Els que ens estimem aquest país

Els que ens estimem aquest país (Catalunya) i volem que el governi persones que no depenguin totalment de Madrid ens convé que s’erigeixi una CiU forta en els propers comicis. I intentaré explicar el per què!
Si partim de la base que el Tripartit ha estat un desastre monumental per Catalunya el màxim objectiu d’un nacionalista (CiU i ERC) es que no es repeteixi aquesta calamitat. I bé, estem presenciant que ERC està abocada a reeditar el Tripartit per por que un eventual pacte nacionalista amb CiU li retallés les perspectives electorals. I és que un amplíssim sector dels republicans tem que es repeteixi la mateixa història que 1980 quan el pacte CiU-ERC (Pujol-Barrera) va retallar l’electorat republicà fins a la mínima expressió. En fi, jo penso que l’electorat d’esquerra a hores d’ara ja està més que consolidat. Però bé, cadascú es coneix casa seva.
Així doncs tenim ERC disposada a reeditar el Tripartit. Pel que fa els “ecosocialistes” com indica el seu nom són l’eco del socialistes i veuen, per moltes criaturades que intentin fer per desmarcar-se, que el Tripartit és la seva única esperança per estar al Govern. Així, que per més crits i plors que facin, de ben segur que quan sigui l’hora de la veritat donaran suport a Montilla.
I bé, el PSC-PSOE encantat de la vida amb el suport d’ERC i ICV. Els socialistes possiblement jugaran la carta d’insults contra el PP que tants bon redits els està donant. I bé, ja tenim Tripartit i Montilla president.
I ara molts pensareu: “Així doncs, faci el que faci hi haurà Tripartit. Ja que CiU de ben segur no traurà majoria absoluta i ha dit per activa i passiva que no pactarà amb el PP”.
Doncs no! I aquí és quan entre en joc les sumes i restes. Per anar bé CiU i PP haurien de sumar (sense pactes, pactets ni pactots) més de 68 diputats (majoria absoluta) de manera que tocarien de mort el Tripartit.
És llavors quan entra en escena ERC. Esquerra s’haurà de mullar de veritat i dir que prefereix Catalunya abans que el partit. Els republicans hauran de demostrar, un cop més com ja han fet en sobrades ocasions, que s’estimen aquest país. I empassar-se l’orgull i per molt que els dolgui recolzar a Mas. 

És per això, que dic que ens cal una CiU forta en les pròximes eleccions. Ja que una CiU forta mata tres ocells d’un sol tret. El PP l’arraconaria totalment donant-li un trist paper de figurant, al Tripartit li donaria el pesam definitiu i a ERC la privaria de provables temptacions partidistes. I obriria les portes a un eventual pacte entre CiU i ERC. 

Jo, si he de ser franc, no m’agradaria una CiU amb majoria absoluta. Jo vull una CiU forta que amb el suport de ERC donin el carnet de defunció al Tripartit. I d’aquesta manera evitin convertir-nos en una sucursal més de l’Espanya del “café para todos”.
Ens les properes eleccions ens hi juguem molt. Massa potser! De ben segur que molts els doldrà aquesta trista situació. Però si realment creuen en Catalunya i no volen més Tripartits ni una Catalunya dependent d’Espanya necessiten que CiU sigui forta! 

No hi estic d’acord

Fa unes setmanes Joan Ortiz feia un article on exposava tot de situacions que no l’acabaven de convèncer. Jo, amb tota humilitat, li faré un plagi en l’estil. Així que fet aquest preàmbul començo.

NO estic d’acord que l’equidistància sigui la millor postura per ERC. Tinc un amic que lliga molt a les empalmades de les festes majors. Lliga molt perquè acostuma a anar a sac. No té dubtes i no amaga les seves pervertides intencions. Quan té una noia en el punt de mira no para fins que cau rendida als seus peus. Però l’altre dia resulta que dubtava entre dues noies. I per no deixar-ne escapar cap anava fent bona cara a les dues. Feia petonets a una i acte seguit anava a buscar l’altre perquè no se sentis inferior i menystinguda. Saben com va acabar la nit el nostre amic pescador? Doncs en blanc. La indefinició del xicot va fer que les noies es cansessin i el deixessin més sol que la una. ERC ja va jugar una vegada el joc de l’equidistància i els va sortir bé. Ara ja coneixem aquesta tàctica i també els seus pèssims resultats. Jo si votés a ERC voldria saber si el meu vot contribuirà a fer Mas o Montilla president.

NO estic d’acord amb la concepció metropolitana que té del Penedès el PSC-PSOE. Jo, i molts d’altres, no volem quedar diluïts en la metròpolis de Barcelona. Tenim un gran tresor al Penedès: un entorn idíl•lic a tan sols 40 minuts de Barcelona. L’hem de conservar i treure’n el màxim profit. I els millors per explotar-lo som nosaltres mateixos. No dic que haguem de tancar les portes a Barcelona i al progrés, com alguns intenten vendre. Hem de dur un creixement sostenible entre indústria i vinya. Explotant els leit-motiv de l’oasi i el turisme de qualitat. Hem de situar el Penedès al mapa conceptual del turisme de qualitat.

NO estic d’acord en el triomfalisme electoral de CiU. Que el Tripartit ha estat una calamitat és vox populi. Però d’aquí a que CiU ho tingui guanyat de carrer hi ha un abisme! Que sumin un altre cop els tres partits (PSOE, ERC i ICV) ho trobo relativament fàcil.

No estic d’acord en la manera de cobrar els estacionaments dels vehicles en els aparcaments SABA de Vilafranca. On s’és vist que si aparques el teu cotxe 70 minuts et cobrin com si hi haguessis estat 120. Senyors això té un nom: robar.

NO estic d’acord que aquest any per Sant Fleix vingui la Jove de Valls. Amb tot el respecta cap a la colla Jove aquest any no estan en el seu millor moment. I com marca la tradició a la millor diada les millors colles. I ara mateix, tal i com està el panorama, són: Verds, Minyons, Vella i Cap Grossos. S’imaginen que el Reial Madrid quedés 5é a la lliga i els deixessin anar a la Champions al•legant que faran més espectacle? Oi que no?

Esquerres i dretes nacionalistes

A mi sempre m’han tirat els cantautors. Tot i divergir en molts punts, ideològicament parlant, Llach, i Raimon sempre m’han posat.
Els dos es caracteritzen per unes lletres molt sentimentals carregades de simbolisme reivindicatiu i d’un toc èpic-intimista que arriba a l’espectador. Ells s’autoproclamen d’esquerres i nacionalistes. Raimon, a priori, du una vida d’esquerres mentre que Llach en té més a la boca que a la vida.
En fi, tot això ho explico perquè aquest dilluns vaig anar a escoltar a Sant Pere de Riudebitlles un dels deixebles de Llach: Feliu Ventura.
Igual que Llach unes lletres molt ben aconseguides. Totes elles se’t van dibuixant a la ment mentre ell va afinant la melodia. Els poemes de Papasseit: magnífics. S’ha de dir però, que la capacitat de discursejar que té el cantautor-viticultor de Porrera entre cançó i cançó en Feliu, per sort o per desgràcia, no la té. L’he sentit tres cops i sempre ha dit el mateix. Ara bé, com a mínim, no t’endus sorpreses.
Havíem quedat amb en Feliu que faríem una entrevista al finalitzar el concert. Ell s’hi va avenir sense cap problema. L’entrevista anava bé fins que de cop, i encara no se perquè, vaig etzibar-li:“ Per estimar Catalunya i dir-te nacionalista s’ha de ser necessariament d’esquerres?”
 En Feliu va quedar sorprès. Però va respondre:“ Sí, ja que els canvis sempre acostumen a venir de l’esquerra”.
Jo, que sóc tossut de mena, vaig tornar-hi. Ja que durant tot el concert en Feliu havia parlat de conservar la llegua, la identitat, la cultura i els lligams entre els territoris catalans.
“¿Però tu ( parlava de tu perquè és més progre) parles de conservar trets identitaris en les teves cançons i discursos, no? Llavors deus ser de dretes?”
Es va fer un incòmode i tens silenci. Però quan havien passat quasi dos minuts de rellotge i em pensava que el Feliu se m’escaparia va dir: “Jo no sóc polític i el problema està en ací. Quan els cantants ens hem de posar a teoritzar sobre política és que hi ha una cosa que no funciona.”
La resposta estava bé. No va respondre res de la pregunta però estava bé. Però com que a mi sempre m’han inquietat les preguntes sense resposta m’he mirat de auto-respondrem.
I és que després de donar-hi voltes i voltes he vist que estava barrejant ous amb castanyes. La resposta no és mou en el camp de dretes i esquerres.
Cert és que el nostre no és un país normal. El nostre país a part de moure’s pel típic eix dreta-esquerra té un segon eix el catalanista-espanyolista. I el sempre recorrent tema de la identitat és mou en aquest segon eix. Ja que de fet, jo no em conformo en conservar el que tenim pel que fa al tema nacionalista.  Jo crec que hem d’anar més lluny, molt més lluny! I precisament, jo, no em considero un “progre” d’esquerres.

Objectivitat i matisos

Des de fa uns dies m’estic fixant que hi ha una obsessió, en certs casos malaltissa, per l’objectivitat. Diuen els “entesos” que per ser objectiu s’ha de retratar sempre la veritat amb la màxima precisió possible. Fins aquí d’acord. Però quina és la veritat? És que hi ha una única i verge veritat?
 A mi mateix, sense anar gaire lluny, en moltes ocasions m’han “renyat” dient-me que “no era objectiu” ja que “militava, ideològicament, en un sector” i això m’inhabilitava totalment per parlar sobre certs temes ja que “no seria realista”.

Bé doncs, primer de tot deixin-me que els presenti “l’objectivitat” segons el Gran diccionari de la llegua catalana. El diccionari defineix objectivitat com: “tractar els esdeveniments, les dades, els fenòmens, etc, amb independència de reflexions, sentiments, etc, propis de l’observador.”
Siguem seriosos! Algú creu que es pot escriure/opinar objectivament? Hi ha algun esser vivent a la Terra que es pugui desprendre dels seus sentiments alhora d’escriure o opinar? En fi, si existeix si us plau que me’l presentin!
Ara, és cert que tampoc no es pot caure en la demagògia barata de no argumentar el perquè dels teus pensaments al·legant que aquella és la teva veritat. S’ha d’argumentar, només faltaria! Cadascú ha d’argumentar la seva pròpia veritat deixant clar qui és ell i com pensa. I ja que hi estem posats, trobo d’un cinisme brutal aquells que s’etiqueten de “lliurepensadors” creient-se que això els dóna valor moral per anar aconsellant i predicant la seva veritat com si aquella fos l’única veritat possible. Objectivitat? Quins nassos! La veritat no és patrimoni exclusiu de ningú.  La veritat rau subjecte a les creences i experiències individuals de cada persona. Si us plau, parem d’imposar motlles prefabricats de veritat i modelem a través d’arguments sòlids la nostra pròpia veritat!
 

PD1. L’article de la setmana passada on atribuïa la “concentració contra la massacre del poble palestí i la invasió al Líban” a l’esquerra independentista va ser un error. La concentració estava organitzada per Solidaritat vilafranquina.
PD2. Força  gent m’ha retret en l’article de la setmana passada “si no tenia sentiments” envers els conflictes del Pròxim Orient. Sento molt si donava aquesta sensació, en el passat article, ja que no és així! Jo em sumo totalment a les paraules de Bush on qualificava aquesta guerra de “merda”. De fet, totes ho són, no ens enganyem. Tant les que fan els suïcides palestins autoimmolant-se i matant a centenars d’israelians, com les matances a civils que està fent l’exèrcit israelià al Líban. Totes, sense excepció, una gran merda.