Relacions d’Espinàs

El dilluns passat, seguint la tradició de Sant Jordi de regalar una rossa i un llibre, l’única dona que realment es preocupa per mi, la meva mare, va regalar-me “Relacions particulars” de Josep Maria Espinàs.

No vaig començar el llibre fins el dijous, perquè tenia força feina, però un cop iniciat no el vaig deixar fins acabar-lo. El llibre és estil 100% Espinàs: fàcil de llegir, sense cap gran estripada i amb unes descripcions que ultrapassen la fotografia. És bàsicament un conjunt d’anècdotes que Espinàs va tenir el goig de compartir amb diferents monstres de la literatura catalana i espanyola del SXX com són Espriu, Foix, Delibes, Pla, Cela i Segarra.

Espinàs retrata fantàsticament les polièdriques personalitats d’aquests personatges a través de petites històries i descripcions totalment personals. L’autor, però, en cap moment entre en el difícil joc d’adjectivar la personalitat del retratat sinó que deixa en mans del mateix lector la responsabilitat d’avaluar/adjectivar al personatge a través de les històries, situacions i descripcions que ell mateix narra.

Però tinc la sensació que Espinàs en el llibre busca anar més lluny que la descripció a través de records personals d’un o altre personatge. Espinàs busca, i ho acaba fent a la perfecció, una pròpia descripció personal seva. La descripció d’un home seré, observador, treballador i parsimoniós, molt poc partidari de les grans estripades. Un home que descrivint sis grans escriptors aconsegueix, de forma brillant, descriures a ell mateix.

L’altre dia mirant un programa de vins al 33 on el convidat era Espinàs vaig sentir-li dir una frase que exemplifica “la manera de fer Espinàs”

Presentador: “Ha tastat mai el vi de Resina grec”
Espinàs: “Sí”
Presentador: “ I què li va semblar”
Espinàs:” La veritat, és que mai l’he enyorat” 

 
Articles: “La implosió francesa” de Vicenç Villatoro i “Prejudicis en temps de zen” de Jordi Graupera 
Frase: “Que bo que seria si es pogués comprar juntament amb el llibre el temps per llegir-lo” A. Schopenhauer    

Victòria

El partit s’està apunt d’acabar. Tan sols queden dos minuts amb trenta segons i perdem per un gol. Demano temps, faig venir tots els jugadors a la banqueta, els mano seure i els obligo a veure aigua. Me’ls miro lentament als ulls, un per un, i dic que aquell partit no el podem perdre: el podem guanyar i l’hem de guanyar. Els dic que pressionarem per tota la pista i que quan aconseguim tenir la pilota un jugador es posarà just davant de la porteria perquè el porter no hi pugui veure. Mentrestant, dos més es posaran enganxats a les balles obligant als dos defenses contraris a deixar un forat al mig de l’àrea perquè el tercer pugui xutar des de l’àrea de 6,25.
 Així ho fem. El partit es reprèn i cadascú es posa el seu lloc. Recuperem la pilota: dos jugadors a les balles i un tapant la visibilitat del porter. El jugador lliure xuta amb més ràbia que encert la pilota, tot i així, marquem el primer gol. Ja hem empatat i encara ens queden 45 segons. Crido a pressionar per tota la pista a l’equip rival i a la primer jugada que recuperem la pilota tornar a repetir la mateixa jugada que abans ens havia donat l’empat. Els contraris xuten i el nostre porter refusa magistralment. Tornem a tenir a la pilota i només queden 15 segons. Xutem a la desesperada i el porter para el llançament. La pilota queda morta just enfront de la porteria, un jugador ve corrents des de darrera, xuta la pilota, rebota amb un jugador contrari i penetra al fons de la porteria rival just quan l’àrbitre xiula el final de l’encontre. Victòria. Visca l’hoquei! 

Dietaris de viatges

El passat dissabte fent neteja de la meva habitació, cosa molt recomanable a fer si no et vols ofegar entre la teva pròpia merda, vaig topar amb els meus dietaris de viatges.Jo, mai havia fet cap mena de dietari quan anava de viatge, però el dia que en menys de 15 hores vaig recorre tot el Capitoli de Washington, entrant al Senat i coneixent a diversos senadors, i en menys de 10 hores estava a dalt de tot de l’Empire State contemplant el magnífic skyline de Manhattan i ho rematava amb una entrada al Madison Square Garden, on des que era petit hi havia vist jugar molts dels meus ídols dels cromos, vaig comprendre que tot allò no podia quedar en simples fotografies: sinó que també s’havia d’escriure. Així, que des de llavors cada vegada que he marxat de viatge he pres un bloc de notes per apuntar tot el que em sorprenia. D’aquesta manera he fet blocs de tots els viatges posteriors a EEUU: de Rússia, Egipte, Jordània, Síria, Grècia, República Txeca, Àustria, Hongria, França, Espanya, Turquia i d’algun altre país que ara no recordo. De tots ells en tinc una petita llibreta que de tant en tant encara rellegeixo i em fa recordar, molt millor que les fotografies, aquells moments tan especials. És cert, que hi ha imatges que valen més que mil paraules però també és cert que hi ha moltes sensacions que és impossible que les imatges puguin plasmar.

La frase: “Vostè no cal que hi cregui, visqui com si hi cregués i al final hi acabarà creient” D’un home que no sé qui és.  

L’amic Laporta

La veritat és que no sóc gaire partidari de fer posts sentimentals ( el Casas diria de faldilletes) on el subjecte sigui algú que no sóc jo. Però bé, en certes ocasions crec que és de justícia fer-los.  Vaig conèixer el Laporta en un congrés de la JNC on jo, per no perdre la costum, estava dominat de dalt a baix per l’alcohol. Aquell dia no varem parlar gaire, de fet no recordo ni de què vam parlar, però el fet és que ja en el primer contacte em va caure bé. Tot i això, crec que el Laporta és d’aquelles persones que s’han de conèixer a fons perquè realment t’acabin conquerint. Jo, la veritat, és que encara estic en procés de coneixença però tot i així, és ja d’aquelles persones, que com va dir un dia el Trias (ídol del Laporta) referint-se al Mas, em deixaria trancar la cara per ell.  Ves per on, m’ha guanyat. Suposo que en part (una petita part) és perquè veig en ell unes qualitats que voldria que fossin meves i no m’han estat atorgades. I bé, com encertadament ( sí he dit encertadament) va dir el Montilla en un documental de Tv3: “quan saps que no tens unes qualitats sempre és bo rodejar-te de persones que saps que les tenen”. I En fi, el Laporta és millor que jo en infinitat de coses. És detallista, tranquil, intel·ligent, emprenedor, sap il·lusionar a qui té al costat, li dóna seguretat, sap escoltar i és bona persona. Per això he acceptat ser soci seu i per això l’he finançat sempre que ha calgut: perquè crec en ell i sé que no em decebrà.    

Avui està a Shanghai, sí a Shanghai. És que m’he descuidat de dir que el Laporta sovint funciona per impulsos. Aquesta nit amb el Casas, Caballero i Alcón tenim previst fer un sopar en la seva memòria. Per allò de si no torna, ja saben.

La Frase: “Afortunadament no tenim el deure d’assemblar-nos als nostres retrats” Anatole France

C’s: el partit de la llengua

La setmana passada el Jordi Llavina feia un article a la contra d’aquest setmanari on es referia a un servidor com el seu “conseller en assumptes polítics” i justament l’afirmació que m’atribuïa és, aquetes alçades, caduca i per tant falsa. No vull dir, ni molt menys, que el Jordi digui mentides (Deu me’n guardi de dir cosa semblant d’un personatge del seu calibre) sinó que la premissa en que es basava per afirmar que Ciutadans era un “partit nacional” ja no és certa. El Jordi escrivia que C’s era un partit nacional perquè tan sols presentava llistes a Catalunya desconeixent, igual que jo, que el dissabte següent Albert Rivera, president de Ciutadans, anunciaria que el seu partit presentava llistes municipals a Salamanca i Alacant a part de les 80 llistes que afirma tenir per les municipals catalanes. En fi, dues llistes totalment anecdòtiques ja que dubto molt que aconsegueixin vertebrar un discurs mínimament creïble on la gent s’hi pugui sentir representada en alguna d’aquestes dues ciutats “no catalanes”. 

Ciutadans, encara que no agradi escoltar-ho als seus dirigents, és un partit que fonamenta tot el seu discurs en la quimera que “la classe política catalana viu obsessionada per la identitat nacional” i que per aquest motiu van néixer amb l’objectiu de “posar fi al monopoli nacionalista de l’espai públic”. I bé, desconec com coi s’aplica aquest discurs a una ciutat de l’Ejpanya profunda com Salamanca, però pel que fa Alacant encara tindria algun sentit si inverteixen 180º el discurs anticatalà per reclamar l’ús del català com a llegua minoritzada per les institucions. Però a Salamanca què pretenen reclamar? L’ús de l’àrab? A mi, si he de ser sincer, C’s no em fa ni fred ni calor ja que dubto molt que passin mai de ser un trist partit residual, i sovint freake, en la política catalana pel sol fet que no tenen cap mena de singularitat alhora d’autodefinir-se. I ha quedat demostrat, en diverses ocasions, que la gent enfront de la copia barata volen sempre l’original. Un partit tan transversal que no es defineix ni de dretes ni d’esquerres, ni catalanista ni espanyolista tan sols existeix en les dictadures totalitàries on només figura un sol partit per fer-hi combregar tots els interessos. Però en les democràcies actuals el partit que no es singularitza en cap punt dels dos eixos polítics en que vertebra la vida política catalana resta condemnat al fracàs. 

La setmana passada l’alcaldable de C’s a Vilafranca, José Antonio Domíngez ( que resulta ser parella de la numero tres de la llista, Maria Anunciación Rodrígez) feia una carta al director on atiava contra l’editorial del 3d8. La carta, ens recordava el famós eslògan de “sólo nos importan las personas” amb el que Rivera, completament nu, es va donar a conèixer a la societat catalana. L’eslògan com a tal estava bé però des que van entrar al Parlament en contades ocasions els he sentit parlar d’hospitals, del sistema educatiu, dels jutjats, d’infraestructures, etcètera sinó és que aquests estaven directament relacionats amb la llengua que empraven (lògicament sempre ha de ser la catalana). 

Si realment no “ les importa en la lengua que hablen las personas” per què coi només saben parlar de llengua? Com volen ser creïbles si van presentant espanyolistes reciclats com a caps de llista a les municipals que tan sols saben parlar de la dicotomia català- castellà? 

A les persones en general, crec jo, els hi importa moltes més coses que la llegua. O al menys això espero.

La frase: “Tots vivim a les clavegueres però alguns mirem a les estrelles”  O. Wilde

Maria: benvinguda!

Ahir a la nit, concretament  les 2.30, va néixer la Maria. Que qui és la Maria? Doncs ni més ni menys que la meva neboda. Una nena petitona ( 2, 86Kg), rosadeta i de moment poc ploranera. Per part de la meva germana és tot un detall que ens la fes néixer per Sant Jordi, i més encara quan veus els temps que corren. En fi, Maria: benvinguda al món.

25 anys

Avui fa 25 anys que va néixer el 3d8, setmanari on, des de fa quasi dos anys, setmana rere setmana hi aboco articles i entrevistes.
L’edició especial d’aquesta setmana ha estat apoteòsica: 75 articles de diferents col·laboradors que ha tingut el setmanari al llarg de la seva història ( des del Sintes fins al Llavina passant per un humil servidor) i una magnífica entrevista meva amb “els quatre pares” del 3d8. En fi, ja sé que no queda gaire bé que etiqueti de magnífica una entrevista meva però la veritat és que n’estic molt cofoi de com m’ha quedat.

Però bé, crec que és de justícia agrair a dues persones el fet d’escriure al 3d8.
Una, i de fet, la principal, és el Ricard Rafecas. El Ricard em va donar l’oportunitat d’escriure quasi sense conèixer qui cony era. Em va donar la possibilitat de fer les contraportades i de tenir una columna d’opinió. Però a part d’això, m’ha fet sovint de pare, de taxista i d’avalador.  L’altra persona és Salvador Sostres. Sostres va tenir la gentilesa ( per dir-ho d’alguna manera) de presentar-me a la societat vilafranquina a través d’una subhasta de quadres on va explicar a tot l’auditori, a vol d’ocell i amb molta gràcia ( cosa que és d’agrair), una esbojarrada nit de festa major penedesenca. En fi, els dos els hi estaré sempre eternament agraït.

Per cert, avui el bloc que sempre recomano fa dos anys. Així que el recomano un cop més: Paraula d’Stone

La frase: “Tras ver pasar el cadáver de su rival, Duran Lleida llegó a pensar que Pujol le nombraría sucesor, pero pronto comprendió que un convergente siempre es un convergente” Toni Soler a la VNG

El meu refugi

Com cada divendres, ahir, vaig retornar al Penedès. Abans, amb el dia a dia em costava molt percebre els petits però constants canvis que fa la comarca en canvi, ara, com que tan sols la tasto els dissabtes i els diumenges puc observar nítidament totes les transformacions que pateix setmana rere setmana. Els ceps comencen a brotar canviant de dalt a baix la catifa que cobreix la comarca, ja han arribat les primeres orenetes al cobert dels masovers , la piscina de casa ja està apunt per banyar-nos-hi i tot el jardí està començant a florir. M’agrada molt viure a Barcelona però necessito anar al Penedès cada setmana. Una qüestió de simple supervivència.

Aquesta setmana el mega-super concurs : Guillem Casas amb “Polítiques de quotes”

La frase: “Perdre el temps i no fer absolutament res cada vegada és més difícil.” Maria de la Pau a l’article d’ahir a l’AVUI 

Les eleccions del canvi

La setmana passada aquest setmanari ja començava a tenir un cert regust electoral. Cada grup que aspira tenir representació en el consistori vilafranquí s’anava situant en el camp de batalla electoral per arrencar amb força.

Aquesta vegada, les coses pinten força bé per CiU. Després de tants anys immersos en la foscor, CiU, amb Regull al capdavant, ha sabut conformar una alternativa creïble davant l’electorat vilafranquí. Però quan afirmo que les coses pinten bé, llastimosament, no es pot dir que sigui tot mèrit seu, ja que aquest cop, l’entorn hi ha ajudat bastant.
Per un cantó, aquest serà el primer cop que Esteve concorre en unes eleccions de cap de llista. S’ha de recordar, que tot i que actualment, Esteve, sigui el batlle vilafranquí, ningú l’ha votat perquè ho sigui ja que en les passades eleccions va ser Aguado qui va encapçalar la llista per l’alcaldia. A part, el mandat d’Esteve no és que es pugui catalogar d’excel·lent sinó tot el contrari. Les crisis constants entre els tres socis de govern, els sous astronòmics que s’han assignat i el seu rebuig frontal a la formació d’una futura Vegueria Penedès són algunes de les cartes que presentarà Esteve al final del seu mandat.
Per un altre cantó aquest serà el primer cop que ICV es presenta en solitari. En ser el primer cop que els ecosocialistes es presenten en llistes independents del PSC costa saber quin serà l’abast d’aquests però si ens fixem en els resultats obtinguts a la catalanes (1.453 vots) tot fa preveure que erosionaran de forma notable el vot socialista, fins el punt, d’esgarrapar-li algun regidor.
Pel que fa ERC, no són necessaris gaires comentaris. Tot i la més que segura designació de Quelart (un molt bon candidat, per cert) com a cap de llista dels republicans l’erosió que s’han produït ells mateixos en el si del partit, entre renovadors i xenistes, ha estat més que contundent.

Per altra banda queda la CUP i el PP. La CUP es presenta amb un nou candidat totalment avalat per Ametller, que aquesta vegada concorrerà com a segon de llista. Possiblement poden recollir els fruits de les picabaralles d’ERC, tot i que n’haurien de recollir molts per aconseguir un segon regidor.

Pel que fa al PP no es preveuen canvis, que jo sàpiga. Com a única novetat, aquest cop, la tasca de Ramon en el consistori ve avalada per Sergi Sol que el descriu com una “persona educada, treballadora i discreta”. Tot i això, no es preveu que els esmentats elogis ajudin el dirigent popular a augmentar la seva representació. On realment, Ramon, haurà d’esgrimir citades aptituds és alhora d’abatre la nova formació que entre en escena a la nostra vila: PxC.
Sí ja ho sé: queden els C’s però d’aquests en faré un post especial demà.

Poemes

Des de fa unes setmanes m’estic tornant afeccionar a llegir poesia. El passat dissabte vaig anar amb el Llavina ( també hi havia el Gaspar Hernàndez) a la nit de música i poemes que organitza l’Álex de Susanna a les caves Raventós i Blanc. La meva companyia, igual que la majoria de poetes que s’hi combregaven, era impagable. Des de la meva primària coneixença de poesia els tres poetes que més em van frepar varen ser Sòria, Llavina i Vidal. Aquí un dels poemes que va recitar Llavina.

Un canvi de rumb

Vilafranca pateix un govern cansat, sense projectes clars i faltat d’imaginació. Un govern que porta instal·lat a la vila des de la restauració de la democràcia i que ha deixat de concebre la governació de la vila com un repte diari ple d’il·lusions i superacions constants per passar a concebre’l com una mera dinàmica burocràtica.
Vilafranca necessita un cop de timó que canviï des dels fonaments aquesta dinàmica agonitzant. La vila necessita obrir les finestres, aixecar les catifes i pintar de nou la façana. Portem massa anys de consistoris socialistes i ni que sigui per higiene democràtica la institució li fa falta un nou patró. És cert que aquests governs van començar amb energia, il·lusió i diàleg però amb el pas dels anys s’han convertit en l’antítesi dels seus inicis. Ara, ja no és un govern amb energia sinó una burocràcia de tristos engranatges sense projectes ni il·lusió i aquell diàleg inicial s’ha transformat en simples ordres de caràcter dictatorial que no deixen lloc a la mera confrontació dialèctica.
  
Quan un partit concep una institució pública com una extremitat més de la seva organització fins al punt de pagar amb diners públics interessos interns de partit, amagar informació a la resta de forces del consistori per tapar la seva evident inoperància o negar la validesa de les propostes de l’oposició amb la irrisòria argumentació que procedeixen de l’oposició és que la cosa no rutlla.

Ja no parlo de que el PSC no vol Vegueria del Penedès, de que els sous atribuïts són extremadament alts o del desorbitat creixement urbanístic que està patint la vila. Simplement parlo de dinàmiques i sinèrgies, de capacitat d’engrescar la població, de diàleg amb els vilatans, etcètera. Parlo de l’essència: dels fonaments.

L’Ajuntament vilafranquí amb el pas del temps se li han corcat els fonaments i abans no ens falli l’edifici necessitem urgentment un canvi d’arquitectes.  

Aquesta setmana el mega-super concurs : Guillem Casas amb “Polítiques de quotes”

La frase: “Jo no tinc res contra Al Gore o el sr. Torres… bé, potser sí” Guillem Laporta

Sectarisme

Aquí una anècdota que em van explicar amb una entrevista que vaig fer pels 25 anys del 3d8.

- I el premi Tasis-Torrent, què?
- Quan ens van donar el premi Tasis-Torrent a la millor publicació local també és una molt bona anècdota. Mira: el premi estava dotat amb mig milió de pessetes i l’any que el vam guanyar nosaltres sorprenentment va baixar a 300.000 pessetes. El més curiós és que l’any següent el va pujar a un milió.

- I això?
-  Això en diuen Diputació de Barcelona. Però és que la història no acaba aquí.

- Expliquin doncs!
- Mira: vam ser quatre vegades finalistes quan mai cap finalista havia repetit. Vam passejar tota la redacció durant quatre anys per mitja Catalunya, ja que cada any es donava el premi en un lloc diferent. I cada any i anàvem il·lusionats i res: finalistes, cap premi i cap a casa. Al final vam arribar a pensar que érem la simple quota convergent perquè el premi semblés plural. I resulta que el quart any que ens van fer finalistes només hi va anar a Ricard perquè creiem que passaria el mateix de sempre. Així que el noi es va entonar una mica i es va despatxar a gust amb tothom dient que allò era una subvenció encoberta per edicions socialistes i que fessin al favor de deixar al 3d8 en pau ja que nosaltres mai els havíem demanat res. I quan ja s’havia despatxat amb tothom  diuen que el guanyador era el 3d8. La portada del 3d8 de la setmana següent va ser: “Gràcies a Déu el 3 de vuit guanya el Tasis-Torrent”. El president de la diputació quan el va veure ens va trucar dient que estava molt ofès: quins nassos, més ho estàvem nosaltres!
 

Aquesta setmana el mega-super concurs : Guillem Casas amb “Polítiques de quotes”
 

La frase: “Això del gènere humà és un desperdici absolut. Fixat: nosaltres hem d’ajuntar dos generes per fer-ne un… I bé, això en matèria econòmica se’n diu ineficàcia d’això”  Eduard Punset.