Fa menys de dos anys molts càrrecs electes de la federació nacionalista carregaven durament contra aquesta institució esgrimint que els seus 615 milions anuals de pressupost –per a despeses no finalistes-, els més 4.000 treballadors i els sous de Hollywood dels seus dirigents ratllaven gairebé l’insult.

En aquell moment la Diputació de Barcelona destinava un 58,2% dels recursos en despeses administratives, un 32,03% a transferències a altres administracions i només un 9,77% corresponien a despeses directes. En resum, es destinava més de 350 milions d’euros a mantenir un estructura administrativa que bàsicament es dedicava a transferir recursos a altres administracions.

Tot feia preveure que si algun dia Convergència arribava a dirigir la diputació aquesta es reduiria a la mínima expressió. És a dir, que cediria competències, eliminaria duplicitats absurdes i retallaria (de forma contundent) els sous dels dirigents. La realitat, però, no ha estat aquesta. Els pressupostos per a despeses no finalistes, l’exèrcit de càrrecs de confiança i els sous de futbolista continuen existint. Tot i els discurs d’austeritat la Diputació de Barcelona segueix mantenint una estructura administrativa esperpèntica i encara esdevé el refugi de molts polítics desterrats.

Alguns diran que la Diputació de Barcelona –en comparació a l’enorme engranatge de la Generalitat- és tan sols la xocolata del lloro. És veritat. Ara bé, és un exemple destacable i és, al capdavall, el reflex d’una situació.
A la política li falta credibilitat. És veritat que molt sovint es critica als polítics sense arguments i se’ls engloba a tots de manera injustificada. Ara bé: no podem parlar de credibilitat si no prediquem amb l’exemple ni tampoc podem parlar de retallades i d’austeritat si, tot i la crisi, continuem mantenint 947 ajuntaments, 41 consells comarcals, 77 mancomunitats i 4 diputacions.

Que Espanya ens roba, ens menysprea i ens insulta és una realitat. Una realitat que hem de combatre. Aquesta batalla, però, no ens ha de fer oblidar que la nostra rereguarda, molt sovint, tampoc és la més indicada.

Publicat a ElSingularDigital.cat

- Ser cristià ha tingut una forta incidència a la seva trajectòria política?

Ser cristià, a part de tenir un sentit de transcendència, significa donar molta importància a la persona humana. Per tant, procurar que la persona sigui tractada amb justícia, respecte i que se li ofereixin possibilitats de desenvolupament espiritual i material. El fet central de la doctrina cristiana, per una banda, és el fet de la revelació i resurrecció. Per l’altra, el que veritablement compte són les persones. Les persones, fins i tot, agafades individualment. La persona és l’element central. Des d’una perspectiva cristiana tota persona és filla de Déu, els que creiem i els que no hi creuen.

- I la col·lectivitat?

L’Evangeli diu que estimaràs a Déu i el pròxim. Això és l’essència del cristianisme. Traduir això a la vida pràctica no és fàcil. No és fàcil estimar a Déu i a les persones. Però aquest és l’objectiu. Les persones, però, per realitzar-se plenament també necessiten una altra cosa: la col·lectivitat. Difícilment la persona es pot realitzar si no està en contacte amb els altres. Per tant, un polític ha de tenir molt clara la idea del bé comú.

- El bé comú?

Sí, el bé comú és un bé general. És allò que es necessita perquè les persones es trobin en un àmbit, en un territori i en una estructura que les ajudi a ser millors.

-Això és únicament cristià?

No, no és únicament cristià. A Europa, però, ens és una mica difícil distingir certes tradicions del cristianisme. De vegades, algun d’aquests conceptes no sabem –jo almenys no ho sé- si són de validesa universal o, en el cas europeu, són el resultat de l’acció del cristianisme, el judeisme i els grecs.

-En Juliana ha escrit més d’una vegada que a Europa els valors cristians han sortit de l’Esglèsia al carrer.

Molts d’aquests valors, indubtablement, són d’origen cristià. Ara, és possible que fossin anteriors al cristianisme i que el cristianisme els acabés d’emmotllar i perfeccionar. Però és evident que el cristianisme, en aquest doble sentit, ha jugat un paper important. I un polític cristià ha de mirar de tenir-ho en compte.

- Quina hauria de ser la relació entre l’Església i la política?

Nosaltres, a Europa, tenim clara la idea de la separació de l’Església i l’Estat. A mi em sembla que és una bona cosa que, per altra banda, el mateix Evangeli en parla: Doneu al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu.

-Alguns, però, sembla que els molesti la tradició cristiana.

Efectivament. A casa nostra i a molts llocs d’Europa alguns tenen ganes d’esborrar tot el que tingui una influència cristiana. Hi ha un cert desig, per part de sectors importants de la societat, d’anar esborrant les petjades del signe cristià. Això hi és, evidentment. Però també hi ha una pèrdua del sentit religiós en general i una pèrdua del sentit cristià. I no només hi ha una pèrdua, sinó que hi ha sectors que tenen moltes ganes que això desaparegui del tot.

Quan vostè afirma que hi ha una crisi de valors i d’actituds, a què es refereix?

Valors vol dir tenir conviccions, creure en alguna cosa. Creure en coses que tu trobes que són sòlides i que valen la pena, però que també poden permetre orientar la vida i progressar. Progressar no en l’ordre material, sinó en la realització personal. Els valors tenen una traducció de tu cap en fora. Els valors, per exemple, de la caritat, la compassió, la justícia, l’equitat. Quan diem que hi ha una crisi de valors ens referiríem, una mica, al que diu Bauman o Gregorio Luri: els valors líquids.

Els cristians ho tenim més fàcil per superar aquesta crisi de valors?

Sí, perquè els tenim més per la mà. Però el que té difícil, com tothom, és posar-los en pràctica. El fet de ser cristià no vol dir que siguis millor. Falta la voluntat i la intensitat de la vivència. Perquè intel·lectualment pots pensar una cosa però no aplicar-la al dia a dia.

Diu Rigol que el cristianisme, a Europa, ha mort d’èxit.

Cert. S’ha de reconèixer els mèrits de la social democràcia i tenir clar que l’Europa que tenim és fruit dels valors cristians. Una valors cristians passat per molts sedassos i treballats. A aquests valors cristians inicials se li han afegit els valors del Renaixement, de la il·lustració francesa, alemanya, americana, etc.

I té bona salut aquest model?

Sí, però amb canvis i millores. El nostre ha estat un èxit transportable perquè molts països del món volen ser com Europa. Aquest sistema, però, està en crisi: ecnomòmica i de valors. I, tinc la sensació, que les dues crisis van unides.

No pagaré perquè trobo injust que amb els diners dels catalans es pagui la construcció d’un sistema gratuït de carreteres a la resta d’Espanya. I no pagaré perquè trobo grotesc que no es doni un via alternativa (i mínimament de qualitat) a aquells catalans que no volen utilitzar les carreteres de pagament.

Entendré que la Generalitat em multi. Això sí: el govern de Mas té l’obligació de resoldre aquesta aberració. De fet, en breu sembla ser que tindrà una primera oportunitat. El diari CincoDías va publicar aquesta setmana que el govern espanyol (entre les múltiples mesures per reduir el dèficit públic) aprovarà la implantació de peatges tous en totes les autovies gratuïtes. Esperem que CiU doni suport a la proposta amb la condició irrenunciable que la mesura es tradueixi en una rebaixa del preu abusiu dels peatges catalans.

Mentre aquesta situació continuï igual jo #novullpagar.

Article publicat a El3devuit

Des del turons a l’altra banda del riu
Jordi Pujol

Ahir va plegar el millor entrenador que ha tingut el Barça en tota la seva història. Un entrenador que ens ha fet sentir orgullosos del ser del Barça i de pertànyer a un petit país anomenat Catalunya. Guardiola ens ha fet pensar en gran, ens ha deslliurat dels complexos d’inferioritat i ens ha demostrat que units podem ser imparables. I tot això sense cap mena de fatxenderia ni cofoisme estèril. Un noi de Santpedor ens ha fet arribar a tot el món sense renunciar, ni per un moment, a la nostra identitat.

Guardiola, més enllà dels títols, ha suposat un canvi de mentalitat. La reacció del públic del Camp Nou quan vam ser eliminats de la Champions va ser exemplar. Vam ser eliminats, però a l’últim minut la gent es va posar dempeus per aplaudir a un equip que ens ha fet somiar. I és que el Barça d’aquests últims anys ha esdevingut molt més que un equip. Ha estat el refugi i l’emblema de molta gent. Hem trobat en el Barça la valentia, l’ambició i l’orgull que no hem sabut transmetre com a país. Enmig de la mediocritat generalitzada l’equip dirigit per Guardiola s’ha convertit en un referent.

En dies com avui, però, també és de justícia recordar com va arribar Guardiola a la banqueta del primer equip. Va ser una decisió plena de riscos i incerteses. Després d’una mala temporada del Barça el president Laporta va confiar en Guardiola –un entrenador jove i inexpert- per dirigir l’equip. Va tirar pel dret i va assumir el risc de l’elecció. Hauria pogut ser un fracàs, però ha resultat ser un dels millors encerts que ha pres mai una directiva blaugrana.

La política catalana també necessita dirigents disposats a assumir riscos. La situació del país és d’una complexitat extrema, la incertesa és enorme i el risc és evident. El problema és que ens estem quedant sense alternatives i, tard o d’hora, s’hauran de prendre decisions complicades. Necessitem líders que, igual que Guardiola, estiguin disposats a arriscar-se i no els faci por pensar en gran.

Publicat a ElSingularDigital.cat

Ha estat president del Patronat de la Sagrada Família, càrrec que deixà l’any 2011, i actualment és president del Patronat de la Muntanya de Montserrat i president del Comitè Assessor del Programa Vicens Vives “Lideratge i compromís cívic”.

- Quina influència ha tingut en la seva carrera política el fet de ser cristià?

El fet de ser cristià fa que tinguis una dimensió de la persona i de la comunitat humana que no comença i acaba en el seu plantejament històric o de conveniència, sinó que sempre té un sentit que va més enllà. Per tant, un ha d’estar disposat a entendre la política des del diàleg perquè la societat no sigui només un equilibri d’interessos, sinó que es vagi formant una comunitat humana, que és l’exemple del que ens va ensenyar Jesucrist. Hem d’intentar que les persones ens estimem i que mirem d’aglutinar-nos els uns als altres. Això porta a un compromís amb els més febles i, per tant, quan un fa de politic no ha d’estar sempre envoltat de la gent més potent –en el sentit econòmic o mediàtic- sinó que ha de tenir un contacte molt directe amb la gent senzilla.

- Ser cristià et posa per sobre d’unes sigles politiques?

Els partits són uns mitjans. Això no s’ha de perdre mai de vista. Un partit té la capacitat d’aglutinar a un conjunt de persones al voltant d’unes idees i d’unes polítiques. Un polític sempre ha de tenir l’interès de poder gobernar perquè forma part del seu servei i de la seva responsabilitat. Ara: la finalitat de la política mai pot ser l’èxit del partit. El bé comú està per sobre dels segments que representa el partit.

- Potser a la seva època ho tenien molt clar. En canvi, ara, sembla que la trinxera política predomini.

Els partits polítics han de caminar amb dues cames: una per obtenir el poder i una altra per intentar seguir una moral. En aquest sentit, la política, quan es troba en un moment clau accentua molt aquests valors. Per exemple, en el moment de la trancisió. De vegades, però, aquest sentiment es va deteriorant i es necessita un rebulsiu per tornar a situar la política al nivell que li correspon. Jo crec que aquest moment de crisi és un moment que incita el món polític a aixecar els ulls i treballar més pel bé comú que no pas pel bé del partit.

- Quan tens un codi d’ètic és més fàcil, però.

Les conviccions cristianes han de servir perquè tu, en el teu exercici, actuis en conseqüència. És a partir de l’exemple que els altres poden sintonitzar amb tu i amb aquest sentit trascendental. No hi ha un codi que et marqui el què has de fer des del punt de vista cristià

- Però aquesta trascendència, suposo, que et fa tenir una perspectiva més àmplia.

Certament. La gran riquesa del nostre món és la vida espiritual de les persones, que fa que aquestes siguin lliures. Per tant, des de la llibertat fas les coses no perquè et vinguin de gust, sinó perquè sorgeixen de les teves conviccions. Saber respectar la llibertat dels altres és el que ens pot permetre avançar com a comunitat humana. Per tant, a un polític cristià se l’ha d’entendre i se l’ha de valorar més per les seves condicions personals i pel seu testimoni que no tant per la seva adscripció.

- Els partits que s’autoqualifiquen de cristians sembla que a Europa cada vegada tinguin menys representacio, oi?

Quan jo era jove buscàvem en els partits polítics un model de societat per viure i treballar perquè aquest anés arrelant a la pròpia societat. Després, els partits, han anat deixant una mica de banda les ideologies i s’han convertit en dretes i esquerres. S’han simplificat. És a dir, tu formes part dels conservadors o dels qui no són conservadors. Això ha sigut un empobriment de la ideologia política. Quan la democràcia cristiana al final de la II Guerra Mundial –a través de l’Adenauer o Shuman- va intentar crear una Europa ben fonamentada per un estat del Benestar hi havia molta ideologia. Ara només hi ha etiquetes.

- Han mort d’èxit?

És possible. L’estat del Benestar no és, només, una colla de serveis públics. La política no és una botiga que va donant serveis perquè la gent quedi ben contenta. L’estat del Benestar és, fonamentalment, una concepció de la solidaritat i un gran equilibri entre els drets i els deures. No és només reclamar drets. Un polític ha de ser conscient que ha de repartir drets però també ha d’exigir deures i civisme.

- Els cristians sempre han tingut clar que hi ha drets i deures. Sacrificis, esforços i recompenses.

Ara estem en un moment de crisi i tot això es torna a replantejar. Hem d’apretar-nos el cinturó i, entre tots, hem de mirar de sortir-nos-en. Però fins fa poc, abans d’entrar en aquesta crisi, estàvem en una societat molt individualista on l’important era l’èxit personal i on es valorava l’èxit de la persona per la seva capacitat de consumir. L’important era que l’economia anés bé i hem perdut molts dels valors pel camí.

- Quins valors s’han de recuperar?

S’ha de tornar a recuperar, per exemple, la consciència del JO com a subjecte dins d’un col·lectiu. No sóc només una persona que he de rebre coses sinó que he d’aportar-ne a la societat. Fer l’esforç per contribuir a la societat et dóna més satisfacció que no pas rebre. Aquest canvi de mentalitat, per a mi, és fonamental ja que les persones estem fetes per donar i servir als altres.

-La crisi és una oportunitat?

Aquesta crisi no l‘hem de veure només com un període que, un cop s’acabi, ja tornarem a ser com abans. No, no: aquesta crisi ha de reformar tot el sistema que ha anat derivant cap a un consumisme desbordant i absolutament insolidari. Això, aplicat a Catalunya, que és el sentit bàsic de la meva opció política, significa que hem de construir una comunitat el més humana possible al voltant de la cultura, la solidaritat, etc.

Hi ha crisi d’espiritualitat general o la crisi és d’espiritualitat cristiana? Ho dic perquè cada dia veiem més budes i tarots.

La intenció de la religió oriental és intentar reconstruir-te per dintre per saber aguantar les condicions adverses. En canvi, a Occident la religió sempre ha anat més vinculada a costruir al teu entorn els valors que tu creus.

- És curiós que la gent busqui, però l’Esglèsia, en canvi, no sàpiga oferir aquest producte.

La gent té una imatge de l’Església molt jeràrquica. Per sort, però, l’Església no és només la jeràrquica. Allà on n’hi ha dos o tres, allà hi estic jo. Si un va en un barri marginal de Barcelona a qui es trobarà al peu del canó seran voluntaris i molts d’ells cristians. Quan vas a Càritas també vas a l’Esglèsia. Moltes vegades hauríem de canviar d’ulleres.

- Què pot oferir l’Esglèsia en aquest context?

Jesucrist. El nostre gran valor és que, en la mesura en que estimem, estem donant ja una resposta al nostre sentit trascendent. Això s’ha de fer donant exemple i secrificant-nos per la gent més senzilla. Aquest és el nucli central de l’Església. La resta són sediments que ha anat posant la història en diveros moments.

Aquest diumenge, per si encara no ho sabien, es celebra la primera volta de les eleccions franceses i, tot i que està prohibit publicar qualsevol mena d’enquesta o resultat provisional abans de que tanquin les urnes, diversos mitjans de comunicació francesos havien amenaçat en publicar-ne. Al•legaven que les lleis electorals han quedat totalment desfasades, que en ple segle XXI les tecnologies han difuminat les fronteres i que el dret a la informació està per damunt dels absurds legalismes. El diari Libération explicava que es reservava el dret a avançar els resultats dels sondejos realitzats a peu d’urna una hora i mitja abans del tancament dels col•legis electorals “si la diferència era clara i les fonts resultaven fiables”. De fet, igual que va passar amb El Periodico d’Andorra a les eleccions catalanes, alguns mitjans de Bèlgica havien anunciat que publiquerien enquestes a peu d’urna al mateix dia de les eleccions. Tot apuntava que, per primer cop a la història, la lògica més evident s’imposaria als formalismes. Fins i tot el mateix president Sarkozy havia afirmat que no creia que “poguéssim crear una frontera digital entre França i els altres països per impedir-los que es comuniquin amb França”.

Les autoritats franceses, però, ja han advertit que faran tot el possible per evitar filtracions dels resultats. I, de fet, la multa de 75.000 euros i el codi penal han tingut el seu efecte dissuasiu: les empreses de sondejos s’han alineat amb les autoritats i han anunciat que no oferiran dades a la premsa internacional.

Els efectes, però, seran parcials. Les tiretes no solucionen les grans hemorràgies. Internet és com un colador i difícilment s’hi poden posar barreres. Algunes pàgines webs ja han anunciat que, si tenen dades fiables, anunciaran els resultats abans del tancament dels col•legis. Això sí: com que no poden identificar els candidats pels seus noms –no volen pagar multes ni anar a la presó- parlaran d’Hongria per referir-se a Sarkozy (el seu pare és hongarès) i de Països Baixos per anomenar a Hollande.

Un altre debat –potser el principal- és la modificació de les preferències electorals en funció dels sondejos i la influència real de les llargues campanyes electorals. Aquest debat, però, ja el tindrem un altre dia.

Publicat a ElSingularDigital.cat

Actualment, però, aquests esquemes han canviat i el periodisme local pateix una triple crisi: l’econòmica, la de la premsa generalista i la seva particular. Internet –i les xarxes socials- ho han revolucionat tot. El ritme de les comunicacions ha augmentat vertiginosament i l’accés a la informació s’ha democratitzat. Els puntals de la premsa local s’han transformat. Cada dia hi ha més gent que s’informa a través d’internet i han sorgit una infinitat de webs locals on els ciutadans, les associacions i les institucions comuniquen als seus conciutadans totes les notícies.
Aquests fets han descol·locat completament a les publicacions locals no diàries. Només s’ha de repassar la gran majoria de publicacions per comprovar-ho. Unes ja han tancat, altres estan apunt de fer-ho, la majoria han fet una dràstica reducció de plantilla i les que estan sobrevivint s’han vist obligades –per la manca de periodistes- a convertit el diari o revista en un recull de notes i rodes de premsa –inodores i incolores- d’associacions i institucions. Unes informacions que, molts lectors, ja coneixen abans de ser publicades gràcies a les webs i a les xarxes socials.

La premsa local –que no té intenció de convertir-se en classificat d’anuncis- té els dies comptats si no inverteix d’una manera decidida per les noves tecnologies i redefineix les seves publicacions transformant-les en un producte de reflexió, investigació i anàlisi. Han de canviar radicalment els esquemes. 

Tot i que una part de la població encara no utilitza freqüentment internet, d’aquí a pocs anys totes aquelles publicacions locals que no s’hagin modernitzat estaran condemnades a desaparèixer (si és que abans no se’ls emporta alguna de les crisis generals).

Publicat a ElSingularDigital.cat

El govern espanyol ha presentat uns pressupostos que són, directament, una declaració de guerra a l’executiu català. Les qüestions claus que la Generalitat havia plantejat al govern de Rajoy són, un cop més, apartades de l’agenda política. No hi ha cap partida per l’arribada del tren a la nova terminal de l’aeroport del Prat, no es contempla el desdoblament de la N-II ni el tan necessari accés ferroviari al port. No es prioritza el Corredor Mediterrani ni es planteja el pagament de la disposició addicional tercera de l’Estatut (759 milions d’euros del 2008; 219 milions del 2009). Vaja, que els pressupostos presentats pel govern espanyol són una declaració d’intencions que no pot passar desapercebuda.

La confrontació ha arribat i l’executiu del president Mas ja no pot fer veure que aquí no passa res. Aquesta és una qüestió de caixa o faixa on les mitges tintes resulten grotesques. La federació nacionalista s’ha de plantar i ha de votar en contra d’aquests pressupostos. Ha d’assumir la incertesa de la decisió i jugar fort. Ja no valen les negociacions a curt termini perquè tots hem comprovat que és pa per avui, però gana per demà.

Fa dues setmanes quan Oriol Pujol va ser nomenat nou secretari general de Convergència va fer un discurs on va citar diverses vegades Dels turons a l’altra banda del riu, el llibre que el seu pare havia escrit des de la presó. En aquest llibre hi ha un paràgraf que hauríem de gravar-nos tots a la memòria per afrontar el nou escenari de confrontació que ara se’ns planteja: “Hi ha una manera de no perdre mai, que és no aspirar a la victòria. Hi ha una manera de no tastar l’agror de la derrota, que és no presentar mai combat i recular sempre. Hi ha una manera de no morir, o de morir almenys possible, que és viure al menys possible. Hi una manera insuperable de no morir, que és no néixer”.

Són temps difícils i necessitem decisions arriscades. S’han acabat les mitges tintes.

Publicat a ElSingularDigital.cat

L’actual context econòmic i social ho ha evidenciat més que mai. Hi ha un malestar col•lectiu. La gent crida, reclama i es manifesta. Estan indignats. La indignació social, però, no passa d’aquí, de la reacció infantil i més primària. Sembla que no siguem capaços de transformar tota aquesta indignació en accions positives que vagin més enllà del simple i mer cabreig.

L’Estat del Benestar, acompanyat d’una falsa mentalitat progressista, han construït a un ciutadà mig que acostuma apuntar baixet, que no es planteja grans metes individuals i que espera que un tercer –generalment l’administració- vingui a solucionar-li els seus problema.

Hem fabricat un ciutadà amb dependència estatal que no sol plantejar-se metes individuals. Un ciutadà que quan fracassa no es responsabilitza ell mateix de l’errada ni es carrega l’error a l’esquena per tornar a saltar de nou. Culpabilitza tercers i s’eximeix de qualsevol responsabilitat.

Entendre que l’Estat no és una barra lliure, que els serveis gratuïts tenen seqüeles i que tots els plantejaments no són assumibles és, possiblement, el primer pas per sortir de la crisi.

Sembla ser que, a aquestes alçades del partit, pocs quadres de la formació s’oposen a la independència. El seu debat és un altre. Ja no és independència sí o independència no. El dilema convergent és la plasmació d’aquesta realitat en el discurs del partit, en la seva estratègia.

Hi ha dues postures.

A) Uns recomanen a CDC que continuï instal•lada en l’ambigüitat calculada. És a dir, que faci passos cap a la independència, però que no acabi de perfilar el seu discurs. Argumenten que una Convergència amb barret independentista esdevindria residual i, per tant, perdria la capacitat aglutinadora que sempre ha tingut.

B) Altres esgrimeixen que el país ha canviat, que el centre de gravetat ha virat cap a posicions sobiranistes i que Convergència ha de fer el pas. Expliquen que si CDC no avança decididament cap a la independència el país li passarà per sobre. Per tant, recomanen a la nova direcció del partit que sigui valenta i lideri el país cap un escenari secessionista.

Intueixo que, de moment, guanyaran els partidaris de la primera opció, els de l’ambigüitat calculada. Fins que la famosa negociació del pacte fiscal no fracassi l’ambigüitat “pujoliana” continuarà esdevenint l’estàndard de Convergència. Això sí: serà per poc temps. Després de l’anunciat fracàs del pacte fiscal la formació nacionalista haurà d’assumir riscos. Haurà d’abandonar els eufemismes i les metàfores i començar a dir les coses pel seu nom. Convergència haurà de liderar el procés. Si no ho fa el país la deixarà enrere condemnant-la a l’ostracisme.

La complexitat és enorme i la confrontació serà constant. I no ens enganyem: ni existeixen solucions màgiques ni receptes miraculoses. La situació comporta assumir riscos. Riscos per tothom. La incertesa és immensa i, per tant, hem d’estar disposats a arriscar. Polítics, empresaris, professors, periodistes, mestres, metges, jutges o petits autònoms. Tots hem d’assumir que hi podem perdre alguna cosa i actuar en conseqüència. La independència no sortirà gratis i això sí que ho sabem segur. Espanya juga i, si volem guanyar nosaltres, hem d’estar disposats a renunciar a certs postulats, comprometre’ns de veritat i apostar-hi totes les cartes.

Tenim un problema i el tenim nosaltres, els catalans. Si el volem resoldre Espanya ha de deixar de ser l’excusa permanent. Hem d’abandonar d’una vegada les reivindicacions estèrils. Parlar en català al Congrés dels diputats, per exemple, en seria un dels seus màxims exponents. Espanya no ens vol entendre ni en té cap necessitat. Tots sabem que l’Estat, igual que la banca, sempre guanya. Per tant, podem fer proclames de tota mena, però la realitat és la que és. Ens estem quedant sense caixes catalanes, la immersió lingüística està en perill, les infraestructures són de tercera regional i el dèficit fiscal augmenta cada dia. L’asfixia premeditada –que ja anunciava Trias Fargas a l’any 85- és constant i segueix meticulosament el seu camí.

Qui tenim el problema som nosaltres i, per tant, els únics que ens podem salvar som nosaltres mateixos. Per fer-ho, però, hem de deixar de gravitar dins dels paràmetres espanyols, portar la iniciativa i, per tant, produir situacions de confrontació. Alguns argumenten –amb raó – que es corren massa riscos i que, de moment, tot és massa incert. El vertader problema, però, és que no hi ha cap altra alternativa.

Article publicat a ElSingularDigital.cat

Pujol, però, pateix i reflecteix el mateixos dubtes, les mateixes pors i les mateixes inseguretats que traspuen la immensa majoria de catalans. No té un full de ruta, no disposa d’un pla, ni sap com pot acabar tot aquest galimaties. Ara bé, tot i la gran incertesa sap que l’escenari no és definitiu i que, per tant, no pot restar immòbil. El país està canviant i ell canvia amb el país. Pujol n’és el termòmetre: canalitza i interpreta tot aquest magma difús.

A cada conferència, col·loqui o entrevistes va radicalitzant una mica els seus plantejaments. Poc a poc, sense fer grans estridències ni grotesques gesticulacions. Fa dos anys va començar dient que “l’objectiu d’Espanya és anar reduint la nostra personalitat col·lectiva. Conduir-nos a la residualització i a la despersonalització com a país”. Després, al cap d’uns mesos, va explicar-nos que “ja no tenia arguments per combatre les posicions independentistes”. I fa unes setmanes ens va anunciar que “entre la residualització i la independència hauríem d’optar per la independència”. El país canvia i Pujol el verbalitza.

Al 30 de novembre de 1981 en una conferència al Cercle Català de Madrid Pujol va dir: “Quisiera haber ayudado a comprender que Cataluña es una realidad que viene de lejos, que se ha ido forjando gracias al esfuerzo de mucha gante, que se ha ido forjando a través de su propia interiorización, però también a través de una confrontación dialéctica y de una colaboración con el resto de pueblos de España. Y este hecho aparece, o reaparece, animado de una gran ilusión. De la gran ilusión de ser catalan, y de poder ser constructiva y eficazmente español”.

Pujol, com la gran majoria de catalans, ho ha intentat durant més de 30 anys. L’encaix, però, ha resultat ser impossible i no per manca de voluntat dels catalans. Espanya mai ha entès “la gran ilusión de ser catalan, y de poder ser constructiva y eficazmente español”. A Espanya només es pot ser espanyol. No hi ha cap més camí: residualització folklòrica o independència.

Publicat a ElSingularDigital.cat

1. A Catalunya no ens hem d’emmirallar amb Escòcia ni amb cap altre model d’independència. Tot i que hi ha molt elements en comú, cada cas és singular. Per tant, ni podem compara el Regne Unit amb Espanya, ni podem fer segons quins paral·lelismes amb el seu procés d’independència. De moment, dins de les democràcies liberals europees només hi ha un cas d’independència pacífica i mínimament comparable: el de Noruega de Suècia. La resta són el fruit de conflictes bèl·lics poc comparables amb Catalunya. Ni Montenegro ni els nous estats nascuts de la URSS, per exemple, ens serveixen de referència

2. Les condicions prèvies a qualsevol referèndum o proclamació de secessió són clares : A) S’ha de tenir una majoria estable favorable al procés d’independència. B) S’ha d’internacionalitzar el conflicte i buscar aliats a nivell internacional. C) Hi ha d’haver una transversalitat política àmplia disposada a posar el debat al centre de l’agenda política. D) Els partits han de portar la independència dins del seu programa polític quan es presentin a les eleccions. Els referèndums el convoquen els parlaments i un diputat independentista és aquell que es presenta a unes eleccions amb la independència en el seu programa.

4. Les dades ens diuen que si un referèndum no el lidera el govern hi ha molt poques garanties de que tingui èxit. El referèndum s’ha de fer per guanyar-lo, fora de la legalitat espanyola i amb observadors de la ONU. Perdre un referèndum d’aquestes dimensions pot suposar hipotecar una generació. Per tant, només s’hauria de fer si veritablement es pot guanyar.

5. Finalment Requejo advertia d’alguns possibles autogols. Els catalans en som experts: A) El debat entre Catalunya o Països Catalans no ens ha de fer perdre el temps. Els catalans hem de fer el nostres propi camí. B) Cap partit polític ha de capitalitzar en solitari el procés. Aquest ha de ser compartit entre diverses formacions polítiques i, sobretot, per organitzacions i moviments civils. C) Hem d’abandonar debats improductius i, per tant, deixar-nos de dretes i esquerres. Hem d’edificar una Catalunya independent i això és previ a qualsevol discussió ideològica. D) El projecte independentista ha de ser per tothom. És a dir, hem de fugir de la tribu i del tics identitaris.

Requejo explicava que no hi ha plans infal·libles per arribar a la independència. Ara bé, un pas bàsic i indispensable és començar a dir les coses pel seu nom, sense eufemismes ni metàfores. Si volem ser independents ho hem de dir amb totes les seves lletres.

Publicat a ElSingularDigita.cat

El gen de la FNEC és, al capdavall, el mateix gen d’Òmnium Cultural. Poques institucions del nostre país poden proporcionar la comoditat que et garanteixen aquestes entitats. Hi pots treballar des d’àmbits molt diferents sense preocupar-te per estèrils sectarismes o electoralismes rocambolescos. Un valor que, tot i ser predicat a tort i a dret, sembla que a Catalunya ens és força complicat posar-lo en pràctica. Ens omplim la boca d’unitat i de transversalitat, fem grans discursos i boniques proclames però, a l’hora de la veritat, sempre acabem fragmentant-nos i practicant un cansat discurs de resistència.

Els membres Òmnim i de la FNEC no s’han de preocupar per carnets ni partidismes. Gràcies això les dues entitats poden abandonar l’actitud de resistència –tan típica dels catalans- i practicar un discurs obert i constructiu.Òmnium i la FNEC no són entitats defensives ni de resistència sinó que són organitzacions que actuen com a punta de llança.

Ser de la FNEC és circumstancial i queda restringit a l’etapa universitària. Per ser d’Òmnium, en canvi, no existeix cap requisit generacional. Òmnium ja té més de 27.000 socis i aquesta setmana n’ha sumat uns quants més gràcies a la líder del PP català i a l’entrenador del F.C. Barcelona. Si encara no en són socis aquí els hi deixo l’enllaç.

Publicat a ElSingularDigital.cat

Possiblement tu, amic lector, n’ets un d’ells. Si entres habitualment en aquest digital és molt possible que ja estiguis contaminat. Els símptomes són força evidents. ¿Ets d’aquells que t’aixeques escoltant el Basté, llegeixes dos o tres digitals catalanistes, mires habitualment TV3, compres l’Ara, l’Avui o la Vanguardia i tens una batalla diària perquè al bar de la cantonada entenguin que un tallat és el mateix que un “cortado”? Si és així estàs en situació de risc.

Ser català no és fàcil. Comporta durs sacrificis, esforços sovint estèrils i invertir hores en projectes que no saps mai com acabaran. Alguns afirmen que tota aquesta feinada donarà resultats en un futur incert. Diuen que és com una petita taca d’oli i que de, mica en mica, l’anirem fent gran. Al capdavall, però, sovint tens la sensació que la famosa taca d’oli no és res més que un preservatiu per la moral. Entre tots ens hem anat creant el nostre petit oasis d’oli recremat on diminutes anècdotes poden esdevenir autèntics terretrèmols. Ja ho deia l’Eugenio: no és que tinguem trigèmins, sinó que ens ha sortit un nen molt mogut.

Ser català pot perjudicar clarament la teva salut i la de tots aquells t’envolten. Per prevenir-te de les possibles conseqüències –com afirmava Joan Sales- no és necessari deixar de ser català, només cal deixar de ser imbècil. Les autoritats sanitàries haurien de prescriure distància, paciència i rigor a tots aquells que presentin els primers símptomes.

Publicar a ElSingularDigital.cat

Dilluns a la patètica gala dels premis Gaudí el presentador es va dedicar a ridiculitzar el conseller de Cultura tot comparant-lo amb un cavall. Tot d’artistes rient de les ridícules bromes. Ara, si miréssim el seu compte corrent, potser veuríem que qui els paga el sou és curiosament aquell de qui n’estan fent mofa.

Dimarts Rosa Regàs, que ara està de gira per presentar el seu últim llibre, va afirmar en una entrevista que “respecte la dona, el catolicisme i l’islamisme són el mateix”. Algú hauria de recomanar-li a la filla de la gauche divine catalana que intenti publicar els seus articles des de Teheran.

Dimecres la màfia dels sindicats de TMB va amenaçar de fer una vaga durant el Mobile World Congress, un congrés que dóna centeners de milions d’euros i milers de llocs de treball. Els sindicalistes de TMB haurien de tenir present que, a diferència d’ells que tenen uns contractes privilegiats, hi ha gent que els han acomiadat o els han rebaixat el sou un 40%.

Dijous diversos col·lectius pro-palestins –liderats per Maruja Torres- es van proposar boicotejar un cicle de conferències sobre la cultura d’Israel. Aquests afirmaven que hi tenien dret perquè no es parlava de Palestina.

Durant massa temps a Catalunya ha dominat una mentalitat progre, una moral líquida que no ens ha deixat avançar. Comença a ser el moment de plantar-los cara i, com va fer el conseller Mascarell, dir-los que les seves bromes no fan cap mena de gràcia.

1. És elemental comprar El País o El Público. Tot i que El País sempre havia estat un referent progre indiscutible, actualment El Público té més categoria. Combina la lectura d’aquests diaris amb escoltar la SER cada matí.

2. Estèticament no hi ha un patró progre ben definit. Ara, hi ha dues coses que són elementals: portar ulleres de pasta i no lluir mai cap corbata. Es recomana vestir amb una camiseta del Che i un mocador palestí.

3. El bon progre té força opcions electorals. Pot votar ICV-EUiA (PSOE en alguna circumstància extrema), algun partit monotemàtic extraparlamentari, pot fer vot nul, en blanc o abstenir-se.

4. És fonamental que tingui alguns Estats-monstre de capçalera. Els Estats Units d’Amèrica i Israel encapçalen totes les llistes. Això s’ha de complementar amb la defensa de Cuba (perquè “allà, com a mínim, ningú passa gana”) i de Palestina.

5. És imprescindible acusar al capitalisme salvatge i a l’Església catòlica de tots els mals de la humanitat. Hi ha una frase que sempre que pugui repetirà: “el comunisme és una bona idea però que no s’ha sabut aplicar”.

6. El bon progre ha d’estar en contra de la globalització (en totes les seves facetes) i de qualsevol mena de multinacional. La seva particular fórmula per combatre-la és substituir la Coca-Cola per l’Alter-cola.

7. El vocabulari del progre té les seves peculiaritats. No utilitzar mai el vostè, tutejar sempre a l’interlocutor i referir-se a tothom com a “company” o “amic”. A més, s’ha de demostrar que el llenguatge maltracta el gènere femení i, per tant, sempre diran “companyes i companys”, “amigues i amics” o “mares i pares”.

8. El progre ha de tenir un fals orgull pagès (sobretot en el menjar) i ha de practicar alguna filosofia/tècnica oriental. Rebutjarà qualsevol missatge cristià, però confiarà en budes, energies de la mare terra i tot tipus d’encens.

9. Defensarà alguns col•lectius i moviments com els seus propis fills. El col•lectiu okupa, el moviment del 15M i els antibolonya són tres referents. Per altra banda, sempre criticarà els banquers, a la classe política, als empresaris i a la policia.

10. Per últim, el bon progre ha de ser soci d’alguna associació ecologista, animalista o altermundista. Normalment defensarà causes molt nobles de països remots i tendirà a ignorar les causes identitàries més pròximes. Per exemple, queda molt bé defensar les foques de l’Antàrtic i la independència del Tibet o del poble sahrauís. La de Catalunya normalment queda classista i esnob.

Alguns voldrien que Mas es deixés de tota aquesta filípica i proclamés, sense cap mena de matís, les seves conviccions independentistes. Vaja, que es deixés de les costures, la transició i l’emancipació i digués, d’una vegada, que vol construir un Estat propi. Aquesta demanda és habitual entre els partits petits, aquells que tenen una posició purista i que normalment no aspiren a governar. No han de gestionar el dia a dia d’una administració i, per tant, es poden permetre el luxe de fer proclames heroiques sense patir-ne cap mena de conseqüència. Com que la seva parròquia és força reduïda aquest discurs no els provoca cap mena de desgast electoral.

Aquest, però, no és el cas de Convergència ni encara menys del president Mas. Convergència, en aquests moments, representa més de 1.202.000 persones i, per tant, qualsevol moviment brusc pot suposar-li un fort desgast electoral. El transatlàntic convergent va virant, de mica en mica, cap a posicions més sobiranistes però controlant, en tot moment, no perdre gent pel camí. A més, el president Mas ha de gestionar el dia a dia de l’administració. Una situació que l’obliga a practicar la política de la necessitat. Tot i ser partidari de la independència, si vol pagar els sous dels funcionaris catalans no té cap altre alternativa que pactar amb el govern espanyol. La caixa, de moment, està en mans espanyoles i, la delicada situació actual, no et dóna gaire marge de maniobra.

Combinar els somnis amb la realitat és una feina d’alquimista. No és gens fàcil i el problema sempre és el mateix. Si hi poses més pragmatisme que utopia t’acusen de fenici, de botifler i de venut. Si, per altra banda, hi aboques més utopia que pragmatisme t’etiqueten de somiatruites i de no tocar de peus a terra. Trobar un punt mig és el repte de qualsevol polític.

La pregunta del milió, però, és fins quan durarà aquesta ambigüitat calculada. Quan de temps haurem de continuar amb les metàfores i els eufemismes.

Alguns voldrien que el president Mas els hi posés dia, hora i lloc. Voldrien veure el cop de puny sobre la taula. La qüestió, però, és que possiblement no existeix –ni existirà– una circumstància definitiva. No hi ha un desllorigador màgic. La independència és una cursa que es juga per etapes i que, per tant, s’ha d’anar construint al dia a dia. Sovint la miopia nacional no ens deixa observar amb claredat el procés que estem vivint, però amb en els últims anys hem cremat molts cartutxos i ja hem superat força etapes. Cada dia estem una mica més aprop de l’última metàfora.

Publicat a ElSingularDigital.cat

La trobada del 1985, en canvi, va ser radicalment diferent. Amb pocs anys Catalunya havia viscut un canvi abismal. L’etapa dictatorial s’havia arraconat definitivament i la democràcia i la llibertat començaven a solidificar-se. El moment, però, era complicat: tot eren incerteses. El context mundial era difós: la URSS s’estava esmicolant poc a poc, s’estava sortint d’una crisi econòmica, els mitjans de comunicació de grans masses començaven a prendre força, la globalització iniciava el seu camí i l’hegemonia d’Estats Units anava agafant embranzida. Aquest nou escenari mundial, a més, tenia una rellevància important a casa nostra, perquè s’hi sumava l’edificació d’una nova democràcia. Per força, doncs, aquest nou escenari contribuïa a la incertesa general.

Aquests canvis, com és lògic i normal, també va portar referents nous, hàbits desacomplexats i consums foranis. El context havia canviat i, per tant, s’havien de renovar els esquemes, redefinir les velles pautes i edificar nous camins. En aquesta nova etapa, els joves -que no estaven tan marcats per vells prejudici franquistes- tenien un paper determinant. Alguns, llavors, ja van començar a predicar el gastat discurs de la pèrdua de valors. Deien que aquests eren menys estables i que les conviccions es desdibuixaven. Tot i que a l’any 85 encara no s’havia descobert a Bauman, les tesis eren les mateixes.

Així ho va destacar el president de la Generalitat, Jordi Pujol, en el discurs inaugural de la vuitena Trobada Internacional de Joves Cristians que recull el llibre “Jordi Pujol als joves de Catalunya”. Els hi va fer el discurs de la pèrdua de valors. El mateix que encara predica avui i que poden escoltar en la majoria de les seves conferències. Els explico això perquè vegin que fa anys que anem donant voltes al mateix discurs quan els valors, al capdavall, només canvien en funció del context. No es perden. És una qüestió de perspectiva generacional. Res més.

Diuen que Sòcrates, al segle IV abans de Crist, va dir : “Ara, als nostres joves els agrada viure bé, són mal educats, menystenen l’autoritat, són poc respectuosos amb els seus superiors, prefereixen la conversa banal a fer esport. Els joves són ara els tirans i no els que col·laboren a casa. No saluden quan algú entra a casa, no respecten els pares, conversen entre ells quan estan en companyia, devoren el menjar, tiranitzen els seus mestres.”

Els sona?

Després de resseguir unes estretes carreteres plenes de revolts has de pujar a la mola. Són 15 minuts a un pas lleuger i només s’hi pot pujar a peu. Per tant, la predisposició mental és obligada. L’ascens és un primer pas per anar oblidant, mica en mica, les preocupacions més immediates. Al Santuari de la Mare de Déu de Lord avança a un ritme diferent. Més pausat, més seré i més reposat. Ara, quan s’arriba al capdamunt de la muntanya i veus les majestuoses vistes que té el Santuari de Lord quedes bocabadat. És una roca de pedra que s’aixeca al mig del no-res.

El Santuari de Lord és mil·lenari. Ja hi ha un document a l’arxiu de Solsona del 992 en que hi una una compra-venda de la Verge de Lord. Durant més de 1.000 anys hi ha hagut diferents santuaris que s’han anat destruint i reconstruint en funció de les diverses guerres i batalles que s’anaven produint. Els últims van ser els carlins que el van incendiar i van dinamitant totes les parets que hi quedaven dretes perquè l’enemic no el pogués tornar a ocupar. Aquesta és la història del santuari fins que l’any 1971 s’hi estableix el Pare Jordana.

El Pare Jordana suposa la peça fonamental del santuari. Va fer reconstruir el santuari i va intercedir perquè la Verge es quedés. Jordana, que havia estat Prior de Poblet, estava ben connectat amb les autoritats del moment i, per aquest motiu, aconsegueix salvar un santuari que caminava cap a la ruïna. Tot i això, Jornada, viu uns primers anys sense llum ni aigua corrent totalment entregat a l’estudi de les Sagrades Escriptures.

Al cap de poc temps, però, Jordana aconsegueix que es refaci tot el camí que conduïa fins al santuari, fa instal·lar una vagoneta per realitzada les obres més urgents i fa pujar cabres i ovelles a dalt de la mola per poder-hi viure. També s’hi cultiva un hort.

De mica en mica es van anar incorporant, al costat del Pare Jordana, una petita comunitat que va suposar una transformació total de l’indret. Al 1999 es va instal·lar llum i a l’any 2000 es va canalitzar l’aigua a través d’una conducció de 7 km.

La comunitat durant aquests anys va anar creixent i, fins i tot, es va construir una residència per a religioses.

Quan es van poder millorar les condicions per a viure-hi més confortablement la comunitat va créixer considerablement amb l’Esther i la Teresa. Més tard va arribar el Jose Antonio, que havia estat monjo de poblet durant 10 anys amb el Pare Jordana. Finalment, s’hi va incorporar el Javier Sartorius i dos nois més que eren amics seus de missions que havien fet junts. Al cap d’un any, però, aquests dos van marxar.

Aquests temps, però, el Santuari de la Mare de Déu de Lord va viure reclosa en l’estudi i la rutina, dues pautes que han canviat amb l’hostatgeria.

A l’any 2007 van començar les obres de la casa que va consistir en aixecar la teulada uns 800 metres quadrats. El següent pas va ser la de construcció de l’hostatgeria a la segona planta. Una hostatgeria que ha canviat radicalment la vida de la comunitat. Aquesta presenta unes condicions immillorables. Gairebé sembla un petit hotel. Els requisits per entrar-hi, però, són diametralment oposades a les d’un hotel.

Per accedir-hi, explica el Pare Joan, s’hi ha de venir predisposat a obrir el cor per viure la vida des d’una altra perspectiva. S’ha de deixar que el cor vagi més endavant que la raó.

Normalment la gent que s’acosta a la comunitat són persones  “de 40 a 45 anys que han trencat amb la tradició dels seus pares, han rebutjat una pràctica, una doctrina i s’han llençat a ompli el desig del seu cos”. Solen ser gent que busquen respostes i que necessiten desconnectar del seu dia a dia. Gent que busca una transcendència.

El Pare Joan els rep i els guia per què trobin allò que estan buscant. Moltes vegades, explica el Pare Joan, “molts d’ells tenen la resposta dins seu però necessiten algú que els hi ajudi a cercar-la”.

-L’Atri dels gentils és un projecte per confrontar la Fe amb la raó?

No és un projecte de confrontació sinó de mútua fecundació. La Fe i la raó no es contradiuen sinó que es complementen.

-Alguns diuen que són conceptes antagònics.

Alguns ens plantegen la ciència i la raó com a realitats antagòniques a Déu. És cert que l’home europeu ja no necessita Déu per a la seva vida i apel·la a la ciència per afirmar la no-existència. Nosaltres, però, entenem que una cosa va unida a l’altra.

-A Europa sembla que es pugui viure sense Déu.

Sí! De fet, el periodista Antoni Puigverd es defineix com a catòlic sense Déu: un home que valora la cultura, els valors i la tradició, però que no pot creure en Déu.

-Enric Juliana afirma que els valors catòlics han sortit al carrer.

Sí, és cert. El sentit de la compassió, per exemple, és un valor cristià que, actualment, s’ha assumit com a valor occidental. Si vas a molts indrets d’Àsia això no ho vius. No fa gaire dies vam veure per la televisió l’exemple d’una nena xinesa que era atropellada per un camió i ningú l’anava a socórrer. La idea de compassió, del bon samarità, ho van introduir el cristianisme i el judaisme.

-El cristianisme ha mort d’un cert èxit?

Sí, va arribar a impregnar el paisatge d’Europa, i de tant èxit, ha mort i no ha realimentat la idea de la relació amb jesucrist com a ésser vivent. Hi ha una ideologia amb una teoria, una moral i un rutual. Això, però, sense el foc de l’enamorament i la fascinació per Jesucrist és fred.

-Sembla que ara es vulgui tornar a uns certs principis.

Sí, des d’alguns sectors es vol tornar a l’antic ciment de l’evangelització, de la relació més mística. Viure més intensament aquesta relació mística amb Déu i fer-la descobrir a aquells que no l’han sentida però que s’hi poden sentir atrets.

-És curiós que a les 12 de la nit moltes televisions programin tarots i les esglésies estigui buides, oi?

Chesterton, un gran autor anlgès, va dir que quan es deixa de creure en Déu es comença a creure en qualsevol cosa. A Europa, per haver fet una mala presentació, alguns han deixat de creure-hi. L’home, però, és religiós per naturalesa. No en té prou en menjar i reproduir-se…Necessita vibrar per alguna cosa i aquí és on apareix l’autoajuda, el tarot o el futbol, que és una altra forma de religió laica.

-L’Església catlòlica perd i guanya el budisme?

Alguns representants de l’Església s’han adormit. Els ha preocupat molt la llei, el legalisme, el dogma, la correcció de la missa i els controls morals. I bé, això els ha fet descuidar la dimensió existencial i mística. L’any que ve celebrarem els 50 anys del Concili Vaticà II, un intent d’alliberar l’Església d’aquesta cotilla legalista i donar-li aire fresc. Com tot Concili, després de canvis forts, sempre venen temps de desorientació.

-Sembla que una part de l’Església en renegui.

Hi ha hagut algunes manifestacions per intentar amorosir allò que es va viure com un canvi, un trencament amb tot l’anterior. I és clar: hi ha forces d’involució. Però imagina’t què hagués passat si, enlloc de canviar i fer la missa en català, encara es fes en llatí. Seríem una secta.

-L’església hauria de ser més purista o adaptar-se més a la gent?

Aquesta contradicció no existeix. L’alternativa no és aquesta. Tornar a les arrels és necessari per continuar avançant. Hem de ser més netament cristians.

-Quan l’Església arriba, una part de la societat ja torna.

Jo no agafaria la metàfora de la velocitat, perquè aquesta velocitat ens està deshumanitzant. Ara bé, ens hauríem de preguntar: ¿Com és que l’Església no té un valor més compresiu cap a la humanitat?

-La jerarquia eclesiàstica xoca amb una societat que tendeix a l’horitzontalitat?

Sí, aquest és el tema. Tota religió té una jerarquia i una transmissió de saviesa. I sí, és veritat: això xoca amb l’home modern, aquell qui s’ho vol fer tot a la seva mida. L’ofici de viure –el self-service- està bé, però no té res de religió.

-La religió demana uns sacrificis a la gent que no estan disposats a fer?

Sí, perquè l’Església acutal no sap presentar el que ofereix de manera atractiva. Saber-nos vendre millor és un repte pendent.

-La jeraquina i la comunitat contra l’individu.

Estem vivint l’apoteosi del JO i ens creiem que la llibertat vol dir no estar lligats a res. Ni a un Déu, ni a una Església, ni a una història, ni a una memòria, ni a una família. Però no és real. El jo necessita el tu i el nostraltres. Aquesta és una de les claus per interpretar l’apatia d’occident.

-Les converses entre agnòstics i creients no són gaire freqüents.

La cultura ràpida de l’adonisme i dels mitjans de comunicació estan escombrant la reflexionar. A més, hi ha aquesta reacció laïscista de creure que la felictat dels europeus consisteix en elimiar la religió. És una visió errònia: si eliminem la religió catòlica estem eliminant les arrels.

-L’ateisme radical no deixa de ser una fe.

L’ateisme radical és una religió que per construir-se necessita eliminar la religió. El que s’ha demostrat és que l’ateisme -com el de Hitler i el d’Stalin- és la destrucció de la cultura.

A l’any 2010 dels 24.000 estudiants que van superar l’examen de la selectivitat –el van superar més de 90%- 6.000 no van poder realitzar una carrera universitària. Com que les places són limitades s’estableix una nota de tall per accedir-hi i aquests estudiants no van arribar a la nota que se’ls demanava. Així de simple. Segons alguns sindicats universitaris, però, aquest fet “demostra que el sistema universitari està en crisi”. Segurament tenen tota la raó. Ara, no pel fet que 6.000 estudiants no puguin accedir a la universitat, sinó perquè n’hi accedeixen una quantitat desorbitant. Segons el Departament d’Universitats, l’any passat es van matricular més de 140.000 catalans al sistema universitari públic. Aquí no hi comptem les universitats privades perquè es regulen seguint els mecanismes del mercat. Per tant, si els sumem tots tenim que a Catalunya hi ha més de 225.000 persones realitzant estudis universitaris.

A casa nostre hem arribat a una delirant conclusió: si vols ser una persona de profit has de cursar una carrera universitària. El sistema t’hi empeny. L’oferta alternativa a la universitat és minsa, s’hi destinen pocs recursos i, per tant, els que escullen aquesta opció solen ser poc valorats. Aquest motiu força a la gent a optar, sense més remei, per la Universitat.

El problema sorgeix aquí. L’excés de titulacions universitàries fa que aquestes perdin valor i, tot i destinar-s’hi molts recursos, no acaben fructificant al mercat laboral. A més, el fet que tothom es vegi obligat a accedir a la Universitat fa que el nivell mig baixi i el nivell d’exigència es redueixi. És un peix que es mossega la cua.

Hauríem de començar a plantejar-nos que, de la mateixa manera que acceptem que qualsevol persona no pot jugar al Barça, no tothom pot accedir a la Universitat.

Publicat a ElSingularDigital.cat

Aquesta setmana el Francesc-Marc Álvaro en parlava en un article a La Vanguardia. Álvaro acusava a Pujol d’haver-nos fet creure una falsa realitat. És a dir, d’haver-se comportat com un president de República quan, a l’hora de la veritat, amb prou feines arribem a ser una comunitat autònoma. I ara en paguem la conseqüències comprovant que és l’administració central qui té la paella pel mànec. Mas ha d’anar a explicar a Londres que som bons minyons i s’ha de justificar enfront dels funcionaris, mentre el Govern Central ens nega els famosos 759 milions d’euros i no vol sentir a parlar de pacte fiscal. Pujol volia que les manifestacions acabessin a la Plaça Sant Jaume i ara que aquest somni s’ha fet realitat no sabem com explicar-los que on s’ha de reclamar és a la Calle de San Jerónimo.

Pujol, però, no n’és l’únic responsable. Els actuals dirigents de la federació nacionalista continuen practicant el doble joc. Aquella ambigüitat calculada, que segons l’exconseller Cullell, convenia a Convergència. Les rodes de premsa del portaveu Francesc Homs semblen que siguin l’antesala de la proclamació de la independència. Les banderes del Pacte fiscal, el tancament de caixes o el dret a decidir han estat capitanejades per timoners convergents. El problema de tot aquest discurs, com molt bé deia el Toni Aira en aquest diari digital, és que el “discurs verbal, si no va acompanyat del discurs dels fets, cada dia costarà més de fer-lo lligar”. CiU té un problema amb els fets i les paraules. No els concorden. No es pot blasmar del control del Govern espanyol, del seu autoritarisme i de la seva manca de comprensió i diàleg i, acte seguit, aprovar-los les mesures antidèficit argumentant que ho has fet “a canvi de res”. L’ambigüitat té límits i, després de la retallada estatutària, el doble joc de la política convergent –tot i obtenir contraprestacions-, pot resultar grotesc i inintel·ligible.

L’Umair té 23 anys. Va néixer al Punjab, al Pakistan, però quan tenia 15 anys va anar a viure a Barcelona amb la seva família. Poc després es van instal·lar a Badalona, on és un exemple d’integració i de superació pels seus amics i companys. Actualment està cursant Ciències Polítiques a la UAB i fa de mediador cultural entre les diverses ètnies i cultures que conviuen a Badalona.

1. “¿Donde dije digo, digo diego?”: “Alguns, mancats de perspectiva, sembla que no comprenguin que el camí cap a la independència es juga per etapes”

2. “L’absurda guerra entre CiU i ERC” : “Si Prat de la Riba hagués preguntat a Fabra a quin partit militava no haguéssim tingut diccionari”

3.  “Això és Espanya”: “Eliminant els acords comercials entre dues comunitats s’eliminen, també, possibles acords polítics”

4.  “Con la Iglesia (española) hemos topado” : “És preocupant el baix perfil dels bisbes catalans: juguem amb l’ambigüitat de nedar i guardar la roba”

5. “L’humor espanyol” : “Els catalans som així: susceptibles i tendim a ofendre’ns per qualsevol bajanada”

6. “#21N: El dies després”: “El pacte fiscal, si no hi ha un pla B, pot esdevenir un segon Pla Ibarretxe”

7. “CATALUNYA: EL FILL TONTO” : “Tot i que els resultats del 20N no ho reflecteixin, el centre del debat polític ha canviat”

8. “Les incògnites del dia després” : “Duran, Junqueras, geomatria variable, pacte fiscal, PSC”

9. “Retallar a TV3″: “TVC gestiona eficientment els recursos? És necessari tenir TVC, ACN, XTVL, BTV? Quins són els criteris per les subvencions als mitjans privats?”

10. “Fades, mamarratxos i senadors”: “Els símbols són essencials. És de les poques competències que depenen íntegrament de nosaltres”

11. “Abandonar la trinxera”: “CiU no pot evitar permanentment la confrontació i, tard o d’hora, haurà d’escollir company de viatge”

12. “PSC: Partit Sense Canvis”: “Els socialistes catalans no semblen disposats a fer un ‘reset’ ideològic ni a plantejar-se nous horitzons”

13. “Els progres de les “festes d’hivern”: “Desitjar-nos ‘bones festes d’hivern’ no ens fa més progressistes sinó una mica més burros”

14. “CCOO: retalla drets”: “Només els queda l’estètica: la jaqueta de pana, la típica crítica contra la dreta i el puny alçat”

15.  “La lògica borrosa”: “Definir d’esquerres a un individu és d’una complexitat enorme. La majoria de variables s’han transformat o, directament, ja no existeixen”

És per aquest motiu que quan surt algú sense complexes, lluitador, humil i que porta l’èxit com a bandera el convertim en un heroi. Pep Guardiola s’ha transformat en l’heroi nacional. El de Santpedor ha aconseguit guanyar gairebé totes les competicions que disputava. I ho ha fet, justament, des de l’òptica oposada a la “via catalana”. Ha parlat poc dels rivals, no ha fet grans proclames, ha treballat de valent i no ha tingut por de somiar. El Parlament de Catalunya no va guardonar, només, a un entrenador de futbol. El Parlament va distingir a un personatge que, més enllà de ser entrenador de futbol, ha sabut fer despuntar a tot un equip i els ha conduit al més amunt possible. Ho ha fet, a més, per damunt de la mediocritat imperant i amb els valors de la humilitat, la persistència, la passió i el sacrifici.

Per continuar llegint clica [AQUÍ]

S’acaba l’estiu, aquesta època de l’any en que ningú té horaris, on desapareixen les pautes i les agendes es converteixen en paper mullat. La xafogor de l’estiu altera qualsevol mena de comportament perenne. Destrueix la concentració, la disciplina i totes les rutines.

Per sort, però, s’acaba l’estiu i marxa la calor. De mica en mica el fred ens va civilitzant. Tornen els jerseis, els pantalons llargs, els mitjons i les sabates. Torna el cafè del matí, el Basté a primera hora, les columnes del Monzó i els àpats amb horaris. S’acaba l’estiu i tot torna a tenir un principi i un final ben delimitat. De nou restablim la rutina.

Zapatero ha estat el president de les formes. Aquestes ho han estat tot. El Photoshop i el teleprompter han vertebrat el seu discurs. Ha intentat camuflar l’absència de projecte amb grans gesticulacions. Les circumstàncies l’han superat i, enlloc d’afrontar-ho amb realisme, ho ha intentat ocultar amb frases grandiloqüents sense cap mena de sentit. El drama dels autodenominats socialistes és aquest: el seu discurs s’ha reduït únicament a una qüestió d’estètica. Se’ls han acabat les idees, s’han quedat sense discurs i recorren al simbolisme per suplir la seva manca de plantejaments. La realitat els ha desbordat i han estat incapaços de construir un nou discurs. Tot és “talante”, gesticulació i pura escenificació. Convoquen eleccions un 20 de novembre per intentar pescar algun votant despistant. Ni projecte, ni remeis, ni solucions: apel·len a les vísceres del votant indignat. Si tu no hi vas, ells tornen.

Per continuar llegint clica [AQUÍ]

He arribat al final d’una etapa. Ara, per qüestions laborals, se’m fa molt difícil mantenir el compromís d’escriure un article cada setmana. És per això que abandono aquesta bonica columna –abans anomenada Torre d’Ivori- i que ha significat tant per mi. M’hi he deixat la pell: he discutit a tord i a dret, he conegut a infinitat de persones, he comès una brutalitat d’errors i, sobretot, he aprés la importància de mesurar cada una de les paraules.

Ara, però, s’acaba una etapa. És per aquest motiu que vull donar les gràcies: al Ricard per haver-me donat l’oportunitat, a la redacció del 3d8 per haver-me aguantat alguns estius i a tots vostès per haver anat llegint aquesta petita columna. Moltes gràcies.

Això, senyor meus, comença a ser un escàndol de dimensions considerables.  Si no ens plantegem eliminar algunes administracions l’escenari és insostenible. Aquest ritme l’administració s’acabarà convertint en un monstre. Catalunya no pot suportar 947 ajuntaments, 41 consells comarcals, 77 mancomunitats i 4 diputacions. Hem creat un amalgama administrativa esperpèntica.

Les diputacions remenen anualment uns 1000M€ i els consells comarcals uns 600M€. Tots junts, al capdavall, no arriben ni a una quarantena part del pressupost de la Generalitat. Alguns potser diran que això és la xocolata del lloro. Ara bé, si ens creiem el discurs de l’eficiència i l’austeritat hauríem de començar per eliminar administracions supèrflues com els consells comarcals, qüestionar molts dels sous dels seus dirigents (9.000€/mensuals el president de la diputació), eradicar els grotescos privilegis dels seus tècnics i administratius, fiscalitzar els càrrecs de confiança nomenats a dit i reduir l’enorme quantitat de diners que es gestionen amb objectius no finalistes.

Les xifres són esgarrifoses: 946 ajuntaments, 41 consells comarcals, 77 mancomunitats i 4 diputacions. Els consells comarcals s’han convertit en l’empresa de recol·locació convergent. L’últim any –segons l’IDESCAT- van remenar uns 600 milions. L’altra cara de la moneda són les diputacions que, fins fa quatre dies, havien estat la menjadora socialista. La de Barcelona era la gran mamella: 615 milions anuals de pressupost –per a despeses no finalistes-, uns 4000 treballadors i uns sous que ratllaven l’insult. Fa unes setmanes l’anterior president de la diputació, Antoni Fogué, –que tenia un sou de 9.184 euros mensuals- va tenir els nassos d’advertir a CiU i PP que a la diputació “ja no hi quedava res per retallar”. Analitzem les dades, doncs. La diputació destina un 58,2% dels recursos en despeses administratives, un 32,03% a transferències a altres administracions i només un 9,77% correspon a despeses directes. Gran part de les quals, per cert, són subvencions a entitats no públiques. Ras i curt: destina més de 350 milions d’euros a mantenir una estructura administrativa que bàsicament es dedica a transferir recursos a altres administracions. Home, senyor Fogué, potser sí que podem retallar una mica més, no?

Ara: la resta de diputacions tampoc es queden curtes. Tarragona té un pressupost de 127M€ i 1200 treballadors; Girona té 108M€ i 533 treballadors; i Lleida té 96M€ i 574 treballadors. Les xifres són delirants. Entre tots hem anat edificant tota mena d’administracions i ara no sabem com destruir-les. De mica en mica, tot aquest teixit ens ha anat ofegant. Hem creat una estructura sense incentius interns i amb poca capacitat de reacció. Una maquinària lenta i ineficient que, enlloc de resoldre els problemes, entorpeix –en molts aspectes- la bona marxa del país.

Per continuar llegint clica [AQUÍ]

Posar tots els ous en un mateix cistell és arriscat. De vegades, però, no hi ha cap més opció. Per altra banda, quan apostes per moltes vies corres el risc de no acabar reeixint en cap. El Penedès, si no canvia el seu rumb, en pot ser l’exemple. Tenim la sort de ser un territori ben comunicat i amb capacitat per dedicar-nos a diversos sectors. Aquest fet, però, no ens ha deixat edificar un relat propi. A més, a diferència del Priorat, si no sabem crear un relat amb personalitat correm el risc d’acabar engolits per la potent àrea metropolitana de Barcelona.

Els que vam néixer als anys vuitanta i noranta no hem lluitat contra cap gran fantasma col•lectiu. El franquisme, el nazisme o el comunisme els coneixem, com a molt, a través dels llibres d’història. Cap de nosaltres no ha estat conscient de la caiguda del Mur de Berlín o de la desintegració de la Unió Soviètica. Som fills de la democràcia, de la globalització, de la llibertat i del rebregat eslògan del tot és possible. Hem pogut accedir amb facilitat al sistema educatiu, hospitalari o polític sense qüestionar-nos, ni per un sol moment, com s’havia aconseguit aquest immens sistema. Ho hem tingut gairebé tot en qualsevol moment. Les ideologies ens són canviants, mutables i radicalment modelables. Tenim una immensa quantitat de fonts d’informació, molts déus carnals que ens marquen les tendències i, en consonància, prediquem uns valors líquids, sense limitacions ni concrecions clares. Les circumstàncies històriques ens han convertit en una generació sense èpica, però carregada d’estètica, sense grans somnis col•lectius ni veritats absolutes. En general som una generació poc acostumada als sacrificis i molt habituada a les facilitats. L’esforç, el compromís i la superació ens semblen valors d’una altra època. Ens han educat per triomfar i guanyar sempre. Al final, però, hem acabat descobrint que la vida està carregada de petits i grans fracassos.

Per sort no som una generació calcada, ni actuem com un sol cos. Alguns han caricaturitzat aquesta generació en tres grans grups: els «ni-nis» –aquells que ni treballen ni estudien–, els petits «Rockefellers» –generalment joves que no es cansen de guanyar diners amb les noves tecnologies– i, des de fa unes setmanes, els indignats –un moviment insatisfet amb el sistema, però que sembla incapaç  de plantejar una alternativa i de generar propostes. Tot i que aquestes fotografies són reals i força generalitzades, no representen tota la generació i hem d’anar més enllà de les pures etiquetes pseudo-sociològiques.

Per continuar llegint clica [AQUÍ]

Ara bé, tot i aquest important avenç, encara hem de picar molta més pedra. L’avenç no és suficient. Tot i que alguns es passin el dia reclamant la convocatòria d’un referèndum, la realitat ens indica que, amb molta probabilitat, aquest acabaria fracassant. Encara que pugui sonar una mica tronat necessitem un altre clatellot que ens ajudi a tirar endavant. Necessitem un fet que uneix les diverses sensibilitats. El més que possible fracàs d’un pacte fiscal –el gran repte del govern Mas- podria reconvertir-se i acabar esdevenint un gran acte cohesionador. La crisi econòmica i un govern dels populars podria acabar jugant a favor dels interessos catalans. L’escenari, amb un o dos anys, pot canviar radicalment.

De moment, però, no som suficients. Només hem d’anar a donar una volta per l’àrea metropolitana de Barcelona per comprovar-ho. Tot i que alguns personatges, impulsats per les noves tecnologies i les xarxes socials, s’han arribat a creure majoritaris la realitat no els acompanya. És tot un miratge. Les xarxes socials són una eina que, segons com s’utilitzin, et pot acabar fent creure vencedor abans de començar la batalla. Massa sovint la taca d’oli s’acaba convertint en oli recremat i putrefacte. És llavors quan un seguit de personatges es creuen majoritaris i, impulsats per la veu “d’un poble 2.0″, t’acaben convocant una manifestació per commemorar un any d’una altra manifestació.

Per continuar llegint clica [AQUÍ]

És evident que el govern català no retalla per plaer i que, si no ho fes, possiblement acabaríem seguint els passos de Grècia. El ciutadà, però, necessita veure-hi més enllà. Necessita creure que aquestes reduccions tenen un recorregut molt més profund i que, un cop s’acabin, hauran servit per alguna cosa més que salvar els mobles.

Per continuar llegint clica [AQUÍ]

Ara que ja ho sabem potser hauríem de fer un pas més i analitzar les nostres pròpies actituds. Intentar resoldre el problema per la teulada acostuma a ser un mal inici. Responsabilitzar a tothom dels errors i no entomar cap culpabilitat no és la pràctica més idònia per sortir d’aquest atzucac. La indignació només és positiva si va acompanyada d’una actitud constructiva i, sobretot, de responsabilitat individual.

Les factures van amb IVA, els medicaments es paguen, demanar una hipoteca amb un sou de 1000€ és temerari i si cobres una nòmina privilegiada no l’amaguis a l’administració per sol·licitar una beca per la criatura.

La solució comença per un mateix i, sobre tot, per un canvi d’actitud.

Els Manent, els Cahner, els Passola, els Reventós, els Pujol –i un llarg etcètera d’eminents personatges- van ser una generació compromesa amb el país. Havien patit la tragèdia del franquisme amb la seva pròpia carn i coneixien perfectament les devastadors conseqüències. Però tot i la dramàtica situació, no es van donar mai per vençuts ni es van abandonar al lament improductiu. Sabien que només ells –amb els seus mèrits i errades- podien treure el país del sot on l’havia abocat el franquisme. I és just aquí on trobem el desllorigador de tot plegat, la característica principal que els diferencia de l’actual moviment dels indignats: l’actitud. Les garanties d’èxit –com ha dit moltes vegades el president Pujol- eren escasses, però l’actitud compromesa i la seva impecable formació intel•lectual van fer transformar aquella indignació amb alguna cosa més que pamflets i banderoles.

Continua llegint l’article [AQUÍ]

Benet Jané, actual alcalde del Vendrell, n’és l’exemple. Durant l’enrevessat periple de negociacions per configurar el consistori vendrellenc, Jané ha fet tots els papers de l’auca. No n’hi ha quedat ni un per interpretar. Ha carregat contra el PSC, ha acceptat els vots de PxC i, finalment, ha acabat orquestrant un govern que té molts números per acabar convertint-se amb la tomba dels  convergents.

Tots sabem que cada municipi és un món i que els pactes locals són el resultat de múltiples variables. Ara, el que no es pot fer és el ridícul. I no li retrec que volgués acceptar els vots de  xenòfobs regidors de PxC –que ara és l’única alternativa al Vendrell-. Critico la sensació que ha transmès. La sensació que per aconseguir el poder és pot fer gairebé tot.

Contra això no hi ha Albiols que hi puguin lluitar.

Internet ha desdibuixat les fronteres, ha destrossat els intermediaris i ha alterat radicalment els tempos. Els negocis, com a resultat d’aquest canvi, també hauran d’adaptar el seu màrqueting a la nova realitat. No en poden escapar. El Penedès, tot i tenir una presència destacada a la xarxa, sembla ignorar les immenses possibilitats que ofereix aquesta plataforma. Moltes empreses del sector enoturístic encara no tenen una bona presència a internet o, directament, encara no s’hi han submergit.

Perquè vegin la magnitud d’aquesta realitat els hi anomeno algunes dades força properes. 1) Si vostès posen la paraula “Penedès” al Google –el cercador de referència- els sortirà més de 960.000 resultats. 2) Un 82% dels turistes que han visitat el Penedès admeten haver planificat la seva ruta a través d’internet. 3) Diversos estudis demostren com una bona presència a la xarxa et pot suposar un augment d’un 50% de les vendes. 4) Els anuncis a les xarxes socials són, en aquests moments, els més eficient del mercat.

Encara que alguns continuïn apostant pel paper o la TDT, el futur resideix, sense cap mena de dubte, a intenet.

En aquests moments el PSC avança per simple inèrcia. El problema no és que no tinguin capità. Ningú pensava que Montilla fos un ideòleg. El problema no és de timoner. El veritable escull és que no tenen cap mena de programa. Hi ha diverses faccions internes i cadascuna rema pel seus propis interessos. El federalisme és un plantejament caduc, la socialdemocràcia de la jaqueta de pana s’ha esgotat i la bona gestió resulta un estendard estrafolari quan s’ha deixat la caixa buida.

El PSC no disposa d’un mínim full de ruta i avança a la palpentes. Només s’han d’escoltar els arguments que van esgrimir per presentar l’esmena a la totalitat als pressupostos de la Generalitat. Martínez-Sampere, la portaveu socialista en matèries econòmiques, va plagiar els arguments dels companys d’Iniciativa. Va parlar d’ecotaxes, d’impostos als més rics i d’una “taxa extraordinària i solidària” que gravi l’energia nuclear.

Per continuar llegint clica [AQUÍ]

Al capdavall és una qüestió d’actitud, de com afrontar els problemes. Durant molt temps una generació s’ha edificat sobre les buides consignes del “prohibit prohibir”, del “tot és possible” i “els bons sempre guanyen”. Aquesta generació –filla dels rebregats tòpics revolucionaris del 68- ha crescut sense haver d’entomar grans fracassos col•lectius. Ha viscut d’una manera perfectament burgesa.

Fa un any, al primer article que vaig publicar en aquest diari digital, intentava descriure la meva generació: “No hem lluitat contra el franquisme, el nazisme o el comunisme. No hem estat conscients de la caiguda del mur de Berlín. No hem viscut grans guerres ni hem estat partícips d’immenses batalles col•lectives. Som fills de la democràcia, de la llibertat i del rebregat eslògan del tot és possible. Podem accedir amb facilitat al sistema educatiu, hospitalari o polític. Ho tenim gairebé tot a qualsevol moment. Tenim accés a múltiples fonts d’informació i tenim molts déus que ens intenten dictar tendències”.

Intentava explicar que la nostra generació –amb algunes excepcions, per descomptat- no ha estat educada per fracassar. És per aquest motiu, que a la primera sotragada col•lectiva, hem reaccionat d’una manera tan infantil. Ens hem indignat i, enlloc de posar-nos a treballar, hem anat a acampar a les places de ciutats, viles i pobles. Vaja, que un cop més hem anat a reclamar a les administracions que ens solucionin els nostres problemes. De motius per indignar-se n’hi han molts, el món està ple d’injustícies. Et pots indignat tant com vulguis, però la solució gairebé sempre resideix en un mateix.

Per continuar llegint clica [AQUÍ]

De què estem parlant aquí? D’indignació per com funciona el món? Doncs molt bé: jo tampoc hi estic d’acord i m’indigno cada dia. Ara bé, no se m’acudeix anar a tallar carrers –molestant a la resta de ciutadans-, ni acampo en una plaça pública pensant-me que estic representant el sentiment revolucionari de la Primavera Àrab o la caiguda del franquisme.

Jo també vull un món més just, una societat més lliure i que les institucions polítiques siguin més representatives. Ara bé, voleu dir que aquest és el camí? Voleu dir que s’aconsegueix alguna cosa amb aquest moviment? La indignació si no va acompanyada de compromís, superació, esforç i responsabilitat no serveix absolutament per res.

Sigues conseqüent amb el teu dia a dia. ¿No vas a la farmàcia amb receptes mèdiques sense pagar quan no et pertoca? ¿No t’agafes cap baixa laboral sense motiu? ¿Estudies amb disciplina per no repetir assignatures i fer que tots els contribuents paguem les teves festes? ¿Pagues tots els teus impostos religiosament? ¿Vas només al metge quan és estrictament necessai? ¿Vas a una escola o mútua privada i després fas discursos carregant contra aquesta xarxa? ¿T’impliques en moviments polítics i associatius?

Abans de clamar contra el sistema i reaccionar amb indignació pensa i reflexiona. La indignació, sense responsabilitat i compromís, no serveix per res. És estèril i improductiva.

Josep Martorell i Rodon

Quina relació ha tingut Església amb l’ensenyament a Catalunya?

La meva principal experiència ha estat com a alumne, professor i gestor de la Universitat Ramón Llull, vinculada amb l’Església. Per tant, conec la relació, però a través de la meva experiència personal. Fins a finals dels vuitanta no es configura la URL com a universitat. Ja existien tots els seus centres actuals –la Salle, ESADE, Blanquerna, Pere Tarrés, etc- però encara no s’havien ajuntat. La seva trajectòria venia de lluny. Això demostra que les ordres religioses i l’arquebisbat, des d’abans de la democràcia, prenen consciència de la importància de la formació. En un moment determinat, però, les ordres religioses se n’adonen i tiren endavant aquests projectes d’educació superior.

Vostè va començar fent de professor a la Salle, oi?

Efectivament. Vaig ser durant molts anys professor de matemàtiques a l’Escola d’Enginyeria de la Salle i les matemàtiques són iguals a tot arreu, però la institució aconsegueix crear un entorn de valors i criteris que ajuda a que els alumnes es formin també com a persones.

Quin és el model?

La Salle es crea fa uns 200 anys a França de la intenció d’acostar l’escolarització bàsica als infants de famílies desafavorides. Més endavant s’amplia aquest concepte al món universitari. La Salle és una institució privada, perquè així ho estableix la llei, que vol que la gent que s’esforça i treballa –al marge de la seva renda- pugui accedir a estudis superiors. Aquestes institucions s’haguessin pogut quedar a la base, però el al moment en que l’educació bàsica esdevé universal fan el pas a la universitària. La seva principal preocupació, llavors, passa a ser la formació en valors cristians, en paral·lel a la formació intel·lectual.

Quina és la diferència entre una universitat pública i una de cristiana si parlem de la formació en els valors?

Generalitzar és difícil, cada universitat és un món. Però, probablement, una universitat pública busca formar ciutadans i, per tant, incorpora elements de pensament crític. A les universitats relacionades amb l’Església aquesta formació de pensament crític s’hi incorpora una formació de valors molt concreta. Ara: tant legítima és una opció com una altra. A mi, però, em sembla molt interessant com aquests centres formen en valors sense oblidar la part de coneixement.

Com ho aconsegueixen?

Per exemple, quan vaig estudiar a l’IESE fèiem una assignatura d’ètica. Era un programa per directius, d’uns quaranta anys i amb certa experiència prèvia al món laboral. Tots vam entrar a classe pensant que seria bàsicament sobre moral, però de seguida vam veure que la classe anava d’ètica empresarial. Vam comprovar que et poden ensenyar a dirigir companyies amb uns valors molt concrets.

Suposo que aquest és l’etern debat entre educar i ensenyar.

Aquest debat el tenim, sobretot, en els ensenyaments de primària i secundària de les escoles públiques i concertades. En aquestes edats estarem d’acord que idealment l’escola hauria d’ensenyar i la família educar. Però no ens enganyem: els nostres nanos cada vegada passen més hores a l’escola. Per tant, si l’escola, a part d’ensenyar, educa és positiu. Ara bé, l’ensenyament públic ha d’estar més enfocat al pensament crític i, per tant, a formar ciutadans.

Però tant diferents són els valors cristians dels que es transmeten a la pública?

Probablement moltes de les coses que vaig aprendre sobre ètica empresarial a l’IESE es podrien ensenyar a una universitat pública. No crec que pugui trobar cap valor dels que vaig rebre que no es pugui extrapolar. Ara: en funció de la institució els valors poden ser molt més o menys explícits. No és tant el valor en sí, com el mètode de transmetre’l el que ha de ser diferent.

Hi ha certs valors catòlics que han traspuat a la societat i que, per tant, sembla complicat establir diferències importants entre un ensenyament públic i un de religiós.

No té cap sentit negar la base judeocristiana de la nostra cultura. Hi ha valors que es poden transmetre o no. A les escoles cristianes de negocis, per exemple, es presenta a l’empresa com una institució de transformació social. M’agradaria molt que en una facultat d’economia d’una universitat pública passés el mateix. Però bé, aquesta és la meva opinió i entenc que no tothom la comparteixi.

És aquesta la clau de l’èxit d’ESADE o IESE?

Hi ha molts factors que influeixen en l’excel·lència d’aquests centres. Un de fonamental és la governança. Com que són institucions que s’han autogovernat completament han pogut tenir una política de personal i d’admissió d’alumnes concreta que, per exemple, les ha situat a primer nivell mundial. A més, hi ha hagut una tasca molt cuidada de selecció del professorat. Ara, és veritat que els valors cristians ajuden a la implicació de molts dels professionals. Saben que la seva tasca forma part d’una missió més àmplia que la d’ensenyar conceptes.

Com s’explica que les tres grans universitats privades del país siguin de l’Església?

Forma part de la tradició del país. També bona part de les escoles privades i concertades surten de la iniciativa de l’Església. L’Església catalana és molt propera a la gent i als seus problemes. Està molt compromesa amb el projecte de país i amb el teixit social i empresarial. L’Església funda les seves universitats tenint molt clares les tres missions de les universitats: la docència, la recerca i la transferència de coneixement a la societat. Si no fos així serien meres acadèmies docents i això no pot ser.

Expliqui’ns aquestes tres missions.

La docència és clara: formar a persones que tinguin un títol i sàpiguen fer certes coses. La recerca s’incorpora amb la democràcia. Les universitats públiques ho tenen clar des de fa molts anys i les privades –sobretot la Llull- han volgut lligar molt la docència i la recerca. La tercera missió, de mica en mica, va guanyant pes transmetent el coneixement científic i cultural a la societat o transferint les patents de productes al món productiu. Per tant, per part de l’Església, crear universitats no és significa allargar la formació primària o secundària. Per l’Església suposa la voluntat de construir una societat. És a dir, de fer la seva aportació a la comunitat.

Això sí: la indignació, per sí sola, no ens condueix enlloc. És un sentiment recomanable i molt necessari per iniciar qualsevol mena de canvi o transformació. Ara bé, si aquest sentiment no va acompanyat d’una forta voluntat d’esforç, compromís i superació resulta completament estèril. No serveix per res i ens condueix en un carreró sense sortida.

L’acampada de la Plaça Catalunya ha estat això: una reacció primària i força buida de continguts. Com que visc gairebé al costat de la plaça m’he passejat cada dia entre els manifestants i he parlat amb molts d’ells. Cadascú es manifesta per una qüestió determinada. Saben, però, que si acampen al mig d’una de les places més concorregudes de Catalunya cridaran l’atenció. A més, són plenament conscients que s’han convertit en la palangana d’un malestar cada vegada més generalitzat. Ara bé, quan els preguntes què ha de venir després d’aquesta indignació no et saben traçar cap full de ruta mínimament realista. Simplement bramen, piquen amb cassoles i expressen el seu malestar.

El moment que estem vivint és complicat. La situació econòmica és delicada i la desorientació sembla que s’hagi apoderat dels comandaments polítics. La reacció, però, no es pot canalitzar amb un simple cop de puny damunt la taula. Les reaccions, si volen anar a bon port, han d’anar acompanyades d’un alt grau de responsabilitat i compromís. En les eleccions d’aquest diumenge, per exemple, segur que es presenten centenars de persones indignades. Aquestes persones, però, han optat per un altre camí: s’han compromès amb la seva societat i han entomat la responsabilitat de concórrer en uns comicis.

Per continuar llegint clica [AQUÍ]

PSC

Ja està, ja hi som. Aquest diumenge haurem d’escollir els governants dels nostres municipis pels propers quatre anys. Els anys que venen seran complicats. Després de les eleccions més d’un ajuntament haurà de substituir les metàfores i els miratges per les retallades i els reajustaments. És a dir, hauran de submergir-se en la pura realitat.

A Vilafranca, segons s’explica, l’estat de les arques municipals no és tan preocupant. Ara bé, tampoc podem tirar coets i fer proeses a tord i a dret com si els diners ens caiguessin a cabassos. Llorenç Casanova, candidat de la CUP, ho va remarcar perfectament al final de l’acte central de la formació: “totes les promeses haurien d’anar acompanyades d’un pla de viabilitat econòmica”. I no li maquen raons per dir-ho. El candidat socialista, Francisco Romero, s’ha passat tota la campanya repartint promeses pel bloc gros. Per Romero sembla que la crisi econòmica no existeixi. Va prometent alegrament com si, enlloc d’un eleccions, aquest diumenge vinguessin els reis mags.

Hi ha dues possibilitats per explicar aquesta actitud: o que Romero desconeix-hi la magnitud de la crisi o que estigui mentint de forma deliberada.

¿És possible que Romero hagi oblidat que el seu partit ha governat durant els últims 30 anys l’Ajuntament de Vilafranca o que el govern Tripartit, capitanejat pel PSC, ha deixat un deute de més de 7500 milions d’euros?

Aquesta va ser la temàtica principal de la taula rodona que es va realitzar el dimarts 10 de maig al Centre d’Estudis Jordi Pujol. Claudi Pérez, corresponsal d’El País, Ariadna Trillas, subdirectora de l’Ara, i David Murillo, professor d’ESADE, com a moderador, en van ser els protagonistes.

La taula rodona va estar fortament condicionada per la crisi actual que pateix el sistema econòmic mundial. Tots els ponents van destacar que aquesta és la primera crisi a escala mundial en què es visualitzen clarament els forts lligams que existeixen entre les diverses economies estatals. Segons Claudi Pérez, «aquesta relació és natural en una època radicalment globalitzada». Pérez destacava que «hem d’assumir que els causants de la crisi hem estat de tots. Tots hem viscut per sobre de les nostres possibilitats i tots, cadascú a la seva mesura, hem especulat». Ara bé, Pérez també es va mostrar molt crític amb la connivència existent entre la política i les grans entitats financeres, apuntant que «la relació entre ambdós és necessària, però a la vegada molt perillosa». I va afirmar: «Hem arribat a l’extrem en què, en moltes situacions, els banquers i els polítics s’intercanvien els papers com si es tractés d’una porta giratòria».

Per llegir més clica [aquí]

Untitled from Fundació Jordi Pujol on Vimeo.

La realitat, però, dista molt d’aquests rebregats clixés. Encara que alguns polítics hagin robat i mentit, cometem una generalització espúria englobar-los a tot sota una mateixa etiqueta. Hi ha molts polítics –sobretot en el món local- que es parteixen la cara cada dia per assolir tots els seus compromisos. Hi ha polítics vocacionals que s’han endinsat en aquest escabrós món perquè tenen un fort compromís social. Creuen que tenen un deure amb els seus veïns i amb el seu país.

Que en l’esfera política hi ha injustícies no és cap novetat. Les mateixes que podem trobar en el camp empresarial o el del funcionariat. Amb una diferència, però. Els polítics –ens agradi o no- són imprescindibles a l’hora d’estructurar una societat. Per tant, la crítica destructiva contra la classe política només ens condueix cap a un carreró sense sortida. És estèril i tan sols desprestigia.
Que alguns polítics menteixen, roben i actuen hipòcritament és una realitat. Com també ho és que moltes persones menteixen, roben i són hipòcrites. Al capdavall els nostres dirigents no són res més que un reflex de la nostra societat, de nosaltres mateixos.

Per continua llegint clica [aquí]

El govern de Vilafranca pot caure en les mans de dues possibles candidatures: o Francisco Romero o Pere Regull. No hi ha volta de full. Si bé és cert que les altres opcions poden condicionar, la governança del dia a dia recaurà en les mans d’un únic candidat. Hi podem posar tants matisos com vulguem, però el resultat final serà un: o Francisco Romero o Pere Regull.

Per sort, a Vilafranca, podem comparar com han governat aquests dos candidats. Tot i que Romero va gaudir d’un breu mandat, aquests 30 dies com alcalde ja van apuntar maneres. Durant el mes que va estar a l’alcaldia va enviar una famosa carta propagandística que ens va costar més de 2000€, es va gastar en taxis i dinars més de 800€ i, segons expliquen des de la seu del carrer Nicaragua, es va fer un fart de viatjar cap allà amb taxis pagats per l’Ajuntament de Vilafranca. Romero, com ja havia fet quan era regidor, va actuar com si els diners de l’ajuntament fossin els de la seva butxaca. Per altra banda, el govern de Regull –segurament fent-ne un gra massa- ha gastat una mitjana de 50€ mensuals.

Com diu un passatge bíblic: pels seus fets el coneixereu.

Mentre Pujol els recordava el voluntarisme diari que suposa ser català, els Amics de les Arts –un grup jove que ha conegut els anys de repressió cultural a través de les hemeroteques– hi contraposaven la normalitat amb què actuen. Sense grans gesticulacions, apartant-se dels laments absurds, oblidant les cotilles i actuant com a catalans. La militància dels Setze Jutges ja no és homologable al segle XXI. La globalització ha fet que els Amics de les Arts competeixin amb ColdPlay i, per tant, com explicava Gerard Quintana, l’altre convidat, «només pots compatir globalment si et mostres tal i com ets».

Josep Maria Espinàs explica que es va adonar que havia d’escriure sempre en català el dia que va estar quinze minuts preguntant-se com es deia aixada en castellà. Aquell dia va comprendre que si realment volia transmetre allò que pensava ho havia de fer amb la seva llengua, amb la llengua que li servia per reflexionar, insultar i somniar. Sortosament els Amics de les Arts, un dels conjunts musicals del moment, mai no s’ha hagut de qüestionar aquest paràmetre. Van néixer en plena democràcia, són producte de la immersió lingüística i no han hagut de patir cap mena de repressió cultural. Actuen amb normalitat. Utilitzen el català perquè no ho saben fer d’una altra manera. «Hem nascut a Catalunya, parlem en català i cantem amb la nostra llengua», va dir Barceló. Més evident impossible. Ara bé: el nostre país, com va destacar Quintana, de normal no en té res i, per tant, cantar en la nostra llengua sempre acaba suposant –encara que no ho vulguis– una opció de militància lingüística. Hem nascut a Catalunya i és el pa que s’hi dóna. Sortosament, però, tot i els canvis generacionals, encara ens queden rebels amb causa.

L’efervescència de la música catalana from Fundació Jordi Pujol on Vimeo.

Per més informació: www.jordipujol.cat

El passat dijous 14 d’abril el Centre d’Estudis Jordi Pujol va acollir la presentació del llibre Tot està per fer. Quan el món s’ensorri, fes-te emprenedor (Plataforma Editorial), de Pau Garcia-Milà, cofundador d’EyeOs, una empresa puntera del sector tecnològic català. Garcia-Milà té vint-i-tres anys i, tot i la seva joventut, ja ha creat una empresa que està present en més de 65 països.

El llibre, com va destacar l’editor Jordi Nadal, és un cant a l’optimisme. Vol transmetre una actitud valenta i positiva enfront de les adversitats. Tot i l’actual situació de crisi, hi ha raons per ser optimista. Això sí: s’han de saber aprofitar. Analitzar la conjuntura serveix de ben poc si no s’actua. Pujol ho resumia amb un símil mèdic: «Per més bons anatomistes que tinguem, la feina dels cirurgians és essencial quan es busca construir».

L’emprenedor, igual que el cirurgià, ha d’actuar amb rapidesa, i aquesta exigència implica necessàriament arriscar. No ha de tenir por a l’hora d’assumir responsabilitats. El president Pujol explicava que a Catalunya hi ha una certa por de destacar, d’apuntar alt, de prendre decisions. Segons Pujol, «en aquests moments Catalunya necessita gent preparada per operar a cor obert i, per tant, gent disposada a fracassar». Gregorio Luri, al llibre L’escola contra el món, parla constantment de la concepció negativa del fracàs que imparteix el nostre sistema educatiu. Luri, en la línia de Garcia-Milà, explica que el fracàs pot ser una font d’èxit. Habitualment l’èxit no és gratuït, per assolir-lo has de tenir clar que pots fracassar. Ara bé, aquest fracàs pot acabar reportant-te una valuosa experiència. Garcia-Milà, per exemple, fa tres anys va rebutjar, sense saber-ho, formar part de l’equip creador de Twitter. Avui, tot i haver deixat escapar alguns milions d’euros, ho explica alegrament. N’ha tret una lliçó.

Pujol destacava que, «tot i que la joventut actual presenta grans dicotomies, una gran part està més preparada que mai. Han cursat una o dues carreres, saben llengües i tenen una infinitat de màsters. Molts d’ells, però, no troben feina. No saben per on començar». Pujol i Garcia-Milà els oferien un punt de partida: «Actuar amb optimisme, esforçar-se cada dia, ser perseverant, arriscar-se i confiar en ells mateixos». En resum, sigui quina sigui la futura professió dels joves, han d’actuar amb mentalitat de cirurgià.

Més informació a www.jordipujol.cat

Els parlo de les vídues de l’Estat espanyol, d’una realitat que sembla no atraure l’atenció dels mitjans de comunicació. Certament no els oferiran grans imatges: no aniran a tallar la ronda litoral ni s’enfrontaran amb la policia a la Plaça Sant Jaume. El seu drama, però, existeix i és diari. Són víctimes d’un temps i arrosseguen un greuge històric. L’Espanya franquista situava a la immensa majoria de les dones fora del mercat laboral. La dona era relegada a les tasques familiars i sotmesa a la dependència econòmica del marit.

El drama és que, després de la mort del marit, la dona passa a percebre el 52% de la pensió de la seva parella. És a dir, que si el marit tenia una pensió de 1105 euros mensuals la seva dona haurà de sobreviure amb 574 euros cada mes. Amb aquesta pensió haurà de pagar l’aigua, el gas, l’electricitat, les assegurances i evidentment haurà d’intentar menjar. Aquelles dones que tinguin més sort perdran la seva independència econòmica i passaran a dependre dels seus fills. Ara bé, aquelles que no tinguin aquesta “sort” hauran de fer equilibris i sobreviure com bonament puguin.

Les xifres són esfereïdores: la mitja de les perceptores de pensions de viduïtat supera els 75 anys d’edat i més de 1.600.000 vídues tenen una pensió inferior a 700 euros. A Catalunya la pensió mitjana és de 585,48 euros.

Per continuar llegint clica [AQUÍ]

Ara, amb mort del José, la Carmen passarà a percebre el 52% de la pensió del seu marit. Haurà de sobreviure amb 574€ cada mes. Així ho marca la llei. Amb aquests diners haurà d’afrontar les factures de l’electricitat, el gas i el telèfon. Haurà de realitzar la compra diària i pagar les  diverses assegurances. El cotxe se l’haurà de vendre. També haurà de renunciar a la perruqueria, als regals pels seus nets, a segons quins menjars i a tots els viatges de l’IMSERSO.

Aquesta història només és un testimoni. A l’Estat espanyol, però, hi ha molta gent que pateix aquesta situació. Són víctimes d’una època, d’una generació on l’home treballava a fora i la dona pujava la família. Actualment, enlloc de solucionar aquest greuge, l’estem perpetuant. Obliguem a unes persones que han patit guerres, postguerres i dictadures a malviure els seus últims anys de vida.

Ara, a través del portal www.574euros.com, demanen que se’ls hi pagui el 70% de la pensió de viudetat. No és cap extravagància. Simplement és dignificar els últims anys de vida d’una generació que ha construir el nostre Estat del Benestar.

Mentre la caverna vagi bordant nosaltres anirem avançant. Dilluns, sigui quin sigui el resultat, fora bo que no ens obsessionéssim amb les xifres. És evident que qualsevol independentista desitjaria una participació majoritària. Ara bé: hem de tenir en compte les circumstàncies. El baix pressupost, les traves de l’Ajuntament de Barcelona i el fet que no sigui vinculant són condicionants que no podem ignorar. Ara: tampoc podem menystenir el fet que unes consultes no vinculants, desorganitzades, algunes d’elles mal plantejades i la gran majora engendrades amb una sabata i una espardenya han aconseguit portar a votar –de moment- 1 de cada 5 catalans. És a dir, sense grans mitjans i amb més bona fe que experiència ja han anat a votar més de mig milió de catalans.

Per continuar llegint clica [AQUÍ]

Les circumstàncies, però, tampoc els són propícies. Romero es presenta amb un panorama força desolador: les sigles del partit estan devaluades, els actuals regidors socialistes s’han desentès de la campanya i internament –des de la pròpia militància- es qüestiona constantment la figura del seu cap de llista. A més, els 30 anys de governs socialistes encara pesen en la memòria col·lectiva. Ara, per si això no fos suficient, Romero, amb la dèria de voler rememorar la moció de censura fins a la sopa, ens recorda permanentment les males praxis que va emprar el seu partit durant els últims mesos de mandat. S’entrebanquen, de nou, amb la mateixa pedra.

Per arribar al cel s’ha de passar pel purgatori. És essencial purgar les culpes, analitzar el fracàs i assumir-ne les responsabilitats. Iniciar aquest camí és complicat i tinc la intuïció que des del PSC vilafranquí ni s’ho han plantejat. Em temo que aquest és el seu principal problema.

La premsa, però, és tan sols un exemple. A nivell literari fa anys que estem a la primera línia i en el terreny cinematogràfic, aquest últim any, ha esdevingut un èxit sense precedents. Tenim una premsa –en paper i digital– amb capacitat per traspassar fronteres, elaborem pel·lícules que es veuen a l’altra punta del món i gaudim d’escriptors que són traduïts a desenes de llengües. Catalunya, en la majoria de les seves disciplines artístiques, actua com un Estat.

En el terreny musical és, segurament, on es visualitza amb més claredat. La música catalana ha abandonat la reivindicació de la transició i el monocromatisme del pop-rock dels anys 90. La infinitat de grups i d’estils musicals que presenta l’escenari català és equiparable al de qualsevol Estat europeu d’avantguarda. Els grups de música canten, triomfen i fan negoci emprant la llengua catalana. I ho fan sense complexos i amb la més extrema normalitat. És el seu pa de cada dia. Són a Catalunya i, com és lògic i normal, canten en català. La majoria dels integrants del panorama musical català ja no han viscut el franquisme ni la transició i, per tant, no són esclaus de velles cotilles. Actuen com són, sense tabús, sense complexos, ignorant els fantasmes i les velles reivindicacions. I el més important: canten en català perquè hi ha una demanda –creixent– d’aquest producte. La gent consumeix, també, en català.

Per defensar les fronteres calen exèrcits, fortificacions i banderes. Ara: per protegir la identitat nacional els exèrcits són absurds. No serveixen per res. Cap exèrcit pot aturar les invasions culturals que penetren cada dia a través de la televisió, la ràdio, les revistes o internet. En un món terriblement globalitzat corres el risc d’acabar dissolt en el magma incolor de les grans indústries culturals. La Coca-Cola conviu amb la sardana i la Shakira amb els Manel.

Per continuar llegint clica [AQUÍ]

Entrevista a Ferran Requejo, politòleg from Barcelona Decideix on Vimeo.

Quan parla el Requejo la resta hem de callar. Per educació.

Havíem cregut –i molts encara ho creiem- que havíem nascut al millor lloc del planeta i en les millors circumstàncies possibles. No hem viscut una guerra ni hem patit cap dictadura. No sabem el què és passar gana. Les malalties més estrambòtiques que hem patit s’han delimitat a quatre grans a la cara i alguns problemes de sobrepès. Alguns han anat al psicòleg. La gran majora per passar el temps.

Des de ben petits ens havien imprès a la retina el tronat eslògan del tot és possible i, innocents de nosaltres, ens l’havíem cregut. Ara ens trobem amb el primer problema de la nostra curta vida. Bé, anomenar-lo problema és fer-ne un grà massa. Deixem-ho en entrebanc. Hem acabat la carrera, sabem llengües i ens sobren els màsters. Ara bé: no tenim feina. Molts en tindríem si volguéssim. Podríem treballar als mercats, a les fàbriques o carregant paquets. Però no, no volem: tenim un títol, sabem llengües i hem viatjat. Qui s’han cregut que som.

Per continuar llegint clica [aquí]

Si les morts, per norma general, ja solen ser colpidores, quan no les esperes –ni tan sols les intueixes- són esfereïdores. Se’ns dubte ha marxat una gran persona. I no és el típic elogi de comiat, el Rius era una bellíssima persona que sempre estava disposada a ajudar, participar o col·laborar amb el que fes falta.

La seva faceta més coneguda era en món de l’hoquei. Havia estat jugador, àrbitre i entrenador. Era un amant de l’hoquei. Acumulava tantes hores a les seves espatlles que, en qualsevol altra disciplina esportiva, ja faria anys que hauria rebut grans reconeixements públics. L’hoquei, però, és un esport petit, endogàmic i sense plataformes mediàtiques.

Ell em va ensenyar  a entrenar quan, amb 16 anys, vaig fer-me càrrec de l’equip benjamí del Patí Vilafranca. Llavors, el Rius, era el responsable de l’escola de patinatge del Club i cada setmana ens tocava compartir pista. Ensenyava a patinar als més petits de la casa amb la tendresa i la perseverança d’una persona que estima allò que fa. L’hoquei era la meitat de la seva vida.

Confiem que els equips penedesenc on va participar –Vendrell, Calafell i Vilafranca- li sàpiguen retre l’homenatge que es mereix.

De tota manera la unanimitat no és cap mal: al contrari. D’exemples innombrables del que diem, en trobem cada dia als països estrangers. Els ciutadans se solen organitzar en partits. Aquests partits recullen diferències i matisos de segon ordre que, pel fet de ser-ho, són els que apassionen i divideixen més. Hi ha una infinitat de matèries opinables, subjectes a la polèmica constant i, per això mateix, útil i fructífera. Hi ha, per sobre de tot, però, les grans qüestions, les que ningú discuteix. [...]

Ens trobem, ara, davant per davant amb el repte de posar a prova la capacitat que tenim per anar units. No pas d’anar davant d’algun fet de poca categoria o de detall, car davant d’aquests afers no calen ni es necessiten les unions ni les unanimitats. Es tracta d’anar units davant la màxima qüestió que tenim plantejada de fa tants anys. [...]Tornem a tenir davant nostre el problema de l’autonomia. Aquest problema hauria de tenir en la nostra mitologia social la mateixa importància que als països constituïts té la continuïtat de l’Estat o la persistència de la política estrangera. Hauria de ser un problema posat per sobre de tots els partidismes, dels moviments d’humor individual, de les vel·leïtats de l’opinió. Hauria de ésser, sobretot, tractat amb disposicions exquisidament polítiques. Hauria d’estar al marge de qualsevol  “tot o res” que es pogués presentar, de qualsevol genialitat, colossalisme o xovinisme que pogués venir. No hauria ni de preocupar excessivament l’amplitud de que anem a discutir. Es tracta de començar a construir”

Josep Pla

5 d’agost de 1930. Cròniques parlamentàries (1929-1932)

Ja sé que no sóc gaire original, però vostè és molt jove per ser bisbe, no?

Home, conec altres bisbes que han estat nomenats al voltant dels 40 anys. Jo en tinc 43 i en conec que ho han esdevingut molt més joves. Ja sé que no són la majoria. Ara: tampoc hem de pensar que és un cas únic i aïllat. Però bé, fa temps que vaig explicant que ja no sóc jove, he abandonat aquesta etapa. Sóc una persona adulta.

I quin és el primer record que li passa pel cap quan pensa en la seva joventut?

Doncs em veig muntat dalt d’una barca feta pels nens de Palau d’Anglesola i baixant per riu Ebre. El recordo perquè vam endinsar-nos en un ràpid del riu i vam acabar bolcant de mala manera. Gràcies a Déu ningú va prendre mal.

Ha plogut molt des de llavors.

Oi tant! Tinc un molt bon record de la meva joventut. Ara: algunes ximpleries no les torneria a repetir.

Què l’ha marcat més en la seva joventut?

La família d’una manera determinant, algunes experiències espirituals al seminari, els primers anys com a capellà, les vivències amb els pobres i el contacte amb els fidels.

Tres puntals: família, Església i pobresa. Anem per pams i comencem pel primer, la família.

Doncs vaig tenir una família normal i molt estable. La mare, per l’època que vivíem, estava a casa dedicant els millors anys de la seva vida als seus fills. El pare, que era un home de fortes conviccions, treballava incansablement. Vaig viure els primers deu anys en un ambient rural i després vam anar a Tàrrega, a una mitja ciutat. A casa es parlava tot, es comentaven les coses i em van ensenyar la Fe cristina.

Una Fe que més tard va anar creixent.

Sí, a conseqüències d’unes convivències que vam fer a l’escola vaig tenir una petita crisi de Fe. No sabia si tot allò que m’havien ensenyat m’ho creia veritablement o senzillament era un bon noi que, com molts d’altres, seguia el camí dels seus pares. Tenia molt dubtes. Llavors vaig anar a parlar amb el vicari de la meva parròquia i em va aconsellar que continués anant a missa. Em va dir que reflexionés interiorment, amb tranquil·litat. És a dir, que no fes cap gran trencament sinó que realitzés un procés de reflexió interior. Aquest procés em va conduir a edificar una Fe pròpia i a tenir uns lligams més forts, més personals i més conscients amb l’Església.

I l’Església, que és el segon puntual, què li ha aportat?

Moltes coses. Primer de tot saber que no estem sols, que Déu existeix, que ens estima i que el podem conèixer a través dels sagraments. Després m’ha dut a descobrir una comunitat de persones molt àmplia: el moviment de joves cristians, l’escoltisme, la delegació de joventut, els germans seminaristes, els capellans, etc. És a dir, que he ampliat la família i, per tant, la gent amb qui he compartit hàbits, coneixements i preocupacions.

I el tercer puntal: la pobresa.

Doncs el meu contacte més directe es va produir com a vicari a Mollerussa. Mollerussa és un poble de pas i, com que és un poble agrícola, constantment hi circulen temporers que venen a treballar al camp. Per tant, per a Mollerussa hi passaven molts transeünts i en aquella època encara no hi havia un alberg que els acollís. Normalment a Càrites els hi pagàvem un bitllet per arribar a l’alberg més proper i un àpat. Però bé, molt sovint aquests arribaven a altes hores de la nit quan a Càrites ja havíem tancat i, per tant, trucaven a la rectoria. I bé, quan se’t presenten casos com aquests tens el deure d’ajudar-los. Per aquest motiu havia arribat a fer de tot. Des de pagar a fondes fins a buscar feines passant per acollir gent a casa meva. Fins i tot vaig arribar a rentar caps a la banyera de casa. 

Passem del passat al present. Ara ja és bisbe i li toca edificar un model: Traserra o Deig?

No existeix aquesta dicotomia. Jo vaig entrar amb el Bisbe Deig, però he conegut i conviscut amb el Bisbe Traserra. He estat 9 anys vivint a casa seva i, per tant, el conec molt. Al Bisbe Antoni, degut a que jo estava a Mollerussa, no el vaig conèixer amb la profunditat que ha conegut al Bisbe Jaume. Amb ell he après una infinitat de coses. Ara, tots dos tenien moltes coses bones. I no crec que s’hagin de definir els dos models de forma diferent. A mi em sembla que tinc característiques del dos.

Sóc conscient que tot just comença. Ara bé, com voldria ser recordat?

Com un pastor bo, sensible amb les persones i valent amb els nous reptes. Vull transmetre la paraula de Crist, com un bon cristià i fer-ho d’una manera pròxima i comprensiva.

Però deixant de banda l’aureola, com es concreta en els propers 5 anys, per exemple?

Primer: evangelitzar. És a dir, predicar la Paraula de Déu i que hi hagi molta gent que vegi com Jesús els pot canviar la vida en bé. Segon: omplir el nostre seminari. És a dir, començar a tenir un petit grup de seminaristes. Tercer: tenir un contacte directe amb tots els capellans i feligresos. Per tant, recórrer tots els municipis de la diòcesis per preparar-nos conjuntament pels nous canvis que forçosament haurem de fer.

Que són?

Doncs que hi haurà molts menys capellans atenent parròquies. M’agradaria que hi hagués diaques perquè les comunitats no quedessin desateses i que molts laics es plantegessin contribuir de forma directa a la vida de la comunitat.

L’Església té un problema?

De problemes en té tothom. Ara: no sé si aquest és el plantejament. L’Església ha de ser el més fidel possible a allò que és i no allò que alguns volen que sigui. És possible que en els propers anys les comunitats cristianes es redueixin. Els feligresos cada vegada són d’edats més avançades i, per llei de vida, les comunitats cada dia seran més petites.

L’Església no atrau?

És que hem caigut en un error. Hem estat predicant aquelles propostes més anterees i hem oblidat l’essència de l’Esgléia. L’hem desespiritualitzat. Hem abandonat les propostes xocants i contrastants per fer-ne de solubles i contemporànies. És un error voler caure únicament simpàtics. L’home que busca Déu no en té prou amb la declaració dels Drets Humans. Aquest credo se’l pot incorporar qualsevol persona sense la necessitat de ser cristià. Ser cristià va molt més enllà de quatre principis de bona conducte. La nostra Fe ha de donar respostes a temes fonamentals per l’existència humana.

Tornar a l’essència i abandonar els falsos horòscops?

Ens hem de redefinir ja que sembla que a l’Església hi cap gairebé tot. Actualment es pot ser cristià de tantes maneres diferents i acceptant tantes escales morals i, fins i tot, concepcions de Déu diferents que ser cristià sembla que s’hagi convertit en un fet gairebé irrellevant. L’Església ha d’atreure predicant el missatge que la va veure néixer. És evident que els temps canvien i que les institucions s’hi han d’adaptar. Això no vol dir, però, que l’Església hagi de perdre els seus principis i valors. La gent busca referents clars i l’Església n’ha de ser un. Hem de ser un far per aquells que el busquen.

El 19 d’octubre del 1992 a la secció de política de l’AVUI es podia llegir la següent notícia: “Pujol crida a debatre la relació amb Unió”. El titular anava acompanyat d’un destacat que apuntava: “El president de CDC, Jordi Pujol, va animar ahir a la militància convergent a debatre el futur de les relacions amb Unió Democràtica, el soci de la coalició”.

El titular s’hauria pogut escriure ahir mateix en qualsevol rotatiu català. El conflicte entre Convergència i Unió ve de lluny i es va repetint cíclicament. És un matrimoni de conveniència permanentment malavingut.

Recordo escoltar a Manuel Silva, dirigent d’Unió pròxim a Duran, en una entrevista a Rac1 dient que la federació nacionalista –CDC amb UDC- no tindrà sentit el dia que el fet d’anar units els resti votants. Doncs bé, possiblement aquest dia ja ha arribat. Hi ha sumes que a priori semblen sumar, però que a la llarga acaben perjudicant als seus integrants.

Per continuar llegint clica [aquí]

Gràcies a un seguit de caramboles històriques Catalunya ha perviscut. De fet, no només ha perviscut sinó que ha evolucionat, ha integrat poblacions foranes i ha sabut apuntalar el seu autogovern.

Els mèrits i els agraïments són amplis i, com se sol dir a la loteria de Nadal, estan ben repartits. Ara bé, s’ha d’agrair d’una manera molt important a tots aquells que van apostar per la cultura catalana com a factor dinamitzador i modernitzador d’un poble. Els creadors i, sobretot, els mecenes culturals han estat els soldats d’un exèrcit que mai hem tingut.

Shimon Peres, actual president d’Israel, va escriure en el llibre “Que surti el sol” que amb l’afebliment de les fronteres, el que cal enfortir són les especificitats de cada poble i que, per tant, la cultura compte tant com l’economia. El poble jueu sempre ha tingut molt clar que la cultura i les idees són l’últim baluard dels éssers humans. Convé tenir-ho present.

Doncs bé, com que el consens per escollir una estratègia unitària sembla inassolible, potser seria una mica més fàcil construir un base que establís aquelles actituds que no hauríem de freqüentar. És a dir, acordar què no hauríem de fer ni per casualitat.

Servidor llança una primera proposta. Quan un Estat històric –com és el cas d’Espanya- treballa incansablement en contra dels teus interessos t’has de dotar de rigor, professionalitat i fiabilitat. No pots actuar a la desbandada, ja que un pas en fals pot suposar un retrocés de magnituds incalculables. Els friquismes han de ser ridiculitzats i completament anul•lats. Per tant, podríem començar per deixar de fer el ridícul, ja que la força dels projectes és proporcional a la vàlua de la gent que els defensa. Els partits s’haurien d’immunitzar contra el friquisme.

Per continuar llegint clica [AQUÍ]

Tot i alguns independentistes, el moviment sobiranista és més fort que mai. De fet, l’independentisme és, ara per ara, l’únic moviment mínimament organitzat que hi ha a Catalunya. Potser no supera el 30% de la població, però el fet que estigui organitzat, disposi de tribunes mediàtiques i predomini en certs àmbits culturals el converteix en un moviment permanentment present.

A més, mai abans havíem tingut tantes matisacions de les opcions sobiranistes. Fins fa quatre dies només podies votar independència si erets d’esquerres. Ara, ho pots fer sent de dretes, d’esquerres, liberal i ecologista.

El problema de l’independentisme no rau només en la unitat. Ningú ha marcat el camí definitiu. El problema és la manca de rigor i fiabilitat. La força dels projectes és proporcional a la vàlua de la gent que els defensa i un té la sensació que massa sovint la unitat només és invocada quan s’han de tapar les vergonyes.

Però bé, detalls a banda, vaig quedar estorat, perplex i garrativat quan va pujar a l’escenari el seu flamant secretari general, l’exrepublicà Uriel Bertran, per fer el discurs de clausura del congrés. Bertan, que va investir a Montilla com a president de la Generalitat, va tenir la barra de titllar a totes les formacions polítiques del Parlament –amb l’excepció de la seva, per descomptat- de “trair el país” i de “vendre’s per quatre càrrecs”. Alguns espècimens que es dediquen a la política des que van abandonar el xumet, sovint pateixen un estrany alzheimer selectiu. Bertran, després de donar suport incondicionalment als dos Tripartits i de fer caramboles amb Esquerra Republicana a l’Ajuntament de Badalona, ara sembla que se’ns presenti verge de qualsevol pecat. El diputat Bertran ha enterrat el seu passat i, de cop i volta, es veu amb la valentia i el coratge d’anar criticant a tothom. Ha nascut el líder redemptor. Pels jutges del termòmetre nacional sempre són pocs els escollits. Ells marquen les pautes i les vies de la catalanitat i, qui no les segueix estrictament, serà criminalitzat fins al judici final.

Joan Sales va escriure en una carta dirigida a Màrius Torres l’any 1937: “Hi ha una cosa d’Estat Català que no m’agrada, i és que del sentiment patriòtic se’n faci una ideologia personal quan és, o hauria de ser, un patrimoni comú de tothom. Podríem defensar Catalunya des de totes les trinxeres o així hauria de ser”. Vaig recordar la brillant sentència de l’escriptor barceloní durant l’enterrament de Joan Colomines. En tots els parlaments es recalcava que Colomines havia predicat sempre un catalanisme constructiu, integrador i transversal. Tot i ser independentista sempre havia tingut present aquesta necessitat imperiosa de sumar.

Per continuar llegint clica [AQUÍ]

La notícia, però, també em va trasbalsar lleugerament. Els anys passen a una velocitat esfereïdora. Fa gairebé dos anys que he deixat d’entrenar, visc a Barcelona, en breu seré llicenciat i, des de fa uns mesos, ja he entrat de ple en el món laboral.

El temps passa per tothom. Ningú se n’escapa. El signant d’aquest columna, sense anar més lluny, ja fa més de quatre anys que escriu en aquest bonic setmanari. Els temps canvien i, com que no es pot arribar a tot arreu, sovint és necessari fer un pas cap enrere per fer-ne, tard o d’hora, dos més cap endavant. En fi, que després de més de quatre anys escrivint cada setmana al 3d8 he decidit moderar el ritme i a partir d’ara escriuré, si Déu vol, cada dues setmanes.

Sembla que la vida reposada que predica l’Església estigui en contradicció amb la velocitat del món d’internet, oi?

El món d’internet, en aquests moments, és una realitat que afecta a tothom. L’Església forma part de la societat i, per tant, ha de viure i participar d’aquesta realitat. El repte de l’Església és saber traslladar la seva vida a la xarxa. Saber exportar la vida monàstica, la contemplació, les eucaristies,  les pregàries o les reflexions, per citar alguns exemples, a la xarxa. Una altra cosa són les maneres, el com s’ha de fer. Aquesta és una qüestió que depèn de cada institució. La feina d’una congregació que es dedica a atendre malalts és diferent d’una que es dedica a la vida contemplativa. Per tant, si les seves feines són diferents la utilització de la xarxa, evidentment, també ho serà. Ara: les possibilitats que ofereix internet per predicar i aproximar el missatge de Déu són majúscules. Per tant, no hi ha cap contradicció. Això sí: s’ha d’utilitzar sempre en consonància amb la història i la idiosincràsia de la institució.

Què va motivar aquest estudi?

Doncs va ser en motiu de l’any sacerdotal. El Sant Pare va dedicar aquest any al sacerdot i des de la Universitat Pontifícia, seguint l’àmbit propi de la universitat, vam voler fer una recerca analitzant quina utilització feien els sacerdots d’internet. Amb aquest estudi volíem aconseguir dues coses. Per una banda estudiar l’Església des del punt de vista de la comunicació. Normalment se l’estudia per la seva història, projectes o creences, però no per la vessant de la comunicació. I per una altra banda, volíem crear una radiografia sobre l’us d’internet per part dels sacerdots. D’aquesta manera hem aconseguit crear una imatge on les autoritats eclesiàstiques pertinents poden trobar un punt de partida a l’hora de formar els seus sacerdots. És a dir, coneixent les necessitats d’aquests, es poden crear cursos de formació de caire pastoral i formatiu. I, la veritat, és que els resultats han estat molt sorprenents.

I això?

Primer de tot, perquè crec que s’han fet molt poques enquestes a nivell mundial d’un mateix grup poblacional d’aquesta magnitud. Hem entrevistat a 4.992 sacerdots que representen el 1,2% de tots els sacerdots del món. A més, s’han acotat en 117 països diferents. És a dir, hem aconseguit una mostra molt àmplia i, al mateix temps, molt representativa.

I a quines conclusions han arribat?

Doncs a moltes. L’estudi volia conèixer la utilització d’internet en la vida pastoral i, entre d’altres coses, els vam preguntar com utilitzaven internet per predicar, per resar o per l’assistència espiritual. I, per exemple, hem observat com un percentatge que ronda el 40% dels sacerdots utilitza habitualment internet per preparar la humilia. Per altra banda, també hem vist que els sacerdots són poc partidaris de l’assistència espiritual per internet. La majoria prefereixen respondre dubtes i preguntes cara a cara. Sorprenentment, però, hi ha molts capellans que es descarreguen pregàries d’internet quan han de resar.

Suposo, però, que la utilització de la xarxa canvia en funció dels països?

Nosaltres no hem estudiat quants sacerdots utilitzen internet, sinó que hem estudiat el comportament d’aquells que, més o menys, ja ho utilitzaven. Ara: tot i fer-ho amb diverses edats, hem observat com el comportament davant de la xarxa no varia gaire en funció dels anys. La gent que necessita utilitzar internet el fa servir tingui l’edat que tingui. Pel que fa a Espanya l’us d’internet és més alt que el de la mitjana mundial. Fins i tot, hem observat que la penetració de l’us de les noves tecnologies a Espanya és més alt que el de la mitjana europea. Per altra banda, les regions on menys s’utilitza estan a l’Àfrica. Això sí: no per manca d’interès, sinó per manca d’infraestructures.

En l’enquesta han respost aquells que ja utilitzaven internet. Tot i això, hi ha una percepció –potser falsa- de que existeix un gran grup dins de l’Església que obvia les possibilitats de la xarxa.

Crec que és un estereotip. Si un observa la història de l’Església comprovarà que sempre ha anat un pas per endavant respecte la resta de la societat pel que fa a la comunicació. L’Església té ràdios, diaris i televisions des de fa molts anys. I, ara, amb internet no és una excepció. Ara, és veritat que l’Església sempre ha estat prudent i, enfront les situacions de canvi, ha apostat per la moderació i la reflexió. Però bé, que a nivell global l’Església pugui semblar més anquilosada no significa que a nivell individual no s’estiguin realitzant moltes experiències a la xarxa. Pel que fa a les xarxes socials és veritat que l’Església, com a institució, està més endarrerida. Ara: la societat, en general, ho està descobrint i experimentant. Per aquest motiu l’Església es mostra prudent.

Però l’Església ha viscut sempre de comunicar. Aquí hi té un cert avantatge.

Sí, però tot i comunicar el mateix missatge hem de canviar els mètodes de propagar-lo. El món va canviat i la manera de comunicar també. El Papa parla de l’evangelitzar la xarxa. Doncs, al capdavall, l’evangelització digital és un dels reptes de l’Església actual. El missatge és el mateix ja que el missatge de Crist no ha canviat. L’únic que canviem és el llenguatge, la nostra manera de comunicar.

I quin és –o quin ha de ser- aquest nou llenguatge?

Doncs és l’aplicació del 2.0, per explicar-ho de forma gràfica. Primer, s’han d’incorporar els usuaris com a generadors del contingut. I segon, hem de generar interacció i diàleg contant. Un punt, però, que significa acceptar la crítica. Una crítica que ha de servir com a font de creixement i de coneixement. Un exemple d’aquest diàleg, per exemple, constructiu és la Wiquipèdia. Un seguit d’internautes posen en conjunt un seguit de coneixements, interactuen entre ells i configuren un discurs. La majoria de conceptes de Wiquipèdia ja existeixen des de fa temps. La feina dels internautes ha estat actualitzar-les i adaptar-les als nous temps.

D’acord, però Wiquipèdia no accepta dogmes i l’Església se’n fonamenta.

Cert. Però aquí qui guanya és aquell que sap persuadir i sap convèncer. I, en aquest camp, l’Església hi té molt camí guanyat. La història de l’Església la dota d’una moral prèvia que d’altres no tenen. A més, ara l’Església comença a incorporar els nadius digitals. Fins ara érem immigrants en el territori digital i, de mica en mica, ho deixem de ser-ho.  

Ara: l’Església ha d’acceptar que no pot controlar tot el que es produeix.

Però l’Església, excepció d’algunes èpoques, sempre ha estat oberta al diàleg. Això sí: accepta un diàleg que parteix d’una veritat. El diàleg intereligiós, per exemple, no és un acostament de posicions on cadascú cedeix una part de veritat. Cadascú, des de la seva posició, dialoga amb l’altre, es respecte, aprèn i intenta convèncer a l’altre explicant la seva pròpia veritat. És veritat que hi ha temes que no accepten diàleg. L’existència de Déu, per exemple. No es pot acostar posicions en aquest tema per què és un dels temes fonamental. Ara, el que hem de fer és explicar-nos i explicar-nos bé. Utilitzar un llenguatge planer, sense barroquismes verbals ni tecnicismes indesxifrables. Ens hem de saber explicar i ens hem de saber fer entendre. No podem demanar a un bisbe que resumeix-hi una homilia amb 140 caràcters per indexar-ho al twitter. Ara, el bisbe ha de tenir algú que li sàpiga fer. Ja que si no et comuniques o no et saps fer entendre, pot arribar a semblar que no existeixis.

P. Com veu al país?

R. No massa bé, la veritat. El país està patint un procés de minorització molt accelerat. La pressió que exerceix l’Estat espanyol és ferotge. Només ens hem de fixar amb la constant asfixia que exerceixen sobre la llengua catalana. Hem de treballar per construir un Estat propi o el procés d’espanyolització serà, finalment, irreversible.

P. Però cada cop hi ha més independentistes.

R. Cert, però no som prous i, a més, desgraciadament no ens entenem entre nosaltres. Estem en uns moments decisius i no ens podem permetre el luxe d’actuar d’aquesta manera.

P. Abans hi havia més solidaritat entre les formacions polítiques. És necessari retrobar l’empatia?

R. Eren altres temps. Abans tot just sortíem del franquisme i, per tant, havíem treballat junts per lluitar en contra d’un enemic comú. Ara la situació ha canviat. Els polítics actuals, per sort, s’han conegut en unes circumstàncies diferents. No els podem demanar que actuïn igual. Ara bé, nosaltres teníem una cosa molt clara: el primer era Catalunya. Ni el partit ni la ciutadania, primer ha de ser la nació. La nació perdura i, per tant, ha d’anar per davant de les circumstàncies personals.

P. Sembla que això s’hagi oblidat.

R. Sí, ara les decisions polítiques van en funció dels interessos del partit. Lamentablement el sistema polític actual ha produït que els polítics acabin confonent els interessos del partit amb els del país.

P. L’escala de valors de la classe política també ha canviat?

R. Segurament sí. Ara: no només a la classe política. El canvi és general, és de tota la societat. Els valors han canviat perquè l’entorn és un altre. És un fet lògic i normal.

P. A la seva època els polítics, com a mínim, tenien estudis superiors.

R. No estic massa el corrent dels estudis dels polítics actuals. Això sí: tinc la sensació que hem reculat. Com a mínim m’ho sembla quan els escolto parlar. Però bé, no cal tenir estudis universitaris per gaudir d’una concepció correcte de la gestió pública.

P. Parlant dels estudis, com recorda la seva etapa a la FNEC?

R. Plena d’esperança. Érem joves, teníem idealitzada la situació nacional i, segurament, el país no era tal i com el percebíem nosaltres. Volíem construir un país millor i creiem que tot era possible.

P. I quin motiu els condueix a fundar la FNEC?

R. Quan jo hi vaig entrar la FNEC ja existia. Els seus fundadors, però, els va moure el que ha mogut sempre la història del nostre país: la controvèrsia amb l’Estat espanyol. Veiem que amb Madrid no hi havia res a fer, que no ens respectaven la nostra personalitat. No podíem viure com a catalans si teníem una relació de subordinació amb els de Madrid. I bé, no hi ha res millor perquè respectin la teva identitat que crear una organització on la disciplina sigui única i exclusivament catalana.

P. En els anys 30 ja es parlava d’excel·lència a la universitat?

R. No, ja es donava per entès. Universitat i excel·lència eren dos conceptes que anaven units. Llavors érem molt pocs els que podíem accedir a la universitat i, per tant, només hi havia una certa elit a la universitat.

P. I com veu el món universitari actual?

R. No té cap punt de comparació. Actualment la universitat ha patit una massificació extraordinària.  La qualitat d’ara és superior. En això no hi ha cap dubte. Ara, quan la universitat està concebuda per masses el valor d’aquest ensenyament es devalua. I, per altra banda, sembla que infravalorem els estudis de formació professional quan són importantíssims. El que també ha canviat ha estat la figura de l’estudiant. Ha guanyat autonomia, fins el punt que ara n’hi ha que estudien per pur plaer.

P. I ja per acabar: Catalunya serà independent.

R. No n’estic segur, la veritat. Ara, jo la veig i, per tant, la vull veure possible. Hi confio plenament i, per aquest motiu, hi he treballat tota la meva vida. Ara bé, és essencial una classe política decidida. La política s’ha de fer amb el cervell, el cor i l’estómac. La política nacional, però, s’ha de fer, per sobre de tot, amb el cor.

Existeixen dos eixos naturals: el corredor Mediterrani i l’eix Atlàntic, dos projectes que no competeixen entre ells però que representen a dues realitats que no encaixen amb el model radial de l’Espanya centralista.

Espanya es construeix a partir d’unes certes bases i les infraestructures radials en són una d’elles. Tot apunta cap el centre. De fet, la construcció de l’Estat espanyol seria inconcebible sense les infraestructures radials.

L’eurodiputat Tremosa explica que l’any 1986, quan Catalunya va accedir a la UE, el 90% de les exportacions anaven a Espanya. El 2006, el 50% van anar a Espanya i el 50% a la resta d’Europa i del món. Per tant, la construcció del corredor Mediterrani suposaria que en pocs anys les exportacions destinades a Espanya no superarien el 25%.

Aquest és el motiu real de la cantarella del ministre.

Especulant sempre amb una ambigüitat radicalment calculada, la generació del president Pujol ha edificat un país sobre les cendres del franquisme. I sí: es van comprometre amb la governabilitat d’Espanya. Però s’hi van comprometre en tant que atenia a la construcció nacional de Catalunya.

Per tant, que ara Pujol i la seva generació es mostrin partidaris de l’opció independentista és, tan sols, un pas més. Les circumstàncies els hi han conduit. No tenen cap altra opció.

El fracàs de l’Estatut ha estat el desllorigador de tot plegat. La conclusió del president Pujol, un home arrelat al seu temps i amb una dilatada experiència, només podia ser aquesta. Amb Espanya, sentint-ho molt, no hi ha res a fer. L’opció que ens imposa Espanya, com va escriure el president, equival a la rendició.

Per continuar llegint clica AQUÍ

La qüestió de fons, al capdavall, no és l’aprovació dels pressupostos. Marcel Esteve els va aprovar i ja no ocupa l’alcaldia. El problema del PSC és un altre. El rancor esclavitza i dirigeix les seves  paraules. Els alimenta el ressentiment i una improductiva voluntat de venjança. Només així s’explica les desafortunades paraules que Romero va etzibar al final del ple extraordinari. Que el líder del PSC amenaci a l’alcalde amb una moció de confiança que ni ell mateix pot presentar només té dues explicacions: o que l’alcaldable socialista està posseït pel ressentiment i la impotència o, directament, que no està capacitat per ostentar el càrrec que ocupa.

El 30 de juny del 1982, durant el debat de la LOAPA, el portaveu de CiU, Miquel Roca, etzibava a tots els diputats: “En esta Cámara hemos de entender que en España, nos guste o no, lo queramos, o lo queramos menos, democracia y autonomía son elementos absolutamente indisociables. No se constituirá una España democrática sin una España que reconozca en profundidad la riqueza de sus pueblos. Y no se construirá una autonomía auténtica sin democracia. Querer sacrificar alguno de estos dos elementos rompe el Estado democrático en su conjunto. Esta apuesta la hemos hecho nosotros y en este momento, lamentablemente, nos encontramos fuera de esta apuesta. Se nos quiere fuera de esta apuesta y este es un sentimiento que es real. Hemos venido a este debate con voluntad de concordia. En diversas ocasiones hemos querido coger puntos a los que se estaban aproximando, para decir: ahí estamos, podemos adoptarlos. No ha sido posible avanzar. Y yo creo que esto ha sido malo [...]. Señor presidente, cuando comentaba con mis compañeros lo que iba a decir en este trámite de explicación de voto, les decía que me hubiese gustado subir para decir simplemente: «Lo lamento y adiós, muy buenas», porque esto es lo que me salía del corazón”.

Han passat gairebé 30 anys i el debat continua. Des de llavors hem avançat molt. Escoles, Mossos, Tv3, sanitat, etc. Ara bé, tot té un límit. Algun dia haurem d’entonar, sense vacil·lacions, els versos de Joan Maragall.

L’opinió de l’expresident Aznar –el mateix individu que va firmar el pacte de Majestic- cada dia s’estén més entre la classe política espanyola. Creuen que això de les autonomies se’ls hi ha escapat de les mans i que, tard o d’hora, hi hauran de posar remei. La idea es repeteix des de diverses trinxeres. Aixopluga espanyols de tota mena. Des dels etiquetats com a progressistes fins els conservadors més recalcitrants.

Per continuar llegint clica [AQUÍ]

Enfront d’una nova situació s’han de plantejar noves vies si es vol continuar avançant. No parlo de mercadejar o prostituir-se. Es tracta d’adaptar-se a les noves circumstàncies. Renovar, reinventar, evolucionar.

La setmana passada un columnista d’aquest setmanari acusava a dues persones de vàlua contrastada d’estar-se “cobejant amb l’establishment dirigent” pel sol fet d’haver treballat per dues sigles polítiques en diferents moments històrics. No analitzava el context, el seu nou rol polític o l’eficàcia de la seva feina. Simplement els criticava per haver canviat els seu plantejaments.

L’articulista en qüestió fa anys que es va enfundar una determinada samarreta. Amb el temps li han canviat els companys d’equip, els colors i, fins i tot, l’estil de joc. Ell, però, continua defensant la mateixa samarreta. Canviar, a certa edat, requereix molta humilitat.

La retransmissió dels assassinats d’Olot, igual que les brutals nevades del gener del 2010, són dos clars exemples d’aquesta nova manera d’informar. Mentre que els mitjans de comunicació adquireixen el rol de receptors, els ciutadans es converteixen en informadors dels esdeveniments. Aquests, mitjançant els dispositius mòbils, narren un fet que els mitjans recullen, depuren i estructuren.

El Twitter està canviat els patrons de la comunicació: n’accelera els tempos, simplifica el contingut i democratitza les eines. El fet que qualsevol persona –des d’un paleta fins un mitjà de comunicació- comparteixin una mateixa plataforma i disposin dels mateixos mitjans anul·la les jerarquies i transforma les pautes de la comunicació. Cada persona es pot crear la seva xarxa d’informadors i, per tant, en garanteix una mínima veridicitat. Els problemes són els de sempre: la simplificació dels continguts, la rellevància excessiva d’alguns petits monstres o l’acceleració de processos que requereixen reflexió.

Ara: és evident que el Twitter serà –d’aquí poc temps- una eina imprescindible en l’esfera de la comunicació.

Aquest, després de realitzar un seguit de retallades socials –moltes d’elles necessàries-, s’ha proposat mesurar la felicitat dels britànics. Encara que pugui semblar una història de Walt Disney no és la primera vegada que es proposa un estudi d’aquestes característiques. L’anterior govern de Tony Blair, l’ONU, el Banc Mundial o la UE també s’han embarrancat diverses vegades en anàlisis quimèrics com aquests que, per sort dels seus ciutadans, han acabat fracassant de forma estrepitosa. La dificultat d’establir uns barems mínimament homologables han fet arruïnar totes les iniciatives que s’han plantejat. La proposta de Cameron, però, té el “petit” inconvenient de les circumstàncies. Sembla una innocentada que amb un dèficit de l’11% de PIB, amb més dos milions de persones aturades i amb una previsió d’una retallada de fins al 40% del pressupost governamental es vulgui mesurar la felicitat dels britànics.

Clica [aquí] per continuar llegint.

La crisi econòmica, si fem cas dels suposats entesos, més tard o més d’hora s’acabarà. No serà fàcil però, com la majoria de desajustaments econòmics, n’acabarem sortint.

La segona crisi ja fa més d’un segle que l’arrosseguem i, de moment, no s’albira el desllorigador definitiu. Aquest any, però, s’ha intensificat. La sentència de TC ha dilapidat les mitges tintes i ha obert un nou escenari. Les consultes populars per la independència, la incursió del partit de Laporta al Parlament, els plantejaments sobiranistes del nou president de la Generalitat o la manifestació del 10 de juliol en són una constatació.

Per alguns s’avança molt ràpid i per uns altres massa lentament. Ningú nega, però, que la centralitat política catalana ha basculat cap a tesis sobiranistes. La política erràtica dels governs espanyols hi ha ajudat de manera determinant.

Això sí: no podem fiar-ho tot a la caspa espanyolista. Nosaltres hauríem de superar les desavinences internes i arraconar els friquismes. Com va escriure Sales a Rodoreda: “Els catalans sovint som imbècils, però no per això hem de deixar de ser catalans. El que hem de deixar és de ser imbècils”.

Bon any 2011!

David Madí –que es va presentar com el general Patton a la portada de Democràcia a Sang Freda- no ha comés aquest error. Després de catapultar a Artur Mas a la presidència de la Generalitat ha sabut plegar. Ha sortit de la trinxera, ha recollit el vestit de militar i s’ha enfundat l’americana. Alguns diuen que era un home de trinxera i que ara és el moment de construir. Els que ho prediquen, però, obvien que la construcció és pluridisciplinar. És a dir, que es pot practicar des d’àmbits molt diversos. La política és un d’ells. Ara: no és l’únic camp de batalla.

Baltasar Porcel va realitzar una brillant entrevista a Jordi Pujol l’any 1977. En aquell moment Pujol encara no era president de la Generalitat i, de fet, molt poca gent hauria apostat per les seves possibilitats. Per aquest motiu Porcel va preguntar a Pujol si tenia pensat dedicar-se eternament a la vida política. La resposta de Pujol va ser aquesta:

“Al llarg de la meva vida, he passat per diversos cicles. No sé si el polític serà el definitiu, en mi, o si passarà. O quedarà relegat a un segon ordre, com ja ha passat abans. El cert és que per a mi l’interès primordial és el de Catalunya. Em sembla que ho he demostrat prou. Ara podria sospitar algú que ho faig per ambició personal. ¿Però i en el passat quan no hi havia compensacions de cap mena? Compensacions que tampoc no hi són ara, si més no encara, entenem-nos. A mi la política em costa molts sacrificis, problemes de tot ordre, des de professionals a familiars. Però estic convençut que tinc unes característiques o virtuts aptes per a la política, que serveixo per això, fins i tot més que molta altra gent. I que aquesta disposició pot ser útil a Catalunya. Però, fixa’t que dic Catalunya, a la qual puc ésser també útil com a banquer, com a promotor de la cultura, com el que sigui. Ara penso que ho puc ésser servint-me de la política”.

Clica [AQUÍ] per continuar llegint.

Wikileaks ha sacsejat completament la diplomàcia internacional. La publicació dels documents ha provocat un terrabastall sense precedents. Julian Assage, el creador de Wikileaks, té tants defensors com detractors. Mentre alguns el tracten d’heroi, uns altres demanen el seu cap. La qüestió és extremadament complexa. Els hi exposo dos casos.

U) Simon Chesterman, professor de la Universitat Nacional de Singapur, explica que l’any 1998, quan el The Washington Times va publicar que l’Agència de Seguretat Nacional estava vigilant Osama Ben Laden a través del telèfon per satèl·lit, aquest va deixar d’utilitzar-lo. L’Agència li va perdre la pista. L’onze de setembre del 2001 Al-Qaeda, capitanejada per Ben Laden, va perpetrar un dels atemptats més mortífers de la història americana.

Dos) Gràcies a Wikileaks hem sabut que EUA va pressionar a ministres espanyols perquè no prosperés una ordre internacional de detenció decretada a tres marines per la mort de José Couso, el càmera gallec assassinat durant la conquesta de Bagdad. Un telegrama de l’ambaixador americà deia: “Ministros importantes se han movido. Deben actuar con cuidado mientras tratan de influir en la judicatura. Para no agravar la situación, los líderes gubernamentales españoles deben mostrar en público su respeto por el trabajo independiente de los tribunales”.

Els ciutadans han de conèixer tot allò que fan els governants? Poden existir els secrets d’Estat? Quina autonomia han de tenir i com s’han de legislar? Es poden cometre crims d’Estat en nom d’un bé col·lectiu? No són qüestions menors.

Hèctor López Bofill, cap de llista per Tarragona de Solidaritat Catalana per la Intendència, augura en un article publicat a la pàgina web del partit, que “SI serà la força en la qual conflueixi el projecte central en defensa de l’estat propi un cop ERC, sense lideratges i sense credibilitat, entri en la descomposició definitiva”. Bofill, que fins fa quatre dies era militant d’Esquerra, arriba a posar en dubte, fins i tot, els posicionaments independentistes del partit.

El catedràtic d’Altafulla, com ja va fer en el seu moment amb CiU, vol sepultar tot el llegat del partit republicà. El seu estany amor pel maniqueisme i la futurologia sembla no tenir fronteres. Predica, declara amors, enterra, destrueix i repudia. Salta d’un lloc a un altre buscant la fe veritable –aquella pulcre, verge i inodora- i quan l’idil·li fracassa sant tornem-hi.

Esquerra, tot i les prediccions bofillianes, té futur. És un patit amb història, amb una base ideològica consistent i que va molt més enllà de les conjuntures. Ha comés errors. Com tot els partits. No han sabut explicar-se, han abusat de la testosterona i, en més d’una ocasió, s’han fet trampes al solitari. Ara bé, Esquerra és un partit sòlid, amb gent capacitada i que, després d’aquests anys de govern, ha pogut comprovar la complexitat de la política. Esquerra té actius. Només falta que els sàpiga fer encaixar.

La completa indefinició, a la llarga, s’acaba pagant. Quan l’ambigüitat deixa de ser una actitud per esdevenir un discurs corres el risc de no acontentar a ningú. Ara bé, el problema és colossal si has de recórrer allò que no ets per intentar-te definir. Ni independentistes, ni de dretes i es queden tan contents. El discurs tradicional de l’esquerra europea ha mort. La seva manca de cintura ha provocat que la realitat els sobrepassés. La via federalista, a aquestes alçades de la pel•lícula, no existeix ni per casualitat. La sentència del TC ha deixat en evidencia tota la impostura. I bé, si el teu únic discurs es redueix a la gestió, vas mal encaminat si l’intentes vendre des d’un “artefacte inestable” conegut com a Tripartit.

Ho va dir Manuel Valls, alcalde socialista francès, i cada dia és més evident: això del socialisme s’ha anat esfilagarsant amb el pas del temps i cada vegada és més estètic i menys ideològic. De fet, s’han quedat sense discurs i recorren al simbolisme per camuflar la seva manca de plantejaments. Ni independentistes, ni de dretes. Si tu no hi vas, ells tornen.

CONTINUA LLEGINT [AQUÍ]

Quan els nens surten de l’escola, amb pocs minuts, la foscor ho envaeix tot. El fred conquereix cada petit racó impedint la possibilitat de fer vida al carrer. Els interiors dels bars s’omplen de gent que surt de treballar i l’ambient carregat de l’interior contrasta de forma radical amb la buidor dels carrers. El baf que s’hi respira –una mescla de fum del tabac, menjars rescalfats, vapors indefinits i caliu humà- entela completament els vidres de les portes i les finestres.

La meva vida, a l’hivern, acostuma a transcórrer als bars. M’agrada instal·lar-me en una taula –si pot ser que toqui a la paret-, demanar una aigua i un cafè, usurpar tots els diaris i anar contemplant a la gent. Escolto lleugerament les converses, observo la seva indumentària i m’imagino com deu ser la seva vida. Acostumo anar a tres bars diferents. Això sí: la fauna que els habita compleix uns patrons força similars. Els habituals gairebé sempre són homes. Les dones són passatgeres i no acostumen a quedar-se molta estona. Els mascles solen instal·lar-s’hi després de sortir de la feina. S’ubiquen a prop de la barra i, normalment, criden al cambrer pel seu nom de pila. Les dones, en canvi, s’acostumen a asseure’s en una taula i, com si existís un esquema de comportament, sempre esperen que els vinguin atendre.

Ara: cada bar és un món. Tenen la seva pròpia fauna, les seves rutines i les seves costums.

Si els resultats de les eleccions d’aquest diumenge acaben reproduint (aproximadament) les fotografies que han anat definint les enquestes, tindrem novament un govern esclau de les conjuntures i les aritmètiques parlamentàries. Enfront d’aquest escenari tenim dues situacions.

La primera és esperar que CiU obtingui suficients escons a les eleccions espanyoles per poder condicionar la governabilitat estatal i que, per tant, el PP o el PSOE (depèn de qui estigui al govern) es vegin obligats a cedir a les reclamacions de la federació nacionalista. Aquesta opció, tot i que podria reportar notables guanys per Catalunya, tornaria a sotmetre la governabilitat catalana a la política de pactes del govern espanyol. Retornaríem, de nou, a la política del peix al cove.

L’altra opció és un pacte entre CiU i ERC. Una opció que ambdues formacions han anat ofegant eleccions rere eleccions per un accés de tacticisme. Ara podria ser el moment de col·locar-lo definitivament damunt la taula. Aquest cop, però, hauria de ser de forma sincera, enterrant els retrets i les rancúnies del passat. CiU i ERC podrien configurar un govern fort a Catalunya, condicionar la governabilitat espanyola i caminar, sense matisos, cap al dret a decidir.

Ara que ja hem fet tots els papers de l’auca enterrem d’una vegada el tacticisme de curta volada.

No són gaire amants de la complexitat. Les mitges tintes els espanten. Els matisos no estan fets per ells. Arribaran al Parlament, sumaran 68 diputats i, acte seguit, proclamaran la independència. Tot el que s’ha fet abans ha estat un error. La política, fins al moment, ha estat dirigida per una colla de covards i cagadubtes. Ara, per sort, vindran ells i aplanaran els camins, edificaran ponts i faran que les proclames dels marges ocupin la centralitat dels camins. Amunt, pit i collons. Que s’apartin les criatures que els 6 d’octubre va ser una simple anècdota. Ni dretes, ni esquerres. Ni comunitat, ni país. Digueu-n’hi Catalunya i que no se’n parli més. El Francesc Macià de Prats de Molló s’ha reencarnat en Joan Laporta.

Francesc Macià, en temps de Primo de Rivera, va arribar a la conclusió que només una acció militar podria portar a declarar la independència de Catalunya. D’aquí va néixer Estat Català, l’embrió del futur exèrcit català que hauria de conquerir Catalunya.

CLICA [AQUÍ] PER CONTINUAR

Falten dues setmanes per les eleccions i l’enquesta del CIS reprodueix un empat tècnic entre CiU i el Tripartit. El meu vot, tot i ser independentista, serà per CiU. Ho serà per diversos motius. Primer perquè no vull que es repeteixi un altre Tripartit. Després perquè crec que les noves formacions independentistes prediquen un discurs simple, molt poc matisat, carregat de testosterona i ple d’incerteses. Un procés d’aquestes magnituds s’ha de treballar, meditar i consolidar. No ens podem permetre el luxe que una embranzida emocional –fruit de la conjuntura- ens faci recular. A aquestes alçades un error pot ser letal. La independència no s’aconseguirà a través de proclames estomacals.

Hem avançat molt en un temps rècord i, tot i que alguns vulgui la independència demà mateix, hem de ser conscients que és un procés on s’han d’anar cremant etapes. Ens convé serenor, rigor i constància. Unes actituds que no han caracteritzat els governs tripartits. Alguns diuen que un govern de CiU pot representar el retorn del peix al cove. Crec que, tal i com han anat els esdeveniments, és molt poc probable. El pujolisme s’ha mort. El centre polític s’ha desplaçat cap a tesis sobiranistes i sembla que a CiU n’han pres nota.

La visita del Papa ha fet ressuscitar un debat que ja fa temps que arrosseguem i no acabem de resoldre: la relació entre l’Església i l’Estat. De fet, no només som incapaços de resoldre’l, sinó que sembla que, dia rere dia, avivem la problemàtica generant nous conflictes i revifant-ne d’altres que ja es creien enterrats. El tema és immensament complex. El fet que existeix-hi una història conjunta, una religió sustentada per un Estat o que l’entramat de l’Església vagi molt més enllà del de la Fe impossibilita qualsevol mena de simplificació. Si volem arribar a un punt d’encontre hem d’entendre, conèixer i acceptar aquesta complexitat.

La Constitució estableix que l’Estat no pot imposar cap mena de religió. Aquest és aconfessional i, per tant, no hi ha cap religió oficial. Aquest fet, però, no implica que l’Estat hagi d’anar en contra de les religions i més quan aquestes realitzen un bé social com és el cas de l’ensenyament o la sanitat. El cristianisme, vulguem o no, ha vertebrat bona part de la nostra història i, per aquest motiu, no el podem fer desaparèixer a cop de llei. Ara bé, en aquesta problemàtica no hi ha bons i dolents. El Papa Benet XVI diu que “a Espanya es practica un laïcisme agressiu” i, possiblement, té raó. Això no justifica, però, l’agressivitat de l’altra banda. Ja que la COPE, els Legionarios o el Cardenal Rouco Varela no són –per dir-ho finament- el súmmum de la diplomàcia i les bones praxis.

La setmana passada el Nacho i jo vam moderar un debat entre diferents formacions polítiques a la UPF.

Aquest dijous es va presentar al Palau de la Música el diari ARA. La presentació, si hem de ser sincers, va ser força justeta. Molt d’espectacle i poca explicació. Ara bé, deixant aquest detall de banda, és evident que el llançament del nou diari està generant una il•lusió força inusual. Van omplir de gom a gom el Palau i no s’estava exposant ni un nou pla independentista, ni cap mena de fórmula revolucionaria per fer diners. Simplement s’estava presentant un nou diari que es pensarà i s’escriurà totalment en català. A qualsevol país del món seria un fet més de normalitat. A casa nostre, però, no és així. Curiosament les persones que es van apropar al Palau de la Música estaven exultants. Sabien –o com a mínim intuïen- que allà s’hi estava fent alguna cosa més que una simple presentació d’un diari: també naixia una nova eina per explicar-nos al món, per comunicar-nos entre nosaltres i, al capdavall, per vertebrar-nos com a comunitat. Com que no som un país normal –una comunitat que equipara els seus militants lingüístics o culturals a l’alçada dels herois no és, ni de lluny, un país normal- estem obligats a somiar. Ens veiem abocats a construir quimeres i acabem donant una rellevància extraordinària a fets d’una normalitat extrema. Ara bé, el naixement de l’ARA pren una notorietat extraordinària per diversos motius.

PER CONTINUAR CLICA [AQUÍ]

www.catalunya.omnium.cat

Un país que equipara els seus militants lingüístics o culturals a l’alçada dels herois no és, ni de lluny, un país normal. Cada vegada que mor un insigne personatge que ha treballat per la llengua i la cultura catalana apareixen un reguitzell d’articles, cròniques i reportatges que l’equiparen a un semidéu. Aquest dimecres va morir Joan Solà i, de nou, va tornar a succeir. Al capdavall, però, ja és un signe clar d’anormalitat que a l’any 2010 hagi mort un dels “científics lingüístics” més importants que ha tingut el país, quan la majoria de llegües europees ja fa anys que els tenen morts, enterrats i santificats.

El mateix professor Solà va definir a la perfecció l’anòmala situació que pateix Catalunya:  “Una comunitat no pot tenir una vida normal, plena, tranquil·la i optimista mentre se senti  subordinada, mentre visqui amb la sensació d’inseguretat, de dependència. Cal, doncs, plantejar la situació de manera clara i radical: no podem acceptar de viure més temps amb l’estigma de ser una col·lectivitat mal encaixada en l’espai polític que ens ha tocat; de ser uns individus disminuïts respecte dels que se senten plenament i orgullosament espanyols; de tenir una llengua que ens produeix la sensació i la inquietud que no és ben bé una llengua, que és, com a molt, una cosa d’anar per casa, una cosa que no mereix el màxim respecte de tothom, una cosa que en realitat tampoc no ens fa cap falta per viure ni tan sols al territori on és patrimonial.”

Alguns empresaris catalans comencen a moure fitxa. De mica en mica el país va abandonant els complexos. L’any 2004 va néixer FemCat, una fundació d’empresaris amb un objectiu comú: “fer de Catalunya un dels països capdavanters socialment i econòmicament  a Europa i al món”. Entre els empresaris s’hi poden comptar noms tan destacats com Josep Mateu, director general del RACC; Albert Esteve,vicepresident del grup Esteve; o Carles Sumarroca, vicepresident del grup Comsa-Emte.

El moviment empresarial, però, no s’acaba aquí. Fa una setmana el Cercle d’Economia, una entitat que no es caracteritza per la seva gosaria, va presentar un document que marca un punt d’inflexió entre el món empresarial català. Que Salvador Alemany, president d’Abertis; Artur Carulla, president d’Agrolimen; Josep Oliu, president del Banc Sabadell o Josep Piqué, president de Vueling, firmin un document on es proclama “la reformulació sense renúncies de l’acord institucional amb Espanya” no és un gest sense importància.

L’últim moviment l’ha realitzat Joaquim Boixareu, el conseller delegat de Irestal Group. Boixareu, que va ser l’impulsor de FemCat, va decidir presentar un pols a Juan Rosell per la presidència de Foment del Treball. Tot i acabar perdent, ha creat un precedent dins de la patronal.

Catalunya ha entrat en un nou cicle. No sé cap on ens dirigim ni com acabarà. Ara, és evident que hem iniciat una de nova etapa.

Sovint em pregunten un motiu per fer-se d’Òmnium Cultural. Avui, amb aquest vídeo, surt EL MOTIU: Roger Mas.

Rebo un correu de la Maria. Està indignada. Fa un mes que viu a Roma realitzant un Erasmus i explica que n’està farta de justificar-se constantment per ser catalana. El fet més curiós, però, és que s’ha de justificar a la resta d’espanyols que també estan estudiant a Roma. La Maria diu que està cansada de rebatre els falsos clixés que, dia rere dia, va predicant la caverna espanyola. Que si som uns insolidaris, que si imposem la nostra llengua, que si som uns egoistes i bla, bla, bla. La Maria, que és intel·ligent i veu que està en minoria, ha optat per obviar-los i no respondre –cada vegada- les seves preguntes.

Aquest fet –que per alguns podria semblar anecdòtic- exemplifica molt bé un dels problemes que patim els catalans dins de l’Espanya actual. Durant molts anys hem escollit el camí de la pedagogia, la via d’explicar el perquè del nostre malestar. En resum, hem assumit –com diu Rubert de Ventós- el paper de pacient i, per tant, hem cedit a Espanya el rol de doctor. Catalunya s’ha estirat al divan de psicoanalista espanyol i ha deixat que aquest l’interpel·lés. Catalunya, assumint el paper de pacient, ha acceptat que era ella la causant del conflicte.

Després de la sentència de l’Estatut sembla que els papers hagin canviat. La Maria ja no respon les preguntes dels espanyols. Ha abandonat el rol de pacient. És un pas. Ara seria el moment de començar a preguntar nosaltres.

[CLICA PER CONTINUAR]