Un bon dia

Ahir va ser un bon dia. Amb els exàmens acabats i les vacances per endavant vaig aixecar-me tard, vaig dutxar-me amb tranquil·litat per fer baixar la ressaca de la nit anterior i vaig poder esmorzar, per primera vegada des que visc a Can Graupera, com Déu mana. Un cop fet el ritual vaig anar amb pas parsimoniós cap l’UPF per entrevistar el professor Mas Colell. L’entrevista va ser ràpida però intensa. En fi, dilluns la podreu veure aquí el bloc. Després dinar amb el Laporta, el Casas i el Caballero. Un dinar a base de vins i més vins que va començar a les tres i va acabar a les set. Genial. Un cop finiquitat, vam anar caminant fins al Zurich mentre el vent ens acaronava la cara i el sol s’anava fonent entre els pisos. A les vuit i mitja vaig partir finalment cap al pis per fer-me la bossa i marxar cap al Penedès. Pel tren vaig llegir el 3d8. Ahir començava una nova columna d’opinió: Torre d’ivori. En fi, un bon dia. 

 
Article: “Amics, coneguts i saludats” de Guillem Carol 

Barrera vota a Mas

Aquí un tros més de l’entrevista a l’expresident Barrera. Per veure-la completa clica aquí.

P. I com valora la proposta que ha fet ERC a CiU sobre el referèndum d’autodeterminació?
R. La primer proposta, feta a la calçotada, la veig d’una frivolitat extraordinària. La proposta s’hauria de fer, en tot cas, quan es sàpiga la sentència final del Tribunal Constitucional. I bé, en cap cas es pot fer un referèndum en dos mesos. Pel que fa la segona proposta em sembla incoherent amb la presència al govern del President Montilla. Això, demostra que ERC vol a tot preu canviar la seva deplorable imatge d’aquests últims temps que, jo, com a militant d’ERC lamento.  Tanmateix seria bo que CiU votés a favor de les parts més substancials del text.

P. Entenc que vostè està a favor de la iniciativa de l’exconseller Carretero?
R. Crec que és molt bo el fet que Carretero plantegi el problema de la satel·lització d’esquerra. Li desitjo molta sort.

P. S’ha sumat o es sumarà a la seva iniciativa?
R. Depèn.

P. De què depèn?
R.  Del que acabi passant.

P. Pel què ha dit abans vostè és militant d’ERC. No té previst donar-se de baixa?
R. No, de moment no m’he donat de baixa.

P. Pel què a dic de la satel·lització entenc que vostè creu que a ERC hauria de primar l’eix nacionalista al d’esquerres?
R. En una nació sense estat que aspira a recuperar-lo aquesta qüestió ha de ser sempre prioritària. Cosa que no vol dir que no hi hagi, també, altres temes importants per la política del país.

P. Pel que es desprèn de les seves paraules entenc que hagués fet president a Artur Mas?
R. Sí. Com la solució menys dolenta.

P. Però així doncs, actualment, quin creu que és el problema de la política catalana?
R. Crec que un dels problemes és la incoherència dels partits polítics.

P. Per exemple?
R. Si ERC no retira la proposició que ha presentat al Parlament i, com és d’esperar, hi vota a favor i finalment el Tribunal Constitucional dicta sentència de forma desfavorable o Montilla fa seus els criteris d’ERC o ERC hauria de deixar el govern.  

Frase: ” D’aquí 15 dies si es torna a presentar la propsta al ple hi votem a favor” Artur Mas a Marina Llansana a la porta d’entrada als despatxos de CiU 

Heribert Barrera

Arribo puntual al despatx de l’expresident de Parlament, Heribert Barrera (Barcelona 1917), que té al passeig de Sant Gervasi. Bé, més que un despatx és un pis ple de llibres i papers per tots els cantons. Em rep a la porta i el primer Déu vos guard em pregunta què és això del Singular Digital. Ho intento explicar el millor que puc, però em sembla que  no m’acaba d’entendre del tot. Tanca la porta i em condueix per un llarg passadís fins un despatx amb una finestra tancada que no deixa passar la llum. Em mira des de les seves grans ulleres de pasta, riu i m’indica on vol que m’assegui. Així doncs, sec, obro la bossa per treure la gravadora.

P. En fi, li sembla bé si comencem l’entrevista?
R. Oi tan. Però sap què passa?

P. No, què passa?
R. Doncs que si vol fer-me l’entrevista l’hauria de fer escrita.

P. Sense gravadora vol dir?
R. Sí, això mateix: sense gravadora. És que un dia vaig tenir una mala experiència amb les gravadores i des de llavors totes les faig fer escrites.

P. Cap problema. Vostè mana.
R. Doncs va comencem.

En fi senyors, això és l’inici d’una entrevista que igual que les que vaig fer a Sala i Martín, Pujol o Benach recordaré durant temps. Demà l’entrevista completa aquí al bloc i avui al SingularDigital.

Pd. Avui acabo els exàmens de l’UPF i ho anem a celebrar amb un dinar al Parlament amb el sr. Laporta. Demà, entrevista amb el professor Mas Colell, dinar amb el Laporta, Casas, Alcón i Caballero. La cosa pinta bé.

¿Patriotes Vs nacionalistes?

Ahir, vaig tenir una petita discussió amb uns amics sobre els termes patriotisme i nacionalisme. En fi, crec que debats com aquests són molt bons pel catalanisme en general. La gent, ha de saber el perquè de cada cosa i més quan s’autoetiqueten com a tals. Aquests són debats normals, necessaris, higiènics i fonamentals per aquelles regions que espiren a ser més del que són. Si de debò volem primar l’excel·lència per sobre de tot no hem de caure en copiar els tics més primaris i troglodites d’aquells, que faltats d’una visió més amplia de la realitat, tendeixen a etiqueten de fatxa al primer individu que troben pel carrer que no pensa com ells.

Ara bé, en força ocasions (massa pel meu gust) debats d’aquest calibre poden acabar conduint a la màxima estupidesa si els estirem fins a l’absurditat, els sobredimencionem i no acaben complint la màxima del president Pujol de sumar i no restar.
Bé, dit això els il·lustro amb una magnifica definició (una mica tonejada) gentilesa de Ferran Caballero

l’Institut de Ciències Socials de la Universitat de Lisboa defineix entre nacionalista i patriota de la següent manera.
El nacionalista és qui defensa que s’ha de donar suport a la nació fins i tot quan el govern pren una decisió equivocada i afegeix que la importància és dóna als avantpassats i a la identitat nacional. El patriotisme segons el citat institut queda reduït al que en diuen raons pràctiques per estimar el país.

En fi, ja sé que aquí no som utilitaristes però per eliminació, i posats a triar entre patriotes i nacionalistes segons aquesta consideració, potser que diguem que som patriotes, no?
Perquè, per descomptat, estimem Catalunya (no cal ni dir-ho) però tan idiotes no som, oi encara?

Demà, serem al Parlament de Catalunya per veure com el nostre país es fa independent. Després tinc una entrevista amb Heribert Barrera. Pels que no ho sabeu m’han dit que el pla és: demà independents, dijous penjada de la quatribarrada i divendres Mas president.
En fi, mentrestant algú recorda allò de la quarta hora o de la llei de dependència? … (silenci)

Pd. La Guanyadora del super-mega concurs és la Lídia amb el text de “Capçanes”. Acuda a caja por favor. 

Pal de paller i referèndum

Sostres feia un article al seu bloc on parlava de les dues Catalunyes: la dels ocupadors i la dels ocupats. Ell ho il·lustrava amb les dues Catalunyes que vam poder veure en els informatius del diumenge al migdia a Tv3: la de Can Zam (reunida per celebrar els 25 anys de ràdio teletaxi) i la de Verges (reunida per escoltar l’últim concert de Lluís Llach). 
Bé, deixant de banda el citat article hi ha una cosa que sempre m’ha inquietat. A Verges eren 5.000 persones i a Can Zam 600.000. Sí, ja sé que en un lloc feien pagar i en l’altre no. Però tot i així, dubto molt que, encara que no fessin pagar, Llach hagués pogut combregar a Verges les 600.000 persones que es van aplegar a Can Zam com aquell qui res per escoltar “La raja de tu falda”. En fi, ja fa temps que sabem que ells són molts més però tot i així, qui té la paella pel mànec, de moment, encara són els de Verges. No sé si la paraula és inquietant o sorprenent però la realitat, per increïble que sembli, és la que és. El pal de paller del president Pujol que havia de servir d’imant per atreure la palla de Can Zam cada dia està més prim i corsecat, és cert, però continua tenint força per marcar l’agenda nacional del país.

En fi, no sé si el pal de paller ha servit d’imant per atreure o per repel·lir els de Can Zam però de ben segur que la seva funció ha tingut i encara està tenint per la formació nacional de Catalunya. Alguns segurament ho veuen com un problema, d’altres com una solució i alguns pocs ho veiem com un esperançador ajornament. És veritat que, de moment, Montilla és president de la Generalitat però també és cert que el tema d’actualitat a Catalunya és el referèndum d’autodeterminació. 

Vídeo: És un altre del meu amic Draqui. Escolteu la lletra si us plau. pd. Demà resultats de super-mega concurs.   

El lector potencial

Sempre m’ha agradat pensar que els lectors de la meva columna al 3d8 són noies joves d’entre 17 i 24 anys esveltes, amb la pell bruna, llavis molsuts, ulls blaus i unes corbes que et conduïen a l’abisme totalment disposades a satisfer els desitjos de l’escriptor de la columna. Però res. Llastimosament la realitat, amb contades excepcions, m’ha fet veure que entre el meu pensament ( digues pensaments digues-n’hi desitjos) i la realitat existeix un dicotomia, de moment, radicalment insalvable.I quan dic que la realitat em fa tocar de peus a terra és perquè sempre que se m’apropa alguna persona per preguntar-me si “jo sóc el Guillem Carol del 3d8” solen ser, en línia general, dones grans d’entre 60 i 80 anys. Els il·lustro amb l’últim exemple en que m’he trobat.
El passat dissabte em vaig veure obligat assistir a una missa en recordatori del germà de la meva àvia que havia mort la setmana anterior. La veritat, és que no coneixia al mort però com que conec la meva àvia m’hi vaig veure obligat. Per la meva àvia tot i més. Bé, per la meva àvia i per un sermó adoctrinant que em va predicar, de forma insistent, la meva mare ja que no havia anat a l’enterrament perquè aquella mateixa hora tenia un debat a ràdio Vilafranca. En fi, la qüestió és que vaig anar a la missa.

La missa l’oficiava mossèn Xavier. Un mossèn que no passa dels 40 anys i que tot sovint surt per la pecadora nit vilafranquina sense tenir cap mena de complex per ser l’encarregat de tancar les barres dels Pubs i discoteques. Amb el Xavi, fa força temps que ens coneixem. De fet, cada divendres ( sense excepció) passo per la rectoria per parlar una estona amb ell. Però bé, això no és del que volia explicar!

Només entrar a l’església vaig ser atacat per una dona d’uns 60-70 anys que em preguntava si era el Guillem Carol. Jo, que no ser mentir i menys en una església ( Déu me’n guardi ) vaig confessar-li que sí, que era jo.  La dona, tot emocionada ho va anar a comunicar a dues amigues seves que estaven al costat del piano practicant els cants de la missa. Les dones ( de també 70, 80 anys) van venir a saludar-me i felicitar-me pels “meus escrits” ja que a “casa sempre et llegim”. Jo, vaig agrair molt el gest (sempre t’agrada que et diguin això) i vaig corre a cercar la meva àvia que acompanyada de la meva mare ja havien anar a ocupar els primers bancs de l’església. I bé, va ser asseurem al costat de la meva àvia que em va venir assaltar una dona ( aquesta d’uns 70 anys) per què li confirmés el que jo era el Guillem Carol ja que “li havien dit unes amigues seves”. Jo, un cop més, vaig cometre la temeritat d’afirmar-ho ja que va ser pronunciar el “sí, ho sóc” que la dona em va agafar pel braç i em va fer pujar a dalt l’altar perquè volia que fos jo el qui llegís la Paraula de Déu. I bé, cap de les meves excuses devia ser prou convincent per oposar-m’hi, ja que quan encara no me’n havia adonat la dona havia anat a cridar a l’home que s’encarregava dels cants per comunicar-li. Així que ja em veieu, a mi allà dalt llegint la lectura del profeta Isaïes i d’un altre profeta ( que tot i que fa estona que hi penso) ara mateix no recordo el nom.
En fi, confio que aquestes dones tinguin netes…

 Article: “ El concert de Verges” de Salvador Sostres
La frase: “Només el plural m’impedeix declarar-me amant dels animals.” Ferran Caballero

Sr. Laporta (I)

Viure a Can Graupera, l’apropiació/okupació del despatx de la JNC a l’UPF, la col·laboració al SingularDigital i l’amistat amb el Guillem Laporta són, de moment, les millors coses que n’he tret de la nova vida barcelonina. Però bé, deixo de banda les tres primeres i els parlo de l’amistat amb en Laporta.

Altres dies n’he fet breus pinzellades d’en Laporta però avui en vull parlar de forma més extensa.

Té un aparador tímid, fred i calculador aparença que, en un principi, em va fer desconfiar d’ell. Quan escriu sembla no tenir dubtes ni cavil·lacions, no presenta punts de fuga ni dóna lloc a l’error. Una façana que el reflecteix pràcticament impenetrable però com he dit, tot això, és tan sols l’aparador.

Un cop el coneixes una mica veus que és radicalment oposat a la imatge que projecte. Funciona a cops d’impulsos, s’il·lusiona amb rapidesa i presenta dubtes com tothom.  Ahir, a les quatre de la matinada, sense anar més lluny, vaig rebre un sms seu que ho il·lustre a la perfecció. Un servidor, com és lògic, estava dormint aquelles hores però el va despertar el so d’un sms que deia: “Estic boig. No podia dormir i acabo de reservar un bitllet per anar a Shanghai a finals d’abril. Amic Carol, ara sí que va en serio”. Jo, que feia poca estona que havia aconseguit conciliar el son vaig haver de llegir-me tres vegades el missatge per confirmar que l’havia llegit bé. I sí, l’havia llegit a la perfecció. Resulta que el noi “no podia dormir” i s’havia engrescat tot solet i “acabava de reservar un bitllet per anar a Shanghai” com aquell qui agafa un bitllet de metro. I bé, davant la meva estupefacció l’única cosa que se’m va acudir respondre va ser: “ Ho dius de debò? Jo també vull venir! Ara és molt tard, demà et truco”. I bé, avui em desperto i mentre em dutxava he recordat aquell sms. L’he hagut d’anar a mirar per confirmar que fos cert i sí, era del tot cert. Així que truco el Laporta i em confirma la veridicitat del contingut del sms: que marxa a Shanghai i a més vol que l’acompanyi.

En fi senyors, el diumenge que ve continuo amb aquest article. I recordin si un dia veuen que “no poden dormir” no se’ls acudeixi mirar bitllets per internet ja que podria ser que, com aquell qui no vol la cosa, es trobin amb un bitllet d’avió a les mans per anar-se’n a l’altre punta del món.

Tres engrunes

Avui emulant el gran periodista Joan Oliver i el gran pregoner de la més típica els desgranaré tres idees en forma de petits articles. Aquí van.

PUJOLS. Fa tot just dos setmanes vaig rellegir-me completament la Solució Cambó de Francesc Pujols. Un llibre prologat magistralment per Enric Vila.
I bé, si el pròleg és magistral el llibre és fantàstic. Vila, afirma en el pròleg que si el nostre fos un país normal (independent, amb una constitució i un exèrcit) aquest llibre seria un Best Seller en tota regla. Però com tots sabem ( o la majoria desconeix) no l’és, i pel pas que portem, dubto que ho acabi sent mai. El llibre és molt recomanable per tots aquells que vulguin entendre com funciona això que en diem Catalunya i la seva enrevessada política de coitus interruptus. De fet, recomanaria que se li poses un subtítol al llibre de l’estil Manual per entendre Catalunya i la seva política i fos de lectura obligatòria per tota la classe política catalana. Ja que sense tenir uns grans coneixements de la història del nostre petit país pots llegir, i fins i tot començar a entendre, com és que els patriotes catalans portem més de 150 anys fent sempre el recorregut de l’àguila (tres passos endavant, tres passos endarrere). És a dir, sense moure’ns del mateix lloc i replantejant-nos sempre les mateixes qüestions.

JA N’HI HA PROU. Si vostès pugen cada dia aquesta màquina que es fa dir tren a l’estació de Vilafranca trobaran just a l’entrar una bonica pancarta firmada per ICV on mostren el seu descontentament amb el servei de rodalies RENFE amb un reivindicatiu “ja n’hi ha prou”. En fi, la pancarta és molt maca, és cert, però ja m’explicaran de què serveix. Qui ho ha d’arreglar, en principi, és el Govern Espanyol en tant que el servei de trens és gestionat per l’estat. Així, que en conseqüència és al Govern de l’Estat a qui s’ha de fer arribar aquesta noble reivindicació. Però la pregunta clau és: ¿I això qui ho ha de fer? Doncs bé, recordo que el Conseller d’Interior i Relacions Institucionals és Joan Saura i que, ai las, resulta ser de ICV. Si us plau, prou demagògia pamfletària que ara són vostès els qui governen.

FINAL I INICI. Aquesta serà l’última setmana que escriuré aquí (3d8). La setmana que ve passaré a millor vida. Quan dic que és l’última que escriuré aquí no vull dir pas que tingui pensat de deixar d’escriure en el setmanari del Penedès sinó és que em fan fora. Tan sols vull comunicar que a partir d’ara escriuré en una columna d’aquestes tan maques que hi ha als laterals de les pàgines d’opinió. En fi, com fan la gent seria (com el Fonxo).
El motiu de traspàs és que el Cesar Martín, que fins fa quatre dies era independent, (intel·lectualment parlant, ja saben) abandona la seva il·lustra columna per presentar-se a la independent llista del PSC per les municipals a Vilafranca. En fi, trobo sincerament que és una gran pèrdua per aquest  setmanari, ja que tot i ser independent ( bé, socialista) feia uns articles brillants. Dit això, ens retrobem la setmana que ve a la nova i flamant columna.

Article del divendres del 3d8

Diumenge a les 23.59 finalitzarà l’enquesta pel millor article del mega-super concurs.

Tast de la capital

Ja fa dues setmanes que visc a Barcelona. Sé que segurament encara és molt d’hora per fer-ne balanços però aquest primer tast de la capital ha estat genial, de debò. Aquesta sensació de tenir-ho tot tan a prop m’ha fet relativitzar la importància que fins ara solia donar a l’espai-temps. Ara, vaig molt més tranquil. Tinc temps per fer els articles del 3d8, la feina del Singular, entrenar a hoquei, escriure al bloc, estudiar i encara me’n resta per quedar amb els amics per fer dinars, sopars i copes, anar a Catalunya ràdio o al Parlament. D’acord que he perdut aquella escalfor familiar, les fabuloses menges de la mare i la fantàstica vista de les vinyes amb Montserrat al fons que es divisava des de la meva habitació però, ara, vaig molt més relaxat i em sento més lliure.Una altra cosa que m’encanta i m’absorbeix d’aquest primer tast de la capital és el fet de descobrir constantment. Descobrir bars, restaurants, llibreries, biblioteques, nous companys, etc. De moment estic acotant el carrer Borell i els seus voltants.

Llocs recomanats: una taberna urbana que és diu Epicur (hi vam anar amb el Casas ha fer un vinet amb formatge l’altre dia) i un bar (que no sé com es diu) una mica cutre però molt tranquil i amb sofàs molt còmodes que vaig descobrir tot caminant amb el Ferran Caballero.

És cert, que de moment aquesta independència està sent sufragada, en gran part, pels meus pares, però també és cert que estic treballant en diferents petits negocis perquè cada dia ho sigui menys.

Pd. El diumenge finalitza el mega-super concurs del convidat. 

Article: “En algun lloc del carrer 57″ de Raül Alcón
La frase: “A Catalunya ens hem quedat en pocs dies sense putes ni Estatut” Salvador Sostres

“Aquí passa un fet anòmal”

Aquí un petit fragment de l’entrevista que vaig fer per ElSingular a Francesc Escribano, director de Televisió de Catalunya.

P. Abans ha parlat de nacional catalana. Anava referit a Tv3, no?
R. Sí ja que Tv3 és una televisió que pensa en clau nacional.

P. I el País Valencià i les Illes hi entren en aquesta clau nacional?
R. La nostra dimensió nacional, en un principi, és Catalunya però la nostra raó de ser és la llengua. Ja que quan tu fas televisió exclusivament en català, i ets de les poques que ho fas, penses que el teu mercat ha de ser tot l’àmbit lingüístic de parla catalana.

P. Doncs al País Valencià sembla que Tv3 hi té els dies comptats.
R. Aquestes ja són qüestions que no depenen directament de nosaltres. Però és evident que el País Valencià i tenim un mercat potencial molt elevat i per nosaltres no quedarà.

P. Ja que entenc que aquestes són qüestions més polítiques que res, vostè creu que a Catalunya li falta una televisió privada de l’estil de Tv3?
R. Jo crec que el veritable problema és que el català en els mitjans de comunicació és un bé escàs perquè surt molt car produir-lo. I això vol dir que l’hem de cuidar i preservar perquè pugui competir amb el castellà i l’anglès.

P. Molt bé. Però això com ho fem?
R. Doncs bé, jo crec que no només Tv3 hauria de tenir la responsabilitat de fer continguts en català, sinó que hi haurien d’haver altres emissors.

P. Però la majoria són privats!
R. Doncs se’ls hi hauria d’exigir que tinguessin un compromís amb el català en tan que emeten a Catalunya!

P. I qui els hi hauria d’exigir?
R. Jo crec que haurien de ser aquells que els hi ha donat la llicència.

P. L’Estat?
R. És que aquí passa un fet anòmal ja que, a diferència de la resta d’Europa, quan neix una televisió mai es demana cap tipus de contrapartida. Bé, només la contrapartida, però aquesta és una normativa europea, d’invertir el 5% dels seus beneficis en producció audiovisual independent.

Alguna cosa més

Les amenaces de l’actual director de comunicació de Presidència, Antonio Bolaño, pel què m’han explicat diferents professionals en el tema no venen pas de nou sinó que fa anys que es practiquen amb tota naturalitat.
Ara bé, aquí hi ha dues qüestions que m’incomoden: el per què Barbeta (amb el recolzament total de la Vanguardia) ho ha denunciat ara i com és que la Vanguardia, un dia sempre pro-govern, entre de sobte en aquesta lluita contra l’executiu de Montilla.
Són dos qüestions que se m’escapen completament. De ben segur que la cosa no és tan simple com ens volen fer creure alguns. Aquest tema s’ha sobredimensionat perquè hi ha algú que espera treure alguna cosa?  Un ajust de comptes? Subvencions no atorgades?
En fi, no ho sé. Però de ben segur que la cosa no va, només, d’amenaces.

Article: Les “Engrunes” d’Oliver
La frase: “Nuestro diario, con 126 años de historia, sabe perfectamente que las relaciones con el poder político en cualquier circunstancia nunca son idílicas” Editorial de la Vanguardia d’ahir  

British way of life

La setmana passada el Ministeri d’Interior britànic va presentar una proposta en matèria d’immigració que pretén posar en marxa el Govern de Blair a partir de l’abril de l’any que ve. Els laboristes britànics ( repeteixo els laboristes no els tories) volen establir de forma permanent a tot el Regne Unit un examen sobre la manera de viure britànica (british way of life)  a tots els immigrants que vulguin establir-se de forma permanent al país anglosaxó.  L’examen constarà d’una sèrie de preguntes que aniran des del funcionament de les institucions britàniques fins a la biografia de la reina Isabel II, passant pels seus dialectes regionals, història nacional i programes de televisió més populars.  

Com era d’esperar, la proposta, igual que van fer amb Artur Mas en la passada campanya electoral, ha estat ridiculitzada per diferents mitjans de comunicació, generalment els que s’autoanomenen progres, que esgrimeixen com argument fonamental que molts dels britànics autòctons els seria impossible respondre moltes de les preguntes que es plantegen en l’esmentat examen.      Però bé, el mateix fet, que ridiculitzen de forma tan simplista aquests mitjans de comunicació, extrapolem-ho a qualsevol altre terreny. El de la conducció per exemple. ¿Algú creu que si ara passéssim el test de la DGT als conductors que porten més de vint anys conduint tornarien a aprovar? ¿Però tot i no aprovar-lo, poden conduir i fer-ho bé, oi?  

Bé, si no els agrada l’exemple passem-ho a qualsevol professió: metges, historiadors, informàtics, etc. ¿Algú pensa que si els passéssim qualsevol dels exàmens que tan fantàsticament van  superar durant la seva carrera, ara, l’aprovarien igual? Alguns pocs sí, d’acord, però la immensa majoria de ben segur que el suspendrien. ¿I això vol dir que un magnífic cirurgià de prestigi internacional de la nit al dia passaria de ser un geni a un trist inútil? Oi que no?  Doncs igual que un metge o un conductor l’immigrant hauria de realitzar aquest esforç i mostrar la seva predisposició a integrar-se en aquella societat aprenent les seves costums i tradicions. Segurament després s’oblidarà de moltes coses. Molt bé. Però almenys ho haurà tastat i de passada aconseguim que igual  que molts d’altres, l’immigrant, comprengui que tot els drets sempre van acompanyats d’unes responsabilitats.  

Com molt bé deia una professora meva: “quien algo quiere algo le cuesta”.
Article publicat fa 10 setmanes…

Estic d’exàmens. Així que aquests dies tindrem aquest bloc una mica deixat de la mà de Déu.

Article: ” El bon gestor” de Jordi Graupera
Frase: “Quan hagin fet la feina el tripartit caurà com una fulla seca. I fins i tot, suposant que no caigui, el país serà molt millor.” Enric Vila