La rereguarda [ElSingularDigital.cat]

Convergència ha estat més de 30 anys predicant que la Diputació de Barcelona era un organisme inútil, carregat de competències absurdes i utilitzat pel Partit Socialista com a menjadora de molts dels seus dirigents.

Fa menys de dos anys molts càrrecs electes de la federació nacionalista carregaven durament contra aquesta institució esgrimint que els seus 615 milions anuals de pressupost –per a despeses no finalistes-, els més 4.000 treballadors i els sous de Hollywood dels seus dirigents ratllaven gairebé l’insult.

En aquell moment la Diputació de Barcelona destinava un 58,2% dels recursos en despeses administratives, un 32,03% a transferències a altres administracions i només un 9,77% corresponien a despeses directes. En resum, es destinava més de 350 milions d’euros a mantenir un estructura administrativa que bàsicament es dedicava a transferir recursos a altres administracions.

Tot feia preveure que si algun dia Convergència arribava a dirigir la diputació aquesta es reduiria a la mínima expressió. És a dir, que cediria competències, eliminaria duplicitats absurdes i retallaria (de forma contundent) els sous dels dirigents. La realitat, però, no ha estat aquesta. Els pressupostos per a despeses no finalistes, l’exèrcit de càrrecs de confiança i els sous de futbolista continuen existint. Tot i els discurs d’austeritat la Diputació de Barcelona segueix mantenint una estructura administrativa esperpèntica i encara esdevé el refugi de molts polítics desterrats.

Alguns diran que la Diputació de Barcelona –en comparació a l’enorme engranatge de la Generalitat- és tan sols la xocolata del lloro. És veritat. Ara bé, és un exemple destacable i és, al capdavall, el reflex d’una situació.
A la política li falta credibilitat. És veritat que molt sovint es critica als polítics sense arguments i se’ls engloba a tots de manera injustificada. Ara bé: no podem parlar de credibilitat si no prediquem amb l’exemple ni tampoc podem parlar de retallades i d’austeritat si, tot i la crisi, continuem mantenint 947 ajuntaments, 41 consells comarcals, 77 mancomunitats i 4 diputacions.

Que Espanya ens roba, ens menysprea i ens insulta és una realitat. Una realitat que hem de combatre. Aquesta batalla, però, no ens ha de fer oblidar que la nostra rereguarda, molt sovint, tampoc és la més indicada.

Publicat a ElSingularDigital.cat

[ENTREVISTA] Jordi Pujol: “Sembla que alguns tenen ganes d’esborrar tot allò que tingui una influència cristiana”

Jordi Pujol i Soley (Barcelona, 1930) va ser president de la Generalitat de Catalunya durant 23 anys. Possiblement és un dels polítics més destacats que ha tingut mai Catalunya. Un polític que no s’amaga de res. Ni dels principis cristians ni de cap dels fonaments que han configurat la seva doctrina política. Ha viatjat per mig món, parla 7 llengües i ha conegut a infinitat de persones. Molts diuen que si no hagués esdevingut persident de la Generalitat hauria estat un dels intel·lectuals europeus de referència.

- Ser cristià ha tingut una forta incidència a la seva trajectòria política?

Ser cristià, a part de tenir un sentit de transcendència, significa donar molta importància a la persona humana. Per tant, procurar que la persona sigui tractada amb justícia, respecte i que se li ofereixin possibilitats de desenvolupament espiritual i material. El fet central de la doctrina cristiana, per una banda, és el fet de la revelació i resurrecció. Per l’altra, el que veritablement compte són les persones. Les persones, fins i tot, agafades individualment. La persona és l’element central. Des d’una perspectiva cristiana tota persona és filla de Déu, els que creiem i els que no hi creuen.

- I la col·lectivitat?

L’Evangeli diu que estimaràs a Déu i el pròxim. Això és l’essència del cristianisme. Traduir això a la vida pràctica no és fàcil. No és fàcil estimar a Déu i a les persones. Però aquest és l’objectiu. Les persones, però, per realitzar-se plenament també necessiten una altra cosa: la col·lectivitat. Difícilment la persona es pot realitzar si no està en contacte amb els altres. Per tant, un polític ha de tenir molt clara la idea del bé comú.

- El bé comú?

Sí, el bé comú és un bé general. És allò que es necessita perquè les persones es trobin en un àmbit, en un territori i en una estructura que les ajudi a ser millors.

-Això és únicament cristià?

No, no és únicament cristià. A Europa, però, ens és una mica difícil distingir certes tradicions del cristianisme. De vegades, algun d’aquests conceptes no sabem –jo almenys no ho sé- si són de validesa universal o, en el cas europeu, són el resultat de l’acció del cristianisme, el judeisme i els grecs.

-En Juliana ha escrit més d’una vegada que a Europa els valors cristians han sortit de l’Esglèsia al carrer.

Molts d’aquests valors, indubtablement, són d’origen cristià. Ara, és possible que fossin anteriors al cristianisme i que el cristianisme els acabés d’emmotllar i perfeccionar. Però és evident que el cristianisme, en aquest doble sentit, ha jugat un paper important. I un polític cristià ha de mirar de tenir-ho en compte.

- Quina hauria de ser la relació entre l’Església i la política?

Nosaltres, a Europa, tenim clara la idea de la separació de l’Església i l’Estat. A mi em sembla que és una bona cosa que, per altra banda, el mateix Evangeli en parla: Doneu al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu.

-Alguns, però, sembla que els molesti la tradició cristiana.

Efectivament. A casa nostra i a molts llocs d’Europa alguns tenen ganes d’esborrar tot el que tingui una influència cristiana. Hi ha un cert desig, per part de sectors importants de la societat, d’anar esborrant les petjades del signe cristià. Això hi és, evidentment. Però també hi ha una pèrdua del sentit religiós en general i una pèrdua del sentit cristià. I no només hi ha una pèrdua, sinó que hi ha sectors que tenen moltes ganes que això desaparegui del tot.

Quan vostè afirma que hi ha una crisi de valors i d’actituds, a què es refereix?

Valors vol dir tenir conviccions, creure en alguna cosa. Creure en coses que tu trobes que són sòlides i que valen la pena, però que també poden permetre orientar la vida i progressar. Progressar no en l’ordre material, sinó en la realització personal. Els valors tenen una traducció de tu cap en fora. Els valors, per exemple, de la caritat, la compassió, la justícia, l’equitat. Quan diem que hi ha una crisi de valors ens referiríem, una mica, al que diu Bauman o Gregorio Luri: els valors líquids.

Els cristians ho tenim més fàcil per superar aquesta crisi de valors?

Sí, perquè els tenim més per la mà. Però el que té difícil, com tothom, és posar-los en pràctica. El fet de ser cristià no vol dir que siguis millor. Falta la voluntat i la intensitat de la vivència. Perquè intel·lectualment pots pensar una cosa però no aplicar-la al dia a dia.

Diu Rigol que el cristianisme, a Europa, ha mort d’èxit.

Cert. S’ha de reconèixer els mèrits de la social democràcia i tenir clar que l’Europa que tenim és fruit dels valors cristians. Una valors cristians passat per molts sedassos i treballats. A aquests valors cristians inicials se li han afegit els valors del Renaixement, de la il·lustració francesa, alemanya, americana, etc.

I té bona salut aquest model?

Sí, però amb canvis i millores. El nostre ha estat un èxit transportable perquè molts països del món volen ser com Europa. Aquest sistema, però, està en crisi: ecnomòmica i de valors. I, tinc la sensació, que les dues crisis van unides.

#novullpagar [El3devuit]

Sempre he estat a favor del sistema de peatges. Em sembla un sistema just i equitatiu: només paga qui utilitza el servei i és la millor manera de finançar el gran cost que suposa la construcció i el manteniment de les autopistes.
Dit això. Trobo plenament justificat que alguns catalans no vulguin pagar a  les autopistes. Jo mateix, sense anar més lluny, no pagaré avui a l’autopista quan hi passi. El motiu, però, no serà per anar en contra del sistema de peatges ni per anar en contra d’Abertis (que gestiona raonablement bé les carreters catalanes).

No pagaré perquè trobo injust que amb els diners dels catalans es pagui la construcció d’un sistema gratuït de carreteres a la resta d’Espanya. I no pagaré perquè trobo grotesc que no es doni un via alternativa (i mínimament de qualitat) a aquells catalans que no volen utilitzar les carreteres de pagament.

Entendré que la Generalitat em multi. Això sí: el govern de Mas té l’obligació de resoldre aquesta aberració. De fet, en breu sembla ser que tindrà una primera oportunitat. El diari CincoDías va publicar aquesta setmana que el govern espanyol (entre les múltiples mesures per reduir el dèficit públic) aprovarà la implantació de peatges tous en totes les autovies gratuïtes. Esperem que CiU doni suport a la proposta amb la condició irrenunciable que la mesura es tradueixi en una rebaixa del preu abusiu dels peatges catalans.

Mentre aquesta situació continuï igual jo #novullpagar.

Article publicat a El3devuit

El Barça, el país, Laporta i Guardiola [ElSingularDigital.cat]

“Tenim una pèrdua de confiança en nosaltres mateixos. Cal predicar, a Catalunya, la grandesa, l’ambició i l’orgull. I cal crear una escola que ensenyi a deslliurar-nos dels neguits, del dubte i dels complexos d’inferioritat. He dit la grandesa i entenc per això l’alta qualitat, la voluntat de ser els primers, la universalitat. He dit la grandesa i que ningú no somrigui! He dit la grandesa i no rectifico. En aquest somriure es veu ja la mediocritat de tanta gent nostra, que no ha trobat ridícul construir un dels millors, més bonics i més grans camps de futbol del món, però que somriu sorneguera quan es parla d’aplicar aquest mateix criteri ambiciós a la nostra indústria, a la nostra Universitat, a la nostra cultura, al nostre poble en general.”

Des del turons a l’altra banda del riu
Jordi Pujol

Ahir va plegar el millor entrenador que ha tingut el Barça en tota la seva història. Un entrenador que ens ha fet sentir orgullosos del ser del Barça i de pertànyer a un petit país anomenat Catalunya. Guardiola ens ha fet pensar en gran, ens ha deslliurat dels complexos d’inferioritat i ens ha demostrat que units podem ser imparables. I tot això sense cap mena de fatxenderia ni cofoisme estèril. Un noi de Santpedor ens ha fet arribar a tot el món sense renunciar, ni per un moment, a la nostra identitat.

Guardiola, més enllà dels títols, ha suposat un canvi de mentalitat. La reacció del públic del Camp Nou quan vam ser eliminats de la Champions va ser exemplar. Vam ser eliminats, però a l’últim minut la gent es va posar dempeus per aplaudir a un equip que ens ha fet somiar. I és que el Barça d’aquests últims anys ha esdevingut molt més que un equip. Ha estat el refugi i l’emblema de molta gent. Hem trobat en el Barça la valentia, l’ambició i l’orgull que no hem sabut transmetre com a país. Enmig de la mediocritat generalitzada l’equip dirigit per Guardiola s’ha convertit en un referent.

En dies com avui, però, també és de justícia recordar com va arribar Guardiola a la banqueta del primer equip. Va ser una decisió plena de riscos i incerteses. Després d’una mala temporada del Barça el president Laporta va confiar en Guardiola –un entrenador jove i inexpert- per dirigir l’equip. Va tirar pel dret i va assumir el risc de l’elecció. Hauria pogut ser un fracàs, però ha resultat ser un dels millors encerts que ha pres mai una directiva blaugrana.

La política catalana també necessita dirigents disposats a assumir riscos. La situació del país és d’una complexitat extrema, la incertesa és enorme i el risc és evident. El problema és que ens estem quedant sense alternatives i, tard o d’hora, s’hauran de prendre decisions complicades. Necessitem líders que, igual que Guardiola, estiguin disposats a arriscar-se i no els faci por pensar en gran.

Publicat a ElSingularDigital.cat

[ENTREVISTA] Joan Rigol: “A un polític cristià se l’ha de valorar més pel seu testimoni i no tant per l’adscripció política”

Joan Rigol i Roig és Doctor en Teologia. Militant d’Unió Democràtica de Catalunya. Va ser conseller de Cultura  (80-84) de Treball (84-85), senador (93-99) i president del Parlament de Catalunya (99-2003).

Ha estat president del Patronat de la Sagrada Família, càrrec que deixà l’any 2011, i actualment és president del Patronat de la Muntanya de Montserrat i president del Comitè Assessor del Programa Vicens Vives “Lideratge i compromís cívic”.

- Quina influència ha tingut en la seva carrera política el fet de ser cristià?

El fet de ser cristià fa que tinguis una dimensió de la persona i de la comunitat humana que no comença i acaba en el seu plantejament històric o de conveniència, sinó que sempre té un sentit que va més enllà. Per tant, un ha d’estar disposat a entendre la política des del diàleg perquè la societat no sigui només un equilibri d’interessos, sinó que es vagi formant una comunitat humana, que és l’exemple del que ens va ensenyar Jesucrist. Hem d’intentar que les persones ens estimem i que mirem d’aglutinar-nos els uns als altres. Això porta a un compromís amb els més febles i, per tant, quan un fa de politic no ha d’estar sempre envoltat de la gent més potent –en el sentit econòmic o mediàtic- sinó que ha de tenir un contacte molt directe amb la gent senzilla.

- Ser cristià et posa per sobre d’unes sigles politiques?

Els partits són uns mitjans. Això no s’ha de perdre mai de vista. Un partit té la capacitat d’aglutinar a un conjunt de persones al voltant d’unes idees i d’unes polítiques. Un polític sempre ha de tenir l’interès de poder gobernar perquè forma part del seu servei i de la seva responsabilitat. Ara: la finalitat de la política mai pot ser l’èxit del partit. El bé comú està per sobre dels segments que representa el partit.

- Potser a la seva època ho tenien molt clar. En canvi, ara, sembla que la trinxera política predomini.

Els partits polítics han de caminar amb dues cames: una per obtenir el poder i una altra per intentar seguir una moral. En aquest sentit, la política, quan es troba en un moment clau accentua molt aquests valors. Per exemple, en el moment de la trancisió. De vegades, però, aquest sentiment es va deteriorant i es necessita un rebulsiu per tornar a situar la política al nivell que li correspon. Jo crec que aquest moment de crisi és un moment que incita el món polític a aixecar els ulls i treballar més pel bé comú que no pas pel bé del partit.

- Quan tens un codi d’ètic és més fàcil, però.

Les conviccions cristianes han de servir perquè tu, en el teu exercici, actuis en conseqüència. És a partir de l’exemple que els altres poden sintonitzar amb tu i amb aquest sentit trascendental. No hi ha un codi que et marqui el què has de fer des del punt de vista cristià

- Però aquesta trascendència, suposo, que et fa tenir una perspectiva més àmplia.

Certament. La gran riquesa del nostre món és la vida espiritual de les persones, que fa que aquestes siguin lliures. Per tant, des de la llibertat fas les coses no perquè et vinguin de gust, sinó perquè sorgeixen de les teves conviccions. Saber respectar la llibertat dels altres és el que ens pot permetre avançar com a comunitat humana. Per tant, a un polític cristià se l’ha d’entendre i se l’ha de valorar més per les seves condicions personals i pel seu testimoni que no tant per la seva adscripció.

- Els partits que s’autoqualifiquen de cristians sembla que a Europa cada vegada tinguin menys representacio, oi?

Quan jo era jove buscàvem en els partits polítics un model de societat per viure i treballar perquè aquest anés arrelant a la pròpia societat. Després, els partits, han anat deixant una mica de banda les ideologies i s’han convertit en dretes i esquerres. S’han simplificat. És a dir, tu formes part dels conservadors o dels qui no són conservadors. Això ha sigut un empobriment de la ideologia política. Quan la democràcia cristiana al final de la II Guerra Mundial –a través de l’Adenauer o Shuman- va intentar crear una Europa ben fonamentada per un estat del Benestar hi havia molta ideologia. Ara només hi ha etiquetes.

- Han mort d’èxit?

És possible. L’estat del Benestar no és, només, una colla de serveis públics. La política no és una botiga que va donant serveis perquè la gent quedi ben contenta. L’estat del Benestar és, fonamentalment, una concepció de la solidaritat i un gran equilibri entre els drets i els deures. No és només reclamar drets. Un polític ha de ser conscient que ha de repartir drets però també ha d’exigir deures i civisme.

- Els cristians sempre han tingut clar que hi ha drets i deures. Sacrificis, esforços i recompenses.

Ara estem en un moment de crisi i tot això es torna a replantejar. Hem d’apretar-nos el cinturó i, entre tots, hem de mirar de sortir-nos-en. Però fins fa poc, abans d’entrar en aquesta crisi, estàvem en una societat molt individualista on l’important era l’èxit personal i on es valorava l’èxit de la persona per la seva capacitat de consumir. L’important era que l’economia anés bé i hem perdut molts dels valors pel camí.

- Quins valors s’han de recuperar?

S’ha de tornar a recuperar, per exemple, la consciència del JO com a subjecte dins d’un col·lectiu. No sóc només una persona que he de rebre coses sinó que he d’aportar-ne a la societat. Fer l’esforç per contribuir a la societat et dóna més satisfacció que no pas rebre. Aquest canvi de mentalitat, per a mi, és fonamental ja que les persones estem fetes per donar i servir als altres.

-La crisi és una oportunitat?

Aquesta crisi no l‘hem de veure només com un període que, un cop s’acabi, ja tornarem a ser com abans. No, no: aquesta crisi ha de reformar tot el sistema que ha anat derivant cap a un consumisme desbordant i absolutament insolidari. Això, aplicat a Catalunya, que és el sentit bàsic de la meva opció política, significa que hem de construir una comunitat el més humana possible al voltant de la cultura, la solidaritat, etc.

Hi ha crisi d’espiritualitat general o la crisi és d’espiritualitat cristiana? Ho dic perquè cada dia veiem més budes i tarots.

La intenció de la religió oriental és intentar reconstruir-te per dintre per saber aguantar les condicions adverses. En canvi, a Occident la religió sempre ha anat més vinculada a costruir al teu entorn els valors que tu creus.

- És curiós que la gent busqui, però l’Esglèsia, en canvi, no sàpiga oferir aquest producte.

La gent té una imatge de l’Església molt jeràrquica. Per sort, però, l’Església no és només la jeràrquica. Allà on n’hi ha dos o tres, allà hi estic jo. Si un va en un barri marginal de Barcelona a qui es trobarà al peu del canó seran voluntaris i molts d’ells cristians. Quan vas a Càritas també vas a l’Esglèsia. Moltes vegades hauríem de canviar d’ulleres.

- Què pot oferir l’Esglèsia en aquest context?

Jesucrist. El nostre gran valor és que, en la mesura en que estimem, estem donant ja una resposta al nostre sentit trascendent. Això s’ha de fer donant exemple i secrificant-nos per la gent més senzilla. Aquest és el nucli central de l’Església. La resta són sediments que ha anat posant la història en diveros moments.

L’absurda llei del silenci (ElSingularDigital.cat)

La polèmica ha durat fins a l’últim segon i, finalment, tot indica que acabarà guanyant parcialment la llei –per absurda que sigui- enfront de la realitat més evident. Saltar-se les normes pot representar un llarg procés judicial i una multa de 75.000 euros. Els poso en context.

Aquest diumenge, per si encara no ho sabien, es celebra la primera volta de les eleccions franceses i, tot i que està prohibit publicar qualsevol mena d’enquesta o resultat provisional abans de que tanquin les urnes, diversos mitjans de comunicació francesos havien amenaçat en publicar-ne. Al•legaven que les lleis electorals han quedat totalment desfasades, que en ple segle XXI les tecnologies han difuminat les fronteres i que el dret a la informació està per damunt dels absurds legalismes. El diari Libération explicava que es reservava el dret a avançar els resultats dels sondejos realitzats a peu d’urna una hora i mitja abans del tancament dels col•legis electorals “si la diferència era clara i les fonts resultaven fiables”. De fet, igual que va passar amb El Periodico d’Andorra a les eleccions catalanes, alguns mitjans de Bèlgica havien anunciat que publiquerien enquestes a peu d’urna al mateix dia de les eleccions. Tot apuntava que, per primer cop a la història, la lògica més evident s’imposaria als formalismes. Fins i tot el mateix president Sarkozy havia afirmat que no creia que “poguéssim crear una frontera digital entre França i els altres països per impedir-los que es comuniquin amb França”.

Les autoritats franceses, però, ja han advertit que faran tot el possible per evitar filtracions dels resultats. I, de fet, la multa de 75.000 euros i el codi penal han tingut el seu efecte dissuasiu: les empreses de sondejos s’han alineat amb les autoritats i han anunciat que no oferiran dades a la premsa internacional.

Els efectes, però, seran parcials. Les tiretes no solucionen les grans hemorràgies. Internet és com un colador i difícilment s’hi poden posar barreres. Algunes pàgines webs ja han anunciat que, si tenen dades fiables, anunciaran els resultats abans del tancament dels col•legis. Això sí: com que no poden identificar els candidats pels seus noms –no volen pagar multes ni anar a la presó- parlaran d’Hongria per referir-se a Sarkozy (el seu pare és hongarès) i de Països Baixos per anomenar a Hollande.

Un altre debat –potser el principal- és la modificació de les preferències electorals en funció dels sondejos i la influència real de les llargues campanyes electorals. Aquest debat, però, ja el tindrem un altre dia.

Publicat a ElSingularDigital.cat

La triple crisi de la premsa local [ElSingularDigital.cat]

La premsa local va tenir una gran importància al principi de la democràcia. Va normalitzar la nostra llengua i va solidificar el lligam associatiu de molts pobles i comarques. Com que les comunicacions eren força precàries, va fer una gran tasca difonent una informació de proximitat a indrets que, fins al moment, no havien gaudit d’una premsa que els fes sentir protagonistes. Tot i ser publicacions setmanals o quinzenals, vertebraven les relacions entre els pobles d’un mateix territori fent-los compartir problemes i interessos. Durant els anys 70 i 80 van néixer una gran quantitat de setmanaris a molts pobles i comarques del nostre país.

Actualment, però, aquests esquemes han canviat i el periodisme local pateix una triple crisi: l’econòmica, la de la premsa generalista i la seva particular. Internet –i les xarxes socials- ho han revolucionat tot. El ritme de les comunicacions ha augmentat vertiginosament i l’accés a la informació s’ha democratitzat. Els puntals de la premsa local s’han transformat. Cada dia hi ha més gent que s’informa a través d’internet i han sorgit una infinitat de webs locals on els ciutadans, les associacions i les institucions comuniquen als seus conciutadans totes les notícies.
Aquests fets han descol·locat completament a les publicacions locals no diàries. Només s’ha de repassar la gran majoria de publicacions per comprovar-ho. Unes ja han tancat, altres estan apunt de fer-ho, la majoria han fet una dràstica reducció de plantilla i les que estan sobrevivint s’han vist obligades –per la manca de periodistes- a convertit el diari o revista en un recull de notes i rodes de premsa –inodores i incolores- d’associacions i institucions. Unes informacions que, molts lectors, ja coneixen abans de ser publicades gràcies a les webs i a les xarxes socials.

La premsa local –que no té intenció de convertir-se en classificat d’anuncis- té els dies comptats si no inverteix d’una manera decidida per les noves tecnologies i redefineix les seves publicacions transformant-les en un producte de reflexió, investigació i anàlisi. Han de canviar radicalment els esquemes. 

Tot i que una part de la població encara no utilitza freqüentment internet, d’aquí a pocs anys totes aquelles publicacions locals que no s’hagin modernitzat estaran condemnades a desaparèixer (si és que abans no se’ls emporta alguna de les crisis generals).

Publicat a ElSingularDigital.cat

Uns pressupostos o una declaració de guerra? [ElSingularDigital.cat]

Les previsions d’alguns apuntaven que la confrontació arribaria d’aquí un any, quan el pacte fiscal fracassés. La realitat, de nou, ens ha passat per sobre i ha demostrat que la planificació –quan es tracta de la política catalana- és una matèria d’alquimistes.

El govern espanyol ha presentat uns pressupostos que són, directament, una declaració de guerra a l’executiu català. Les qüestions claus que la Generalitat havia plantejat al govern de Rajoy són, un cop més, apartades de l’agenda política. No hi ha cap partida per l’arribada del tren a la nova terminal de l’aeroport del Prat, no es contempla el desdoblament de la N-II ni el tan necessari accés ferroviari al port. No es prioritza el Corredor Mediterrani ni es planteja el pagament de la disposició addicional tercera de l’Estatut (759 milions d’euros del 2008; 219 milions del 2009). Vaja, que els pressupostos presentats pel govern espanyol són una declaració d’intencions que no pot passar desapercebuda.

La confrontació ha arribat i l’executiu del president Mas ja no pot fer veure que aquí no passa res. Aquesta és una qüestió de caixa o faixa on les mitges tintes resulten grotesques. La federació nacionalista s’ha de plantar i ha de votar en contra d’aquests pressupostos. Ha d’assumir la incertesa de la decisió i jugar fort. Ja no valen les negociacions a curt termini perquè tots hem comprovat que és pa per avui, però gana per demà.

Fa dues setmanes quan Oriol Pujol va ser nomenat nou secretari general de Convergència va fer un discurs on va citar diverses vegades Dels turons a l’altra banda del riu, el llibre que el seu pare havia escrit des de la presó. En aquest llibre hi ha un paràgraf que hauríem de gravar-nos tots a la memòria per afrontar el nou escenari de confrontació que ara se’ns planteja: “Hi ha una manera de no perdre mai, que és no aspirar a la victòria. Hi ha una manera de no tastar l’agror de la derrota, que és no presentar mai combat i recular sempre. Hi ha una manera de no morir, o de morir almenys possible, que és viure al menys possible. Hi una manera insuperable de no morir, que és no néixer”.

Són temps difícils i necessitem decisions arriscades. S’han acabat les mitges tintes.

Publicat a ElSingularDigital.cat

Un ciutadà amb dependència estatal [ElSingularDigital.cat]

Ens hem anat tornant, tots plegats, massa permissius. La cantarella progre i els excessius tentacles de l’Estat del Benestar ens han fet molt mal. Hem de començar a dir les coses pel seu nom: ni tot és possible, ni totes les opinions són respectables, ni tots els plantejaments són assumibles. L’Estat no ho pot fer tot, la barra lliure no existeix i els serveis gratuïts tenen seqüeles. Finalment tot –o gairebé tot- exigeix un peatge. Els guanys i els avenços, en general, són fruit de l’esforç, del sacrifici, de la superació i del risc.

L’actual context econòmic i social ho ha evidenciat més que mai. Hi ha un malestar col•lectiu. La gent crida, reclama i es manifesta. Estan indignats. La indignació social, però, no passa d’aquí, de la reacció infantil i més primària. Sembla que no siguem capaços de transformar tota aquesta indignació en accions positives que vagin més enllà del simple i mer cabreig.

L’Estat del Benestar, acompanyat d’una falsa mentalitat progressista, han construït a un ciutadà mig que acostuma apuntar baixet, que no es planteja grans metes individuals i que espera que un tercer –generalment l’administració- vingui a solucionar-li els seus problema.

Hem fabricat un ciutadà amb dependència estatal que no sol plantejar-se metes individuals. Un ciutadà que quan fracassa no es responsabilitza ell mateix de l’errada ni es carrega l’error a l’esquena per tornar a saltar de nou. Culpabilitza tercers i s’eximeix de qualsevol responsabilitat.

Entendre que l’Estat no és una barra lliure, que els serveis gratuïts tenen seqüeles i que tots els plantejaments no són assumibles és, possiblement, el primer pas per sortir de la crisi.

Hem vingut a jugar (i a guanyar) [ElSingularDigotal.cat]

Entre la gestió del govern i el somni sobiranista. Entre pagar les nòmines cada mes i començar una aventura amb un final incert. Entre l’ambigüitat calculada i el pit i collons. Aquest és vertader dilema convergent. Hi ha opinions per tots els gustos i estratègies per donar i per vendre. Igual que el país, Convergència es troba en un moment de desconcert. L’escenari és d’una complexitat extrema i els convergents, tard o d’hora, hauran de moure fitxa.

Sembla ser que, a aquestes alçades del partit, pocs quadres de la formació s’oposen a la independència. El seu debat és un altre. Ja no és independència sí o independència no. El dilema convergent és la plasmació d’aquesta realitat en el discurs del partit, en la seva estratègia.

Hi ha dues postures.

A) Uns recomanen a CDC que continuï instal•lada en l’ambigüitat calculada. És a dir, que faci passos cap a la independència, però que no acabi de perfilar el seu discurs. Argumenten que una Convergència amb barret independentista esdevindria residual i, per tant, perdria la capacitat aglutinadora que sempre ha tingut.

B) Altres esgrimeixen que el país ha canviat, que el centre de gravetat ha virat cap a posicions sobiranistes i que Convergència ha de fer el pas. Expliquen que si CDC no avança decididament cap a la independència el país li passarà per sobre. Per tant, recomanen a la nova direcció del partit que sigui valenta i lideri el país cap un escenari secessionista.

Intueixo que, de moment, guanyaran els partidaris de la primera opció, els de l’ambigüitat calculada. Fins que la famosa negociació del pacte fiscal no fracassi l’ambigüitat “pujoliana” continuarà esdevenint l’estàndard de Convergència. Això sí: serà per poc temps. Després de l’anunciat fracàs del pacte fiscal la formació nacionalista haurà d’assumir riscos. Haurà d’abandonar els eufemismes i les metàfores i començar a dir les coses pel seu nom. Convergència haurà de liderar el procés. Si no ho fa el país la deixarà enrere condemnant-la a l’ostracisme.

Arriscar per construir [El 3 de vuit]

La relació entre Catalunya i Espanya es troba en una situació molt complexa. Possiblement de les més delicades que s’havien vist mai. La crisi econòmica ha tensat les relacions i ha obligat a l’Estat espanyol a actuar sense gaires miraments. L’escenari s’ha radicalitzat i les formes d’una i altra banda s’han violentat. Gran part de la societat catalana comença a veure que la idea independentista no només és viable, sinó que probablement és l’única via que existeix per preservar l’autogovern català. Per l’altra banda, Espanya, comença a observar que les amenaces independentistes abandonen el folklorisme i es consoliden com una opció més que plausible. Les dues parts van tensant la corda en un escenari gairebé prebèl·lic. Tot sembla indicar que hem iniciat un camí de no retorn.

La complexitat és enorme i la confrontació serà constant. I no ens enganyem: ni existeixen solucions màgiques ni receptes miraculoses. La situació comporta assumir riscos. Riscos per tothom. La incertesa és immensa i, per tant, hem d’estar disposats a arriscar. Polítics, empresaris, professors, periodistes, mestres, metges, jutges o petits autònoms. Tots hem d’assumir que hi podem perdre alguna cosa i actuar en conseqüència. La independència no sortirà gratis i això sí que ho sabem segur. Espanya juga i, si volem guanyar nosaltres, hem d’estar disposats a renunciar a certs postulats, comprometre’ns de veritat i apostar-hi totes les cartes.

La Catalunya hàmster [ElSingularDigital.cat]

Al final la independència de Catalunya serà una reivindicació mèdica, una qüestió de salut mental. La OMS ho hauria d’estudiar. És evident que això no pot ser bo. Vaja, només hem d’observar la immensa quantitat de friquis que genera la nostrada causa catalana. No podem estar tant temps marejant la perdiu i fent cavil·lacions de tota mena. Una setmana són tres famílies que volen canviar un model de consens, l’altra és el Corredor Mediterrani i la següent la portada d’un diari espanyol. Som la Catalunya hàmster: anem fent voltes sobre els mateixos temes sense sortir mai de la gàbia.

Tenim un problema i el tenim nosaltres, els catalans. Si el volem resoldre Espanya ha de deixar de ser l’excusa permanent. Hem d’abandonar d’una vegada les reivindicacions estèrils. Parlar en català al Congrés dels diputats, per exemple, en seria un dels seus màxims exponents. Espanya no ens vol entendre ni en té cap necessitat. Tots sabem que l’Estat, igual que la banca, sempre guanya. Per tant, podem fer proclames de tota mena, però la realitat és la que és. Ens estem quedant sense caixes catalanes, la immersió lingüística està en perill, les infraestructures són de tercera regional i el dèficit fiscal augmenta cada dia. L’asfixia premeditada –que ja anunciava Trias Fargas a l’any 85- és constant i segueix meticulosament el seu camí.

Qui tenim el problema som nosaltres i, per tant, els únics que ens podem salvar som nosaltres mateixos. Per fer-ho, però, hem de deixar de gravitar dins dels paràmetres espanyols, portar la iniciativa i, per tant, produir situacions de confrontació. Alguns argumenten –amb raó – que es corren massa riscos i que, de moment, tot és massa incert. El vertader problema, però, és que no hi ha cap altra alternativa.

Article publicat a ElSingularDigital.cat