Mirades que fan mal

L’ésser humà és sociable per naturalesa. Per definició les persones ens solem rodejar d’altres persones. Moltes de les que ens rodegen hi són per obligació “la vida te les ha imposat” i d’altres les triem nosaltres mateixos. I d’aquesta selecció alguns d’ells els considerem amics.

Com vaig dir un dia en un article, d’amics en tinc pocs, molt pocs. La majoria són coneguts i saludats. Per cert, Pla en la seva famosa catalogació es va deixar el parents. Com el catalogues un pare, un germà o un cosí?
En fi, aquest tema el deixo per un altre dia i em centro amb el que venia dient. Des de fa temps que reflexiono el per què dels amics. Què em produeix aquesta necessitat imperiosa de confiar i transmetre en un altre individu les meves penes, preocupacions i alegries. Joan Sales a Incerta Glòria apunta: “l’essencial de l’emoció és llegir-la en uns altres ulls”. Aquesta és una de les falles més sensibles: que les nostres emocions, per ser-ho de debò, necessiten sempre un còmplice i l’esser humà per definició és, també, un ésser emocional. Potser és per això que solem catalogar com amic uns ulls aliens que ens són coneguts on a conseqüència de les reiterades mirades hi podem llegir i interpretar les nostres emocions més amagades.

Però no ens enganyem! Una mirada no crea amistat. És la reiteració de mirar-li els ulls i trobar el que anaves cercant el que acaba creant l’amistat. És aquell cúmul de coincidències, saps? És aquell mirar als ulls i no necessitar paraules perquè amb la mirada ha quedat tot dit.
 
Salvant les distàncies, és igual que un diari. Excepció dels masoquistes (que cada dia són més, per cert) el que tu busques en un diari és que  t’interpreti la realitat tal i com tu vols que sigui. I en funció d’això tries el diari que més s’adequa a la teva manera de veure el món. Però sovint passa que obres el teu apreciat diari i et trobes amb una frase o argumentació que no acaba d’encaixar del tot amb la teva manera de concebre la realitat que t’envolta. Llavors tot se’t tergiversa i se’t remou.
Tu exigeixes un 100 i ell avui et dóna un 90. Tot i això, és molt i molt més del que et donarien la resta de diaris, és cert. Però aquell és el teu diari i tu vols que sempre et doni 100. O si més no això voldries.

enCAIXA’t

Com que aquest bloc anhela a ser un punt de referència a nivell mundial per marcar l’agenda d’aquest petit país no podia passar sense fer esment –i ja de pas felicitar- el flamant nou president de la Caixa: el molt honorable i excel·lentissim senyor Isidre Fainé.

Jo, si he de sincer –igual que vostè amable lector- no sé viure sense la Caixa. No puc deixar transcorre ni un sol dia sense donar-los-hi diners. Diguin-me compulsiu però resulta que no hi puc fer més: tinc unes costums molt estranyes que m’obliguen a sucumbir diàriament a la Caixa. Els ho explicaré pas a pas.

M’aixeco (cada dia) del llit i vaig cap al lavabo. Allà obro l’aixeta i –ai las- surt aigua. Doncs bé, aquesta aigua la facilita amablement AGBAR (Aguas de Barcelona) una empresa controlada pel Holding HISUSA dominat per la Caixa. Bé, aquí la meva primer aportació del dia.
Tot seguit, com que un servidor vol ser una persona neta i polida, tinc per costum passar per la dutxa. Aquesta funciona amb gas. Un gas que, també amablement, m’ofereix Gas Natural, una empresa gestionada al per la Caixa. En fi, casualitat pensaran. Doncs bé, surto de casa i pujo el cotxe direcció Barcelona. Abans, però, passem a posar gasolina. El primer lloc que trobem és a la carrereta d’Igualada. La gasolinera és de Repsol YPF, una empresa del qual la Caixa controla amb un 14,12% del seu accionariat. Bé: continuem. Agafem la AP7 cap a Barcelona i, per coses de la vida, ens trobem un bonic peatge a l’alçada de Martorell. Doncs bé, a que no saben de qui és? Doncs d’Abertis una petita empresa de la qual la Caixa disposa d’un irrisori 20% del seu accionariat. Bé: seguim cap a Barcelona.
Hem quedat per dinar a l’Illa Diagonal. Arribem una mica abans i anem a aparcar el cotxe. L’aparcament de l’Illa, com gairebé tots els aparcaments, està gestionat per SABA, una empresa del grup d’Abertis abans esmentat. Pugem cap al restaurant però com que ens sobre una estoneta passem per una llibreria. Comprem tres llibres de diferents editorials. Un de Planeta, un de Destino i un altre de Proa: tots ells, però, aplegats per Edicions 62 un grup del qual la Caixa gaudeix d’un 30%.
En fi, encara no hem dinat i ja he perdut el compte de quants diners hem donat –gairebé sense voler- a la Caixa. I això, sense tenir en compte que he fet tres trucades durant el dia i el meu mòbil és de Telefònica: una empresa de la qual la Caixa en posseeix gens menyspreable  5,1%.

En fi, el que dèiem: molt honorable i excel·lentissim senyor Isidre Fainé enhorabona!

Tristament familiar

Aquest dies estic força monotemàtic. Bé, de fet no és que estigui monotemàtic sinó que tots els post han estat fets en un mateix dia com a conseqüència dels exàmens i quan un dia restes obcecat en un sol tema passa just això: que tot els que escrius surt impregnat de la mateixa essència.

Sales, l’autor d’Incerta Glòria, apunta en una de les cartes a Màrius Torres: “Hi ha una cosa d’Estat Català que no ens agrada, i és que del sentiment patriòtic se’n faci una ideologia de partit que és, o hauria de ser, el patrimoni comú de tothom. Podríem defensar Catalunya de totes les trinxeres ideològiques i així hauria de ser”. 

En fi: que aquest paràgraf escrit fa més de setanta-cinc anys em resulta tristament familiar.

Més lluny: hem d’anar més lluny

Tinc la sensació que, com si fos un mandat diví, cíclicament em veig abocat a rellegir alguns dels manaments del polièdric filòsof Francesc Pujols en “La solució Cambó” per recordar-me que, com diu Martí Pol, a voltes aquest camí l’hem fet tantes vegades que ja ningú no se’n sorprèn.

Aquest cop el culpable de la relectura –a part d’un servidor que realitza pràctiques de masoquisme a diari- va ser l’astut portantveu de CiU al Congrés de Diputats i líder dels democristians d’Unió Democràtica. En fi, que a falta de millors lectures, se’m va ocorre llegir “Entre una Espanya i l’altra. De l’11M a l’atemptat de Barajas ” de Josep Antoni Duran i Lleida –que per cert, està molt ben escrit- just a continuació del llibre d’Alfons López Tena, “Catalunya sota Espanya. L’opressió nacional en democràcia”.
I bé, les conseqüències –a part d’anunciar que ens les pròximes eleccions espanyoles si es presenta Duran com a cap de llista de CiU hauré de repensar-me el meu vot- va ser corre com un desesperat a la tassa de bater per mirar de trobar una ràpida solució a les predicacions que s’hi llegeixen. No sé si és per això que Duran és democristià i està obligat a ser comprensiu amb el rival per convertir-lo a la fe veritable o per simples anhels personals de poltrones ministerials però el cas, és que l’hereu de Carrasco Formiguera ens ve a predicar en el llibre allò tan gastat, suat i malsonant de “fer pedagogia a Espanya” perquè entre tots “puguem sentir-nos còmodes i identificats amb el projecte espanyol”.

En fi: deixant a banda que la pedagogia s’hauria d’iniciar a Hospitalet i Cornellà, en tant que Espanya, sembla que aquest bon home no sigui del tot conscient –o no en vulgui ser- dels continus i incisius reversos que sucumbeixen a diari els interessos catalans quan passen per la capital. Però bé, això no seria greu si ara ens vingués tot de nou i haguéssim d’improvisar una ràpida solució al problema. Però resulta –ai las- que el fet no ens ve pas de nou ja que li va succeir al President Macià amb l’Estatut, ho relata Joan Sales en les cartes al poeta lleidatà Màrius Torres, ho escenifica Pujols en “La Solució Cabó”, li va passar a Roca en la “Operación Reformista” i al mateix President Pujol en els seus últims mandats. Així, que podríem afirmar que la innovadora formula durantiana ja fa anys –gairebé segles- que es predica de forma incansable. Ara, a més a més, ens diu que no en té prou amb la innovadora formula de la pedagogia sinó que vol ser ministre. Retornem a les paraules de l’excèntric filòsof Pujols: “Jo sempre he cregut que a la Lliga –ara seria CiU- l’autonomia de Catalunya li asseguraria el govern d’Espanya, però li trauria el govern de Catalunya de les mans”. En fi, doncs això. Ara per ara, si no es té el govern de la Generalitat –la prioritat per un nacionalista- costa d’entendre un atac a les espanyes.

Bé, em sembla que ja fa temps que hem arribat al cap del carrer repetint fins a l’extenuació les mateixes formules. Ens trobem enfront de dos projectes confrontats que ja no poden continuar ballant junts. Ara és un joc de suma zero: si tu guanyes jo hi perdo. I suposo que aquí ningú està disposat a perdre-hi més.

Pena de mort

Ahir parlava amb un amic sobre la pena de mort. I bé: vaig dir-li que tot el que li estava dient ho havia escrit ja en un article del 3d8. En fi, aquí tens l’article: 

Saddam com a bandera

El dimarts passat parlant amb un amic sobre la brutal mort del dictador Saddam Hussein i les posteriors cròniques redemptores dels diaris progres occidentals va sorgir el debat sobre la pena de mort. Bé, de fet, l’únic que va aportar un bri d’intel·ligència a la conversa va ser el meu interlocutor ja que jo, davant la plena desconeixença que tenia sobre el tema i els seus avassalladors coneixements, em vaig limitar a escoltar i aprendre. Mira, un sempre he estat més partidari de callar i semblar imbècil que no pas de parlar i demostrar-ho. 
Bé, el fet és que em narrava, de forma entusiasta, una conversa que va tenir el plaer de contemplar entre dos grans personatges en que es defensava la pena de mort. 

Per una banda, un esgrimia com a defensa de la pena capital la vessant més primària i visceral de l’individu: els sentiments. Aquest primer, totalment jusnaturalista, defensava que si un desgraciat mata de forma intencionada qualsevol membre de la teva família tu tinguis el dret de exigir a l’Estat que apliqui la pena de mort sobre aquest individu. Ja que en certa manera fas justícia (un terme molt ambigu, per cert) i pots “salvar” a altres membres de la societat d’una possible reincidència d’aquest individu. 
Per altra banda, el segon personatge empunyava arguments molt més racionals. Ell, aplicant el principi de proporcionalitat, exposava que de la mateixa manera que quan una persona roba “X” quantitat de diners l’Estat li ha d’exigir, com a mínim, que retorni aquella mateixa quantitat robada, quan una persona mata a una altra, si partim de la base que totes les vides valen igual, aquest havia de ser castigat en igual intensitat respecte el delicte que havia comés. Així, si A mata a B, A també ha de ser matat en relació igualitària els fets perpetrats. 

Pel que fa el meu interlocutor el tenia molt preocupat el fet que aquests conferissin a l’Estat el poder de ser l’àrbitre de valor tan preuat com és la vida quan s’havien donat casos de total negligència estatal on s’havia acabat matant a un innocent. 
Jo, tot i els meus pocs coneixements, refusava frontalment la pena de mort. Ja no tant per un tema d’ineficiència estatal, que també, sinó per un tema de principis humanista-cristians. Partint dels principis penals de subsidiarietat i d’humanitat cap esser humà hauria de ser castigat amb la pena de mort. 

Ara bé, deixant de banda la conveniència de citada pena, és una mica fort que alguns intentin convertir la mort de Saddam en una bandera per l’abolició de la pena de mort. Ja he dit que estic radicalment en contra de la pena capital però d’entre les persones que s’han executat en els últims anys se’m fa difícil trobar algú que mereixi menys que Saddam convertir-se en bandera d’aquesta causa. 

Sec al talús de la carretera

Sec al talús de la carretera. He punxat la roda i no puc seguir endavant. Intento canviar la roda però no en sé. No estic bé al lloc d´on vinc.  No estic bé al lloc on vaig. ¿Per què miro el canvi de roda amb impaciència? ¿Per què he marxat? No ho sé. Sec al talús de la carretera i espero impacientment.

Ja és hora que se sàpiga

 Demano la paraula prèvia.
Vull dir -i que d’un cop se sàpiga!-
que jo sóc Jo,
que sóc el Centre
i l’Àrbitre.

Que tots vosaltres, tots,
-això anant bé-
sou els meus conterranis:
parents, veïns, creditors meus,
proïsme meu pròpiament dit;
que tots els altres, tots,
bons i dolents
-grocs i negres, antípodes, gitanos-
són, a tot estirar
i encara gràcies,
els meus contemporanis.

Sapigueu que:
quan us veig, de fet,
us suscito, us ressuscito;
i en pensar-vos
us dono una esperança.

Però si us he perdut de vista,
mentre us ignoro o us oblido,
dormiu el son del just,
com se sol dir.
No passeu de potències
en el sentit més trist de la paraula.

Ja ho sé. Molts espereu
amb candeletes
el dia de cantar-me les absoltes.
No us enfileu, si us plau:
en el millor dels casos,
quan jo mori,
tots, tots,
bons o dolents,
sereu només els meus supervivents.

Del llibre Vacances pagades, 1960. Pere Quart

CDC vs UDC

Estic en plena bullició del període d’exàmens fet que no em deixa temps per estendrem com voldria. Un cop hagin finalitzat aquests tortuosos dies i veiem com acaba anant la cosa prometo parlar-ne de forma reposada. Però bé: un petit apunt sí que el donarem. Per mi, si Unió vol trancar amb CDC i concorre de forma individual a les eleccions generals ja poden anar passant. I si no tornen –per coses de la vida- no saben el gran favor que ens farien.

Prostituir-se: ho fem cada dia!

Aquest dissabte vaig tenir el goig d’assistir al ple d’investidura del “nou” alcalde de la capital del cava com a comentarista polític de Ràdio Sant Sadurní –analista segons el Jaume Recasens-. Va sortir reelegit com a batlle de Sant Sadurní, per si algun rar espècimen encara no ho sabia, Joan Amat gràcies el vot del regidor ecosocialist Isidor Rando que va decidir apostar per un consistori format per CiU i ICV (AMI pels amics) abans que formar el clàssic tripartit de PSC-ERC-ICV. 

Des del meu punt de vista va ser una aposta valenta i complicada la que va prendre Rando. Alguns li han retret les desconsiderades formes en que va fer-lo i els rèdits que n’ha aconseguit.

En fi, en les formes no m’hi ficaré ja que les desconec completament. Ara bé: en els rèdits aconseguits vull felicitar-lo -de fet tots ho hauríem de fer- ja que realment n’ha tret uns resultats brutals. 

El “líder” dels republicans, Albert Prat, va titllar a Rando, de forma molt despectiva per cert, d’haver-se prostituït. En fi, sr. Prat la política és això, no? I vostè millor que ningú ho hauria d’entendre. És anar al millor postor. Anar aquell que et dóna més poder per aplicar el teu programa. 

Rando, volia una sèrie de competències ja que es va presentar amb un programa i- com és lògic- el volia dir a terme. Doncs ell va anar a CiU i els hi va fer “una carta als Reis” que aquests van concedir. On està el problema? No es tracta de fer política? La teva política? 

Doncs el regidor Rando ha fet justament això: fer política. I això passa per acumular el màxim de responsabilitats. 

Ara falta que pugui dur a terme totes i cada una de les múltiples responsabilitats amb les que ell mateix s’ha carregat. Això sí: ningú li pot dir que no s’ha mullat. 

Uns i altres

Hi havia una vegada un petit poble a Catalunya que desconeixia què era l’alternança de govern. Des de temps immemorials els seus habitants havien estat governats per Socialistes - i més tard- conjuntament amb un petit reducte d’Esquerra. Aquell petit poble patia un govern cansat, sense projectes clars i faltat totalment d’il·lusió i ambició. La població ho percebia de forma notòria i, com era d’esperar, després d’anys i anys de fer-los confiança va decidir retirar-los-hi en les eleccions municipals del 2007.

Un cop celebrats els comicis els dos partits que governaven en el consistori se’n van endur una patacada important en vots i regidors. Una patacada d’aquelles que fan mal. Del càstig electoral se’n van saber aprofitar CiU i CUP: els dos partits de l’oposició que més contundentment havien marcat l’equip de govern durant aquells darrers anys. Amb tot, el PSC havia aconseguit guanyar malebarísticament aquelles eleccions a CiU per un estret marge de vots. 

Ara, però, a diferència de les legislatures anteriors, era la CUP la formació que decidiria qui esdevindria el futur batlle. Bé: el futur alcalde, els seus regidors, les polítiques que s’havien d’emprar i un llarg etcètera d’importantíssimes decisions. 

Llavors la CUP -com a partit responsable que vol aplicar el màxim els projectes pels quals concorria en aquelles eleccions- va decidir anar a cercar les dues forces majoritàries per conèixer quina d’elles estava disposada aplicar de forma més amplia el seu projecte de govern. Van fer reunions i més reunions: uns amb els altres i altres amb uns, negociant quants punts dels diferents projectes podien arribar acordar. 

I bé, després d’aquelles intenses negociacions va acabar sent CiU el partit amb qui van arribar a més acords de com havia de ser la població en els propers anys. Així, que després de contrastar els acords assolits amb els dos partits i veure que convergien més amb CiU que amb PSC, els negociadors de la CUP van anar a explicar tot allò a l’assemblea local. I patim patam patum l’assemblea local- com era d’esperar- va recolzar amb una amplia majoria als seus dos regidors perquè votessin l’alcaldable convergent com a futur alcalde. 

Aquest bonica història hauria pogut representar-se a Vilafranca. Però, com el lector ja deu conèixer a aquestes alçades, no va ser així. Aquí, la CUP, va optar per no mullar-se esgrimint arguments que si dretes-esquerres, dins-fora i alts-baixos. No va discutir programes ni va parar-se a reflexionar quin dels dos alcaldes podria portar a terme de millor manera les seves polítiques. 

Per cert, perquè ningú caigui en la fàcil etiquetació “de que totes les CUP són iguals”, deixin-me’ls dir que la història relatada anteriorment correspon al bonic municipi de Sant Celoni. 

Gràcies

Avui faig dinou anys. La meva vida ha canviat força en els últims dos anys. La veritat és que em fa una mica de por tots aquests canvis. Però bé, ara ja hi som a dins.
Com que vinc d’un ensenyament cristià on des de ben petit m’han ensenyat que donar les gràcies és gairebé tan important com demanar perdó, crec avui és un bon dia per donar les gràcies.  

Gràcies a tots aquells que durant aquests anys m’heu ajudat, suportat i recolzat.
Gràcies a tots aquells que heu vingut a socorrem en els pitjors moments.
Gràcies a tots aquells que m’heu esperonat a seguir caminant quan jo estava abatut.
Gràcies a tots aquells que tot i menystenir-vos heu continuat al meu costat.
Gràcies a tots, de debò.

La por: factura democràtica?

Em llevo al matí i engego el mòbil: introdueixo una contrasenya. Tot seguit, accedeixo el meu mail i repeteixo l’acció de la contrasenya. Marxo de casa i quan tanco la porta s’activa un sistema d’alarma que tan sols es pot desactivar amb una contrasenya prèviament fixada. Arribo a l’institut i per agafar els llibres he d’introduir una contrasenya a la taquilla. Quan agafo la bici la lligo amb un candau per por de que la robin. Quan surto del cotxe poso les jaquetes i les bosses al maleter per por d’un robatori.

Bé, aquestes són algunes de les accions que fem a diari molts de nosaltres com a resultat de la por. Una por fruit de la desconfiança entre nosaltres. Alguns opinen que aquesta por és dolenta i contraproduent pel mateix individu. Doncs jo no penso així. Penso que aquesta por és una factura. Una petita factura democràtica que hem de pagar com a societat lliure que som. Aquesta por que tenim no és res més que la complexa maduració com a societat lliure.

M’explicaré. Quan viatges una mica pel món veus que les societats que pateixen un règim dictatorial donen la sensació de gaudir de gran seguretat. Pot semblar una incongruència: però una incongruència ben certa. I és que difícilment seràs objecte d’un robatori caminant per un carrer de Teheran com ho podries ser caminant pel centre de Barcelona. Però aquesta seguretat que creus tenir pel centre de Teheran és totalment fictícia. ¿Per què val la pena caminar segur pel carrer quan saps que la policia del règim pot venir a casa teva, robar, violar la teva dona i després marxar sense tenir por a cap mena de represàlia? ¿Val la pena caminar segur pel carrer quan saps que la teva opinió ha de combregar sempre amb la del poder i que si no és així pots ser objecte de tortures, empresonament i inclús de mort? D’acord que potser no roben tant. D’acord. Però que no robin per por de que et matin o et tallin les mans és viure segur?

En les societats democràtiques saps que quan vas pel carrer i et roben pots denunciar-ho a la policia sense tenir la por que aquests et robin el que anteriorment no t’han robat els altres. En les societats democràtiques saps que si no estàs d’acord amb alguna opinió la pots combatre dialècticament sense patir per la teva integritat física. D’acord que has de viure amb una certa por al cos, però almenys saps que és una por pautada i controlada en la que policies i lladres viuen en cases diferents.

Per cert, la CUP de Sant Celoni recolzarà a CiU en el ple d’investidura perquè aquests arribin a l’alcaldia fent fora al PSC. I ves per on el PSC era la llista més votada…