Governar a Madrid, governar Espanya: governar Catalunya

Fa tot just uns dies Unió Democratica de Catalunya (UDC) va celebrar 75 anys del naixement de la seva formació. En un acte on totes i cada una de les paraules estaven mil•limètricament calculades Duran va deixar anar: ‘No es tracta que en Duran sigui ministre, sinó que Convergència i Unió governi amb ministres: governi a Espanya’. Arran d’aquestes declaracions Duran ha estat l’ull de l’huracà de moltes crítiques, tan des de fora del partit com en el si de la mateixa formació. Tots ho han reduït en allò de: ‘En Duran vol ser ministre’, sense parar a pensar més enllà. I Sense calcular en les repercussions que tindria si algun dia un partit d’obediència catalana governés a Madrid.
Deixant a banda els anhels del senyor Duran de ser ministre, estic totalment d’acord amb les declaracions del líder democratacristià: Catalunya ha de governar Espanya. La via del pactes, pactots i pactets amb el Govern de torn a Madrid estaven bé per anar tirant, però la veritat és que ara per ara, si es vol anar més enllà ja no dóna més de si.
S’ha treballat molt bé i se n’ha tret molts bons rèdits dels pactes amb Madrid, però ja no hi ha més sopa… per tant, deixem de sucar-hi pa. Ara s’ha de fer un pas més, Catalunya s’ha d’implicar més: Catalunya ha de governar a Espanya!
De fet ja ho deia el filòsof Francesc Pujols al 1931 en el seu llibre ‘La solució Cambó’ : ‘No és Espanya la que ha de resoldre la qüestió catalana, sinó Catalunya la que ha de resoldre la qüestió espanyola.’ Pujols plantejava ja en aquells temps tan moguts de la República la necessitat vital de que Catalunya s’impliqués en la governació d’Espanya. Ja que segons Pujols la solució del ‘problema català’ passa per una implicació de la Lliga ( ara seria CiU) en el govern de Madrid.
Pujols també apuntava: ‘ Jo sempre he cregut que a la Lliga l’autonomia de Catalunya li asseguraria el govern d’Espanya, però li trauria el govern de Catalunya de les mans’. I ben cert seria que si hores d’ara CiU/Lliga entrés a formar part del govern espanyol se’ls titllaria (un cop més) de botiflers i de venuts per bona part de la població. Però el que no tinc tan clar és que si ara CiU aconseguís retornar el Govern de la Generalitat i decidís implicar-se amb ministres a Madrid els costés, un altre cop, la Generalitat ( s’ha de recordar que la política de pactes també els l’hi ha costat). Ja que els temps han canviat i la societat, després de la bogeria Tripartita, ja està curada d’espants.
No ens han de tremolar les cames, ni ens ha d’agafar el típic cangueli català per plantejar que ens hem d’involucrar a governar Espanya. Deixem d’un cop la vella frase del ‘nen no t’emboliquis’ i posem-s’hi fins baix, si realment volem solucionar el problema. Això sí, hem de tenir clar on som i on anem. Si tenim clar on som i quina és la nostra meta no ens han de fer por els mitjans.

La Catalunya Monet: cada pintada té un sentit

De ben segur que haureu vingut escoltant de boca de molts polítics d’ERC i del PP la reflexió del per què de tant de rebombori per l’Estatut que hem acabat pactant. Molts plantegen si realment valia la pena aixecar la polseguera mediàtica que hem provocat per l’Estatut que hem acabat traient-ne. No dic que la reflexió no sigui correcte, però penso que queda curta, ja que mereix una següent reflexió.
Deixant de banda l’opinió de si l’Estatut és bo o dolent, perquè no plantegem la pregunta a la inversa? La pregunta seria: ¿ Després de tota la polseguera que hem i ens han fet aixecar, només hem pogut treure’n això? ¿I doncs, què hauríem de fer per aconseguir més de les Ejpañas, si després d’aquest pollo estatutari tan sols n’hem tret una part del pactat el 30 de setembre al Parlament?
Doncs bé, per respondre aquesta pregunta hauríem de saber que no som els primers, i de fet, penso que tampoc serem els últims, que ens plategem tal pregunta. També hem de saber que som una comunitat autònoma que crida i reivindica molt quan està per casa, però que un cop en surt transforma els crits en poemes, encaixades de mans i copets a l’esquena. Hauríem de saber que tenim una classe política (reflex de la societat, no ens enganyem) que entre la boca i la mà pateix una interferència genètica que no el deix actuar d’acord amb allò que diu per por de represàlies. Hauríem de saber que portem segles fent els mateixos discursos, precs i reclamacions.  Però el més important: hem de saber que dia a dia, tot i la llosa del Tripartit, avancem.
Bé doncs, després de tot això la meva resposta és afirmativa: sí. Oi tant que ha valgut la pena el culebrot estatutari. Ja que tots aquest gestos, crits i insinuacions tenen una finalitat i condueixen a algun lloc. Vivim en una regió que té l’anhel de ser país i que a cop de dies històrics ( per què no sé si s’han fixat que vivim en un país que de cada dos dies, un és històric) va fent pintades d’un gran quadre. Catalunya és un gran quadre de Monet, un quadre que es va fent amb petites i grans pintades que per si soles no et porten enlloc. És quan es finalitza l’obra i agafes la perspectiva que el temps t’ha donat, quan t’adones que totes i cada una d’aquelles pintades, que a priori no tenien sentint, configuren un gran quadre. I és llavors, quan veus el veritable significat de totes aquelles pintades històriques que sempre havies dubtat que conduïssin a algun lloc. I és que cada pintada té un sentit. 

El no d’automat

El passat divendres caminant pel centre de Vilafranca, en concret pel carrer de la Cort, vaig topar-me amb un nen de 7 o 8 anys que cridava com un boig a la seva mare: “No vull venir amb tu!”. La mare ,amb els nervis a flor de pell, davant de l’espectacle que li havia muntat el nen en ple centre de la vila li preguntava que digués perquè no volia anar amb ella. El nen entre plors i crits va deixar anar: “no, no vull perquè no vull, i és que sempre tinc jo la culpa de tot”.
Tot i la meva intriga per saber quina era la culpabilitat total del nen, la cosa va quedar aquí. I jo, la mare i nen vam seguir camins diferents.
Però tot just dimarts, escoltant en el telenotícies com Puigcercós, líder accidental del partit, es defensava de les acusacions de mobbing a funcionaris no afins i de falta de maduresa per estar al Govern de Catalunya vaig pensar en aquell nen i en aquella gran resposta: “no, no vull perquè no vull, i és que sempre tinc jo la culpa de tot”.
 Els hi ben juro que l’associació d’idees va ser instantània i sense cap premeditació, de cop van venir-me el cap tot de negatives del partit republicà (cosa folklòrica, això de republicà). El no a la Constitució Europea, el no al túnel de Bracons, el no a la línia d’alta tensió, el no a la remodelació del Govern per part del President Maragall, el no a la nova llei electoral, el no al Quart Cinturó… i l’últim hit dels republicans: el no a l’Estatut de Catalunya. Són uns no molt legítims com a força democràtica i lliure que són, només faltaria. Però els republicans s’haurien de començar a plantejar, ara que ja són al Govern, si aquests “no” típics d’oposició i quasi autòmats en una oposició democràtica els estan posseint i ara ja s’estan convertint en un tics que els surten  de memòria sense escoltar. Els quedaven molt bé aquests “no” quan eren a l’oposició i no tenien cap responsabilitat de govern, però per sort o per desgràcia, ara són el govern i els toca manar i prendre decisions. De fet, ja començaria a ser hora que abandonessin, o s’allunyessin, dels radicalismes fàcils i que aquelles mans netes i verges de poder que lluïen fa dos anys i es comencessin a mullar.
Per cert, el final el nen, tot i els plors, va anar amb la mare.

Ens han fet somiar i els hi agraïm bevent

Sempre m’han fet molta ràbia les generalitzacions cap els joves de tipus: “ vosaltres ho teniu tot molt fàcil” o  “vosaltres no sabeu el què és patir”. I jo des de la meva condició de jove/adolescent les he mirat de combatre amb tristos arguments i exemples, que tot i ser certs, són poc, per no dir gens, estipulables a la immensa majoria dels joves.  
I és que quan escolto la meva àvia parlant sobre la guerra o la postguerra m’adono que tenen raó aquells que ens acusen de dur una vida fàcil, simple i perfectament burgesa. I de fet m’avergonyeixo de tots els cops que he cridat un “no hi ha dret” sense motiu aparent.
Però el que no és del tot cert són les responsabilitzacions i culpabilitats totalment gratuïtes de dur la vida que duem. Ja que això és cosa de l’atzar, nosaltres (joves) no som res més que allò que ens han fet ser.  Som el resultat de les pors i les mancances d’una societat sorgida d’una dictadura on el llit del passat, per desgràcia, encara resta calent en moltes ments. Som fruit d’una societat que va ser censurada, menystinguda i esclavitzada per un dictador i per ella mateixa. I ara aquests que van ser lligats de mans i cames i van fer de tot per treure’ns les cordes tenen por de recaure. I per aquesta por de recaure han convertit el trist camí de carro de la llibertat en una autopista de quatre carrils i sense peatges, en la que tan aviat pots trobar-te cotxes a 200 km/h com tartranes que tenen feina i por per avançar. Ens han fet creure que tot era possible i que si t’esforçaves podries ser el que et proposessis. Ens ho han posat tot ben fàcil perquè ningú es frustrés. Ens han venut que podíem ser Déus, i nosaltres ens ho hem cregut.  ¿I desprès, encara s’estranyen que bevem quan han estat ells els culpables d’haver-nos fet somiar quan en realitat ens venien fum? 

Integrisme ateu

Jo mai he estat un defensor radical de l’Església, de fet sempre he tendit a criticar-la com un nen que veu al seu pare fent el ridícul i el critica, encara que aquest fa veure que no l’escolta. Cada cop que escolto  part de la jerarquia eclesiàstica dient atrocitats com les de excloure del sacerdoci als homosexuals o de prohibir el preservatiu m’agafen ganes de caure en el parany de la diarrea verbal en què cauen alguns, que mancats d’una visió més amplia de la situació comencen a renegar contra tota l’Església. Aquests que sense parar-se a destriar entre l’Església jeràrquica encallada en el passat , l’Església de Carites o l’Església dels missioners, van per la via fàcil i ho engloben tot en el mateix sac. Molts d’aquests de ben segur van sortir al carrer per dir no a la guerra, portant de màxim argument que Aznar no representava l’opinió del poble espanyol, en canvi són incapaços d’entendre que quan surt el Papa o un Bisbe dient alguna barbaritat no representen l’opinió de la majoria de l’església. L’Església és molt més que allò que diu el Papa. L’Església és Carites, l’Església és el rector de poble que ajuda a qui ho necessita, l’Església són els missioners que es juguen la vida diàriament, l’Església és Casaldàliga i era Teresa de Calcuta. És d’ingenus i de tancats de ment voler veure en l’Església només el Papa, d’acord que també hi és, però com he dit abans també n’hi ha molts d’altres. Jo ,com he dit al començar, mai he estat un defensor a ultrança de l’Església però en veure el radicalisme i el integrisme ateu que es vol inculcar, amb arguments quasi viscerals, a nens i nenes, no em deixen cap més camí que el de denunciar. Denunciar que aquesta farsa atea no és res més que un fantasma, un fantasma que té por. Ja que no sap com defensar el seu ateisme i al mateix temps fer el pessebre, dir bon Nadal, o simplement acomiadar amb un adéu al seu fill. Ara com ara estic d’acord en afirmar que es pot viure sense Déu, però no estic d’acord en voler fer creure que Déu mai ha existit. Adéu i que vagin bé els reis, si és que encara ho puc dir.

Amics, coneguts i saludats

Pla diferenciava la gent que el rodejava entre amics, coneguts i saludats. No sé si mai s’han parat a pensar en la rocambolesca evolució que fa un ésser normal al llarg de la vida, en relació a l’esmentada distinció que fa l’escriptor català. Si s’hi fixen és inversament proporcional amb l’edat que vas adquirint.
M’explico, de petit tot aquell ésser amb potes que em rodejava i que m’hi podia relacionar mínimament al pati de l’escola el considerava amic. De coneguts en tenia pocs i de saludats quasi cap. I és que de petit no dónes importància als amics; en tens molts, i si un no vol ser amic teu ja en trobaràs un altre. Els amics llavors són simples companys de pati per jugar quan els pares t’han aparcat a l’escola durant el dia. Qui no ha sentit la típica frase en boca d’un nen: “ara ja no t’estic amic”, sense demostrar cap indici de remordiment.
Però amb el temps i a base que et vas fent gran, van augmentant els coneguts i els saludats a la teva agenda mental, mentre que els amics es van reduint de forma vertiginosa. Cada cop són menys, i van assolint un grau d’importància més elevat a la teva vida. Comences a comprendre el veritable valor de l’amistat, i tot el què comporta. Les mirades cronometrades, les frases que no cal que acabi perquè la complicitat assolida és tant gran que ja saps com conclourà, les rialles simultànies i un seguit de coses que fa que puguis considerar una persona amiga teva. L’adjectiu amic ja no l’atribueixes a l’atzar, sinó que ara són pocs els mereixedors d’aquest preuat títol que només tu pots concedir. Els amics ja no només són companys de festa i rauxa sinó que passen a ser còmplices de  les teves misèries, tristeses, angoixes i d’algun plor a desptemps. L’amic és molt més que una orella oberta, també és la teva boca i les teves mans quan no trobes el camí. Sempre he pensat que els amics no es busquen, sinó que són ells qui et troben. L’amic ha de tenir clar aquells versos que cantava Llach: “Si véns amb mi/ no demanis un camí planer/ ni estels d’argent/ ni un demà ple de promeses/ sols un poc de sort/ i que la vida ens doni un camí ben llarg”. Si accepta això pots estar-ne segur: és amic teu.

Hi ha vida després de l’Estatut?

Arribo a la consulta: “Doctor, hi ha vida després de l’Estatut?”. L’home se’m mira estranyat, i em diu: “explica’t”.
- Doncs miri, des de fa uns dies que tinc els meus dubtes sobre la pregunta que l’hi he plantejat . Digueu-me malalt o exagerat,  però no sé si hi ha vida més enllà de l’Estatut. Crec que tot en la vida gira entorn d’aquest. Puc semblar malalt, però el bombardajament diari que pateixo voluntàriament, tot s’ha de dir, d’aquest Estatut em porten a pensar que la meva vida gira entorn aquest llibret. Em llevo, i com sempre escolto la ràdio, i com sempre, també, parlen de l’Estatut. Per cert doctor,¿ S’han plantejat mai la de feines que es perdran a la que s’acabi el culebrot estatutari?, Bé, aquest tema el deixo per un altre sessió, d’acord?
Doncs bé, continuo. Arribo al institut i tic la sensació que tothom parla de l’Estatut. Veig unes tisores i de seguida faig la pertinent associació amb l’Estatut; que veig un boli, penso en l’Estatut; que veig un immigrant, penso en l’Estatut. Però la cosa no s’acaba aquí, des de fa uns dies estic veient que ja els antics filòsofs, poetes i escriptors escrivien pensant en l’Estatut. L’hi posaré exemples doctor. Miri, Descartes ja deia: “Els qui caminen ni que sigui lentament poden avançar molt més, si segueixen sempre el camí dret, que no pas els qui corren però se n’allunyen” . Vostè creu que Descartes era de CiU doctor? Per què Maquiavel devia conèixer a Zapatero, perquè es veu que deia: “No amenacis mai amb promeses que no puguis complir”. I que me’n diu de St. Mateu, devia ser de ICV: “Quan facis almoina no ho anunciï a toc de trompeta/foto, com fan els hipòcrites, (…) Déu/votants recompensaran qui ho ha fet d’amagat”. I Trotski pel que veig devia militar al PP, perquè l’home deia: “En un país on l’únic patró és l’Estat, l’oposició equival a una mort lenta, perquè qui no obeeix a l’Estat no menja”. ¿ Vostè creu que és molt greu doctor?
-Mira noi, ja que hi estem posats, jo et diria que: “potser el secret és que no hi ha secret i aquest camí l’hem fet tantes vegades que ja ningú no se’n sorprèn; potser fent algun gest desmesurat, alguna sublimitat que capgirés la història… Potser, també, del poc que tenim ara no sabem fer-ne l’ús que cal” Martí Pol.
- Doctor, quan vivia Martí Pol, ja es parlava de l’Estatut? 

Mira’t al mirall per trobar el que busques

Havia quedat amb un amic a les 7 al capdamunt de la Rambla. Tot esperant vaig sentir uns crits que venien just de l’altre cantó de la plaça. Vaig decidir acostar-m’hi. Tot anant-t’hi vaig recordar que havia llegit al 3d8 que a l’hotel de luxe Pere III s’hi celebrava un acte de Fernández Díaz per explicar el seu NO a la reforma de l’Estatut aprovada pel Parlament de Catalunya.
Només arribar-hi vaig veure tot de nois (i noies) amb una pancarta i tot d’ous (de gallina). A la pancarta s’hi podia llegir “ Fora feixistes de la vila” i “ni estatuts, ni reformes”. Vaig pensar que aquells nois anaven a donar suport al Jorge, ja que ells tampoc volien el nou Estatut. Però quina va ser la meva sorpresa quan de cop, i quan menys m’ho esperava, va arribar tota la comitiva del PP i aquells nois (i noies) van començar a cridar com autèntics autòmats contra els populars. Entre crits i insults van saltar alguns ous ,que per sort (o per desgràcia pels que els van tirar), no van tocar a cap dels possibles blancs. Ràpidament, un xicot se’n va adonar que la comitiva del PP i el seu públic era inversament proporcional als ous que portaven, i se li va acudir que a falta de blancs per impactar als ous, la  façana del hotel ja serviria per plasmar el seu malestar interior. I havent fet ja la gran merderada va escriure-hi “fora feixistes” mentre era animat per la resta del grup.
Un cop arribat a casa (a part de recordar-me que havia deixat plantat l’amic amb qui havia quedat), vaig estar pensant en els fets ocorreguts i amb la facilitat que tenen alguns de veure feixistes o de dir feixista a un altre, en alguns casos quasi sense conèixer el significat de la mateixa. Així que vaig decidir no augmentar més la tribú i buscar que volia dir aquella paraula que fascinava a tanta gent. El primer significat que vaig trobar va ser: “ Persona que s’imposa a les altres amb autoritarisme i violència”. ¿Aquell home s’havia imposat amb autoritarisme o havia actuat amb violència?  Jo no ho havia vist pas. Aquell home havia estat escollit democràticament i venia a defensar unes idees democràtiques. D’acord, s’hi pot estar a favor o en contra, però el que no pots negar és que són idees democràtiques. Com que un servidor és curiós de mena va decidir buscar avera si coneixia algun feixista. Així que vaig rellegir la fase diverses vegades tot buscat si podia encaixar-la en algun individu  : “Persona que s’imposa a les altres amb autoritarisme i violència ”. Vaig pensar-hi força estona i no trobava manera de atribuir-li a ningú. Per què dir que no vols que un representat democràtic vingui a la vila a explicar una postura política és imposar? I tirar ous contra aquell qui no pensa com tu és violència? No oi? 

La por: factura democràtica

Em llevo al matí i engego el mòbil, li introdueixo una contrasenya. Tot seguit, accedeixo el meu mail i repeteixo l’acció de la contrasenya. Marxo de casa i quan tanco la porta s’activa un sistema d’alarma que sols es pot desactivar amb una contrasenya prèviament fixada. Arribo a l’institut, i per agafar els llibres he d’introduir una contrasenya a la taquilla per tal de que se’m obri la porta. Quan agafo la bici la lligo amb un candau per por que me la robin. Quan surto del cotxe poso les jaquetes i les bosses al maleter per por d’un robatori.
Bé, aquestes són algunes de les accions que fem a diari molts de nosaltres com a resultat de la por. Una por fruit de la desconfiança entre nosaltres. Alguns opinen que aquesta por és dolenta i contraproduent pel mateix individu. Doncs jo no penso així. Penso que aquesta por és una factura; una petita factura democràtica que hem de pagar com a societat lliure que som. Aquesta por que tenim no és res més que la complexa maduració com a societat.
M’explicaré, quan viatges una mica pel món veus que les societats que pateixen un règim dictatorial donen la sensació de gaudir de gran seguretat. Pot semblar una incongruència, però una incongruència ben certa. I és que difícilment seràs objecte d’un robatori caminant per un carrer de Teheran com ho podries ser caminant pel centre de Barcelona. Però aquesta seguretat que creus tenir és totalment fictícia.¿Per què val la pena caminar segur pel carrer quan saps que la policia del règim pot venir a casa teva, robar, violar la teva dona i després marxar sense por a cap represàlia? ¿Val la pena caminar segur pel carrer quan saps que la teva opinió ha de combregar sempre amb la del poder i que si no és així pots ser objecte de tortures, empresonament i inclús de mort? D’acord que potser no roben tant, però que no robin per por que matin o tallin mans és viure segur?
En les societats democràtiques saps que quan vas pel carrer i et roben pots denunciar-ho a la policia, sense tenir por que aquests et robin el que anteriorment no t’han robat. En les societats democràtiques saps que si no estàs d’acord amb alguna opinió la pots combatre dialècticament sense patir per la teva integritat física. D’acord que has de viure amb una certa por al cos, com diu la meva avia, però almenys saps que és una por democràtica.  Una por pautada i controlada, en la que policies i lladres viuen en cases diferents.

Catalunya primer

Aquest és un problema que fa anys que patim, però ara s’ha vist engreixat arran del pacte Mas-Zapatero. Des de fa unes setmanes estem vivint un dels espectacles més tristos i lamentables de la història recent de Catalunya: l’escissió entre el nacionalisme català.

Segurament amb el  mateix pacte, però amb una foto on hi haguessin aparegut Carod, Mas i Zapatero les coses ara no pintarien tant malament, i tots parlaríem del gran pas endavant que ha fet Catalunya. Però bé, aquest ha estat un capítol més dins del lamentable culebrot que fa anys que dura. Estem davant d’una parella que s’ha separat i es discuteixen sobre la custodia de la seva filla, sense adonar-se que mentre ells van discutint la filla es va fent gran i cada cop s’assembla menys a aquella nena bufona per la que discuteixen. Mentre van discutint la nena es va abandonant i comença a presentar símptomes d’un càncer incurable.

Si Catalunya vol arribar algun dia a algun lloc, políticament parlant, ha de vèncer el càncer que fa anys que patim, ens devora i no ens deix avançar. Catalunya, de moment, no és un Estat, i com que no ho és no podem actuar com tal. Però el nacionalisme polític català viu dividit entre dretes i esquerres ( CiU i ERC ) que entre ells juguen a desprestigiar-se, sense adonar-se que els únics que hi perdem aquí som nosaltres: els catalans. Perquè mentre el món avança nosaltres fa més d’un segle que discutim el mateix. Ens fem farts de buscar i assenyalar possibles culpables del nostre estancament, sense adonar-nos que els veritables enemics som nosaltres mateixos. Estic d’acord que ERC pot retreure moltes coses a CiU, i també estic d’acord que CiU pot retreure moltes coses a ERC. Però cada cop que ens enfrontem i ens dividim som més dèbils i més vulnerables davant l’enemic.

Senyors, som pocs i ells son molts. No creieu que els catalans mereixem alguna cosa més que ser un poble de frustrats, que mal viu del fum de les possible victòries que haguessin pogut ser però que no han estat? O és que estem dotats ja d’un sisè sentit que fa que ens autodestruïm abans que l’enemic ens ataqui? Hem d’avançar junts, hem d’entendre d’un cop que el primer és Catalunya i una vegada tinguem Catalunya ja tindrem temps per  decidir si volem ser de dretes o d’esquerres. Però recordem que primer és Catalunya, i ara per ara, no la tenim. Com canta Llach: “Enterrem la nit, enterrem la por. Apartem els núvols que ens amaguem la claror. Hem de veure-hi clar, el camí és llarg i ja no tenim temps d’equivocar.”

Replantegem-nos-ho

Un del pocs conceptes que vaig aprendre de les classes de física on la meva atenció era molt baixa per no dir inexistent, va ser que quan un aplica una força en un cos aquest la torna en igual proporció. I ara alguns pensaran: I aquest què ens ve a explicar? Doncs molt senzill, aquests dies he pogut comprovar que les classes de física realment em van servir per alguna cosa. No per menjar macarrons com deia un professor meu, però sí per anar per la vida i intentar entendre el rerefons de molts dels esdeveniments que succeeixen al nostre voltant, i que seria d’ingenus fer veure que no veiem.

Un exemple prou entenedor és l’anti-religiositat que s’està practicant en moltes escoles, esplais i famílies. És cert, i tornaria a ser d’ingenus negar-ho, que l’església catòlica hi ha treballat, i continua treballant de valent per aconseguir-ho i ara el que s’està trobant no és res més que la reacció a tots els segles de repressió. L’església ha jugat amb la por de la gent, amb els seus sentiments i molts cops amb la seva butxaca. Va estar més de trenta anys passejant de bracet amb el franquisme, reprimint i castigant a tot aquell que no combregava amb les seves idees. Molts nois i noies van ser castigats pel padre o la madre  de torn i van ser obligats a viure en un món on Déu era present des que es llevaven fins que anaven a dormir, Déu feia i desfeia, creava i destruïa i sempre deia justament allò mateix que deia el mossèn. Doncs bé, ara aquells nois i noies són homes i dones amb fills i filles, als que volen educar com si allò que ells van viure no hagués existit, com si Déu no existís, i tot el que ells van viure mai hagués passat.  Són aquesta gent que cada vegada que senten les paraules: crist, calze i òstia, reaccionen com autèntics autòmats renegant contra la religió que els ha fet créixer, i de fet, la cultura que els envolta. Són la mateixa gent que volen prohibir la religió a les escoles, i si fos per ells el següent pas ja seria cremar esglésies. Són la mateixa gent que prediquen no donar impostos a l’església i treure els símbols religiosos dels llocs públics. Això sí, després van de viatge a visitar monestirs i catedrals. Són aquesta gent que encegats pel seu passat avancen a galop sense plantejar-se que el què estan fent és negar cultura i és negar possibilitats d’un futur millor. Són la mateixa gent que si ara anéssim 100 anys enrere anirien vestits amb la sotana, la creu i la vara, castigant a tots aquells que no pensen com ells.

Només dones a la presó?

“La configuració urbanística tindrà com a epicentre una gran plaça, al voltant de la qual s’aixecaran els edificis on hi haurà els petits apartaments. Aquests edificis tindran una alçada màxima de planta baixa més tres, tot i que la majoria d’ells seran de planta baixa més dos. Hi haurà piscina a l’aire lliure, un centre cultural, un pavelló esportiu i fins i tot un hort per cultivar. Tampoc hi faltaran alguns serveis comercials, com una cafeteria, una bugaderia i un petit economat on podran adquirir productes de consum.” Això que acaben de llegir, per molt que ho pugui semblar, no és una més de les moltes campanyes que ens tenen acostumats els senyors Marina d’Or. Sinó que és la descripció que ens oferia aquest mateix setmanari la setmana passada de la nova presó per dones que es construirà a Sant Llorenç d’Hortons. Així que ja es poden espavilar els senyors de Marina d’Or- Ciudad de Vacaciones perquè se’ls ha acabat el xollu. Per ajudar a les descripció els diria també que està molt ben situada. A tan sols 40 minuts de Barcelona i en un entorn idoni on les recluses podran gaudir dels encants de les vinyes penedesenques.  A més, es veu que no has ni de pagar ( quan parlo de pagar em refereixo econòmicament parlant). Perquè si ets dona i fots una bona òstia amb algú si tens una mica de sort potser t’hi porten. Per cert, aquí es podria parlar de discriminació positiva envers les dones? Perquè no em diran que no és discriminació que només hi puguin anar dones?
No sé si vostès van llegir al 3d8 de la setmana passada la mateixa notícia que jo, però per si no ho van fer els n’hi faig cinc cèntims.  Doncs es veu que els arquitectes que van fer l’hotel de Fòrum de Barcelona s’han quedat sense feina, i  com que si fa no fa, fer un hotel és com fer una presó els xicots no s’ho han pensat dos cops i ara es dediquen a fer presons. El que ningú els deu haver explicat és que a les presons no hi acostuma anar al mateix tipus de gent que va als hotels. I es clar, si aquestes coses no s’expliquen ells fan el que saben fer: hotels.  Desconec ,però, si tenen sala de cinema, suposo que sí, no faltaria més, però per si de cas no s’hi ha pensat un servidor els hi recorda. Sempre ho agraeixes una bona pel·lícula de tan en tant, oi? 
Tot i això, no sé si s’adonen de la feina que els ve a sobre. Per què un cop dins de la presó com li dius a una reclusa que ha de marxar i tornar a treballar? Que els hi han vist cara de tontes?