Sopa independentista

Tinc la sensació que part de la classe política catalana obvia – o directament menysprea- l’importantissim avenç que ha dut a terme l’independentisme. Alguns voldrien que els seus falsos miratges encaixessin amb la realitat. Argumenten, des de la seva talaia impol·luta, que aquest moviment independentista és tan sols el resultat d’un període febril que es resoldrà amb un nou govern. Van equivocats. Hem cremat una brutalitat d’etapes amb un brevetat que espanta. No hi ha volta enrere. Molts discursos han caducat. Ja no ens val els vells patrons pujolians.

Joan Sales, a través del personatges del Juli Soleràs, fa un paral·lelisme a Incerta Glòria que perfectament podrien aplicar-se molts dels immobilistes que van predicant la teoria febril. Soleràs afirma: “Vosaltres no teniu imaginació; us penseu que això és com un xàfec d’estiu que t’arreplega al ras i que després vindrà la sopa de farigola, la bona sopa fumejant a caseta, després de canviar-se els mitjons i la camisa. ¡Bona sopa de farigola tindreu! El que vindrà després serà la nàusea”.

Doncs bé, desconec completament què vindrà després. Sóc totalment contrari als estirabots i a les caramboles que es presenten com a dogmes. Sobretot quan sorgeixen de l’estómac i no tenen cap mena de projecció. Ara: hem d’entendre que les consultes, el malestar polític, RCat, les cinquanta mil plataformes sobiranistes o el fenomen Laporta no són una simple anècdota que puguem obviar.

Tendresa

I si no fos per la tendresa…

Virgueries tripartites

L’electoralisme del tripartit està assolint unes quotes delirants. Amb l’avantprojecte de llei de vegueries aprovat per l’executiu català ha aflorat el súmmum del partidisme, la descoordinació i la manca de gestió d’aquesta andròmina tricèfal que ens governa. Els republicans intenten marcar perfil per distanciar-se de tuf socialista que els ha impregnat durant tota la legislatura. ERC vol arribar a les eleccions amb un projecte propi sota el braç. Els socialistes –observant el futur naufragi electoral del seu soci pseudoindependentista - ho accepten però, com era d’esperar, amb la imposició d’un suculent intercanvi de cartes. Primer: la creació de l’Àrea Metropolitana, un ens que estarà governat pels socialistes fins als anals de la història i que pot servir com a refugi funcionarial en l’hipotètic cas de perdre l’alcaldia de Barcelona i la Generalitat. Segon: la renúncia de la vegueria del Penedès. Els socialistes veuen com una vuitena vegueria els hi podria restar poder i, en contra del interessos republicans, es carreguen una iniciativa que compte amb un ampli suport dins del territori. Tercer: una ambigüitat estratosfèrica per poder generar un doble discurs. No es parla de les capitals problemàtiques, no hi ha cap mena de calendari de substitució de les diputacions i, per acabar-ho d’adobar, obre les portes a futures modificacions en el text. En resum: si aquests han de ser els nostres governants gaire temps més que Déu ens agafi confessats.

Que algú els salvi d’ells mateixos

El personatge que encarna Tony Blair en la pel·lícula The Queen diu una frase que, ben possiblement, podríem aplicar a la malaltia endèmica que pateix l’independentisme català quan intenta estructurar-se en formació política. Blair, veient la desastrosa reacció de la reina Elisabet d’Anglaterra enfront de la mort de Lady Di, mira amb incredulitat al seu assessor polític i diu: “si us plau, que algú els salvi d’ells mateixos”.

I és que un té la sensació que gran part dels independentistes es fan trampes al solitari dins d’un agonitzant bucle. Primer s’inventen un discurs aliè a la realitat pensant que han descobert la sopa d’all, després juguen a fer-se la traveta entre ells i, finalment, -i això ja es marca de la casa- es lamenten pel fracàs, s’autoflagel·len però sempre acaben buscant fantasmes foranis. Sovint molts tendeixen a pensar que baixarà un marcià amb un platet volador que els eximirà les culpes i els conduirà cap a la independència. I, de fet, és així com molts benaventurats –partint d’aquesta idealitzada premissa i ignorant els intents fallits que els han precedit- segueixen de forma cega el marcià salvador. Lamentablement, però, la via no és tan fàcil i, per sort o per desgràcia, som un país massa petit per albergar tantes vocacions de màrtir, marcianet i salvapàtria.

Com que Catalunya no és un títol de pel·lícula i, de moment, el marcià no ha vingut, ens convé continuar treballant de forma obstinada. Potser lenta però serena, eficaç i constructiva. Descartes va deixar escrit: “Els qui caminen ni que sigui lentament poden avançar molt més, si segueixen sempre el camí dret, que no pas els qui corren però se n’allunyen”.

El catalanisme polític des de la Mancomunitat sempre ha tendit a guanyar més autogovern. Sempre. Potser el seu avenç ha estat poruc i lent. Ara:  ningú pot negar que s’ha avançat i que es continua avançant. Quan Catalunya tan sols tenia una incipient administració sense personal ni diners va avançar. Fins i tot quan no tenia administració pròpia –sinó que la tenia en contra-  va avançar.

Doncs bé, tot fa preveure que amb una administració pròpia, les fronteres afeblides i amb un món globalitzat continuarem avançant. Ara: fora bo i necessari deixar de fer el ridícul, rompre aquest bucle endogàmic i deixar-nos de fer trampes al solitari. Només nosaltres –sense marcians ni salvadors- serem responsables del nostre futur.

Any electoral

Demà, amb l’entronització d’Artur Mas, comença un nou any electoral.

Tinc una pregunta per vostè

Cementiri nuclear

El municipi d’Ascó vol tenir una cementiri nuclear. El ple de l’ajuntament, en un principi, hi vota a favor. És a dir, si el govern espanyol ho estima oportú, el podrien allotjar. La ministra Salgado diu que legalment hi tenen dret. El President Montilla, i la majoria del Parlament de Catalunya, diu estar-hi en contra. Molts municipis del voltant d’Ascó també s’hi han pronunciat desfavorablement. Un cop més, tenim un conflicte d’interessos.

Si al cementiri nuclear tingués alguna afectació negativa podria involucrar a una població molt més àmplia que la del simple municipi. El meu dubte no és sobre sistema legal sinó al voltant de la legitimitat. La pregunta és: qui hauria de decidir sobre aquest cementiri nuclear? El municipi de forma unilateral? El municipi i aquells que quedin afectats pel cementiri? El Parlament de Catalunya? El govern espanyol?

Ps. Durant molts anys hem estat enviant els residus nuclears a França. Qui havia preguntat als municipis pels quals passava –i encara passa- la caravana nuclear si volien que aquesta transités pel seu municipi?

Pressupostos, funcionaris i polítics

Pressupostos, funcionaris i polítics

Montserrat (divendres)

Feia molt temps que no pujava a Montserrat. Tot i això, sembla que la muntanya resti absent a l’esclavatge de les hores. Els pocs records que conservava no han canviat. La plaça central, la Basílica, la petita biblioteca, el pati gòtic o el camí dels degotalls presenten el mateix aspecte de sempre.

És divendres, hi ha molt poca gent i el silenci és gairebé absolut. Fa fred però no és excessiu. Arribo al voltant de les sis de la tarda i, abans de quedar amb el pare Emili, decideixo recórrer els pocs racons que han quedat gravats a la meva retina d’infant. Quan érem petits un cop l’any tota la família passàvem plegats un cap de setmana a Montserrat. Amb el temps, però, ens hem anat fent grans i hem anat abandonant, de mica en mica, la tradició. Encara recordo les passejades pels degotalls, les partides de cartes, la xocolata desfeta de l’àvia, les llargues estones a la biblioteca, la intensa boira del capvespre o la deliciosa coca de Montserrat. Grans records.

Després d’uns moments de melancolia em dirigeixo a la cel·la. Les cel·les, en contra dels meus records, han canviat i han canviat radicalment. Tinc calefacció, dos llits, una cuina equipada, un petit menjador, un bany i un televisor. És força moderna i està completament equipada. De fet, més que una cel·la sembla un pis. Em desfaig la bossa, vaig a comprar una ampolla d’aigua i, quan ja ho tinc tot ben posat, emprenc el camí que condueix fins al monestir.

Arribo a la portaria i demano pel pare Emili. Mentre l’espero m’assec en una cadira d’espart, trec el bloc de notes i començo a fer anotacions inconnexes. Vaig escoltant uns passos de fons que s’acosten. Arriba el pare Emili Solano. És prim, té les faccions facials força marcades, un somriure contingut i uns cabells negres com el carbó. Deu rondar la cinquantena. Parlem una estona sobre les nostres vides. El pare Emili va néixer a la franja i va estudiar empresarials al País Basc fins que, per caramboles de la vida, va acabar ingressant a la congregació dels benedictins dins de la petita comunitat del monestir de Nostra Senyora de Valvenera a la Rioja. Després de vint anys dins de la comunitat de Valvenera va marxar a Montserrat. De fet, tan sols porta cinc anys a Montserrat.

En fi, després d’explicar-me quatre coses més comencem a planificar el dia de demà. De tota la planificació –que ja la llegireu en el següent post- us deixo amb els següents punts: a les sis de la matinada: matines; a 2/4 de vuit: laudes; a les onze: missa; a les tres de la tarda: nones; a 3/4 de set: vespres; i a 1/4 de deu: completes. En fi, que Déu m’agafi confessat.

Amics de les Arts

Els Amics de les Arts

Sense discurs

No parlar d’un problema no significa que aquest deixi d’existir. La immensa polèmica generada a Vic per no voler empadronar els immigrants sense papers posa de relleu la manca de discurs que, durant molt temps, ha tingut el debat polític espanyol enfront d’aquesta problemàtica. Les arengues “bonistes” han monopolitzat el debat criminalitzant a totes aquells posicions que pretenien escapar de les benvolents cotilles que predicava gran part de l’esquerra progressista. El risc de no tenir un discurs ben definit per afrontar un problema candent és elevat. PxC, per exemple, és el resultat del no-discurs. Si l’única resposta dels partits tradicionals enfront de la immigració són un reguitzell de bones intencions estem cometen la temeritat de regalar el relat discursiu als partits populistes. És evident que els immigrants són persones humanes i tenen drets. Aquest, però, no és el debat. La qüestió no és la persona sinó el seu encaix en un sistema administratiu que amb molt pocs anys s’ha convertit en generador de múltiples serveis que, actualment degut a la crisi, no poden afrontar. L’Ajuntament de Vic tan sols ha fet un toc d’atenció. Ara: dubto que el fet de no empadronar sigui la solució. Com a mínim, però, han posat el problema dins de l’agenda política. Si realment es vol afrontar l’assumpte seria convenient abandonar els tòpics estèrils, els sentimentalismes carrinclons i l’electoralisme barat.

Sanjosex: Al marge d’un camí [nou CD]

Avui surt el nou CD de Sanjosex i dimecres hi ha concert a l’Heliogàbal.

Màrtirs i messies

“La història ens diu…”, “la ciutadania vol…”. Ahir vaig anar a una conferència de Montserrat Nebrera i, no sé perquè, em va recordar aquest vídeo.