malbarataments dels recursos, en aquests casos, és extremadament sensible. Són diners de tots i, per tant, la lògica ens condueix a pensar que haurien de ser gestionats amb la màxima cura i transparència possible. Lamentablement la realitat no acostuma a seguir els raonaments lògics. L’amiguisme, la corrupció i el malbaratament semblen regir la política del nostre país. De fet, últimament sembla que formin part del codi deontològic del polític.

Davant d’aquesta deformació de la realitat molts polítics es defensen argumentant que “no tots són iguals”. És a dir, que per cada polític corrupte hi ha un regiment de polítics honestos i responsables que administren amb cura i equanimitat els recursos dels seus conciutadans. I possiblement tenen raó. Vaja, possiblement no: segur. Ara bé, tots aquests polítics que afirmen que “no tots som iguals” s’haurien de preguntar què estan fent ells per acabar amb aquesta xacra endèmica. Ja que diguem-ho clar: el problema no és únicament de corrupció. Si la corrupció política s’ha convertit en una plaga bíblica és perquè els mateixos implicats mai s’han interessat en remeiar-la. Només cal veure com ha acabat l’opereta de l’Oficina Antifrau i el lamentable pacte del cas Pallerols. El veritable drama és la llei del silenci i la por que envolta i impregna tota la classe política. L’encobriment, el silenci o engegar el ventilador per empastifar-ho tot no són les millors receptes per acabar amb aquesta malaltia.

Quan els polítics honestos deixin d’encobrir aquells companys seus corruptes i els assenyalin amb el dit podran dir, amb orgull, que “no tots són iguals”. Ja que acabar amb aquesta tara està únicament a les seves mans.

L’expresident i exsenador Montilla [ElSingularDigital - 5/1/2013]

La puta miopia revolucionària [ElSingularDigital - 29/12/2012]

“Un pacte per la llibertat no és compatible amb un pacte que manté les polítiques d’austeritat. Sap on està la llibertat? La llibertat està en unes ràtios raonables a les escoles, està en reduir les llistes d’espera enlloc d’allargar-les, està allà on et diagnostiquen un càncer en un temps raonable. Aquesta és la llibertat i l’han estat atacant, trinxant el país, destruint el moll de l’os de l’Estat del Benestar i els nostres drets”.

-Joan Herrera durant el ple d’investidura

La miopia política ha estat sempre un dels grans mals del nostre país. D’una part, si més no. Hi ha catalans que els hi és impossible aixecar la mirada per observar la realitat amb una certa perspectiva. Possiblement és genètic. No ho sé. La realitat, però, és tossuda i sempre acabem ensopegant amb les mateixes pedres. Abans era la revolució i ara és la crisi. L’essència és la mateixa. Ens quedem mirant el dit i no allò que veritablement apunta.

La independència de Catalunya i la sortida de la crisi són dues cares de la mateixa moneda. Van agafades de la mà i, a aquestes alçades, una ja no s’entén sense l’altra. No sortirem de la crisi econòmica si no acabem, d’una vegada, amb l’endèmic espoli econòmic que ens té sotmesos l’Estat Espanyol. Les retallades, ara per ara, són una necessitat si no volem ser intervinguts i ridiculitzats per Espanya. Herrera, però, sembla que no ho vulgui entendre. Un Estat és una eina política. Res més.

Una part de l’esquerra benintencionada del nostre país continua capficada en dividir-nos en dos bàndols: els que volen sortir de la crisi i els que volen sortir d’Espanya. I, mentrestant, els hàmster va donant voltes dins la gàbia. Puta miopia. Herrera hauria de llegir la carta que Joan Sales va enviar a Màrius Torres al 26 de desembre del 1936: “Som revolucionaris però per damunt de tot posem la causa de la pàtria. Als qui ens pregunten ¿és que oblideu que vivim una revolució? els responem ¿és que oblideu que vivim a Catalunya? ¡Prou experiments exòtics que arruïnen el país!”

Les xarxes socials i les administracions locals [Revista ACM - Novembre 2012]

La política al nostre país està desprestigiada. No és cap secret. Els ciutadans espanyols –i de retruc els catalans- valoren la figura del polític amb una de les pitjors puntuacions de la Unió Europea. Aquesta baixa valoració de la classe política ha acabat de desprestigiar el paper de les administracions públiques, uns actors que històricament mai han gaudit d’una bona reputació dins de la nostra societat.

Els principals retrets que fan els ciutadans a les administracions (generalment locals) són l’opacitat del sistema, la manca d’informació i la complexitat en el processos de participació. Un fet paradoxal si tenim en compte que, actualment, les noves tecnologies han posat a l’abast de tothom múltiples plataformes i mecanismes d’informació àgils, fàcils, bidireccionals i terriblement eficients. De fet, encara és més paradoxal que es produeixin aquests retrets cap a les administracions quan la gran majoria d’aquestes han introduït les TIC en els seus engranatges de comunicació i s’autodefineixen com administracions 2.0. Enfront d’aquesta realitat la pregunta que ens hauríem de formular és obligada: ¿Com és possible que els ciutadans percebin en l’administració uns dèficits que, a priori, tenen abastament resolts?

Després d’estudiar el funcionament i els mecanismes de diverses administracions locals les hipòtesis que es plantegen són les següents:

a. La majoria d’administracions no tenen una estratègia en la utilització de les xarxes socials. Com que a casa nostra l’us de les xarxes socials en el terreny de l’administració és relativament nou els ens locals les han utilitzant sense plantejar-se, en cap moment, la seva finalitat. No hi ha una estratègia al darrere. És a dir, no es plantegen a qui s’adrecen, quin to han d’utilitzar, quina interacció han de tenir, quins objectius volen assolir, etc. Els ens locals en realitzen el mateix us que podria fer-ne un particular sense plantejar-se que la seva idiosincràsia és completament diferent.

b. Algunes administracions, igual que els seus polítics, confonen el contingut del missatge amb el contingent. És a dir, no diferencien el fons de la forma. És un error força comú. És el que col·loquialment s’anomena parlar per parlar. No hi ha una reflexió prèvia al missatge ni es persegueix un objectiu determinat. Només hi ha una transmissió d’una informació que, en moltes ocasions, no té cap utilitat i, per tant, no acaba tenint cap recorregut.

c. L’essència de les TIC és la seva bidireccionalitat. En conseqüència quan tu llences un missatge a la xarxa és normal –i fins i tot obligat- que la gent respongui i repliqui la teva informació. Per tant, partint d’aquesta premissa s’ha d’estar preparat per respondre tota mena de suggerències, dubtes, crítiques o consultes. Moltes administracions locals simplement prediquen un missatge, però no responen a la interaccions dels seus ciutadans. És un error greu ja que es perd una oportunitat de comunicació directe molt valuosa amb el ciutadà.

d. Algunes administracions utilitzen les xarxes socials com una eina propagandística de l’acció del govern o, directament, per predicar la tasca del seu alcalde i el seu equip. Aquest és un error molt greu, ja que les xarxes socials d’una administració haurien de ser, per sobre de tot, útils pel ciutadà. Per tant, han de ser completament neutrals i informatives. Si un administració pública cau en l’error d’utilitzar-les com a mecanisme de propaganda desaprofitarà, de nou, la força del mitjà.

Els ajuntaments, com a administració més pròxima als ciutadans, són els que tenen un contacte més proper i, per tant, els que tenen més possibilitats per transmetre de manera més directa com els afecten les decisions polítiques. És per aquest motiu que és essencial que els ajuntaments practiquin una política de comunicació molt propera, radicalment transparent i, per sobre de tot, molt bidireccional. En definitiva: una comunicació realment útil pels ciutadans i que s’aparti del partidisme o la propaganda.

Les xarxes socials proporcionen a les administracions locals la possibilitat de tenir un contacte directe i bidireccional amb els ciutadans. Per tant, els hi donen l’oportunitat d’escoltar i interactuar amb ells i, en definitiva, de recuperar el prestigi de la política.

La Manela [El 3 de vuit - 30/11/2012]

Hi ha persones que et marquen. Que t’inculquen un virus sense ni adonar-te’n. En aquell moment no n’ets conscient, però amb el pas del temps t’adones de tot el que han arribat a significar per tu. Si escric aquesta columna (de la mateixa manera que llegeixo diaris de manera compulsiva, intento parlar correctament la meva llengua o treballo per la llibertat d’aquest país) és gràcies a persones com la Manela Prat, la meva mestra de català i, de fet, la primera persona que em va deixar de veure com un nen per tractar-me com un adult. A mi, i a una colla de mocosos, ens va ensenyar molt més que simples coneixements lingüístics i gramaticals. Ens va inculcar un sentit crític molt personal, una passió per Catalunya i, per sobre de tot, ens ens va transmetre una visió inconformista del món. En definitiva: ens va ensenyar a pensar.

Ahir em van dir que havia entrat en coma i que la seva mort és imminent. Ja no s’hi pot fer res. Em sap terriblement greu no haver-li pogut dir tot el que va arribar a representar per mi i de fins a quin punt li estic agraït. Ara ja és massa tard i em fa ràbia no haver-li pogut dir en persona. Espero que aquestes línies serveixin com a petit homenatge a una dona que, sense dubte, ha passat per la vida deixant una profunda petjada.

Fins sempre Manela [El 3 de vuit - 3/01/2012]

Dos parlaments, una rosa blanca i una cançó d’Ovidi Montllor. Austera, directa i reivindicativa. Així va ser la cerimònia que es va celebrar el passat diumenge 30 de desembre al tanatori de Vilafranca per acomiadar la vilafranquina, mestra i patriota Manela Prat. La Manela va ser acomiadada tal i com ella era. Tot el que havia representat i predicat es va sintetitzar en la cerimònia. El que possiblement no s’hagués esparat mai és la riuada humana que es va congregar dins i fora del tanatori per acomiadar-la. Familiars, centenars d’alumnes i ex-alumnes, companys de feina, amics i mestres d’altres escoles es van aplegar per retera-li molt més que un comiat: un senzill, però sentit homenatge.

La Manela va lluitar fins a l’últim sospir contra un càncer que, des de feia uns mesos, s’havia apoderat de la seva salut. Un càcer injust. Com tots. Però que ella va combatre fins a l’últim moment amb l’actitud inconformista i rebel que sempre l’havia caracteritzat.

La mestra

La Manela, com va destacar el Pere Cardús en un dels parlaments de la cerimònia de comiat, va ser una mestra en el sentit més ampli de la paraula. Era mestra dins i fora de l’aula. Ho era en tot moment i  ho era per tothom. Va entregar-se en cos i ànima a fer de mestra de català a l’escola Sant Ramon de Penyafort. El seus coneixements, però, anàvem molt més enllà de la gramàtica i sintaxi i no es quedaven a les aules. A les seves classes s’hi aprenia a pensar tot descobrint a periodistes, escriptors i poetes. De Cardús a Llach passant per Ausiàs March, Ovidi, Raimon, Estellés o Martí Pol. Cada classe era un món. Sabies que començava a l’aula i que podia acabar a la porta de l’escola, en un correu electrònic o, fins i tot, fent un cafè fora la l’horari escolar.

Expliquen els experts en educació que els veritables coneixements –aquells que perduren- són els que es viuen i es transmeten amb passió, amb sentiments. Les classes de la Manela eren, sens dubte, una vivència constant.

La patriota

La Manela, per sobre de tot, va destacar per la seva actitud inconformista. Les discussions amb ella eren enriquidores, però també podien esdevenir eternes. Discutia d’una manera, però, que resultava impossible acabar-se enfadant amb ella. Aquesta actitud inconformista i rebel la va posar al servei de la llibertat de Catalunya. La Manela va ser una militant lingüística i una patriota. Des de la classe fins al carrer. Era una actitud vital. Si mai es pregunten com és que el nostre país, tot i les condicions adverses, encara peristeix pensin en gent com la Manela. Gràcies a un petit excercit de Maneles Prat el nostra país un dia serà lliure.

La Manela a una classe de 4t d’ESO ens va repartir un poema de Miquel Martí i Pol que el tinc gravat a la memòria. Més que un poema crec que és l’actitud que la Manela sempre va intentar transmetre als seus alumnes: “Si nosaltres callem, qui parlarà? / És cert que val ben poc la nostra veu. /Som gent de poca empenta,/ massa frívols i tot perquè ens escoltin./ Tanmateix allò que resta de més pur en nosaltres/ val tant -ho sabem bé- com el neguit/ de qualsevol hereu d’aquest insigne/ llinatge de vençuts. / Cal que insistim,/ com qui pidola/ si voleu, davant de cent portes barrades.”

Vendre Penedès [El 3 de vuit - 9/10/2012]

Fa un o dos anys vaig escriure un article en aquest mateix espai reflexionant sobre la marca Penedès. Explicava que el Penedès, a diferència del Priorat –per posar un exemple proper-, tenim una economia força diversificada que, en moltes ocasions, ens ha restat potencialitat a l’hora de teixir un relat col·lectiu. És per això que avancem a ritmes diferents i, fins i tot, contradictoris. Un fet que ha portat a les grans caves i cellers del territori a prescindir habitualment de la marca degut a la seva indefinició. Els esculls, però, no s’acaben aquí. Tenim dos elements molt més problemàtics.

El primer és que les administracions tinguin el lideratge de la marca i que aquesta estigui subjecte als cicles electorals. És impossible consolidar una marca si els seus màxims impulsors no tenen clara la direcció.

El segon –i des del meu punt de vista el més preocupant- està en la mentalitat de molts cavistes, restauradors, polítics, empresaris i hotelers. Els governa, encara, una mentalitat de pagès. Només han de veure l’anunci de la DO Penedès: cap sofisticació ni cap mena de reclam turístic. Tot això té una traducció diària. Molts dels que haurien d’edificar la marca no tenen clar que construir-la és una tasca col·lectiva. No tenen present que vivim en un món interconnectat on les llengües i les noves tecnologies de la informació són vitals per presentar-te. Fins i tot alguns encara no han entès que els horaris de visites, els serveis de cara els públic o la imatge que projecten és elemental.

Hem d’entendre que venem una marca i que edificar-la és feina de tots.

Cordó sanitari [ElSingularDigital.cat - 22/12/2012]

Catalunya, contràriament al que va afirmar Alícia Sánchez Camacho durant al debat d’investidura, no pertany a Espanya, sinó als seus ciutadans. Ara bé, resulta curiós que nosaltres, tot i tenir clara aquesta sobirania, continuem actuant com a minyones indignades o empleats contestataris de l’Estat.

A aquestes alçades de la pel•lícula alguns benintencionats independentistes encara segueixen interpretant el paper de bufons de la cort picant l’am de la provocació a cada cantonada. El Mundo publica un disbarat i nosaltres, lluny d’ignorar-lo, el posem al centre del debat. El ministre Wert diu qualsevol tonteria i nosaltres correm a organitzar manifestos i tota mena de concentracions. A Intereconomia insulten al president Mas i nosaltres ràpidament ho reproduïm a tots els mitjans de casa nostra. Ells ens marquen les nostres regles de joc: les legals i les mentals. Els actuen i nosaltres contestem. Ells amenacen i nosaltres ens defensem.

Ja n’hi ha prou de seguir-los al joc. Hem de saber establir un cordó sanitari i començar a escriure el nostre propi relat. Hem de deixar de jugar a la contra i establir les nostres regles de joc. Ignorem-los. Només podrem ser lliures si abans ens alliberem mentalment de les cotilles que ens han imposat. Si veritablement volem esdevenir una nació lliure i sobirana hem de deixar d’actuar com minyones ofeses i començar a actuar, d’una vegada, com a ciutadans lliures. El primer pas per trencar els paràmetres legals és dinamitat les cotilles mentals.