Laura Perez

Aquesta setmana tenia moltes coses per dir. Volia parlar del patètic debat a TV3: de la demagògia barata que va fer-hi Saura I (l’esquerra intel·ligent) amb la immigració, del monòleg que va fer el candidat Montilla o de que ara resulta que Carod és (neo) liberal. Volia parlar de les entrevistes del professor Sala-i-Martín i preguntar si el meu nebot pot aspirar a ser President de la Generalitat perquè als tres anys ja se sap la primera estrofa del Virolai. En fi, que volia parlar de moltes coses.
Però en obrir el 3d8 la setmana passada vaig trobar-hi l’esquela en memòria de Laura Perez, la meva professora de 3r i 4t de primària, i se’m van gelar les benes. No vaig poder avançar de pàgina i m’hi vaig quedar garrativat mirant la seva foto fixament als ulls. Uns ulls que destil·laven tendresa i amor. Tot allò em va fer recordar aquell dia. Vaig recordar com ens van anunciar la seva mort quan jo feia 6é a l’escola Sant Ramon. Vaig recordar tots aquells nens mocosos plorant desesperats al mig de la classe perquè se’ls hi havia mort la seva professora, i davant seu, una jove mestre que no sabia com calmar-los. Vaig recordar aquella església de Santa Maria plena a rebentar per donar l’últim adéu a la professora Laura. Vaig recordar com una noia amb un ram de rosses vermelles es va acostar, impertèrrita, al fèretre per dipositar-lo. Els meus primers records van ser molt amargs i durant el dia no hi vaig poder deixar de pensar.
La Laura va ser la primera persona, que als nou anys, em va dir que li agradava molt com escrivia. De fet, encara guardo un full seu en que em deia,amb aquella típica cal·ligrafia de mestre de primària, que li agradava molt com escrivia els contes. La Laura va ser la persona que em va afeccionar realment a llegir i em va fer comprar el meu primer llibre. Encara recordo, com si fos ara, les últimes classes de divendres a la tarda quan la Laura es posava al mig de la classe i ens llegia uns llibres de monstres. Aconseguia tenir tota la classe callada, no se sentia mai ningú, mentre ella llegia amb una dolça veu les fantàstiques aventures d’aquells monstres. Aconseguia que perdéssim la noció del temps i ens deixéssim portar per la seva veu tranquil·la. De sobte, ella deixava de llegir, perquè ja era hora de marxar, i tothom li pregava a crits que continués.  Amb ella vaig aprendre molt més que simples sumes, restes i cal·ligrafia. Ella no em va ensenyar em va educar. Em va inculcar uns valors com poques persones ho havien fet fins llavors. La passió que posava en les seves paraules em van arribar molt endins. Aquell dia, jo, vaig ser dels pocs nens que no va plorar. No m’ho podia arribar a creure. Perquè de fet, la Laura no ha mort, jo i molts d’altres, avui encara la recordem. 

Mas o Montilla: dues úniques opcions

Són temps grisos per la política, no ens enganyem. I per desgràcia cada cop ho són més! Molta gent diu “passar de la política” i la veritat, és que cada cop ho entenc més! Cada vegada costa més sentir trempera davant d’un discurs polític. Segurament anem faltats de déus en l’immens mar de dubtes en que naveguem. Entre tots els hem anat matant i ara demanem a crits trobar algú on dipositar-hi la fe perduda. Però ara, no es pot defallir! Catalunya es troba en un moment crucial per la seva construcció nacional. Ara, no podem abaixar el cap! No ens podem rendir, ara no!
Queden pocs dies per les eleccions i aquesta vegada pinten bastos.  Enfront nostre tenim dues opcions radicalment diferenciades. Dues formes d’encarar el futur, dos maneres de fer política i dos concepcions abismalment diferents de fer país. En resum, dues formes totalment oposades d’idear una Catalunya envers el món. Possiblement alguns m’acusaran de ser simplista però des del meu punt de vista les coses són així: Mas o Montilla, Catalunya o Espanya. És cert que hi ha moltes més formacions que concorren a les eleccions a l’u de novembre però si som realistes que tinguin veritables opcions de presidir el govern de la Generalitat i encarrilar-lo de cara el futur tan sols n’hi ha dues. Per dir-ho ras i curt: o votes Artur Mas o votes Pepe Montilla. Així de simple i així de trist. Votar ERC és votar en blanc. Els republicans, de moment, no s’han definit i han explicat que tan aviat poden pactar amb Mas com amb Montilla. Ells aniran al millor postor. És a dir, que el votant catalanista d’esquerra es pot trobar que el seu vot acaba servint per convertir Montilla en el pròxim president de Catalunya. Els republicans, però, continuen lluint l’equidistància. En fi, també ho deien fa tres anys i ja hem vist com ha acabat tot.  Pel que fa iniciativa la cosa és molt més simple: votar ICV és votar Montilla. Els ecosocialistes no se’n amaguen: ells volen tornar al poder i estan disposats a dir amén a un Montilla president.
Bé, queda el PP. Aquests es van autoexcloure del joc. Els populars seran una xifra que pot ajudar a l’aritmètica antiTripartita, res més.
Així, que el dia de Tots Sants, a part d’una provable brillant actuació dels verds, ens trobarem davant d’una radical bifurcació. Segurament molt més important que la votació de l’Estatut. En l’Estatut votàvem unes pautes, ara votem un projecte de país. Les pautes hi són, però depèn del qui governi el fet de treure’n bons resultats. A l’u de novembre ens trobarem davant l’elecció de dos figures i de dos projectes. Uns lluiten per tenir com a propi l’aeroport del Prat, als altres ja els va bé que no sigui nostre. Així de simple però així de real.  

Un cop més!

Sembla que la llibertat d’expressió, un cop més, torna a ser retallada i vulnerada per alguns impresentables. Així doncs, que recupero tres articles que vaig fer fa un temps. 

Mira’t al mirall per trobar qui busques 

 Havia quedat amb un amic a les 7 al capdamunt de la Rambla. Tot esperant vaig sentir uns crits que venien just de l’altre cantó de la plaça. Vaig decidir acostar-m’hi. Tot anant-t’hi vaig recordar que havia llegit al 3d8 que a l’hotel de luxe Pere III s’hi celebrava un acte de Fernández Díaz per explicar el seu NO a la reforma de l’Estatut aprovada pel Parlament de Catalunya.
Només arribar-hi vaig veure tot de nois (i noies) amb una pancarta i tot d’ous (de gallina). A la pancarta s’hi podia llegir “ Fora feixistes de la vila” i “ni estatuts, ni reformes”. Vaig pensar que aquells nois anaven a donar suport al Jorge, ja que ells tampoc volien el nou Estatut. Però quina va ser la meva sorpresa quan de cop, i quan menys m’ho esperava, va arribar tota la comitiva del PP i aquells nois (i noies) van començar a cridar com autèntics autòmats contra els populars. Entre crits i insults van saltar alguns ous ,que per sort (o per desgràcia pels que els van tirar), no van tocar a cap dels possibles blancs. Ràpidament, un xicot se’n va adonar que la comitiva del PP i el seu públic era inversament proporcional als ous que portaven, i se li va acudir que a falta de blancs per impactar als ous, la  façana del hotel ja serviria per plasmar el seu malestar interior. I havent fet ja la gran merderada va escriure-hi “fora feixistes” mentre era animat per la resta del grup.
Un cop arribat a casa (a part de recordar-me que havia deixat plantat l’amic amb qui havia quedat), vaig estar pensant en els fets ocorreguts i amb la facilitat que tenen alguns de veure feixistes o de dir feixista a un altre, en alguns casos quasi sense conèixer el significat de la mateixa. Així que vaig decidir no augmentar més la tribú i buscar que volia dir aquella paraula que fascinava a tanta gent. El primer significat que vaig trobar va ser: “ Persona que s’imposa a les altres amb autoritarisme i violència”. ¿Aquell home s’havia imposat amb autoritarisme o havia actuat amb violència?  Jo no ho havia vist pas. Aquell home havia estat escollit democràticament i venia a defensar unes idees democràtiques. D’acord, s’hi pot estar a favor o en contra, però el que no pots negar és que són idees democràtiques. Com que un servidor és curiós de mena va decidir buscar avera si coneixia algun feixista. Així que vaig rellegir la fase diverses vegades tot buscat si podia encaixar-la en algun individu  : “Persona que s’imposa a les altres amb autoritarisme i violència ”. Vaig pensar-hi força estona i no trobava manera de atribuir-li a ningú. Per què dir que no vols que un representat democràtic vingui a la vila a explicar una postura política és imposar? I tirar ous contra aquell qui no pensa com tu és violència? No oi? 

Paraules buides   
La setmana passada llegia atentament una carta al director, en aquest mateix setmanari, on sense cap argument ( mira que m’he l’he mirat del dret i del rebés per buscar-lo) se’m titllava de: victimista, hipòcrita, demagog, mentider, de faltat de vergonya, de cara dura, de falta d’integritat, de no tenir escrúpols i com a últim (és el logo estrella) de botifler. Espero no haver-me’n deixat cap. Bé, també m’acusava a no ser fidel a la veritat. Suposo que quan parla de veritat es refereix a la seva, verge, única i omnipotent veritat.
En fi, que aquesta carta plena d’insults i curts eslògans ( curts de forma intel·lectual) m’ha anat com anell al dit per parlar d’un tema que fa mesos que hi dono voltes. El tema en qüestió és la manca d’arguments de l’esquerra independentista en el nostre país. No parlo pas d’esquerra republicana (ERC) sinó de totes aquestes organitzacions i col·lectius (sempre assemblearis) que et són capaços de defensar des de l’ocupació de vivendes fins a la maldat espiritual d’un policia. Són aquells que surten al carrer, de tant en tant, i es planten al mig de la plaça de l’ajuntament per reclamar, com si allò servís d’alguna cosa, temes diversos i “variopintos”. L’últim que vaig veure era de suport al poble del Líban i en contra l’Estat d’Israel (no faltaria menys). Aquest és l’últim que recordo, però n’he vist molts d’altres i molt diferents. Contra el capitalisme (salvatge), contra l’especulació, contra l’Estat Espanyol, contra la policia, contra els que es venen el nostre país… En resum, tots diferents però sempre units per un NO o un CONTRA. I és que no sé si s’han fixat mai que “ l’anar en contra” acostuma a sorgir quan un ja s’ha quedat sense cap tipus d’argumentació per sostenir el que defensa. És llavors quan s’agafa, com pot, a la fàcil pancarta del “No a tot”.
Un altre fet que sosté aquesta tesi de la manca d’argument és la dèria d’aquests col·lectius per portar eslògans fàcils que a la que burxes una mica es desmunten pel seu propi pes. Qui no ha sentit mai el típic “la policia tortura i assassina”, “un desalojo otra ocupación” o el “llibertat per a presos i preses”. Ah sí! I no ens descuidem el ja típic botifler. Aquestes són tot de consignes fàcils d’aprendre i de cridar com veritables autòmats però que per desgràcia van totalment faltats d’argumentació i totalment buits de contingut.
Per no parlar de les accions totalment reprovables que fan. Ja m’explicaran de que serveix tirar ous contra algú, fotre merda en sèus de partits polítics o anar fent pintades per les parets.
 No dieu que teniu discurs? Doncs argumenteu, dialogueu i respecteu al que pensa diferent. Serà només llavors quan us començareu a guanyar un mínim respecte.  

 Objectivitat 

Des de fa uns dies m’estic fixant que hi ha una obsessió, en certs casos malaltissa, per l’objectivitat. Diuen els “entesos” que per ser objectiu s’ha de retratar sempre la veritat amb la màxima precisió possible. Fins aquí d’acord. Però quina és la veritat? És que hi ha una única i verge veritat?
 A mi mateix, sense anar gaire lluny, en moltes ocasions m’han “renyat” dient-me que “no era objectiu” ja que “militava, ideològicament, en un sector” i això m’inhabilitava totalment per parlar sobre certs temes ja que “no seria realista”.  Bé doncs, primer de tot deixin-me que els presenti “l’objectivitat” segons el Gran diccionari de la llegua catalana. El diccionari defineix objectivitat com: “tractar els esdeveniments, les dades, els fenòmens, etc, amb independència de reflexions, sentiments, etc, propis de l’observador.”
Siguem seriosos! Algú creu que es pot escriure/opinar objectivament? Hi ha algun esser vivent a la Terra que es pugui desprendre dels seus sentiments alhora d’escriure o opinar? En fi, si existeix si us plau que me’l presentin!
Ara, és cert que tampoc no es pot caure en la demagògia barata de no argumentar el perquè dels teus pensaments al·legant que aquella és la teva veritat. S’ha d’argumentar, només faltaria! Cadascú ha d’argumentar la seva pròpia veritat deixant clar qui és ell i com pensa. I ja que hi estem posats, trobo d’un cinisme brutal aquells que s’etiqueten de “lliurepensadors” creient-se que això els dóna valor moral per anar aconsellant i predicant la seva veritat com si aquella fos l’única veritat possible. Objectivitat? Quins nassos! La veritat no és patrimoni exclusiu de ningú.  La veritat rau subjecte a les creences i experiències individuals de cada persona. Si us plau, parem d’imposar motlles prefabricats de veritat i modelem a través d’arguments sòlids la nostra pròpia veritat!    

Catalunya: temps grisos

D’aquí pocs dies començarà oficialment, perquè a la realitat ja fa dies que ha començat, la campanya electoral. Si s’acaben confirmant els pronòstics que apunten totes les enquestes el més provable és que ens trobem davant de tres possibles escenaris.
El primer, i més provable, és que l’aritmètica parlamentaria torni a donar una “majoria d’esquerres” i es torni a reeditar el Tripartit amb Montilla com a president. Molts votants esgrimeixen que això no seria possible ja que el votant d’ERC no perdonaria el fet que es fes Montilla president. Però desenganyem-nos! Només cal donar un cop d’ull a l’última enquesta del grup Noxa per adonar-te que al votant d’esquerra li és igual un pacte amb Mas que un amb Montilla. I com apuntava Jordi Cabré, en un magistral article a l’Avui, com més forta sigui la patacada Montilliana més factible serà un pacte tripartit. Ja que ERC li seria més còmode, per continuar assolint quotes de poder, un pacte amb un Montilla afeblit que amb un Mas victoriós. A més això se li ha de sumar que un pacte tripartit deixaria molt tocat a Mas i tant ERC com al PSc en podrien recollir fruits.
El segon escenari és el que han etiquetat com a Pacte Nacionalista i que destacava Llavina en l’article de dimecres a la Vanguardia. Un Govern CiU- ERC sense cap lligam amb partits d’òrbita espanyola. A primer cop d’ull, per un nacionalista, aquest és el pacte que dringa millor. Però també s’ha de contemplar que aquest estaria 100% supeditat al resultats que sorgissin de les pròximes eleccions al Congrés de Diputats. En el cas que CiU i ERC tinguin la futura clau de la majoria en el Congrés aquest pacte nacionalista podria ser molt (i molt) rentable. Ara bé, en el cas que no fos així ens trobaríem davant d’una paret a la qual només podríem jugar al xoc frontal de sang i fetge sense esperar res a canvi. Si això fos així estaríem parlat d’un govern nacionalista (molt maco per posar a les targetes de visita) però totalment estèril.
El tercer escenari seria la famosa sociovergència. Aquest pacte segurament seria el més desitjat pel PSOE ja que es podria deslliurà de la feixuga carrega que els suposa ERC enfront del PP. Però si parlem en termes catalans la cosa canvia.
Pel PSc podria suposar la destrucció com a partit amb unes mínimes connotacions catalanistes. Probablement els suposaria un replantejament total de l’estratègia a curt i a llarg termini per no parlà de la mort política del seu líder. Però pel que fa CiU tampoc els seria un pacte fàcil. És cert, però, que CiU, a part de tenir ja un llarg currículum en explicacions quasi inexplicables, pot argumentar, igual que va fer ERC fa tres anys, el suat discurs de la cohesió social i que s’opta pel partit que té la clau de del cofre de Madrid i que això podria ajudar a un ambiciós futur desplegament de l’Estatut. Qui no ha sentit mai allò de “com voleu que ens confrontem amb aquell que té allò que és nostre?” A part, aquest Govern vindria avalat per la majoria de grups de pressió empresarial que estan tips, al igual que molts d’altres ciutadans, dels tres anys d’inestabilitat tripartida.  
En fi, que un cop més corren temps grisos per la política nacional catalana. I un cop més ens toca escollir el mal menor!