Som de la FNEC

www.fnecupf.wordpress.com

L’objectiu de les polítiques públiques

“No cal que hi creguin, actuïn com si hi creguessin i, finalment, hi acabaran creient.”

Goebbels

Quan l’experiència és capital (Crònica)

Jordi Pujol, tot i la seva edat (79 anys), presenta una agilitat mental i física envejable. De fet, així ho van poder constatar totes les persones (empresaris, polítics i funcionaris) que van assistir al dinar del Tribuna Oberta Vilafranca del passat dijous.

Després de l’àpat, Pujol va situar-se darrere el faristol i amb un discurs enèrgic, concret i sorprenentment metòdic va captar l’atenció de tots els comensals durant gairebé una hora. El discurs no era improvisat (fa temps que el va predicant per tot arreu). Això sí: tenia un marcat toc empresarial. Com ja va sent norma l’expresident va desgranar el relat en tres parts: la crisi econòmica, la crisi política i, finalment, els actius i les solucions per superar el delicat moment.

1. Crisi política

La crisi política actual, segons Pujol, no té un pare ben definit. És a dir, no té una única variable explicativa. Ara bé, d’entre les moltes variables n’hi ha una que és determinant: el tripartit. Pujol va apuntar cap a l’actual govern de la Generalitat com un del principals factors de la desorientació política que viu el país. Entre l’Espanya de la concòrdia que volia predicar el PSC –explicava Pujol- i la confrontació del “pit i collons” dels republicans en va sortir el Tripartit.

Segons el polític convergent la societat catalana viu instal·lada en un moment de pèrdua de confiança en ella mateixa i de manca de prestigi internacional. Part de culpa, segons Pujol, la té el govern espanyol que va definir com “el pitjor de la democràcia”. Ara bé, l’expresident tampoc esgrimia els catalans de totes les culpes: “hem fet coses malament i ens n’hem de responsabilitzar ja que només així ens en sortirem”.

2. Crisi econòmica

Pel que fa al complicat moment econòmic Pujol va reconèixer que, en part, és fruit del context mundial: és el resultat d’un temps on “s’ha estirat més el braç que la màniga i ara hem de ser prou humils per fer un pas enrere”. Això sí: també va assenyalar, de nou, a les administracions (locals, autonòmiques i estatals) carregant-los gran part de culpa. Pujol va criticar durament que les administracions no facilitin a particulars i empreses la sortida de la crisi sinó que, en molts casos, se’ls dificulti amb burocràcies estèrils, no donant-los crèdit o pujant-los els impostos.

3. Actius   

Després d’emmarcar i delimitar les dues crisis, Pujol, va fer una llista d’actius. Primer: en l’àmbit cultural estem en un moment fantàstic. Segon: estem invertint com mai en R+D. Tercer: en el camp de la medicina tenim professionals altament formats. Quart: hi ha gent que innova i crea empreses diàriament. Cinquè: som la comunitat autònoma que més exporta. Sisè: tenim un teixit associatiu i empresarial molt fort. Setè: hem demostrat en pitjors moments que ens en podíem sortir. Ara bé, Pujol va voler remarcar un factor determinant per sobre de la resta: la seriositat. Segons l’expresident durant aquests últims anys hem fet el ridícul en diverses ocasions. Per tant, si es vol restablir la confiança en les nostres pròpies forces és elemental deixar de fer el ridícul. Un consell que, tal i com està el pati, sembla el més complicat d’acomplir.

Fora feixistes de la universitat

La imbecil·litat d’una part del jovent universitari sembla no tenir límits ni fronteres. Encara que sovint aparentin que ja no es poden superar, no saps ben bé com, però ho acaben fent. Si fa unes setmanes un petit grup d’estudiants… [CLICA PER CONTINUAR...]

Corro sota la pluja

Corro sota la pluja - Anna Roig i l’ombre de Ton Chien

Timbalers sense muntanyes

L’autocrítica és necessària. De fet, m’atreviria a dir que és imprescindible. Ja vaig dir en el seu dia que això de les consultes, en funció del vent que bufés, podia acabar sent un trist foc d’encenalls. I és que la gran virtut de les consultes –que és estar organitzat des de la base- pot ser el mateix temps la seva gran debilitat. No hi ha cap organització sòlida, cap lideratge concret, ni cap mena de planificació.

Ja només per la il·lusió i el desacomplexament que generen el moviment és positiu. Milers de voluntaris destinen temps, diners i feina (de forma totalment desinteressada) a la confecció de les consultes. La pregunta, però, és si això ja és suficient. És a dir, si ens podem permetre que de 300.000 persones només en votin 60.000. Si volem guanyar –que suposo que és del què es tracta- són suficients aquests resultats?

A la consulta d’Arenys de Munt la reacció espanyola va ser esperpèntica. Semblava que Espanya s’estigués esquarterant. A les del 13D s’ho van agafar amb més calma, ja no fèiem tanta por. A les del passat diumenge, però, semblava que la histèria inicial s’hagués convertit en simple ironia.

Les primeres consultes semblaven el desllorigador màgic, el timbaler del Bruc que ens havia de salvar. En aquestes darreres, però, tinc la sensació que el timbaler s’ha quedat sense muntanyes.

Petites batalles (Roger Melcior)

Molts dels nostres líders polítics, empresarials o associatius no estan a l’alçada del país, del moment que els ha tocat viure. Alguns estan xops de cofoisme i simple vanitat. D’altres s’han abandonat les a petites accions individuals on el no fracassar ja s’equipara a una victòria.

Per sort, hi ha gent com el Roger Melcior que, amb el seu dia a dia, ens demostra que el país pot ser millor i que cadascú, si s’ho proposa, pot fer avançar aquesta complicada nació. No només les grans proclames, els pactes nacionals o les immenses manifestacions fan avançar el país. De fet, no cal ser polític, empresari o sindicalista per contribuir-hi. Tan sols és necessari tenir clar on estàs, comprendre les pròpies limitacions i, dins dels teus paràmetres, no renunciar a res. El Roger és l’exemple de les petites lluites diàries i dels petits triomfs col·lectius, aquelles que no s’acostumen a valorar però que trobes a faltar quan no els tens.

Vídeo de la campanya:  A la Universitat en Català.

No tinc temps per pensar

<

Així és. Mazoni. Pròxim concert al Forat de Pany: 12 de març.

Myspace: [CLICA]

Web: [CLICA]

El progressisme que calla

Després de 86 dies en vaga de fam va morir el dissident cubà Orlando Zapata. Gran part de la premsa catalana ho va relegar a una simple notícia breu. Les declaracions polítiques van brillar per la seva absència. Els defensors dels drets humans, els activistes pro-palestins i tots els progressistes que ens tenen habituats a fer grans marxes, concentracions i tota mena de manifestacions per causes llunyanes i remotes van callar. Un cop més –i cada cop amb menys motius- gran part de l’esquerranisme caspós va fer el joc el règim dictatorial cubà.

A l’hora de traçar línies és elemental saber amb qui jugues, de quina part estàs i fins on pots arribar. Molts dels europeus autodenominats d’esquerres sovint obvia quin és el seu bàndol i gràcies a quin sistema poden jugar. Per sobre de les dretes i les esquerres convé tenir present que juguem en el terreny de la democràcia. No es pot justificar el castrisme dient que és un règim d’esquerres ja que, a més de ser una premissa errònia, parteix d’un plantejament reduccionista. El fet que l’illa disposi d’un sistema sanitari o d’ensenyament força homologable (tot i que cada cop més discutible) no justifica l’absència de llibertat. No podem caure en la trampa de contraposar una sèrie de serveis socials a la manca de llibertat.

La llibertat no és negociable. La llibertat no és un joc que es pugui disputar per etapes i establir per terminis. La tens o no la tens. El castrisme mata, empresona i destrueix el pensament discordant. El castrisme ha empobrit una societat d’onze milions de persones que malviuen demanant almoines pel carrer. El poble cubà no ha escollit la situació que està patint. Cada vegada que algú justifica –ni que sigui tímidament- el castrisme està recolzant el pensament únic, la censura i l’assassinat. Està justificant, al capdavall, la seva manca de llibertat.

L’home que treballa fent de gos

Genial. Per cert, com introdueix avui el Toni Aira: Manel o Amics de les Arts?

Correspondència singular (Segona part)

La rèplica de Melcior Comes. Sí, cert, d’acord, però…

Geperuts

Arrencada de cavall i parada de burro és possiblement la frase que millor definiria la curta trajectòria política de l’associació de Joan Carretero. Reagrupament, que va néixer com l’enèsima esperança blanca de l’independentsime, s’ha acabant convertint en un autèntic vodevil que, lluny de transmetre rigor i seriositat, sembla voler imitar les inestables pautes de les telenovel·les sud-americanes.

Primer pleguen uns, després dimiteixen uns altres, pel mig hi afegim una història sentimental entre el líder i una jove promesa, després hi incorporem un alcalde amb vocació de màrtir i un president d’un club de futbol que es deixa festejar per tothom. I bé, per si això no fos suficient, ho amanim amb una rocambolesca història d’intoxicacions periodístiques que vinculen la formació amb els serveis secrets espanyols. Vaja, que si Benet i Jornet hagués d’iniciar un projecte de serial televisiu amb RCat tindria material per uns quants capítols.

La darrera història la vam viure aquest dimecres quan va arribar a les redaccions de tots els diaris un hipotètic comunicat de Sandra Lomas, la jove que va tenir un affair amb Carretero, anunciant un futur acord electoral entre Carretero, Laporta i Nebrera. Finalment, i després d’haver estat publicat per alguns diaris digitals, la informació va quedar desmentida. Els dirigents de RCat, enfront de la calúmnies, van reaccionar dient que presentaran “accions legals” contra aquests “mitjans poc seriosos”. Un cop més la història es repeteix i es criminalitza el dit i no allò que apunta. Perquè si la qüestió és de seriositat potser seria convenient rebaixar-se la gepa pròpia abans d’apuntar a la gepa dels veïns.