Paraules buides

La setmana passada llegia atentament una carta al director, en aquest mateix setmanari, on sense cap argument ( mira que m’he l’he mirat del dret i del rebés per buscar-lo) se’m titllava de: victimista, hipòcrita, demagog, mentider, de faltat de vergonya, de cara dura, de falta d’integritat, de no tenir escrúpols i com a últim (és el logo estrella) de botifler. Espero no haver-me’n deixat cap. Bé, també m’acusava a no ser fidel a la veritat. Suposo que quan parla de veritat es refereix a la seva, verge, única i omnipotent veritat.
En fi, que aquesta carta plena d’insults i curts eslògans ( curts de forma intel·lectual) m’ha anat com anell al dit per parlar d’un tema que fa mesos que hi dono voltes. El tema en qüestió és la manca d’arguments de l’esquerra independentista en el nostre país. No parlo pas d’esquerra republicana (ERC) sinó de totes aquestes organitzacions i col·lectius (sempre assemblearis) que et són capaços de defensar des de l’ocupació de vivendes fins a la maldat espiritual d’un policia. Són aquells que surten al carrer, de tant en tant, i es planten al mig de la plaça de l’ajuntament per reclamar, com si allò servís d’alguna cosa, temes diversos i “variopintos”. L’últim que vaig veure era de suport al poble del Líban i en contra l’Estat d’Israel (no faltaria menys). Aquest és l’últim que recordo, però n’he vist molts d’altres i molt diferents. Contra el capitalisme (salvatge), contra l’especulació, contra l’Estat Espanyol, contra la policia, contra els que es venen el nostre país… En resum, tots diferents però sempre units per un NO o un CONTRA. I és que no sé si s’han fixat mai que “ l’anar en contra” acostuma a sorgir quan un ja s’ha quedat sense cap tipus d’argumentació per sostenir el que defensa. És llavors quan s’agafa, com pot, a la fàcil pancarta del “No a tot”.
Un altre fet que sosté aquesta tesi de la manca d’argument és la dèria d’aquests col·lectius per portar eslògans fàcils que a la que burxes una mica es desmunten pel seu propi pes. Qui no ha sentit mai el típic “la policia tortura i assassina”, “un desalojo otra ocupación” o el “llibertat per a presos i preses”. Ah sí! I no ens descuidem el ja típic botifler. Aquestes són tot de consignes fàcils d’aprendre i de cridar com veritables autòmats però que per desgràcia van totalment faltats d’argumentació i totalment buits de contingut.
Per no parlar de les accions totalment reprovables que fan. Ja m’explicaran de que serveix tirar ous contra algú, fotre merda en sèus de partits polítics o anar fent pintades per les parets.
 No dieu que teniu discurs? Doncs argumenteu, dialogueu i respecteu al que pensa diferent. Serà només llavors quan us començareu a guanyar un mínim respecte. Article en resposta a una carta del 3d8 de la setmana passada
 

La sort

De ben segur que en moltes ocasions haureu estat emissors o receptors de la injusta frase: “Quina sort que tens!”, en molts casos, inclús l’haureu sentida/dita, acompanyada d’adjectius com cabró o puta.
És veritat, i en sóc conscient que en alguns, pocs però alguns, casos la sort és tan sols resultat de l’atzar. D’unes caramboles del destí que sovint costen d’explicar. 
Però en la majoria de casos no acostuma a ser així!Intentaré explicar-me. La sort no és divina, per molt que a vegades tendeixi a semblar-ho. La sort ,no és res més, que el resultat d’arriscar-se. La sort és la complexa repercussió de la gosaria de parlar quan tothom creu que s’ha de callar, de trencar un intens silenci amb un fort cop de puny sobre la taula quan ningú s’ho espera, d’aixecar-se i aplaudir quan tothom seu o de posar una coma on molts ja hi deixarien un punt. I és que, està en el lloc oportú en el moment oportú no és garantia d’èxit , ni molt menys encara, sinònim de resultats fàcils. Ja que també s’ha d’actuar oportunament, i tot i així, en moltes ocasions el resultat no acaba sent l’espera’t. De fet, hi ha una dita catalana que ho resumeix molt bé: “ qui no s’arrisca no pisca”. Quina gran frase, sí senyor!
I és que per molt que et trobis davant d’una casa d’apostes si no hi entres convençut de que la teva butlleta en sortirà guanyadora i no hi apostes amb total seguretat, possiblement, mai et tocarà. D’acord, potser que la teva butlleta, o la teva combinació, no acabi sent la premiada tot i el teu ple convenciment. Però de ben segur que haurà tingut moltes més possibilitats de guanyar, que aquell que es queda allà assegut i palplantat, creuat de braços i cames, resignat i repetint com un imbècil: la loteria mai toca.
(dedicat a totes aquelles persones que algun cop han confiat en mi)
 

L’optimisme és vida

Segur que molts de vosaltres coneixeu i gaudiu, o heu gaudit, de grans dones al llarg de la vida. Jo avui us parlaré de la meva. De la meva gran dona en tots els sentits: la meva àvia. 
 I és que el dijous que ve farà 88 anys. La meva àvia, i tota aquella generació, ha passat una guerra, dos dictadures i ha conegut el què és passar gana. Ha vist com el marit, amics i parents, amb el pas de temps, queien el seu voltant. Tot i això, ella ha continuat lluitant.
Sap el què és treballar de sol a sol per alimentar una família, i el més difícil, fer-ho sempre amb un somriure a la boca. Mai donant-se per vençuda. Ha viscut la mort de molt a prop, l’ha vist passar pel seu costat, i tot i els durs cops que li ha etzibat, ella ha continuat avançant. Amb els anys ha après entomar les morts com un succés més de la vida, com un fet natural, ja que ha sabut entendre que el món va girant i mai s’atura, per molt que de vagades vulguem . És per això que viu cada dia com un regal: un gran regal diví. No li ha fet falta llegir els clàssics grecs per donar-se de les coses. La mateixa vida li ha ensenyat el gran valor de tots i cadascun dels dies i instants.
 S’ha sabut conformar amb el que la vida li ha donat i sempre ho ha valorant com el que és: únic i fugisser. Sap que cada moment és important, singular i irrepetible, per això, valora tot el que té com un tresor: el seu propi tresor.
 És una dona que ha patit, ha lluitat i ha perdut, però tot i això, sempre ha sabut mirar endavant i trobar la part positiva de l’angoixa patida. És una dona que sap caminar en l’adversitat, sap navegar riu amunt i mar a través i sobretot sap el què és mirar a la mort de tu a tu sempre saben que un dia seràs tu. I tot i sabent-ho, continuar avençant. És una dona que ha fet de l’optimisme una manera de viure. Una forma d’entendre la vida que ha volgut i ha aconseguit transmetre a tots aquells qui l’han rodejada.

Mas o Montilla, Catalunya o Espanya

Possiblement aquest article serà titllat de cadell de pamflet per aquells que s’autoproclamen lliurepensadors (traducció: socialista). Segurament algun que altre cabdill de la extrema esquerra reaccionària ( sí, reaccionària) farà el típic discurset de que duc el carnet a la boca. En fi, però com que normalment no escric pensant amb el “que diran” sinó que ho faig intentant retratar com em semblen ser les coses, ho diré igualment. Així que fot-li que som catalans.

La setmana passada se’ns va dir d’un cop que Montilla, aquell home que el ministre Sevilla (company de partit del Pepe) havia definit com a xarnego, encapçalaria les llistes dels socialistes en les eleccions catalanes. Primer de tot, felicitar el PSC-PSOE ja que per fi han tingut nassos de presentar a les eleccions la veritable essència del partit. Ja n’estàvem farts, alguns, de màscares, antifaços i ninots. Per fi ens l’ensenyen cara a cara. Per fi se’ns presenta el veritable. Ja era hora, per cert, que ens diguessin sense complexos de quin mal hem de morir!
Ara, és d’esperar que facin desembarcar ZP en la política catalana i ens converteixin les properes eleccions en una lluita PP-PSOE on l’insult i la desqualificació serà a l’ordre del dia. D’aquesta manera pretendran convertir les eleccions catalanes en un camp de proves de cara les eleccions espanyoles. Que de fet, és l’única manera de fer que el vot de la Corona Metropolitana desperti (o es repensi allò d’anar a la platja) i vagi a salvar ZP-PSOE de les urpes dels malvats populars, com ja va passar en les passades eleccions espanyoles. I en fi, si no aconsegueixen la majoria absoluta tindran l’inestimable suport d’ICV (aquella marca blanca del PSC segons Carod) i d’ERC que els ajudaran a tenir-la.

En resum, ens quedem tal com estàvem i hi “guanyem” un president 100% espanyol. Però bé, haurem de tenir en compte que aquest ja no beurà de la font maragalliana. Aquest té molt clar que Catalunya és una simple part d’Espanya. Aquest forma part dels que van fer la LOAPA, és constructor i avalador del “café para todos” , és un dels artífex de les retallades a l’Estatut i del ja desaparegut Tripartit. Bé, també és pare de la fantasmagòrica OPA de Gas Natural sobre ENDESA, però això ho aparquem per avui.
I bé doncs, un cop tinguem Catalunya com una mera sucursal espanyola més què? Com els i explicarem a totes aquelles persones que han treballat tants i tants anys per fer créixer la identitat catalana que ara aquella Catalunya que ells van aixecar amb il·lusió, plors i lluites ja no parla. Com els explicarem que just 25 anys desprès de la mort del dictador tota aquella il·lusió per una Catalunya pròspera i autosuficient ha quedat sepultada.

Sé que serà difícil per alguns i em dol dir-ho. Però en les pròximes eleccions ens hi juguem molt. Ens juguem ser o no ser. Només hi ha dos opcions: Mas o Montilla, Catalunya o Espanya. En definitiva, continuar somiant o morir de realitat.