Bon viatge pels guerrers

En un acte de masoquisme totalment voluntari, tot s’ha de dir, vaig anar el divendres passat a presenciar la defunció definitiva de l’actual política nacional catalana.
Alguns poden pensar que estic exagerant, i en part segurament tenen raó, però només veure el bestiari que rondava aquell dia pel Parlament i els patètics discursos de Montilla, Carod i Saura un s’acaba plantejant el veritable sentit de moltes coses.
El dia va començar prou bé. Un discurs de Mas fresc, dinàmic i contundent, sense cap mena de fissura que propiciés el dubte va iniciar la sessió. Un futur cada cop més incert, és veritat, però confio, que hores d’ara, encara plausible. Suposo també, que quan tens davant teu la mediocritat encarnada en persona t’és molt més fàcil apoderar-te de l’excel·lència.
En fi, que Mas va fer un gran discurs destacant, en tot moment, els clarobscurs de la política, fins el punt, que es va permetre algunes paraules de lloança al rival. En aquells moments, un acaba pensant que si Mas hagués sabut mostrar aquella imatge tan valenta durant tota la campanya la cosa, possiblement, no hagués acabat d’aquella manera.
Les respostes, del ara ja molt honorable President, eren d’un nivell primari. Ja no tant per les seves pèssimes construccions gramaticals, que també, sinó per la foscor i la lentitud de totes les seves intervencions. Només va mostrar un incipient punt de llum en la rèplica de la magistral exposició de Piqué. Un punt que per desgràcia ràpidament es va ofegar.
Ja sé que quatre, vuit o dotze anys no són gaires si mires la llarga història del nostre país. Ja sé que qui realment aixeca les grans nacions no són els seus governs sinó les persones amb el seu constant dia a dia. Ja sé que Montilla pot acabar sent només l’anècdota d’un llarg viatge. Però sap greu, la veritat. Sap greu que mirant la magnifica alterativa que se’ns plantejava a la simple mediocritat de Montilla, al final, s’hagi optat per un individu de perfil pla i impressió dèbil per agafar el timó del nostre país. 
Se’ns presenten temps grisos d’ara en endavant. Així, que bon viatge pels guerrers que el seu poble són fidels!  

La gran pallassada

 Arribo a casa cap al tard, just a l’hora del TN, quan en pantalla apareixen un grapat de pallassos de circ manifestant-se a la plaça Sant Jaume fent tot tipus de balls. Per un instant, se m’acudeix pensar que és una original manifestació de votants de CiU descontents amb els resultats electorals que reclamen, un cop més, la presidència de la Generalitat per a Mas. Penso que aquest cop la cosa ha anat massa lluny. Per sort, acte seguit surt la presentadora i explica, tota indignada, que aquells pallassos balladors s’estan manifestant perquè els han “desallotjat de forma brutal” de l’edifici que estaven ocupant il·legalment.
La presentadora, ajudada de comentaris externs, totalment imparcials dels mateixos pallassos, dóna entendre que un jutge molt dolent els ha fet fora de l’edifici que havien ocupat de forma il·legal perquè un altre home, encara més dolent que el jutge, vol construir pisos en aquells terrenys. La crònica s’acaba amb una reclamació unànime dels pallassos en que exigeixen ( sí, sí, exigeixen) que l’Ajuntament barceloní els cedeix-hi un nou local on expressar el seu art urbà.
En fi, no sé si m’estic tornant boig, cosa que podria ser, però aquella gent estaven exigint a l’Ajuntament que els cedís un local pel sol fet d’haver estat desallotjats d’un edifici que havien estat ocupant il·legalment (fora de la llei vigent) fins el moment.
Per cert, com és que en el reportatge no hi sortien més veus? Perquè aquella gent devien tenir veïns, no? I si els han desallotjat deuen haver-hi uns motius empresarials o judicials, oi? I doncs, que són muts tota aquesta gent?
 D’acord que aquests pallassos poden disposar d’un espai on expressar el seu art, o el que hagin de fer, cedit per l’Ajuntament, però de la mateixa manera, ni més ni menys, que un altre ciutadà que pugui jugar a hoquei, a futbol o recitar poesia renaixentista. El simple fet de ser ocupa no els dóna més drets, ni menys deures, que la resta de la població barcelonina.
 Tampoc l’argument que al·leguen esgrimint que l’Ajuntament de Barcelona disposa de pocs espais habilitats els dóna cap mena de dret, ni moral ni legal, a ocupar un edifici que no sigui de la seva propietat. No hem de ser tots iguals? Doncs pel que fa el compliment de la llei, on diu que s’ha de respectar la propietat privada, també.
 Un cop més, tinc la sensació que cada dia fem un pas endavant en l’absurditat consensuada. Ara, ja no només simplement callem davant de l’absurditat, si no que  hem arribat a tal pantomima que ens estem creient les nostres pròpies contradiccions, fins el punt d’acabar-les defensant i confonent l’estafador amb l’estafat.

La prudència ens ha anat reduint

La setmana passada, tot i ser contrari a aquest tipus de coses, vaig anar a la manifestació de la plaça Sant Jaume contra la formació d’un nou Govern Tripartit. Sí, sí, ja ho sé. Ja sé que no serveix per res i que puc ser titllat d’anti-demòcrata i de no voler acceptar els resultats i els pactes post-electorals que han engendrat aquesta cosa tricèfala. I també sé, que per més que no m’agradi, el Govern Tripartit és totalment democràtic i legítim. Massa que ho sé. Però tot i sabent-ho, hi vaig anar.
Ja fa massa temps que calculem les paraules, fins a l’estupidesa, per no ser reduïts a simples eslògans pamfletaris. Ja fa massa temps que no diem el què realment pensem per culpa de falsos complexes que la responsabilitat del poder ens ha imposat. Ja fa massa temps que la prudència ens ha anat reduint.
Així, que vaig clavar un cop de puny sobre la taula i vaig dirigir-me cap a la capital. Fins ara, els que s’auto-anomenen d’esquerres creien tenir l’exclusiva de la veritat, i per tant, la del dret a manifestar-se per ella. Doncs no. Ara ja no!
ERC, el partit de les mans netes, ja no és aquell somni idíl·lic que molts convergents miràvem acomplexats de reüll. Ara ja no. Esquerra ha fet Montilla President de Catalunya. Esquerra ha fet President del nostre país a un home que amb prou feines parla bé la nostra llengua. Esquerra ha fet President de Catalunya a un home que no té cap tipus de complexa per afirmar que Catalunya no té drets històrics. I sí, ja sé que si algun dia Convergència vol tornar a governar ho haurà de fer de mà d’ERC, però és que és molt gros això que han fet. Ells que es consideren independentistes han fet a Montilla President!
Diuen que ho fan per cohesió social i perquè aquest era l’únic Govern que no volia Madrid. Si us plau, que no som criatures. Per cohesió social aparten del Govern la llista més votada per la ciutadania? Per cohesió social fan President de Catalunya el perdedor de les eleccions? Madrid volia un Govern CiU-ERC? Oi que no? Doncs a qui pensen enganyar?
Després també diuen fer aquest pacte a tres bandes per coincidències en el projecte de Govern. ¿Doncs què fem amb el tema de la Vegueria Penedès? Perquè mentre el PSC s’hi oposa ERC hi està a favor. ¿Què fem amb el 4t Cinturó? El 4t cinturó és “bàsic” per Montilla mentre que ICV hi mostra un rebuig frontal. ¿Què fem respecte la Fira de Frankfurt que es farà d’aquí quatre dies? El PSC diu que hi ha d’anar escriptors que escriguin en català o castellà mentre que ERC diu, molt clar, que tan sols hi ha d’anar-hi els que escriuen en català. ¿Què fem amb la MAT? Montilla diu que això es fonamental per Catalunya mentre que ICV diu que ni parlar-ne. ¿I bé, què fem amb el DURSI? El refem com s’ha insinuat des d’ERC o continuem caminant sense un horitzó clar tan i com sembla que ens condueix el discurs del PSC?
*La mentida , aquest cop, ha anat massa lluny. Això ja no és gat per llebre, ara tracten de vendre’ns rata per llebre. I aquest cop no se’n sortiran.

* plagi (fet venir bé) d’Enric Vila

Querido ciudadano Carod

Dirijo este artículo al independentista José Luis Carod-Rovira. Me dirijo a él con la lengua grande y libre que de ahora en adelante será lengua de encuentro y predominante en su partido y, en general, en todo el Gobierno regional que él, tan amablemente, nos ha cedido. Ante todo José Luís, muchas gracias por llevar a tierra firme y rectificar la deriva nacionalista que estaba cogiendo esta región del noroeste peninsular llamada Cataluña.
Ciudadano Rovira, que gran jugada la que ha hecho, de verdad. Esto de la equidistancia una jugada de gran estratega sin ningún tipo de duda. Todos pensando como bobos que rompería el Tripartito y usted de forma magistral (no quiero quitarle ningún tipo de mérito) nos coloca a Pepe Montilla de Presidente de la región. Creo que lo habíamos infravalorado don Rovira. Le presento mis más sinceras disculpas.
Tantos años intentando españolizar la región con catalanes socialistas y resulta que nuestro mejor aliado ha estado, ni mas ni menos, que un ilustre independentista.
Después de su expulsión del Gobierno conjuntamente con la de todos sus consellers creíamos que nuestras pocas esperanzas por la reedición del Tripartito quedaban casi enterradas por vida. Pero nuestra pequeña amplitud de miras, gracias a Dios, no contaba con su ilustre figura don Carod. Una vez más, le pido mis más caritativas disculpas.
Usted, como un gran campeón, ha ignorado la gran oferta de los nacionalistas que habían ganado las elecciones para juntarse con los de casa.
Yo le tengo que admitir, con toda mi sinceridad, que creía aquello de la socovergencia y  lo de que Cataluña necesitaba un Gobierno fuerte que no dependiera de Madrid que llevaba días predicando. La verdad, es que llevaba días sin dormir con el mero hecho de pensar con la posibilidad de que ahora fuera cierto aquello y pactaran con los convergentes. Pero cuando ha salido por Tv3 diciendo aquello de la cohesión social por justificar el pacto…solo me han salido palabras de agradecimiento. ¡Sobre todo si tenemos en cuenta que ha excluido al partido que ha votado más gente en la región!
Bueno don Carod, una vez más lo siento por no haber creído en usted des de un buen principio. España y Cataluña, ambas grandes y libres ahora, le agradecen su gesto y le prometen que un día u otro será recompensado como Dios manda.
Dicho eso solo me falta decir: ¡Viva España i viva la nueva Cataluña!

Ca-ta-lu-nya (un cop més)

Començo a escriure aquest article a la una de la nit després d’una intensa nit electoral a l’hotel Majestic. I bé, no amagaré que els resultats de les eleccions no m’agraden gens. En fi, no eren els que desitjava ni molt menys els que m’esperava. Però les coses ( a part dels dirigents d’ERC) són com són.
Bé doncs, deixant els resultats i l’espinós tema de qui serà el proper President de Catalunya de banda intentaré fer un parell de reflexions que em semblen força oportunes i preocupants.

La primera és que el sostre nacionalista parlamentari té un límit ja establert, és a dir, un topall representatiu que no varia des de fa set anys. Fa tres anys CiU va perdre deu escons i ERC va obtenir deu escons més. Ara, ERC ha perdut dos escons i CiU n’ha guanyat dos. Casualitat? Potser sí ¿Però és molta casualitat, no troben? Això pel què fa en el tema d’escons ja que si sumes els vots de CiU i els d’ERC de fa tres anys n’obtens al voltant de més d’un milió i mig en canvi en les eleccions del dimecres amb prou feines arriben a sumar un milió tres cents mil votants. En resum, que les tensions entre els dos partits nacionalistes, de moment, han servit per distanciar-los políticament parlant. Ara bé, pels que esgrimien que aquesta tensió afavoriria a un major nombre de votants nacionalistes anaven molt errats. No només no ha pujat sinó que s’ha reduït considerablement.
 

Segona reflexió. Entra un nou partit a l’arc parlamentari: Ciutadans partit de la Ciutadania. Aquest partit, que era titllat de freake per molta gent, ha demostrat que de freakes res de res. Han entrat al Parlament i per la porta gran, no ens enganyem. Ara, aquest partit del cap de llista despullat, disposarà d’una plataforma mediàtica brutal. Ara tenen tres escons al Parlament de Catalunya que es convertiran, de ben segur, en un altaveu genial per difondre la seva ideologia neolerrouxista per tot Catalunya. De fet, Iván Tubau, integrant del nou partit, ja ha anunciat que faran els discursos en castellà i català. Per il·lustrar-ho aquí va una perla d’Albert Rivera, cap de llista de Ciutadans, just després de conèixer els resultats electorals : “ Queremos una Cataluña donde la inversión en educación y vivienda sea más importante que invertir en selecciones catalanas o en diarios deficitarios”
 

I bé, a banda d’aquestes reflexions, ara, ens falta saber quina serà la combinació parlamentaria que ens durà el pròxim President català. Vist com està el pati desitjo, de tot cor, un pacte nacionalista entre CiU i ERC. Ja n’hem tingut prou d’experiments estranys i d’interessos partidistes. Són temps grisos per Catalunya. Ni dretes ni esquerres si us plau. Ara toca Catalunya!

                                                                           CONTINUARÀ!