Sí, sí, sí senyor!

Senyors i senyores, nens i nenes i algun avi que deu rodar per aquí, els vull comunicar una bona nova: aquest humil bloc, sense aparents pretensions, cada dia trenca esquemes i bat rècords com aquell qui res! Portem quatre dies, sí senyor ( i senyora) ho ha llegit bé, quatre dies que no baixem de la frontera de les 240 visites úniques al dia. I bé, això s’ha d’agrair. Principalment la culpa és del meu soci i amic Jordi Tamargo ja que sense ell aquest bloc no seria possible. També en té part de culpa el Ricard Rafecas (director del 3d8) ja que setmana rere setmana m’aguanta els meus capritxos de nen petit.
Però en fi, el màxim culpable n’ets tu lector ( i lectora) per entrar cada dia al bloc i llegir (o si més no intentar-ho) les tonteries que hi escriu un servidor.

El Raül Alcón, m’ho deia fa dos dies i jo m’ho prenia amb una certa incredulitat. Ho sento Raül, tens tota la raó: encara hi ha vida per tant encara hi ha esperança de guanyar la lluita. Sí, serà difícil. Pot ser que no guanyem, teniu raó. Ningú ha dit que les batalles fossin fàcils, i menys la nostra. Però com a mínim que ningú digui que nosaltres no hi vam lluitar.   
Dit això, a continuació els mostro un petit fragment de l’entrevista que vaig fer a Madrid al vicepresident segon del Congrés de Diputats Jordi Vilajoana. L’entrevista integrament va ser publicada aquest dilluns a ElSingularDigital.cat.

P. Vostè parla del Govern de la Generalitat com si només hi hagués el PSC de Montilla però també hi ha ERC!
R. Bé, és que ERC juga un doble paper. Mentre l’ERC del Congrés de tant en tant encara manté una actitud de defensa, o si més no de gesticulació, els seus consellers de la Generalitat opten per callar.

R. Bé, és que ERC juga un doble paper. Mentre l’ERC del Congrés de tant en tant encara manté una actitud de defensa, o si més no de gesticulació, els seus consellers de la Generalitat opten per callar.P. Però CiU en moltes ocasions ha fet just el contrari, no? Com per exemple en l’Estatut!
R. Però aquí hi ha una diferència molt clara.

P. Quina?
R. Doncs que nosaltres varem defensar a Catalunya un Estatut potentíssim i el varem anar a defensar a Madrid sense presentar-hi cap mena de renúncia des de Catalunya, mentre que el PSC just el dia següent de l’aprovació de l’Estatut al Parlament ja va anunciar que hi presentaria noranta esmenes. És a dir, varem mantenir-nos forts a Catalunya per poder negociar forts a Madrid.

Article: “Autògrafs” de Jordi Llavita ( un Gelidec vilafranquí)
El CONVIDAT (del super-mega Concurs: Juan José Tamargo Barguñó amb “Pau i llibertat”

Independentisme utilitarista

Fa una setmana en una conversa que vaig tenir el plaer d’escoltar entre un “intel·lectual” de CiU i un del PSC afirmaven irònicament que no els tocaria cap més remei (ells deien collons) que acabar sent independentistes.
Els dos, davant la més que possible retallada estatutària per part del Tribunal Constitucional, convergien en argumentar que si després de tot l’esforç polític i social que ha representat la gestació d’aquest Estatut i les seves posterior retallades al Congrés de Diputats, la cosa quedava en un trist farol s’haurien de posar totes les cartes sobre la taula i preguntar a Espanya què espera de Catalunya i preguntar-nos nosaltres mateixos què n’esperem d’Espanya. 

La conversa em va fer recordar un llibre que encertadament va regalar-me el Fonxo Blanch anomenat “Federalisme, per a què?” de Ferran Requejo. En el llibre de Requejo, un dels més brillants politòlegs del nostre país, es dedica un capítol sencer a analitzar la deficient articulació en que es va configurar l’Estat espanyol un cop acabada la dictadura franquista. L’autor diu que 30 anys després de la gestació de la Constitució s’ha de fer una comparativa entre els objectius que es cercaven i el què s’han aconseguit finalment. I deixant de banda tots els enfrontaments que es van evitar gràcies a la Constitució el què és evident en l’Espanya actual, segons Requejo, és que l’intent de model híbrid (federal-centralista) que es va fer ràpid i corrents no ha acabat de quallar. 

El model respon a un procés de descentralització política (garantida per la Constitució) que mai s’ha acabat de dur a terme. S’ha fet un “mig model federal-centralista” en què el doble nivell de poder entre l’Estat i les Comunitats és executiu i legislatiu però no pas judicial. I mentre l’Estat intervé en la reforma dels Estatuts d’autonomia les comunitats no ho poden fer en una possible reforma constitucional. És a dir, que estem davant d’un model d’articulació que va servir en el seu moment per tapar ferides i amagar culpables però que ara ha quedat obsolet. 

En fi, què és evident que la cosa ja no dóna per més. Catalunya ho ha provat de totes les formes possibles aquestes alçades. Hem intentat per l’article 150.2 (el dels traspassos de competències) més autogovern i res. Hem intentat a través de la disposició addicional primera combinada amb la disposició transitòria segona on s’al·leguen els famosos drets històrics per aconseguir més autogovern i res. Ara, hem fet un nou Estatut seguint en tot moment de forma quasi ridícula la Constitució i ara un TC radicalment polititzat ens el vol tombar. 

En fi, ja m’explicaran què s’ha de fer si cada cop que intentem assolir més autogovern topem amb un Estat que ens escanya sense deixar-nos treure el cap. Al final potser sí que convergirem tots en un independentisme ja no de caire patriòtic però sí utilitarista per avançar. Qui sap…

Article: “Si algun dia sóc ric i gran” de Raül Alcón ( fantàstic)
Vídeo: “Els exèrcits” de Quim Monzó
La frase: “L’amistat és molt més tràgica que l’amor. Dura més” O. Wilde

El CONVIDAT (del super-mega-xupiguatxi Concurs: Juan José Tamargo Barguñó amb “Pau i llibertat”

Un dia a Madrid (III i final)

Avui definitivament acabo el tema del viatge a Madrid. Així que amb el “Un dia a Madrid III” ho finiquitem del tot.

Vaig estar a la comissió d’immigració fins les 11.30 ja que després, acompanyat del Carles Campuzano (íntim amic del Jordi de la Torre) vaig anar a visitar tots i cadascun dels racons del Congrés.
Primer em va ensenyar la part nova i després la part antiga. Però sense dubte el millor moment de la visita va ser l’entrada a l’hemicicle. La veritat, és que tot i que el feia més gran impressiona molt. I encara impressiona més quan et situes a la tribuna d’oradors i imagines com ha de sentir-se l’orador allà dalt sabent que tots els seus moviments seran analitzats fins a la ridiculesa. En fi, que l’hemicicle impressiona.
Després el Carles va marxar un altre cop a la comissió i jo vaig anar a la sala de premsa per escoltar la compareixença del vicepresident del Congrés, Jordi Vilajoana, sobre les invasions competencials  del projecte de la llei del llibre. Un cop va acabar la roda de premsa vaig anar amb el Vilajoana fins als despatxos de CiU per tal de fer-li una curta entrevista per ElSingular i anar corrents a dinar amb ell i el Carles.
L’entrevista la vam saldar amb un obrir i tancar d’ulls ja que havíem d’anar a dinar corrents perquè el Carles pogués agafar un vol cap a París.
El menjà no era res de l’altre món però les converses van valdre la pena. Tv3, la salut del català i les relacions amb Unió van centrar tot el dinar.
No me’n vaig ni adonar i ja eren les 3.30 així que ens vam acomiadar i jo vaig intentar dirigir-me cap a la porta per on entren els convidats a la sessió de control. Dic intentar perquè vaig equivocar-me de porta i vaig sortir per on entren els diputats amb la immensa sort de trobar-me Rajoy de cara. Segurament això que vaig fer és una de les mostres de freakesme més grans que he fet mai però la manca d’hores de son i un intens procés de digestió m’hi va induir. (Recomanació: no ho feu vosaltres si us plau que amb un que faci el pena n’hi ha més que suficient)
Guillem (jo)- Hola sr. Rajoy.
Rajoy (ell) -  Hola, buenas tardes
G - Mire es que estoy de visita aquí en el Congreso y ya que le encuentro le quiero saludar.
R - Muy bien. ¿Y qué te ha gustado el Congreso?
G – Sí, la verdad.
R – Muy bien. Pues si me disculpa me tengo que ir que dentro de poco ya empieza de sesión.

En fi, com he dit no ho feu a casa si no és amb l’ajuda d’un adult.
Pel què fa la sessió és “teatro de bueno” que diria l’amic Mou. Crits, cops sobre la taula, gesticulacions, aplaudiments a destemps, ganyotes… va ser tot el que vaig poder veure. Vaig estar-hi una hora més o menys ja que després havia de marxar a entrevistar al portaveu adjunt del PP Martínez Pujalte.
Tot i el meu esforç per intentar que l’entrevista no fos una conversa plena de tòpics i retrets, sentint-ho molt, ho va acabar sent. Només un apunt: Pujalte és molt i molt curt.
En fi, per avui ja està bé. Aquest divendres faré un remix de detalls de Congrés.

Article recomanat: “Qué farem” de Marçal Sintes
Vídeo: “Digui, digui, oiga, oiga” de Miki Moto
El CONVIDAT: Juan José Tamargo Barguñó amb “Pau i llibertat”

Un any!

Aquest bloc fa un any i els “meus amics” us volen felicitar. Com cada dia, demà dilluns, molt més! Un nou article, un nou vídeo, noves fotos, nou convidat del super-mega concurs, una nova frase…

Un dia a Madrid ( i II)

Un cop finalitzat el procés de socialització de la xocolata amb xurros i la lectura dels diaris madrilenys vaig abandonar la cèntrica cafeteria de la Puerta del Sol. I tot seguint les indicacions d’un servicial Carles Campuzano vaig palplantar-me a la porta lateral del Congrés.

Allà els típics passos rutinaris de tots els edificis oficials: DNI, trucada i enganxina. Un cop acabats tots els tràmits vaig dirigir-me al passadís de fora la comissió d’immigració. Bé, no sé si el nom tècnic de la comissió era aquest però el fet és que el tema de debat sí que  l’era. Just a l’entrada m’esperava l’amic Campuzano amb l’exconseller i ara vicepresident segon del Congrés, Vilajoana.
La conversa, però, no va donar per gaire temps ja que el Ministre Rubalcaba va fer acte de presència, fet que denotava que en breus instants s’iniciaria la comissió.
Abans de començar, però, encara vaig poder degustar, en primera persona, una perla del ministre.

 

-          Campuzano: “ Ministro, le presento a un joven patriota catalan”—Rubalcaba em mira i m’encaixa la mà.
-          Rubalcaba :  “Pues ya somos dos: yo soy patriota también…bueno, pero español! Vienes en buen día chico!
-          Guillem (jo): “¿Por?”
-          Rubalcaba : Porqué vas a ver la de palos que nos demos entre nacionalista. Entre catalanes y españoles, claro.

Tot seguit vam entrar a la comissió d’immigració. Bé, jo més que entrar m’hi vaig “colar”…
La resta del text dilluns: entrevista i dinar amb Vilajoana i una part de Campuzano, visita del Congrés amb Campuzano, trobada fortuïta i breu conversa amb Rajoy, sessió de control al Govern i entrevista a Martínez Pujalte.

Un dia a Madrid (I)

Aterrava a l’accidentalment famosa terminal quatre (T4) de l’aeroport de Barajas a les 7.40 del matí. Ja que un no hi acostuma anar cada dia, arribava amb la catalana intenció de treure el màxim rendiment de la visita a la Capital del Reino. Així, que va ser baixar de l’avió i pujar corrents al primer taxi que passava pel davant.
-          “¿Pa donde vamos caballero?
-          “Hacia el Congreso de los Diputados, por favor”
 
L’home, abans d’arrencar el vehicle, se’m va mirar dos vegades de dalt a baix i dubtant de la meva taxativa resposta em va tornar a formular la mateixa pregunta, de la qual, i com era d’esperar, en va obtenir una idèntica resposta.
Així doncs, que sense acabar-ne d’estar del tot convençut, l’home, va posar l’auto en marxa.
Jo, a base que ens anàvem aproximant al Congrés notava que acabava d’aterrar en una gran ciutat europea. Amples carrers, edificis plens de banderes, parcs i jardins per tot arreu, monuments en tots els racons… tot, absolutament tot, desprenia un inconfusible aire senyorial. I en fi, que tot mirant al paisatge vam arribar a la famosa portalada dels lleons.
Encara era molt d’hora per entrar al Congrés, així que vaig decidir integrar-me a la societat madrilenya des d’un bon inici. Com un camaleó vaig tirar pel carrer de San Jerónimo amunt fins arribar a la Puerta del Sol* on vaig entrar en una petita cafeteria, amb els vidres totalment entelats pel baf matinal.

-          “Buenos días señor. ¿Qué desea tomar?”
-          “ No sé… ¿Qué toman los madrileños?”
-          “Chocolate con churros”
-          “Pues eso por favor”

I bé, això ho vaig acompanyar amb una agradable lectura de la premsa del dia (La Razón, El Mundo i l’ABC) tot sentint de fons un enèrgic debat polítoco-futbolístic que mantenia enfrontats al cambrer de darrera la barra amb un client. Un quan es vol integrar ha d’assumir-ne totes la conseqüències.

Per cert, pel què fa al concurs del CONVIDAT tots els articles són benvinguts. Ho dic perquè he rebut un mail on se’m preguntava si els publicaria tots o només aquells que jo cregués oportuns. Els accepto tots i els publicaré tots.
Vídeo nou: “L’art de fer art”

Frase: “L’art només s’expressa a ell mateix” Oscar Wilde

Periodisme d’investigació

Vaig dir que portaria proves de Madrid. No sabia ben bé de què però vaig predicar que en portaria. I com se sol dir: “lo prometido es deuda”. Aquí ho teniu, això és el veritable periodisme d’investigació. La resta són tonteries.

Jo, Guillem Carol Vallès, tinc la prova de que Rajoy guanyarà les següents eleccions estatals. Que n’aprenguin!  

“Plans de vida”

Aquí un petit fragment de l’entrevista que vaig fer al Vicenç Villatoro i que va surtir publicada a ElSingularDigital aquest dilluns passat. Per veure-la integrament clica aquí.
Pel que fa la visita al Congrés, demà us ho explico tot amb pels i detalls. Bé, els pels els deixarem per un altre dia i miraré de centrar-me en els detalls. 

P. Aquest llibre és fruit d’un ressentiment?
R. No. I una prova de que no és fruit d’un ressentiment és que jo no l’hauria escrit si no m’ho haguessin demanat. Aquest no és un llibre que neixi d’un impuls vital sinó que neix, simplement, d’un encàrrec editorial. Ara bé, un cop em fan aquest encàrrec jo l’accepto perquè crec tenir arguments totalment racionals per escriure’l. 

P. Doncs així, el fet que sonés el seu nom com a possible conseller de cultura d’un govern de Mas no hi ha tingut res a veure?
R. No, perquè si algú fa plans a la seva vida en funció d’uns hipotètics resultats electorals té molts punts per equivocar-se. Els plans de la vida s’han de fer sempre sobre coses previsibles, i unes eleccions mai ho acostumen a ser. De fet, la majoria d’arguments del llibre són gestats abans de la formació del Govern! 

P. Vostè repeteix de forma insistent en el llibre que aquest pacte tripartit és molt més que una simple repartició de càrrecs, ja que segons vostè, és un cavi de model polític que va molt més lluny. Per què?
R. És que en certa manera aquest llibre és un homenatge al Tripartit ja que presento aquest pacte no com un acord conjuntural de caràcter frívol sinó com una aposta estratègica que vol canviar la manera de llegir la política catalana. I lògicament, aquesta forma de llegir va a favor seu.
 

Article : “ En los casinos postcomunistas” de Valentí Puig
Frase: “Un sentimental és tan sols aquell que desitja gaudir del plaer de l’emoció sense haver-la de pagar”
EL CONVIDAT del super-mega.extra concurs (un cop més): Martí Mitjans 

Anotacions

1) Dilluns a la nit, encara no sé ben bé per què, vaig anar a contemplar el denigrant i penós carnaval que fan a Vilafranca. Estava ple a rebentar de gent borratxa que saltava (això els que encara podien) al ritme  d’una música esperpèntica i “xavacana”, anant disfressats de coses tan curioses com pops marins o didals. En fi, ara entenc el motiu dels 23 anys de governs socialistes a la vila.

2) Divendres passat no passava per un bon moment. Així, que vaig decidir fer un canvi de plans per remodelar el dia i invertir les tendències.
Vaig trucar al Marçal Sintes perquè em dugués a fer una visita turística per la Blanquerna. El fet, és que no hi havia estat mai i em feia gràcia veure com era. Les instal·lacions amb plena concordança amb les noies que les eviten: espectaculars. El Marçal encantador.
Després, vaig anar a comprar llibres. És una cosa que sovint faig quan no acabo d’estar bé del tot. Nietzsche, Wilde i Virgili van ser les compres del dia.

3) Avui estic a Madrid. En concret al Congrés de diputats. L’agenda a patit alguns petits retocs que la fan encara més interessant. Al final, suposo que faré 3 entrevistes: Vilajoana, Nadal i Matínez Pujalte. Més que res per justificar el viatge.

4) I bé, ja per acabar, he posat més entrevistes a la web. Els nous són Jaume Bosch (ICV), Xavier Nadal (president de Pimecava), i Vicenç Villatoro (ell).

Article: “Teo va a Madrid” de Salvador Sostres.

CONCURS: “El convidat” Martí Mitjans. (Per qui no sàpiga de què va tot això que llegeixi l’article d’ahir)

“Concurs” d’articles

Aquest “humil bloc sense cap mena de pretensions” (creu-t’ho) ja té quasi un any. Va començar amb molt poques visites però, ai las,  per coses de la vida veig que cada dia que passa va augmentant el seu nombre de lectors. Les últimes estadístiques que em va passar el meu soci i amic, Jordi Tamargo, indicaven que ja passava de llarg les 160 visites diàries i sovint arribàvem, i amb escreix, a les 200.

Així que he decidit fer coses noves. “Innovar o morir” que deia l’altre dia Carod. Fa un temps vaig començar penjant vídeos, entrevistes que faig als diferents llocs on “treballo”, les enquestes i la digitalització de totes les cartes al director que em dediquen tan amablement amics meus al 3d8. Ara, però, vull fer més coses. Ahir, anunciava el tema de les fotografies, que està bé per anar tirant però, si he de ser sincer, no és cap gran cosa.

Així doncs, avui inicio una nova secció que confio, espero i desitjo que agradi a tothom i sobretot tingui continuïtat. La secció s’anomena “EL CONVIDAT” i la meva intenció és que cada setmana hi escrigui alguna persona diferent. D’aquesta manera (els que sabeu comptar ho entendreu ràpid) al final del mes hi hauran escrit 4 persones diferents. Així, que un cop hagin passat tots els “convidats” del mes faré una votació mitjançant l’enquesta de la web i el seu guanyador s’endurà un llibre gentilesa de l’editorial que l’hagi enviat.

El Guillem Laporta m’ha comentat que un cop tingui els guanyadors de cada mes faci una votació global i que al guanyador de l’any li pagui un viatge (de la meva butxaca) a alguna capital europea. Bé, des d’aquí ja us puc afirmar que això, en principi, no es contempla. A no ser que en els propers dies em sorgeixi un ingrés de capital brutal no ho faré pas.Aquest mes, com que és l’inaugural, deixaré triar el llibre. En teniu quatre per escollir: “Avui patirem” de Josep Maria Pou, “Els secrets de la felicitat” de Sebastià Serrano, “Els pamflets polítics de Joan Ferran” i “L’engany” de Vicenç Villatoro.

En fi, que així està la cosa. Espero articles vostres. Aquesta setmana EL CONVIDAT és el Martí Mitjans.

Pamflet?

“Finalment , l’oposició política ha criticat  el presidencialisme en la gestió política , en bona part producte del carisma de Jordi Pujol.  Això ha repercutit negativament en el Parlament de Catalunya , el paper del qual ha quedat disminuït gràcies a la majoria de CiU.
 A més, la identificació entre el partit i la Generalitat ha suposat el desenvolupament d’algunes conductes censurables ( amiguisme , corrupció …) que ha col·laborat al desgast del govern nacionalista i de les mateixes institucions. Mentrestant , des de l’àmbit  sindical se li ha recriminat d’excessiva influencia d’alguns grups de pressió econòmica ( la Caixa , Foment del Treball… ) en la política catalana.”

No , no és pas un pamflet del PSC o de ERC. És la descripció dels governs de Pujol que en fa el llibre de text d’història per estudiants de 2n de batxillerat de l’editorial Vicens Vives. Això ho fan estudiar als estudiants de mitja Catalunya.

Per cert, he fet una actualització de les fotografies del bloc. Són un breu (molt breu) repàs de la meva vida actual. A partir d’ara, cada dos o tres dies en posaré alguna més.

Avui un nou vídeo: Monzó en estat pur. Brutal!
Article: “Dimenció desconeguda” de Vicenç Villatoro
Frase: “Les paraules perduren. Els homes pensen que passa igual amb els conceptes que designen”. Nietzche 

L’alè de l’abisme

“I si canto trist
és perquè no puc
esborrar la por
dels meus pobres ulls.”
            Llach ( I si canto)
“I abans de descobrir
l’inútil del meu cant
me’n vaig fins un altre any,
i bona sort.”
            Llach (Adéu-siau)
“Fins aquí hem arribat.
Ha esta bé mentre ha durat.
Tu continua si pots,
jo em planto aquí.
Game Over.”
            Carol ( Memòries d’un inici)*
*La carrincloneria sempre se m’ha donat força bé.  Avui tanco el tema de les lamentacions, són molt humanes però no serveixen per res. Demà començo de nou. De vegades és bo notar l’alè de l’abisme al clatell.