Diuen que hi ha una tribu d’indis…

Article del SingularDigital: “Diuen que hi ha una tribu d’indis…”

Burca

Tarda de toros

Aquest passat diumenge l’amic Joan Safont em va convidar a una corrida de toros a la Monumental. No havia anat mai a cap corrida. No sóc gens amant dels espectacles amb animals i molt menys dels que s’escenifiquen al voltant de la mort. Tot i així, l’absurda polèmica que han desencadenat els antitaurins al voltant de la seva prohibició –juntament amb la gratuïtat de les entrades- em va impulsar a anar-hi.

Primer de tot, si vull ser sincer, he de reconèixer que es van produir situacions d’una bellesa espectacular. Quan el musculat brau es quedava palplantat enfront del torero i podies contemplar –des de la llunyania- com esbufegaven, a un mateix compàs, la bèstia i el seu botxí era una imatge d’una elegància abassegadora. De fet, la plasticitat dels moviments del torero enfront de l’embranzida del brau et fan entendre l’afició dels seus abrandats defensors. Ara bé, l’agònica mort de l’animal invaliden, des del meu punt de vista, totes les belles estampes anteriors. Quan el brau s’anava dessagnant, poc a poc, fins a la mort era una situació esgarrifosa.

Fa tres anys, passant pel costat de la Monumental, el Jordi Graupera em va dir que, quan veia una corrida, sentia una certa llàstima pel torero. Aquest diumenge, quan vaig veure desfilar orgullosament el torero amb les dues orelles del brau mort entre les mans, vaig comprendre el significat de la frase. I els ho diu un que no els prohibiria.

El federalisme ha mort

Si vostè, amic lector, a dia d’avui es continua autodenominant federalista li recomanaria, amb tota l’estima del món, que visiti urgentment un bon psicoanalista. No voldria ser arrogant, pedant o irrespectuós, però la defensa del federalisme –ja sigui simètric, asimètric o vulgarment estètic- és una il·lusió que, aquestes alçades de la pel·lícula, podríem equiparar al somni dels reis mags o al magnífic estat mental i físic de Fidel Castro. Guardem un minut de silenci, si us plau. El federalisme ha mort. L’agonia ha estat llarga i, poc a poc, han anat caient tots. Era un traspàs anunciat. Bé, si hem de ser sincers es veu que encara queden quatre federalistes. Ho diu un rigorós estudi universitari. Això sí, tenen un problema: tots viuen a Catalunya i, per tant, la seva idea de federar-se és summament  complicada. Es veu que en aquest terreny la fecundació invitro és impossible de realitzar.

La sentència del TC ha dilapidat totes les seves aspiracions. Els federalistes de bo fe, els confederals que duen el lliri a la mà i els convergents practicants de la religió de l’ambigüitat han quedat tocats de mort. La sentència els ha despullat completament. Ha fet transparents i evidents totes les seves contradiccions. Les impostures, els salts mortals o els jocs de mans ja no són possibles. El dissabte passat va parlar la societat civil. Ara és el moment de la política. D’aquella política que s’escriu en majúscules.

El dia després

“Quan una nació considera que té una dependència indigna, esser nacionalista es converteix en una elecció de dignitat”, va escriure Liah Greenfeld, catedràtica de Ciències Polítiques i Sociologia de la Universitat de Boston. És per aquest motiu que sóc nacionalista i que avui, a les 6 de la tarda, aniré a la manifestació. No serà un manifestació qualsevol. Avui escenifiquem el final d’una etapa i, en consonància, l’inici d’una de nova. Omplirem tot el centre de Barcelona de senyeres i estelades. Cridarem rabiosament, repetirem consignes i farem palès el nostre malestar. Les institucions espanyoles ens han conduit fins aquí. Ens han obligat a abandonar l’etapa autonòmica i ens obliguen a deixar de creure en un projecte comú i compartit. Després de les grotesques retallades estatutàries no només ens aboquen al final d’una etapa, sinó que també ens col·loquen en estat d’emergència nacional. [CONTINUA]

La caverna dels miops

“Políticament, Madrid és la caverna de Plató. Unes ombres agegantades, terrorífiques i grotesques (en més d’una ocasió), es projecten en nom de tota Espanya. A aquest efecte visual alguns l’anomenen nació. És un joc antic que TVE va fonamentar amb els homes del temps, quan plou a la Puerta del Sol, plou a Espanya.” Enric Juliana.

Vaig recordar aquesta magistral sentència observant com la premsa madrilenya –afincada  també a casa nostra- relatava la vaga dels metros de Madrid. Només afectava als ciutadans de la capital del regne. Llegint aquelles cròniques, però, semblava que l’estigués patint tothom. Des de Mallorca fins a Galícia. Va succeir un fet similar la setmana passada quan Portugal va vetar la compra de Vivo per part de Telefònica. Ara: aquestes reaccions només són dos exemples contemporanis. El centralisme espanyol és endèmic, ve de lluny.

El que sorprèn constantment és la seva capacitat d’autoengany, de seleccionar les qüestions nacionals d’entre les escorrialles regionals. Sembla que la sentència del TC sigui un debat menor. Igual que el Pla Ibarretxe, l’Estatut de Catalunya és una problemàtica d’una regió perifèrica capficada en el seu autogovern. No entenen la gravetat del problema. Observen la independència política com una entelèquia. Els diputats catalans de les Corts ballen la seva música, les caixes catalanes es fusionen amb les d’Espanya i a la Castellana ningú parla d’autogovern. Vaja, que si no plou a Madrid, no plou enlloc d’Espanya.

SOM-HI!

Aquest dissabte a les 6 de la tarda a Diagonal amb Passeig de Gràcia.

Fora de joc

S’ha escrit molt al voltant de la vexant sentència del TC. S’ha analitzat la purga dels magistrats, l’esquizofrènica reacció espanyola, el posicionament dels partits polítics i, fins i tot, s’ha pronosticat un possible avançament electoral. No són qüestions menors. Ara, el relat que relliga totes aquestes qüestions és segurament el més rellevant. La música de fons ha canviat radicalment. Amb el dictamen definitiu s’ha posat punt i final al complex joc d’impostures que solia practicar la classe política catalana. L’escenari ha canviat tant que és absurd continuar reproduït els mateixos discursos d’abans. La sentència ha dilapidat les mitges tintes.

La política catalana s’ha situat en un escenari nou on els elements que entren en joc no s’havien vist abans. Per tant, és altament complicat fer-ne alguna mena de pronòstic. El que es pot afirmar sense vacil·lacions és que hem arribat al final d’un trajecte. Els democràtics anhels d’autogovern de Catalunya es veuen frenats per les institucions espanyoles. Si Catalunya vol més autogovern –dins del marc jurídic espanyol- li és impossible assolir-ho. No parlo de la independència política sinó, simplement, de més autogovern. Per tant, enfront d’aquest nou escenari els partits polítics catalans s’han de posicionar de forma diàfana. Han d’explicar què pensen fer d’ara en endavant. Les mitges tintes s’han acabat.

La ideologia photoshop

Si s’acaben les idees sempre es pot recórrer a l’estètica. Quatre tòpics, alguns eslògans, una enginyosa floritura que cridi l’atenció i ja està, ja podem dir que tenim un nou projecte. Els socialistes són brillants quan es tracta de fer aquesta mena de martingales. Només han de veure l’anunci que han instal·lat en aquest mateix portal per comprovar-ho. Han capgirat –de forma magistral, per cert- les caretes somrients  de CiU per adaptar-les als seus interessos. Són veritables mags del Photoshop. Transformen gats en llebres, fan que els ous semblin castanyes i converteixen estaquirots en presidents. La creació de miratges és la seva especialitat. [CONTINUAR]

Pagant hipoteques

Quan es tracta d’atacar a l’Església gairebé tothom s’hi apunta. A casa nostra és un esport força consolidat. El franquisme va crear unes trinxeres tan profundes que avui, tot i que molts no l’hem viscut, encara en paguem les conseqüències. Intentar aplicar uns esquemes  estereotipats a una realitat que fluctua només contribueix a crear nous fantasmes. Molta gent viu encotillada pels tòpics del passat i, en consonància, interpreta moltes situacions amb criteris caducats. El franquisme –i la seva resistència- va crear uns motlles tan persistents que, encara avui, en paguem la hipoteca.

Part del paper que va interpretar l’Església durant el franquisme és totalment condemnable. Ara bé, això no invalida la globalitat de l’obra. És a dir, no hem d’oblidar que moltes de les reunions clandestines es van fer en rectories. La infinitat de sensibilitats que configuren l’Església obliga a ser cautelós a l’hora d’emetre segons quins judicis. Els matisos i la diversitat de l’Església invaliden la gran majoria de generalitzacions.

Aquí, però, acostumem a viure dels clixés i acceptem de forma natural que existeixin determinats lobbies ecologistes, però neguem de forma enèrgica el paper de l’Església en els debats polítics. La setmana passada fent la declaració de la renda vaig marcar la casella de l’Església i una funcionària –amb tota la bona intenció del món- em va preguntar, fins a tres vegades, si n’estava convençut. Algunes hipoteques sembla que no caduquin.

Terrorisme, dogmatisme i Israel

The West Wing

Maccarthisme a la catalana

El sectarisme del tripartit està assolint quotes delirants. Munten, desmunten i adapten una comissió d’investigació parlamentària en funció dels seus interessos, gustos i preferències. Allò de la separació de poders de Montesquieu i tota aquesta martingala és pura propaganda quan s’hi anteposen qüestions electorals. Ells creen les normes, exerceixen de fiscals i formen part del tribunal. La justícia està feta per ells i amb ells. Criden a declara a qui volen –estigui o no imputat per la justícia-, creen culpables del no-res i absolen a presumptes pecadors.

Els partits que configuren l’artefacte tricèfal que ens governa fa set anys que ocupen l’edifici de la Plaça Sant Jaume. És a dir, fa set anys que els toca interpretar el paper de govern de Catalunya. Sembla, però, que no l’acaben de saber executar. No li han trobat la mida. La Constitució diu ben clar que les comissions d’investigació serveixen per indagar en qüestions del govern i no pas de la l’oposició. Si aquests creuen que hi ha indicis de corrupció que acudeixin als jutjats i ho denunciïn. Aquesta, però, sembla que no és la seva prioritat. No volen investigar, en tenen suficient amb desprestigiar. El maccarthisme que està construint el Tripartit és propi d’un govern agònic, edificat sobre la rancúnia i el pur ressentiment. És un govern malat, que es veu abocat a l’abisme i intenta emportar-se a tot allò que troba per davant.