Engrunes

Últimament estic molt estressat. Bé, aquesta setmana sobretot ja que el dilluns que ve m’operen d’una mena de tumor ocular que tinc des de fa dies i de ben segur que em tocarà fer repòs. Així, que he decidit intentar comprimir el que normalment faig en dos setmanes en una de sola. En fi, no sé si ho aconseguiré però és ben provable que acabi baldat.

Demà sessió de control al President de la Generalitat a les quatre de la tarda al Parlament. No en dubtis, un cop més, allà estaré. Tot seguit tinc una entrevista amb el Joan Ferran per ElSingularDigital. Jo, tenia la idea de fer-li a l’Iceta o a la Manuela però al final, per problemes d’agenda, m’ha tocat fer-li a la maquinària pamfletària socialista pura i dura. Bé, ja us explicaré com m’ha anat. Divendres, com faig cada setmana, un petit fragment de l’entrevista.

Avui, el Pere m’ha dit que la JERC de l’Alt Penedès farà una roda de premsa per rebatre les falses acusacions de servilisme que va fer la setmana passada el Xavier Ramos, ex-cap comparcal de la JNC, parlant d’ells al 3d8. En fi, crec que s’equivoquen com també es va equivocar el Ramos fent aquelles acusacions partidistes i desencertades. És absurd que les organitzacions juvenils vulguin jugar a ser polítics en petit. Aquest tacticisme dels grans partits quan es trasllada a petita escala acaba fent pena, la veritat.      

Avui un nou vídeo d’Històries de Catalunya del Dragui: “Història de la Corona d’Aragó”

Article recomanat: “L’aeroport, una altra vegada” d’Andreu Mas-Collell”

La Frase: “Els qui caminen ni que sigui molt lentament poden avançar molt més, si segueixen sempre el camí dret, que no pas el qui corren però se n’allunyen” Descartes  

Goebbels de fireta

“En una casa de putes”. D’aquesta manera titulava Sergi Sol, divendres passat, el seu article del 3d8. En veure aquest títol, ràpidament, vaig pensar que el Sergi es referia a la gestió que s’ha vingut fent de la nostra vila per part de l’Ajuntament en aquests últims temps. Però res, falsa alarma. Es referia al terrorisme armat, i que jo sàpiga, l’Ajuntament s’ha iniciat en moltes pràctiques últimament ( ocultació i manipulació d’informació, campanyes partidistes camuflades com a institucionals, grans capacitats de autoengany, etc.) però pel que fa el terrorisme armat no en tenim, encara, constància. 

Del que sí en tenim constància és de la prohibició per part del CAC, un òrgan diví que es dedica a discernir entre el bé i el mal, de la campanya totalment institucional de l’Ajuntament vilafranquí: “Vilafranca la ciutat dels teus desitjos”. Valguemdéu Marcel com ens hem de veure aquestes alçades. 

Bé, després dels grans èxits aconseguits pel CAC, com són els intents de fer callar a Federico Jimenez Losantos o el de reprimir a Pepe Rubianes d’insultar a Espanya, ara, es podran apuntar l’intent d’aturar la campanya de consistori vilafranquí. Dic intent, perquè es veu que la campanya es va continuar emetent per la televisió pública. 

En fi, si els senyors del CAC algun dia veuen que tenen una estona lliure i no saben que fer-ne els recomano que passin pel setmanari pluriplural de calat totalment informatiu que s’edita alguns dimarts a la nostra vila avera si s’apunten un nou i gloriós tanto. Jo, el capdavall, tot i la campanya de l’Ajuntament per redireccionar-nos i fer-nos veure la veritable llum, tinc la sensació, que cada dia que passa, Vilafranca fa menys per mi.

Article: Pilar Rahola “Divina pijo-progressia”

Apunts, denúncies i notícies

Avui tinc moltes coses a dir. Moltes. Sovint amb passa això: hi ha dies que no tinc quasi res a dir i de cop i volta ( patam!) i ho vomito tot. No són profundes reflexions només són apunts, denúncies i notícies com especifico en el títol.

Dijous passat, convidat per l’Èric Bertran, vaig anar al  fantàstic teatre que tenen a Sant Cugat a veure “Èric i l’Èxercit del Fènix”. L’obre està bé. Hi ha un o dos punts en que es fa referència al Nou Estatut, que com molt bé sap l’Èric, no comparteixo en absolut. En fi, no sé què hi venen a compondre. Suposo que són tocs del Victor Alexandre. Després, per caramboles de la vida vaig tenir el plaer d’anar a sopar amb el Carles Campuzano, congressista de CiU. Varem tenir una conversa molt interessant sobre la immigració. Bé, de fet, va ser un monòleg del Carles, ja que jo no en tinc ni la més mínima idea del tema comparat amb el que arriba a saber-ne ell. Un dia d’aquest intentaré parlar-ne ja que no acabo de veure clars els plantejaments del Carles. Per cert, el Carles va escriure un article parlant de l’obre en que hi apareix un servidor.

El dijous passat, si no ho recordo malament, van enterrar el pare de Ramon Xena, president del Consell Comarcal de l’Alt Penedès i coordinador de l’Ajuntament de Vilafranca. Curiositat. Just quan enterraven el pare de Xena la basílica de Santa Maria estava rodejada de policies municipals que vetllaven per una bona circulació dels vehicles i dels ciutadans. Un cop el fèretre ja havia abandonat el centre de Vilafranca la policia va desaparèixer. I mira que acte seguit del citat enterrament justament n’hi havia un altre. Casualitat? Ho dubto molt. Abús d’autoritat? És molt provable.Brutal.

L’Enric Vila canta molt bé. De debò, no us ho deixeu perdre i feu clic aquí.  

Aquesta setmana si tot va bé tinc una entrevista amb el Miquel Iceta o la Manuela de Madre. Sense comentaris.

Cansat de tot

Avui estic cansat de tot i de tothom. Tot debat em sembla estèril i superficial. En fi, que fins i tot em fa mandra escriure. De fet, no sé ni què escriure que pugui tenir un mínim interès. Tot ho veig gris i mediocre, inclús jo mateix. Necessito nous estímuls. Demà un nou dia i una nova setmana. Prometo millorar.  

Si arribeu en la vida
més lluny d’on pugui arribar,
moriré molt gelós
del que m’hàgiu avançat,
que no em sabré resignar
a no ser el millor vianant,
l’atleta més fornit
i el més frondós amant.

I no em vulgueu consolar,
només digueu-me, si de cas,
tot allò que hàgiu vist
i jo no podré mirar:
la fondària dels rius
que els meus peus no mullaran,
la fragància del cos que no podré estimar,
la immensitat d’un cel
en el qual mai no he volat,
les espurnes d’un foc
que no m’hauran cremat,
les barques que a la mar
no podré amarinar.

No em doneu consol,
no em sabré consolar.

I perquè sé que vosaltres
anireu més lluny que jo,
estic gelós i content,
molt gelós i content
de la sort que heu tingut,
de la sort que tindreu,
que tanmateix sé que mai
no he estat fornit atleta,
ni tan sols digne amant,
només un vianant.

Lluís Llach

Chesterton

Un: “Les fal·làcies no deixen de ser-ho perquè estiguin de moda”. Dos: “Tenir dret a fer alguna cosa no és el mateix que sigui correcte fer-la”. Tres: “Tot govern és una necessitat molesta”. Chesterton

Articles: Les “Engrunes” de la fantàstica sanitat catalana de Joan Oliver a l’AVUI, “Compuestas i sin marido” de Rodrigez Rivero a l’ABC i una gran entrevista d’Enric Vila a Kapuscinski.

De normals ja ho som!

Un fragment de l’entrevista feta al ciutadà Albert Rivera per ElSingularDigital.cat.

P. Molt bé. Però així, doncs, què ha fet Ciutadans al Parlament?
R. Per exemple, una resolució per incrementar les places sanitàries al Vallès Occidental. I en els propers dies, de fet, les nostres propostes aniran en aquesta línia ja que volem denunciar que Catalunya és la tercera Comunitat Autònoma que fa esperar més als seus pacients en les llistes d’espera. 

P. Així, volen aconseguir que Ciutadans es vegi com un partit normal?
R. De normals ja ho som! 

P. D’acord. Però molta gent encara no els hi veu.
R. Sí. Però també és cert que cada dia hi ha més gent que veu en Ciutadans un partit que defensa unes idees, que fins ara, ningú defensava al Parlament. I aquesta normalització es demostra en el fet que la intenció de vot de Ciutadans s’ha multiplicat per tres en la darrera enquesta de la Generalitat.

Article recomanat: “El País i els ultres” de Francesc Marc Álvaro

Silenci

En relació el què deia ahir de la por als silencis aquí va aquest text que vaig escriure fa tot just un any. 

Em fan por els silencis. Molta por, la veritat. Bé, sempre depèn de qui vinguin i en relació amb la seva duració i context, es clar. Però en general m’incomoden molt, no puc fer-hi més. Sé que és molt infantil, i possiblement no és res més que una falta de confiança en mi mateix, però quan mantinc una conversa sempre miro d’omplir tots els instants de temps que no s’hi diu res, encara que sigui amb alguna bajanada que no ve a tomb, per no semblar vulnerable davant del contertulià. Sovint amb passa que parlo molt i no acabo dient res d’essencial. Bé, crec que en part és per aquest motiu que escric: per intentar estructurar una mica la meva ment i arribar a ser consistent amb poques paraules. 

Canvi de vídeo: la segona part de la vida de Jaume I 

Article recomanat: “Planeta per estona” de Raül Álcon 

La Frase: “Los líderes que se preocupan más por ser queridos que por ser eficaces no podrán controlar a las personas con las que deben enfrentarse”. Colin Powell    

Trobada amb el Ciutadà

Vaig arribar a la seu de Ciutadans a l’hora pactada. Les 4 en punt, just al mateix moment en que feia acte de presència, tot sol, l’Albert Rivera. Jaqueta de pell, bufanda verda-marrona, pantalons texans i camisa de ratlles. El cas, és que ens vam trobar els dos a la porta esperant que ens obrissin. Com que els silencis sempre m’han incomodat vaig deixar anar el primer que se’m va acudir: “Em sembla que el vinc a entrevistar”. És que quan m’hi poso sóc tot un crac dient evidencies. Hauria estat graciós que m’hagués contestat alguna cosa per l’estil de: “Doncs em sembla que t’equivoques xaval”. Però res, no hi hagué resposta, ja que acte seguit, de la meva espectacular frase, van obrir-nos la porta. 

Es mereix una menció especial la seu de Ciutadans. Queda a la plaça Urquinaona en una 10è pis d’un gran bloc d’edificis. Des de la recepció no es veu cap cartell que t’indiqui en quina planta es troba Ciutadans. Vaig pujar fins a la desena planta (amb ascensor evidentment) i vaig trobar sobre unes portes marrons una mena de full, tot mal engiponat, on hi posava:“Ciutadans”. La veritat, és que la campanya electoral va estar molt bé pel que fa el tema de màrqueting. Ara bé, allò era “cutre salsitxero”. Pel que fa el personal, parlen en castellà i català. Segurament forma part del llibre d’estil del personal. Pel que fa el Rivera ja ho veureu a l’entrevista de ElSingular. 

Article recomanat: “Cobrar per ser-hi” de Jordi Cabré. 

Un mal dia

Ahir, un dia per oblidar. La vaig cagar força i en diferents camps. Quan m’hi poso sóc un autèntic campió.
Vaig començar el dia adonant-me, un cop ja era a dalt del tren direcció Barcelona, que m’havia deixat tots els diners a casa, inclús la visa. Sort que tinc alguns amics que tenen vocació de banc perquè sinó no sé que hauria fet. Bé, això va ser una pura anècdota al final del dia.
Poc després, vaig rebre un sms del Cabré on em deia que havia fet moltes faltes en l’entrevista del Felip Puig pel Singular. Tenia tota la raó. Vaig transcriure aquella entrevista ràpid i corrents el dijous passat pensant que havia de sortir, just, l’endemà. Res, al final no va sortir però l’entrevista ja l’havia enviat. El fet, és que em vaig encomanar a Déu i no vaig revisar l’entrevista. Mira que quasi sempre rellegeixo tot el que s’ha de publicar fins a l’extenuació, però al pensar que ho havien de publicar el dia següent ho vaig enviar, sense revisar-ho, i fot-li que som catalans. Sort que demà, amb el Rivera, tinc una nova oportunitat. No la puc desaprofitar: aquest cop ha de ser perfecte. Per cert, algun dia explicaré tots els meus conflictes, alguns d’ells ja superats, amb la dislèxia, tartamudeig i ambidextre.
Bé, deixant això de banda, el dia va continuar. Fent un resum ràpid del dia per no avorrir-vos: vaig perdre el tren de tornar a casa i no vaig poder fer les pràctiques de conduir, em vaig deixar l’agenda a la universitat i vaig perdre el bolígraf que em van regalar per Reis. En fi, sort que el dia va acabar.
Articles recomanats: Joan Carretero a l’AVUI:  “ERC, de planeta a satèl·lit (I)” i “ERC, de planeta a satèl·lit (i II)”

La cosa rutlla

Quan vaig començar l’aventura d’escriure cada dia en aquest bloc vaig posar-me com a excusa que tenia la intuïció que aquest nou any vindria ple de sorpreses. I bé, una setmana més tard crec que la decisió va ser encertada. Va ser encertada per dos raons. La primera, és perquè m’ajuda molt, de debò. M’ajuda a estructurar i sintetitzar les poques idees que tinc al cap de manera que després, quan les he de relatar de viva veu m’és molt més fàcil narrar-les. La segona, és que anava ben encaminat amb allò que aquest any pot venir ple de sorpreses. Per començar, aquesta setmana tinc una entrevista amb l’Albert Rivera, de Ciutadans partido de la ciudadanía, per ElSingular i que publicaré, com faig sempre, el divendres aquí al bloc. El dijous vaig a l’estrena de l’obra “Èric i l’Exèrcit del Fènix” a Sant Cugat, de la qual també en tindreu una crònica. Ah sí, me’n descuidava, d’aquí dos setmanes segurament començaré a col·laborar amb un programa que farà el Joan Bosch a la Xarxa de Televisions Locals de Catalunya. I bé, per acabar-ho de rematar el divendres passat em van trucar del 3d8 per dir-me que la setmana que ve els faci l’article de la contraportada del setmanari. En fi, que tinc la sensació que la cosa rutlla bé. 

Aquesta setmana he canviat el vídeo. Continuo amb els “d’Història de Catalunya” del Draquí: aquest cop en poso un de la vida de Jaume I que he dividit en dos parts. Dimecres la segona part. 

Pel que fa la secció “La foto” ,aquesta setmana, l’he extret de la portada de La Vanguardia. En la fotografia hi sortim: el Montilla, el Maragall, el Jordi de la Torre i un servidor. 

Article recomanat: Enrique Serbeto a l’ABC: “No jueguen con la propiedad”

Casa comuna

Casa comuna- Un dels projectes, que encertadament, va engegar Mas just després de veure que ell no seria el pròxim President de la Generalitat va ser el de la “Casa comuna del catalanisme”. Un projecte que no va ser ben rebut des de UDC però que des del meu punt de vista és el que necessita la formació si algun dia vol tornar a governar Catalunya. CiU ha de tenir clar que en les seves files hi ha d’enquibir el màxim nombre de catalanistes, independentment de si són socialdemòcrates o neoliberals. CiU, si vol que aquesta idea de casa comuna no es quedi en només una idea ha d’entendre que a dins de la federació hi ha de conviure des de Sala i Martín fins a Campuzano. Com va dir Mas el dia 1 de novembre a l’hotel Majestic: ” Ni dretes ni esquerres: Catalunya!”

Article recomanat: Joan Oliver a l’AVUI
Article No recomanat Francesc de Carreras a LA VANGUARDIA  

Pd. L’entrevista amb el Felip Puig es publicarà el dilluns a ElSingularDigital.cat

“CiU està disposada a arriscar de nou”

Aquí un petit fragment de l’entrevista que vaig fer, ahir, per ElSingularDigital.cat a Felip Puig  La podeu trobar en la seva integritat a la web d’ElSingular o demà a la secció entrevistes del meu bloc. Detalls curiosos de l’entrevista. En el despatx hi havia la famosa estàtua de la deesa Victòria que va sortir a El Punt. Pel que s’ha vist, de victòria no els n’hi ha dut gaire a CiU. Pel que fa el despatx, al contrari que el de Ridao, que estava tot perfectament col·locat, el de Puig fa la pinta de ser molt més utilitzat. Un detall que no aporta res: el despatx de Ridao ocupa igual d’espai que la sala de reunions del grup popular.

P: Esquerra, en un article a la seva web deia que Felip Puig “xalava” en pensar que CiU podia tenir un ministeri. És veritat, que xala en pensar-hi?

R: Esquerra creu allò de “cree el ladrón que todos son de su condición” perquè, com va quedar demostrat la setmana passada, el preu que està pagant Catalunya per l’obediència d’ERC al PSOE i per l’acomodament de Carod com a vicepresident fictici del Govern és molt elevat. I la veritat, és que a nivell personal no tinc cap mena de pretensió en continuar fent política, en un futur, des de Madrid.

P: Però en tot cas CiU s’ho ha plantejat!

R: CiU ve analitzant, des de ja fa temps, que estem en una etapa política nova i que com a tal ve marcada per diferents factors. En primer lloc, tenim una etapa ja consolidada en la política espanyola en que tots els actors ja són coneguts. En segon lloc, tenim el nou Estatut que reclama una major ambició en el desplegament de l’autogovern. I que evidentment, no pot seguir el ritme de desplegament de l’Estatut del 79. I en tercer lloc, tenim uns nous protagonistes i un nou cicle en la política catalana. I a tot això, se li ha de sumar que el Tripartit II no serà un govern combatiu en el desplegament de l’Estatut. Per tot això, CiU està disposada a arriscar de nou sempre tenint en ment que la prioritat és el país.