Quan sigui gran vull ser Villatoro!

Des de petit a tothom l’han turmentat amb la típica pregunta del “que vols ser quan siguis gran”. Alguns ho han sabut ja des de ben petits i d’altres han mort sense saber-ho. Jo, si els he de ser franc, mai ho havia tingut del tot clar. Però la setmana passada vaig caure del cavall i se’m va aparèixer la llum! Ho vaig veure clar! Ja ho sé! Ja sé que vull ser quan sigui gran! Sóc conscient que amb aquesta declaració estic arruïnant moltes de les meves futures converses informals d’escala i d’ascensor, però bé, sempre ens quedarà el recurs de parlar del temps. I ara amb el suposat canvi climàtic la cosa està força animada.

Bé, des de fa uns mesos he conegut a força gent i he parlat amb infinitat de persones però cap m’havia transmès tant amb tan poc temps com ho va fer Vicenç Villatoro la setmana passada. Villatoro cada diumenge , ens ofereix amb gran lucidesa reflexions des del diari AVUI (dignes d’emmarcar a títol pòstum, per cert) i ens dóna un motiu per vèncer la ressaca de dissabte nit i llevar-nos. I bé, el dijous passat, convidat per la JNC per donar un últim impuls al ja guanyador Sí i davant d’un auditori ple a rebentar ( quinze persones a molt estirar) , Villatoro ens va delitar, un cop més, amb les seves magistrals classes de política. Però més que parlar de política Villatoro ens va donar un exemple de comportament envers la vida. Dic això perquè en les meves estranyes coneixences m’he topat amb gent, que tot i no haver ocupat càrrecs cabdals en les institucions del nostre país ni està dotada d’una intel•ligència suprema, com d’altre banda sí que en respon Villatoro, mostraven una actitud 100% narcisista de “jo ja ho sé tot, que em vens a explicar tu ara”. En canvi, el Vicenç en les 5 hores de que vàrem poder gaudir de la seva presència no va refregar-nos la seva, més que coneguda, superioritat intel•lectual. Ans el contrari! Va mostrar una actitud modesta i dialogant, escoltant en tot moment els comentaris de la gent i fent-los sentir, encara que no fos així, que les seves paraules eren d’una importància cabdal i d’una transcendència incalculable.
El Vicenç la setmana passada ens va donar una lliçó a tots aquells que algun dia ens hem cregut petits déus per circumstancies irrisòries. Gràcies Vicenç. Gràcies per demostrar-nos que el món ni el creen els déus de l’orgull ni els profetes de la valentia sinó els herois del treball diari. Ja que el que defineix un bon combatent no és l’honorabilitat de les causes que defensa sinó el que en sap extreure’n de la seva lluita. I està clar que tu, Vicenç, ets un bon combatent!

La meva primera vegada

El divendres 16 de juny faré 18 anys. És a dir, aquest diumenge serà la meva primera vegada! Serà la primera vegada que podré anar a votar. De fet, des que tinc un mínim de raó sempre he acompanyat el meu pare a votar. I des de casa sempre m’han inculcat amb gran il·lusió i fermesa la importància cabdal de l’anar a votar. En fi, que se suposaria que aquest diumenge hauria d’estar entusiasmat per anar a votar i ser jo, per fi, el que pugui manipular el rumb del meu país mitjançant el dret a vot. Però llastimosament no serà així.
 Aniré a votar, oi tant! I votaré sí, només faltaria!  Però la veritat, és que no ho faré pas amb convicció i il·lusió. Jo no vull aquest Estatut! Ni aquest Estatut ni el que va sortir del Parlament de Catalunya el 30 de setembre de l’any passat. Catalunya mereix més, oi tant que sí senyor Carod! Si de mi depengués demà mateix faríem el referèndum per la independència i fot-li que som catalans. Però per sort o per desgràcia a Catalunya som 7 milions de persones de pensaments i tarannàs molt diferents. I resulta que fa 25 anys per por a una altra Guerra Civil vàrem claudicar a una Constitució que ens marcava unes pautes a seguir si volíem reformar el nostre Estatut.
 I bé, ara no ens toca cap més remei que la via estoïsista i pragmàtica. És evident que aquest Estatut no és el millor per Catalunya. Però oi que és un pas més? Doncs l’acceptem. No estem pas en disposició en els grisos temps que corren d’anar deixant passar oportunitats millors. Massa que n’hem deixat passar. Ara és el moment de dir prou al fum que venen alguns partits polítics que prometen entelèquies per quatre duros. La vida no és així de fàcil. I ja hem fet el paper de tonto massa vegades. Que en aquest Estatut ens donen més molles? Doncs les agafem! És cert que ningú li agrada anar mendicant per aquí i per allà, però ara per ara, és l’única via possible si realment volem avançar. Seria d’imbècils dir no a aquest Estatut i quedar-nos amb el del 79 quan és evident que aquest és molt millor. Jo diré SÍ! I així,  potser de mica en mica anirem tenint aquell pa que mai no ens hauríem d’haver deixat robar.      

Auto-boicot català: per patriotisme!

Història 1) A casa sempre hem estat molt de Raimon. Així que la setmana passada vaig recorre com un boig totes les botigues musicals de Vilafranca buscant un CD de Raimon. En concret el de poemes d’Espriu. I ves per on, no el tenien en lloc. De fet, no vaig saber trobar a la venda cap (sí, cap) CD de Raimon en tot Vilafranca. Així que en vista de l’èxit em vaig dirigir a la Biblioteca Torres i Bages  per veure si allà tenia més sort i el trobava. I bé, després d’una intensa recerca, no va ser pas fàcil, vaig descobrir que els CDs de Raimon, Llach, Serrat, Maria de Mar, etc. residien, ni més ni menys, que en un caixó que restava quasi imperceptible a la vista humana. Just a  sota d’un grup de CDs de bandes sonores, si mal no recordo. Ho dic per si mai ho han de buscar.
I en fi, deixant de banda el lamentable estat d’ordenació dels CDs de dins del caixó, al final vaig trobar el preuat compacte. Per què després alguns encara diguin que la culpabilitat de la devaluació de la música catalana rau exclusivament en el poc recolzament per part de les institucions!   
Història 2) Fa uns dies un home fortament vinculat amb el món vitivinícola penedesenc m’explicava que durant l’ultima campanya de Nadal algunes empreses CATALANES van optar per substituir el ja tradicional cava català de les paneres a clients i treballadors ( sí, treballadors) per caves valencians i vins de la Rioja. No parlo pas d’empreses residents a Espanya, sinó d’empreses que s’han creat i operen a Catalunya!
Història 3) El dia 18 de juny hi ha eleccions per votar en referèndum si els  catalans volem un nou Estatut fet amb un patró que s’adequa a les necessitats dels nostres temps i ens reafirma la nostra identitat o pel contrari volem continuar amb l’Estatut del 1979. I ara és veu que un partit que s’autoproclama catalanista i progressista diu que s’ha de votar NO per patriotisme. Deu ser allò que diuen que de tant que t’estimo t’abonyego!
Conclusió) Com tenen les penques alguns de parlar de boicots espanyols si els primers boicotejants són ells? Si us plau deixem-nos d’una vegada de complexos i manies. Tampoc es tractaria d’instal·lar-nos en el xovinisme francès però sí  d’abandonar d’un cop el nen no t’emboliquis i creure d’una vegada en nosaltres. Que no ens tremolin les cames: apostem per Catalunya!  

Els pilars de l’Enxaneta

Fa dies que segueixo amb candaletes i autèntica devoció els actes previs dels 25 anys del torneig d’hoquei base l’Enxaneta. Així, que el passat divendres vaig anar a la presentació d’aquestes noces de plata al Saló de Plens de l’Ajuntament. La sala estava plena a rebentar de gent que s’estima i han col·laborat a fer créixer l’hoquei a la nostra vila. Figures tan emblemàtiques de l’hoquei “Sant Ramoní” com el Mitjans, el Perico, el Marimón, el Busquets, el Ciuró,el Tomaset, el Vinyals o el Freixedes no es van perdre la cita. Com la majoria d’actes en que es commemoren 25 anys d’un projecte, va estar ple de discursos carregats de simbolisme i de grans paraules. Però de tots els discursos n’hi va haver un que veritablement em va tocar la fibra. Un d’aquells discursos que no deixen indiferent. No va ser pas perquè fos un gran discurs, sinó perquè va saber destacar un nom per sobre dels altres, cosa que no havien fet la resta de parlaments. El parlament en qüestió va ser el de Ramon Xena, que tot i no tenir pinta d’esportista ( com ell mateix ens va fer adonar), sí que va saber trobar la substancia i els fonaments del torneig. I és que com va dir Xena fora gairebé impossible concebre l’Enxaneta sense el Gumà. De fet, l’associació mental entre Enxaneta i Gumà és ja,  aquestes alçades, totalment involuntària. És cert que l’Enxaneta després d’aquests 25 anys està replè d’estampes i noms propis. El Mitjans fent el foc, el Ciuró fotent crits des del cronòmetre, el Galan xiulant faltes inexistents o el Perico intentant coordinar els torns de menjador, ja s’han convertit en autèntiques estampes del torneig. Però hi ha una estampa cabdal. Una que ho coordina tot i de la qual fora impossible prescindir. Aquesta és la del Gumà coordinant a “toc de micró” des de la “tribuna” del pavelló que totes i cada una de les estampetes funcioni tal i com ho ha de fer. Així que sense que això serveixi de precedent em sumo a la frase que va dir Xena: “Gràcies Gumà” per fer d’aquest torneig un esclat d’il·lusions.