La política o la mort de Francesc-Marc Álvaro

El més tronat dels tòpics actuals assenyala que els joves han de col.locar-se davant de la política amb una barreja de menyspreu, malfiança i ignorància. Si no ho fan, és que són fanàtics, idiotes o trepes. Els joves que s’interessen per la política seran, doncs, sospitosos. De què? De tots els crims, és clar.

Quan dic política vull dir la capacitat per trenar propostes de conjunt destinades a assolir democràticament el poder en les institucions en benefici de la col·lectivitat i des d’uns determinats valors. Quan dic política no vull dir pantomima, ni vull dir redemptorisme, ni vull dir enginyeria social vestida de populisme, ni vull dir dogmatisme dels purs. Vull dir combat amb regles de joc, negociació, pacte i ambició. I vull dir una certa dosi de decepció i una certa quantitat d’escepticisme. I un coratge estimable i una forta convicció en algunes coses.

Quan dic joves vull dir individus adults i responsables que, tot i ser ciutadans en construcció, són plenament conscients dels seus drets i deures i que, a més, connecten millor que la resta de la societat amb els signes que assenyalen el futur. És aquesta connexió amb el futur allò que atorga als joves un plus i una potència original. No ho dic com un atribut que col·loqui els joves per davant dels altres ciutadans, però tampoc per darrera. Els ubica en un mirador especial que han d’aprofitar, si volen i si poden.

La política és la vida i els joves són projectes de vida, abans que res. Fora de la política, només hi ha la mort: guerra, tirania, màfia, superstició, silenci… Es pot fer bona o mala política, és clar. Però sense política no hi ha res a fer, res a pensar, res a imaginar. Sense política, no hi ha futur, com dirien els punks de primers dels anys 70. Qui millor que els joves per comprendre la veritable naturalesa creativa de la política? Si la política consisteix a proposar futurs possibles – no pas utopies gegantines que perverteixen la condició humana -, els joves hi han de tenir sempre, forçosament, un lloc predominant. No com una concessió generosa dels adults, no com un terreny d’assaig sota control dels vells, no com un joc permès per distreure l’espera. Els joves són subministradors afinats i útils del canvi necessari, els agents indispensables de la constant revisió de les idees i dels fets. Sense aquesta revisió permanent cap projecte polític por triomfar. Això cal tenir-ho ben present.

EIXAMPLAR LA CONSCIÈNCIA NACIONAL de Josep Rull

Eixamplar la consciència nacional continua essent el primer objectiu de qualsevol organització nacionalista. Rovira i Virgili escrivia l’any 1932 “perquè una nació sigui subjecte actiu de llibertats (…) cal, indispensablement, que tingui consciència de personalitat pròpia. Sense la consciència nacional, la terra és un paisatge, la història és un fantasma, el dret és una rutina, la llengua és una varietat fonètica. (…) Sentir-se nació és ser nació”.

Rovira incorpora dos elements claus que tenen una vigència extraordinària. D’una banda, la capacitat de bastir els elements bàsics que donin contingut a la personalitat nacional. De l’altra, la necessitat que aquesta consciència esdevingui majoritària, hegemònica.

Avui, setanta anys després, cal insistir en aquesta qüestió. Tenint, evidentment, en compte que la identitat nacional ha canviat des d’aleshores, s’ha transformat i, en alguns aspectes, s’ha debilitat.

Hi ha, doncs, diferències substancials entre la Catalunya de 1932 i la Catalunya actual. Amb el risc de caure en una simplificació excessiva, se’n poden assenyalar, com a mínim, tres. Primer. Avui ja no hi ha una homogeneïtat cultural i lingüística com aleshores, tenim una societat identitàriament més complexa, més fragmentada, més diversa. Segon. Espanya s’ha transformat de manera radical i, a banda de continuar negant la capacitat de Catalunya d’exercir amb plenitud els seus drets nacionals, avui té molta més capacitat d’esdevenir un referent cultural i identitari modern i atractiu per a molts catalans, que no pas aquella Espanya endarrerida, violenta i turmentada dels anys 30. Tercer. Tenim un nou adversari: la passivitat, la falsa sensació de normalitat, la convicció en massa catalans que, com a país, ja hem arribat al final del camí.

Nous reptes i noves respostes, però la joventut catalana compromesa ha de continuar treballant de manera prioritària per estendre la consciència nacional catalana, amb una identitat canviant que, tanmateix, manté en la llengua la seva columna vertebral. Consciència nacional quantitativa, que el màxim nombre de ciutadans de Catalunya se sentin reflectits en un projecte nacional compartit. Consciència nacional qualitativa, que del sentiment de pertinença a una comunitat nacional diferenciada se’n desprenguin conseqüències polítiques: la voluntat d’exercir el dret d’autodeterminació i d’assolir la plena sobirania. 

Feina per als joves

Aquests dies per causes alienes a la meva voluntat se’m fa del tot impossible connectar-me i escriure algun que altre post. Així, que en total exclusiva només per aquest bloc, us deixo amb tres articles únics. El primer que us posaré serà de Villatoro, el segon de Josep Rull, el tercer d’Agustí Colomines i el quart de Francesc Marc Álvaro.

Feina per als joves

Si tinguéssim alguna mena d’estadística, probablement veuríem que entre les causes de la mort de les llengües, les cultures i les nacions hi pesa més la fossilització o la dimissió dels propis que no pas la censura, la prohibició o la persecució que se’n fa des de fora. Fins al punt que ben sovint la forma més eficaç de persecució ha estat la de convèncer als parlant d’una llengua o als integrants d’una nació que la seva identitat fa antic, fa pagès i provincià, no té cap mena d’utilitat. Mentre que, naturalment, la identitat o al llengua del perseguidor fa modern, fa universal i cosmopolita, és útil. Quan s’aconsegueix aquest efecte, quan es crea aquest estat d’ànim, una llengua, una cultura o una nació queden tocades de mort.

Per tant, una de les necessitats permanents dels qui volen mantenir viva una identitat nacional és evitar-ne la fossilització, renovar-la, adequar-la als canvis dels temps. Ser català fa cent anys volia dir coses molt diferents a avui. Per fortuna, generació rere generació, els catalanistes han anat renovant i adaptant-se als canvis del món i han mantingut el vincle amb la modernitat. Per això avui hi ha catalanisme a internet, com  fa cent anys hi havia catalanisme als Jocs Florals.

El pensament jacobí ha pensat sempre i pensa encara que tot és un problema d’Estat. Que l’estat és la poció màgica que dóna una força sobrehumana. És obvi que una llengua, una cultura i una nació no poden sobreviure sense poder polític i encara menys amb un poder polític en contra. Però aconseguir poder no és l’única feina del nacionalisme. Si del que es tracta és de preservar la nació, el gruix bàsic de la identitat, la llengua, cal treballar des del poder i des de la societat contra la fossilització. És una feina de tots, però és una feina especialment dels joves, que són els qui primer detecten els senyals dels temps nous i per tant els primers que han d’impulsar el vincle entre el catalanisme i la modernitat sempre canviant. Moltes velles identitats europees han desaparegut per fossilització. Ni el catalanisme i ni Catalunya s’ho poden permetre. Joves, teniu feina per fer.

Comparacions insultants

Les comparacions són odioses, és cert. Però n’hi ha algunes que gairebé són insultants.

Arribada  a Madrid

Arribo a la majestuosa terminal 4 de l’aeroport de Barajas procedent de Barcelona a les vuit de la nit. Amb pocs minuts recullo la maleta i em dirigeixo cap al metro. Aquest, que surt cada cinc minuts, està situat a la mateixa terminal i en qüestió de minuts et condueix a la brutal estació de trens d’Atocha ubicada en ple centre de Madrid. En fi, que gairebé en un obrir i tancar d’ulls em trobo tranquil·lament assegut en un bar de la Castellana menjant un típic entrapà de calamars amb un amic.

Arribada a Barcelona

Arribo a Barcelona procedent de Madrid a les deu del matí. Agafo la maleta i em veig obligat a caminar fins a l’altre extrem de la terminal B per trobar el tren que m’ha de conduir cap a Barcelona. Després passejar més de deu minuts hi arribo. Allà, però, els trens cap a la capital surten cada trenta minuts. Així doncs, sota una calor infernal, decideixo esperar. Al cap de vint minuts d’espera ens diuen per l’altaveu que degut a no sé quin coi d’obres de millora en el traçat el tren pateix una demora de vint minuts. En fi, no em queda més remei que esperar que el tren li plagi aparèixer. Però bé: al cap de quinze minuts d’espera ens diuen que no és que el tren pateixi una demora de vint minuts sinó que simplement no hi ha trens circulant. I bé, com un ramat de servils bens una dona , crec que d’origen colombià, ens condueix fins a fora de l’estació i ens convida –ves quin remei!- a pujar en un bus que ens ha de dur a l’estació de Sants. Finalment, després d’una hora i mitja d’haver aterrat a l’aeroport del Prat, arribo a Barcelona.

Ja era hora

Finalment el nostre president ha decidit fer un cop de cap i posar-se a estudiar. En fi, des d’aquí demanaríem a Joan Puigcercós, conseller de Governació, i Ernest Benach, President de Parlament, que en preguessin nota.

Redefinir-se per sobreviure

Aquí un bocí de l’entrevista que vaig fer ahir al Vicenç Villatoro.

P. Creus que no s’entén el catalanisme? 
R. Crec que per una part de la gent el que no s’entén o no es concep igual és aquesta estació d’arribada. Per una part de catalanisme l’etapa actual ja és un punt d’arribada: el català és cooficial, s’ha canviat l’Estat espanyol, s’ha assolit un nivell de benestar, etc.

P. Doncs s’hauria de reinventar aquesta idea de catalanisme per intentar aplegar més gent? 
R. O s’hauria de reinventar, redefinir o hauríem d’evidenciar que no n’hi ha prou. Ja que aquest prou no és metafísic sinó que és pràctic.

P. I això com es fa?
R. Cal contrastar la realitat amb l’objectiu. I els que diuen que ja en tenen prou dir-los: d’acord, però i l’aeroport o Renfe què?

P. Segurament s’ha abusat massa de l’èpica? 
R. Jo crec que no hi ha política sense èpica. De la mateixa manera que no hi ha èpica sense pragmàcia. Per trenar qualsevol discurs les dues coses són igual de necessàries.

P. Però perquè aquesta gent es reenganxi al catalanisme potser necessitem menys gestos i més treball, no? 
R. O més èpica. Jo no tinc la sensació que la societat catalana hagi deixat de ser catalanista sinó que últimament rebem per tots els cantons missatges que et diuen que ja hem arribat.

P. I com s’han de combatre aquests missatges? 
R. El catalanisme fa 100 anys, al contrari d’altres ideologies que van jugar amb la nostàlgia, va apostar per la modernitat. Per tant, per continuar sent modern s’ha de reinventar constantment subratllant els dèficits de la realitat. I actualment hi ha un dèficit pràctic i simbòlic. Tens raó que hi ha un greuge en trens i en l’aeroport però també hi és en el seu reconeixement.

Conclusions

Després de l’estada per Madrid i del curs de conferències, xerrades i taules rodones sobre la relacions entre Catalunya i Espanya he arribat a un seguit de conclusions. Bé, més ben dit m’he reafirmat en els meus prejudicis.

1. La pedagogia a Espanya no serveix per res. 

2. Els socialistes són uns cínics. 

3. Els convergents, en general, som dòcils i massa moderats. 

4. Els diaris serveixen més per pressionar als polítics que no als votants. 

5. La xocolata amb xurros està molt bona i els entrepans de calamars són indigestos.
   
6. No em sé integrar.
   

Postnacional

Ho hem d’admetre, Montilla té raó: Catalunya està en una etapa postnacional. Com vaig escriure en un article, just el dia després de les eleccions catalanes, el nacionalisme parlamentari ha tocat sostre. Ja fa tres legislatures que per més crits i gesticulacions que intenta fer no es mou del fatídic 69. Sí, sí el 69. Ja saben: el jo t’ho faig a tu i tu m’ho fas a mi. CiU i ERC, els partits nacionalistes, s’han plantat aquí i, a priori, sembla que no se’n volen moure. Desconec, però, si el causant d’aquest estancament és voluntari –ja l’hi han trobat el gust- o simplement, i el més preocupant, és que no saben com avançar. Però el fet és que fa molts anys que els hi sentim predicar el mateix. Acusacions i retrets de falta de patriotisme, intents d’explicar estratègies incomprensibles per justificar-se i pactes, pactets i pactots en nom d’un diví poble català és el pa de cada dia d’un maltractat nacionalisme català.
 

El servil conseller de la vicepresidència, Carod-Rovira, fa mesos que porta bojos els editors del Termcat amb la seva obsessió de crear nous termes que intentin justificar la quantitat de gripaus que li han fet empassar des del PSC. Però bé, llastimosament això no és res que ens vingui de nou. El que és realment nou en aquesta trista opereta és la figura d’un espanyolista com a President de Catalunya. Pel que fa l’autodestrucció –com molt ja saben- és una pràctica força estesa entre la població catalana. Inclús, podríem definir-la com tradició ja que fa segles que l’emprem insaciablement.   

Ara bé, l’enemic manant a casa encara no l’havíem patit mai. Almenys en democràcia.  

69 diputats és una majoria força asfixiant en el Parlament de Catalunya. I bé, aquest any ja ens va anar just de no perdre-la. 

Dubto molt que el nacionalisme (català) tingui un full de ruta –la malgastada pedagogia no val- però en el cas de tenir-lo és evident que és caduc: cada vegada som menys i més mal avinguts. 

Ara, ja tenim Montilla de President, quin serà el següent pas? O ens reinventem això del nacionalisme o, com fan els herois de l’orgull, moríem de glòria. 

Francesc Pujols apuntava:“L’esperit català rebrota sempre i sobreviu als seus il·lusos enterradors”. Tan de bo sigui veritat i, encara que Pujols fos ateu, Déu l’escolti.

Integrar-te de veritat

Ahir amb l’amic Ferran vam decidir fer un pas més en la nostra benintencionada pretensió d’integrar-nos a la societat espanyola. Els entrepans de calamars i la xocolata amb porres estan bé per anar començant però no n’hi ha prou si – com nosaltres- anheles integrar-te de veritat en l’entramat social madrileny. Així, que aprofitant que era 18 de juliol, vam creure oportú anar al pluriplural acte de la plaça Colón que organitzaven les sempre integradores, obertes i cosmopolites FE-JONS.

Primer dia a l’exili

Avui hem començat el pedagògic curs d’Aranjuez. Com ja vaig anunciar, el curs gira entorn del sempre innovador tema de les relacions entre Catalunya i Espanya.
En fi, avui estic una mica cansat per explicar les sensacions del primer dia d’exili – és esgotador per un independentista sentir que de cada dues paraules una és pedagogia- així que de moment us deixo amb els noms dels personatges que passaran per la meva gravadora: el negociador Francisco Caamaño, el dibuixant i flamant cap de l’oposició canari López Aguilar, el poeta Valentí Puig i el ribotaire Alfonso Guerra.

Ahir em deia un company que últimament quan veu actuar els diputats de CiU hi veu reflectits en Pujol i en Mas. En fi, Maquiavel diu aixó:

“ Com que sovint no es pot seguir totalment el camí dels altres, ni arribar a assolir la virtut d’aquells que s’imita, cal que l’home prudent entri en els camins que han fressat els grans homes i que imiti aquells que d’entre tots han excel·lit més, a fi que si no hi arriba amb la seva virtut, que almenys en desprengui alguna flaire”.    

Reflexions, idees i moments

Aquesta setmana estaré a l’oberta, integradora i cosmopolita capital d’Espanya. L’amic Caballero, amb qui vaig tenir el goig de compartir la vetllada d’ahir, em va suggerir plagiar el sempre intel·lectual Hèctor Bofill i fer unes “cròniques des de l’exili”. En fi, les cròniques les guardo per més endavant. Avui des de l’exili i en primícia per tots els lectors d’aquest humil bloc: reflexions, idees i moments del meu primer dia d’exili. 

Terriblement insultant

És terriblement insultant per un català arribar a la T4 de Madrid procedent de l’aeroport del Prat. I bé, encara és més insultant quan veus que pots agafar un metro cada cinc minuts sense sortir de la mateixa terminal que et condueix al bell mig de la capital madrilenya en qüestió de minuts.

Ferran

Com apuntava en la introducció, ahir vaig estar passejant amb el Ferran per Madrid. El Ferran és una de les persones més nobles, intel·ligents i transparents que he tingut la sort de conèixer en aquests últims temps. És d’aquelles persones que pots estar-ne totalment segur que mai t’utilitzaran ni obraran en contra teva. En fi, he tingut molta sort coneixent-lo.

Madrid

Madrid és una capital europea en tota regla. Barcelona: no.

Aranjuez

Demà començo el cicle de conferències i taules rodones sobre la relació entre Catalunya i Espanya a la Universitat Rey Juan Carlos. Si la cosa va bé miraré de realitzar diferents entrevistes amb els conferenciants. No tinc res planificat ni he contactat amb ningú. Però bé: tinc molta fe. 

Gossos

Maquiavel explica en El príncep que si un príncep (espanyol) vol conquerir un territori (Catalunya) ha de complir 5 màximes.

1. Fragmentar el poder dels que poden ser poderosos. (Aquí això ho fem nosaltres mateixos i aquesta feia ja li estalviem al pobre príncep)
   

Joan Sales, autor d’Incerta Glòria, apunta en una de les cartes a Màrius Torres: “Hi ha una cosa d’Estat Català que no ens agrada, i és que del sentiment patriòtic se’n faci una ideologia de partit que és, o hauria de ser, el patrimoni comú de tothom. Podríem defensar Catalunya de totes les trinxeres ideològiques i així hauria de ser”. ( estiu de 1937)
Francesc Marc Álvaro en un article al SigularDigital apunta: “Per aquests jutges del termòmetre nacional, sempre seran pocs els escollits que aprovaran l’examen. La majoria, com és normal, serem sospitosos de col•laboracionisme, de botiflerisme, de regionalisme. Amb un afegit molt divertit, que sempre col•loquen amb gran èmfasi: “Ho fan pel plat de llenties”. Els psiquiatres podrien dir molt a partir d’aquesta frase. El ressentiment social o la frustració personal s’escola per aquesta mena d’atacs tan estúpids”. (12/07/2007)

2. Fer-hi colonies i no aplicar-hi la força.
   

Hospitalet, Cornella, el Prat, Santa Coloma…

3. Aliar-se amb alguna de les parts per debilitar l’altra.
   

 CiU-PP-PSOE, ERC-PSOE

4. No destruir als menys poderosos ja que per inèrcia i enveja s’adheriran a ell.
   

Duran, Cambó, tots aquests petits i mitjans empresaris (i sovint polítics) que porten el príncep Felip a sopars a Catalunya, etc.

5. Conservar lleis bàsiques i no pujar els impostos.
   

 
Veus: aquí la cosa se m’escapa i em comença a fallar