Bon any i gràcies

Avui el meu soci/amic/supporter/etc. m’ha enviat l’evolució de les visites que ha fet aquest bloc des que el vaig inaugurar el mes de març de l’any passat. Moltes gràcies a tots i bon any.

Bon Nadal integristes

Aquests dies de Nadal tan carregats de simbologia religiosa (cristiana) en molts indrets s’ha desfermant, un cop més, l’actitud oposada: l’integrisme ateu . La veritat, és que jo mai he estat un defensor radical de l’Església, de fet sempre he tendit a criticar-la com un nen que veu al seu pare fent el ridícul i el critica, encara que aquest fa veure que no l’escolta. De fet, cada cop que escolto part de la jerarquia eclesiàstica dient atrocitats com les de excloure del sacerdoci als homosexuals o de prohibir el preservatiu m’agafen ganes de caure en el parany de la diarrea verbal, en què cauen alguns, que mancats d’una visió més amplia de la situació comencen a renegar contra tota l’Església. Aquests que sense parar-se a destriar entre l’Església jeràrquica encallada en el passat , l’Església de Carites o l’Església dels missioners, van per la via fàcil i ho engloben tot en el mateix sac. Molts d’aquests de ben segur van sortir al carrer per dir no a la guerra, portant de màxim argument que Aznar no representava l’opinió del poble espanyol, en canvi són incapaços d’entendre que quan surt el Papa o un Bisbe dient alguna barbaritat no representen l’opinió de la majoria de l’església. L’Església és molt més que allò que diu el Papa. L’Església és Carites, l’Església és el rector de poble que ajuda a qui ho necessita, l’Església són els missioners que es juguen la vida diàriament, l’Església és Casaldàliga i era Teresa de Calcuta. És d’ingenus i de tancats de ment voler veure en l’Església només el Papa. D’acord que també hi és, però com he dit abans: n’hi ha molts d’altres. Jo ,com he dit al començar, mai he estat un defensor a ultrança de l’Església però en veure el radicalisme i l’integrisme ateu que es vol inculcar, amb arguments quasi viscerals, a nens i nenes, no em deixen cap més camí que el de denunciar. Denunciar que aquesta farsa atea no és res més que un fantasma, un fantasma que té por. Ja que no sap com defensar el seu ateisme i al mateix temps fer el pessebre, dir bon Nadal, o simplement acomiadar amb un adéu al seu fill. Ara com ara estic d’acord en afirmar que actualment es pot viure sense Déu, però no estic d’acord en voler fer creure que Déu mai ha existit. 

Moltes vegades l’Església ha estat subjecte de dures critiques i acusacions amb el pretext que estava encallada en el passat i vivia una realitat que no era la dels nostres temps. Doncs de la mateixa manera que es demana a l’Església que s’adapti als temps moderns jo demanaria a tots aquells que prediquen l’ateisme com a resultat del seu passat que s’aturessin uns instants per contemplar que estan lluitant contra algú que ja no existeix. I que el què estan fent, no és res més, que lluitar contra un fantasma que ells mateixos van alimentant. 

Possiblement, és cert que encara s’està pagant una factura del passat, però tot i això, ja començaria a ser hora que aquells que l’estan fent pagar s’adonessin que probablement el que estan fent és crear-ne una de nova i hipotecant a joves que no saben d’on ve aquella ràbia i aquell odi cap a uns símbols. El capdavall, estan alimentant un petit i borrós tros de ràbia que ens l’anem passant de mà en mà preguntant-nos estúpidament d’on ha vingut. 

En fi, bon Nadal, bon any i que vagin bé els reis! 

Tots al seu lloc

La setmana passada aquest setmanari ja començava a tenir un cert regust electoral. Cada grup que aspira tenir representació en el consistori vilafranquí s’anava situant en el camp de batalla electoral per arrencar amb força un cop acabi aquest parènesis nadalenc.    
Aquesta vegada, les coses pinten força bé per CiU. Després de tants anys immersos en la foscor, CiU, amb Regull al capdavant, ha sabut conformar una alternativa creïble davant l’electorat vilafranquí. Però quan afirmo que les coses pinten bé, llastimosament, no es pot dir que sigui tot mèrit seu, ja que aquest cop, l’entorn hi ha ajudat bastant.
Per un cantó, aquest serà el primer cop que Esteve concorre en unes eleccions de cap de llista. S’ha de recordar, que tot i que actualment, Esteve, sigui el batlle vilafranquí, ningú l’ha votat perquè ho sigui ja que en les passades eleccions va ser Aguado qui va encapçalar la llista per l’alcaldia. A part, el mandat d’Esteve no és que es pugui catalogar d’excel·lent sinó tot el contrari. Les crisis constants entre els tres socis de govern, els sous astronòmics que s’han assignat i el seu rebuig frontal a la formació d’una futura Vegueria Penedès són algunes de les cartes que presentarà Esteve al final del seu mandat.
Per un altre cantó aquest serà el primer cop que ICV es presenta en solitari. En ser el primer cop que els ecosocialistes es presenten en llistes independents del PSC costa saber quin serà l’abast d’aquests però si ens fixem en els resultats obtinguts a la catalanes (1.453 vots) tot fa preveure que erosionaran de forma notable el vot socialista, fins el punt, d’esgarrapar-li algun regidor.
Pel que fa ERC, no són necessaris gaires comentaris. Tot i la més que segura designació de Quelart (un molt bon candidat, per cert) com a cap de llista dels republicans l’erosió que s’han produït ells mateixos en el si del partit, entre renovadors i xenistes, ha estat més que contundent.
Per altra banda queda la CUP i el PP. La CUP es presenta amb un nou candidat totalment avalat per Ametller, que aquesta vegada concorrerà com a segon de llista. Possiblement poden recollir els fruits de les picabaralles d’ERC, tot i que n’haurien de recollir molts per aconseguir un segon regidor.
Pel que fa al PP no es preveuen canvis, que jo sàpiga. Com a única novetat, aquest cop, la tasca de Ramon en el consistori ve avalada per Sergi Sol que el descriu com una “persona educada, treballadora i discreta”. Tot i això, no es preveu que els esmentats elogis ajudin el dirigent popular a augmentar la seva representació. On realment, Ramon, haurà d’esgrimir citades aptituds és alhora de batre la nova formació que entre en escena a la nostra vila: PxC.
En fi, tothom ja està el seu lloc. Així doncs, comencem.

Agermanats anirem caminant

Pels que no creuen en l’esperit nadalenc els recomano ferventment que recuperin, si és que encara no l’han llençat, el sempre pluriplural setmanari, que s’edita alguns dimarts a la nostra vila.
La setmana passada, l’objectiu setmanari dirigit pel tete Esteve a falta de notícies que propiciessin un mínim interès a la població vilafranquina i fent gala de l’esperit nadalenc d’agermanament que impregna, de forma tan llefiscosa, aquestes dates es va dedicar a fer un fantàstic book de fotografies del nostre il·lustre batlle que el mateix temps, ai las, resulta ser també germà seu.
Ja em disculparan, però se m’ha fet impossible contactar amb els senyors que atorguen els famosos records Guiness a Catalunya ja que tinc l’obsessiva sensació que la setmana passada, incomprensiblement, la nostra petita vila se n’hi va negar un de forma flagrant. Sí, sí com ho llegeixen. De tretze pàgines d’informació que dedicava l’esmentat setmanari a les notícies locals, ni més ni menys que set magnifiques pàgines contenien fotografies a tot color de l’alcalde Marcel.
De moment, a falta de que el nostre alcalde s’iniciï en la pràctica d’esports d’elit d’àmbit comarcal, em sap greu comunicar-los-hi que aquesta secció encara va restar verge de les preuades imatges marcelianes. No cal dir, que en la portada, seguint la tònica de les pàgines interiors, també ens oferia una imatge del nostre fotogènic batlle.
Per cert, on esperava trobar fotografies de l’alcalde vilafranquí i no n’he sabut veure (potser no ho he buscat bé) és a la futurista exposició, també pluriplural i totalment informativa, de l’església de Sant Joan on s’explica les obres que ha fet, està fent i farà el consistori vilafranquí.
En fi, no els vull marejar més amb les meves estranyes paranoies i menys ara que s’acosta el Nadal. Així que acabaré aquest inconnex article pamfletari amb uns bonics versos nadalencs. Aquí van: ara bé Nadal/ matarem el gall/ serà temps de pau i alegria/ i quan tot s’acabi/ eleccions a l’alcaldia.

Drets i deures

La setmana passada el Ministeri d’Interior britànic va presentar una proposta en matèria d’immigració que pretén posar en marxa el Govern de Blair a partir de l’abril de l’any que ve. Els laboristes britànics ( repeteixo els laboristes no els tories) volen establir de forma permanent a tot el Regne Unit un examen sobre la manera de viure britànica (british way of life)  a tots els immigrants que vulguin establir-se de forma permanent al país anglosaxó.  

L’examen constarà d’una sèrie de preguntes que aniran des del funcionament de les institucions britàniques fins a la biografia de la reina Isabel II, passant pels seus dialectes regionals, història nacional i programes de televisió més populars.  

Com era d’esperar, la proposta, igual que van fer amb Artur Mas en la passada campanya electoral, ha estat ridiculitzada per diferents mitjans de comunicació, generalment els que s’autoanomenen progres, que esgrimeixen com argument fonamental que molts dels britànics autòctons els seria impossible respondre moltes de les preguntes que es plantegen en l’esmentat examen.      

Però bé, el mateix fet, que ridiculitzen de forma tan simplista aquests mitjans de comunicació, extrapolem-ho a qualsevol altre terreny. El de la conducció per exemple. ¿Algú creu que si ara passéssim el test de la DGT als conductors que porten més de vint anys conduint tornarien a aprovar? ¿Però tot i no aprovar-lo, poden conduir i fer-ho bé, oi?  

Bé, si no els agrada l’exemple passem-ho a qualsevol professió: metges, historiadors, informàtics, etc. ¿Algú pensa que si els passéssim qualsevol dels exàmens que tan fantàsticament van  superar durant la seva carrera, ara, l’aprovarien igual? Alguns pocs sí, d’acord, però la immensa majoria de ben segur que el suspendrien. ¿I això vol dir que un magnífic cirurgià de prestigi internacional de la nit al dia passaria de ser un geni a un trist inútil? Oi que no?  

Doncs igual que un metge o un conductor l’immigrant hauria de realitzar aquest esforç i mostrar la seva predisposició a integrar-se en aquella societat aprenent les seves costums i tradicions. Segurament després s’oblidarà de moltes coses. Molt bé. Però almenys ho haurà tastat i de passada aconseguim que igual  que molts d’altres, l’immigrant, comprengui que tot els drets sempre van acompanyats d’unes responsabilitats.  

Com molt bé deia una professora meva: “quien algo quiere algo le cuesta”.

Lluís Companys: 58 anys reduïts a una mort (I)

Els recomano que llegeixin el llibre d’Enric Vila, periodista i historiador, Lluís Companys, la veritat no necessita màrtirs. Igual que va fer Francesc Marc-Álvaro en Els assassins de Franco , Vila, s’ha decidit a laminar i disseccionar els falsos cromos que li havien donat des de petit trencant el tòpic tan català del “nen no t’emboliquis” per explicar que “l’autèntic 1714 varen ser el 19 i 20 de juliol de 1936” i que un dels seu protagonistes, el nostre santificat president màrtir Lluís Companys, no va ser res més que un home mogut per la bilis de l’èpica del moment i la mediocre vanitat de passar a la història.

Com explica magistralment Gaziel: va ser Companys el qui va fer carrera amb Catalunya i no pas Catalunya amb Companys. Però bé, res millor per explicar-ho que amb les paraules del mateix autor on, em sembla, que es condensa bona part de l’essència del llibre.
Vila diu: “Amb la manera de morir, Companys s’havia pagat un passi de privilegi a la posteritat. Tenint tots els números per passar com el màxim representant de la Catalunya ignorant, fatxenda, caïnita i teatral, que va protagonitzar la baixada de to que va portar el país al pitjor desastre de la seva història, acabava quedant, com un símbol d’aquesta Catalunya moderna, demòcrata i civilitzada, oprimida per l’Espanya castellana, que fins avui ha resultat una pura i simple utopia, un miratge encarnat per quatre gats.” I remata apuntant: “ Hi h vegades – poques – que l’home fa el càrrec; però el cas de Companys és just el contrari: el càrrec ha fet l’home”

Josep Recasens i Mercadé, un dels fundadors de la Unió Socialista de Catalunya, ho explicava així des de la presó: “ Companys és un dels principals culpables del fet que Espanya hagi perdut la República i els catalans ho hagin perdut tot: l’autonomia, l’Estatut, la llibertat, la cultura i la vergonya. I aquesta gent estúpida l’han afusellat convertint-lo d’home menyspreable a màrtir i heroi.”

En fi, reitero que llegeixin el llibre de Vila. Una biografia que explica la vida completa d’un home que la història ha reduït a pocs dies i a quatre magistrals paraules. Vila, explica la vida d’un home que havent flirtejat amb el lerrouxisme, havent cridat sense complexos “Viva Espanya”, havent desgraciat la vida de la seva dona i dels seus fills deixant-los totalment arruïnats i havent signat sentencies de mort amb tota l’alegria del món la història l’ha reduït, simplificat i elevat a la categoria d’heroi-màrtir del catalanisme.