Tinc la sensació que part de la classe política catalana obvia – o directament menysprea- l’importantissim avenç que ha dut a terme l’independentisme. Alguns voldrien que els seus falsos miratges encaixessin amb la realitat. Argumenten, des de la seva talaia impol·luta, que aquest moviment independentista és tan sols el resultat d’un període febril que es resoldrà amb un nou govern. Van equivocats. Hem cremat una brutalitat d’etapes amb un brevetat que espanta. No hi ha volta enrere. Molts discursos han caducat. Ja no ens serveixen els vells patrons pujolians.

Joan Sales, a través del personatges del Juli Soleràs, fa un paral·lelisme a Incerta Glòria que perfectament podrien aplicar-se molts dels immobilistes que van predicant la teoria febril. Soleràs afirma: “Vosaltres no teniu imaginació; us penseu que això és com un xàfec d’estiu que t’arreplega al ras i que després vindrà la sopa de farigola, la bona sopa fumejant a caseta, després de canviar-se els mitjons i la camisa. ¡Bona sopa de farigola tindreu! El que vindrà després serà la nàusea”.

Doncs bé, desconec completament què vindrà després. Sóc totalment contrari als estirabots i a les caramboles que es presenten com a dogmes. Sobretot quan sorgeixen de l’estómac i no tenen cap mena de projecció. Ara: hem d’entendre que les consultes, el malestar polític, RCat, les cinquanta mil plataformes sobiranistes o el fenomen Laporta no són una simple anècdota que puguem obviar.

I si no fos per la tendresa…

El personatge que encarna Tony Blair en la pel·lícula The Queen diu una frase que, ben possiblement, podríem aplicar a la malaltia endèmica que pateix l’independentisme català quan intenta estructurar-se en formació política. Blair, veient la desastrosa reacció de la reina Elisabet d’Anglaterra enfront de la mort de Lady Di, mira amb incredulitat al seu assessor polític i diu: “si us plau, que algú els salvi d’ells mateixos”.

I és que un té la sensació que gran part dels independentistes es fan trampes al solitari dins d’un agonitzant bucle. Primer s’inventen un discurs aliè a la realitat pensant que han descobert la sopa d’all, després juguen a fer-se la traveta entre ells i, finalment, -i això ja es marca de la casa- es lamenten pel fracàs, s’autoflagel·len però sempre acaben buscant fantasmes foranis. Sovint molts tendeixen a pensar que baixarà un marcià amb un platet volador que els eximirà les culpes i els conduirà cap a la independència. I, de fet, és així com molts benaventurats –partint d’aquesta idealitzada premissa i ignorant els intents fallits que els han precedit- segueixen de forma cega el marcià salvador. Lamentablement, però, la via no és tan fàcil i, per sort o per desgràcia, som un país massa petit per albergar tantes vocacions de màrtir, marcianet i salvapàtria.

Com que Catalunya no és un títol de pel·lícula i, de moment, el marcià no ha vingut, ens convé continuar treballant de forma obstinada. Potser lenta però serena, eficaç i constructiva. Descartes va deixar escrit: “Els qui caminen ni que sigui lentament poden avançar molt més, si segueixen sempre el camí dret, que no pas els qui corren però se n’allunyen”.

El catalanisme polític des de la Mancomunitat sempre ha tendit a guanyar més autogovern. Sempre. Potser el seu avenç ha estat poruc i lent. Ara:  ningú pot negar que s’ha avançat i que es continua avançant. Quan Catalunya tan sols tenia una incipient administració sense personal ni diners va avançar. Fins i tot quan no tenia administració pròpia –sinó que la tenia en contra-  va avançar.

Doncs bé, tot fa preveure que amb una administració pròpia, les fronteres afeblides i amb un món globalitzat continuarem avançant. Ara: fora bo i necessari deixar de fer el ridícul, rompre aquest bucle endogàmic i deixar-nos de fer trampes al solitari. Només nosaltres –sense marcians ni salvadors- serem responsables del nostre futur.

Demà, amb l’entronització d’Artur Mas, comença un nou any electoral.

Pressupostos, funcionaris i polítics

És divendres, hi ha molt poca gent i el silenci és gairebé absolut. Fa fred però no és excessiu. Arribo al voltant de les sis de la tarda i, abans de quedar amb el pare Emili, decideixo recórrer els pocs racons que han quedat gravats a la meva retina d’infant. Quan érem petits un cop l’any tota la família passàvem plegats un cap de setmana a Montserrat. Amb el temps, però, ens hem anat fent grans i hem anat abandonant, de mica en mica, la tradició. Encara recordo les passejades pels degotalls, les partides de cartes, la xocolata desfeta de l’àvia, les llargues estones a la biblioteca, la intensa boira del capvespre o la deliciosa coca de Montserrat. Grans records.

Després d’uns moments de melancolia em dirigeixo a la cel·la. Les cel·les, en contra dels meus records, han canviat i han canviat radicalment. Tinc calefacció, dos llits, una cuina equipada, un petit menjador, un bany i un televisor. És força moderna i està completament equipada. De fet, més que una cel·la sembla un pis. Em desfaig la bossa, vaig a comprar una ampolla d’aigua i, quan ja ho tinc tot ben posat, emprenc el camí que condueix fins al monestir.

Arribo a la portaria i demano pel pare Emili. Mentre l’espero m’assec en una cadira d’espart, trec el bloc de notes i començo a fer anotacions inconnexes. Vaig escoltant uns passos de fons que s’acosten. Arriba el pare Emili Solano. És prim, té les faccions facials força marcades, un somriure contingut i uns cabells negres com el carbó. Deu rondar la cinquantena. Parlem una estona sobre les nostres vides. El pare Emili va néixer a la franja i va estudiar empresarials al País Basc fins que, per caramboles de la vida, va acabar ingressant a la congregació dels benedictins dins de la petita comunitat del monestir de Nostra Senyora de Valvenera a la Rioja. Després de vint anys dins de la comunitat de Valvenera va marxar a Montserrat. De fet, tan sols porta cinc anys a Montserrat.

En fi, després d’explicar-me quatre coses més comencem a planificar el dia de demà. De tota la planificació –que ja la llegireu en el següent post- us deixo amb els següents punts: a les sis de la matinada: matines; a 2/4 de vuit: laudes; a les onze: missa; a les tres de la tarda: nones; a 3/4 de set: vespres; i a 1/4 de deu: completes. En fi, que Déu m’agafi confessat.

Els Amics de les Arts

Avui surt el nou CD de Sanjosex i dimecres hi ha concert a l’Heliogàbal.

“La història ens diu…”, “la ciutadania vol…”. Ahir vaig anar a una conferència de Montserrat Nebrera i, no sé perquè, em va recordar aquest vídeo.

Després del triomf dels braus ara és l’hora dels pingüins. Salvem-los, ells també tenen drets.

Diu la dita que les segones parts mai han estat bones. De fet, tan sols és necessari fer un breu repàs a la història recent per trobar grapats d’exemples que corroboren la famosa frase.  Hi ha excepcions, és cert. Hi ha segones parts que han sabut analitzar els errors, els han modificat i, finalment, acaben triomfant. N’hi ha d’altres, però, que lluny de rectificar els errors retornen a les mateixes vicissituds, repeteixen les mateixes tares i cauen en els mateixos desencerts. Sembla que els fracassos passats no els hi hagin servit per res, sembla que la ràbia governi les seves accions i els faci xocar un cop darrere un altre amb les mateixes pedres.

El fracàs, si es sap gestionar, se’n poden extreure grans triomfs. Però bé, tot apunta que aquesta no és la qüestió que ens ocupa. Avui els volia explicar un cas -gairebé exemplar- de rèplica d’errors, d’imperfeccions i de tares gairebé simètriques.  No sé si recorden que fa, més o menys, tres anys va sortir a Vilafranca un grup de gent –evidentment tots ells lliurepensadors- amb inquietuds, amb ganes de col·laborar, radicalment objectius, neutres, pulcres, plurals, sense assignació política, verges de tutelatges i amb vocació de treball per tots els vilafranquins i vilafranquines. Aquell grup –sospitosament nascut pocs mesos abans de les eleccions municipals- va explicar que naixia amb una voluntat de repensar alguns aspectes de la vila. En un principi una acció molt lloable. Al cap de pocs mesos, però, dos dels seus caps “lliurepensants” de tan independents com eren van acabar formant part de la llista del PSC i, finalment, han estat regidors del partit socialista al consistori vilafranquí.

Els explico aquesta història perquè la setmana passada es va poder llegir en diversos mitjans de comunicació comarcals que un grup de joves vilafranquins, moguts per la seva vocació de servei públic, havien creat una mena de plataforma per intentar “ser un punt d’unió per a tots els joves que volen implicar-se i debatre sobre el dia a dia de la vila”. Un cop més: una actitud molt lloable i més venint de gent jove del municipi.

Acte seguit d’exposar les seves intencions, t’explicaven que la iniciativa havia sorgit d’un petit grup de joves socialistes (del PSC-PSOE) però que la majoria dels integrants no presentaven cap mena d’afiliació política. Com a mínim han fet un pas més que els seus predecessors i admeten que hi ha socialistes.

Ara: servidor, sentint-ho molt, desconeix el concepte de majories i minories que tenen des del col·lectiu. Per sort, però, el text anava acompanyat d’una bona fotografia i es podia veure les cares de tot els integrants. Veient la fotografia servidor de vostès (que sempre ha estat mogut per una immensa curiositat) va anar recercant un per un els perfils del Facebooks de tots els membres del col·lectiu format, en un principi, “majoritàriament” per persones sense afiliació política.

Resultat de la investigació: dels 9 integrants a la foto 7 formen part del PSC, es declaren socialistes o tenen fotos amb diversos membres destacats del PSC. Vaja, que el concepte majoria, per aquest col·lectiu, deu rondar al voltant del 30%.

En fi, deixant de banda la ironia, el problema no és que diversos joves es vulguin implicar i treballar per Vilafranca. Aquest mai ha estat un problema. Tampoc ho és el fet que s’hi treballi des del PSC, des de la CUP, des d’ERC o des de CiU. No, no: aquesta no és la qüestió. El que veritablement és un problema és aquesta venda de gats per llebres. És a dir, que s’intenti enganyar a la gent amb falsos miratges. És trist que, tractant-se de política juvenil, alguns juguin amb màscares i antifaços. Després ens inquietem enfront de la desafecció política i ens lamenten per les renúncies veïnals a la participació. Ara bé, si comencem el joc amagant les cartes malament anem. Si es busca que el ciutadà confiï en la política també estaria bé que la política confiés en el ciutadà.

A casa ens agraden les enquestes

[Vídeo de FerranCab]

Gràcies a una petita carretereta escortada per immenses muntanyes arribes al Priorat. El breu recorregut que separa Reus de Falset sembla una petita antesala que et va preparant, poc a poc, per l’espectacular paisatge que vindrà després.  Vas avançant sinuosament entre corbes i desnivells tot contemplant els quixotescos molins eòlics que presideixen l’escenari.

De cop, després de pujar fins al serpentí coll de la Teixeta, contemples gran part de la comarca als teus peus. Falset, el primer poble que es divisa, sembla extret d’una postal pessebrista. A primera vista, des de la carretera, es veu un diminut grup de cases envoltades per un immens estol de vinyes. Aquesta època de l’any –i més després de les últimes nevades- les vinyes presenten una fisonomia esquelètica. A base que et vas acostant al poble veus com el campanar i el castell s’erigeixen per damunt de la resta de construccions. Finalment, després de passar l’únic semàfor de la comarca, arribes al centre del poble.

Allà m’esperen el Guillem i la Mariona per guiar-me fins al Mas d’en Cosme, una magnífica masia situada al costat de Falset. Mentre ens anem apropant al Mas vaig contemplant embadalint el paisatge. Vinyes per tots els costats i unes imponents muntanyes a banda i banda. Només porto uns minuts al Priorat i les poques estampes que he contemplat ja m’han enamorat. No m’estranya que la comarca tingui tants pretendents.

I de sobte un insignificant instant, una petita situació et fa topar de morros contra la realitat. La tenies davant, t’hi podies estampar però fins que no veus aquell diminut detall no acabes de presenciar la totalitat del quadre. És llavors quan una esgarrifança et recórrer tot el cos. La seva situació és paradigmàtica. És un toc d’atenció, un avís. Semblava una gèlida visió nadalenca de Dickens.

 L’administració sentimental de la distància –igual que la proximitat- és tot un art. Un excés de proximitat pot ferir. Ara: una distància abismal, si no es sap administrar, pot anestesiar els sentiments. O pitjor encara: els pot matar.

Cadascú escull el seu camí. Ella va optar per la distància. En un principi només era física. Finalment, amb el pas dels anys, la distància física s’ha convertit en sentimental. L’amistat es va anar refredant. La indiferència ha sedimentat poc a poc fins esdevenir rutina. Avui, com cada any, hem dinat i, tot i menjar a pocs centímetres, he notat que ens separava una distància abismal. Entre tu i nosaltres no hi havia cap mena de complicitat. Tan sols indiferència.

Fins ara no havia entès de forma tan aclaparadora a Thomas Stearns Eliot: “Et mostraré la por en un grapat de pols”.

Nadal, pessebres, Camells i els Manel.

Fermí Manteca dins del Santuari del Sant Dubte d'Ivorra [Foto: SergiSabate.cat

Després d’una sinuosa carretera arribes a Ivorra, un petit poblet de la Segarra instal·lat al capdamunt d’un turó. El poble, de no més de 160 habitants, celebrarà aquest 2010 el mil·lenari del primer miracle documentat de la Península ibèrica: el Miracle del Sant Dubte. Fermí Manteca, el rector d’Ivorra, conjuntament amb tota la gent del poble fa més de deu anys que el preparen. El seu objectiu és nítid i lloable: situar Ivorra i el Sant Dubte, de nou, dins del mapa.

Per situar-nos: expliqui una mica el context en que es va produir el Miracle del Sant Dubte.

Doncs mira: fa mil anys la frontera entre els comtats catalans i Al-Àndalus passava per Ivorra. Aquesta era una zona, com tota la marca, molt conflictiva. L’any mil els cristians van travessar el riu Llobregós –que era un riu que servia de frontera- i van fer recular els moros cap a Guissona, Balaguer i Lleida. És a dir, van marxar d’Ivorra. Doncs bé, l’any 1010, en plena guerra, és quan passa el Miracle de Sant Dubte.

Com va anar això?

Doncs el capellà del poble, mossèn Bernat, va dubtar de la presència de Crist en l’eucaristia i, de cop, el vi es va convertir en sang i el calze va començar a brollar tacant totes les estovalles fins arribar al terra. En sentir els crits unes dones que estaven filant a fora van entrar a l’església i van eixugar la sang amb les estopes del filat.

I així va començar tot?

Sí, llavors Sant Ermengol, que era el Bisbe d’Urgell, es trobava a la banda de Guissona comandant la reconquesta. Quan van explicar-li el que havia passat es va desplaçar fins a Ivorra i, després de parlar amb diversa gent, va veure indicis clars de que allò podia ser un miracle. I bé, aprofitant que havia d’anar a Roma, va agafar el calze i un boci de les estovalles tacades de sang perquè ho analitzessin. A Roma el Papa Sergi IV ho va reconèixer com un miracle i en va fer una Butlla Pontifícia certificant que havia estat un miracle. Llavors, en un gest d’agraïment, Sant Ermengol va regalar-li el calze del miracle al Papa i aquest va entregar-li la Butlla Pontifícia i va obsequiar-lo diferents relíquies de Sants.

És dels primers miracles documentats que hi ha, oi?

Sí, efectivament. Tenim una còpia autèntica de la Butlla Pontifícia que ho acredita. Però també tenim documentació de que a principis del SXII l’esposa del Rei d’Aragó va aportar com a relíquia un tros de les estopes tacades de sang. Aquestes s’havien conservat durant anys al Monestir de Sigena

I aquestes relíquia es conserven?

Sí, sí: conservem el tros de les estovalles i totes les relíquies que ens va donar el Papa.

I com s’ha pogut conservar durant tot aquest temps?

Doncs, perquè van reconstruir de nou el poble a dalt d’un turonet i ho van traslladar tot al nou emplaçament. De fet, l’església del Sant Dubte va deixar de ser la parròquia i es va edificar una nova parròquia on s’hi van guardar totes les relíquies dins de l’altar. I més tard, al SXV, es va construir un reliquiari per posar-hi les relíquies.

I com saben que són les estovalles autèntiques.

Doncs perquè s’han fet moltes anàlisis. Una d’elles la van fer un científics de la Universitat d’Illinois i van determinar que aquell teixit era lli i que veritablement pertanyia al SXI. També van afirmar que la taca era de sang.

Les estovalles estan dins del reliquiari i estan a Ivorra?

Sí. De fet, la història de reliquiari és molt curiosa. Aquest es va fer construir al SXV i, quan van anar a pagar-lo a una orfebreria de Barcelona, resulta que no tenien suficients diners per pagar-ho.

I què van fer?

Al Bisbe se li va acudir fer una recol·lecta entre les parròquies de tot el bisbat. Va encarregar a la gent d’Ivorra que anés a predicar el Miracle de Sant Dubte per totes les parròquies i així aconseguir pagar el reliquiari.

I es va aconseguir?

No només ho van aconseguir, sinó que fins i tot hi va intervenir el Rei Alfons el Magnànim donant permís a la gent d’Ivorra per anar per tota la Corona d’Aragó predicant el Miracle de Sant Dubte. I bé, a més d’aconseguir els diners per pagar el reliquiari es va fer una campanya de màrqueting impressionant.

La Fe mou muntanyes.

Sí, ja que des de llavors Ivorra es va convertir en un centre de peregrinació. La gent venia a conèixer el Miracle d’Ivorra i també aquella peça que havien ajudat a pagar. Va venir tanta gent que deu anys més tard es va tornar a fer una altra col·lecta per finançar una hostatgeria pels pelegrins. I del Miracle del Sant Dubte en va sortir la primera confraternitat que hi ha documentada a Catalunya.

Com va anar això?

Sant Ermengol, que llavors era el Bisbe, va crear una confraternitat entre els veïns del poble d’Ivorra. Aquests feien una donació anual en un fons comú que servia per ajudar-se mútuament en cas de necessitat.

I després de fer el reliquiari i l’hostatgeria van fer una nova església, oi?

Això mateix. Al SXVII com que venia tanta gent es va fer l’actual santuari del Sant Dubte. De fet, no és l’actual ja que a l’any 86 va caure la teulada i va quedar completament en ruïnes. Va ser llavors, quan ens vam reunir la gent del poble per decidir què fèiem. I després de pensar-ho i repensar-ho vam decidir reconstruir l’església. Ara, el més important de tot és que ho van fer la gent del poble.

“]

Santuari del Sant Dubte d'Ivorra [Foto: SergiSabate.cat

Com?

Doncs deixant-se gairebé dotze milions de pessetes que van posar de la seva butxaca. També ens va ajudar el Bisbat i la Diputació de Lleida, és cert. Però l’esforç més gran va venir de la gent del poble que va donar els seus propis diners per reconstruir el santuari del Sant Dubte.

I com ho van fer això?

Doncs amb donatius anònims en un compte corrent que només administrava jo. D’aquesta manera ningú es sentia obligat a donar més o menys diners. Pensa que a Ivorra som uns 150 habitants aproximadament. Doncs bé, d’aquests 150 habitants en van sortir dotze milions de pessetes l’any 1998.

I com tenen pensat celebrar aquest mil·lenari?

Des de la restauració del santuari que hi treballem. Des de fa més de 10 anys que tenim formada una comissió que va preparant el mil·lenari. La comissió –que pràcticament està composada per tota la gent del poble- s’encarrega de preparar tots i cada un dels detalls del mil·lenari.

I què han fet?

Ui…des d’adequar el camí fins a una cançó. Mira: hem reformat tota l’església de Sant Cugat –la del centre del poble-, hem pintat i netejat tot el santuari, hem fet realitzar un gran mural per explicar el Miracle del Sant Dubte que es penjarà a l’església de Sant Cugat i moltes coses més.

Continuï, doncs.

Treballem per una banda els temes materials i, per una altra, els publicitaris del Sant Dubte. Enviarem informació a totes les parròquies de Catalunya i a tots els Bisats d’Espanya. A més, també estem treballant en una lliçó de catequesi adaptada al nou catecisme, en un llibre de pregaries pel peregrí i en unes lectures eucarístiques. I també és destacable que el Papa ens ha concedit la celebració d’un any Jubilar.

I la comarca s’hi ha implicat?

Sí,sí: oi tant. De fet, la comarca i tot el Bisat ens han ajudat molt. Mostra d’això és que també s’ha creat una comissió a nivell del bisbat per preparar tot el mil·lenari.

En definitiva, un cop més, neix l’esperit d’Ivorra.

L’article 1350 caràcters [enllaç] a la política socialista.

Aquí va la tercera part de l’entrevista a Francesc Badia, exveguer Episcopal d’Andorra. Per consultar la primera o la segona part clica aquí: [PRIMERA] [SEGONA].

Vostè va ser veguer del 1972 fins al 1993. Com recorda el Bisbe Joan Martí?

Jo vaig començar a treballar pel Bisbe Martí durant el període que no hi havia Bisbe a Solsona i n’era l’administrador apostòlic. El Bisbe Martí sempre havia estat molt preocupat per una cosa: que Andorra pogués desaparèixer del mapa polític entremig de dos grans Estats. De fet, hi va haver un ministre francès que va proposar a Espanya partir-se Andorra o permutar-la per la Vall d’Aran. La Vall d’Aran és vessant atlàntica –has de passar el túnel de Viella i les aigües van cap al Garona. De fet, fins l’any 1940 no es va construir el túnel i a l’hivern quedaven totalment incomunicats amb Espanya. Per això, el ministre francès va proposar eliminar el problema partint-se Andorra o permutant-la.

I perquè no es va fer?

Doncs per una raó molt senzilla: ni la República ni el Rei tenien sobirania sobre Andorra. El Bisbe tenia la paella pel mànec. El paper del Bisbe Martí ha estat la clau de la independència d’Andorra. Si hagués estat en mans dels dos països s’hauria acabat l’Estat andorrà. El Bisbe Martí ha estat, des del meu punt de vista, el copríncep més important que ha tingut Andorra. Era un home d’Estat que no es perdia entre les minúcies i tenia ben estructurada una filosofia de país. Ell va entomar el repte d’assegurar que Andorra mantingués la seva personalitat jurídica i que fos reconeguda per la resta d’Estats del món. I la manera de fer-ho era dotant-se d’una Constitució, ja que amb el règim preconstitucional teníem moltes dificultats per ser reconeguts internacionalment.

Tot un home d’Estat.

De fet, la primera cosa que feu va ser unir els dos coprínceps. Abans de la meva arribada els coprínceps no es veien mai. En aquella època hi havia com a president de la República el senyor Pompidou, un home encantador, galant i molt llegit. Tot un humanista. El Bisbe va pensar que amb aquest home s’hi podria entendre i va realitzar una trobada que no s’havia produït mai en set segles.

I com va anar la trobada?

Va ser una bonica odissea. Havia de ser tot molt equilibrat. Des del lloc d’encontre fins a tots i cada un dels detalls. Entre els veguers, evidentment, també. L’equilibri era l’element clau de les institucions. Llavors, el senyor Pompidou va proposar al Bisbe Martí trobar-se al Bisbat de Cahors. Pompidou deia que el Bisbe es trobaria a casa seva però seria al seu país.

Aquella trobada va ser un punt d’inflexió?

Per descomptat. El Bisbe va explicar a Pompidou que com a coprínceps la primera missió que tenien era la de salvaguardar la integritat d’Andorra. En aquell temps el ministre d’afers exteriors francès sostenia que Andorra no tenia personalitat jurídica. Aquest explicava que mentre els afers espirituals eren matèria del Bisbe, els afers materials i polítics pertanyien a França. Això no es podia acceptar i així ho va fer saber el Bisbe al President Pompidou. Aquest que, abans de president era un intel·lectual, ho va entendre i acceptar.

I al 1993 s’aprova la Constitució.

Sí, tot i que em temia que no es pogués aprovar. Ni França ni Espanya volien perdre poder. A més, els dos Estats recelaven un de l’altre. El Bisbe, però, va arbitrar la següent fórmula:  per fer un pacte amb Espanya s’ha de tenir el consentiment de França i per realitzar un pacte amb França, Espanya ha de donar-hi el consentiment. Ara: en el cas que Andorra volgués fer un pacte amb qualsevol altre país no caldria cap tipus de consentiment. D’aquesta manera s’assegurava que Andorra mai passaria a ser francesa ni espanyola.

I el procés de fer la constitució com va anar?

Va ser llarg i laboriós. Hi va haver tres comissions: la del Veguer Francès, la nostra i la del Consell General. Un cop constituïdes vam començar amb una assemblea constituent discutint punt per punt.

I, finalment, es va referendar.

Sí, va acabar amb la votació del poble d’Andorra. Un 70% hi va votar a favor i un 30% en contra.

I aquí se li va acabar la feina.

Sí. Nosaltres, paradoxalment, vam treballar perquè els veguers desapareguessin. Volíem que hi hagués una adequació totalment democràtica. Aquest procés, però, no va ser gens traumàtic.

I actualment quin paper tenen els coprínceps?

Els coprínceps no tenen poder però conserven un paper destacat en les relacions internacionals i en la ratificació de lleis i tractats.

Hi ha dies en que un ha de fer un article amb 15 minuts. És llavors quan surten coses com aquestes.

Des que van canviar el disseny d’aquest bonic setmanari sempre els he escrit des de la petita columna que estan llegint. Entre el foc creuat dels senyor s Martín i Claramunt i els mots encreuats del Fonxo, he intentat explicar-me amb la precisió quirúrgica que suposa no poder excedir els 1350 caràcters. Cada setmana és una petita odissea intentar quadrar, estructurar i definir un seguit d’idees amb tan sols 1350 caràcters. L’espai –igual que la remuneració- és diminut. En canvi, el meu esforç per resumir, reduir i sintetitzar de manera telegràfica un argument és colossal. 

Al principi va ser força complicat. Separar el grà –o el que a tu et sembla que es grà- de la palla sense poder fer triples salts mortals o boniques floritures em va suposar una batalla personal contra la meva pròpia escriptura. Sovint el fet de sintetitzar fins a punts insospitats t’obliga a obviar moltes tonalitats d’un mateix color. T’has d’endinsar en la matèria sense cap mena de preludi que prepari el terreny.  Sovint voldries parlar o dissertar sobre el sexe dels àngels sense tenir una posició ben definida. Però no, no pots: per sort els 1350 caràcters actuen de cotilla i et barren el pas just abans de començar. És per això, que abans d’acabar l’any he volgut demostrar que amb 1350 caràcter si t’ho proposes amb esforç i dedicació pots acabar no dient res.

Aquí la segona part de l’entrevista a Francesc Badia, exveguer Episcopal d’Andorra. Per llegir la primera part clica [aquí]

Vostè no és fill d’Andorra? 

No: sóc fill de Montblanc, de terres tarragonines. Després, però, vaig viure a Barcelona.
 

I com va arribar fins aquí? 

Perquè el Bisbe buscava alguna persona que fos llicenciada en Dret i tingués experiència en tribunals. I bé, en aquell temps hi havia poca gent amb aquest perfil.  L’antic veguer, que feia trenta anys que ostentava el càrrec, s’acabava de jubilar i buscaven algú amb una certa experiència. Pensa que l’anterior havia viscut dos guerres mundials i una guerra civil.

I va ser fàcil venir a viure a Andorra?

El principi em va costar una mica, no ho negaré. La meva idea sobre Andorra era força general. Fins llavors, com molts catalans, la meva única experiència amb Andorra era a través de les compres. Vaig haver d’estudiar-ho i, és clar, el que als veguers francesos els hi costava molt per a mi va ser força fàcil.

La presa de decisions com anava? 

Un dels meus avantatges era que el Veguer francès havia de consultar freqüentment a París. La nostra diplomàcia era de petita escala. D’anar per casa, vaja. El Bisbe i jo ja ens coneixíem i ens veiem força sovint. Sabia exactament el pensament del Bisbe i podia trucar-lo en qualsevol moment.

La mida de la Seu no és la mateixa que té  França.

Cert, però també és una qüestió d’hàbits i costums. Sobretot és bàsic la llengua i els costums. Aquí catalans i andorrans són força coincidents.

Quan parlàvem de les funcions del veguer ha anomenat les relacions internacionals. Com funcionaven? 

Les relacions internacionals amb Espanya les portava jo. Les relacions amb França les portava el veguer francès.  

I en què consistien les relacions amb Espanya?  

Depèn. Mira: vaig tractar amb el govern de Franco, amb el de Suarez i amb el de Felipe González. Amb tots, però, vam tenir problemes per qüestions de fronteres. Bé, amb el franquisme un dels principals problemes va ser mantenir la nostra neutralitat. És a dir, procurar que dins d’Andorra no es fes propaganda ni a favor ni en contra. Havíem de ser neutrals. 
 

I el franquisme pressionava, suposo?

Oi tant! Ens deien que fèiem campanya en contra d’Espanya. Durant la Guerra Civil els republicans es queixaven de la gent que sortia d’Espanya i es venien a refugiar a Andorra. Després, però, va girar-se la truita i era Franco qui es queixava dels republicans que s’instal·laven a Andorra.

Totes les relacions diplomàtiques entre Espanya i Andorra passaven per vostè? 

Sí, i encara et diré més. Jo era Veguer Episcopal però com que Espanya no tenia representació  diplomàtica a Andorra jo, d’acord amb el Bisbe, absorbia la representació dels interessos espanyols.

I no hi havia conflictes d’interessos entre les dues parts?

Sí home, és clar. A més a més, el meu paper era d’anar i tornar. Quan el Consell General em deia que Espanya posava problemes amb el comerç, per posar un exemple, anava a Madrid i parlava amb el Ministeri de Comerç. Però també a la inversa: quan Espanya es queixava d’alguna cosa al Consell General havia d’anar a parlar amb les parts implicades per la part andorrana.

Esquizofrènia d’interessos, doncs. 

A mi la feina m’encantava. Ja m’agrada ser dúctil i conciliador. Però després va venir la Comunitat Europea, on també s’havia d’anar a defensar els interessos d’Andorra a Brussel·les. Era una qüestió d’estira i arronsa però, sobretot, de sentit comú. 

També ha fet referència a la justícia. 

Sí. Naturalment hi havia la justícia civil i la penal, com a tots els països del món. Jo formava part del tribunal penal. Un cop més era un pacte entre els veguers.

I en cas de conflicte?

Si, per exemple, jo pensava que un era innocent i el Veguer francès deia que era culpable hi havia un tercer: el jutge d’apel·lacions. Aquest el nomenaven una temporada cadascú: primer un copríncep i després l’altre. El jutge d’apel·lacions decidia si hi havia un desacord entre els veguers. Generalment, però, sempre hi havia acord.

I la seguretat pública com ho gestionaven?

Andorra, des de sempre, ha tingut una molt bona seguretat pública. De tant en tant, tenim carteristes però ben poca cosa. Quan era veguer Andorra tenia molt pocs policies. Estem parlant, per que ens fem un exemple, d’un cotxe patrulla i una vintena de policies. Doncs bé, amb això manteníem l’ordre públic del país.  

Un cotxe, un país.  

Llavors teníem només un cotxe. Ara n’hi deu haver uns cinquanta. Però tant ara com abans el nivell de delictes a Andorra ha estat molt baix. La petitesa del territori permet un fàcil control.

“Un home íntegre, de principis ètics ferms, caràcter bo, negociador, treballador infatigable i amb una família modèlica”. Així va descriure el Bisbe Joan Martí a Francesc Badia, exveguer

Vostè va ser Veguer Episcopal d’Andorra durant vint anys. Expliqui’ns: què vol dir exactament això? 
Doncs el Veguer Episcopal era el representant del Copríncep a Andorra. A Andorra hi havia dos veguers: el francès, que representava el Copríncep de França; i jo, que representava el Copríncep Episcopal. 

I quines funcions tenia? 

Les meves funcions van anar canviant a base de conferir facultats a uns i altres. Abans els coprínceps –parlo aproximadament del 1.200- tenien un poder gairebé absolut. El Consell de la Terra, que era l’antecessor del Consell General de les Valls, va donar-los aquestes facultats. Posteriorment, però, quan es va aprovar el Decret de Nova Reforma es van anar retallant els poders de la figura del veguer. 

Durant el segle XX, tenint en compte que les facultats es van reduir, quines tasques realitzaven? 

Primer de tot, el Veguer francès i el Veguer Episcopal havíem d’actuar de comú acord. El Veguer Episcopal –és a dir, jo- tenia funcions nuclears.

Anem per pams, doncs.

Primer: l’administració i la regulació de la justícia. Segon: el manteniment de l’ordre públic. Tercer: la representació internacional. La justícia penal l’administràvem els dos veguers conjuntament. La resta de funcions pertanyien al Consell General.

Quan diu administrar i regular la justícia a què es refereix? 

Doncs a definir, per exemple, com han de ser els tribunals, dictar les lleis de procediment i penals o configurar les lleis civils. 

Per tant, no hi havia un cos legislatiu per fer aquestes funcions? 

No del tot. Ja sé que explicat així sembla molt gros. A la pràctica, però, no es feia cap arbitrarietat ja que s’aplicava el sentit comú. Actualment això ho gestiona un Ministeri de l’Interior, un d’Exteriors i un altre de Justícia. Però abans era una funció que exercíem dues persones: els dos veguers. Òbviament les relacions internacionals eren molt menors, ja que nosaltres, bàsicament, només teníem relacions amb Espanya i França. Va ser després, quan va venir la Unió Europea, que el volum de feina va augmentar. De fet, molt sovint la nostra feina no eren tant les relacions internacionals sinó discutir amb aquells que posaven en dubte la personalitat internacional d’Andorra. 

I això? 

Molts juristes deien que Andorra no tenia plena personalitat jurídica a nivell internacional. Al·legaven que érem un país en vies de formació. S’apuntava , per exemple, que Andorra no era res més que una situació especial de frontera.  

Tornem a les seves funcions com veguer.

Nosaltres, els dos veguers, sempre havíem d’actuar de comú acord. Aquest fet exigia una mal·leabilitat i una elasticitat molt important. Jo, però, jugava amb un cert avantatge respecte els veguers francesos. Vaig arribar a treballar amb set veguers francesos diferents ja que ells cada quatre o cint anys canviaven la persona responsable. I clar, alguns diplomàtics venien, per posar un exemple, de l’ambaixada de Guatemala i no en tenien ni idea d’Andorra. Amb prou feines les sabien situar al mapa. Aquest desconeixement em proporcionava un profund avantatge sobre ells. A més, jo coneixia la llengua, les tradicions i la cultura d’Andorra

Tinc la sensació que hi ha havia gent que esperava la reencarnació del timbaler del bruc en les consultes independentistes. Si no ens volem fer trampes al solitari és necessari fer una radiografia total de la situació.

 Han estat un èxit des del punt de vista del ressò internacional, han significat un punt d’inflexió que marcarà l’agenda política fins a les properes eleccions, han demostrat que la societat civil es pot articular al marge de l’administració d’una manera seriosa, eficient i responsable i han posat de manifest que el catalanisme és un moviment suficientment musculat per moure milers de persones amb molts pocs mitjans. Si tenim en compte que la societat catalana no està especialment tensionada s’han aconseguit uns resultats sorprenents.

Ara bé, un cop feta la lectura positiva també hem de fotografiar la cara amarga. Primer: continua sent necessari sumar molta més gent al projecte sobiranista. Segon: tenim un país massa petit per albergar tants polítics amb vocació de màrtirs. La batalla d’egos ens va en contra. Tercer: la classe política és necessària si no pretenem esterilitzar el joc. Quart: es pot construir Catalunya des de molts fronts. No n’hi ha un d’únic, perfecte i homologable.

El catalanisme polític, en condicions normals, sempre ha tendit a guanyar autogovern. Per tant, intueixo que és qüestió de temps, treball i sacrifici.

Temps de Setmana Santa. Com cada any: fa un dia gris, voltat d’una gran calma, fred, sense sol ni vent. El cel és baix, d’un color de cendra, amb una resplendor interna de grosella. Tinc la boca tan seca que trobo l’aigua deliciosa, reconfortant. La tendència de l’alcohol a donar set, a produir un assedegament creixent, és el cercle més viciós de la vida humana. Em quedo a casa. Crepuscle inacabable; nit inacabable. No acaba d’interessar-me la lectura dels llibres que tinc a mà. En llegiria d’altres de què no disposo. Passo les hores mirant el sostre, amb el llum encès, respirant l’aire de l’habitació glacial.

Josep Pla

Primer: ressò internacional. Que la BBC, Le Monde, The New York Times o Al Jazeera cobreixin l’esdeveniment és indicatiu. La internacionalització del conflicte és essencial en un món totalment globalitzat.

Segon: articulació del malestar. Que la societat catalana hagi articulat tot el sistema de les consultes sense la implicació de l’administració és un fet destacable. I més encara que s’hagi edificat d’una forma cívica, endreçada, seriosa i plenament democràtica.

Tercer: temporitzar l’agenda política. Les consultes han marcat el pols de l’agenda política i, ben possiblement, la continuaran marcant fins les properes eleccions. Per tant, la fauna política no pot obviar aquest fet i no podrà  menysprear-ne el seu afecta. Ara bé, fora bo que la tan esmentada societat civil tingués en compte que sense polítics mai arribarem a rematar. Per tant: espero, confio i desitjo que aquesta onada sobiranista es tradueixi a les següent eleccions.

Quatre: transversalitat. La transversalitat d’edats, ideologies, procedències i classes socials dels votants fa preveure que la qüestió té camí per córrer. El fet que no estigui segrestada per cap grup determinat és essencial.

L’editorial compartit entre tots els rotatius catalans era una última trucada a Espanya. Explicava d’una manera conciliadora el perquè del nostre malestar. La reacció espanyola, però, va ser d’una visceralitat cavernícola.

Aquestes alçades, si el context polític i social no dóna un gir de 180 graus, l’Estat català és el millor negoci possible. L’agonitzant empat gazielià entre Catalunya i Espanya necessita resoldre’s. L’Estat espanyol ens menysprea, ens espolia i ens insulta. Cada any 22.000 milions d’euros marxen de Catalunya. És a dir, cada dia 60 milions s’esfumen pel pont aeri. El dèficit fiscal és insuportable. Mentrestant les infraestructures catalanes són gairebé tercermundistes. Espanya ens arrossega cap a la mediocritat quan podríem tendir a l’excel·lència.

El mateix temps que el malestar es generalitza comencem a tenir un objectiu compartit. Podem analitzar el moment present, conèixer els nostres punts forts i els nostres punts febles. Ens cal, però, una estratègia de país que faci possible avançar cap a uns objectius nacionals. Ens cal compartir un projecte. Una estratègia de país que no és un pla inversor de recursos econòmics i socials sinó una acció per fer possible disposar del màxim control de les decisions polítiques.

De mica en mica anem sumant, això ja no hi ha qui ho aturi. Només falta algú que sàpiga entomar el guant.

Joan Sales, un dels millors escriptors de la literatura catalana, va escriure en una carta dirigida a Màrius Torres l’any 1937: “Hi ha una cosa d’Estat Català que no m’agrada, i és que del sentiment patriòtic se’n faci una ideologia personal quan és, o hauria de ser, un patrimoni comú de tothom. Podríem defensar Catalunya des de totes les trinxeres o així hauria de ser”.

Els comento aquest fragment perquè tinc la sensació que pels jutges del termòmetre nacional –aquells que van vestits amb túniques blanques i es dediquen a evangelitzar- sempre seran pocs els escollits que aprovaran l’examen. La puresa mai els serà suficient. La gran majoria serem acusats de regionalistes, de botiflers o de venuts. Han escollit un únic mètode de defensa, l’han homologat com a vàlid i es dediquen a criminalitzar a tots aquells que no el comparteixen.

Els amants de termòstat patriòtic sembla que no tinguin en compte que per vèncer abans s’ha de convèncer. Per tant, és totalment necessari sumar. És imprescindible agregar voluntats encara que aquestes no convergeixin de forma absoluta. És bàsic negociar entre nosaltres per acabar pactant. I sí, ho sento: negociar implica acceptar cessions. Si anem radicalitzant les nostres posicions potser aconseguirem ser molt purs i ordenats. Ara, que no s’estranyi ningú si al mig de la travessia descobrim que estem caminant sols.

13D: VOTA!

Quan el sectarisme embriaga la raó no hi ha argument que valgui. Els socialistes vilafranquins encara no han paït el seu convuls desallotjament consistorial i ataquen de forma atroç el nou govern de la vila.

Com si el govern municipal els hagués estat robat, segueixen actuant al més pur estil sicilià. L’estomac els governa, la ràbia els corrou, el sectarisme els domina.

L’últim exemple l’hem tingut en la negociació dels pressupostos de l’Estat. Quan el tàndem format per Sánchez-Libre i Macias ja havien acordat amb el negociador socialista (l’exguerrista Fernández Marugán) una sucosa partida econòmica per Vilafranca, aquesta va ser vetada de forma inexplicable per la gent del PSC. Marugán, enfront de la incredulitat dels negociadors convergents, només va saber dir: “Lo siento, pero esta partida no la podemos aceptar. Me sabe mal, pero lo han vetado los socialistas catalanes”.
 

Els que en vanaglorien de governar des de l’esquerra i d’actuar per tots els vilafranquins després es dediquen a vetar partides estatals amb l’únic argument de no governar. El problema, però, va més enllà. No és només vilafranquí. L’hegemonia d’administracions socialistes és gairebé total. El monopoli socialista és asfixiant. Des de la Diputació fins al Govern Espanyol. Quan el control és total el sectarisme assoleix quotes delirants.

Cuní-Forcades, una fantàstica entrevista. Desconec completament si és cert (o no) el que explica. Ara, aquesta dona enganxa.

Món Disney

Aquest dissabte, per caramboles de la vida, vaig descobrir una nova perla gastronòmica. Fins ara, si volies menjar a un cert nivell a Vilafranca, tan sols tenies el MerCat i Casa Joan. Des de fa un temps, però, tenim un tercer restaurant disposat a bregar-se amb qui sigui: el restaurant de l’hotel Casa Torner i Güell.

Amb una cuina de mercat, avantguardista i d’una qualitat excepcional els joves autors d’aquesta petita meravella estan fascinant a mitja comarca. El Xavi Del Amor i el Miquel Benages, amb només vint-i-dos anys, capitanegen un ambiciós projecte amb una determinació i una tenacitat molt poc freqüent entre els nois de la seva edat.

Després de formar-se entre les primeres espases d’aquest país, els dos nois van aterrar a Vilafranca per entomar un repte que, abans de començar, ja sabien que no seria gens fàcil. Tot i així, s’han traslladat a viure a Vilafranca, treballen més de dotze hores diàries i han renunciat a freqüentar amb l’assiduïtat que voldrien els amics i la família. Per ells és tot desafiament personal. Un desafiament que, si jutgem per l’amabilitat del tracte que dispensen, l’atractiva cuina que dissenyen, la minuciositat de la seva feia i l’alegria que desprenen ja és, aquestes alçades, tot un èxit

De Gemma Urgell i  Ricard Espelt

Vam néixer als anys vuitanta i noranta. No hem lluitat contra el franquisme, el nazisme o el comunisme. No hem estat conscients de la caiguda del mur de Berlín. No hem viscut grans guerres ni hem estat partícips d’immenses batalles col·lectives. Som fills de la democràcia, de la llibertat i del rebregat eslògan del tot és possible. Podem accedir amb facilitat al sistema educatiu, hospitalari o polític. Ho tenim gairebé tot a qualsevol moment. Podem accedir a múltiples fonts d’informació i tenim molts déus que ens intenten dictar tendències. Les ideologies ens són canviants, mutables i radicalment modelables. Prediquem els valors líquids, aquells que no tenen límits ni cap mena de canalització perenne. La circumstància ens ha convertit en una generació sense èpica però amb molta estètica, sense grans somnis col·lectius, sense veritats absolutes. No disposem d’una batalla unitària que ens obligui a sumar forces, a unir-nos. Uns pocs lluiten per canviar Bolonya, uns quants contra el capitalisme i alguns arreplegats combatem la piconadora hegemònica espanyola. La gran majoria, però, resta absent a qualsevol batalla.

Richard Sennett, sociòleg i historiador nord-americà, afirma que un lloc esdevé comunitat quan la gent utilitza el pronom “nosaltres”. Aquest “nosaltres”, però, s’edifica amb molta més facilitat quan enfront tenim un “ells”. És a dir, un “vosaltres” que ens ajuda –o en alguns casos obliga- a contraposar-hi un nosaltres.

Els temps canvien, les societats s’estabilitzen i el benestar individual sol créixer. Una com­binació que, com no podria ser d’una altra manera, comporta que la responsabilitat i el compromís amb la col·lectivitat minvi enfront de la individualitat o les petites singularitats. És un fenomen normal, lògic i natural que, des del meu punt de vista, no és gens alarmant. La impli­cació de la societat en massa em preocu­pa molt més, si he de ser sincer. Aquestes implicacions multitudinàries i desbo­cades solen respondre a la radicalització i a la dura confrontació. Per respondre t’obliguen a mobilitzar-te i a prendre una posició. No et deixen navegar sense un patró ben definit. La desaparició de la tensió,al capdavall, és positiva. La reducció de la participació social no té per què ser concebuda sempre com un fenomen negatiu.

Diuen que seran bons… [Teràpia de Shock]

Aquests dies és gairebé inevitable parlar de la caiguda del Mur de Berlín. Una caiguda que va significar l’evident fracàs dels règims comunistes de l’Europa de l’Est, la reunificació d’Alemanya i la definitiva supremacia d’Estats Units. Aquests dies, però, tot i els vint anys de l’efemèride, tornen a sortir defensors a ultrança del mètode marxista.

Com si el transcurs de la història no els hi hagués clavat prou bufetades, encara queden persones anquilosades en la defensa d’un sistema que, com la història ens ha demostrat abastament, sempre que s’han dut a la pràctica s’ha traduït en fam, misèria i corrupció.

Tot i els constants fracassos del model alguns poc s’entesten a contraposar-lo amb el capitalista com si aquest s’erigís, de nou, en alternativa. El que és veritat (i aquí he de fer un agraïment a les brillants classes d’història del professor Josep Mestres) és que el materialisme dialèctic resulta un mètode formidable per analitzar l’evolució de la societat. Ara: que un sistema sigui bo per laminar, interpretar i esquematitzar la història no vol dir pas que sigui correcte per construir-la. Han passat vint anys i, de mica en mica, van caient els murs. Confiem que, poc a poc, també vagin caient els tòpics.

.

El fred arriba lentament, els ocells emigren, els ceps comencen a despullar-se i els jerseis cobreixen de nou les nostres siluetes. Entre tots aquests bells rituals n’hi ha un que em plau per damunt de tots: el retorn a l’Inzòlia. Quan les baixes temperatures ens assetgen és temps d’Inzòlia. Retornar-hi és establir a una certa rutina, un sistema d’hàbits pautat, un retrobament de velles costums. La meva Inzòlia és de caps de setmana.

Travessar la porta del local i notar com el fred es queda enrere, deixar-te embolcallar pel caliu humà i les converses disteses, saludar als amics que no veus des del passat dissabte, deixar que la fina pel·lícula de fum t’impregni completament la roba, demanar una copa de vi a l’Oleguer, unes cruixents patates amb salsa Espinaler i una tendre secallona. L’Inzòlia és l’interruptor que dóna l’entrada del cap de setmana. Després d’uns dies de feina, estrès i agitació arriba l’Inzòlia.

Fa dos o tres anys que vaig descobrir la vinateria vilafranquina amb el Jordi Tamargo. Feia molt temps que l’observàvem però mai hi havíem gosat entrar. Un dissabte, encara no sé per quin motiu, vam decidir trobar-nos-hi. Primer vam començar dos i, de mica en mica, s’hi va afegir tota la colla.

Saber que després d’una complicada setmana arribarà l’Inzòlia és un reconfort. Tranquil·litat, distensió, proximitat, amistat i un trencament sense estridències: l’Inzòlia, com tots els bons rituals, ha retornat.

Sort en tenim que, amb el pas del temps, les passions més primàries es van recobrint d’enginy i ironia. Amb la que està caient –Pretoria, Millet, Estatut, mediocritat política, etc- si no hi poses una mica d’ ironia i enginy pots acabar tornant-te boig. Algú em va dir no fa molt que les pitjors perversions es fabriquen en el pensament i, certament, tenia raó. Aquests dies estem veient molta gent que actua i opina en nom d’una pretesa justícia quan realment està responent a les seves pròpies passions i fantasmes.

Reduccions, generalitzacions, tòpics, fòbies i fantasmes. Tothom s’atreveix a parlar malament de la política i dels polítics. Tothom parla de desencant, d’escepticisme i de desinterès. I sí, és cert: hem arribat a un punt on l’opció de engegar-ho tot a pastar és temptativa. De fet, podríem fer-ho. La pregunta, però, és si ho hem de fer, si ens podem permetre el luxe de fer-ho.

En un país normal possiblement ho podríem fer. A Catalunya, però, és altament necessari sumar. Si no sumes, corres el risc de ser derrotat. I les derrotes, en segons quins moments, tenen preus molt elevats. Per tant, la meva resposta és que no. Des del meu punt de vista aquesta actitud és errònia, no ens ajuda.

Els polítics tracten amb interessos públics generals. Per aquest motiu el nivell de fiscalització ha de ser elevat. Quan es juga amb els sentiments i la butxaca de la col·lectivitat el nivell d’exigència ha de ser intens. És a dir, quan un polític cometi errors, menteixi o robi ha de ser castigat amb la màxima celeritat. Ara bé, això no ens ha de fer caure en injustes generalitzacions.

La societat necessita recuperar el prestigi i la dignitat de la política. No podem viure instal·lats alegrement en una actitud de recel, menyspreu o rebuig envers ella. Necessitem l’acció política i hem d’entendre que els polítics són persones de carn i ossos. Per tant, no podem escudar-nos constantment en aquesta actitud de no-assumpció de les pròpies responsabilitats individuals i col·lectives. La classe política, al capdavall, tan sols és un reflex de nosaltres mateixos.

Avui s’olora la Història …

És altament convenient no englobar-ho tot en un mateix sac. La política és necessària. No hi ha democràcia sense partits polítics. I és necessària perquè sense política l’acció de dirigir un país i una societat és insuficient, queda totalment coixa. La societat civil, tota sola, pot fer molt en la tasca de construcció i d’impuls. Ara: no pot rematar, no pot consolidar. Li cal la política. La defensa de la política és una faceta complicada. La conjuntura, a més, no és positiva.

És en aquests moments, però, quan és necessari reivindicar la feina de tantes i tantes persones que decideixen dedicar els millors anys de la seva vida al servei públic. Ara, més que mai, és necessari posar de relleu el compromís, la noblesa, la determinació i el sacrificis de moltes persones que, per vocació de servei a la comunitat, s’han dedicat a la política. No podem permetre que quatre xoriços siguin la bandera.

Plou d’Élena

[Crònica del dinar-conferència del conseller Castells]

El conseller Castells va oblidar la seva vessant política i es va presentar a Vilafranca com a doctor en Ciències Econòmiques. En aquests moments de crisi generalitzada el paper polític, segurament, no és el que més cotitza. Mà a la butxaca, veu convincent, un llenguatge allunyat de la trinxera partidista i una gesticulació constant –ens certs punts exagerada- per acompanyar les seves paraules. Es notava que s’hi trobava còmode amb el paper de professor. I bé, com tota bona classe magistral el professor Castells va plantejar una idea, en va fer un diagnosi i, per acabar, va llençar una possible solució.

El públic combregat de l’Hotel Domo, però, no es pot afirmar que estigués molt entregat. Exceptuant els polítics socialistes –que, per cert, eren nombrosos- la resta de comensals del Tribuna Oberta –integrat bàsicament per empresaris- s’ho escoltaven des de la barrera i amb una certa reticència.

La primera idea que va vendre el conseller va ser la de superació. Castells va fer un cant a l’esperança, a l’autoestima i a la confiança col·lectiva. Ara: aquesta superació, segons el conseller, ha de superar el curtesminisme que envaeix totes les esferes del país. Castells va suggerir l’abandonament definitiu del partidisme estèril que, lluny de solucionar els problemes, enrareix el clima polític i ens afebleix com a país. “Hem de mirar lluny, crear consens, aixecar el cap i apuntar alt. Tenim un gran país. Un país amb moltes possibilitats” –va afirmar.

L’optimisme desfermat del conseller, però, no acabava de ser compartit per tothom. En el torn de preguntes, per exemple, les intervencions van ser força distants a l’excés d’optimisme del màxim responsable econòmic del govern català.

Però bé, anècdotes a banda, el conseller va analitzar els factors que, segons ell, han agreujat la crisi econòmica mundial a Espanya. El primer: l’alta taxa d’atur. Segons Castells, la immigració mal gestionada i el pes desproporcionat d’alguns àmbits han condicionat aquesta alta taxa de desocupació. El segon: el paper desmesurat que ha adquirit el sector de la construcció. El tercer: el desorbitat dèficit comercial respecte la resta de països de la zona euro. Aquest element, segons el responsable econòmic, ens obstaculitza alhora de competir.

Tot i aquests elements negatius, el conseller va afirmar que “estem en molt bones condicions per sortir de la crisi” ja que “a Catalunya hem fet bé la feina quan l’havíem de fer i presentem un vaixell sòlid per afrontar la crisi”.

El que va passar per alt –o com a mínim ningú s’hi va referir en el torn de preguntes- va ser la crítica que va fer del govern espanyol. Castells, que aquell dia duia la bata de professor, va afirmar que en temps de crisi “tots els economistes” estarien d’acord que s’han de rebaixar els impostos per estimular l’economia. Doncs bé, mentre el conseller Castells feia el discurs a l’Hotel Domo de Vilafranca el president del Govern espanyol estava aprovant uns nous pressupostos estatals al congrés. Uns pressupostos, que per cert, contemplen una pujada impositiva.

La setmana passada aquest setmanari publicava dos articles sobre el món 2.0. Un d’ells, el de la Gemma Urgell, s’endinsava en la perillosa mescla de la política amb aquest terreny. La Gemma lligava els nous polítics 2.0 amb la consecució de més transparència i més participació. Al capdavall, de més relació entre l’elector i el polític. I sí, és veritat: les noves xarxes 2.0 ajuden a una millor comunicació. Al mateix temps, però, si no es saben gestionar correctament poden augmentar vertiginosament la velocitat en la presa de decisions provocant, com diria Francesc-Marc Álvaro, que el tren, enlloc de córrer, descarrili.

Luri escriu en el brillant llibre de “L’Escola contra el món” que actualment –gràcies a les noves vies de comunicació- quan volem alguna cosa la volem al moment. Cada cop ens costa més tolerar l’espera entre la manifestació del desig i la seva satisfacció. Demanem que el tracte entre persones sigui directe. El consum volem que sigui assequible i, si pot ser, servit a domicili. En resum: reclamem a les jerarquies una major fiscalització i això passa necessariament per una major transparència. El problema de tota aquesta velocitat és que sovint no deixa espai per la reflexió. El polític, esclau de la seva pròpia xarxa, es veu obligat a actuar amb rapidesa. Una rapidesa que, si no es controla, utilitza l’estómac enlloc del cervell alhora d’actuar.

Dretes, esquerres i etiquetes 

En la meva última visita suposo que encara duia la bata de quadrets, feia olor de Nenuco, portava la roba marcada amb el nom i creia que els mestres eren totalment infalibles. Llavors tenia molt clar qui eren els bons i els dolents, sabia que no havia de parlar amb desconeguts i acceptava com a vàlida la idea caritativa de que el més important sempre és participar.

Amb els anys, igual que amb el zoo, les meves percepcions han canviat. Moltes s’han transformat radicalment. Altres simplement s’han anat desdibuixant. Els punts de vista són nous i, per tant, també ho són les percepcions. Cada dia em costa més definir una línia entre els bons i els dolents, canvio d’opinions amb una facilitat que espanta i tendeixo a desconfiar dels descobriments de les sopes d’all.

Oriana Fallaci va escriure en un dels seus últims articles que no hi havia res més reaccionari que veure com el món que t’envolta canvia i tu seguir pensant igual que abans. Com si res hagués passat. Suposo que entendre això és fer-se gran. Créixer, al capdavall.

Recodar.

El partit de l’exconseller de Governació, salvant les distàncies, utilitza el mateix joc que va fer servir Plataforma per Catalunya. Aquests van jugar amb la manca de discurs dels partits tradicionals envers la immigració edificant un partit monotemàtic. Degut a la falta d’un discurs ben construït molt pocs li discutien la seva puresa argumentativa. No hi havia un relat ben cosit i PxC en va saber teixir un. Doncs bé, Reagrupament s’alimenta del mateix joc. Ni ERC ni CiU tenen un discurs ben definit alhora d’afrontar la independència. Uns juguen el joc del romàntic cínic mentre que els altres es vesteixen de cínics romàntics. I, de moment, ni uns ni altres defineixen les regles del joc. És per això que surt una opció minoritària –RCat- i estableix les regles del debat. En resum: construeix un relat.

Carretero fa una anàlisi molt encertada. Tan encertada com evident: la relació entre Catalunya i Espanya està en una via morta. L’ambigüitat pujoliana, el peix el cove i el pactisme descafeïnat d’Esquerra ja no ens serveixen per continuar avançant.

Fins aquí molts hi podíem arribar i, per tant, molts hi podem estar d’acord. Ara bé: tinc la sensació que el doctor de Puigcerdà tampoc ens planteja cap solució miraculosa. La proclamació unilateral de la independència i la construcció d’un nou estat em semblen uns plantejaments d’una envergadura tan colossals que m’espanta pensar que la persona que ho proposa no faci cap esment als mitjans –econòmics, polítics o personals- dels quals disposa. És a dir, que s’encomani a una carambola sense presentar cap mena de pla. Els plantejaments carraterians semblen néixer de l’estómac. Ja veiem que l’Espanya actual és una ruïna pels interessos catalans. Ja veiem que els successius governs espanyols –independentment del seu color polític- treballen per un model centralista i monocolor. I també veiem que l’actual espoli econòmic és un primer pas per l’eradicació cultural i lingüística dels territoris que es resisteixen a la piconadora de l’uniformisme. Massa que ho veiem. La bilis estomacal, però, no és la solució més intel·ligent. Jo, si els he de ser sincer, no sóc gaire amant de les caramboles quan aquestes han de ser polítiques. Sempre he estat més partidari del projectes pautats i rumiats. Carretero, si no fa el ridícul,  pot arribar a ser la barca remolcadora. Ara: hem de tenir present que darrere el remolcador hi ha de venir tot un vaixell.

Com anar al cel i tornar

Jordi Pujol va escriure fa 50 anys des de la presó un text que, a dia d’avui, és d’una actualitat rabiosa: “Hi hagué un temps en què un dels grans defectes catalans fou el cofoisme,és a dir, la ximple vanitat de creure’s alguna cosa, de creure’s superiors, sovint en qüestions secundàries. El cofoisme és una mena de verbalisme petulant, buit, gratuït i, a més, sovint ofensiu. D’una agressivitat, per altra banda, inerme. Avui,el cofoisme continua essent un defecte que cal fustigar en certs sectors, però n’hi ha un altra de més greu i en part de signe contrari,que cada dia fa més forat: és la pèrdua de confiança en la pròpia força i en la pròpia capacitat, que va aparellada amb la pèrdua d’ambició i d’orgull. És una barreja de complex d’inferioritat, d’encongiment malaltís i d’acceptació resignada. Comença a haver-hi catalans que adopten una actitud de semiajupiment, calculada, perquè el destí els passi per damunt sense tocar-los”.

Doncs bé, aquest és un dels possibles traumes que pot tornar a patir el catalanisme: la pèrdua de confiança en ell mateix, en les seves pròpies forces. Amb quatre consultes populars no arribarem enlloc. Que sumen? Per descomptat. Ara bé, si realment volem fer país ens calen projectes sòlids, solvents i seriosos.

Si reunís el valor per dir-te el que no goso/ si almenys m’atrevís a fer-t’ho saber/ no hauria de pensar en tu mai més/ no em caldria fer-ho cada dia…

Universos Infinitos

Els darrers anys de vida Simón Bolívar va ser perseguit i menyspreat per molta gent. Només li quedava un defensor: un capellà francès que des de París escrivia articles elogiosos sobre ell. Articles on tot era tan exageradament blanc i positiu que no ajudaven gaire a la seva causa. Més aviat la ridiculitzaven. Bolívar, després de llegir un dels molts articles, va decidir redactar una carta al director del diari. Aquesta acabava dient: “El bo del capellà sap elogiar-me. Llàstima, però, que no sàpiga defensar-me”.

Doncs bé, aquest mateix fenomen –a la inversa, però- succeeix amb les cartes del sempre plural i objectiu regidor Zaballa. La setmana passada, sense anar més lluny, ens obsequiava amb un bonic pamflet carregat de tòpics. Un darrere l’altre. Tot allò que era convergent, nacionalista o independentista era brut, ferotge i tenebrós. Tot era radicalment negre. De fet, el senyor Zaballa titllava l’alcalde vilafranquí d’incoherent, de radical, de no tenir valor, de manca de coratge, de covard i de no sé quantes coses més. Sí, sí: això ho escrivia el Ramon Zaballa, regidor del PSC.

Zaballa escrivia sobre respecte, coratge i valors sense recordar (suposo) que forma part d’un partit que ha utilitzat la maquinària política més barroera que s’ha vist mai a Vilafranca.

Coherència, diu? Els reportatges falsos i sense signar de El Periodico. ¿Valors, escriu? La manca de lideratge i les mentides sobre el cobriment de la via de l’AVE per part del PSC. ¿Covardia, explica? La campanya partidista “Vilafranca fa per tu” pagada amb impostos de tots els contribuents. ¿Radicals, predica? El PSC es va carregar el seu alcalde per l’esquena i sense cap mena de contemplació. ¿Transparència, vol? La que va tenir el grup socialista fent el recanvi d’un alcalde per salvar la poltrona a qualsevol preu.

Per alliçonar, professor Zaballa, és altament convenient predicar amb l’exemple. S’enganxa abans un mentider que un coix. Encara que aquest vagi vestit de messies.

Vídeo del Ricard Espelt

“De separatistes, teòricament tots ho som, però pràcticament no n’hi ha cap”, sentencià Prat de la Riba ara fa gairebé un segle. La secessió era, aleshores, una quimera: la península Ibèrica, tretes les excepcions catalana i basca, era un país tercermundista; l’exèrcit espanyol vigilava, tens, el moviment catalanista; i Europa, engolida per un conflicte ferotge que tardaria dècades a resoldre’s, no podia oferir cap mena de refugi final per a Catalunya.

AVUI EN DIA, PERÒ, SABEM (O INTUÏM) que aquelles condicions han canviat. Espanya s’ha desenvolupat, democratitzat i, més enllà del gest tragicòmic que gasten a Madrid, pacificat. I Europa, bastida sobre la pau democràtica que Kant havia teoritzat fa dos-cents anys, ofereix un mercat ampli i unes institucions econòmiques sòlides on encabir-se amb tranquil·litat.

PER AIXÒ, PERQUÈ LES BARRERES EXTERIORS que tenallaven Catalunya s’han dissolt, el secessionisme avança imparable, tant al carrer com entre les nostres elits: de bon grat en la majoria dels casos, per força entre aquella ingènua minoria federalitzant que ha quedat decebuda per les reticències hispàniques dels darrers anys. Perquè, com Cambó, aquell gran antiseparatista, reconegué un dia, “dins de cada català hi ha amagat un separatista”.

I, TANMATEIX, EL SECESSIONISME CATALÀ és encara verd. Els nostres líders polítics, els nostres filòsofs de la Gauche Divine, exconsellers, presidents de clubs esportius, empresaris joves, i, en la mesura en què en queden, bisbes patris, ens regalen les orelles amb un degotall diari d’adhesions a la causa de la independència. Però cap d’ells ens ofereix encara un full de ruta detallat per fer el salt que diuen desitjar. En una paraula, encara ens cal passar de la teoria a la pràctica. I això implica resoldre dos obstacles: la legislació existent (inclòs l’Estatut) i la falta de coordinació dels nostres polítics.

1. A CATALUNYA HEM CONFÓS L’EXERCICI del dret d’autodeterminació amb la celebració d’un referèndum sobre la independència. Això ens aboca, molt probablement, a un camí sense sortida. Tot i que l’article 122 del nou Estatut reconeix a la Generalitat la capacitat de regular el sistema de consultes populars a Catalunya (un sistema que, per cert, encara espera el seu desplegament legislatiu per part del govern del tripartit), ho fa subjecte a l’article 149.1.32 de la Constitució, que indica, taxativament, que l’Estat té competència exclusiva sobre l’autorització de totes les consultes populars autonòmiques. Un fet que explica per què aquell article de l’Estatut no ha estat recorregut davant del Tribunal Constitucional: a Madrid saben que el seu valor polític és d’una inanitat total. L’experiència, políticament i pedagògicament impagable, del referèndum d’Arenys de Munt encara reforça més aquesta realitat: si l’Estat ha contestat un referèndum que, com deia el conseller Sr. Nadal, no ha de tenir cap conseqüència legal, què cal esperar d’una consulta en l’àmbit de tot Catalunya?

BLOQUEJADA LA VIDA REFERENDÀRIA (la qual cosa no vol dir que no pagui la pena auscultar l’opinió del país real mitjançant la celebració de més consultes municipals), només queda, al final, la via parlamentària. Els parlamentaris catalans, com a mandataris de l’electorat, seran els únics capaços d’aprovar una declaració d’independència, a l’estil de la que van fer els delegats americans al Segon Congrés Continental a Filadèlfia un feliç 4 de juliol de 1776.

SOTA QUINES CONDICIONS PODRIA O HAURIA de fer aquesta declaració el Parlament de Catalunya? Per ser plenament legítim, l’exercici del dret a l’autodeterminació ha de dur-se a terme mitjançant un debat sistemàtic, públic i transparent. De fet, els referèndums tendeixen a generar aquestes condicions gairebé automàticament, com ho mostren les consultes recents de Dinamarca, França i Irlanda sobre la nova Constitució europea. Per tant, a Catalunya, el procés parlamentari haurà d’assemblar-se el màxim possible al procés d’una consulta popular.

AIXÒ OBLIGA A DESCARTAR UNA HIPOTÈTICA declaració unilateral al Parlament actual: una declaració, d’altra banda, improbable tenint en compte la trajectòria i el picabarallisme dels nostres representants actuals. La decisió només podrà produir-se després d’unes eleccions (les properes o, en tot cas, les eleccions immediatament posteriors a la sentència del Tribunal Constitucional) en què s’hagi debatut aquesta declaració públicament i en què totes les forces polítiques s’hagin posicionat (en els termes que indico més endavant).

2. ARRIBEM ALESHORES AL SEGON OBSTACLE, aquest situat estrictament a Catalunya. Com llegia dijous en un esplèndid article digital, aquest és un país en què, quan es parla de ser sobirans, tothom tanca la conversa amb allò de “jo ja ho voldria, ja, però no depèn de mi, sinó del país, ja se sap, tenim el país que tenim, però, mira tu, potser el segle vinent”.

NO ÉS ESTRANY, PER AIXÒ, QUE NEGUITEJATS davant d’aquest punt mort, davant d’aquesta incapacitat per coordinar-se (que encara és més aguda al Parlament, on hi ha una majoria teòricament nacionalista), alguns (potser molts) proposin ja reagrupar-se al voltant d’una nova força compromesa explícitament amb una declaració unilateral de secessió.

TENINT EN COMPTE LA MASSA DE SECESSIONISTES ara refugiats en l’abstenció, aquesta iniciativa em sembla bona. Però, coneixent aquest país, que és un país complex, pintat de tots els colors (polítics) de l’arc de Sant Martí, i coneixent totes les ferides obertes i tots els interessos grans i petits en joc, és difícil creure que una sola força política, acabada de néixer, pugui absorbir l’onada creixent de sobiranistes. Hi haurà sempre secessionistes que, si els ofereixen unes promeses mínimes, preferiran, jo crec que legítimament, votar els “seus” candidats de sempre.

PER AIXÒ, PROPOSO UNA ALTRA SOLUCIÓ. Proposo que demanem als candidats i partits polítics que es presentin a les eleccions que responguin públicament la següent pregunta: “Votaria vostè (el seu partit polític) a favor de la declaració d’independència de Catalunya en el proper Parlament en el supòsit que una majoria dels parlamentaris d’aquell Parlament haguessin contestat afirmativament aquesta mateixa pregunta?”.

AQUESTA PREGUNTA RESOLDRIA LA MANCA, volguda o no, de coordinació que patim ara, és a dir, solucionaria aquesta trista dinàmica en què cadascú diu que sí i, alhora, ho deixa tot per demà perquè no sap, argumenta, si els altres estan preparats per dir que sí. I, si hem de creure el que hem sentit fins ara, aplegaria gairebé tothom afirmativament: des de Joan Ferran, que declarava fa poc que “segurament votaria que sí” (AVUI, 31/8/2009, p. 48), passant per Artur Mas, que “votaria que sí” (AVUI, 10/8/2009, p. 40), fins a Montserrat Nebrera, a qui ara fa un mes li semblava evident “votar per la llibertat de Catalunya” (AVUI, 17/8/2009, p. 40).

Desconec completament si el referèndum d’Arenys de Munt passarà a la història com una anècdota o com l’embrió de la independència. Una cosa sí que tinc clara: a base de retòrica anem normalitzant els conceptes. A còpia de verbalitzar-los els fem baixar del pedestal i els hi anem donant forma. La idea d’independència cada vegada està més present en les converses de carrer. Ja no és una idea de quatre friquis o d’un grapat de romàntics. La independència és una via plausible i cada cop més recolzada entre la societat. L’èpica és necessària. Ara bé: s’ha de mesurar i dosificar si no volem que ens ofegui.

Canvis

La cultura de l’esforç s’ha substituït per la de parar la mà i reclamar

(Article refregit de diferents posts)

Ni tots els problemes venen d’Espanya ni tots els espanyols van en contra dels interessos catalans. Que l’Estat espanyol és un problema per l’avenç competencial de l’administració catalana és evident. Ara: aquesta cantarella comença a cansar. I sobretot cansa quan veus que rere el lament antiespanyolista s’hi solen amagar muntanyes de paràsits que no tenen cap altra argument per justificar el sou que estan rebent.

És cert que durant molts anys, la manca de recursos i d’administracions –com a conseqüència de ser menystinguts reiterativament per Espanya- havien construït una cultura basada en l’esforç, el sacrifici i la superació. La manca d’administracions havia suposat un estímul per la iniciativa privada per innovar i per excel·lir.

Actualment, però, aquest segell que havia estat distintiu de la societat catalana ha mort. La cultura de la subvenció, conjuntament amb un excés d’administracions, ha adormit aquesta empenta. El catalanisme, quan ha tingut recursos, ha creat administracions i subadministracions, ha donat subvencions innecessàries i ha creat empreses públiques allà on hi havia cabuda per la iniciativa privada. En resum: la cultura de l’esforç s’ha substituït per la de parar la mà i reclamar. Ajuntaments, consorcis, mancomunitats, consells comarcals,(ara potser vegueries), diputacions i Generalitat. S’ha creat un entramat administratiu immens que ha sedat la voluntat d’arriscar i d’excel·lir. El paracaigudes administratiu s’ha teixit més per voluntat d’arribar a ser que per necessitat i, en consonància, s’ha apagat la iniciativa de l’emprenedor. Hem oblidat que l’administració no té sentit per se. Les administracions existeixen per servir al ciutadà. Per facilitar-los la vida.

Un dels símptomes més clars d’aquest fenomen són les diputacions. El pressupost d’aquest any de la diputació de Barcelona, per exemple, destina un 58,2% dels recursos dels que disposa a despeses administratives, un 32,03% el composen les transferències a d’altres administracions i només un 9,77% correspon a despeses directes. Gran part de les quals, per cert, són subvencions a entitats no públiques. Ras i curt: destinem gairebé 370 milions d’euros a mantenir una estructura administrativa que bàsicament es dedica a transferir recursos a d’altres administracions.

El problema bàsic de l’administració pública no és tant la seva mida com la seva estructura. Una estructura sense incentius interns i amb poca capacitat de donar resposta als problemes socials. Una maquinària lenta i ineficient que entorpeix la bona marxa del país en molts aspectes.

Catalunya, doncs, hauria d’aprimar i canviar l’estructura funcionarial. Donar-li noves funcions. Hauria de solucionar el problema de la superposició de les administracions i, sobretot, les dobles xarxes administratives creades per la simple rivalitat política. S’ha de flexibilitzar alguns dels privilegis del cos de funcionaris per fomentar la competència i la motivació. En resum: s’ha d’evitar que la subvenció adormi la motivació per excel·lir i innovar.

I aquí un fragment d’una breu conversa:

Donna Moss: Quantes paraules té el discurs de Gettysburg?

Toby Ziegler: 266

D:I els 10 manaments?

T: 173

D : I per quin motiu quan has de fer el desemborsament d’un bitllet d’avió n’has de llegir més de 6.000?

T: …

Un excés d’èpica de tots plegats, no?

L’olla bull i cada vegada ho fa amb més força. A base de retòrica anem normalitzant els conceptes. A còpia de verbalitzar-los els fem baixar del pedestal i els hi anem donant forma. El referèndum sobre la independència de Catalunya que es realitzarà a Arenys de Munt no té cap mena de vinculació política. No decidirà res. Ara: obliga a la gent a parlar-ne i a situar-se. Els obliga a definir una posició. El fet de tenir una urna i unes paperetes per escollir no és res més que la plasmació real de tota aquesta retòrica –sovint d’aparença estèril- que anem predicant.  

Gràcies a la Falange, la vicepresidenta De la Vega i l’advocacia de l’Estat hem convertit l’anècdota en esdeveniment nacional. Un cop més, hem de donar les gràcies a la caspa cavernícola espanyola. Artur Mas ha dit que votaria que sí, que la seva posició és la llibertat. El Govern espanyol ja ha explicat que és anticonstitucional, que preguntar sobre si es vol ser lliure no entra dins dels seus paràmetres. Tots al seu lloc i, de mica en mica, anem avançant. El diumenge que ve anirem a Arenys de Munt. De l’anècdota n’hem fet una cita, un esdeveniment a favor de la llibertat. Ja són molts els ajuntaments que han proposat plantejar aquesta qüestió. L’olla bull i sembla que avança. Com va escriure el president Shimon Peres: “Som a l’alba d’un nou començament. Aviat sortirà el sol”.

POOOOOOOOOOOOOOOOr

Els Verds, però, van utilitzar la Diada de Sant Ramon per resituar cada cosa al seu lloc. Per retornar el significat a cada mot. Tal i com fan els animals ferits, van sortit a la plaça a donar-ho tot. L’esforç tossut i la feina perseverant té recompensa. La Història va tornar a situar-se al costat de la colla per dictar justícia. El mestre Espinàs va escriure que “un castell no el fan només els castellers, sinó també els ulls immòbils, l’alè aturat i la fe tossuda de la gent que ajuda, mira i actua tot veient com pugen pis a pis”. Els verds estaven tocats, però gràcies a la fe tossuda el 3d9 amb l’agulla descarregat s’escriurà sempre amb tinta verda. La Vella serà molt Vella però el Verds són, i de lluny, la millor colla de totes.

La Vella serà molt Vella però els Verds són, i de llarg, els millors. Un cop més fent Història.

Com definiria la situació actual de Cuba?

Per parlar de la situació general de Cuba, cal parlar necessàriament de la situació política. Cuba viu sota un estat totalitari. El govern utilitza mecanismes per controlar tots els aspectes de la vida de les persones. La política entra en la vida de la persona encara que la persona no es posi en la política.

Fins a quin punt està controlada la gent?

Per explicar-ho bé caldria una descripció molt extensa i detallada. En primer lloc, hi ha mecanismes que busquen el control a través de la por. Mecanismes de vigilància a cada carrer i als llocs de treball. Després hi ha la propaganda constant dels mitjans de comunicació i la repressió sense treva que exerceixen sobre l’ensenyament. L’Estat entra i controla totes les escoles i universitats. El PC és el factor de control i d’aplicació de la repressió a tot arreu.

Fa tres anys que es va anunciar la malaltia de Fidel. Com ha canviat la situació?

Els cubans vam començar a pensar que el canvi era possible. S’ha d’entendre que vivim instal·lats en la cultura de la por. Les persones no només tenen por al règim, també tenen por al canvi. Durant alguns mesos molts mitjans de comunicació van contribuir a crear un escenari virtual de canvi, d’obertura i d’esperança.  Es parlava d’alternatives, de sortides possibles. Tot això va generar una falsa expectativa de canvi.

Raúl Castro no és un liberalitzador?

Aquesta nova administració –no govern, perquè no se sap fins on mana Fidel encara- ha enviat un missatge molt clar: el més important és el poder de Raúl Castro i dels seus generals. Mentre el poble demana canvis ells s’han enrocat en missatges immobilistes, amb més repressió i amb més propagada. Amb aquest tancament intenten desanimar el ciutadà. Maten l’esperança. Malgrat això, hi ha un conflicte entre poble que vol viure i respirar i un règim que l’ofega. El nostre moviment intenta resoldre-ho pacíficament. Amb una via molt clara: l’alliberament.

Com es pot combatre la trama funcionarial del règim?

A Europa oriental es va demostrar que tot aquest aparell pot canviar en una nit. La resta canvia més lentament, però el que és essencial canvia molt ràpid. Nosaltres tenim un programa, “Todos Cubanos”, on visualitzem com poden ser aquests canvis. Cuba és un país de rics i pobres. El règim comunista és el règim de la diferència i l’exclusió per excel·lència. Els rics són al govern i són inqüestionables. Ara, el més important és dotar els ciutadans de drets i llibertats.

El control estatal és absolut.

Hi ha detalls que il·lustren la situació. L’exemple de viatjar. Som en una presó. És ridícul. A cap país normal se li acudeix posar un control perquè els seus ciutadans no s’escapin. 

Parli’m del projecte Varela.

Nosaltres, bàsicament, demanem un referèndum, emparat en la Constitució. El referèndum vol que els cubans s’expressin sobre els canvis. Estem impulsant una campanya de recollida de firmes i estem arribant a tot arreu de Cuba malgrat la repressió i la persecució. Ens detenen i roben les butlletes de signatures però hi seguim, no callem. Que un ciutadà pugui estampar la seva firma, el seu número d’identitat i el seu nom és totalment contrari al disseny del règim. Posar la teva signatura és sinònim de dir:  sóc aquí, no crec el que em dieu i us ho dic clarament tot i sabent que em podeu tancar a la presó. Som perseverants. Quan els nostres membres surten de la presó tornen a començar.  Seguim vius perquè el projecte Varela és un moviment d’alliberament personal, dels individus.

Com es podria generar aquest canvi?

A Cuba és més difícil que a qualsevol altre lloc del món. No perquè el poble cubà hagi lluitat menys. La mitificació de la revolució i del Che ha estat un menyspreu cap al poble cubà. Tenim la sensació que es justifica el règim des de certs sectors occidentals. Com si el poble de Cuba no mereixés la llibertat. Volem una liberalització pacífica, sense caure en el capitalisme salvatge. Volem mantenir la sanitat i l’educació gratuïta però també volem llibertat d’empresa, llibertat d’expressió i moviment, partits polítics i eleccions.

Part de la intel•lectualitat d’esquerres té la figura del Che mitificada.

Sota les seves mans van morir moltes persones. Un home sense cap facultat com a economista, va jugar amb el futur de Cuba intentant aplicar el sistema col·lectivista. Va arruïnar el nostre país. Va enviar centenars de milers de joves a camps de treball. Jo vaig ser-hi, per ser catòlic. Van arruïnar i aniquilar la riquesa d’aquest país. Van sotmetre el país a la Unió Soviètica. Això volen mitificar?

Quines complicitats han tingut a nivell internacional?

Des de Catalunya, per exemple, hem tingut sempre el suport de CiU que mai ens ha abandonat.  L’any 2002 vam rebre el premi Sajarov, premi a la llibertat de consciència del Parlament Europeu. De totes maneres, però, en els últims temps ha minvat aquesta solidaritat. Hi ha sectors en l’exili cubà que ataquen al projecte Varela.

Per què?

No és, ni molt menys, tot l’exili. Ni tan sols és el majoritari. És un sector amb molt poder mediàtic. Fan esforços per silenciar-nos i bloquejar-nos. No comparteixen la nostra dimensió de reconciliació. Tenim una agenda social, humanista i, fins i tot, nacionalista. No entenen que la solució a Cuba ha de ser entre cubans, pacífica i no sobtada. La nostra prioritat és dotar els cubans de llibertat. Un cop fet això, ja podrem triar el model de país. Cuba no pot quedar repartida entre oligarquies ni podem privatitzar el país i vendre’l als rics. Hem de liberalitzar per crear un ascensor social que ara mateix no existeix.

Vostè no està a la presó. Per què?

No hi sóc, és veritat. Ara, si vas pels voltants de casa meva veuràs que estic envoltat de càmeres, cartells i policia. Tinc el telèfon punxat, persegueixen els que em visiten i tenen relació amb mi. Clar que això no és res comparat amb els que estan a la presó.

Parli’m dels empresonats.

Puc parlar, per exemple, d’Antonio Díaz Sánchez. Estudiava Dret i era un dels coordinadors del projecte Varela. L’han condemnat a vint anys de presó. Està en una gàbia de poc més de metre i mig d’ample. Després de diversos mesos en un hospital va ser empresonat. Li donen el menjar per sota la porta, el vexen i està completament incomunicat. I vostè es preguntarà què va fer i per quin motiu li fan tot això. La resposta és simple: promoure el projecte Varela. 

Malgrat tot, vostè no està a la presó.

La resposta només la sap el règim. Fidel Castro va dir una vegada que això era una raó d’Estat. No puc dir res més. Els meus germans, però, estan a la presó injustament. 

Quin paper té l’Església?

L’Església a Cuba evangelitza, està amb el poble i també és objecte de l’agressivitat del règim. Malgrat tot, no és un instrument del govern. La institució manté una actitud de cautela. No ho critico pas. És una opció lògica dins del context. L’Església ha sabut mantenir el perfil malgrat les envestides del règim.

I els Estats Units?

Com ja he dit, la nostra posició és que la solució a Cuba ha de venir dels cubans. No acceptem intervencions. Malgrat això reconeixem i agraïm la solidaritat de la societat dels Estats Units.  Ara bé, no podem esperar que els EUA canviïn totes les seves polítiques per ajudar-nos a nosaltres.  

Un cop caigui el règim, què s’haurà de fer amb els seus dirigents?

Aquesta no és la prioritat. No s’ha d’oblidar el passat, però la primera justícia és donar llibertat al poble. No s’ha de negar la veritat. No s’ha de tallar el dret a demandar. Ara: la transició s’ha de fer sobre l’esperit del perdó i la reconciliació. El règim està fent molt de mal. Estan ferint persones indefenses. Estan fent patir molts germans nostres. Han vessat molta sang i han comès molts crims. Jo no sóc ningú per perdonar en nom de tot el poble cubà. Però jo, individualment, estic disposat a perdonar.

El veu proper el canvi?

Veig proper el canvi. Però també hi veig certs perills. Tenim un règim cec i aferrat al seu poder. Hi ha governs llatinoamericans que han oblidat el poble de Cuba. La Unió Europea està flaquejant i allunyant-se del compromís amb els drets humans a Cuba. Perquè hi ha una intel·lectualitat d’esquerres emmirallada en la revolució i les llegendes. Fan una anàlisi molt superficial de la realitat cubana.

Aquells que procedeixen del dret sovint obvien que les lleis –igual que les institucions- han estat creades per facilitar la convivència dels ciutadans i no pas per dificultar-la.

DOS: La resposta catalana ha de ser tan fina com rotunda. Ha d’indicar, només, que si l’Estat trenca unilateralment les regles del joc –desautoritzar l’Estatut ho és– haurà d’assumir que la presència de Catalunya en la construcció d’una Espanya democràtica i modernitzada queda definitivament tocada. Catalunya tindrà més motius per sentir-se empesa a caminar sola. Catalunya ha aportat a Espanya voluntat pactista, democràtica, modernitzadora i plurinacional. L’Estatut és un pacte polític en aquesta direcció. Ho reitera cada dia el president Montilla. Cap tribunal està facultat per tombar-lo. Si el pacte es trenca, Espanya tindrà un problema: Catalunya s’allunyarà.

TRES: Llàstima que la classe política catalana sembla obstinada a convertir les victòries en derrotes. No ens derrotem tots sols (Triadú). És inadmissible que el poble català no trobi la manera de mostrar la seva voluntat unitària; és absurd que la resposta política sigui un joc desbaratat de contradeclaracions i és llastimós que ningú faci el paper que li correspon. Centrem-nos. El problema no és quina classe de manifestació cal fer; el problema és quina Espanya està dibuixant el Constitucional. Estalviem-nos el debat esperpèntic sobre el caràcter preventiu, reivindicatiu, afirmatiu, negatiu, cívic, governamental, o qui sap què, d’una manifestació.

QUATRE: L’Estatut –malgrat tot– va ser una victòria política i la sentència del tribunal –si volem– també ho serà. Només s’ha de deixar clar que en cap cas canviarà l’objectiu del catalanisme: obtenir el reconeixement nacional i la plena capacitat d’autogovern en el marc d’un Estat eficient. Dins o fora d’Espanya? Es veurà. La sentència ens dirà si volen fer una Espanya amb Catalunya o sense.

CINC: El que digui el Constitucional serà significatiu, però no decisiu. En canvi, sí que serà decisiva l’agenda afirmativa dels catalans. Sóc, per tant, partidari d’una agenda catalana. Jugada amb tantes cartes com convingui, sumant iniciatives i deixant de banda la simplificació, l’ofuscació o el caïnisme polític català. Cal que la societat civil es manifesti, que el president de la Generalitat lideri, que el Parlament actuï i que els líders polítics estiguin a l’alçada. Cal precisar que en cap cas la sentència condicionarà els objectius legítims dels catalans.

SIS: Em proclamo al costat del president i espero les seves raons i propostes. Em declaro favorable a les idees que sorgeixen dels partits catalanistes a través del Parlament. Si es modifica el text, què proposen fer? Un nou Estatut? Qüestionar la Constitució del 78? Em manifesto partidari que la societat civil es mobilitzi. M’ad­hereixo a una manifestació gran, unitària i afirmativa, que aplegui independentistes, sobiranistes, federalistes i tota mena d’entitats cíviques, que expressi convicció i serenitat, que sigui clara i posi­tiva. Catalunya vol autogovern, nació i Estatut. No hi ha cap raó per confondre l’agenda cívica amb la del Parlament i la del president.

SET: Estic a favor, per tant, d’una agenda vencedora. Àmplia i capaç d’engrescar i mobilitzar el poble català. Capaç de pressionar sense escarafalls els qui defensen una Espanya indefensable. No hi ha cap raó per no pressionar un tribunal al qual tothom pressiona, desprestigiat i sense reconeixement moral ni polític per modificar l’Estatut sortit del Parlament, de les Corts i del referèndum.

VUIT: És la responsabilitat dels dirigents indicar el camí. Si no ho fan amb encert, creixerà la desafecció i la força de Catalunya seguirà minvant. En política no hi ha regles segures (Hurtado), però sol guanyar qui troba el punt exacte entre l’agitació descontrolada i la prudència immobilista. Hi ha coses que marquen l’esdevenir i un poble sap què és el que no ha de deixar passar. Està a les nostres mans mostrar una vegada més el camí a Espanya. Una sentència contra Catalunya en cap cas serà guanyadora. Només l’Estatut aprovat indica la possibilitat d’una Espanya democràtica i plurinacional. Només aquesta Espanya paga la pena als catalans. Ells sabran.

Sant Fèlix 2009

Doncs bé, aquest escenari es va produir durant el pregó de la Festa Major de la Bisbal del passat cap de setmana. El pregoner va ser Joan Puigcercós, el flamant secretari general d’Esquerra Republicana de Catalunya.

El clima ja venia enrarit pel Ple que s’havia celebrat just el dia anterior. En aquest l’oposició consistorial havia retret al batlle les seves brusques maneres, la seves calumnies injustificades i la falta de respecte que dispensava a la resta de representants del consistori. El Ple va acabar caldejat i les últimes culejades es va escenificar en el transcurs del pregó.

PSC i CiU van abandonar al balcó per escenificar la solitud del govern d’ERC. Marxant de l’edifici, però, van intercanviar unes breus paraules –que no podrien ser titllades precisament d’amistoses- amb el batlle de la Bisbal davant d’atenta mirada del líder republicà. Aquest, segons expliquen alguns dels presents, va intentar posar-hi tranquil·litat. Però bé, l’espectacle va arribar quan va agafar la paraula Puigibet, l’alcalde de la Bisbal, des de dalt del balcó. Gran part del públic –sobretot els diables- van girar-se d’esquena durant la seva intervenció i, finalment, van marxar de la plaça.

Vist el panorama, quan es va acabar el pregó inaugural de la Festa Major, Puigcercós no va prosseguir en cap dels tradicionals rituals de la Festa Major sinó que va marxar del consistori per la porta del darrere.

Aquests objectius, però, s’han vist frenats. El catalanisme polític que va dissenyar la generació de la Catalunya noucentista ha viscut una història d’èxit. L’esperit de les Bases de Manresa de 1892, ha estat en gran part assolit i superat. En menor o major mesura tot s’ha realitzat. Després de l’estancament que va suposar el franquisme, els governs nacionalistes que van sorgir amb la democràcia han anat assolint tots els objectius que es van marcar. En aquests moments, però, s’ha tocat sostre. Ja s’han assolit els seus propòsits i, per tant, el catalanisme pujolià –fill de la concepció de Prat de la Riba– no pot oferir res més. En definitiva, ja no ven.

Actualment el catalanisme polític va en retrocés eleccions rere eleccions, l’augment de l’autogovern s’ha vist estancat amb les més que possibles retallades estatutàries i Espanya s’ha modernitzat tant que està avançant a moltes iniciatives catalanes. Podríem optar pel lament constant i la busca embriagada de fantasmes aliens. Podríem apuntar enemics externs i de ben segur que els trobaríem. El problema, però, el tenim nosaltres. L’hem de cercar dins nostre. Si hem estat un referent on emmirallar-se i, ara, ho hem deixat de ser, hem d’assenyalar cap a les nostres pròpies flaqueses. No es pot viure sempre del passat. Si els motlles ja no valen, s’han de redefinir o crear-ne de nous. S’ha de renovar el vell diccionari pujolià i crear un nou discurs on la majoria de la societat catalana hi pugui fer combregar els seus somnis i les seves il·lusions. Des de la restauració de la democràcia el catalanisme polític ha anat estirant d’un sol discurs. Un discurs que, fins fa un temps encara servia per anar fent camí, però que ara –de tan estirar-lo- se’ns ha esfilagarsat tot. Veiem que per més que repetim els seus patrons, aquests ja no serveixen per pal·liar els nous problemes. Per tant, si el context ha canviat hem de deixar de jugar amb les velles definicions i hem de crear-ne de noves. Hem d’indagar per noves vies, buscar noves solucions i, sobretot, abandonar el lament estèril. Hem d’evitar que ens succeeixi el que descrivia Jordi Pujol l’any 61: “Anem morint-nos d’asfíxia. De l’asfíxia que ens ve de fora, i de la que ve de dintre. Anem morint-nos de mediocritat”.

El ja traspassat Pere Esteve va escriure l’any 2001: “Molts podem compartir un horitzó de futur, podem analitzar el moment present, conèixer els nostres punts forts i els nostres punts febles. Però ens cal una estratègia de país que faci possible avançar cap a uns objectius nacionals. Ens cal compartir un projecte. Una estratègia de país que no és un pla inversor de recursos econòmics, socials i estructurals, sinó una acció per fer possible disposar del control de les decisions polítiques. Una estratègia que ha de vetllar per crear les condicions més favorables, o menys desfavorables en alguns casos. I avui una estratègia nacional ha de contemplar, almenys, tres línies d’acció: a Catalunya, la del consens; a Espanya, la de l’obertura i la claredat, i a Europa, la de la permeabilitat.” Segurament l’obertura i la claredat envers Espanya són dos elements molt discutibles després del dolorós procés estatutari. Però l’element del consens com a cavall de batalla de la societat catalana i la permeabilitat respecte Europa són  fonamentals i totalment vigents.

De fet, si ens plantegem sense complexes que l’obertura i la claredat envers Espanya –que escrivia Esteve– ja no són possibles, és perquè tot el procés estatutari ha posat de relleu que les relacions entre els dos territoris ja no són viables si seguim els patrons que havien cosit els anteriors governs de Convergència i Unió. S’ha comprovat –amb escreix- que després de seguir meticulosament tots els processos legals establerts, l’estatut català s’ha retallat i esquarterat. Amb aquest pas, la classe política catalana –i per tant la sobirania del seu Parlament–, quedava qüestionada per les estructures polítiques i judicials espanyoles. La pregunta que ens ha deixat tot aquest llarg i dolorós procés estatutari ha estat: ¿Com ho ha de fer l’administració catalana per aconseguir més autogovern si després de seguir totes les vies legals establertes (i plantejant un ampli acord parlamentari) les seves aspiracions polítiques li són negades? Aquest col·lapse polític entre Espanya i Catalunya obliga a buscar una solució al conflicte plantejat. Catalunya té tres possibles solucions per sortir d’aquest atzucac.

La primera és l’autonomisme. És a dir, renunciar a més autogovern. Aquesta estaria basada en la simple administració dels recursos existents. És la resignació com a antídot. Aquesta opció, com a nacionalistes, la rebutgem plenament. L’objectiu que ens plantegem és la pervivència de la nació catalana i la seva plenitud màxima. I, aquesta, no passa per aquí. De fet, com escriu la catedràtica de Ciències Polítiques i Sociologia a la Universitat de Boston, Liah Greenfeld, “quan una nació considera que té una dependència indigna, esser nacionalista es converteix en una elecció de dignitat”.

La segona via és la independència de Catalunya. La independència –és a dir, tenir un Estat propi– és una de les possibles solucions que té Catalunya per solucionar la seva relació amb Espanya. Ara bé, l’obtenció d’aquesta, per segons quines vies, pot tenir un cost molt elevat i, al mateix temps, no generar un consens prou ampli entre la societat catalana. Molts ciutadans tenen lligams emocionals amb Espanya i la idea d’independència els genera un trauma sentimental que els en fa ser reticents. Al capdavall, és un problema de maduració política. Des de diferents sectors de la societat catalana es demanen gestos de contundència per part dels polítics. Es demanen independències unilaterals i celebracions de referèndums per la independència.

La independència total, ara per ara, no és el camí. Ni políticament ni socialment. Catalunya no està musculada i així ho reflexa el seu parlament. La idea no genera consens. Per tant, dur a terme aquest plantejament sense una majoria social és condemnar al fracàs i al trauma tota una societat. Richard Sennett, sociòleg i historiador nord-americà, afirma que “un lloc esdevé comunitat quan la gent utilitza el pronom ‘nosaltres’. Parlar així –afirma Sennett– requereix una afecció personal, no pas geogràfica”. Per tant, una nació pot construir una comunitat quan la gent tradueix les creences compartides i els valors en pràctiques concretes i quotidianes. I la idea d’una proclamació d’independència unilateral amb un ‘nosaltres’ no majoritari en un rar cas acabaria en èxit.

La tercera opció seria el sobiranisme tranquil. Per sobre de tot busquem consens i més autogovern.  Autogovernar-nos però no a qualsevol preu. Aquesta opció, que no renuncia a res, és més parsimoniosa. Alguns l’acusen de covarda però, al capdavall, tot és un problema de paciència. Descartes apuntava: “Els qui caminen, ni que sigui lentament, poden avançar molt més, si segueixen sempre el camí dret, que no pas els qui corren però se n’allunyen”. Doncs això: la tercera via està basada en espais de consens nacional. Intenta buscar consens, amb tots els elements possibles, en aquells espais que són cabdals pel país. Tenir un concert econòmic, per exemple. Catalunya ha d’intentar ser independent econòmicament. La gestió pròpia dels nostres diners és un tema fonamental per aconseguir més autonomia política. Doncs bé, s’hauria de gestar un consens generalitzat (polític, associatiu, sindical, empresarial, etc) entorn aquest plantejament. La confrontació amb els interessos espanyols és inevitable. No la podem posposar. És per això, que hem de buscar la màxima concòrdia dins el nostre bàndol abans de negociar, reclamar i proclamar.

Aquest tema, a diferència dels abrandats de la independència, no genera tantes controvèrsies dins de Catalunya. Segurament la part sentimental queda en un segon terme. A Euskadi, per exemple, cap partit renega dels seu règim econòmic.

Aquesta posició es podria repetir en diferents temes cabdals de país. D’aquesta manera s’aconsegueix  –per una via més lenta, certament– més autogovern. Per això, és necessari un govern fort a Catalunya que sàpiga liderar la resta de formacions polítiques. Hauríem de generar espais d’acord on l’aritmètica parlamentària no en fos protagonista. Cal plantejar-nos, però, fins a quin punt els partits polítics són capaços de renunciar a la pugna partidista. El darrer any i mig ha demostrat la dificultat que tenen per actuar conjuntament en temes cabdals. Cal esperar, doncs, que la conclusió dels fronts oberts –estatut i finançament- serveixin com a toc d’atenció pels actors polítics del nostre país.

Ara per ara, Catalunya i el catalanisme, necessiten un triomf per recuperar l’autoestima. Un cop –petit potser– però que faci avançar la màquina. Ens cal un gran acte restaurador de la cohesió, dels sentiments i de la confiança en nosaltres mateixos. És per això, que el sobiranisme lent, tranquil però amb pas ferm i obstinat és la via que ha de seguir el catalanisme polític dels propers anys. Una visió pragmàtica, estratègica però amb un horitzó ben definit. Un catalanisme que no es nega a res i que no tanca portes a ningú. Un catalanisme que té vocació de suma i que té clar que vol ser lliure, sobirà i, en definitiva, amo del seu propi destí.

La guerra vendrellenca

Mazoni

Josep Pla al seu Mas

Servidor, gràcies al nefast sistema d’ensenyament públic obligatori, no ha descobert a Pla fins als vint anys. El sistema d’ensenyament català fa llegir a Sergi Pamies, Empar Moliner, Jordi de Manuel i altres autors contemporanis. Pla, Sales, Sagarra o Gaziel són menystinguts, esborrats i oblidats. Després alguns encara es sorprenen. Diuen –ficant-se les mans al cap- que els joves llegeixen poc, que la seva cultura literària és pobre, prima i llastimosa. Gran descobriment. Un país que humilia i desterra els seus mestres sense cap mena de contemplació està condemnat a la mediocritat. “L’única manera de lluitar contra la terrible invasió de l’oblit, de crear una memòria col·lectiva, és recordar infatigablement el que alguns homes han fet una mica més enllà del interessos particulars, immediats i petits” –va escriure Josep Pla l’any 1970 en la segona sèrie dels Homenots. El Quadern Gris, Viatge a Catalunya, L’Empordanet, Viaje en autobús, qualsevol dels tres volums de Cròniques Parlamentàries, Els pagesos, La vida amarga, Notes disperses, qualsevol llibre del Homenots, El que hem menjat, Prosperitat i rauxa de Catalunya, Girona, Madrid, El carrer estret, Contraban, Cartes d’Itàlia, Vint-i-cinc anys de política catalanista, Vida de Manolo, Mar de mestral, De l’Empordanet a Andorra, Barcelona, Humor honesto y vago, Els moments, Coses vistes.

Anem a dinar. De primer un còctel de gambes deliciós. De segon parca a la planxa, un peix extraordinàriament gustós que, segons m’explica un home del local, han pescat el mateix matí. És, de llarg, el millor peix que he menjat des que hem arribat a Cuba.

Després de dinar retornem a Camagüey. Pel mig de la carretera ens atura un policia des d’un control. És un noi jove de no aparenta tenir més de trenta anys. Porta placa, porra i pistola. Diu que anàvem a més velocitat de la permesa –cosa que és cert- i que trepitjàvem la línia central de la carretera. És força graciós que en un país amb una senyalització gairebé inexistent a la carretera, un asfalt ple de sots i unes autopistes on hi circulen bicis, cavalls, camions i tartanes et vinguin a posar una multa. El policia, però, insisteix en posar-nos-la i fa anar el meu pare cap a una mena de barracó instal·lat just el costat de la carretera. Baixo per veure què passa i em fan retornar al cotxe. L’home volia fer-nos pagar 60 pessos i el meu pare deia que ja ho faria però preguntava al policia com podia demostrar que realment anàvem a més velocitat de la permesa. L’home –amb un tic dictatorial- respon que ell és qui mana i que el tracti amb més respecte. El meu pare respon que ja ho fa però que li expliqui com ho pot demostrar, quin aparell li dóna la raó. Pel que fa a la línia central és cert que la trepitjava però era per esquivar els molts sots que té la carretera. El policia, vista la insistència del meu pare, diu que avui l’ha agafat de bon humor i que ho poden solucionar si li paga una voluntat. Res, alguns pessos per oblidar. El meu pare, tot envelat, li respon que, si abans li retreia que seguis la legalitat, ara també ho farà i que, per tant, no pensa pagar-li res, que el seu deure és complir la llei. Vist això, el policia recula i li diu que no s’enfadi, que avui és el seu aniversari. En definitiva: encaixen les mans i el deixa marxar. Visca el comunisme cubà, visca la llibertat castrista.

Arribem a l’hotel. Entro a la dutxa de l’habitació. Tinc tota la pell vermella com el foc. Semblo un dels molts turistes alemanys de la costa daurada. Un tomàquet amb potes, vaja. Mira que he estat tota l’estona refugiat entre l’ombra d’una palmera i, tot i així, m’he quedat tot escaldufat. Em dutxo lentament, m’asseco el cos amb cura i m’empastifo amb crema hidratant. Em poso als texans, la camisa blanca, agafo el portàtil i vaig a fer un daiquiri a la terrassa.

A ¼ de vuit hem quedat per sopar. Avui ens quedem a l’hotel. Parlem durant tot el sopar amb el Moises, el sommelier de l’hotel. Té 36 anys, dos fills i està estudiant turisme a la universitat. L’home es queixa que el comunisme castrista capa l’esforç i la superació personal. Diu que per més que treballi, estudiï, parli tres llegües o cuidi la seva imatge sempre acabarà cobrant igual. De fet, apunta que si li diuen per administrar algun hotel estatal s’hi negarà. Fent de sommelier pot cobrar molt més –entre sou i propines- que un director d’hotel. Diu que es planteja marxar del país ja que per més potencial que tingui Cuba, mentre hi hagi aquest sistema mai podrà prosperar la gent amb empenta i il·lusions. Cuba està malalta –sentencia. Comento alegrament que això petarà algun dia o altra ja que el Fidel està mig moribund. El Moisés m’indica amb el dit índex sobre els llavis que calli mentre em diu: “aquestes coses no es poden dir”. 

Després de sopar anem a veure un espectacle típic cubà que fan en un local de Camagüey. La cosa està millor que ahir però no m’entusiasma en excés. El mohito, en canvi, és força bo. Aguanto fins a 2/4 de dotze i marxo a dormir. Pel carrer tot de noies em van mirant. Tinc la sensació que si trec algun dels bitllets que duc a la butxaca estarien disposades a fer qualsevol cosa. La misèria que governa aquest país els està devorant. Bona nit i fins demà.

Corro sota la pluja rere aquell record tan dolç
que potser encara guardes en algun racó del cor.
Corro perquè en tinc ganes, però si no pares, potser,
al final pensaré que és millor deixar-te’l endur.

Que com una veueta que et diu segueix-lo de prop,
i una, que no t’escoltes, que et diu vés a poc a poc,
algú que de tu escapa, millor deixar-lo marxar
però, potser, si s’escapa, és perquè jo el pugui atrapar.

Corro sota la pluja rere aquell record tan dolç
que potser encara guardes en algun racó del cor.
Corro perquè en tinc ganes, però si no pares, potser,
al final pensaré que és millor deixar-te atrapar.

Corro perquè ja arribi el lloc on hem d’arribar
i veure en els teus ulls si el record segueix allà.
Corro perquè ja arribi el moment de descansar
i saber si ho fas veure, o és cert que et vols escapar.

Corro sota la pluja, rere aquell record tan dolç
que potser encara guardes en algun racó del cor.
Corro perquè en tinc ganes, però si no pares, potser,
al final pensaré que és millor deixar-te marxar.

Anna Roig [Myspace] i [vídeo] de la cançó

A la tarda quedo amb l’Oswaldo Paya. L’Oswaldo és un dels dissidents més famosos del règim cubà. Ell, el contrari que molts dels seus companys, no està a la presó. Alguns ho justifiquen dient que si el tanquessin, el règim, es generaria més problemes internacionals que solucions. Ens trobem 2/4 de set a l’entrada del meu hotel. L’Oswaldo es presenta amb la seva dona. Els dos ronden la cinquantena. Ell té una folra de cabell gris, ulls grans i llavis de full de navalla. Ella, que en tot moment es queda en un segon terme, té la cara inflada i una mirada tensionada. Vesteixen d’una forma antiquada. Espanyola dels anys vuitanta, per dir-ho d’alguna manera.

Sortim de l’hotel i anem cap a un bar. Parlem una mica del meu viatge però de seguida entrem en matèria. L’Oswaldo i la seva dona en tot moment observen el seu voltant per si algú els mira o els escolta. Es respira una certa tensió. A mi m’impressiona força però a ells se’ls nota acostumats, com si fos el seu pa de cada dia. Deixo la gravadora a damunt de la taula i, abans de començar, m’indiquen que si algú ens ve a demanar que ens identifiquem he d’actuar amb total normalitat. Explica que ell no està físicament a la presó, però que al voltant de casa seva hi ha càmeres i policia que controlen tots els moviments. Mentre estem parlant la seva dona mira unes persones que, des d’una taula del costat, l’estan escoltant. Li toca lleugerament la mà. Ell es gira, els mira i continua parlant. L’entrevista dura una hora.

Quan acabem també li faig un petit vídeo. El fem en un parc allunyats de la gent. L’Oswaldo respira una tensió. No és com la immensa majoria de cubans que respiren por. Ell parla amb total llibertat i sense complexes però amb tensió. La resta de cubans responen sempre el mateix: de política no en parlem, no volem tenir problemes. El règim castrista té tot un poble d’onze milions de persones sotmès per la por. Té un policia a cada carrer que actua de controlador i depurador de la zona. Els obliga a identificar-se pel carrer i els sotmet a una propaganda constant des de totes les tribunes mediàtiques. Hi ha una pintada molt clarificadora a l’entrada de l’Habana. Just entrar a la ciutat hi posa: “socialisme o mort. Guanyarem”. En fi, queda clar quin és el destí que té reservat el castrisme per tots aquells que no combreguin amb el règim: la mort. 

Anem passejant pel centre històric de Camagüey. Seguint la tònica de les grans ciutats cubanes, Camagüey presenta –amb algunes  excepcions- grans edificacions de l’època colonial en plena decadència. Parets escrostissades, voreres rebentades i portes mig caient són la norma. Algunes placetes, però, estan molt ben conservades des que van declarar la ciutat patrimoni històric d’interès nacional. Anem caminant tranquil·lament mentre el Morfa ens va explicant la composició de la ciutat. Explica que totes les cases són de l’Estat però que pots aconseguir una semipropietat de vivenda a base de pagar mensualment una amortització. Ell, amb el sou d’alt funcionari, ja ha amortitzat la seva. Mentre caminem el ve a saludar molta gent. Sembla ser una persona coneguda. Ens aturem a una placeta molt ben conservada i seiem en un bar. Demanem tres llimonades, una aigua i comencem a parlar. Conversem de la dependència de l’antiga URSS, de la influència de l’Estat en la població i del panorama mundial. Una frase, però, defineix tota la conversa: “el gran problema de Cuba és la seva desastrosa economia. Aquest problema no el va saber solucionar la revolució. De fet, l’excés d’experiments econòmics ens han portat fins aquí. Al capdavall, l’empresa socialista ha estat un fracàs absolut”. La conversa dura gairebé una hora i parlem de molts més temes. Les concessions estatals, la manca de valors de la societat, el tortuós estat de salut del Fidel i la regència del seu germà Raúl són alguns dels molts temes que van sorgint al llarg de la conversa. Acabem de fer-la petar i continuem caminant fins arribar a l’hotel. Mentre els pares van a la piscina, aprofito per escriure una mica. Després em tiraré ràpidament. La piscina és un caos total, està plena dels fills dels empleats de l’hotel. En fi, el que deia: l’empresa socialista és un fracàs absolut. Anem a dinar.

A les tres de la tarda vaig a passejar una estona pel voltant de l’hotel. Entro en una petita llibreria. Només tenen llibres d’autors cubans afins al règim. La gran majoria són polítics. També en tenen algun de veneçolà. Busco si en tenen del Vicenç Navarro i no en sé trobar cap. Pobre home, la seva capacitat d’influència la té sobreestimada. Al sortir de la botiga ve una home prim, una mica demacrat i amb una gorra de propaganda que de ben segur li ha regalat algun turista. M’ensenya una monedes i em pregunta si les vull comprar. Són monedes nacionals. Dic que no amb el cap. Això de les monedes sempre m’ha molestat. Em treu una ampolla d’aigua buida i em demana si li puc omplir. No tinc aigua però tinc molta set. Així que entro a una pastisseria i compro una aigua grossa. Ens la repartim, em dóna les gràcia i marxa. A la pastisseria tenen un aire condicionat força potent, així que decideixo asseure’m en una tauleta i obro el PC. No tinc gaire temps per escriure gràcies a una parella de francesos que em demanen si els hi puc passar les fotografies de la càmera al seu pen drive. Se’ls hi ha acabat la memòria de la targeta i no poden fer més fotos. Els dos homes no saben parlar cap més llegua que el francès. Tenen pinta de gais. Els dos vesteixen amb roba força ajustada i perfectament conjuntada. Ulleres de marca, xancletes de pell i polseres a les mans. Quan acabo de passa’ls-hi les fotos em conviden a una mena de galetes mantecoses de fruita que fan a la mateix botiga. Feia temps que no tastava unes galetes tan bones. Més tard n’aniré a comprar una bossa. Ara, però, he quedat amb els meus pares i el Morfa per anar a donar un tomb pel voltant de la ciutat i intentar cercar un falsos parents d’una cosina de la meva mare.

En la recerca dels parents ens capbussem en un altre Camagüey. Una ciutat plena de barraques mig derruïdes, edificis a mig construir, carrers sense asfaltar, gent caminant descalça pel carrer entre les gallines i els cavalls. Els falsos parents són uns individus que van enviar un mail a la cosina de la meva mare per preguntar-li si eren família. El seu cognom era el mateix i ja està. Es veu que per no sé quina llei del govern ZP els cubans que puguin demostrar parentela espanyola podran sol·licitar, seguint uns passos, la nacionalitat espanyola. Resulta, però, que tot i tenir el mateix cognom no tenien cap mena de parentela. La cosina, però, que és historiadora i està jubilada, es va dedicar a investiga els parentius catalans d’aquells dos cubans i, finalment, els va trobar. Al telefonar-los, però, van rebutjar tota mena de contacte amb els seus nouvinguts familiars. El Morfa ens explica que molta gent espanyola rebutja saber-ne res perquè en força ocasions el rerefons de la parenta cubana acaba sent una herència.

Busquem i rebusquem els falsos parents pels carrerons però no els sabem trobar. Suspenem la recerca i anem a veure els extraradis de la ciutat. El Morfa ens ensenya les diferents fàbriques, universitats, empreses i cooperatives que s’ubiquen a les afores de Camagüey. Semblen tretes d’una altra època. Velles, brutes i completament desfasades. La Cuba rica va morir amb la caiguda de la URSS. L’antiga Unió Soviètica tenia a Cuba un magnífic emplaçament per posar en escac a la potència americana i, per aquest motiu, hi van abocar una quantitat immensa de calers. Cuba va construir en molt poc temps grans universitats, fàbriques punteres i va mecanitzar tota la feina agrícola. Sortint de la revolució –com diria la meva àvia- Cuba fermava els gossos amb llonganisses. Quan va caure la URSS el rellotge de l’evolució es va aturar. L’aixeta dels calers se’ls hi va tancar de cop. Des d’aquell moment va començar la decadència Cubana i EUA s’ha aprofitat de la situació. Evidentment quan tu jugues a la guerra dels bàndols corres el risc de perdre i aquesta va ser la situació que està vivint Cuba. És examplificadora l’estampa dels tractors que es veuen al camp. Són esquelètics i sense cap mena de capa de pintura. Des que els van heretar dels russos la situació ha estat constant. I la constància, quan el teu voltant evoluciona, sol ser sempre decadència. Després de la volta per l’extraradi de la ciutat retornem a l’hotel i anem a fer una cervesa. La conversa dura més d’una hora. El Morfa parla del procés de la revolució i ens explica que va estar vivint més de cinc anys a Moscou organitzant les relacions de joventut i turisme amb Cuba. Més tard, quan va retornar de Rússia, va ser el vicerector de la Universitat de Camangüey. No sé si té alguna mena de formació acadèmica superior però després de veure que l’exrector de la Universitat de l’Habana presentava com a màxim mèrit ser militar i haver estat en el bàndol guanyador de la revolució, era millor no preguntar. Dissolem la tertúlia i quedem a les vuit per anar a sopar.

Són les set. Pujo a la terrassa de l’hotel i m’assec en una tauleta rodona. Des d’aquí dalt es divisa tot Camagüey de punta a punta. Destaquen per sobre de tot les esglésies. Si per alguna cosa es distingeix la ciutat és perquè gairebé cada plaça està escortada per una església. Demano un Daiquiri al cambrer. Com que només estem nosaltres dos li demano que s’assegui a la meva taula. L’home que, per sobre de tot és funcionari, accepta sense pensar-ho. Parlem de la imatge de Cuba a l’exterior, de la crisi econòmica, de l’illa i del nostre viatge. L’home aprofita la vista privilegiada de la terrassa per explicar-me la ciutat mentre el refrescant beuratge amenitza la conversa. El sol es va ponent poc a poc, i anem contemplant com el sol cubà va acariciant lentament els grans edificis de Camagüey. Les esglésies fan hombre als petits edificis i es va divisant com, de mica en mica, la gent va sortit al carrer.

A les vuit baixa a la recepció de l’hotel. Allà esperen el Morfa i els meus pares i anem tirant cap al Colonial, un restaurant molt cèntric de la ciutat. Entrem en un pati molt bonic amb set o vuit taules. Només hi ha tres taules ocupades. El Morfa comenta durant el sopar que el restaurant és de super luxe per la població cubana. Realment sopem molt bé. El millor, sense cap mena de dubte, l’arròs amb frijoles, una mena de mongetes negres i petites. El sopar costa trenta cucs. Uns 8€ per cap. Després ens fan una mena d’espectacle que amenitzem amb rom i cola. A fora desfilen les putes com una autèntica marea. Amb diners a la butxaca, Cuba, és igual que qualsevol país capitalista del món. Amb la diferència que aquí l’Estat ho adorm tot, capa la iniciativa i mata la capacitat d’esforç, treball i superació.

A 2/4 d’una arribem a l’hotel. Bona nit i fins demà.

El meu pare ha agafat una bossa plena de sabons, samarretes de propaganda, bolígrafs i caramels. La mare Teresa de Calcuta estaria orgullós d’ell. Acabem d’esmorzar a 2/4 de vuit i anem a llogar un cotxe per desplaçar-nos per l’illa. Mentre espero que es realitzi el lloguer –a Cuba tot té un ritme propi i singular- compro el Gramma, un bonic pamflet que edita el “Organo Oficial del Comite Central del Partido Comunista de Cuba”. El pamflet pública una editorial de dues pàgines signada pel comandante Fidel que explica als pobre cubans com n’és de dolent l’imperi americà i els analitza/comenta l’actualitat. El Gramma també pública notícies sobre ensenyament (diuen que han d’ensenyar més ideologia) i explica –des d’un punt de vista particular- l’actualitat recent de l’illa i del món. Totes les notícies, però, tenen un punt en comú: gairebé tot és culpa dels moviments subversius de l’imperi capitalista.

Fa calor, molta calor. Sort que, després de seguir els tràmits del lloguer, aconseguim un bonic Seat Altea amb aire condicionat. Ja ho tenim tot: anem cap a Cienfuegos. 300 Km separen l’Habana de Cienfuegos. La primera odissea és trobar l’autopista. Preguntem i preguntem fins que, finalment, trobem on queda la carretera. A l’autopista té carrils ni cap límit de velocitat aparent. El Saura, amic com és de la revolució Cubana, n’hauria de prendre nota. La vista és fantàstica. A banda i banda de la carretera hi ha palmeres, plantacions de canya de sucre, plataners i grans extensions de terra sense cultivar. Miris on miris tot és de color verd. Pel camí anem recollint diferents personatges que fan autoestop. La primera és una noia guapíssima acompanyada d’un petit gosset. Quan deixem la noia puja un policia –amb uniforme i pistola- i la seva dona que marxen de vacances. Que la policia faci autoestop ja és una bona estampa del país. Després puja una dona gran amb les seves dues nebodes. Les nenes han acabat l’escola i marxen al poble de la família de l’àvia. Quan les recollim, la seva mare –una noieta que treballa fent diàlisis a l’hospital de l’Habana- acomiada les seves filles amb un breu petó mentre els hi recorda que es veuran d’aquí unes setmanes. L’últim convidat, abans d’arribar a Cienfuegos, és un xicot jove que sembla saber de tot i de tothom. L’home és psicòleg infantil. Tots els autoestopistes expliquen les seves coses. Que si han fet tal, que si van allà o comenten la calor. Això sí: cap d’ells, tot i la insistència del meu pare, ens explica res sobre el règim dictatorial que els sotmet.

Arribem a Cienfuegos. La ciutat té dos cares força diferents. Per una banda un centre molt pulcre i, per l’altre, un barri obrer força depauperat ple de barraques i carrers sense asfaltar. Ens movem a peu pel centre. Totes les edificacions –seguint la tònica general de l’Habana- desprenen grandiositat. Una grandiositat decadent, però. El que no canvia mai són les tres variables que, segons em temo, definiran tot el viatge: excés de funcionaris governamentals, cartells de propaganda castrista pel carrer i tranquil·litat enganxifosa. Massa tranquil·litat en tot i en tothom. Caminem una mica pel centre de la ciutat i anem a dinar. El menjar és correcte però el servei és extremadament brut. Els lavabos mereixen un capítol a part que, per respecte al lector higiènic, estalviaré.

Després de dinar fem una volta per la població i entrem en un cèntric teatre construït al 1889 per un terratinent. El teatre és tot de fusta i ple de llotges particulars que, no sé del tot perquè, em fan recordar a les pel·lícules d’esclaus. M’imagino tots els senyors mirant les obres mentre els esclaus treballen al camp. Res, coses meves. El que és espectacular del teatre són les diferents tonalitats de la fusta i com les llum es filtra pels fins embans que separen les diferents estances. 

Sortim del teatre i, després de pagar dos cucs a un home que ens vigilava el cotxe –ells diuen carro-, anem cap a Trinidad. Pel camí, i ja seguint la tradició, anem carregant diferents personatges que ens van explicant la vida. La meva mare és qui inicia la conversa. Sempre comença identificant-se com a espanyola. Casuncoi, Redéu. Ens humilien, ens insulten i ens roben i encara continuem dient que som espanyols. Després dels meus retrets acaba apuntant que som catalans de Barcelona i que parlem en català. Hem de fer país en tot moment, home.  Em sobte força un noi que puja. Té una trentena d’anys i és molt poc parlador. El noi va vestit de marca de dalt a baix i fa olor de sabor. Ens va mirant a tots com si ens volgués explicar alguna cosa però no ho acaba de fer. Finalment, arribem a Trinidad, un poblet tot empedrat amb les cases pintades de colors i on la música és present a cada cantonada. Ens ubiquem a l’Hiberostar, un bon hotel  –replè de serveis innecessaris- que contrasta brutalment amb el clima que es respira pel poblet.

Després de consultar els mails i dutxar-nos ràpidament anem a voltar per Trinidad. És un poble no molt gran però amb un centre molt viu. Els carrers estan tots empedrats amb roques que, segons m’expliquen, procedeixen dels vaixells espanyols. Es veu que quan anaven a fer les amèriques –llavors les índies, suposo- portaven des d’Espanya pedres al rebost perquè l’embarcació fos més pesant i no restés tan vulnerable als temporals. Pel mig del carrer va caient aigua constantment. Aigua és un dir, ja que no tenen clavegueres. Arribem a un bar amb una agradable terrassa, el Canchanchara, on fan una beguda típica composta de mel d’abella, suc de llimona, aigua natural i aigua ardent. El cambrer ens pregunta si volem prendre Canchanchara i segueix:

“Trae miel de abeja, para que la piel ni se arrugue ni se haga vieja. Jugo de limón, que alegra el corazón. Agua natural, que da gusto al paladal. I por último, agua ardiente centeja, que se lleva todo lo malo y lo bueno lo deja.”

Mentre bevem el Canchanchara un grupet de vuit cantants amenitza l’estona. La noia que canta ho fa molt bé. Em recorda la Lucrecia. Amb la beguda escalant-nos al cap, anem a buscar on sopar. Recorrem el centre de Trinidad. Ens ofereixen restaurants, cases particulars i llocs on dormir. Finalment, però, fem cas a la Felisa, una dona d’una quarantena d’anys que ens ofereix d’anar a sopar llagosta, peix i fruita a casa seva per 5 cucs. La Felisa té el cul sortit –com la majoria de cubanes- i és força rabassuda. Se li veu empenta i ganes de treballar, però. Acceptem i ens condueix a través de les diferents habitacions de casa seva a una mena de terrassa a l’aire lliure. Hi ha quatre tauletes de plàstic i cap client. Més tard van arribant, però. El menjar és força bo i coneixem un salamantí que diu ser professor d’història però que, tot fa pensar, que està a Trinidad de turisme carronyer, que diria el Monzó. Quan acabem de sopar recorrem els carrers sense gaire llum. La gent està prenent la fresca a les portalades de les cases. Els que estan a dins dels salons tenen obertes les finestres de bat a bat i pots veure des de fora el que estan fent. La gran majoria deixen les portes i finestrals oberts perquè t’aturis a mirar i, si poden, t’engatusen amb alguna venda absurda.

Arribem a l’hotel. A la plaça d’enfront estan fent un concert amb música paxanguera. Pujo a dutxar-me a l’habitació. Ho faig ràpidament i m’embolico amb el barnús. Que ve que s’està amb el barnús i l’aire condicionat. M’assec a l’escriptori i escric l’article del 3d8. Un cop acabat baixo a la plaça per escoltar la música. La son em pot. Estic molt cansat. No aguanto gaire estona i quan el rellotge marca les dotze retorno a l’habitació. Bona nit i fins demà.

A l’aeroport les gestions de sempre: bitllet, facturació d’equipatge i múltiples controls de seguretat. I bé, com que encara som un territori ocupat, hem hagut de fer escala a la capital del Reino abans d’emprendre les més de 10 hores de vol que separen Madrit de l’Habana. Abans d’embarcar hem fet un petit refrigeri que, en un principi, havia de substituir el dinar.

El vol ha estat força entretingut. He llegit tots els diaris espanyols –ABC, El País, La Razón, El Mundo i La Vanguardia- i he sopat. Els temes de la premsa m’han avorrit completament. L’única cosa que m’ha cridat l’atenció ha estat un article del Valentí Puig sobre les accions i reaccions polítiques. Després he mirat dues pel·lícules –Benjamin Button i El último voto- i he picat una galetetes salades amb un suc de taronja. Benjamin Button m’ha desapassionat força. Imaginava alguna mena de reflexió i no hi he trobat cap missatge que s’allunyés de la contradicció a la natura. Entretinguda i ja està. El último voto, en canvi, m’ha fet pensar una estona. En el film s’escenifica la importància del vot i la falta de principis dels candidats alhora de guanyar el vot d’un únic elector. Un elector molt especial ja que d’ell depèn l’elecció final del proper president dels EUA. No és que sigui cap gran pel·licula, però als malalts de la política sempre ens fan gràcia aquestes coses. Sempre hi busquem segons i terceres lectures. I bé, després de mirar les dues pel·lícules he començat a llegir “Demian” de Hermann Hesse, un llibre que em va deixar l’Eduard fa unes setmanes. Finalment, ens han donat una mena d’esmorzar-berenar-ressopó ( o el  què recoi fos) i hem arribat a l’Habana. Hem marxat a les tres de migdia de Madrit i arribem a les set de la tarda, hora local. Sempre m’han fet gràcia aquestes contradiccions horàries.

Després de seguir tots els passos per entrar a l’illa hem anat fins a l’hotel Sevilla, un cèntric hotel de l’Habana que conserva i imita l’arquitectura clàssica del sud-oest peninsular. Allà hem sopat escoltant uns músics estridents que ens impedien mantenir qualsevol mena de conversa. Després de sopar els pares han anat a dormir i jo m’he quedat al pati central de l’hotel –just al costat d’una bonica font- escrivint la primera pàgina d’aquest dietari intermitent que aniré redactant durant aquests dies. Mentre vaig escrivint, una dona que fuma i va parlant amb tots els homes sols de la terrassa –una puta, per ser clars- em ginya l’ullet. Es veu vella, simple, gorda i força barroera. Li retorno el giny per entretenir-me una mica. No tinc res millor per fer. Ho veu i s’atansa cap a la meva taula. Em demana un cigarret però no en tinc cap. No fumo. Mai ho he fet. Llavors, em mira de dalt a baix i fa mitja volta.

Em noto força cansat. El meu PC, que encara va amb l’hora europea, em diu que són 2/4 de cinc de la matinada. Tot i el cansament, decideixo fer un tomet pel voltant de l’hotel. La il·luminació dels carrers és gairebé nul·la. Em diuen que l’han restringit per superar la crisi. Arribo a una plaça on hi ha un tanc rodejat de cartells de propaganda del règim. Pel voltant hi ha un grup de nens jugant. Tots són negres. Estic molt, molt però que molt cansat. Faig mitja volta per tornar a l’hotel. Bona nit i fins demà.

Lluís Julià en un moment de l'entrevista al Cafè de la Plaça de Sant Sadurní

El Lluís Julià (Gelida, 1954) és un tipus singular. Ulls petits, completament calb i una gesticulació enèrgica. Parla ràpid i parla molt. Sembla que aquest ritme frenètic no el deixin reflexionar. Tot i això, ho fa i de quina manera. Dibuixa amb seguretat la seva obre i quan l’agafa amb les mans se’l veu cofoi. Fa uns mesos, i després de quinze anys de no publicar, va aparèixer amb la seva segona obre, “Música màquina”. Un recull de poemes que semblen tenir molt bona acollida.  

P.- Quinze anys per fer un llibre de poesia?

R.- Sí, a mi m’obsessiona la credibilitat i per obtenir-la necessito crear una distància temporal amb els meus poemes. M’agrada observar la meva pròpia poesia a través del temps. Hi ha imatges, per exemple, que en un moment em funcionen i al cap d’uns anys ja no, perden el significat que els hi donaves en aquell moment.

P.- Però en 15 anys?

R.- Home, el llibre, per descomptat, és una tria mínima de tots els poemes escrits al llarg d’aquests 15 anys. És el fruit d’una depuració de la gran quantitat de material produït. Els publicats són dels que me’n sento més orgullós.

P.- Els significats canvien.

R.- Estem en un món de fragmentació. Tot plegat respon a la realitat d’un moment concret i penso que els poetes hem de reiniciar una mica la vida. Estem en un món en que tot canvia molt ràpid. Per això m’hi he estat 15 anys, suposo.

P.-  Suposo que no ha canviat tot en aquests 15 anys

R.- Efectivament. L’experiència que es transmetia de pares a fill. Això és el que jo busco. L’experiència és inamovible, és una. Però ara estem en una altra fase, la fase de la sensació, del mercat, de la visualitat. Per això aquests poemes estan pensats per ésser llegits, escoltats i visionats. És per això que tenen aquesta mecànica de videoclip, són poemes que s’engeguen i s’apaguen, per dir-ho d’alguna manera.

P.- Per aquest fet han funcionat també musicats?

R.- Suposo. El compositor novaiorquès Raphael Fusco em va demanar el poema “Música Màquina” –el més emblemàtic- i com que no el tenia mecanografiat li vaig apuntar en un tovalló de paper. I mira, ara està fent audicions pels Estats Units.

P.- Audicions en català per EUA?

R.- Sí, sí. El més bo del cas, és que la primera vegada que vaig sentir-lo no entenia en quina llengua estava cantant fins que vaig agafar el meu propi text. I sí, l’estava cantant en català. La dicció és completament diferent.

P.- Perquè es va fixar en els teus poemes?

R.- Suposo que per la sonoritat, el ritme que tenen. La voluntat de isomeritzar el fet musical, vols que les paraules tinguin la sonoritat que tu els dones. 

P.- Però cantat per un angloparlant no es perd aquesta sonoritat?

R.- Sí, però malgrat tot el missatge que vull transmetre es manté. La imatge persisteix.

P.- Malgrat això la seva imatge no és la mateixa que la del lector o de l’espectador

R. Clar! Però aquesta és l’essència del poeta. Cada poeta té el seu cos, la seva visió, la seva sensibilitat que somatitza i expressa en els poemes.

P.- S’observa en els seus poemes la falta d’ornamentacions sobreres, això és fruit d’haver estat 15 anys treballant-hi?

R.- El llarg d’aquests 15 anys he tingut temps per desgranar i desestimar moltes coses. Prefereixo editar tres llibres en 15 anys que no sis que, en el fons, es reduiran a aquests tres llibres. El lector encara li costaria més arribar a aquella essència que tu vols transmetre. En cada poema, per llarg que sigui, hi ha una imatge que condensa la totalitat del poema. Vull produir amb els meus poemes el mateix efecte que va tenir la primera pel·lícula de la història, dels germans Lumiere. Quan el tren entrava a l’estació la gent s’amagava darrere les butaques. La realitat traspassava la pantalla. Vull repercutir en el lector. Les nostres sensacions són una mica com una màquina del temps: ens permeten tornar al passat tot restant al pressent i fins i tot projectar-nos en el futur. El  món ha canviat molt però l’essència segueix essent la mateixa. Alguns diuen que la realitat és la més persistent de les nostres il·lusions. La feina d’un poeta és la de ser saber interpretar el seu entorn, saber especular a través de les seves sensacions i més que conèixer –que  és un espai reservat a la ciència- reconèixer.

P.- Vostè parla de “globalització” i “d’Estat del benestar” en els seus poemes. No són termes massa concrets per què mantinguin la vigència?

R.- Sí, però tots en tenim una imatge conceptual del que vol dir això. Són elements que ajuden a clarificar per on et mous, què vols dir i on estàs. Són elements del temps i de l’espai. Avui en dia és el mercat qui vol les coses efímeres perquè tot sigui un negoci. D’aquesta manera, tots estem preparats perquè quan allò que tenim es trenca ho podem substituir. En termes poètics: “Tothom es desfà per refer la seva vida”. Un poeta més que creador és un demiürg, un ordinador del món qui en mig del caos organitza les coses. És com un delegat del creador que reconeix i organitza.

P. HI ha poemes escrits en segona persona!

R.- Sí perquè el “tu” està entro el “jo” i l’”ell”. Quan parlo del “tu” també parlo de mi mateix.

ART[E]