L’oracle de la il·lusió

Publicat per Guillem Carol a la categoria General 30 set. 2006 | 1 Comentari

En les últimes setmanes van apareixen, com bolets, enquestes del possible panorama parlamentari que pot esdevenir després de l’u de novembre. Ràdios, diaris, revistes, televisions…tots, gairebé sense excepció, en van plens. Només que
el lector hagi seguit mínimament les enquestes de la premsa nacional haurà copsat cinc fets clars, contundents i 100% empírics.
El primer, és que CiU augmenta notablement la seva representació parlamentaria i s’erigiria com la força més votada i amb més representació a la cambra. La segona cosa que se’n desprèn és que el temut “efecte Montilla” s’està convertint en el “defecte Montilla” ja que totes les enquestes li pronostiquen una més que lleugera davallada electoral. Aquell repetit argument, quasi fins a l’extenuació, de que “Montilla despertaria el vot espanyolista del cinturó metropolità” de moment, segons enquestes, queda totalment defenestrat. Tercer, també és remarcable que ERC no patiria cap gran patacada, tal i com es respirava després del referèndum de l’Estatut, si no que es consolidaria al voltant dels 20 diputats. En quart lloc, sembla ser que ICV (l’esquerra intel·ligent) augmentaria la seva representació però en cap cas podrien aspirar a la presidència de la Generalitat tal i com es sembla despendre de les declaracions d’en Saura I “el polític decent”.
I bé, el PP baixaria tímidament però no fins els extrems que s’esperaven després dels atacs viscerals continuats que han orquestrat des de la cúpula central del partit contra el nacionalisme català i tot el que el rodeja.
En fi, que es sacseja tot una mica però tot continua quasi igual. El Tripartit continuaria conformant majoria com fins ara. I tot i els atacs, desqualificacions i retrets en busca de culpabilitats passades que es llencen els seus tres integrants (més Maragall, que és una cosa a part) continua amenaçant en reeditar-se.  
Però bé, a banda d’aquestes constatacions que subratllen tots els mitjans de comunicació n’hi ha una altra, que no sé ben bé per què, gairebé cap destaca: la baixa participació. El Racòmetre, l’última enquesta que he vist, xifrava la
participació en un escàs 53,88%. És a dir, un 46,22% de la població “passaria d’anar a votar”.
De fet, és ben notori que la política catalana en els últims tres anys ha quedat molt devaluada. El famós oasi català s’ha convertit en una salvatge turmenta tropical en la qual encara no s’hi albira cap final. Com a resultat d’això molts ciutadans diuen haver perdut la il·lusió i estar desencisats amb el panorama polític que se’ls presenta. I la veritat és que s’entén. Uns i altres, altres i uns sense excepció (sí, sense excepció ) han rebaixat el nivell de la política a indrets subaquàtics fins ara totalment desconeguts.
I ara, és hora d’un canvi. La gent necessita recuperar la il·lusió perduda en els seus líders i les seves institucions. Deixem-nos d’experiments. És hora que algú agafi amb força i decisió el timó d’aquest vaixell que navega orfe a la deriva. Deixem que les tèrboles aigües reposin i es col·loquin els sediments, potser llavors podrem veure on som, què hem fet i on volem anar. 

Salvador

Publicat per Guillem Carol a la categoria General 20 set. 2006 | 2 Comentaris

Fills de puta. Aquest és el primer pensament que et ve a la ment tan sols acabar la pel·lícula de Salvador Puig Antich. Em vaig quedar clavat a la butaca del Casal sense cap mena de força ni ganes per aixecar-me. Un nus a la gola que em dificultava empesar-me la saliva i parlar amb els meus companys em dominava. Els llums de la sala ja estaven oberts i la gent s’anava aixecant de mica en mica, sense cap mena de presa, mentre anaven apareixent els títols de crèdit i sonava el “I si canto trist” de Llach.
Les cares de la gent eren, ja per si soles, un quadre resum de la pel·lícula. Molts semblava que acabessin de rebre un fort cop de puny a l’estomac que els impedia parlar. La gent sortia de la sala com un sol ramat. En silenci. Atemorits per trencar el tens  ambient que es respirava a la sala.
“Tinc els collons per corbata” comentava un home en veu baixa al seu company de butaca.“I pensa que d’això en fa quatre dies com aquell qui diu” apuntava l’altre.
Una dona amb ulls plorosos restava asseguda amb el mocador en mà. Sense dir res, impertèrrita, contemplant la gran pantalla negra i la gent com desfilava.
Impotència i ràbia. Abans d’entrar a la sala ja saps com acabarà la pel·lícula però tot i així fins a l’últim moment tens aquell bri d’esperança humana de pensar que s’acabarà salvant.
Ràbia. Molta ràbia de saber que molts dels que van matar Salvador avui en dia encara campen feliçment entre nosaltres. Ràbia de no haver descobert, fins llavors, la figura de Salvador Puig Antich i tot el que representa. Ràbia de veure com amics i companys cada vegada els importa menys conèixer el seu propi passat i les injustícies i temeritats que els va tocar viure als seus pares i avis. Ràbia de saber que en l’Espanya plenament democràtica en que vivim encara no es vol revisar el judici de Salvador Puig Antich ni el del President Lluís Companys.
Segurament la ferida del passat encara resta oberta per a molts. I cada cop que algú alça la veu o fa un estirabot desmesurat surt a la llum que la ferida continua supurant en un i altre bàndol.

Ridícul qui President?

Publicat per Guillem Carol a la categoria General 14 set. 2006 | 6 Comentaris

“No pretenem la independència perquè no serviria de res i seria ridícul en l’Europa d’avui” Aquestes paraules van ser pronunciades per Pascual Maragall el passat onze de setembre en resposta a la pregunta d’una reportera portuguesa sobre el caràcter reivindicatiu de les accions que es duien a terme en la nostra diada nacional.
D’acord que Maragall plega definitivament i que el seus l’han maltractat de mala manera. D’acord que, l’encara President, té un llarg currículum que l’avala. D’acord  que passarà a la història com l’alcalde dels Jocs Olímpics i el President (invisible) de l’Estatut. Molt bé, però tot té un límit. I tinc la sensació que el molt honorable l’ha sobrepassat amb escreix.
El principi, encara tenia certa gràcia quan deia allò del “soufflé català” i feia comparacions entre el Tripartit i una dona maltractada. La gent deia allò de les “maragallades” i la cosa no acostumava anar més enllà. Però ara, si vol que sigui franc, la cosa més que gràcia ja fa pena.
No deia que volia ser el President de TOTS els catalans, indiferentment de la seva ideologia, classe social, religió, etc? Doncs, deixi-me-li dir que declaracions com aquestes no ajuden gaire. Titllar de “ridículs” els milers de catalans que tenim l’anhel de que la nostra nació algun dia esdevingui un Estat plenament sobirà i independent de la lastra espanyola que fa anys que ens saqueja, ens imposa lleis i, a sobre, ens insulta no ajuda. Ridículs qui President? Ridícul ha estat el seu intent de Govern!
Ridícul va estar vostè quan va posar la corona d’espines al cap de Carod. Ridícul es veure que un President no pot canviar els seus propis consellers quan veu que el seu Govern es incapaç de governar. Ridícul és que comenci una onada de robatoris i la consellera Tura no se li acudeixi res més que dir a la població que es foti barrots i alarmes a casa. Ridícul és que el cap de l’oposició vagi a pactar el nou Estatut de Catalunya a Madrid davant de la inutilitat del seu Govern per fer-ho. Ridícula és la intensa subordinació que ha patit el Govern català del Govern espanyol aquests tres anys. Ridícula ha estat la seva desaparició i posterior rentada de mans en l’afer de l’aeroport del Prat.
 El ridícul, de debò, l’han fet vostès! Per ridícul tot el seu efímer Govern Tripartit i no pas els milers de ciutadans que reclamen, de forma totalment legitima i democràtica, que part de l’Estat espanyol pari, d’una vegada, d’oprimir-nos, menystenir-nos i insultar-nos!

Gaspar Hernàndez:l’inici

Publicat per Guillem Carol a la categoria General 07 set. 2006 | Sense Comentaris

Gaspar Hernàndez, expresentador de les nits a Catalunya Ràdio i actual presentador d’Una Nit a la Terra, va venir la setmana passada a Vilafranca per dur a terme la subhasta de Firart. Quan el Llavina m’ho va anunciar, fa tot just un mes i escaig, de seguida vaig trucar al Ricard per pregar-li si el podia anar a entrevistar. Per mi aquella no era una entrevista més. Estava davant Gaspar Hernàndez la persona que m’havia iniciat, sense saber-ho, en el magnífic, però rocambolesc, món de la comunicació.
I és que encara recordo que quan vaig fer 10 anys la meva germana gran em va regalar un ràdio-despertador que a priori havia de servir per escoltar un programa que feia l’altra germana el dissabte al matí per Ràdio Vilafranca. El fet, és que per aquell aparell mai hi va sonar la veu de la meva germana. Ja que a casa meva quedem enclotats en un torrent i no podíem sintonitzar les ràdios comarcals amb aquest tipus d’aparells.
Així, que me’l vaig col·locar a la tauleta de nit de la meva habitació i d’aquella manera em servia per despertar-me amb les notícies de Catalunya Ràdio cada matí.
Més tard, quan tot just havia fet els 12 anys, vaig descobrir el Catalunya Nit. Un programa d’informació general on a part d’informar em delectava escoltant combulses tertúlies on el Gaspar, un genial bomber-piròman, conduïa a la perfecció.
 Jo les escoltava amb gran atenció fins que la mare treia el cap per la porta de l’habitació ordenant-me dormir.
Si he de ser franc, al principi no entenia gran cosa d’aquell programa. Però l’escoltava igualment per comentar-li a un capellà de Sant Ramon, la meva escola, que també l’escoltava per combatre l’insomni .
 Amb el temps, però, vaig començar a lligar caps i a saber que molts d’aquells senyors eren polítics, opinadors en diaris, filòsofs, etc. Va ser llavors quan vaig començar a intentar llegir tota aquella gent que a les nits escoltava per la ràdio. Encara recordo un mail que vaig enviar-li quan tot just devia tenir 15 anys. Resulta que van començar a fer tertúlies d’estudiants a l’última hora del programa i jo els vaig escriure un mail, amb el màxim sentit comú que es pot demanar a un nen de 15 anys (que és més aviat poc) per participar-hi. No vaig obtenir cap resposta. Tot i així, la meva devoció envers el Gaspar no va decaure.
Però fa tot just un any el Gaspar ens va deixar orfes. I lo fotut del tema és que ens va deixar en mans d’un mestre socialista que fa publicitat del xampany francès mentre t’intenta anestesiar. I això en una ràdio pública a la qual tots hi contribuïm! Mentrestant el Gaspar es dedica a reflexionar a altes hores de la matinada. Ell diu que ha caigut del cavall i ha vist la llum. Esperem que sigui cert i no l’hagin empès. Tot i això, Gaspar, et necessitem. Tu potser has comprès ja el veritable sentit de les coses. Tu potser ja no necessites el dia a dia de la “trinxera mediàtica” per complaure la teva vanitat. Però i la resta de simples mortals, què?