Aquest passat diumenge l’amic Joan Safont em va convidar a una corrida de toros a la Monumental. No havia anat mai a cap corrida. No sóc gens amant dels espectacles amb animals i molt menys dels que s’escenifiquen al voltant de la mort. Tot i així, l’absurda polèmica que han desencadenat els antitaurins al voltant de la seva prohibició –juntament amb la gratuïtat de les entrades- em va impulsar a anar-hi.

Primer de tot, si vull ser sincer, he de reconèixer que es van produir situacions d’una bellesa espectacular. Quan el musculat brau es quedava palplantat enfront del torero i podies contemplar –des de la llunyania- com esbufegaven, a un mateix compàs, la bèstia i el seu botxí era una imatge d’una elegància abassegadora. De fet, la plasticitat dels moviments del torero enfront de l’embranzida del brau et fan entendre l’afició dels seus abrandats defensors. Ara bé, l’agònica mort de l’animal invaliden, des del meu punt de vista, totes les belles estampes anteriors. Quan el brau s’anava dessagnant, poc a poc, fins a la mort era una situació esgarrifosa.

Fa tres anys, passant pel costat de la Monumental, el Jordi Graupera em va dir que, quan veia una corrida, sentia una certa llàstima pel torero. Aquest diumenge, quan vaig veure desfilar orgullosament el torero amb les dues orelles del brau mort entre les mans, vaig comprendre el significat de la frase. I els ho diu un que no els prohibiria.

Si vostè, amic lector, a dia d’avui es continua autodenominant federalista li recomanaria, amb tota l’estima del món, que visiti urgentment un bon psicoanalista. No voldria ser arrogant, pedant o irrespectuós, però la defensa del federalisme –ja sigui simètric, asimètric o vulgarment estètic- és una il·lusió que, aquestes alçades de la pel·lícula, podríem equiparar al somni dels reis mags o al magnífic estat mental i físic de Fidel Castro. Guardem un minut de silenci, si us plau. El federalisme ha mort. L’agonia ha estat llarga i, poc a poc, han anat caient tots. Era un traspàs anunciat. Bé, si hem de ser sincers es veu que encara queden quatre federalistes. Ho diu un rigorós estudi universitari. Això sí, tenen un problema: tots viuen a Catalunya i, per tant, la seva idea de federar-se és summament  complicada. Es veu que en aquest terreny la fecundació invitro és impossible de realitzar.

La sentència del TC ha dilapidat totes les seves aspiracions. Els federalistes de bo fe, els confederals que duen el lliri a la mà i els convergents practicants de la religió de l’ambigüitat han quedat tocats de mort. La sentència els ha despullat completament. Ha fet transparents i evidents totes les seves contradiccions. Les impostures, els salts mortals o els jocs de mans ja no són possibles. El dissabte passat va parlar la societat civil. Ara és el moment de la política. D’aquella política que s’escriu en majúscules.

“Quan una nació considera que té una dependència indigna, esser nacionalista es converteix en una elecció de dignitat”, va escriure Liah Greenfeld, catedràtica de Ciències Polítiques i Sociologia de la Universitat de Boston. És per aquest motiu que sóc nacionalista i que avui, a les 6 de la tarda, aniré a la manifestació. No serà un manifestació qualsevol. Avui escenifiquem el final d’una etapa i, en consonància, l’inici d’una de nova. Omplirem tot el centre de Barcelona de senyeres i estelades. Cridarem rabiosament, repetirem consignes i farem palès el nostre malestar. Les institucions espanyoles ens han conduit fins aquí. Ens han obligat a abandonar l’etapa autonòmica i ens obliguen a deixar de creure en un projecte comú i compartit. Després de les grotesques retallades estatutàries no només ens aboquen al final d’una etapa, sinó que també ens col·loquen en estat d’emergència nacional. [CONTINUA]

“Políticament, Madrid és la caverna de Plató. Unes ombres agegantades, terrorífiques i grotesques (en més d’una ocasió), es projecten en nom de tota Espanya. A aquest efecte visual alguns l’anomenen nació. És un joc antic que TVE va fonamentar amb els homes del temps, quan plou a la Puerta del Sol, plou a Espanya.”

Vaig recordar aquesta magistral sentència observant com la premsa madrilenya –afincada  també a casa nostra- relatava la vaga dels metros de Madrid. Només afectava als ciutadans de la capital del regne. Llegint aquelles cròniques, però, semblava que l’estigués patint tothom. Des de Mallorca fins a Galícia. Va succeir un fet similar la setmana passada quan Portugal va vetar la compra de Vivo per part de Telefònica. Ara: aquestes reaccions només són dos exemples contemporanis. El centralisme espanyol és endèmic, ve de lluny.

El que sorprèn constantment és la seva capacitat d’autoengany, de seleccionar les qüestions nacionals d’entre les escorrialles regionals. Sembla que la sentència del TC sigui un debat menor. Igual que el Pla Ibarretxe, l’Estatut de Catalunya és una problemàtica d’una regió perifèrica capficada en el seu autogovern. No entenen la gravetat del problema. Observen la independència política com una entelèquia. Els diputats catalans de les Corts ballen la seva música, les caixes catalanes es fusionen amb les d’Espanya i a la Castellana ningú parla d’autogovern. Vaja, que si no plou a Madrid, no plou enlloc d’Espanya.

Aquest dissabte a les 6 de la tarda a Diagonal amb Passeig de Gràcia.

S’ha escrit molt al voltant de la vexant sentència del TC. S’ha analitzat la purga dels magistrats, l’esquizofrènica reacció espanyola, el posicionament dels partits polítics i, fins i tot, s’ha pronosticat un possible avançament electoral. No són qüestions menors. Ara, el relat que relliga totes aquestes qüestions és segurament el més rellevant. La música de fons ha canviat radicalment. Amb el dictamen definitiu s’ha posat punt i final al complex joc d’impostures que solia practicar la classe política catalana. L’escenari ha canviat tant que és absurd continuar reproduït els mateixos discursos d’abans. La sentència ha dilapidat les mitges tintes.

La política catalana s’ha situat en un escenari nou on els elements que entren en joc no s’havien vist abans. Per tant, és altament complicat fer-ne alguna mena de pronòstic. El que es pot afirmar sense vacil·lacions és que hem arribat al final d’un trajecte. Els democràtics anhels d’autogovern de Catalunya es veuen frenats per les institucions espanyoles. Si Catalunya vol més autogovern –dins del marc jurídic espanyol- li és impossible assolir-ho. No parlo de la independència política sinó, simplement, de més autogovern. Per tant, enfront d’aquest nou escenari els partits polítics catalans s’han de posicionar de forma diàfana. Han d’explicar què pensen fer d’ara en endavant. Les mitges tintes s’han acabat.

Si s’acaben les idees sempre es pot recórrer a l’estètica. Quatre tòpics, alguns eslògans, una enginyosa floritura que cridi l’atenció i ja està, ja podem dir que tenim un nou projecte. Els socialistes són brillants quan es tracta de fer aquesta mena de martingales. Només han de veure l’anunci que han instal·lat en aquest mateix portal per comprovar-ho. Han capgirat –de forma magistral, per cert- les caretes somrients  de CiU per adaptar-les als seus interessos. Són veritables mags del Photoshop. Transformen gats en llebres, fan que els ous semblin castanyes i converteixen estaquirots en presidents. La creació de miratges és la seva especialitat. [CONTINUAR]

Quan es tracta d’atacar a l’Església gairebé tothom s’hi apunta. A casa nostra és un esport força consolidat. El franquisme va crear unes trinxeres tan profundes que avui, tot i que molts no l’hem viscut, encara en paguem les conseqüències. Intentar aplicar uns esquemes  estereotipats a una realitat que fluctua només contribueix a crear nous fantasmes. Molta gent viu encotillada pels tòpics del passat i, en consonància, interpreta moltes situacions amb criteris caducats. El franquisme –i la seva resistència- va crear uns motlles tan persistents que, encara avui, en paguem la hipoteca.

Part del paper que va interpretar l’Església durant el franquisme és totalment condemnable. Ara bé, això no invalida la globalitat de l’obra. És a dir, no hem d’oblidar que moltes de les reunions clandestines es van fer en rectories. La infinitat de sensibilitats que configuren l’Església obliga a ser cautelós a l’hora d’emetre segons quins judicis. Els matisos i la diversitat de l’Església invaliden la gran majoria de generalitzacions.

Aquí, però, acostumem a viure dels clixés i acceptem de forma natural que existeixin determinats lobbies ecologistes, però neguem de forma enèrgica el paper de l’Església en els debats polítics. La setmana passada fent la declaració de la renda vaig marcar la casella de l’Església i una funcionària –amb tota la bona intenció del món- em va preguntar, fins a tres vegades, si n’estava convençut. Algunes hipoteques sembla que no caduquin.

The West Wing

El sectarisme del tripartit està assolint quotes delirants. Munten, desmunten i adapten una comissió d’investigació parlamentària en funció dels seus interessos, gustos i preferències. Allò de la separació de poders de Montesquieu i tota aquesta martingala és pura propaganda quan s’hi anteposen qüestions electorals. Ells creen les normes, exerceixen de fiscals i formen part del tribunal. La justícia està feta per ells i amb ells. Criden a declara a qui volen –estigui o no imputat per la justícia-, creen culpables del no-res i absolen a presumptes pecadors.

Els partits que configuren l’artefacte tricèfal que ens governa fa set anys que ocupen l’edifici de la Plaça Sant Jaume. És a dir, fa set anys que els toca interpretar el paper de govern de Catalunya. Sembla, però, que no l’acaben de saber executar. No li han trobat la mida. La Constitució diu ben clar que les comissions d’investigació serveixen per indagar en qüestions del govern i no pas de la l’oposició. Si aquests creuen que hi ha indicis de corrupció que acudeixin als jutjats i ho denunciïn. Aquesta, però, sembla que no és la seva prioritat. No volen investigar, en tenen suficient amb desprestigiar. El maccarthisme que està construint el Tripartit és propi d’un govern agònic, edificat sobre la rancúnia i el pur ressentiment. És un govern malat, que es veu abocat a l’abisme i intenta emportar-se a tot allò que troba per davant.

Tal vegada no ho veurem, perquè estarem morts i enterrats, però és segur que els qui vindran després de nosaltres veuran els reis de la Terra posar-se de genolls davant Catalunya. I serà aleshores quan els lectors del meu llibre, si encara en queden alguns exemplars, sabran que tenia raó. Quan es miri els catalans, serà com si es mirés la sang de la veritat; quan se’ls doni la mà, serà com si es toqués la mà de la veritat.

Molts catalans es posaran a plorar d’alegria; se’ls haurà d’assecar les llàgrimes amb un mocador. Perquè per ser catalans, totes les seves despeses, on vagin, els seran pagades. Seran tan nombrosos que la gent no podrà acollir-los a tots com hostes a les seves vivendes, i els oferiran l’hostal, el més preuat regal que se li pugui fer a un català quan viatja.

Al cap i a la fi, i pensant-hi bé, més valdrà ser català que milionari. Com que les aparences enganyen, encara que un català sigui més ignorant que un ase, els estrangers el prendran per un savi, que porta la veritat a la mà. Quan Catalunya sigui reina i mestra del món, la nostra reputació serà tal, i l’admiració que se’ns manifestarà arribarà a tals cimeres, que molts catalans no gosaran dir el seu origen i es faran passar per estrangers.

Si algú es meravella de que Catalunya -que, en comparació amb altres nacions, no té res i no representa res; que no té el més mínim, és a dir la independència política- estigui destinada a dominar el món, si algú es meravella d’això, nosaltres respondrem això altre: “Si haguessin dit als romans, quan volien dominar la Judea, que els jueus els dominarien a ells, així com a tota Europa i Amèrica -que encara no havia estat descoberta-, és segur que s’haurien posat a riure”.

Francesc Pujols

Sóc incapaç d’entendre per quin estrany motiu el valor dels assassinats va en funció del botxí. És a dir, què porta a la gent a manifestar-se quan Israel –l’única democràcia del pròxim orient- comet assassinats i, per altra banda, què els condiciona a no repetir el mateix patró de comportament quan qui els comet és Xina, Corea del Nord o Cuba que, curiosament, són dictadures. És veritat: també s’han fet manifestacions. Ara: cap d’elles, tot i els centenars de persones assassinades, no ha despertat d’animadversió que genera Israel. Tinc diverses teories sobre la qüestió.

La primera és que la gent, en general, es solidaritza amb els més febles. En aquest cas els palestins. Obvien, però, que si l’Estat d’Israel no es defensa dels atacs del món àrab estaria condemnat a desaparèixer. També obliden que, enfront de la disjuntiva, escullen defensar-se d’aquells que posen el dogma per damunt del consens i s’autoimmolen en autobusos o utilitzen a dones i nens com escuts de defensa.

La segona teoria és que alguns occidentals anteposen l’eix dreta-esquerra al de dictadura-democràcia i, en consonància, no es manifesten quan les dictadures autodenominades socialistes cometen autèntiques barbaritats

La tercera possibilitat és que gran part d’Europa encara actua amb un sentiment de culpabilitat envers el conflicte.

Segurament hi ha molts més motius. D’acord. És per això que, en aquest conflicte, la complexitat és espantosa i el maniqueisme és pervers. La qüestió, però, és per quin motiu una mort en mans d’Israel és més condemnable que un assassinat comés per Corea del Nord.

Allò del canvi tal i qual…

Com viu un monjo en un monestir? Com és el seu dia a dia? A què es dedica? Quina és la relació entre els membres d’una comunitat monàstica? És molt monòtona la seva vida? Aquestes preguntes solen ser freqüents quan, des de la distància, observem la vida monàstica. Desconeixem les seves entranyes i, com és normal, les seves rutines, pautes i patrons. És per això que hem volgut fer aquest reportatge: per reproduir vint-i-quatre hores de la vida d’un monjo al monestir de Montserrat. És evident que no tots els monjos porten el mateix patró de vida. El patrons canvien en funció del monestir i de les tasques assignades. A Montserrat, per exemple, cada monjos de la comunitat du una vida diferent en funció de les seves responsabilitats. Per aquest motiu, però, hem acompanyat a un monjo, el Pare Emili Solano, que es dedica integrament a la vida monàstica. No està realitzant tasques amb l’escolania, ni té responsabilitats de gestió dins de la comunitat. D’aquesta manera hem pogut comprovar, pas a pas, com és un dia habitual d’un monjo, en aquest cas de l’ordre benedictina. El Pare Emili, molt amablement, ens ha deixat que l’acompanyéssim i ens ha explicat algunes de les interioritats d’un dels monestirs més emblemàtics de Catalunya.

5.35h. El Monestir de Montserrat resta en silenci. Completament en silenci. De cop, però, sona un timbre estrident. Dura només uns segons i retorna el silenci. D’aquesta manera s’anuncia l’inici d’un nou dia a tota la comunitat. Comença la vida dins del Monestir.

5.40h. Al cap de cinc minuts sona, de nou, el timbre per si algun membre de la comunitat s’ha quedat adormit.

5.45h. S’abandona el timbre. Ara és el torn de la campanya. Sona un cop i de forma contundent. Aquesta, molt més dolça que el so escardalenc del timbre, anuncia que d’aquí quinze minuts començaran les matines al cor de la Basílica.

5.50h. De nou torna a sonar la campana. Aquesta fa saber a tothom que ja han d’anar fent via cap al cor. Els membres de la comunitat, des de punts diversos del monestir, van desfilant com a formiguetes. El cor està situat la part occidental de l’absis, entre la cruïlla del creuer i la part oriental de l’absis on es troba l’altar. Està completament revestit d’una fusta noble d’un color marró fosc gairebé negre. Hi ha dues files de bancs per la comunitat i dos petits banquets a l’interior destinats per aquells hostes que els vulguin acompanyar en les oracions. Just a l’entrada hi ha tots els llibretons per seguir les oracions. A una banda hi ha els llibres de les matines i, a un altre cantó, el de les completes.

6.00h. Comencen les matines. Tots els membres de la comunitat es van situant als seus respectius llocs. Al centre, en una cadira una mica més treballada, s’hi situa al Pare Abat. L’oració dura uns quaranta minuts aproximadament. Em comenta el Pare Emili, però, que els dies festius pot arribar a durar gairebé una hora.

7.00h. Quan s’acaba l’oració matinal el Pare Emili, que ajuda en la sagristia, es dirigeix cap a la Basílica per obrir els llums, portes i, en general, adequar tot l’indret per començar a rebre els feligresos. Abans, però, sol destinar una estona a l’oració personal en alguna de les capelletes laterals. A aquesta hora del matí la Basílica imposa. Està completament buida i el silenci és total. Es pot escoltar tot: fins el més petit soroll de la fusta contraient-se, l’aigua escolant-se pels conductes, el vent com bufa o els meticulosos passos dels monjos des de la llunyania.

7.30h. Els membres de la comunitat, seguint el patró matinal, van apareixent de mica en mica i es van situant als bancs laterals de l’altar. A dos quarts de vuit, amb una puntualitat radical, comencen el laudes. En aquesta oració els acompanyen diversos feligresos –que es situen als primers bancs de la Basílica de Santa Maria- i participen en la pregària comunitària. Molts d’ells són matrimonis hostatjats dins del mateix monestir.  L’oració dura uns vint minuts. Un cop finalitzada la comunitat van cap al menjador. És l’hora d’esmorzar.

8.00h. L’esmorzar és l’únic àpat on la comunitat no segueix un patró de comportament conjunt. L’esmorzar –que està composat per torrades, melmelada, llet i cafè- se’l va servint cada un dels monjos de forma individual. A diferència del dinar i el sopar, el monjos parlen entre ells d’una forma molt discreta. Quan un acaben d’esmorzar poden marxar a realitzar la feina que tinguin assignada.

8.30h. El Pare Emili avui, per exemple, té assignada la tasca de la porteria. És a dir, és el responsable de rebre a la gent que entre a dins de les dependències del monestir. La porteria està ubicada just a l’entrada del monestir: entrant a mà esquerra. Es pugen unes escales de pedra, es prem un timbre i, sense més dilacions, t’obren la porta. L’estona que el Pare Emili no rep visites aprofita per llegir. Té el Nou Testament entre les mans i en va fullejant parsimoniosament. Moltes de les feines del monestir són rotatòries. Cada setmana van canviant. Avui li ha tocat al Pare Emili, però, demà mateix és molt possible que ho realitzi un altre monjo de la comunitat. Hi ha diverses tasques que poden anar des de la lectura fins a feines de conservació del jardí, del claustre, etcètera.

10.30h. El Pare Emili abandona la porteria per retornar a la sagristia. A les onze comença la missa i ha de començar a fer preparatius: obrir els llums, preparar la roba o, si s’escau, acompanyar algun dels monjos que van amb cadires de rodes a accedir a l’altar. Avui també prepara l’encens. L’estona prèvia a la missa la sagristia és un anar i venir de monjos. L’estampa és curiosa. Amb menys de cinc minuts el paisatge canvia completament: passa de no haver-hi ningú a gairebé no cabre-hi ni una agulla. Els monjos van arribant per les escales i passadissos que van a parar al passadís que separa la sagristia de l’altar. Els monjos, un cop vestits, es van situant en dues files. La fila respon a un ordre determinat: es van ubicant en funció de la seva entrada dins de l’orde dels benedictins: de més a menys antiguitat. La fila ocupa tot l’espai central de la sagristia.

11.00h. Sona una campaneta i els monjos emprenen el pas. Surten per la porta lateral de l’altar i, com mana el ritual, van a ocupar els bancs laterals. La missa, avui, no l’oficia l’Abat sinó un altre monjo de la comunitat. L’Abat amb els priors i el sotsprior estan en una bancada diferent de la resta de la comunitat. L’església està força plena. És força curiós veure com una nombrosa part dels feligresos són sud-americans. Em comenten que cada vegades hi ha més presència d’immigrants de països d’Amèrica del sud. En molts aspectes sembla que Montserrat vagi sempre un pas més endavant que la resta del món. La missa no dura més d’una hora.

12.00h. Al finalitzar la missa el Pare Emili queda amb un matrimoni que li ha demanat trobar-se. Em comenta que aquestes trobades són força usuals. L’hora i mitja que separa la missa de l’hora de dinar els membres de la comunitat el destinen a feines personals o comunitàries. Llegeixen, preparen oracions, estan a la porteria, al jardí, responen correus electrònics, etc.

13.30. És l’hora de dinar i els monjos van cap al refetor. La sala té una ambient quasi litúrgic. El refetor, que data del segle XVII, va ser reformat el 1925 per Puig i Cadafalch. En l’extrem presidencial, hi ha una absidiola recoberta de mosaics que representen el Crist en Majestat. A l’extrem oposat, hi ha un tríptic pintat per Josep Obiols sobre tres escenes de la vida de sant Benet. I al centre, una trona de pedra pel lector. A la part central hi seu tota la comunitat i a la taula principal el Pare Abat (que presideix la sala) amb els priors i els hostes del monestir. Abans de començar a menjar fan una pregària i, tot seguit, un monjo instal·lat en el petit empostissat llegeix un llibre de temàtica religiosa. El menjar, com tota la vida benedictina, és molt auster. Es menja dins d’un escrupolós silenci que tan sols és trencat per la lectura i els petits sorolls inevitables dels plats, els coberts i les cadires. En finalitzar l’àpat sona una campana i es realitza una segona oració conjunta. Els primers en abandonar la sala són el Pare Abat, els priors i els hostes. Darrere seu desfila tota la comunitat.

14.15h. Després de dinar els monjos tenen una estona de descans. Alguns passegen pel jardí, altres llegeixen, parlen entre ells o, fins i tot, aprofiten per fer una breu migdiada.

15.00h. És l’hora de la nona i tota la comunitat es reuneix, de nou, per fer l’oració. Aquesta es realitza a la sala capitular, una de les zones més senyorials del monestir. La sala està conformada per un semicercle de cadires i al centre s’hi situa al Pare Abat amb els priors. Al mig del cercle hi ha un faristol de fusta amb l’ordre de Sant Benet. La sala capitular, a part de ser la cambra on es fa la nona, és el lloc de trobada de la comunitat monàstica per a les sessions importants. La nona dura un quart d’hora aproximadament. Quan s’acaba tots els monjos van a fer les seves tasques particulars. Les tasques, evidentment, canvien al llarg de la setmana, ja que no és igual durant la setmana, que hi ha els escolans, que al cap de setmana quan aquests ja no hi són.

18.15h. Quan s’aproximen les sis de la tarda el Pare Emili es dirigeix a tancar el cambril. Un cop tancat va cap a la sagristia per confeccionar tots els preparatius per les vespres.

18.45h. Comencen les vespres. A diferència dels dia d’entre setmana, als caps de setmana les vespres no tenen la intervenció final de l’escolania. L’oració dura uns quaranta minuts aproximadament. Tot i així, la pregària és seguida per molts feligresos que aprofiten el cap de setmana per anar fins al monestir.

19.30h. Quan s’acaba la pregària és el moment d’anar tancant-ho tot. El Pare Emili, conjuntament amb altres monjos, comencen a cloure la Basílica de Santa Maria i el camí de l’Ave Maria. A les vuit, tal i com diu el paper informatiu de l’entrada, el monestir tanca les portes a les visites. Això sí: em comenten que excepcionalment si hi ha grups o es demanen pregàries col·lectives s’accepta endarrerir l’hora del tancament.

20.15h. Sopar. El sopar segueix el mateix patró de ritual que l’hora de dinar. Pregària d’inici, lectura durant el transcurs de l’àpat i pregària final. Les tasques de servir el menjar, igual que la porteria, són realitzades per monjos de la comunitat.

20.45h. Abans d’arribar a les 9 de la nit i, quan la comunitat ja ha sopat, en una sala annexa del costat del claustre neoromànic es fa una estona de recessió en comunitat. A la sala hi ha els diaris del dia, revistes, jocs de taula i llibres perquè els monjos disposin d’una estona distesa. Al cap d’una estona, però, es fa una xerrada conjunta. El Pare Abat reflexiona amb la comunitat de diversos aspectes, els explica a on ha anat aquell dia (avui, per exemple, ha anat a la beatificació del Dr. Samsó a Mataró) o parlen d’algun tema d’actualitat. Quan finalitzen el col·loqui tota la comunitat enfila cap al cor per dur a terme les completes, l’última oració comunitària del dia abans d’anar a dormir.

21.15h. Les completes és una oració curta. Dura, a molt estirar, uns quinze minuts. L’escenificació és idèntica a les matines. L’única diferència, a part de l’oració i els càntics, és que la comunitat arriba gairebé en grup i que, un cop acaben, tots es dirigeixen cap a les seves habitacions, sols i en silenci. Bé, alguns aprofiten per connectar-se a internet, llegir les notícies o respondre la correspondència. La vida en comunitat, però, s’ha acabat. Això sí: fins el dia següent.

Just quan la majoria d’enquestes pronostiquen una de les desfetes més espectaculars del socialisme català apareixen presumptes corrupcions per totes bandes. Curioses coincidències. Ara que els socialistes noten l’alè de l’abisme al seu clatell opten per obrir el ventilador i començar a escapar calúmnies. Difama que alguna cosa queda. La nova manera de fer política que es predicava des del carrer Nicaragua s’ha reduït a simple estètica. Quatre paraules de teleprompter i una mica de Photoshop. Res més. Com que els jocs d’hivern, les consultes ciutadanes i les multitudinàries obres urbanes no han fet capgirar les estrepitoses  dades electorals han escollit l’última situació: enfonsar-ho tot i que jugui l’atzar. La vella retòrica de sempre: intentar que les teves problemàtiques impregnin a tothom. Quan no pots foragitar els fantasmes sempre els pots mirar d’encomanar.

Els socialismes desprenen tuf a derrota. Per més retocs estètics que pugui arribar a fer, no se’l poden treure de sobre. N’estan xops. Enfront d’aquesta nova situació intenten construir un nou escenari: si no em voten a mi que no votin a ningú. Per tant, barra lliure i merda per tothom. La situació és nova i el descrèdit cada dia és més generalitzat. Un punt més pels estrategs nicaragüencs. Ara bé, sembla que no han calculat que si s’enfonsa el vaixell ells seran els primers que tastaran l’aigua.

Pim, pam, pum. Som un país petit, reduït i esquifit. Som amants del maniqueisme, del pit i collons i de les proclames estèrils. Pim, pam, pum. Tendim a fixar dates i ultimàtums, a creure en les solucions miraculoses i en remeis innegociables. Al capdavall som gent de fe. Això sí: d’una fe simple, simplista i simploide. No ens agraden les complexitats de les grans creences: preferim els horòscops. Pim, pam, pum. No analitzem, no valorem, no sospesem. Esperem que baixi el marcianet, ens prediqui la bona nova, ens perdoni els pecats i ens condueixi a la vida eterna.  [CONTINUA]

Poc a poc sembla que va tornant l’estiu mentre la calor va desdibuixant les rutines. Desmuntem els sòlids esquemes dels períodes hivernals, anem difuminant els horaris i alleugerint els rígids tempos de treball. Si el fred ajuda a jerarquitzar, la calor és, sens dubte, un dels millor aliat de l’anarquia. Després de Sant Joan els petits hàbits i rutines s’impregnen d’un clima relaxat i estranyament festiu. És curiós comprovar com, tot i els múltiples canvis que anem fent al llarg de la vida, l’esquemàtica organització del calendari escolar resta inalterable al pas del temps.

Quan arriba l’estiu molts intentem distanciar-nos del nostre dia a dia per aparcar vicis, corregir manies i apaivagar l’estrès. Cerquem aquella distància física que, al capdavall, t’acaba aportant una distància emocional. Alguns marxen a l’altra punta de món, d’altres canvien de residència i, la gran majoria de mortals, intentem canviar alguns petits detalls de la quotidianitat. El meu canvi, per simplista que pugui semblar, consisteix en canviar de bar. Si a l’hivern, com he escrit algunes vegades, és temps d’Inzòlia, l’estiu és temps de Coro.

Quan el sol comença a perdre la seva intensitat és l’instant idoni per instal·lar-se a la terrassa del Coro. És el moment per quedar amb els amics, retrobar a vells coneguts i prodigar-se entre la vilafranquinistis imperant. Un te fred i unes patates amb suc acostuma a ser un bon preludi. Som una vila de costums i l’estiu és, sens dubte, temps de Coro.

Els meus coneixements d’economia són més aviat escassos. Tot i estudiar economia a la universitat, sóc incapaç de preveure i mesurar la gran majoria de receptes econòmiques. Tampoc m’atreviria a donar molts consells sobre la matèria. Ara bé, no estic sol. De fet, tinc la sensació que la immensa majoria d’experts en temes econòmics tampoc han estat grans gurus en temps d’incertesa. Tot i els múltiples profetes que ara surten de sota les pedres, ben poca gent havia previst la magnitud de la crisi econòmica.

El mateix Hayek, de fet, ja carregava contra els profetes de l’economia explicant que, tot i les múltiples teories, els cicles econòmics tenen un alta carrega sociològica difícil de predir.

Maquiavel explica en “El Príncep” que moltes de les crisis dels estats –ell parlava d’escàndols públics- són com la tuberculosis. Maquiavel escriu: “En aquestes coses passa com diuen els metges de la tisi, que al principi és fàcil de guarir i difícil de conèixer. Així mateix passa amb les coses de l’Estat, que coneixent-les amb temps als mals que se’n deriven es guareixen de seguida; però quan, per no haver-los descoberts, arrelen i creixen de tal manera que qualsevol els reconeix però ja no hi ha remei.”

Estic convençut que hi ha remei. Això sí: com també diu Maquiavel, aquest passarà forçosament per no acontentar a tothom.

Què va primer fer ràdio en català o fer bona ràdio?

Primer s’ha d’intentar fer bona ràdio. És després quan et planteges si la fas amb una llengua o amb una altra. El primer que t’has de plantejar, no només a la ràdio sinó en tots els camps de la vida, és intentar fer les coses de la millor manera possible. Allò de la feina ben feta, vaja. Afortunadament la majoria de gent escull els productes en funció de la seva qualitat. És a dir, busca l’excel·lència, allò que es fa ben fet. Fer ràdio en català, al capdavall, no és res més que un accident geogràfic. Nosaltres principalment treballem per fer bona ràdio i si la fem en català és, simplement, perquè residim a Catalunya.

La idea de crear el grup Flaix com va sorgir?

Doncs després d’haver treballat a Tv3 i Catalunya Ràdio ens va semblar –al Carles Cuní i a mi- que fóra bo crear una ràdio privada en català. Bé, que seria bo i que tindria un mercat assegurat, ja que de cara el jovent no hi havia absolutament res. Catalunya Ràdio ocupava un espai concret, important i molt consolidat, però no hi havia cap fórmula radiofònica potent, privada i en català.

I actualment, que ja hi ha iniciativa privada, Catalunya Ràdio continua sent important?

Potser no ho continua sent tant com abans però juga el seu paper. Els temps han canviat i les preferències es reajusten. En canvi la televisió sí que ho és. És a dir, continua sent important i potser molt més que abans. Durant aquests trenta anys encara no s’ha aconseguit que la llei dels tercers canals i la llei de l’audiovisual s’apliqui i s’adapti a aquesta suposada pluralitat lingüística que presenta l’Estat espanyol. És indignant que es faci una llei, se salti a la torera i no passi res.

Què suposaria el seu compliment?

Doncs que el canals privats que emetin en territoris on, a part del castellà hi hagi una altra llengua oficial, ho facin també amb la llengua del territori. Això no s’ha contemplat mai. S’han anat autoritzant emissores privades sense demanar-los cap mena de contrapartida cultural o lingüística.

Continuant amb els mitjans catalans: vostè ha estat molt crític amb les últimes decisions de Catalunya Ràdio. Per què?

Home, Catalunya Ràdio ha estat líder durant molts anys i crec que ha malversat una gran part del seu capital amb molt pocs temps. Per descomptat que hi ha persones que poden prendre males decisions en un moment determinat. Tots en equivoquem, forma part de la vida. Ara: no d’aquesta manera i mai de forma tan repetitiva. S’han pres una sèrie de decisions que cap altre mitjà –públic o privat- gosaria prendre amb aquesta alegria. No podem desprendre’ns de professionals com el senyor Bassas, per posar només un exemple, d’aquesta manera d’actuar. No entenc que s’està fent a Catalunya Ràdio, la veritat. No voldria ser malpensat però, no ho entenc. M’és impossible de concebre que tantes males decisions siguin, tan sols, fruit d’un seguit d’errors.

Aquest malestar que hi ha amb Catalunya Ràdio i amb TV3 és un mirall de l’estat d’ànim de la societat catalana?

És cert que hi ha un malestar i està força estès. Ara: no és generalitzable per tothom. De vegades sembla que els mals d’alguns siguin els mals de tots.

Ho deia perquè vostè s’ha significat amb molta força últimament.

Suposo que ens estem fent grans i el temps ens va escarmentant-nos a tots. Però no només a mi. Hi ha molta gent que havia ocupat funcions de govern a les primeres legislatures del president Pujol i que, sense ser gaire sospitosos de ser uns independentistes abrandats, han arribat a la mateixa conclusió que jo.

I quina és aquesta conclusió?

Doncs que no hi ha encaix possible amb Espanya. Hi pot haver tolerància, submissió o més peix el cove. Tot això hi pot ser. El que no hi pot haver és encaix. És impossible: aquesta gent no ens volen. Racionalment és innegable afirmar que la independència és, aquestes alçades, l’única via possible perquè puguem avançar. Podem continuar vivint d’aquesta manera, és veritat. Ara: aquesta no és la meva esperança. Jo no vull continuar així.

Estem en un moment decisiu com a país?

Em sembla que sí. Com a mínim tinc aquesta sensació. Desconec si seran uns anys, uns dies o es reduirà a unes eleccions. No ho sé. Ara, el que tinc clar és que hem cremat una sèrie d’etapes a un ritme vertiginós.

Diuen que el nacionalisme es cura viatjant. Em sembla que no és el seu cas, oi?

No és que es curi: el nacionalisme augmenta i molt. Quan comences a comparar-te amb d’altres països acabes preguntant-te: quants anys més ha de durar aquesta broma? Quants anys més tardarem a aparcar definitivament l’ambigüitat? No ens ha de fer por definir reptes i objectius. Hem de planificar com volem que sigui el nostre futur. I amb això hem de tenir una cosa ben clara: l’encaix polític amb Espanya, si no passa per dos Estats independents, és, a dia d’avui, absurd.

I com es fa això?

Doncs posant-nos d’acord. Aquesta idea és compartida per molta gent i de partits molt diversos. És un projecte que ha de tenir una vocació oberta, integradora i transversal. Deixem-nos de declaracions de bones intencions i de baralles partidistes i comencem a remar plegats. Als partits espanyols no els costa gaire posar-se d’acord. Ho han demostrat al País Basc i ho poden demostrar a Catalunya. De fet, ens ho diuen força sovint i sembla que nosaltres no ho vulguem entendre. Tan difícil és entendre això?

Sembla que sí.

Doncs no ho entenc, la veritat. Quin problema hi ha? Quina és la pròxima excusa? Ja no valen més excuses. Abans deien que havíem d’ajudar Espanya a modernitzar-se. Molt bé, d’acord: ajudem-la. Després van dir que tocava sumar esforços per construir una única Europa. Fantàstic, tot units: fem-ho. Després de tot això, la pregunta que ara ens hauríem de fer és: quan ens toca a nosaltres? Per què vist com està tot plegat, potser començaria a ser el moment que ens ajudéssim a nosaltres mateixos, no?

Fa unes setmanes Manuel Fraga i Miquel Roca van mantenir un encesa confrontació que, tot i ser molt il·lustrativa per entendre l’actual divorci que s’està produint entre Catalunya i Espanya, va passar inadvertida per la majoria dels mitjans. Roca i Fraga –dos dels pares de la santíssima Constitució- van assistir en un dels molts actes commemoratius que any rere any es dediquen a la seva esquizofrènica filla.  [CONTINUA...]

Sortíem de Barcelona a les deu del matí. El sol apareixia tímidament mentre queien quatre gotes mal comptades. La destinació era Gósol, un petit poble del Bergadà situat just als peus del Pedraforca . Havia quedat amb el mossèn Ballarín a les dotze del migdia per fer-li una entrevista i, ja de pas, conèixer una mica el territori que rodeja lamàgica muntanya. Tot i que m’havien parlat molt del Pedraforca mai havia tingut l’ocasió de veure’l  cara a cara. El punt del migdia el sol brillava intensament, l’aire era fred i la vegetació –degut a les pluges nocturnes- irradiava uns colors vius i espurnejants.

Gràcies a la parsimoniosa conducció de l’Albert –la meticulositat personificada- podíem apreciar tots els contrastos del paisatge. Des de Barcelona fins a Gósol travesses per una infinitat de paisatges brutals. Tots ells amb el un encant particular. Des de l’estructura racional de ciment metropolità fins a l’estructura feréstec dels Pirineus passant per l’ordenada planificació dels cultius o les immenses esplanades del Vallès. Havíem necessitat menys de dues hores per contemplar la serra de Collserola, travessar per sota la imponent muntanya de Montserrat i acabar bocabadats davant l’erecte Pedraforca parcialment nevat.

Mar, planes, cultius, pujols, muntanyes, platges, cales i penya-segats. Neu, pluja, sol i boira. Els contrastos paisatgístics i climàtics de Catalunya, com va escriure el mestre Pla, són així: variats, vastos i inaferrables.

Book.

Les extraordinàries peripècies d’Esquerra comencen a ser dignes d’estudi. La setmana passada van començar proposant un govern de concentració nacional, van prosseguir demanant un front comú dels partits catalans a Madrid i van acabar-la desmarcant-se de la preuada unitat que tant havien demanat. I bé, per si no fos suficient, mentre el partit es desmarcava de la unitat en seu parlamentària la intentava reconstruir a l’Ajuntament de Barcelona. Amb menys de quinze dies els republicans han interpretat tots els papers de l’auca. Quan toques una peça on no hi acabes d’encaixar solen aparèixer aquestes rocambolesques simfonies. ERC interpreta la simfonia sobre la marxa i, des de fora, només escoltem les estridències. Volen ser d’esquerres, liberals, conservadors, republicans, socialistes i capitalistes. Intenten ser-ho tot sense renunciar a res.

“Quan va ser construïda la font monumental al centre de la plaça d’Espanya, obra de Josep Maria Jujol, Francesc Pujols el va felicitar per la bellesa del monument. L’arquitecte va dir: Vostè és dels pocs a qui agrada. El que no comprenc es que no agradi a tothom, perquè tota la font està copiada de coses bones“.

Potser és aquest el drama dels republicans: que tot i les brillants còpies, la seva construcció no acaba de tenir coherència.

S’explica per aquests móns de Déu que els fucionaris no són ni objectius ni neutrals.  

És evident que tots voldríem que les consultes independentistes fossin majoritàries i que, enlloc d’un 20%, hi hagués un 60% o un 70% de participació. Ara bé, fora bo –ni que sigui per deixar-nos de laminar l’autoestima- que no ens obsessionéssim amb les xifres. És més, si ens hi hem d’obsessionar hem de tenir en compte que un 20%, tal i com està el país, és una participació més que acceptable. Unes consultes no vinculants,  desorganitzades, algunes d’elles mal plantejades i la gran majora engendrades amb una sabata i una espardenya han aconseguit portar a votar 1 de cada 5 catalans fins a dia d’avui. És a dir, sense grans mitjans i amb més bona fe que experiència ja han anat a votar mig milió de catalans.

L’èxit d’aquests consultes és, al capdavall, realitzar-les. És a dir, poder votar i iniciar un camí que sembla que no tenir aturador. Per molt minimalista que pugui sonar aquest plantejament és evident que s’ha fet un salt brutal amb molt poc temps. Fa tan sols dos anys ningú s’hauria imaginat que l’agenda independentista centraria el debat polític. Avui, encara que alguns ho vulguin amagar, l’independentisme és una peça clau en el debat electoral. A base de retòrica hem anat normalitzant els conceptes i hem anat fent caure les màscares. Amb aquestes consultes estem aconseguint que la gent parli obertament i pregui posició. I això ja un pas gegantí. Sense anar més lluny, aquest diumenge anava en metro pel centre de Barcelona i dues noies –una d’elles castellanoparlant- estaven discutint sobre la independència. A elles, fora de tota paranoia guerracivilista, el que els preocupava realment era saber a quina lliga jugaria el Barça. També parlaven de calers, però el tema que veritablement els obsessionava era el Barça. A alguns els pot semblar supèrflua la qüestió –i potser ho és-, el fet, però, és que parlaven d’independència com aquell qui comenta la cartellera del cinema. El debat, de mica en mica, es va normalitzant.

No fa gaires dies el Marc, un amic meu de la universitat, m’explicava indignat que no podia volar des de Barcelona a no sé quin país perquè un acord entre Espanya i el país en qüestió impedia que els vols passessin per la capital de Catalunya. O la Maria, la meva companya de pis, em deia fa unes setmanes que unes amigues seves d’Andalusia rebien el doble de calers que ella alhora d’aconseguir unes beques per estudiar a l’estranger. Els dos –i aquest és el punt innovador del debat- ho vinculaven tot a Espanya. Ja sé que no és generalitzable, però, és una evidència evident (que deia aquell) que, de mica en mica, la pluja va calant.

El diumenge passat, després de saber el resultat de les consultes, el Pol Cruz, un actiu patriota gironí, tot i mostrar-se satisfet amb els resultats es lamentava dient que no veia quan arribaria el revulsiu de tot plegat. És a dir, no albirava el desllorigador que ens conduiria cap a la independència de forma definitiva. Crec que la proximitat i la dinàmica del dia a dia ens ha fet perdre la perspectiva. La miopia nacional no ens deixa observar amb claredat el procés que estem vivint. Potser és veritat que les consultes són, ara per ara, de consum intern. I segurament és veritat que no seran un punt d’inflexió.  La qüestió, però, és que hi són i que anem avançant. És a dir, que el procés (el revulsiu que deia el Pol) no ha fet més que començar. Hi som a dins, l’estem vivint.

Òmnium - Alt Penedès

www.omnium.cat

]]> http://www.guillemcarol.cat/?feed=rss2&p=1790 http://www.guillemcarol.cat/?p=1786 http://www.guillemcarol.cat/?p=1786#comments Thu, 22 Apr 2010 07:31:18 +0000 Guillem Carol http://www.guillemcarol.cat/?p=1786 El tuf electoralista que desprèn el debat del padró comença a ser perillós. En certs assumptes, si es vol ser responsable, no es pot anar a missa i fer repicar campanes. El problema no és el padró. De fet, el padró és un mer tràmit administratiu que serveix per quantificar les persones que resideixen dins d’un municipi. És a dir, no empadronar a l’immigrant irregular no soluciona el problema. Eliminar-lo d’una llista no significa esborrar-lo del mapa, fer desaparèixer el problema. Aquest segueix existint i, fins i tot, pot augmentar. El fet de no empadronar-lo comporta deixar de controlar un nombrós grup de la població potencialment problemàtic.

És veritat que la legislació espanyola és contradictòria en aquesta matèria. I sí: també és veritat que l’administració local, si no se’ls dota de més recursos, li és terriblement dificultós gestionar la immensa onada migratòria dels últims anys. Tot això és cert i s’ha de denunciar. La solució, però, no passar per delimitar el padró i els drets que aquest comporta.

Els successius governs espanyols (socialistes i populars) ens han conduït fins aquesta situació. Entre els anys 2000 i 2005 es va legalitzar la situació de més d’un milió de persones. En conseqüència, en tan sols cinc anys, moltes poblacions catalanes han doblat la taxa de nouvinguts. La bonança econòmica de l’última dècada ha evitat que aquest brutal augment generés grans conflictes. Els bons temps, però, s’han acabat i la crisi econòmica ha castigat, sobretot, aquesta nova immigració. Criminalitzar-la és un error. Al capdavall n’és un afectada més. Així, doncs, no tenim cap més camí que afrontar la situació. I afrontar-la des de l’honestedat i abandonant els electoralismes estèrils. Per començar fora bo que assumíssim que els immigrants arribats durant aquests últims anys ja no marxaran. Per tant, la integració social, l’assumpció d’una identitat (o no) compartida i la regulació de la seva situació serà el veritable cavall de batalla. Pensar que negant el padró finalitzarà el problema de la immigració irregular és tan absurd com creure que eliminant les oficines de treball es pot acabar amb l’atur.

Avui fa 5 anys. Des de llavors ha plogut molt. És bàsic llegir el gran Ferran Sáez: “L’home del caramels”

L’espectacle que es va viure ahir al matí va ser esperpèntic. Va tenir punts còmics, ridículs i, fins i tot, delirants. En alguns debats radiofònics semblava que s’estigués debatent el final de l’espècie humana. Tampoc n’hi havia per tant. El més sorprenent de tot plegat, però, eren les cares d’estupefacció que mostraven alguns corresponsals i tertulians en cada una de les connexions televisives davant de la seu del Tribunal Constitucional. Com si es tractés de la gala dels Òscars, els diversos reporters anaven narrant minut a minut els transcurs de l’opereta. Que si ara van esmorzar, que si després fan un cafè, que si un és més conservador o que si al cafè s’hi posen sacarina enlloc de sucre. La qüestió era tenir-nos animats. [ CONTINUA]

Diumenge onze d’abril. Tres quarts d’una del migdia. Un sol de justícia cau sobre la deserta plaça del poble de Can Cartró. Avui es recull anticipadament el vot de cara les consultes del 25 d’abril. Aquesta serà la tercera onada de consultes independentistes que es celebren a Catalunya. La plaça està completament buida. Bé, buida del tot no: hi ha dos nois sota una carpa (un d’ells, el Fèlix, amb una joiosa samarreta de Barça que desprèn triomfalisme) que des de les onze del matí estan esperant que la gent hi vagi a dipositar la papereta. De moment han votat 13 persones. És a dir, comptant que a Can Cartró hi ha un cens de 160 persones el vot anticipar ronda el 8%. Sembla que aquesta tercera tongada de consultes sigui més silenciosa. Potser ha perdut força mediàtica respecte les anteriors. Però vaja: tots els esdeveniments a base de repetir-los perden rellevància informativa. És lògic, normal i natural. En aquest cas, però, el que compte és el treball i és la normalització de l’acció. El fet de declarar-se independentista, amb molt poc temps, s’ha normalitzat a base de retòrica. La gent surt de l’armari amb total normalitat. La setmana passada, sense anar més lluny, Justo Molinero va donar suport a les consultes independentistes de Cornellà. Fa un temps això hagués estat impensable. Entre tots anem guanyant partides. La retòrica és important ja que el desig augmenta a còpia de verbalitzar-lo.

Els pobles es van mobilitzant, la gent parla i es genera debat. El discurs va calant. De mica en mica, abandonant les grans estridències però sense treves ni descans, el moviment independentista va agafant força. La musculatura va creixent, es va reforçant i es normalitza. El dissabte, abans d’anar a comprar els diaris i recollir l’àvia per anar a dinar, vaig anar a votar. Vaig votar afirmativament sabent que arribaria a casa i, de moment, seria que no. Són les complexitats del procés. Ningú ha dit que fos un camí fàcil. Ens espera un immens treball encara. Tots els grans objectius col·lectius, però, necessiten gent disposada a treballar amb perseverança, il·lusió i paciència. Nosaltres, per sort, la tenim.

És cert que aquesta tercera onada de consultes ha perdut força mediàtica. Però la gent, de forma completament anònima, va sortint, es va mullant i va agafant consciència. El missatge va guanyant adeptes i va calant com la pluja fina de primavera. Possiblement les consultes no seran el desllorigador de tot plegat. Segurament no hi ha haurà un desllorigador màgic que ens condueixi a la independència. No hi haurà un dia i una hora assenyalada. El camí pot ser llarg, però el que compta és fer camí. Hi ha un clàssic espanyol que ho expressa a la perfecció: “caminante no hay camino, se hace camino al andar”. El 25 d’abril, doncs, haurem fent una mica més de camí.

BarçaMessi

Ens han parlat de la pluja fina, de la democràcia participativa i, fins i tot, han creat un departament de participació ciutadana. Sempre han estat molt de la participació ells. Això sí: només d’aquella participació que es limita a les floritures, els petonets i les abraçades. Ara: quan aquesta és contrària a la doctrina governamental es converteix, directament, en una participació crítica i destructiva. Són així ells. Quan tens El Periódico, El País, El Público, la Com, Catalunya Ràdio o Tv3 –per citar-ne només alguns exemples- predicant les benaurances tripartites sona estrany i violent que de cop algú aixequi el ditet o, simplement, no et rigui les gràcies. Tots aquells que no combreguin amb la doctrina tripartita seran etiquetats d’heretges, dretans, reaccionaris o, fins i tot, de col·laboracionistes de l’establishment. [CONTINUA]

Fa dues setmanes es va estrenar rodalia.info, una pàgina web engendrada pel Roger Melcior, un estudiant de ciències polítiques a la Universitat Pompeu Fabra que estava tip de la pèssima informació que oferia la Generalitat sobre els constants retards dels trens de rodalies. Per pal·liar la desinformació governamental, el Roger va crear un portal on els ciutadans poden informar de les deficiències del sistema ferroviari mitjançant Twitter. A través del seus mòbils o ordinadors qualsevol ciutadà pot informar i ser informat en qüestió de segons. I bé, com era d’esperar, en menys d’una setmana, el web s’ha convertit en  un punt de referència per molts usuaris del servei de rodalies, fins al punt de substituir el portal que la pròpia Generalitat acabava d’estrenar.

Quan un govern és dèbil, li manca lideratge, no disposa d’un projecte integral de país i reacciona tard i malament, la societat li sol passar la mà per la cara. Ja va passar durant les intenses nevades, i ha tornat a passar amb la desastrosa gestió dels trens de rodalies. Davant la manifesta inoperància del Tripartit, la societat agafa la iniciativa i, fins i tot, acaba substituint el govern. La feina que suposadament hauria d’executar l’Administració, la realitzen ciutadans anònims, sense càrrecs ni sous. El govern és residual.

Vídeo de l’ACN. També podeu veure els vídeos de Tv3, Canal Català, Hospitalet TV etc.

Des de Joves d’Òmnium Cultural hem planificat un seguit d’actes per aquest tercer trimestre. Per una bada, hem estructurat un cicle d’esmorzars-debat al voltant de diversos temes. Amb els esmorzars es busca debatre sobre diferents temes en un format desenfadat i des d’una òptica jove. Aquests es realitzaran a la seu nacional d’Òmnium a 2/4 d’onze del matí d’alguns dissabtes. Per altra banda, hem muntat una sortida guiada per Montserrat que inclou una visita pel monestir, una xerrada amb el Pare Bernabé Dalmau i una excursió guiada per la muntanya. Però bé, com que això és una mica difús us exposo tots els actes amb els enllaços per apuntar-vos. Tots els actes programats són gratuïts. Sí, sí, ja ho sé: és gravíssim.

10 d’Abril – El futur de la Premsa a Catalunya [INSCRIPCIÓ]

-          Francesc Canosa, periodista i professor de comunicació de la URL

-         Vicent Sanchis, periodista, director de BarçaTV i vicepresident d’Òmnium Cultural

8 de maig – Les xarxes socials i les eines 2.0 han canviat la manera de fer política?

-          Toni Aira, periodista i Doctor en comunicació per la URL

-          Ernest Benach, president del Parlament (falta confirmació definitiva)

5 de juny –  Té sentit parlar de Països Catalans?

-          Jordi Muñoz, politòleg i articulista de l’AVUI

-          Àlvar Thomàs, membre del BLOC

SORTIDA A MONTSERRAT: 17 abril. [INSCRIPCIÓ]

-          La sortida inclou una visita al Monestir, xerrada amb el monjo encarregat de l’arxiu, una excursió guiada per la muntanya i altres. Hores: de les 10 del matí a 6 de la tarda.

D’aquí 15 dies surt el nou CD de Roger Mas

El passat divendres aquest setmanari que tenen a les mans publicava una entrevista al cap de l’oposició del consistori vilafranquí. La Judith Benages, utilitzant el temut estil Terribas, sotmetia a Francisco Romero a un seguit de preguntes força incisives a les que aquest, pobre, responia com bonament podia.

Romero té un problema. Bé, segurament en té més, però n’hi ha un que destaca per damunt de tots. El persegueix un pecat original del que n’és difícil escapar: la memòria col·lectiva. I és que la majoria de gent, amb tan sols un any, no acostuma a oblidar. És veritat que la memòria, quan hi intervé el màrqueting, pot arribar a ser selectiva. Hi ha algunes coses, però, que són difícils d’esborrar.

No sona gaire convincent que vagi predicant una nova manera de fer política quan, no fa ni dos anys, el seu partit tenia més similituds a un grupuscle de la màfia calabresa que a una secció política. Quan surts de l’infern i vols arribar al cel és necessari passar pel purgatori. I aquest pas, forçosament, demana temps. Per depurar els pecats és imprescindible demostrar un cert penediment públic. Les purgacions polítiques, si es volen fer bé, necessiten temps, calma, renovació i sinceritat. El temps els hi és escàs, la calma l’han perduda, la renovació és invisible i la sinceritat, de moment, no s’ha deixar veure. Vaja, que el vent els bufa en contra.

Qui n’ha begut - Mishima

La Pele marxa. Després de quatre anys a Barcelona se’n va veure món. Diu que estarà uns mesos a Madrid –que tremoli la capital d’Espanya- i després vol passar una temporada a Londres. Capçanes, Barcelona, Madrid i Londres. No està gens malament.

La Lídia –rebatejada com a Pele- va arribar a Barcelona fa quatre anys. Venia de Capçanes, un petit poble prioratí de poc més de quatre-cents habitants. Amb molt poc temps, però, es va aclimatar a la ciutat exprimit al màxim totes les seves possibilitats.

De fet, si la Pele es caracteritza per alguna tret en especial, és per la capacitat sobrenatural d’ exprimir, fins a l’última gota, tot allò que la rodeja. Absorbeix com una esponja. I a més, ho fa amb alegria, espontaneïtat i, sobretot, sinceritat. Gaudeix del que fa i en fa gaudir als qui l’acompanyen.

Aquests últims quatre anys he tingut la sort –i no ho dic per cortesia- de compartit molts moments amb ella. Moments singulars, especials i importants que, tot i no ser-ne conscient, t’acaben marcant.  Són aquells diminuts detalls que, com el vent a les roques, t’acaben modelant. Si amb el Graupera vaig aprendre a ser pacient, la Pele m’ha ensenyat a apreciar els petits detalls, a viure’ls intensament i celebrar-los com a únics. Ara diu que marxa. La trobarem a faltar. Gràcies, Pele. Bon viatge i molta sort!

.

Neva a Catalunya, les carreteres es col·lapsen i 200.000 persones es queden sense electricitat. Per si això no fos suficient, la Generalitat de Catalunya hi aporta al seu granet de sorra generant informacions i contrainformacions que ajuden a crear un immens caos comunicatiu. Gràcies als mitjans públics –que competeixen per ser el referent comunicatiu de l’esdeveniment- part de la població catalana opta per substituir els mecanismes institucionals d’informació pels mitjans de comunicació. Gràcies a la competència que hi ha entre els mitjans la població s’acaba informant. [CONTINUA...]

Josep Anglada ja és candidat. El passat dissabte es va presentar davant dels mitjans com una estrella de cine. Només s’ha de rascar una mica, però, per constatar que no ho és. Ara bé, entre tots hem construït un personatge i hem publicitat el seu discurs. D’una possible anècdota n’hem fet un fenomen. Els principals culpables són els partits polítics tradicionals. La seva manca de discurs envers la immigració ha estat l’aliment del regidor vigatà. Quan esquives la realitat i et sustentes sobre tòpics corres el risc de que algú altre et creí el relat.

Ara bé, els mitjans de comunicació també hi han ajudat. Fa unes setmanes el programa Salvados de la Sexta va emetre un reportatge on el líder populista n’era el l’estrella. El programa presentava la situació de Vic com un mer conflicte entre bons i dolents: l’Anglada, un home tarat, i la comunitat islàmica les víctimes del seu discurs racista. Sobre la pantalla quedava tot molt bonic. No hi havia cap mena de complexitat. Obviava, però, que la formació d’Anglada és la segona força política de l’Ajuntament de Vic i que l’han votat gairebé tres mil persones. El programa simplificava la qüestió d’una forma aberrant. Això sí: feien riure i van tenir audiència. N’estic segur, però, que si Anglada entra al Parlament ells seran els primers que posaran el crit al cel. Entre tots hem engreixat la bèstia i ara ens queixem perquè mossega.

ÀMBITS

- La Catalunya Plural [ Direcció Ferran Sáez]

- La Catalunya Global [ Direcció Daniel Ortiz]

- La Catalunya en xarxa [Direcció Pere Torres]

TOTES LES COMISSIONS [Documents el format ZIP]

The New Raemon [MySpace] , [Web] i [Bloc] 

M’aixeco tard. Ahir vaig estar fins a altes hores de la nit fent feina. Crec que em vaig adormir a les cinc. O potser a les sis, no ho sé. Sempre llegeixo i escric dins del llit fins que m’adormo. A la nit és quan millor treballo: tot està en silenci, ningú et truca, els diaris baixen la intensitat de les publicacions i la xarxa es tranquil·litza. Sens dubte és el millor moment. L’únic problema de la nocturnitat és el decalatge que forçosament pateixo amb la resta de mortals. Bé, també hi ha la son. Cada dia la suporto millor, però. Amb quatre o cinc hores en tinc suficient. Vaja, els cafès sempre hi ajuden, és veritat, però amb el pas de temps el cos es va emmotllant a les rutines com una petita arruga invisible.

M’aixeco. Són les dotze. Vaig lentament cap a la dutxa i obro l’aixeta perquè l’aigua es vagi escalfant mentre endollo l’estufa i col·loco l’estora. Em trec el barnús, el penjo en un petit clau que pretén ser un penjador i entro a la dutxa. L’aigua es va escolant finament per tots els racons del cos mentre els vaig repassant parsimoniosament. Finalment, obro la cortina per agafar el barnús i vaig caminant cap a la cuina per preparar-me el familiar vas de llet amb cola-cao. Avui sense galetes. Amb el got a la mà retorno a l’habitació. Engego el mac i comença a sonar l’últim CD de la Brigada. Com més l’escolto més m’agrada. Obro el Gmail. Veig a la bústia d’entrada un missatge del Jordi Llavina. Aquest acaba dient:

“a la terrassa de casa meva, la taula de teca fa hores que està parada per unes tovalles blanques, de quatre dits de gruix”.

No entenc res. De cop, però, obro la finestra i contemplo l’Eixample emblanquinada. Els flocs van caient lentament com si algú els frenés abans d’arribar a terra. La nevada es densa i constant. Des de la finestra, amb una mica d’esforç, puc veure el mar. Avui no volen les gavines.

www.fnecupf.wordpress.com

“No cal que hi creguin, actuïn com si hi creguessin i, finalment, hi acabaran creient.”

Goebbels

Jordi Pujol, tot i la seva edat (79 anys), presenta una agilitat mental i física envejable. De fet, així ho van poder constatar totes les persones (empresaris, polítics i funcionaris) que van assistir al dinar del Tribuna Oberta Vilafranca del passat dijous.

Després de l’àpat, Pujol va situar-se darrere el faristol i amb un discurs enèrgic, concret i sorprenentment metòdic va captar l’atenció de tots els comensals durant gairebé una hora. El discurs no era improvisat (fa temps que el va predicant per tot arreu). Això sí: tenia un marcat toc empresarial. Com ja va sent norma l’expresident va desgranar el relat en tres parts: la crisi econòmica, la crisi política i, finalment, els actius i les solucions per superar el delicat moment.

1. Crisi política

La crisi política actual, segons Pujol, no té un pare ben definit. És a dir, no té una única variable explicativa. Ara bé, d’entre les moltes variables n’hi ha una que és determinant: el tripartit. Pujol va apuntar cap a l’actual govern de la Generalitat com un del principals factors de la desorientació política que viu el país. Entre l’Espanya de la concòrdia que volia predicar el PSC –explicava Pujol- i la confrontació del “pit i collons” dels republicans en va sortir el Tripartit.

Segons el polític convergent la societat catalana viu instal·lada en un moment de pèrdua de confiança en ella mateixa i de manca de prestigi internacional. Part de culpa, segons Pujol, la té el govern espanyol que va definir com “el pitjor de la democràcia”. Ara bé, l’expresident tampoc esgrimia els catalans de totes les culpes: “hem fet coses malament i ens n’hem de responsabilitzar ja que només així ens en sortirem”.

2. Crisi econòmica

Pel que fa al complicat moment econòmic Pujol va reconèixer que, en part, és fruit del context mundial: és el resultat d’un temps on “s’ha estirat més el braç que la màniga i ara hem de ser prou humils per fer un pas enrere”. Això sí: també va assenyalar, de nou, a les administracions (locals, autonòmiques i estatals) carregant-los gran part de culpa. Pujol va criticar durament que les administracions no facilitin a particulars i empreses la sortida de la crisi sinó que, en molts casos, se’ls dificulti amb burocràcies estèrils, no donant-los crèdit o pujant-los els impostos.

3. Actius   

Després d’emmarcar i delimitar les dues crisis, Pujol, va fer una llista d’actius. Primer: en l’àmbit cultural estem en un moment fantàstic. Segon: estem invertint com mai en R+D. Tercer: en el camp de la medicina tenim professionals altament formats. Quart: hi ha gent que innova i crea empreses diàriament. Cinquè: som la comunitat autònoma que més exporta. Sisè: tenim un teixit associatiu i empresarial molt fort. Setè: hem demostrat en pitjors moments que ens en podíem sortir. Ara bé, Pujol va voler remarcar un factor determinant per sobre de la resta: la seriositat. Segons l’expresident durant aquests últims anys hem fet el ridícul en diverses ocasions. Per tant, si es vol restablir la confiança en les nostres pròpies forces és elemental deixar de fer el ridícul. Un consell que, tal i com està el pati, sembla el més complicat d’acomplir.

La imbecil·litat d’una part del jovent universitari sembla no tenir límits ni fronteres. Encara que sovint aparentin que ja no es poden superar, no saps ben bé com, però ho acaben fent. Si fa unes setmanes un petit grup d’estudiants… [CLICA PER CONTINUAR...]

Corro sota la pluja - Anna Roig i l’ombre de Ton Chien

L’autocrítica és necessària. De fet, m’atreviria a dir que és imprescindible. Ja vaig dir en el seu dia que això de les consultes, en funció del vent que bufés, podia acabar sent un trist foc d’encenalls. I és que la gran virtut de les consultes –que és estar organitzat des de la base- pot ser el mateix temps la seva gran debilitat. No hi ha cap organització sòlida, cap lideratge concret, ni cap mena de planificació.

Ja només per la il·lusió i el desacomplexament que generen el moviment és positiu. Milers de voluntaris destinen temps, diners i feina (de forma totalment desinteressada) a la confecció de les consultes. La pregunta, però, és si això ja és suficient. És a dir, si ens podem permetre que de 300.000 persones només en votin 60.000. Si volem guanyar –que suposo que és del què es tracta- són suficients aquests resultats?

A la consulta d’Arenys de Munt la reacció espanyola va ser esperpèntica. Semblava que Espanya s’estigués esquarterant. A les del 13D s’ho van agafar amb més calma, ja no fèiem tanta por. A les del passat diumenge, però, semblava que la histèria inicial s’hagués convertit en simple ironia.

Les primeres consultes semblaven el desllorigador màgic, el timbaler del Bruc que ens havia de salvar. En aquestes darreres, però, tinc la sensació que el timbaler s’ha quedat sense muntanyes.

Per sort, hi ha gent com el Roger Melcior que, amb el seu dia a dia, ens demostra que el país pot ser millor i que cadascú, si s’ho proposa, pot fer avançar aquesta complicada nació. No només les grans proclames, els pactes nacionals o les immenses manifestacions fan avançar el país. De fet, no cal ser polític, empresari o sindicalista per contribuir-hi. Tan sols és necessari tenir clar on estàs, comprendre les pròpies limitacions i, dins dels teus paràmetres, no renunciar a res. El Roger és l’exemple de les petites lluites diàries i dels petits triomfs col·lectius, aquelles que no s’acostumen a valorar però que trobes a faltar quan no els tens.

Vídeo de la campanya:  A la Universitat en Català.

Així és. Mazoni. Pròxim concert al Forat de Pany: 12 de març.

Myspace: [CLICA]

Web: [CLICA]

Després de 86 dies en vaga de fam va morir el dissident cubà Orlando Zapata. Gran part de la premsa catalana ho va relegar a una simple notícia breu. Les declaracions polítiques van brillar per la seva absència. Els defensors dels drets humans, els activistes pro-palestins i tots els progressistes que ens tenen habituats a fer grans marxes, concentracions i tota mena de manifestacions per causes llunyanes i remotes van callar. Un cop més –i cada cop amb menys motius- gran part de l’esquerranisme caspós va fer el joc el règim dictatorial cubà.

A l’hora de traçar línies és elemental saber amb qui jugues, de quina part estàs i fins on pots arribar. Molts dels europeus autodenominats d’esquerres sovint obvia quin és el seu bàndol i gràcies a quin sistema poden jugar. Per sobre de les dretes i les esquerres convé tenir present que juguem en el terreny de la democràcia. No es pot justificar el castrisme dient que és un règim d’esquerres ja que, a més de ser una premissa errònia, parteix d’un plantejament reduccionista. El fet que l’illa disposi d’un sistema sanitari o d’ensenyament força homologable (tot i que cada cop més discutible) no justifica l’absència de llibertat. No podem caure en la trampa de contraposar una sèrie de serveis socials a la manca de llibertat.

La llibertat no és negociable. La llibertat no és un joc que es pugui disputar per etapes i establir per terminis. La tens o no la tens. El castrisme mata, empresona i destrueix el pensament discordant. El castrisme ha empobrit una societat d’onze milions de persones que malviuen demanant almoines pel carrer. El poble cubà no ha escollit la situació que està patint. Cada vegada que algú justifica –ni que sigui tímidament- el castrisme està recolzant el pensament únic, la censura i l’assassinat. Està justificant, al capdavall, la seva manca de llibertat.

Genial. Per cert, com introdueix avui el Toni Aira: Manel o Amics de les Arts?

La rèplica de Melcior Comes. Sí, cert, d’acord, però…

Arrencada de cavall i parada de burro és possiblement la frase que millor definiria la curta trajectòria política de l’associació de Joan Carretero. Reagrupament, que va néixer com l’enèsima esperança blanca de l’independentsime, s’ha acabant convertint en un autèntic vodevil que, lluny de transmetre rigor i seriositat, sembla voler imitar les inestables pautes de les telenovel·les sud-americanes.

Primer pleguen uns, després dimiteixen uns altres, pel mig hi afegim una història sentimental entre el líder i una jove promesa, després hi incorporem un alcalde amb vocació de màrtir i un president d’un club de futbol que es deixa festejar per tothom. I bé, per si això no fos suficient, ho amanim amb una rocambolesca història d’intoxicacions periodístiques que vinculen la formació amb els serveis secrets espanyols. Vaja, que si Benet i Jornet hagués d’iniciar un projecte de serial televisiu amb RCat tindria material per uns quants capítols.

La darrera història la vam viure aquest dimecres quan va arribar a les redaccions de tots els diaris un hipotètic comunicat de Sandra Lomas, la jove que va tenir un affair amb Carretero, anunciant un futur acord electoral entre Carretero, Laporta i Nebrera. Finalment, i després d’haver estat publicat per alguns diaris digitals, la informació va quedar desmentida. Els dirigents de RCat, enfront de la calúmnies, van reaccionar dient que presentaran “accions legals” contra aquests “mitjans poc seriosos”. Un cop més la història es repeteix i es criminalitza el dit i no allò que apunta. Perquè si la qüestió és de seriositat potser seria convenient rebaixar-se la gepa pròpia abans d’apuntar a la gepa dels veïns.

Nou CD de la Brigada: “Les paraules justes”

L’Agustí Colomines fa referència (respon i complementa) al meu article del cap de setmana.

Després del magnífic concert a l’Heliogàbal avui toca al Forat del Pany. El vídeo no és qualsevol: és un Pelevídeo.

La crisi del PSC i, de retruc del Govern català, ha aportat una xifra al debat polític que, fins ara , desconeixíem completament. Fins el passat dilluns era impossible saber si el govern de Montilla tenia un projecte global de país i, si en tenien, en què consistia. Doncs bé, es veu que sí: que tenen un projecte i es pot explicar en menys de cinquanta minuts –que és l’estona que va durar la reunió entre del president Montilla i Ernest Maragall.

Amb aquest gest autoritari (que no d’autoritat)  es va tancar el debat: un dels pocs consellers competents del Govern es va veure obligat a rectificar públicament una opinió que, més que un judici personal és, aquestes alçades, tota una constatació de la realitat. De fet, no va opinar: va descriure una realitat de forma simple i concisa. Dir que “el Govern fa temps que va renunciar a un projecte de país”, parlar de “fatiga” de la fórmula tripartita i dir que “tot indica que [la ciutadania] no donarà suport a nous experiments ni artefactes inestables” no és cap gran descobriment.

El conseller Maragall, però, ha estat el nen torracollons que s’ha atrevit a dir en veu alta el que molts altres només comentaven entre passadissos. El rei va despullat –ha exclamat el titular d’educació. Mentrestant la resta dels socis del govern enlloc d’intentar vestir un rei que va ridículament nu, es dediquen a mirar amb cara de sorpresa les elementals constatacions del nen torracollons.   

I més papers…

www.sensemili.cat

Ara fa dos anys que em vaig fer soci d’Òmnium Cultural. Amb un grup d’amics buscàvem un espai transversal per fer coses pel país. Sí, ja sé que la idea pot semblar caduca i, fins i tot, arriba a sonar carrinclona, però era així: volíem implicar-nos d’alguna manera per construir país. Entre nosaltres teníem un perfil ideològic determinat. No és cap secret que ens distanciaven –i encara avui ens distancien- alguns matisos ideològics. També és veritat, que no combregàvem pas en la mateixa elecció a l’hora d’anar a votar. Però bé, aquests detalls no eren rellevants. El que ens unia era molt més que allò que ens separava i la voluntat de construir i d’avançar passava per sobre de les ridícules minúcies que ens dividien.

Vam mirar plataformes, associacions i altres llocs per involucrar-nos. I és que no són pas pocs els grupuscles nacionalistes que tenim a Catalunya. Finalment, però, vam topar amb una institució històrica del catalanisme –Òmnium Cultural- i amb una gent que, des del primer moment, ens va posar totes les facilitats per realitzar els projectes que teníem en ment. No ens van demanar cap carnet, ni ens van preguntar per sigles polítiques o tendències ideologies. Tan sols se’ns va demanar què volíem fer i què necessitàvem per fer-ho. Res més, així de simple i així de fàcil.

I bé, gràcies a l’entrega de tota aquella gent vam configurar la secció de joves d’Òmnium, una secció que intenta agrupar la gent més jove de l’organització tot fent sortides, xerrades, debats i trobades per tot el territori. A través d’aquest projecte, però, també vam descobrir una institució molt arrelada per tot Catalunya que treballava intensament des de molts fronts per situar la nostra cultura, la nostra llengua i el nostre país allà on es mereix. Vam trobar una institució moderna que podia fer els concerts més avantguardistes del moment sense descuidar la sardana. Una institució que  feia actes de referència a nivell nacional però que al mateix temps treballava incansablement poble per poble. Una institució que feia pomposes proclames i encapçalava manifestacions al mateix temps que organitzava classes de català per a nouvinguts.

Poques institucions del nostre país poden proporcionar la comoditat que garanteix Òmnium Cultural. Hi pots treballar des d’àmbits molt diferents sense preocupar-te per estèrils sectarismes o electoralismes rocambolescos. La prova de tota aquesta arenga publicitària que els estic fent la vam tenir a l’assemblea comarcal d’aquest dimarts. Hi havia gent de totes les edats. Uns, de ben segur, que prefereixen la sardana. Altres som més partidaris dels concerts. Uns ens comuniquem pel twitter o el facebook mentre que d’altres posaria la mà al foc que desconeixen completament aquests productes 2.0. El fet, però, és que estàvem allà reunits per treballar per Catalunya. Segurament no tots treballem per la mateixa idea de Catalunya. Això, al capdavall, és irrellevant. Això sí: tots tenim ben clar que volem fer avançar aquest país i que només podrà avançar des de la suma, des del consens i des de la concòrdia. Vivim en un país anòmal que no té espai per la treva, pels complexos o per les resignacions. Necessita gent disposada a treballar i Òmnium Cultural és, ara per ara, un dels millors antídots contra la resignació nacional.

Tinc la sensació que part de la classe política catalana obvia – o directament menysprea- l’importantissim avenç que ha dut a terme l’independentisme. Alguns voldrien que els seus falsos miratges encaixessin amb la realitat. Argumenten, des de la seva talaia impol·luta, que aquest moviment independentista és tan sols el resultat d’un període febril que es resoldrà amb un nou govern. Van equivocats. Hem cremat una brutalitat d’etapes amb un brevetat que espanta. No hi ha volta enrere. Molts discursos han caducat. Ja no ens serveixen els vells patrons pujolians.

Joan Sales, a través del personatges del Juli Soleràs, fa un paral·lelisme a Incerta Glòria que perfectament podrien aplicar-se molts dels immobilistes que van predicant la teoria febril. Soleràs afirma: “Vosaltres no teniu imaginació; us penseu que això és com un xàfec d’estiu que t’arreplega al ras i que després vindrà la sopa de farigola, la bona sopa fumejant a caseta, després de canviar-se els mitjons i la camisa. ¡Bona sopa de farigola tindreu! El que vindrà després serà la nàusea”.

Doncs bé, desconec completament què vindrà després. Sóc totalment contrari als estirabots i a les caramboles que es presenten com a dogmes. Sobretot quan sorgeixen de l’estómac i no tenen cap mena de projecció. Ara: hem d’entendre que les consultes, el malestar polític, RCat, les cinquanta mil plataformes sobiranistes o el fenomen Laporta no són una simple anècdota que puguem obviar.

I si no fos per la tendresa…

El personatge que encarna Tony Blair en la pel·lícula The Queen diu una frase que, ben possiblement, podríem aplicar a la malaltia endèmica que pateix l’independentisme català quan intenta estructurar-se en formació política. Blair, veient la desastrosa reacció de la reina Elisabet d’Anglaterra enfront de la mort de Lady Di, mira amb incredulitat al seu assessor polític i diu: “si us plau, que algú els salvi d’ells mateixos”.

I és que un té la sensació que gran part dels independentistes es fan trampes al solitari dins d’un agonitzant bucle. Primer s’inventen un discurs aliè a la realitat pensant que han descobert la sopa d’all, després juguen a fer-se la traveta entre ells i, finalment, -i això ja es marca de la casa- es lamenten pel fracàs, s’autoflagel·len però sempre acaben buscant fantasmes foranis. Sovint molts tendeixen a pensar que baixarà un marcià amb un platet volador que els eximirà les culpes i els conduirà cap a la independència. I, de fet, és així com molts benaventurats –partint d’aquesta idealitzada premissa i ignorant els intents fallits que els han precedit- segueixen de forma cega el marcià salvador. Lamentablement, però, la via no és tan fàcil i, per sort o per desgràcia, som un país massa petit per albergar tantes vocacions de màrtir, marcianet i salvapàtria.

Com que Catalunya no és un títol de pel·lícula i, de moment, el marcià no ha vingut, ens convé continuar treballant de forma obstinada. Potser lenta però serena, eficaç i constructiva. Descartes va deixar escrit: “Els qui caminen ni que sigui lentament poden avançar molt més, si segueixen sempre el camí dret, que no pas els qui corren però se n’allunyen”.

El catalanisme polític des de la Mancomunitat sempre ha tendit a guanyar més autogovern. Sempre. Potser el seu avenç ha estat poruc i lent. Ara:  ningú pot negar que s’ha avançat i que es continua avançant. Quan Catalunya tan sols tenia una incipient administració sense personal ni diners va avançar. Fins i tot quan no tenia administració pròpia –sinó que la tenia en contra-  va avançar.

Doncs bé, tot fa preveure que amb una administració pròpia, les fronteres afeblides i amb un món globalitzat continuarem avançant. Ara: fora bo i necessari deixar de fer el ridícul, rompre aquest bucle endogàmic i deixar-nos de fer trampes al solitari. Només nosaltres –sense marcians ni salvadors- serem responsables del nostre futur.

Demà, amb l’entronització d’Artur Mas, comença un nou any electoral.

Pressupostos, funcionaris i polítics

És divendres, hi ha molt poca gent i el silenci és gairebé absolut. Fa fred però no és excessiu. Arribo al voltant de les sis de la tarda i, abans de quedar amb el pare Emili, decideixo recórrer els pocs racons que han quedat gravats a la meva retina d’infant. Quan érem petits un cop l’any tota la família passàvem plegats un cap de setmana a Montserrat. Amb el temps, però, ens hem anat fent grans i hem anat abandonant, de mica en mica, la tradició. Encara recordo les passejades pels degotalls, les partides de cartes, la xocolata desfeta de l’àvia, les llargues estones a la biblioteca, la intensa boira del capvespre o la deliciosa coca de Montserrat. Grans records.

Després d’uns moments de melancolia em dirigeixo a la cel·la. Les cel·les, en contra dels meus records, han canviat i han canviat radicalment. Tinc calefacció, dos llits, una cuina equipada, un petit menjador, un bany i un televisor. És força moderna i està completament equipada. De fet, més que una cel·la sembla un pis. Em desfaig la bossa, vaig a comprar una ampolla d’aigua i, quan ja ho tinc tot ben posat, emprenc el camí que condueix fins al monestir.

Arribo a la portaria i demano pel pare Emili. Mentre l’espero m’assec en una cadira d’espart, trec el bloc de notes i començo a fer anotacions inconnexes. Vaig escoltant uns passos de fons que s’acosten. Arriba el pare Emili Solano. És prim, té les faccions facials força marcades, un somriure contingut i uns cabells negres com el carbó. Deu rondar la cinquantena. Parlem una estona sobre les nostres vides. El pare Emili va néixer a la franja i va estudiar empresarials al País Basc fins que, per caramboles de la vida, va acabar ingressant a la congregació dels benedictins dins de la petita comunitat del monestir de Nostra Senyora de Valvenera a la Rioja. Després de vint anys dins de la comunitat de Valvenera va marxar a Montserrat. De fet, tan sols porta cinc anys a Montserrat.

En fi, després d’explicar-me quatre coses més comencem a planificar el dia de demà. De tota la planificació –que ja la llegireu en el següent post- us deixo amb els següents punts: a les sis de la matinada: matines; a 2/4 de vuit: laudes; a les onze: missa; a les tres de la tarda: nones; a 3/4 de set: vespres; i a 1/4 de deu: completes. En fi, que Déu m’agafi confessat.

Els Amics de les Arts

Avui surt el nou CD de Sanjosex i dimecres hi ha concert a l’Heliogàbal.

“La història ens diu…”, “la ciutadania vol…”. Ahir vaig anar a una conferència de Montserrat Nebrera i, no sé perquè, em va recordar aquest vídeo.

Després del triomf dels braus ara és l’hora dels pingüins. Salvem-los, ells també tenen drets.

Diu la dita que les segones parts mai han estat bones. De fet, tan sols és necessari fer un breu repàs a la història recent per trobar grapats d’exemples que corroboren la famosa frase.  Hi ha excepcions, és cert. Hi ha segones parts que han sabut analitzar els errors, els han modificat i, finalment, acaben triomfant. N’hi ha d’altres, però, que lluny de rectificar els errors retornen a les mateixes vicissituds, repeteixen les mateixes tares i cauen en els mateixos desencerts. Sembla que els fracassos passats no els hi hagin servit per res, sembla que la ràbia governi les seves accions i els faci xocar un cop darrere un altre amb les mateixes pedres.

El fracàs, si es sap gestionar, se’n poden extreure grans triomfs. Però bé, tot apunta que aquesta no és la qüestió que ens ocupa. Avui els volia explicar un cas -gairebé exemplar- de rèplica d’errors, d’imperfeccions i de tares gairebé simètriques.  No sé si recorden que fa, més o menys, tres anys va sortir a Vilafranca un grup de gent –evidentment tots ells lliurepensadors- amb inquietuds, amb ganes de col·laborar, radicalment objectius, neutres, pulcres, plurals, sense assignació política, verges de tutelatges i amb vocació de treball per tots els vilafranquins i vilafranquines. Aquell grup –sospitosament nascut pocs mesos abans de les eleccions municipals- va explicar que naixia amb una voluntat de repensar alguns aspectes de la vila. En un principi una acció molt lloable. Al cap de pocs mesos, però, dos dels seus caps “lliurepensants” de tan independents com eren van acabar formant part de la llista del PSC i, finalment, han estat regidors del partit socialista al consistori vilafranquí.

Els explico aquesta història perquè la setmana passada es va poder llegir en diversos mitjans de comunicació comarcals que un grup de joves vilafranquins, moguts per la seva vocació de servei públic, havien creat una mena de plataforma per intentar “ser un punt d’unió per a tots els joves que volen implicar-se i debatre sobre el dia a dia de la vila”. Un cop més: una actitud molt lloable i més venint de gent jove del municipi.

Acte seguit d’exposar les seves intencions, t’explicaven que la iniciativa havia sorgit d’un petit grup de joves socialistes (del PSC-PSOE) però que la majoria dels integrants no presentaven cap mena d’afiliació política. Com a mínim han fet un pas més que els seus predecessors i admeten que hi ha socialistes.

Ara: servidor, sentint-ho molt, desconeix el concepte de majories i minories que tenen des del col·lectiu. Per sort, però, el text anava acompanyat d’una bona fotografia i es podia veure les cares de tot els integrants. Veient la fotografia servidor de vostès (que sempre ha estat mogut per una immensa curiositat) va anar recercant un per un els perfils del Facebooks de tots els membres del col·lectiu format, en un principi, “majoritàriament” per persones sense afiliació política.

Resultat de la investigació: dels 9 integrants a la foto 7 formen part del PSC, es declaren socialistes o tenen fotos amb diversos membres destacats del PSC. Vaja, que el concepte majoria, per aquest col·lectiu, deu rondar al voltant del 30%.

En fi, deixant de banda la ironia, el problema no és que diversos joves es vulguin implicar i treballar per Vilafranca. Aquest mai ha estat un problema. Tampoc ho és el fet que s’hi treballi des del PSC, des de la CUP, des d’ERC o des de CiU. No, no: aquesta no és la qüestió. El que veritablement és un problema és aquesta venda de gats per llebres. És a dir, que s’intenti enganyar a la gent amb falsos miratges. És trist que, tractant-se de política juvenil, alguns juguin amb màscares i antifaços. Després ens inquietem enfront de la desafecció política i ens lamenten per les renúncies veïnals a la participació. Ara bé, si comencem el joc amagant les cartes malament anem. Si es busca que el ciutadà confiï en la política també estaria bé que la política confiés en el ciutadà.

A casa ens agraden les enquestes

[Vídeo de FerranCab]

Gràcies a una petita carretereta escortada per immenses muntanyes arribes al Priorat. El breu recorregut que separa Reus de Falset sembla una petita antesala que et va preparant, poc a poc, per l’espectacular paisatge que vindrà després.  Vas avançant sinuosament entre corbes i desnivells tot contemplant els quixotescos molins eòlics que presideixen l’escenari.

De cop, després de pujar fins al serpentí coll de la Teixeta, contemples gran part de la comarca als teus peus. Falset, el primer poble que es divisa, sembla extret d’una postal pessebrista. A primera vista, des de la carretera, es veu un diminut grup de cases envoltades per un immens estol de vinyes. Aquesta època de l’any –i més després de les últimes nevades- les vinyes presenten una fisonomia esquelètica. A base que et vas acostant al poble veus com el campanar i el castell s’erigeixen per damunt de la resta de construccions. Finalment, després de passar l’únic semàfor de la comarca, arribes al centre del poble.

Allà m’esperen el Guillem i la Mariona per guiar-me fins al Mas d’en Cosme, una magnífica masia situada al costat de Falset. Mentre ens anem apropant al Mas vaig contemplant embadalint el paisatge. Vinyes per tots els costats i unes imponents muntanyes a banda i banda. Només porto uns minuts al Priorat i les poques estampes que he contemplat ja m’han enamorat. No m’estranya que la comarca tingui tants pretendents.

I de sobte un insignificant instant, una petita situació et fa topar de morros contra la realitat. La tenies davant, t’hi podies estampar però fins que no veus aquell diminut detall no acabes de presenciar la totalitat del quadre. És llavors quan una esgarrifança et recórrer tot el cos. La seva situació és paradigmàtica. És un toc d’atenció, un avís. Semblava una gèlida visió nadalenca de Dickens.

 L’administració sentimental de la distància –igual que la proximitat- és tot un art. Un excés de proximitat pot ferir. Ara: una distància abismal, si no es sap administrar, pot anestesiar els sentiments. O pitjor encara: els pot matar.

Cadascú escull el seu camí. Ella va optar per la distància. En un principi només era física. Finalment, amb el pas dels anys, la distància física s’ha convertit en sentimental. L’amistat es va anar refredant. La indiferència ha sedimentat poc a poc fins esdevenir rutina. Avui, com cada any, hem dinat i, tot i menjar a pocs centímetres, he notat que ens separava una distància abismal. Entre tu i nosaltres no hi havia cap mena de complicitat. Tan sols indiferència.

Fins ara no havia entès de forma tan aclaparadora a Thomas Stearns Eliot: “Et mostraré la por en un grapat de pols”.

Nadal, pessebres, Camells i els Manel.

Fermí Manteca dins del Santuari del Sant Dubte d'Ivorra [Foto: SergiSabate.cat

Després d’una sinuosa carretera arribes a Ivorra, un petit poblet de la Segarra instal·lat al capdamunt d’un turó. El poble, de no més de 160 habitants, celebrarà aquest 2010 el mil·lenari del primer miracle documentat de la Península ibèrica: el Miracle del Sant Dubte. Fermí Manteca, el rector d’Ivorra, conjuntament amb tota la gent del poble fa més de deu anys que el preparen. El seu objectiu és nítid i lloable: situar Ivorra i el Sant Dubte, de nou, dins del mapa.

Per situar-nos: expliqui una mica el context en que es va produir el Miracle del Sant Dubte.

Doncs mira: fa mil anys la frontera entre els comtats catalans i Al-Àndalus passava per Ivorra. Aquesta era una zona, com tota la marca, molt conflictiva. L’any mil els cristians van travessar el riu Llobregós –que era un riu que servia de frontera- i van fer recular els moros cap a Guissona, Balaguer i Lleida. És a dir, van marxar d’Ivorra. Doncs bé, l’any 1010, en plena guerra, és quan passa el Miracle de Sant Dubte.

Com va anar això?

Doncs el capellà del poble, mossèn Bernat, va dubtar de la presència de Crist en l’eucaristia i, de cop, el vi es va convertir en sang i el calze va començar a brollar tacant totes les estovalles fins arribar al terra. En sentir els crits unes dones que estaven filant a fora van entrar a l’església i van eixugar la sang amb les estopes del filat.

I així va començar tot?

Sí, llavors Sant Ermengol, que era el Bisbe d’Urgell, es trobava a la banda de Guissona comandant la reconquesta. Quan van explicar-li el que havia passat es va desplaçar fins a Ivorra i, després de parlar amb diversa gent, va veure indicis clars de que allò podia ser un miracle. I bé, aprofitant que havia d’anar a Roma, va agafar el calze i un boci de les estovalles tacades de sang perquè ho analitzessin. A Roma el Papa Sergi IV ho va reconèixer com un miracle i en va fer una Butlla Pontifícia certificant que havia estat un miracle. Llavors, en un gest d’agraïment, Sant Ermengol va regalar-li el calze del miracle al Papa i aquest va entregar-li la Butlla Pontifícia i va obsequiar-lo diferents relíquies de Sants.

És dels primers miracles documentats que hi ha, oi?

Sí, efectivament. Tenim una còpia autèntica de la Butlla Pontifícia que ho acredita. Però també tenim documentació de que a principis del SXII l’esposa del Rei d’Aragó va aportar com a relíquia un tros de les estopes tacades de sang. Aquestes s’havien conservat durant anys al Monestir de Sigena

I aquestes relíquia es conserven?

Sí, sí: conservem el tros de les estovalles i totes les relíquies que ens va donar el Papa.

I com s’ha pogut conservar durant tot aquest temps?

Doncs, perquè van reconstruir de nou el poble a dalt d’un turonet i ho van traslladar tot al nou emplaçament. De fet, l’església del Sant Dubte va deixar de ser la parròquia i es va edificar una nova parròquia on s’hi van guardar totes les relíquies dins de l’altar. I més tard, al SXV, es va construir un reliquiari per posar-hi les relíquies.

I com saben que són les estovalles autèntiques.

Doncs perquè s’han fet moltes anàlisis. Una d’elles la van fer un científics de la Universitat d’Illinois i van determinar que aquell teixit era lli i que veritablement pertanyia al SXI. També van afirmar que la taca era de sang.

Les estovalles estan dins del reliquiari i estan a Ivorra?

Sí. De fet, la història de reliquiari és molt curiosa. Aquest es va fer construir al SXV i, quan van anar a pagar-lo a una orfebreria de Barcelona, resulta que no tenien suficients diners per pagar-ho.

I què van fer?

Al Bisbe se li va acudir fer una recol·lecta entre les parròquies de tot el bisbat. Va encarregar a la gent d’Ivorra que anés a predicar el Miracle de Sant Dubte per totes les parròquies i així aconseguir pagar el reliquiari.

I es va aconseguir?

No només ho van aconseguir, sinó que fins i tot hi va intervenir el Rei Alfons el Magnànim donant permís a la gent d’Ivorra per anar per tota la Corona d’Aragó predicant el Miracle de Sant Dubte. I bé, a més d’aconseguir els diners per pagar el reliquiari es va fer una campanya de màrqueting impressionant.

La Fe mou muntanyes.

Sí, ja que des de llavors Ivorra es va convertir en un centre de peregrinació. La gent venia a conèixer el Miracle d’Ivorra i també aquella peça que havien ajudat a pagar. Va venir tanta gent que deu anys més tard es va tornar a fer una altra col·lecta per finançar una hostatgeria pels pelegrins. I del Miracle del Sant Dubte en va sortir la primera confraternitat que hi ha documentada a Catalunya.

Com va anar això?

Sant Ermengol, que llavors era el Bisbe, va crear una confraternitat entre els veïns del poble d’Ivorra. Aquests feien una donació anual en un fons comú que servia per ajudar-se mútuament en cas de necessitat.

I després de fer el reliquiari i l’hostatgeria van fer una nova església, oi?

Això mateix. Al SXVII com que venia tanta gent es va fer l’actual santuari del Sant Dubte. De fet, no és l’actual ja que a l’any 86 va caure la teulada i va quedar completament en ruïnes. Va ser llavors, quan ens vam reunir la gent del poble per decidir què fèiem. I després de pensar-ho i repensar-ho vam decidir reconstruir l’església. Ara, el més important de tot és que ho van fer la gent del poble.

“]

Santuari del Sant Dubte d'Ivorra [Foto: SergiSabate.cat

Com?

Doncs deixant-se gairebé dotze milions de pessetes que van posar de la seva butxaca. També ens va ajudar el Bisbat i la Diputació de Lleida, és cert. Però l’esforç més gran va venir de la gent del poble que va donar els seus propis diners per reconstruir el santuari del Sant Dubte.

I com ho van fer això?

Doncs amb donatius anònims en un compte corrent que només administrava jo. D’aquesta manera ningú es sentia obligat a donar més o menys diners. Pensa que a Ivorra som uns 150 habitants aproximadament. Doncs bé, d’aquests 150 habitants en van sortir dotze milions de pessetes l’any 1998.

I com tenen pensat celebrar aquest mil·lenari?

Des de la restauració del santuari que hi treballem. Des de fa més de 10 anys que tenim formada una comissió que va preparant el mil·lenari. La comissió –que pràcticament està composada per tota la gent del poble- s’encarrega de preparar tots i cada un dels detalls del mil·lenari.

I què han fet?

Ui…des d’adequar el camí fins a una cançó. Mira: hem reformat tota l’església de Sant Cugat –la del centre del poble-, hem pintat i netejat tot el santuari, hem fet realitzar un gran mural per explicar el Miracle del Sant Dubte que es penjarà a l’església de Sant Cugat i moltes coses més.

Continuï, doncs.

Treballem per una banda els temes materials i, per una altra, els publicitaris del Sant Dubte. Enviarem informació a totes les parròquies de Catalunya i a tots els Bisats d’Espanya. A més, també estem treballant en una lliçó de catequesi adaptada al nou catecisme, en un llibre de pregaries pel peregrí i en unes lectures eucarístiques. I també és destacable que el Papa ens ha concedit la celebració d’un any Jubilar.

I la comarca s’hi ha implicat?

Sí,sí: oi tant. De fet, la comarca i tot el Bisat ens han ajudat molt. Mostra d’això és que també s’ha creat una comissió a nivell del bisbat per preparar tot el mil·lenari.

En definitiva, un cop més, neix l’esperit d’Ivorra.

L’article 1350 caràcters [enllaç] a la política socialista.

Aquí va la tercera part de l’entrevista a Francesc Badia, exveguer Episcopal d’Andorra. Per consultar la primera o la segona part clica aquí: [PRIMERA] [SEGONA].

Vostè va ser veguer del 1972 fins al 1993. Com recorda el Bisbe Joan Martí?

Jo vaig començar a treballar pel Bisbe Martí durant el període que no hi havia Bisbe a Solsona i n’era l’administrador apostòlic. El Bisbe Martí sempre havia estat molt preocupat per una cosa: que Andorra pogués desaparèixer del mapa polític entremig de dos grans Estats. De fet, hi va haver un ministre francès que va proposar a Espanya partir-se Andorra o permutar-la per la Vall d’Aran. La Vall d’Aran és vessant atlàntica –has de passar el túnel de Viella i les aigües van cap al Garona. De fet, fins l’any 1940 no es va construir el túnel i a l’hivern quedaven totalment incomunicats amb Espanya. Per això, el ministre francès va proposar eliminar el problema partint-se Andorra o permutant-la.

I perquè no es va fer?

Doncs per una raó molt senzilla: ni la República ni el Rei tenien sobirania sobre Andorra. El Bisbe tenia la paella pel mànec. El paper del Bisbe Martí ha estat la clau de la independència d’Andorra. Si hagués estat en mans dels dos països s’hauria acabat l’Estat andorrà. El Bisbe Martí ha estat, des del meu punt de vista, el copríncep més important que ha tingut Andorra. Era un home d’Estat que no es perdia entre les minúcies i tenia ben estructurada una filosofia de país. Ell va entomar el repte d’assegurar que Andorra mantingués la seva personalitat jurídica i que fos reconeguda per la resta d’Estats del món. I la manera de fer-ho era dotant-se d’una Constitució, ja que amb el règim preconstitucional teníem moltes dificultats per ser reconeguts internacionalment.

Tot un home d’Estat.

De fet, la primera cosa que feu va ser unir els dos coprínceps. Abans de la meva arribada els coprínceps no es veien mai. En aquella època hi havia com a president de la República el senyor Pompidou, un home encantador, galant i molt llegit. Tot un humanista. El Bisbe va pensar que amb aquest home s’hi podria entendre i va realitzar una trobada que no s’havia produït mai en set segles.

I com va anar la trobada?

Va ser una bonica odissea. Havia de ser tot molt equilibrat. Des del lloc d’encontre fins a tots i cada un dels detalls. Entre els veguers, evidentment, també. L’equilibri era l’element clau de les institucions. Llavors, el senyor Pompidou va proposar al Bisbe Martí trobar-se al Bisbat de Cahors. Pompidou deia que el Bisbe es trobaria a casa seva però seria al seu país.

Aquella trobada va ser un punt d’inflexió?

Per descomptat. El Bisbe va explicar a Pompidou que com a coprínceps la primera missió que tenien era la de salvaguardar la integritat d’Andorra. En aquell temps el ministre d’afers exteriors francès sostenia que Andorra no tenia personalitat jurídica. Aquest explicava que mentre els afers espirituals eren matèria del Bisbe, els afers materials i polítics pertanyien a França. Això no es podia acceptar i així ho va fer saber el Bisbe al President Pompidou. Aquest que, abans de president era un intel·lectual, ho va entendre i acceptar.

I al 1993 s’aprova la Constitució.

Sí, tot i que em temia que no es pogués aprovar. Ni França ni Espanya volien perdre poder. A més, els dos Estats recelaven un de l’altre. El Bisbe, però, va arbitrar la següent fórmula:  per fer un pacte amb Espanya s’ha de tenir el consentiment de França i per realitzar un pacte amb França, Espanya ha de donar-hi el consentiment. Ara: en el cas que Andorra volgués fer un pacte amb qualsevol altre país no caldria cap tipus de consentiment. D’aquesta manera s’assegurava que Andorra mai passaria a ser francesa ni espanyola.

I el procés de fer la constitució com va anar?

Va ser llarg i laboriós. Hi va haver tres comissions: la del Veguer Francès, la nostra i la del Consell General. Un cop constituïdes vam començar amb una assemblea constituent discutint punt per punt.

I, finalment, es va referendar.

Sí, va acabar amb la votació del poble d’Andorra. Un 70% hi va votar a favor i un 30% en contra.

I aquí se li va acabar la feina.

Sí. Nosaltres, paradoxalment, vam treballar perquè els veguers desapareguessin. Volíem que hi hagués una adequació totalment democràtica. Aquest procés, però, no va ser gens traumàtic.

I actualment quin paper tenen els coprínceps?

Els coprínceps no tenen poder però conserven un paper destacat en les relacions internacionals i en la ratificació de lleis i tractats.

Hi ha dies en que un ha de fer un article amb 15 minuts. És llavors quan surten coses com aquestes.

Des que van canviar el disseny d’aquest bonic setmanari sempre els he escrit des de la petita columna que estan llegint. Entre el foc creuat dels senyor s Martín i Claramunt i els mots encreuats del Fonxo, he intentat explicar-me amb la precisió quirúrgica que suposa no poder excedir els 1350 caràcters. Cada setmana és una petita odissea intentar quadrar, estructurar i definir un seguit d’idees amb tan sols 1350 caràcters. L’espai –igual que la remuneració- és diminut. En canvi, el meu esforç per resumir, reduir i sintetitzar de manera telegràfica un argument és colossal. 

Al principi va ser força complicat. Separar el grà –o el que a tu et sembla que es grà- de la palla sense poder fer triples salts mortals o boniques floritures em va suposar una batalla personal contra la meva pròpia escriptura. Sovint el fet de sintetitzar fins a punts insospitats t’obliga a obviar moltes tonalitats d’un mateix color. T’has d’endinsar en la matèria sense cap mena de preludi que prepari el terreny.  Sovint voldries parlar o dissertar sobre el sexe dels àngels sense tenir una posició ben definida. Però no, no pots: per sort els 1350 caràcters actuen de cotilla i et barren el pas just abans de començar. És per això, que abans d’acabar l’any he volgut demostrar que amb 1350 caràcter si t’ho proposes amb esforç i dedicació pots acabar no dient res.

Aquí la segona part de l’entrevista a Francesc Badia, exveguer Episcopal d’Andorra. Per llegir la primera part clica [aquí]

Vostè no és fill d’Andorra? 

No: sóc fill de Montblanc, de terres tarragonines. Després, però, vaig viure a Barcelona.
 

I com va arribar fins aquí? 

Perquè el Bisbe buscava alguna persona que fos llicenciada en Dret i tingués experiència en tribunals. I bé, en aquell temps hi havia poca gent amb aquest perfil.  L’antic veguer, que feia trenta anys que ostentava el càrrec, s’acabava de jubilar i buscaven algú amb una certa experiència. Pensa que l’anterior havia viscut dos guerres mundials i una guerra civil.

I va ser fàcil venir a viure a Andorra?

El principi em va costar una mica, no ho negaré. La meva idea sobre Andorra era força general. Fins llavors, com molts catalans, la meva única experiència amb Andorra era a través de les compres. Vaig haver d’estudiar-ho i, és clar, el que als veguers francesos els hi costava molt per a mi va ser força fàcil.

La presa de decisions com anava? 

Un dels meus avantatges era que el Veguer francès havia de consultar freqüentment a París. La nostra diplomàcia era de petita escala. D’anar per casa, vaja. El Bisbe i jo ja ens coneixíem i ens veiem força sovint. Sabia exactament el pensament del Bisbe i podia trucar-lo en qualsevol moment.

La mida de la Seu no és la mateixa que té  França.

Cert, però també és una qüestió d’hàbits i costums. Sobretot és bàsic la llengua i els costums. Aquí catalans i andorrans són força coincidents.

Quan parlàvem de les funcions del veguer ha anomenat les relacions internacionals. Com funcionaven? 

Les relacions internacionals amb Espanya les portava jo. Les relacions amb França les portava el veguer francès.  

I en què consistien les relacions amb Espanya?  

Depèn. Mira: vaig tractar amb el govern de Franco, amb el de Suarez i amb el de Felipe González. Amb tots, però, vam tenir problemes per qüestions de fronteres. Bé, amb el franquisme un dels principals problemes va ser mantenir la nostra neutralitat. És a dir, procurar que dins d’Andorra no es fes propaganda ni a favor ni en contra. Havíem de ser neutrals. 
 

I el franquisme pressionava, suposo?

Oi tant! Ens deien que fèiem campanya en contra d’Espanya. Durant la Guerra Civil els republicans es queixaven de la gent que sortia d’Espanya i es venien a refugiar a Andorra. Després, però, va girar-se la truita i era Franco qui es queixava dels republicans que s’instal·laven a Andorra.

Totes les relacions diplomàtiques entre Espanya i Andorra passaven per vostè? 

Sí, i encara et diré més. Jo era Veguer Episcopal però com que Espanya no tenia representació  diplomàtica a Andorra jo, d’acord amb el Bisbe, absorbia la representació dels interessos espanyols.

I no hi havia conflictes d’interessos entre les dues parts?

Sí home, és clar. A més a més, el meu paper era d’anar i tornar. Quan el Consell General em deia que Espanya posava problemes amb el comerç, per posar un exemple, anava a Madrid i parlava amb el Ministeri de Comerç. Però també a la inversa: quan Espanya es queixava d’alguna cosa al Consell General havia d’anar a parlar amb les parts implicades per la part andorrana.

Esquizofrènia d’interessos, doncs. 

A mi la feina m’encantava. Ja m’agrada ser dúctil i conciliador. Però després va venir la Comunitat Europea, on també s’havia d’anar a defensar els interessos d’Andorra a Brussel·les. Era una qüestió d’estira i arronsa però, sobretot, de sentit comú. 

També ha fet referència a la justícia. 

Sí. Naturalment hi havia la justícia civil i la penal, com a tots els països del món. Jo formava part del tribunal penal. Un cop més era un pacte entre els veguers.

I en cas de conflicte?

Si, per exemple, jo pensava que un era innocent i el Veguer francès deia que era culpable hi havia un tercer: el jutge d’apel·lacions. Aquest el nomenaven una temporada cadascú: primer un copríncep i després l’altre. El jutge d’apel·lacions decidia si hi havia un desacord entre els veguers. Generalment, però, sempre hi havia acord.

I la seguretat pública com ho gestionaven?

Andorra, des de sempre, ha tingut una molt bona seguretat pública. De tant en tant, tenim carteristes però ben poca cosa. Quan era veguer Andorra tenia molt pocs policies. Estem parlant, per que ens fem un exemple, d’un cotxe patrulla i una vintena de policies. Doncs bé, amb això manteníem l’ordre públic del país.  

Un cotxe, un país.  

Llavors teníem només un cotxe. Ara n’hi deu haver uns cinquanta. Però tant ara com abans el nivell de delictes a Andorra ha estat molt baix. La petitesa del territori permet un fàcil control.

“Un home íntegre, de principis ètics ferms, caràcter bo, negociador, treballador infatigable i amb una família modèlica”. Així va descriure el Bisbe Joan Martí a Francesc Badia, exveguer

Vostè va ser Veguer Episcopal d’Andorra durant vint anys. Expliqui’ns: què vol dir exactament això? 
Doncs el Veguer Episcopal era el representant del Copríncep a Andorra. A Andorra hi havia dos veguers: el francès, que representava el Copríncep de França; i jo, que representava el Copríncep Episcopal. 

I quines funcions tenia? 

Les meves funcions van anar canviant a base de conferir facultats a uns i altres. Abans els coprínceps –parlo aproximadament del 1.200- tenien un poder gairebé absolut. El Consell de la Terra, que era l’antecessor del Consell General de les Valls, va donar-los aquestes facultats. Posteriorment, però, quan es va aprovar el Decret de Nova Reforma es van anar retallant els poders de la figura del veguer. 

Durant el segle XX, tenint en compte que les facultats es van reduir, quines tasques realitzaven? 

Primer de tot, el Veguer francès i el Veguer Episcopal havíem d’actuar de comú acord. El Veguer Episcopal –és a dir, jo- tenia funcions nuclears.

Anem per pams, doncs.

Primer: l’administració i la regulació de la justícia. Segon: el manteniment de l’ordre públic. Tercer: la representació internacional. La justícia penal l’administràvem els dos veguers conjuntament. La resta de funcions pertanyien al Consell General.

Quan diu administrar i regular la justícia a què es refereix? 

Doncs a definir, per exemple, com han de ser els tribunals, dictar les lleis de procediment i penals o configurar les lleis civils. 

Per tant, no hi havia un cos legislatiu per fer aquestes funcions? 

No del tot. Ja sé que explicat així sembla molt gros. A la pràctica, però, no es feia cap arbitrarietat ja que s’aplicava el sentit comú. Actualment això ho gestiona un Ministeri de l’Interior, un d’Exteriors i un altre de Justícia. Però abans era una funció que exercíem dues persones: els dos veguers. Òbviament les relacions internacionals eren molt menors, ja que nosaltres, bàsicament, només teníem relacions amb Espanya i França. Va ser després, quan va venir la Unió Europea, que el volum de feina va augmentar. De fet, molt sovint la nostra feina no eren tant les relacions internacionals sinó discutir amb aquells que posaven en dubte la personalitat internacional d’Andorra. 

I això? 

Molts juristes deien que Andorra no tenia plena personalitat jurídica a nivell internacional. Al·legaven que érem un país en vies de formació. S’apuntava , per exemple, que Andorra no era res més que una situació especial de frontera.  

Tornem a les seves funcions com veguer.

Nosaltres, els dos veguers, sempre havíem d’actuar de comú acord. Aquest fet exigia una mal·leabilitat i una elasticitat molt important. Jo, però, jugava amb un cert avantatge respecte els veguers francesos. Vaig arribar a treballar amb set veguers francesos diferents ja que ells cada quatre o cint anys canviaven la persona responsable. I clar, alguns diplomàtics venien, per posar un exemple, de l’ambaixada de Guatemala i no en tenien ni idea d’Andorra. Amb prou feines les sabien situar al mapa. Aquest desconeixement em proporcionava un profund avantatge sobre ells. A més, jo coneixia la llengua, les tradicions i la cultura d’Andorra

Tinc la sensació que hi ha havia gent que esperava la reencarnació del timbaler del bruc en les consultes independentistes. Si no ens volem fer trampes al solitari és necessari fer una radiografia total de la situació.

 Han estat un èxit des del punt de vista del ressò internacional, han significat un punt d’inflexió que marcarà l’agenda política fins a les properes eleccions, han demostrat que la societat civil es pot articular al marge de l’administració d’una manera seriosa, eficient i responsable i han posat de manifest que el catalanisme és un moviment suficientment musculat per moure milers de persones amb molts pocs mitjans. Si tenim en compte que la societat catalana no està especialment tensionada s’han aconseguit uns resultats sorprenents.

Ara bé, un cop feta la lectura positiva també hem de fotografiar la cara amarga. Primer: continua sent necessari sumar molta més gent al projecte sobiranista. Segon: tenim un país massa petit per albergar tants polítics amb vocació de màrtirs. La batalla d’egos ens va en contra. Tercer: la classe política és necessària si no pretenem esterilitzar el joc. Quart: es pot construir Catalunya des de molts fronts. No n’hi ha un d’únic, perfecte i homologable.

El catalanisme polític, en condicions normals, sempre ha tendit a guanyar autogovern. Per tant, intueixo que és qüestió de temps, treball i sacrifici.

Temps de Setmana Santa. Com cada any: fa un dia gris, voltat d’una gran calma, fred, sense sol ni vent. El cel és baix, d’un color de cendra, amb una resplendor interna de grosella. Tinc la boca tan seca que trobo l’aigua deliciosa, reconfortant. La tendència de l’alcohol a donar set, a produir un assedegament creixent, és el cercle més viciós de la vida humana. Em quedo a casa. Crepuscle inacabable; nit inacabable. No acaba d’interessar-me la lectura dels llibres que tinc a mà. En llegiria d’altres de què no disposo. Passo les hores mirant el sostre, amb el llum encès, respirant l’aire de l’habitació glacial.

Josep Pla

Primer: ressò internacional. Que la BBC, Le Monde, The New York Times o Al Jazeera cobreixin l’esdeveniment és indicatiu. La internacionalització del conflicte és essencial en un món totalment globalitzat.

Segon: articulació del malestar. Que la societat catalana hagi articulat tot el sistema de les consultes sense la implicació de l’administració és un fet destacable. I més encara que s’hagi edificat d’una forma cívica, endreçada, seriosa i plenament democràtica.

Tercer: temporitzar l’agenda política. Les consultes han marcat el pols de l’agenda política i, ben possiblement, la continuaran marcant fins les properes eleccions. Per tant, la fauna política no pot obviar aquest fet i no podrà  menysprear-ne el seu afecta. Ara bé, fora bo que la tan esmentada societat civil tingués en compte que sense polítics mai arribarem a rematar. Per tant: espero, confio i desitjo que aquesta onada sobiranista es tradueixi a les següent eleccions.

Quatre: transversalitat. La transversalitat d’edats, ideologies, procedències i classes socials dels votants fa preveure que la qüestió té camí per córrer. El fet que no estigui segrestada per cap grup determinat és essencial.