Preguntes

1. La independència –emancipació nacional pels amants de l’estètica- no és un objectiu final. No pas. La independència és, i ha de ser, una eina més per la pervivència de la nació catalana. Digueu-me sentimental, però si som independents i no tenim una nació a preservar de què ens serveix?

2. Pels que creuen que la independència és l’estació final. Molt bé: ja som independents. Ara deixem de ser nacionalistes? França és un estat i ningú em dirà que no són nacionalistes, oi? Per tant, un cop siguem independents dins d’un occidental món globalitzat algú em pot dir que ja no haurem de ser nacionalistes?

3. Carod i Puigcercós ja comencen a fer pena. Molta pena, la veritat. Ara ens apareix el profeta independentista crucificat injustament per les Espanyes –també anomenat Carod-Rovira- a predicar-nos que el 2014 hem de fer un referèndum per l’autodeterminació. Molt bé: felicitats. Em pot dir com, però? Em pot dir com ens ho farem això? Té un full de ruta, oi? Perquè suposo que no és un moviment més per desmarcar-se de d’empallegosa ombra de Montilla?

4. Per cert, si no és molt demanar, absteniu-vos de comentar els que convergeixen amb aquell rebregat argument carotia de que CiU i el PSC són el mateix perquè caps dels dos postulen per la independència. Aquí alguns ja ens afaitem. Gràcies.   

Diada nacional castellera

Avui, si tot va bé, 4d9 amb agulla, 3d10 ( si pot ser descarregat), 5d9 i pilar de 8. I vagi com vagi, al final tenim un magnífic dinar a can Tamargo. Puix per nostre protector/ el Cel volgué destinar-vos/ als que vénen a implorar-vos/ Fèlix deu vostre favor. 

Per cert, important llegir l’article de Jordi Graupera d’avui al diari AVUI.

La Festa Major de Vilafranca (II)

Del dia 29, a part de la primera cercavila, possessor i castell de focs, l’acte principal, per un servidor, és l’empalmada. Aquesta és de lluny l’empalmada més concorreguda de la comarca, fet que propicia que a cada pas et vagis trobant algun conegut. És l’empalmada de les xerradetes, ja que vas parlant amb un i altre durant tota la nit. Evidentment, tot això amenitzat amb música i alts continguts d’alcohol. L’empalmada, com totes, comença al voltant de la una de la nit i acaba a les 7 del matí amb les matines. Què son les matines? Doncs una mena de cercavila amb timbals i gralles que van per tota la vila despertant a la gent. Després de les matines toca dormir tres horetes per estar fresc per la diada castellera del dia de Sant Fèlix. El dia nacional dels castellers. Que per cert, aquest any tindrà el plaer de comptar amb la presència del nostre president Montilla.

La Festa Major de Vilafranca (I)

Per molts vilafranquins –i per molts que no ho som també- la Festa Major de Vilafranca és un dels punts àlgids de l’any. De fet, m’atreviria a dir, que més o menys –més que menys- és com el cap d’any. Ja que la Festa és el repic final de l’estiu que et fa tocar bruscament de peus a terra recordant-te que un cop finalitzada hauràs de retornar a la rutina del treball diari. És un cap d’any, però, molt peculiar. Dura cinc dies i comença ambientar-se nou dies abans de Sant Fèlix amb els tradicionals goigs al Sant. 

La Festa comença oficialment amb la tronada del dia 29 a les 12 del migdia. Ara bé, de forma no oficial ja fa dies que ha començat amb la penjada de les estelades a la Basílica – acte que tot i ser independentista podria perfectament criticar-, el correbars, la cantada dels goigs, l’assaig dels castellers i un llarg etcètera que culmina amb el pregó de la nit del 28.Però bé, com he dit abans, la Festa comença el dia 29 a les 12 del migdia.

La rambla de Sant Francesc s’omple de gom a gom. Al mig de la rambla, una immensa tronada tota ballada perquè la gent no s’hi acosti, presideix l’acte. De cop, a les 12 en punt, els administradors es situen davant de l’estanc de cal Tamargo –estanc de la Rambla pels afeccionats-. S’agrupen tots cinc i cuidadosament encenen la tronada. Sona el primer petard i la rambla emmudeix. Acte seguit comença un terrabastall brutal. Comença a petar un petard rere l’altre i la gent obre la boca com hipopòtams tot tapant-se les orelles amb ràbia. Al cap d’uns segons es fa el silenci. Però res, no arriba ni a un trist segon, ja que la gent comença aplaudir fervorosament i abraçar-se. Jo m’abraço amb els meus amics. Un any més estic amb ells. Un any més hi som. 

Decidir deixar-los

Fa tres anys en un sopar a la Pèrgola van proposar-me fer d’entrenador d’hoquei al Club Patí Vilafranca. Jo, llavors, encara jugava al Club Patí Sant Ramon, el club de la meva escola. Tot i això, vaig acceptar sense pensar-m’ho ni un sol instant. Era un nou repte en la meva vida i, com tot el que és nou, m’ho vaig prendre amb moltes ganes i il·lusió. 

El primer dia vaig trobar-me un equip de set nens d’entre set i vuit anys que em prou feines sabien patinar. Estaven tots callats i escoltaven tot el que els deia el seu entrenador com si fos paraula de Déu. Jo, feia hoquei des dels sis anys però tot i el meu intent per recordar tots els ensenyaments dels meus antics entrenadors vaig recorre a altres persones més experimentades perquè m’assessoressin sobre com havia d’impartir els entrenaments. No ho volia fer bé: ho havia de fer perfecte.
La intensa atenció d’aquells nens, però, va durar poques setmanes, ja que amb molt poc temps van començar-me agafar confiança i explicar-me de tot. Des de llavors sempre procurava arribar quinze minuts abans als entrenaments i asseure’m amb ells al vestuari per parlar una estona mentre es canviaven. 

Ara, d’això ja en fa tres anys i aquells nens de set anys ja en tenen onze. Ara, els anomeno “els meus nens” i quasi tot el què els passa a les seves curtes vides passa per les meves orelles. He passat moltes hores amb ells: entrenaments, victòries, derrotes, torejos, festes, sopars, inauguracions, berenars,comunions, viatges, etc. Totes aquestes hores compartides han fet que me’ls estimés.
Els he ensenyat molt i ells també m’han ensenyat molt a mi. Abans no sabien res, ara, ja comencen a jugar com un veritable equip. Ells em coneixen a mi i jo els conec a ells fins a punts insospitats. Sé si tenen novies, com porten els estudis, els millors amics, menjars i un llarg etcètera. Ells saben de mi que m’agrada la política, que escric, coneixen tota la meva família i un altre llarg etcètera. 

Ara, però, he de prendre una decisió. Són molts anys amb ells. Crec que massa temps junts. Ells m’han agafat manies i jo els n’he agafat a ells. Per més que em dolgui, crec que ara és el moment idoni perquè canviïn d’entrenador, coneguin noves formes d’hoquei i nous caràcters. És el millor per ells.

Sense notícies

Fa dies que no escric, és cert. Però la veritat és que tampoc tinc res a dir. Per tant, millor que no escrigui. Si teniu alguna idea feu-me-la saber. De no ser així, quan tingui alguna cosa a dir ja us ho faré saber. Gràcies.

Per cert: brillant entrevista de Sanchis al president Pujol. Brillant.

Coses de l’estiu

Maquiavel explica en El príncep que aquells principats on el príncep sigui l’encarregat de designar directament els seus vassalls –ell posa l’exemple turc- seran principats molt difícils de derrotar, degut a la seva unitat, però molt fàcils de dominar un cop hagin estat conquerits. 
En canvi, explica Maquiavel, que en aquells principats on el príncep es vegi obligat a jurar fidelitat als nobles per governar –aquí posa l’exemple de França- seran fàcils de conquerir però difícils de dominar.

La CiU de Pujol era el primer exemple. La CiU de Mas, possiblement, és el segon exemple.

En fi, ja que ens hem posat en profundes reflexions el qui escriu aquest bloc vol felicitar a la Foix, el Tami -creador del bloc-, i a la Mar pels seus 19 anys. 

Espinàs a Sant Fèlix

Gràcies a una breu conversa – compartint taula, pollastre, canalons, vi i croquetes- amb el mestre pregoner de la més típica d’enguany, vaig rellegir-me el passat dimecres –dia de la mare de Déu d’agost- el gran llibre “Festa Major” editat per Destino l’any 1969.
El llibre fa anys que corre per casa, però fins que no va néixer el meu nebot Lluís, ara fa quatre anys, mai se li havia donat gaire importància. Ell Lluís se’l mira del dret i del revés, mira i remira totes les fotografies fins el punt, que més d’una, l’ha acabat estripant. 
El llibre en qüestió és un recull de magnifiques fotografies d’Eugeni Folcano i brillants cròniques del mestre Espinàs al voltant de les diferents festes majors que se celebren a Catalunya durant l’any. Evidentment no hi surten pas totes les festes sinó només aquelles que tenen més rellevància i tradició. La primer que hi apareix –en un acte de radical justícia- és la Festa Major de Vilafranca.
Espinàs, en la seva particular crònica titulada “Una festa a peu dret” destaca dos actes per sobre dels altres. Dos actes, que un servidor – igual que molts altres vilafranquins- creu que són els més importants: la diada castellera de Sant Fèlix i l’entrada del Sant a la basílica.
La manera de relatar la festa és brutal. I més venint d’una persona, que com Espinàs, no ha viscut la festa dia a dia, any rere any.
De la diada del 30 en diu dues frases que esborronen: “Veure coronar un castell d’extraordinària dificultat –llavors parlava d’un quatre de vuit- justifica tota una festa major. Un segon després el castell potser caurà, però la foto el farà etern”. Tot seguit apunta: “Un castell no el fan només els castellers, sinó també els ulls immòbils, l’alè aturat, la fe tossuda de la gent que mira com pugen pis a pis”. En fi: magnífic.

Els polítics d’ara

“Decididament ja no som a temps de reestructurar espiritualment, mentalment i materialment una generació trinxada. Ni de donar-li una visió magnànima del món, de la Pàtria, d’ells mateixos. S’han habituat a la derrota. S’han habituat, alguns, a interpretar capciosament la derrota, a fer-ne quelcom de natural i lògic, o a disfressar-la de falsa victòria. S’han habituat a la submissió. I als paper secundaris. Abandonats, dispersats, s’han abandonats a les petites accions sense projecció en el futur i sense enquadrament en un pla general. Estan xops, els uns d’estúpid cofoisme, els altres d’amarg sentiment de frustració. Per tot això hem de posar en ells la nostra tendresa i el nostre afecte, però no la nostra esperança. 

L’esperança està en nosaltres –la nostra jove generació- i en els qui venen darrere nostre. En això no hi ha envaniments. L’esperança està en nosaltres perquè no estem vençuts. I perquè no hem pactat amb la derrota; tampoc amb les derrotes honorables que alguns cansats volen equiparar a victòries. Perquè hem ocupat posicions en els turons a l’altra banda del riu, en un bon ordre de combat. I perquè continuem practicant una instrucció intensiva.”

Aquesta brillant anàlisis política feta el 1962 des de la presó és de Jordi Pujol. 

Resposta a l’article de Xirinacs

Ahir vaig rebre alguns mails sobre el meu article de Xirinacs a la “Torre d’ivori” del 3d8. Crec que no em vaig saber expressar bé. En fi, els que es van adreçar amablement els vaig contestar. Els que no ho van fer així dubto que els contesti. Aquí la resposta que vaig fer en un dels mails contestats.

<< X crec que no has acabat d’interpretar bé l’article o –segurament- no m’he sabut expressar com calia. Bé, sigui com sigui miraré de respondre el què m’has dit.

1. En cap moment dic que Xirinacs hagi fet una pobre trajectòria sinó que quan dic això em refereixo al president Lluís Companys del qual penso que la seva trajectòria va ser molt pobre i gràcies a la seva heroica mort se l’ha santificat. Quan dic això –de Companys- em remeto els seus primes articles publicats, a la seva vida en parella o a la seva trajectòria enfront del Govern de Catalunya. Et recomano que llegeixis el llibre d’Enric Vila sobre Companys. 

2. He anat a tres xerrades de Xirinacs. I ho sento: no comparteixo la seves eines en la consecució d’uns ideals finals que de ben segur compartim. Jo crec en els objectius de fons del que defensava Xirinacs – per descomptat!- i crec que era un home honrat que ensenyava totes les seves cartes en el joc. Només per això ja em mereix el màxim respecte. Tan de bo tots els polítics o catalanistes fessin igual.

3. El tercer punt, si em permets, el contesto amb un fragment d’un article del Jordi Graupera que sempre té l’art d’expressar de forma brillant el que un vol dir. “Si l’única manera de deixar de ser espanyol és deixar de ser, és que la vida i la lluita no valen la pena. Sé que aquest no és el seu llegat. La traïció, que Xirinacs veia en tots els polítics, és també una manera de jutjar quines han de ser les renúncies davant de la vida. Catalunya fa anys que va triar la vida, la vida còmoda si vols , amb el benentès que els que només volem ser catalans pensem que mentre hi ha vida hi ha camí a fer. El catalanisme sempre ha volgut ser una forma d’èxit vital, no un argument per a la immolació. Perquè en vida mai no hi ha punts ni solucions finals. Xirinacs ho sabia i resistia. La mort al bosc ha estat una manera d’assenyalar la nota que volia que llegíssim, perquè només el que és viu serveix. La meva nació és sobirana quan tria la vida. Morir per això és legítim, noble, digne. Viure per fer-ho possible també. De Xirinacs val el que ha valgut la seva vida, més que el final. El mateix passarà amb la seva nació.”

4. Crec que Xirinacs va donar la cara per Catalunya en tot moment i amb la noblesa més gran que es pot demanar a qualsevol persona que creu i lluita per la consecució d’uns ideals. Per això en el final de l’article ho dic: “Llastimosament de profetes de la valentia que van ensenyant paquet per les cantonades en tenim molts –massa!- al nostre país. Ara bé: d’herois del treball diari en tenim pocs. I crec que ningú dubte que Xirinacs n’era un d’ells“. Xirinacs no era dels que va “traient paquet per la cantonada” –valguem Déu!- el que jo em referia són tots aquests que van cridant i pintant les parets per un projecte que alhora de la veritat no acaben fent res per la Catalunya que prediquen.

En fi, espero haver respost. Si no és així estic a disposar. >>

Continuar en vida

Potser em deixin les paraules
o potser em deixeu vosaltres
o només els anys em posin
a mercè d’alguna onada,
a mercè d’alguna onada.
Mentre tot això m’arriba,
que a la força ha d’arribar-me,
potser tingui temps encara
de robar-li a la vida
i així omplir el meu bagatge.

Encara veig a vegades,
de vegades veig encara
els meus ulls d’infant que busquen,
més enllà del glaç del vidre,
un color a la tramuntana.
M’han dit les veus assenyades
que era inútil cansar-me;
però a mi un somni mai no em cansa,
i malgrat la meva barba
sóc infant en la mirada.

Si em faig vell en les paraules,
si em faig vell en les paraules
per favor tanqueu la porta
i fugiu de l’enyorança
d’una veu que ja s’apaga.
Que a mi no m’ha de fer pena,
que a mi no em farà cap pena
i aniré de branca en branca
per sentir allò que canten
nous ocells del meu paisatge.
Que a mi no em farà cap pena… és vida, vida!

Si la mort ve a buscar-me,
si la mort ve a buscar-me
té permís per entrar a casa,
però que sàpiga des d’ara
que mai no podré estimar-la.
I si amb ella he d’anar-me’n,
i si amb ella he d’anar-me’n,
tot allò que de mi quedi,
siguin cucs o sigui cendra
o un acord del meu viatge,
vull que cantin aquest signe… vida, vida!

Mentre tot això m’arriba… vida, vida!
Mentre tot això m’arriba… vida, vida 

Dia de castells

Avui és Mare de Déu d’agost. I bé, com marca la tradició és dia de castells.

Nervis. Molts nervis. Fa un sol de justícia i la plaça de la vila està plena a vessar de castellers, espectadors i curiosos de diverses edats. Anuncien l’intent de 3 de 10 per part dels verds. La gent emmudeix de cop com si acabessin de rebre un fort rebés a l’estómac. Tot i que no és la primera vegada que s’intenta un castell d’aquesta magnitud és el primer cop en la història que s’hi veuen possibilitats reals. La plaça respira el tens silenci que tan sols concedeix per les grans ocasions. Tothom sap que allà s’hi intentarà escriure una pàgina de la història i això deixa astorat a qualsevol. La història i una plaça. Una plaça i la història. 

La pinya ja ha agafat forma i comença a pujar el folre. Un home des del bell mig d’aquella mastodòntica construcció s’atreveix a trenca el tens silenci per cridar que la base “està bé” indicant que ja poden començar a pujar les manilles. Els fonaments ja estan muntats i aparenten ser sòlids. L’estructura del castell comença a situar-se sobre la pinya com un grapat de formigues intentant entrar ordenadament al seu forat. El cap de colla ho veu bé, o com a mínim això ens fa creure, ja que ordena amb un fort crit, acompanyat amb un enèrgic gest de mans, fer pujar els quarts. Nervis. Molts nervis. L’estructura es remou com un flam de dreta a esquerra i la plaça murmura una intel·ligible melodia inquieta que ràpidament queda ofegada pel silenci de l’ocasió. La plaça contempla emmudida com reposen els fonaments d’aquell gran monstre que s’aixeca mirant al cel de tu a tu.
De cop, pugen els quints, després el sisens i sonen les gralles: ara ja no es pot fer marxa enrere. El castell s’enfila cap el cel acompanyat pel so de les gralles que acaben de donar més èpica al moment. Ja tenim quarts, quints, sisens i setens col·locats i la canalla aferrada al tronc disposada a atacar el cim. El castell pateix un lleu sotrac i la plaça respon amb un esglai esfereïdor. Nervis. Molts nervis. Els dosos es situen àgilment sobre els setens deixant a l’acotxador assolir l’últim graó. La plaça tremola, la plaça pateix, la plaça somia. Del no res surt l’enxaneta i es posiciona com una gasela per sobre l’acotxador: primer una cama i després l’altra. Són pocs segons, segurament només el temps de parpellejar quan l’enxaneta aixeca la mà, saluda a Déu i la plaça explota deixant anar els nervis continguts. Increïble, extraordinari, orgàsmic.
La història i una plaça. Una plaça i la història. La plaça ha fet història.