“Quan es deixa de creure en Déu es comença a creure en qualsevol cosa”

Com ha d’afrontar l’Església el moviment de la globalització? S’estan perdent els valors o només estan canviant? L’Església s’ha d’obrir o ha de ser més restrictiva? Buscar l’essència de la religió és contradictori o complementari amb la necessitat d’actualitzar-se? Aquests són algunes de les preguntes que es plantegen en aquesta entrevista a Xavier Morlans, sacerdot, professor de teologia de Barcelona, un dels instigadors de la iniciativa de l’Atri de gentils al Bisbat de Solsona i recentment nomenat per la Santa Seu consulton en la Nova Evangelització.

-L’Atri dels gentils és un projecte per confrontar la Fe amb la raó?

No és un projecte de confrontació sinó de mútua fecundació. La Fe i la raó no es contradiuen sinó que es complementen.

-Alguns diuen que són conceptes antagònics.

Alguns ens plantegen la ciència i la raó com a realitats antagòniques a Déu. És cert que l’home europeu ja no necessita Déu per a la seva vida i apel·la a la ciència per afirmar la no-existència. Nosaltres, però, entenem que una cosa va unida a l’altra.

-A Europa sembla que es pugui viure sense Déu.

Sí! De fet, el periodista Antoni Puigverd es defineix com a catòlic sense Déu: un home que valora la cultura, els valors i la tradició, però que no pot creure en Déu.

-Enric Juliana afirma que els valors catòlics han sortit al carrer.

Sí, és cert. El sentit de la compassió, per exemple, és un valor cristià que, actualment, s’ha assumit com a valor occidental. Si vas a molts indrets d’Àsia això no ho vius. No fa gaire dies vam veure per la televisió l’exemple d’una nena xinesa que era atropellada per un camió i ningú l’anava a socórrer. La idea de compassió, del bon samarità, ho van introduir el cristianisme i el judaisme.

-El cristianisme ha mort d’un cert èxit?

Sí, va arribar a impregnar el paisatge d’Europa, i de tant èxit, ha mort i no ha realimentat la idea de la relació amb jesucrist com a ésser vivent. Hi ha una ideologia amb una teoria, una moral i un rutual. Això, però, sense el foc de l’enamorament i la fascinació per Jesucrist és fred.

-Sembla que ara es vulgui tornar a uns certs principis.

Sí, des d’alguns sectors es vol tornar a l’antic ciment de l’evangelització, de la relació més mística. Viure més intensament aquesta relació mística amb Déu i fer-la descobrir a aquells que no l’han sentida però que s’hi poden sentir atrets.

-És curiós que a les 12 de la nit moltes televisions programin tarots i les esglésies estigui buides, oi?

Chesterton, un gran autor anlgès, va dir que quan es deixa de creure en Déu es comença a creure en qualsevol cosa. A Europa, per haver fet una mala presentació, alguns han deixat de creure-hi. L’home, però, és religiós per naturalesa. No en té prou en menjar i reproduir-se…Necessita vibrar per alguna cosa i aquí és on apareix l’autoajuda, el tarot o el futbol, que és una altra forma de religió laica.

-L’Església catlòlica perd i guanya el budisme?

Alguns representants de l’Església s’han adormit. Els ha preocupat molt la llei, el legalisme, el dogma, la correcció de la missa i els controls morals. I bé, això els ha fet descuidar la dimensió existencial i mística. L’any que ve celebrarem els 50 anys del Concili Vaticà II, un intent d’alliberar l’Església d’aquesta cotilla legalista i donar-li aire fresc. Com tot Concili, després de canvis forts, sempre venen temps de desorientació.

-Sembla que una part de l’Església en renegui.

Hi ha hagut algunes manifestacions per intentar amorosir allò que es va viure com un canvi, un trencament amb tot l’anterior. I és clar: hi ha forces d’involució. Però imagina’t què hagués passat si, enlloc de canviar i fer la missa en català, encara es fes en llatí. Seríem una secta.

-L’església hauria de ser més purista o adaptar-se més a la gent?

Aquesta contradicció no existeix. L’alternativa no és aquesta. Tornar a les arrels és necessari per continuar avançant. Hem de ser més netament cristians.

-Quan l’Església arriba, una part de la societat ja torna.

Jo no agafaria la metàfora de la velocitat, perquè aquesta velocitat ens està deshumanitzant. Ara bé, ens hauríem de preguntar: ¿Com és que l’Església no té un valor més compresiu cap a la humanitat?

-La jerarquia eclesiàstica xoca amb una societat que tendeix a l’horitzontalitat?

Sí, aquest és el tema. Tota religió té una jerarquia i una transmissió de saviesa. I sí, és veritat: això xoca amb l’home modern, aquell qui s’ho vol fer tot a la seva mida. L’ofici de viure –el self-service- està bé, però no té res de religió.

-La religió demana uns sacrificis a la gent que no estan disposats a fer?

Sí, perquè l’Església acutal no sap presentar el que ofereix de manera atractiva. Saber-nos vendre millor és un repte pendent.

-La jeraquina i la comunitat contra l’individu.

Estem vivint l’apoteosi del JO i ens creiem que la llibertat vol dir no estar lligats a res. Ni a un Déu, ni a una Església, ni a una història, ni a una memòria, ni a una família. Però no és real. El jo necessita el tu i el nostraltres. Aquesta és una de les claus per interpretar l’apatia d’occident.

-Les converses entre agnòstics i creients no són gaire freqüents.

La cultura ràpida de l’adonisme i dels mitjans de comunicació estan escombrant la reflexionar. A més, hi ha aquesta reacció laïscista de creure que la felictat dels europeus consisteix en elimiar la religió. És una visió errònia: si eliminem la religió catòlica estem eliminant les arrels.

-L’ateisme radical no deixa de ser una fe.

L’ateisme radical és una religió que per construir-se necessita eliminar la religió. El que s’ha demostrat és que l’ateisme -com el de Hitler i el d’Stalin- és la destrucció de la cultura.

“Titulitis” aguda [ElSingularDigital.cat]

El meu veí –un noi de 18 anys- no ha pogut accedir a la universitat. Aquest setembre, després de fer la selectivitat, va obtenir una nota de tall molt baixa que no li permetia realitzar la carrera que desitjava. Volia fer informàtica, però les places ja estaven plenes. Finalment ha acabat provant sort i s’ha apuntat a sociologia per la UOC
Diu que no li acaba d’agradar, però que tampoc hi perd res: al capdavall la universitat pública catalana és gairebé gratuiïta.

A l’any 2010 dels 24.000 estudiants que van superar l’examen de la selectivitat –el van superar més de 90%- 6.000 no van poder realitzar una carrera universitària. Com que les places són limitades s’estableix una nota de tall per accedir-hi i aquests estudiants no van arribar a la nota que se’ls demanava. Així de simple. Segons alguns sindicats universitaris, però, aquest fet “demostra que el sistema universitari està en crisi”. Segurament tenen tota la raó. Ara, no pel fet que 6.000 estudiants no puguin accedir a la universitat, sinó perquè n’hi accedeixen una quantitat desorbitant. Segons el Departament d’Universitats, l’any passat es van matricular més de 140.000 catalans al sistema universitari públic. Aquí no hi comptem les universitats privades perquè es regulen seguint els mecanismes del mercat. Per tant, si els sumem tots tenim que a Catalunya hi ha més de 225.000 persones realitzant estudis universitaris.

A casa nostre hem arribat a una delirant conclusió: si vols ser una persona de profit has de cursar una carrera universitària. El sistema t’hi empeny. L’oferta alternativa a la universitat és minsa, s’hi destinen pocs recursos i, per tant, els que escullen aquesta opció solen ser poc valorats. Aquest motiu força a la gent a optar, sense més remei, per la Universitat.

El problema sorgeix aquí. L’excés de titulacions universitàries fa que aquestes perdin valor i, tot i destinar-s’hi molts recursos, no acaben fructificant al mercat laboral. A més, el fet que tothom es vegi obligat a accedir a la Universitat fa que el nivell mig baixi i el nivell d’exigència es redueixi. És un peix que es mossega la cua.

Hauríem de començar a plantejar-nos que, de la mateixa manera que acceptem que qualsevol persona no pot jugar al Barça, no tothom pot accedir a la Universitat.

Publicat a ElSingularDigital.cat

El Màtrix català [ElSingularDigital.cat]

Hem d’agafar la pastilla vermella i deixar-nos de fer trampes al solitari. La realitat Màtrix no existeix: és un decorat de cartró pedra que, entre tots, ens hem anat construint. Un engany col·lectiu d’una comunitat autònoma que volia imitar un Estat. És el conte de l’aneguet lleig de Hans Christian Andersen: aquell animal que creia ser un ànec i intentava imitar tots els seus comportaments fins que, de cop, descobreix que és un cigne. Aquest és el nostre drama: TV3, els Mossos d’Esquadra, les subvencions a mansalva o les delegacions catalanes ens havien edificat un miratge que, en època de crisi econòmica, s’ha enfonsat com un castell de cartes. Aquí d’Estat només n’hi ha un i, lamentablement, no som nosaltres.

Aquesta setmana el Francesc-Marc Álvaro en parlava en un article a La Vanguardia. Álvaro acusava a Pujol d’haver-nos fet creure una falsa realitat. És a dir, d’haver-se comportat com un president de República quan, a l’hora de la veritat, amb prou feines arribem a ser una comunitat autònoma. I ara en paguem la conseqüències comprovant que és l’administració central qui té la paella pel mànec. Mas ha d’anar a explicar a Londres que som bons minyons i s’ha de justificar enfront dels funcionaris, mentre el Govern Central ens nega els famosos 759 milions d’euros i no vol sentir a parlar de pacte fiscal. Pujol volia que les manifestacions acabessin a la Plaça Sant Jaume i ara que aquest somni s’ha fet realitat no sabem com explicar-los que on s’ha de reclamar és a la Calle de San Jerónimo.

Pujol, però, no n’és l’únic responsable. Els actuals dirigents de la federació nacionalista continuen practicant el doble joc. Aquella ambigüitat calculada, que segons l’exconseller Cullell, convenia a Convergència. Les rodes de premsa del portaveu Francesc Homs semblen que siguin l’antesala de la proclamació de la independència. Les banderes del Pacte fiscal, el tancament de caixes o el dret a decidir han estat capitanejades per timoners convergents. El problema de tot aquest discurs, com molt bé deia el Toni Aira en aquest diari digital, és que el “discurs verbal, si no va acompanyat del discurs dels fets, cada dia costarà més de fer-lo lligar”. CiU té un problema amb els fets i les paraules. No els concorden. No es pot blasmar del control del Govern espanyol, del seu autoritarisme i de la seva manca de comprensió i diàleg i, acte seguit, aprovar-los les mesures antidèficit argumentant que ho has fet “a canvi de res”. L’ambigüitat té límits i, després de la retallada estatutària, el doble joc de la política convergent –tot i obtenir contraprestacions-, pot resultar grotesc i inintel·ligible.

Joves amb IVA: Umair Dar

Avui us enllaço aquest vídeo. Forma part d’un projecte que hem començat a fer Giny Comunicació amb el Centre d’Estudis Jordi Pujol. Aquest projecte pretén donar a conèixer perfils de joves compromesos amb la nostra societat i que, des de diversos àmbits professionals, d’acció cívica o en les seves mateixes opcions personals, es regeixen per uns valors sòlids, unes actituds positives i per bones idees. Joves que despunten en múltiples camps, però que, molt sovint, no tenen visibilitat pública.

L’Umair té 23 anys. Va néixer al Punjab, al Pakistan, però quan tenia 15 anys va anar a viure a Barcelona amb la seva família. Poc després es van instal·lar a Badalona, on és un exemple d’integració i de superació pels seus amics i companys. Actualment està cursant Ciències Polítiques a la UAB i fa de mediador cultural entre les diverses ètnies i cultures que conviuen a Badalona.

Actualitzar-me d’…ElSingularDigital.cat

Porto molts dies (però molts!) que no actualitzo el bloc. Des d’avui ho tornaré a fer. Ja se sap: any nou. Per fer-vos un resum de tot plegat us penjo els enllaços de tot el que he escrit a elSingularDigital aquests últims 100 dies. De mica en mica també penjaré tot el que he escrit al Bisbal de Solsona i, per acabar, tot el que he escrit a El 3 de vuit.

1. “¿Donde dije digo, digo diego?”: “Alguns, mancats de perspectiva, sembla que no comprenguin que el camí cap a la independència es juga per etapes”

2. “L’absurda guerra entre CiU i ERC” : “Si Prat de la Riba hagués preguntat a Fabra a quin partit militava no haguéssim tingut diccionari”

3.  “Això és Espanya”: “Eliminant els acords comercials entre dues comunitats s’eliminen, també, possibles acords polítics”

4.  “Con la Iglesia (española) hemos topado” : “És preocupant el baix perfil dels bisbes catalans: juguem amb l’ambigüitat de nedar i guardar la roba”

5. “L’humor espanyol” : “Els catalans som així: susceptibles i tendim a ofendre’ns per qualsevol bajanada”

6. “#21N: El dies després”: “El pacte fiscal, si no hi ha un pla B, pot esdevenir un segon Pla Ibarretxe”

7. “CATALUNYA: EL FILL TONTO” : “Tot i que els resultats del 20N no ho reflecteixin, el centre del debat polític ha canviat”

8. “Les incògnites del dia després” : “Duran, Junqueras, geomatria variable, pacte fiscal, PSC”

9. “Retallar a TV3″: “TVC gestiona eficientment els recursos? És necessari tenir TVC, ACN, XTVL, BTV? Quins són els criteris per les subvencions als mitjans privats?”

10. “Fades, mamarratxos i senadors”: “Els símbols són essencials. És de les poques competències que depenen íntegrament de nosaltres”

11. “Abandonar la trinxera”: “CiU no pot evitar permanentment la confrontació i, tard o d’hora, haurà d’escollir company de viatge”

12. “PSC: Partit Sense Canvis”: “Els socialistes catalans no semblen disposats a fer un ‘reset’ ideològic ni a plantejar-se nous horitzons”

13. “Els progres de les “festes d’hivern”: “Desitjar-nos ‘bones festes d’hivern’ no ens fa més progressistes sinó una mica més burros”

14. “CCOO: retalla drets”: “Només els queda l’estètica: la jaqueta de pana, la típica crítica contra la dreta i el puny alçat”

15.  “La lògica borrosa”: “Definir d’esquerres a un individu és d’una complexitat enorme. La majoria de variables s’han transformat o, directament, ja no existeixen”

LA DESCONNEXIÓ CATALANA

Som un país acostumat a doblegar-se constantment, poc habituat a l’èxit i força procliu a les derrotes. Per norma general tendim a negociar, regatejar i mercadejar amb qualsevol cosa. Tenim la capacitat de transformar les misèries individuals en triomfs col•lectius i fer que les derrotes semblin profecies. Som amants de les grans gesticulacions, elucubrem immenses teories i prediquem tota mena de consignes futuristes. Ara, quan és l’hora d’actuar hi ha una estranya desconnexió entre les proclames i l’acció. De cop, allò que en diuen el seny català –allò tan nostre- surt a la palestra i acaba asfixiant la consigna. Nen no t’emboliquis, vigila que prendrem mal, no hem de córrer tant, aquest és un llarg camí, no sou prous, això no sortirà bé i bla, bla, bla.

És per aquest motiu que quan surt algú sense complexes, lluitador, humil i que porta l’èxit com a bandera el convertim en un heroi. Pep Guardiola s’ha transformat en l’heroi nacional. El de Santpedor ha aconseguit guanyar gairebé totes les competicions que disputava. I ho ha fet, justament, des de l’òptica oposada a la “via catalana”. Ha parlat poc dels rivals, no ha fet grans proclames, ha treballat de valent i no ha tingut por de somiar. El Parlament de Catalunya no va guardonar, només, a un entrenador de futbol. El Parlament va distingir a un personatge que, més enllà de ser entrenador de futbol, ha sabut fer despuntar a tot un equip i els ha conduit al més amunt possible. Ho ha fet, a més, per damunt de la mediocritat imperant i amb els valors de la humilitat, la persistència, la passió i el sacrifici.

Per continuar llegint clica [AQUÍ]

Restablir la rutina

Torna la rutina. Tornem a les feines, a les escoles, als instituts i a les universitats. Reincorporem les pautes de comportament hivernals, retrobem els bars de sempre i els horaris civilitzats d’esmorzar, dinar i sopar. Els diaris reincorporen els articulistes de sempre, les ràdios la graella habitual i les televisions abandonen les sèries refregides i els programes musicals.

S’acaba l’estiu, aquesta època de l’any en que ningú té horaris, on desapareixen les pautes i les agendes es converteixen en paper mullat. La xafogor de l’estiu altera qualsevol mena de comportament perenne. Destrueix la concentració, la disciplina i totes les rutines.

Per sort, però, s’acaba l’estiu i marxa la calor. De mica en mica el fred ens va civilitzant. Tornen els jerseis, els pantalons llargs, els mitjons i les sabates. Torna el cafè del matí, el Basté a primera hora, les columnes del Monzó i els àpats amb horaris. S’acaba l’estiu i tot torna a tenir un principi i un final ben delimitat. De nou restablim la rutina.

Qui dies passa…

Si la setmana passada vaig publicar l’ última columna d’opinió al 3d8 aquesta setmana pubico l’últim reportatge parlant de quatre amics meus que, en temps de crisi, estan creant projectes i, per sort, els hi van bé. També parlo d’aquesta cosa que en diuen “els joves” i de la percepció que, en general, fa 3000 anys que estan degenerant. Per llegir-lo heu de clicar a sobre la imatge.

L’última frivolitat

Ja està, ja les tenim aquí: eleccions el 20 de novembre. Zapatero ha decidit immolar-se per la causa amb una última frivolitat. Els jocs de mans i les cabrioles acompanyaran el seu mandat fins a l’últim minut. El president del “talante” ha decidit ser enterrat un 20 de novembre. La banalització de la política fins al darrer sospir. Tot sigui per la causa.

Zapatero ha estat el president de les formes. Aquestes ho han estat tot. El Photoshop i el teleprompter han vertebrat el seu discurs. Ha intentat camuflar l’absència de projecte amb grans gesticulacions. Les circumstàncies l’han superat i, enlloc d’afrontar-ho amb realisme, ho ha intentat ocultar amb frases grandiloqüents sense cap mena de sentit. El drama dels autodenominats socialistes és aquest: el seu discurs s’ha reduït únicament a una qüestió d’estètica. Se’ls han acabat les idees, s’han quedat sense discurs i recorren al simbolisme per suplir la seva manca de plantejaments. La realitat els ha desbordat i han estat incapaços de construir un nou discurs. Tot és “talante”, gesticulació i pura escenificació. Convoquen eleccions un 20 de novembre per intentar pescar algun votant despistant. Ni projecte, ni remeis, ni solucions: apel·len a les vísceres del votant indignat. Si tu no hi vas, ells tornen.

Per continuar llegint clica [AQUÍ]

ETAPES

La vida està plena d’etapes. Sovint, però, per obrir-ne de noves és necessari tancar-ne d’altres. Vaig començar escriure en aquest setmanari el 7 d’octubre del 2005. El Ricard Rafecas em va brindar aquesta possibilitat quan només tenia 17 anys. Em va advertir, però, que hi escriuria amb una condició: aprovar tots els exàmens. Al llarg d’aquests anys he intentat anar complint aquest compromís i, si tot va bé, d’aquí a dos mesos ja hauré acabat la meva carrera universitària.

He arribat al final d’una etapa. Ara, per qüestions laborals, se’m fa molt difícil mantenir el compromís d’escriure un article cada setmana. És per això que abandono aquesta bonica columna –abans anomenada Torre d’Ivori- i que ha significat tant per mi. M’hi he deixat la pell: he discutit a tord i a dret, he conegut a infinitat de persones, he comès una brutalitat d’errors i, sobretot, he aprés la importància de mesurar cada una de les paraules.

Ara, però, s’acaba una etapa. És per aquest motiu que vull donar les gràcies: al Ricard per haver-me donat l’oportunitat, a la redacció del 3d8 per haver-me aguantat alguns estius i a tots vostès per haver anat llegint aquesta petita columna. Moltes gràcies.

LES MENJADORES

La setmana passada aquest setmanari publicava que CiU i ERC havien signat un acord per governar el Consell Comarcal de l’Alt Penedès. El mateix dia que es publicava aquesta notícia s’escollien els presidents de les quatre diputacions. El nou president de la diputació de Barcelona, Salvador Esteve, igual que el proper president del Consell Comarcal, Francesc Olivella, van anunciar que treballarien per assolir les futures vegueries.

Això, senyor meus, comença a ser un escàndol de dimensions considerables.  Si no ens plantegem eliminar algunes administracions l’escenari és insostenible. Aquest ritme l’administració s’acabarà convertint en un monstre. Catalunya no pot suportar 947 ajuntaments, 41 consells comarcals, 77 mancomunitats i 4 diputacions. Hem creat un amalgama administrativa esperpèntica.

Les diputacions remenen anualment uns 1000M€ i els consells comarcals uns 600M€. Tots junts, al capdavall, no arriben ni a una quarantena part del pressupost de la Generalitat. Alguns potser diran que això és la xocolata del lloro. Ara bé, si ens creiem el discurs de l’eficiència i l’austeritat hauríem de començar per eliminar administracions supèrflues com els consells comarcals, qüestionar molts dels sous dels seus dirigents (9.000€/mensuals el president de la diputació), eradicar els grotescos privilegis dels seus tècnics i administratius, fiscalitzar els càrrecs de confiança nomenats a dit i reduir l’enorme quantitat de diners que es gestionen amb objectius no finalistes.

PRIMER ELS DE CASA

El país està malalt. Malalt de debò. De fora ens ataquen ferotgement i nosaltres anem posant-nos pals a les rodes. Alguns experts xifren el dèficit fiscal en 22.000 milions d’euros anuals. El robatori espanyol és dantesc. Una xacra que pot ser letal. La crisi, per sort, ha accelerat el procés i n’ha visualitzat les devastadores conseqüències. El problema, però, no és únicament espanyol: també el tenim a casa. Sempre és convenient tenir la casa neta abans de sortir a la palestra per predicar tota mena de proclames. Llastimosament no es pot dir que siguem un exemple de bona conducta.

Les xifres són esgarrifoses: 946 ajuntaments, 41 consells comarcals, 77 mancomunitats i 4 diputacions. Els consells comarcals s’han convertit en l’empresa de recol·locació convergent. L’últim any –segons l’IDESCAT- van remenar uns 600 milions. L’altra cara de la moneda són les diputacions que, fins fa quatre dies, havien estat la menjadora socialista. La de Barcelona era la gran mamella: 615 milions anuals de pressupost –per a despeses no finalistes-, uns 4000 treballadors i uns sous que ratllaven l’insult. Fa unes setmanes l’anterior president de la diputació, Antoni Fogué, –que tenia un sou de 9.184 euros mensuals- va tenir els nassos d’advertir a CiU i PP que a la diputació “ja no hi quedava res per retallar”. Analitzem les dades, doncs. La diputació destina un 58,2% dels recursos en despeses administratives, un 32,03% a transferències a altres administracions i només un 9,77% correspon a despeses directes. Gran part de les quals, per cert, són subvencions a entitats no públiques. Ras i curt: destina més de 350 milions d’euros a mantenir una estructura administrativa que bàsicament es dedica a transferir recursos a altres administracions. Home, senyor Fogué, potser sí que podem retallar una mica més, no?

Ara: la resta de diputacions tampoc es queden curtes. Tarragona té un pressupost de 127M€ i 1200 treballadors; Girona té 108M€ i 533 treballadors; i Lleida té 96M€ i 574 treballadors. Les xifres són delirants. Entre tots hem anat edificant tota mena d’administracions i ara no sabem com destruir-les. De mica en mica, tot aquest teixit ens ha anat ofegant. Hem creat una estructura sense incentius interns i amb poca capacitat de reacció. Una maquinària lenta i ineficient que, enlloc de resoldre els problemes, entorpeix –en molts aspectes- la bona marxa del país.

Per continuar llegint clica [AQUÍ]