Efecte Pané ( II i últim)

Quan es va iniciar la lliga tot apuntava que el Patí de Padrós iniciaria una desfilada triomfal per la Nacional Espanyola que els reconduiria, un cop més, cap el ja conegut ascens a l’OK lliga. I més, encara, quan l’equip s’havia passejat durant la pretemporada per diferents pistes de la màxima competició estatal aconseguint resultats dignes de campió.

Però com molt bé apuntava l’oracle Josep Gumà a l’inicia de la temporada: “allò tan sols era la pretemporada” i on el Patí havia de demostrar la seva vàlua de joc era en la lliga.
Una lliga, que va començar magníficament bé pels interessos del Patí però que es van veure estroncats a la quarta jornada amb un empat enfront el dèbil equip de Contestà. Aquell empat va significar un notable punt d’inflexió pels home de Padrós ja que durant les següents vuit jornades el Patí tan sols va arrencar una tímida victòria a la pista del Liceo B. Però a part d’haver sucumbit en una crisis de resultats els homes de Pedrós estaven immersos en una alarmant crisi de joc. L’equip, presentava un joc gris, sense idees i amb cap perspectiva de canvi. Partit rere partit l’afeccionat veia un joc cada cop més mediocre i faltat d’imaginació. 

Era la dotzena jornada i el Patí anava vuitè a la classificació. Un ràpid revulsiu que ho sacseges tot de dalt a baix era imprescindible. I per allò que diuen que és molt més fàcil canviar un entrenador que no pas fer fora a tota una plantilla, Pep Pané, que fins ara havia estat el segon de Padrós, va passar a fer-se càrrec d’un equip abatut. Realment, tot un repte. Un repte on era molt més fàcil concebre la desfeta que no la renaixença. I bé, el primer partit de Pané com entrenador (un matí de Reis, per cert) va donar més impuls a la idea de desfeta. Ja que, tot i el canvi d’entrenador, el Patí no va saber reaccionar i va caure 4-2 a Alcobendas.

Però com que el món no el creen els déus de l’orgull ni els profetes de la valentia sinó els herois del treball diari el parsimoniós Pané i el seu equip van continuar treballant. D’aquesta manera, i sense que ningú s’ho esperés, els homes de Pané van donar la campanada guanyant 3 a 2 enfront del Girona. Molts, entre els quals un servidor s’inclou, pensàvem que allò només era una broma del destí. Una anècdota de reviscuda dins la davallada. Però no: allò era molt més que una agònica victòria. Aquella victòria va significar un punt d’inflexió que conduiria l’equip del Pané a encadenar tretze jornades consecutives sense conèixer la derrota.
De mica en mica, el Patí, es va anar reanimant tot recuperant la moral de victòria que des de feia mesos havia quedat oblidada. El joc es va anar agilitzant i es començaven a trenar jugades dignes de campions.
L’equip era el mateix, tan sols havia canviat l’entrenador. Bé, dir tan sols és gairebé un insult: gràcies a Déu havia canviat l’entrenador. Les dades ho reflecteixen a la perfecció: en setze jornades només dues derrotes i l’equip a l’OK lliga.
Possiblement algun lector recordi un article que vaig fer quan el Patí de Pané només havia encadenat dues victòries. En l’article deia que aquell equip havia patit un canvi radical. El vaig anomenar “l’efecte Pané”. Recordo que alguns em van tractar de boig per fer aquella profecia tant matinera. Ara, l’equip ja és a l’Ok lliga i presenta un joc digne d’admirar.
Qui em diu, ara, que no existeix l’Efecte Pané?  

El bus 14

S’acaba el dia. Són les deu i estic abatut. Surto del despatx, tanco lentament la porta i baixo les escales. El silenci i la foscor s’han apoderat del pati de la Pompeu. M’acosto fins a la finestreta d’administració i dono la clau del despatx a un dels individus que pretesament s’encarreguen de la seguretat. 

L’àgora de la universitat està deserta i els dos faraònics edificis de granit que la presideixen, mirant-se de cara a cara, desprenen la intensa escalfor solar acumulada durant el dia. Vaig caminant parsimoniosament cap a la parada del bus. Just arribar a la parda veig que el meu bus, el catorze, acaba de marxar. Decideixo esperar pacientment el següent bus. Passa el 41 que també para a prop de casa meva. No l’agafo: aquest no passa per la Rambla. 
Finalment arriba el 14. Només entrar, el conductor, trenca l’intens silenci per rebre’m amb un efusiu “bona nit” que li és retornat amb la mateixa intensitat. Al bus hi anem tres persones: un sud-americà, el conductor i jo. Decideixo asseure’m al final del bus, just al costat de la finestra. Allà dins tot és silenci. Barcelona es posa al pijama i se’n va a dormir. M’encanta contemplar com la gent passeja tranquil·la pels carrers, els cotxes circulen respectant el tempo imposat per la nit i tots els comerços van tancant les portes.

Tan sols hi ha un parèntesis en el meu viatge, un petit contrast que em té captivat: les Rambles. El bus travessa la Rambla de punta a punta.

La Rambla, portant la contraria a tota la ciutat, encara està desperta. Els turistes passegen com a bens dins d’un remat i els restaurants estan plens a rebentar. Jo, però, vaig a dins del bus 14 que m’aïlla de la salvatge selva que no vol anar a dormir. A fora la gent corre neguitosa, però jo vaig a dins del bus 14. El bus és com un petit búnquer que travessa lentament per la selva sense civilitzar. Em recorda aquells safaris africans que et porten per les reserves d’animals i tu, des de dins del bus, vas contemplant com els salvatges animals van fent la seva vida. De cop sortim de la Rambla i l’entorn retorna al seu estat natural. Barcelona se’n va a dormir i jo marxo amb ella. 

Menjar-me’l amb patates

Ahir, un amable lector que en algunes ocasions m’ha dedicat amabilíssimes cartes al director al 3d8 m’escrivia un comentari aquí al bloc on a part de titllar-me d’hipòcrita, de fals, de penós, de faltat de dignitat i de no tenir vergonya em convidava a “menjar-me amb patates” l’article que vaig publicar al divendres passat al 3d8.

Bé, anem per pams ja que més d’un hi pot prendre mal.

Tens tota la raó quan dius que vaig errar-la en el pronòstic envers la CUP. Ara bé, d’aquí a menjar-me’l amb patates hi va un bon tros. Jo deia que votar la CUP podia ser sinònim de votar continuïtat i de moment, tot sembla indicar, que pot acabar resultant així. Tan de bo m’equivoqui. Tan de bo. Però si la CUP opta per votar-se a ells mateixos o no votar a ningú estaran fent justament el que jo apuntava en el meu article: votant indirectament, és cert, però votant a Marcel Esteve. És a dir: votant continuïtat al consistori vilafranquí.
Però bé, deixant això de banda, estaria encantat de menjar-me el meu article amb patates. Bé, amb patates i amb el que fes falta. Ja que això significaria que la CUP aposta clarament per un canvi profund en la política de  Vilafranca, per la Vegueria del Penedès i per una manera de fer política que es distancií dels 28 anys de governs socialistes.  

La frase: “No prometis mai res que no puguis complir” Maquiavel  

Junts pel canvi

Resultats de Vilafranca

                        2003               2007              Diferència

PSC    7277/ 10 regidors    4886/8 regidors      - 2391
CiU      4712/  6 regidors    4667/8 regidors      - 45
ERC    2244/  3 regidors     953/ 1 regidor        - 1291
PP       1283/  1 regidor      1032/1 regidor       - 260
CUP    1105/  1 regidor       1643/2 regidors    + 538
ICV           -                          931/ 1 regidor      + 931

Lectura subjectiva dels resultats.

1r) El PSC perd el 32,8% del seu electorat. És a dir, perd 2391 vots. Vilafranca castiga fortament al PSC, partit principal del Govern.
2n) Les forces que aposten de debò per la Vegueria del Penedès CiU-CUP-ERC-ICV són majoritàries al consistori vilafranquí. L’única força que no hi ha apostat , PSC, és la que perd més vots.
3r) La vila ha apostat clarament per un canvi en l’ajuntament. CiU perden tan sols 45 vots i la CUP guanyant 538 vots ho demostra de forma notòria.
4t) L’equip de govern vilafranquí ( PSC+ERC) en surt castigat clarament. El PSC perd 2391 vots i ERC perd 1291 vots. Junts: 3682 vots.

Com vull que ho interpreti la CUP

Vilafranca ha apostat per un canvi i el canvi s’ha de fer. La CUP ha dit que respectarà la llista més votada, PSC. En fi, crec que la CUP hauria de tenir en compte algunes coses.
Primer, quina llista ha estat el més castigat per la població?
Segon, un marge de 200 vots és suficient per donar l’alcaldia a la continuïtat que representa el PSC?
Tercer, si creuen en el territori per què no pacten amb aquells que han fet una aposta clara per la Vegueria del Penedès?
Quart,  votar un pacte per l’alcaldia no representa que hagin de fer un pacte estable de Govern sinó que poden pactar puntualment.
Cinquè, si es voten a ell mateixos ( com sembla que volen fer) estaran perpetuant el govern continuista, cansat i sense il·lusió que fa més de 28 anys que governen la nostra vila.

Com vull que ho interpreti ERC

La vila els ha castigat per la seva aposta per un Govern amb el PSC. Està clar que Vilafranca ha votat per un canvi i el seu únic regidor ha de votar en aquest sentit. Com he dit amb la CUP: si creuen en el territori han de recolzar la Vegueria del Penedès. És a dir, ha de recolzar a Regull com alcalde de Vilafranca.

La meva aposta per la votació de l’alcaldia del canvi: CiU-CUP-ERC. Vilafranca ha votat per un canvi i aquest s’ha de fer. L’alcalde del canvi ha de ser Pere Regull.

Esquerres independentistes…

Aquí un fragment de l’entrevista que vaig fer pel Singular al Titot.

Es diu Francesc Ribera ( Berga 1967) tot i que tothom el coneix amb el sobrenom de Titot. Fa anys que passeja per tots els territoris de parla catalana adoctrinant amb les seves cançons reivindicatives per la recerca d’un món millor. Ara, però, ha decidit fer un pas més en la predicació de la seva ideologia d’esquerres independentista i s’ha sumat a la llista que presenta la CUP a Vic.

P. Creu que la música pot canviar el món?
R. Home, jo crec que el món es pot canviar. Però a part de la música hi han de confluir molts més elements. El que sí és cert, és que els grans moviments de canvi sempre han necessitat elements culturals paral•lels que els donessin força. I de fet, quasi tots els grans canvis han dut la seva banda sonora.

P. Així doncs, la música pot ajudar al canvi?
R. Sí, es clar. Quan hi ha un procés amb perspectives reals de canvi sempre sol afectar a diferents àmbits. I la música, mai en queda absent.

P. Vostè sempre s’ha caracteritzat per les seves cançons reivindicatives. Però el pas d’involucrar-se a la CUP de Vic a què és degut?
R. Bé, de fet no hi ha cap canvi ja que continuo sent conseqüent amb les idees de l’esquerra independentista que, des de fa més de vint anys, defenso. I el fet, d’involucrar-me a la CUP de Vic, no és res més que un acte de coherència. Ja que visc a Vic i la CUP, que és l’organització que més encaixa amb els meus plantejaments ideològics, es presenta.

Article: “L’onada i el manifest” de Marçal Sintes
La frase: “Catalunya és un país on la terragada i els sonats tenen premi. Catalunya és un país on al Mas sempre el tracten d’arrogant però al Montilla mai ningú no li retreu que sigui un mediocre, i ben igualment al Maragall li riem els deliris. Som especialistes en deixar-nos robar el rellotge: i així ens hem cregut que parlar la nostra llengua és de mala educació, i que la llibertat a Catalunya és triar que els teus fills no estudiïn en català” Salvador Sostres 

No puc més

NO PUC MÉS: dimiteixo.

Per estar entretinguts durant el meu parèntesis us deixo amb un article que vaig publicar fa més d’un any al 3d8

Només dones?

“La configuració urbanística tindrà com a epicentre una gran plaça, al voltant de la qual s’aixecaran els edificis on hi haurà els petits apartaments. Aquests edificis tindran una alçada màxima de planta baixa més tres, tot i que la majoria d’ells seran de planta baixa més dos. Hi haurà piscina a l’aire lliure, un centre cultural, un pavelló esportiu i fins i tot un hort per cultivar. Tampoc hi faltaran alguns serveis comercials, com una cafeteria, una bugaderia i un petit economat on podran adquirir productes de consum.” Això que acaben de llegir, per molt que ho pugui semblar, no és una més de les moltes campanyes que ens tenen acostumats els senyors Marina d’Or. Sinó que és la descripció que ens oferia aquest mateix setmanari la setmana passada de la nova presó per dones que es construirà a Sant Llorenç d’Hortons. Així que ja es poden espavilar els senyors de Marina d’Or- Ciudad de Vacaciones perquè se’ls ha acabat el xollu. Per ajudar a les descripció els diria també que està molt ben situada. A tan sols 40 minuts de Barcelona i en un entorn idoni on les recluses podran gaudir dels encants de les vinyes penedesenques. A més, es veu que no has ni de pagar ( quan parlo de pagar em refereixo econòmicament parlant). Perquè si ets dona i fots una bona òstia amb algú si tens una mica de sort potser t’hi porten. Per cert, aquí es podria parlar de discriminació positiva envers les dones? Perquè no em diran que no és discriminació que només hi puguin anar dones?

No sé si vostès van llegir al 3d8 de la setmana passada la mateixa notícia que jo, però per si no ho van fer els n’hi faig cinc cèntims. Doncs es veu que els arquitectes que van fer l’hotel de Fòrum de Barcelona s’han quedat sense feina, i com que si fa no fa, fer un hotel és com fer una presó els xicots no s’ho han pensat dos cops i ara es dediquen a fer presons. El que ningú els deu haver explicat és que a les presons no hi acostuma anar al mateix tipus de gent que va als hotels. I es clar, si aquestes coses no s’expliquen ells fan el que saben fer: hotels. Desconec ,però, si tenen sala de cinema, suposo que sí, no faltaria més, però per si de cas no s’hi ha pensat un servidor els hi recorda. Sempre ho agraeixes una bona pel·lícula de tan en tant, oi?
Tot i això, no sé si s’adonen de la feina que els ve a sobre. Per què un cop dins de la presó com li dius a una reclusa que ha de marxar i tornar a treballar? Que els hi han vist cara de tontes?

L’ascens fet realitat

Aquest article el vaig publicar quan molts dubtaven que el Patí pogués aconseguir l’ascens. L’equip estava immers en una dinàmica de joc gris i els dos partits guanyats sonaven a broma del destí. Llavors més d’un em va titllar de boig per publicar aquest article. I ara, dos mesos després, el Patí està a tan sols un partit d’aconseguir l’ascens que el retornarà a la OK Lliga.
  
L’efecte Pané
Guillem Carol Vallès
www.guillemcarol.cat

Aquest és un article dels que fa il·lusió de fer. De fet, ja fa temps que tenia ganes de fer-lo però la conjuntura del moment no ho permetia. Però ara sí, ara el faig i sense cap mena de complex. Alguns potser em retrauran que és una mica precipitat fer-lo aquestes alçades i segurament tenen tota la raó. Però crec que es treballa en la bona línia i per tant és un acte de justícia del tot necessari reconeixeu-ho. I més encara, quan molts, entre els quals no tinc cap problema en incloure-m’hi, donàvem aquest projecte per mort i sense sortida.

Sí senyors, parlo del equip de nacional espanyola del Club Patí Vilafranca, un equip que va començar la lliga amb unes perspectives francament pessimistes, un joc gris que no  generava idees i uns resultats que no convidaven a l’optimisme. Però que ara, després de dos magistrals victòries, ens ha fet recuperar la confiança i la il·lusió perduda.

Crec que aquest canvi revulsiu del Patí té noms i cognoms i que seria totalment injust no reconèixer-ho. Aquest és el seu entrenador, Pep Pané, un home de la casa que va agafar un equip a meitat de temporada amb la moral abatuda i sense perspectives de canvi i que l’ha sabut convertir, en qüestió de mesos, en un equip amb moral lluitadora que contempla l’ascens amb respecte però sense por.

El Patí de Pané ens ha retornat les ganes i la il·lusió de baixar a la poliesportiva, i crec, que se l’ha de recompensar.

Aquest proper dissabte, a les vuit de la nit, tenim la primera prova a casa contra el Contestà. Un equip a priori fàcil però que en cap cas es pot subestimar. Així que animo a tots els afeccionats del Patí a baixar a les pistes per animar a l’equip.  
 
Potser que no s’acabi pujant, és veritat. Potser, que al final tot quedi en un bluf , és cert. Però com a mínim que no es digui que no s’ha lluitat.

Articles: “Xoc cultura” de Marçal Sintes i “Una fiscalitat amb ases i bicicletes” de Andreu Mas-Colell 
La frase: “Em sembla la mar de bé que els partits facin la propaganda que vulguin, però, per un elemental principi democràtic, el govern no hauria d’entrar en el joc propagandístic d’unes eleccions municipals. I, encara menys, no hauria d’utilitzar la reunió del govern, la informació de la reunió del govern i la roda de premsa de la reunió del govern per fer propaganda electoral.”

Model centralista

Per salut mental he mirat d’anar a les mínimes classes possibles de ciències polítiques de l’administració. Però en les poques ocasions que m’hi he vist obligat assistir el professor biopijo-ecologista ha tingut la gentilesa d’obsequiar-me amb càrregues constants cap als Governs de Pujol.
Avui tocava carregar-se la pretesa centralitat dels Governs Pujol.
El “professor” esgrimia: “ Els Governs de Pujol demanaven descentralitzar l’aministració central espanyola cap a les administracions autonòmiques però després, un cop tenien les competències, sempre han tendit a aplicar un model centralista dins de Catalunya”
Anem per pams. Els Governs de Pujol volien més competències, és cert. I l’única manera d’aconseguir-les era demanat descentralitzar Espanya. A diferència dels executius de Maragall o de Montilla, els Governs Pujol sempre han tingut clar que Catalunya havia d’assumir el màxim grau de competències encara que aquestes no fossin rentables electoralment. Les transferències en policia autonòmica o presons en són dos clars exemples: competències gens populars que els Governs de Pujol van assumir.
Ara bé, el fet de demanar descentralitzar Espanya no implica que s’hagués de seguir aquesta política a Catalunya. Per dues raons. Catalunya, durant els Governs de Pujol, anhelava  a ser més que una simple comunitat autònoma i per tant, demanava el traspàs competències pel sol fet de ser ella mateixa qui gestionés les seves necessitats. Alguns diran: “És que una administració sempre tendeix assumir el màxim grau de competències sense la necessitat de voler esdevenir un Estat. Fals! Recorden la famosa llei de dependència o quan el conseller Saura va rebutjar fa uns mesos la gestió dels trens de rodalies?
Segon, la política de descentralitzar cap el territori sovint sol  implicar una molt baixa eficiència d’aquestes. És a dir, es fan grans inversions per aconseguir uns resultats ínfims.

Raons per votar Regull

Per si algun individu encara no se n’havia adonat: aquest diumenge hi ha eleccions municipals. I a Vilafranca, en tant que municipi, també.
Vilafranca pateix un govern cansat, sense projectes clars i faltat d’imaginació. Un govern que porta instal·lat a la vila des de la restauració de la democràcia i que ha deixat de concebre la governació de la vila com un repte diari ple d’il·lusions i superacions constants per passar a concebre’l com una mera dinàmica burocràtica plena de paràsits. Evidentment, tots ells amb nòmina mensual pagada per tots els contribuents. La capital de l’Alt Penedès necessita un cop de timó que canviï des dels fonaments aquesta dinàmica agonitzant. La vila necessita noves idees, il·lusions renovades i projectes engrescadors capaços de fer retornar al vilafranquí la trempera perduda amb els 30 anys de governs socialistes.
Alguns em titllaran, i possiblement tindran raó, de predicar un discurs molt exprimit i repetitiu aquestes alçades. Per aquest motiu, els ofereixo altres raons per apostar per un canvi al consistori Vilafranquí.

1) Si veritablement creuen en el Penedès han de votar a un candidat que hi aposti de debò. I com molts saben, Marcel Esteve, no donant suport a la Vegueria Penedès per simple electoralisme, ha fet una clara aposta per la metropolinització del Penedès. Una aposta que resta poder de decisió a les administracions penedesenques atribuint-lo a les metropolitanes, lògicament, governades per socialistes.
2) Estem instal·lats en un teixit governamental on des de la primera administració fins l’última hi governen socialistes. Ajuntament de Vilafranca, Consell Comarcal, Diputació de Barcelona, Govern de la Generalitat i Govern Central: tots, des del primer fins a l’últim, socialistes. Una acumulació de poder d’aquestes magnituds no és favorable ni per les institucions ni per la mateixa democràcia. Ja que, a part de crear sectarismes de tota mena i arribar a fer confondre les institucions amb el partit, fa que recaigui en una sola organització política la gestió de la informació, del capital públic i el control dels mitjans públics. Fet, només comparable, amb un monopoli administratiu. Anomenat, també, dictadura.
3) Ara per ara, donar el vot a ERC o ICV pot ser sinònim de repetir, un cop més, el tripartit que ha governat aquests últims anys l’ajuntament vilafranquí. És a dir, votar a ERC o a ICV pot significar perpetuar l’agonia i el cansament que arrossega el consistori després de 30 anys de governs socialistes.
4) ERC es presenta després d’una dura baralla en el sí de la mateixa organització. Fins el punt que el seu antic cap de llista, Ramon Xena, no els dóna suport. Per altra banda, ICV, tot i presentar-se “com una opció renovadora” continuen arrossegant en les seves llistes el monolític regidor Recober que fins ara s’havia presentat sempre amb el socialistes.
5) I bé, queden els dos extrems: la CUP i el PP. Crec que tant un com l’altre continuaran sent residuals i sense capacitat de decisió en els pactes consistorials. Per tant, destinar el seu vot a un partit residual i sense capacitat de decisió pot significar la nul·litat del mateix si de debò anhelen un canvi. És a dir, tot i que pot semblar contradictori, votar CUP i PP pot arribar a ser equivalent de votar continuïtat. 

Per tot això, si veritablement creuen que Vilafranca necessita un canvi profund que faci recuperar l’anergia perduda, obri les finestres, aixequi la catifes i  faci hi entrar aire nou al seu ajuntament: el seu vot ha de ser per Pere Regull.

Articles: “Resum de la vida de Napoleo” d’Enric Vila
La frase: ” En les guerres, com la F1, hi ha un semàfor inicial però després s’ha d’anar fins al final sense parar per intentar arribar primer. Bé, amb la diferència que si no guanyes em molt possible que et matin”.

De cap de setmana

50 anys

El Ricard, tot i no aparentar-ho pel seu físic juvenil (melena llarga, barba de quatre dies i cos atlètic), avui, fa 50 anys. Però bé, això no és cap secret ja que el dimecres passat el Jordi Llavina li dedicava un amical article a la Vanguardia on nombrava algunes de les seves moltes qualitats.
Alguns dies he parlat del Ricard en aquest bloc. Ell és el desassenyat director que em va donar la possibilitat de publicar els meus articles en paper. Li dec moltes coses. Tantes que segurament mai les hi podré retornar. Últimament té la costum de fer-me de pare. Mai l’hi he agraït com correspondria. Tot i això, sé que ho fa pel meu bé i ho aprecio i ho valoro.

Cap de setmana

Jo, a diferència de la resta de la població normal, em començo a estressar els divendres a la tarda. Aquest cap de setmana no he parat ni un segon. Entre partits d’hoquei, actes de les municipals, sopars, dinars i festes diverses no he tingut temps per res. Ni per escriure el post del diumenge. Per aquesta raó avui és més llarg i complet.  

CdC- Trias

Siguem sincers: la gran massa de CdC, igual que la gran massa de la població catalana, és d’esquerres. El Jordi de la Torre escrivia això fa un temps:

<<‘A supporter once called out - Governor Stevenson, all thinking people are for you!- And Adlai Stevenson replied - That’s not enough. I need a majority.’>>

La vinyeta
 

  
Articles: “Engrunes del Banc Mundial” de Joan Oliver i “L’islam en campanya” de Pilar Rahola
La frase: “En política ho he fet tot i no tinc res a perdre” Xavier Trias

La professora Laura

Ahir vaig trobar-me el marit de la Laura mentre baixava cap a la pista d’hoquei. Era curiós ja que just feia una estona acabava de veure el seu fill i la seva filla. El Miquel, el marit de la Laura, em va explicar que el seu fill s’està plantejant fer polítiques. En fi, no li recomano si no és un tasta olletes. Que qui és la Laura? Doncs bé, aquí l’article que li vaig dedicar fa uns mesos al 3d8.

La professora Laura

Aquesta setmana tenia moltes coses per dir. Volia parlar del patètic debat a TV3: de la demagògia barata que va fer-hi Saura I (l’esquerra intel·ligent) amb la immigració, del monòleg que va fer el candidat Montilla o de que ara resulta que Carod és (neo) liberal. Volia parlar de les entrevistes del professor Sala-i-Martín i preguntar si el meu nebot pot aspirar a ser President de la Generalitat perquè als tres anys ja se sap la primera estrofa del Virolai. En fi, que volia parlar de moltes coses.

Però en obrir el 3d8 la setmana passada vaig trobar-hi l’esquela en memòria de Laura Perez, la meva professora de 3r i 4t de primària. Se’m van gelar les benes. No vaig poder avançar de pàgina, m’hi vaig quedar garrativat mirant fixament als ulls de la foto. Uns ulls que destil·laven tendresa i amor. Tot allò em va fer recordar aquell dia. Vaig recordar com ens van anunciar la seva mort quan jo feia 6é de primària a l’escola Sant Ramon. Vaig recordar tots aquells mocosos plorant desesperats al mig de la classe perquè se’ls hi havia mort la seva professora, i davant seu, una jove mestre que no sabia com calmar-los. Vaig recordar aquella església de Santa Maria plena a rebentar per donar l’últim adéu a la professora Laura. Vaig recordar com una noia amb un immens ram de rosses vermelles en finalitzar la pregària es va acostar, impertèrrita, cap al fèretre per dipositar-lo. Els meus primers records van ser molt amargs i durant tot el dia no vaig poder deixar de pensar-hi.

La Laura va ser la primera persona, que als nou anys, em va dir que li agradava molt com escrivia. De fet, encara guardo un full seu en que em deia,amb aquella típica cal·ligrafia de mestre de primària, que li agradava molt com escrivia els contes. La Laura va ser la persona que em va afeccionar realment a llegir i em va fer comprar el meu primer llibre. Encara recordo, com si fos ara, les últimes classes de divendres a la tarda quan la Laura es posava al mig de la classe i ens llegia uns llibres de monstres. Aconseguia tenir tota la classe callada, no se sentia mai ningú, mentre ella llegia amb una dolça veu les fantàstiques aventures d’aquells monstres. Aconseguia que perdéssim la noció del temps i ens deixéssim portar per la seva tranquil·la veu. De sobte, ella, deixava de llegir perquè ja era hora de marxar i tothom li pregava a crits que continués.  Amb ella vaig aprendre molt més que simples sumes, restes i cal·ligrafia. Ella no em va ensenyar em va educar. Em va inculcar uns valors com poques persones ho havien fet fins llavors. La passió que posava en les seves paraules em van arribar molt endins. Aquell dia, jo, vaig ser dels pocs nens que no va plorar. No m’ho podia arribar a creure: la meva professora havia mort.  

Opció de vida i notícies cavalleresques

Una opció de vida
 Ho comentàvem en broma amb un amic tot contemplant les biodegradables pancartes que hi ha penjades a l’entrada de la UPF. Tot i això, ara, ja ho penso en serio. Hem de fer canvis en el llenguatge. És qüestió de vida o mort. Hem d’aconseguir canviar els injustos arquetips lingüístics que ens ha imposat el caspós pensament d’esquerres des de la seva pretesa torre d’ivori moral. A partir d’ara, cada cop que diem esquerres hi posarem l’afegit de reaccionaries. Deixarem de parlar de nazi, quan vulguem atribuir a algú una actitud totalitària, per passar-los a etiquetar de stalinistes. Cada cop que diem comunisme i afegirem els adjectius salvatge i pervers. Senyors i senyores: és qüestió de vida o mort. Parem d’edificar trinxeres i sortim al camp de batalla. La batalla es pot guanyar encara. S’admeten propostes. 

Notícies que interessen al Ferran Caballero
 Ahir al matí, el Ferran, que és una persona molt ben informada, es va dedicar a llegir tota la premsa. Ho fa cada dia i sempre em una mirada crítica que espanta. Ahir, el preocupaven dues notícies en especial. Que l’Espanyol hagués perdut la UEFA? No. El nou primer ministre francès? Tampoc. A ell el que l’interessava de debò era això: 

“Una candidata al Senado belga ‘promete’ practicar sexo oral con sus votantes” 
“Las sedes del PSOE y PP incendiadas en Second Life” 

Articles: “Sarkozy no es un «neocon»” de Valentí Puig i “I les querelles?” de Sebastià Alzamora 
La frase: “Entre els que es prenen massa seriosament a si mateixos i els que se saben riure d’ells i del món, valen més aquests últims. Almenys aquests no t’amarguen la vida ni t’obliguen a un ateneu permanent.” Joan Barril