“Carretero rancuniós, Uriel immadur” i visca jo

Aquí un petit fragment de l’entrevista que vaig fer a Xavier Vendrell fa uns dies. 

P.- Però quan Esquerra presenta la moció al Parlament cap diari espanyol li brinda la portada, en canvi quan en parla López Tena sí.
R.- És que nosaltres no ens guiem per les tonteries que diu la caverna mediàtica espanyola. El que ens importa de veritat és l’evolució de la consciència nacional dels ciutadans i ciutadanes dels Països Catalans. I crec que això és evident que dia a dia està creixent sense aturador. I el més important és, que si continua aquest ritme de creixement, d’aquí a una anys serem majoria.

P.- Vostè això ho té molt clar però hi ha diversos moviments interns d’ERC que no ho tenen tant. Fa pocs dies el mateix Carretero deia que s’havia de canviar l’eix que dominava actualment ERC [el dreta-esquerra] pel nacional.
R.- Crec que el senyor Carretero, igual que la majoria de persones que el segueixen, tenen rancúnies cap els actuals membres de la direcció d’Esquerra. Però bé, no estan posant cap mena d’estratègia alterativa. Per tant, no tenen cap mena de credibilitat. Això que diu de substituir l’eix nacional no té cap mena de sentit. Ara, més que mai, s’està parlant de la relació de Catalunya envers l’Estat espanyol. Tan de bo Carretero tingués un discurs alternatiu per enriquir el debat dins d’Esquerra. Però és evident que no el té.

P.- De quin tipus de rancúnies està parlant?
R.- Home, és evident. El senyor Carretero hauria volgut que en el moment que Pascual Maragall el va cessar com a conseller haguéssim deixat el Govern de la Generalitat tots els representants d’Esquerra en bloc.

P.- Vostè parla de Carretero però també hi discrepa Uriel Bertan.
R.- Crec que Uriel Bertran comparteix l’estratègia d’Esquerra però vol generar tensió en el Govern, fruit d’una certa immaduresa, sense entendre que aquests projectes són molt lents.

P.- Tensió?
R.- Sí. Hi ha gent dins del corrent d’Esquerra Independentista que no entén que processos d’aquest calibre són lents i costosos. Han d’entendre que en aquest projecte ja hi tindran els seu moment. Ara, però, el que ens fa falta és molta paciència ja que, ara per ara, només som un 15%.

P.- Quan parla d’un 15% a qui es refereix?
R.- Doncs als vots que té l’esquerra independentista avui en dia.

P.- CiU la descarta? Ho dic per què alguns dirigents d’Esquerra diuen que quan arribi el moment decisiu CiU hi votarà a favor.
R.- Jo confio que sí. Però avui per avui, l’únic partit parlamentari que aposta obertament per la independència és ERC. I per tant, som els únics que tenim una estratègia independentista. CiU té votants independentistes però no estratègia de partit.

P.- Suposo que es pot forjar a través de pactes de govern, no?
R.- Jo crec que l’electorat de CiU hi evolucionarà d’una manera natural.

Discrepàncies –comarcals i nacionals- amb CiU

No ho entenc. Jo, al contrari que Marc Àlvaro, crec que era necessari fer sang per revitalitzar l’argument. El moment era idoni i el subjecte l’indicat. Però res, un altre cop, tot igual. Igual de malament. Convergència s’ha baixat el pantalons davant Duran. Bé, més ben dit: Mas s’ha baixat els pantalons davant Duran. Ara, possiblement, la ja malmesa vida política de Mas es prolongarà durarà un temps. I aquesta –que no se li escapi a ningú- anirà completament lligada a la de Duran. Però CDC i el catalanisme polític hi hauran perdut. Un cop més –segurament ja no ens ve d’un- hi haurem perdut. La refundació del catalanisme ha de ser total. I un dels pilars principals hauria de ser la recuperació de la credibilitat perduda. I això, sentint-ho molt pels nostres actuals dirigents, hauria de passar, primer de tot, per ells.

No ho entenc. No entenc com CiU pot tenir un pacte a nivell comarcal amb el PSC. M’ho he mirat del dret i del revés i, la veritat, és que no ho he aconseguit entendre. El nostre estimat setmanari obria la setmana passada amb una brillant crònica de Sergi Sabaté on explicava que els dos temes principals pel grup de Convergència i Unió eren la Vegueria i el Pla Director. Just els dos temes on hi ha més discrepàncies entre CiU i PSC.

No ho entenc. Si fos per mi no hi hauria Vegueria del Penedès. De fet, no faria cap mena de Vegueria ni de Diputació. Crec que amb dos sostres burocràtics – Consells Comarcals i Generalitat- en tenim més que suficient. Ara bé, si he de triar entre la Vegueria Penedès o la Diputació de Barcelona la resposta és més que evident: Vegueria Penedès.

L’home dels turons II

Entre la classe política nacionalista catalana existeixen abismes, crec que hores d’ara, ja insalvables. S’han fet molt mal. Massa mal. Uns i altres, altres i uns alberguen molt ressentiment. Però bé, tampoc és qüestió de mirar qui dels dos la té més gran. Les dues parts en són culpables. Uns per haver fet A quan podien haver fet B i els altres per fer B quan podien haver fet A. Com he dit abans: tampoc és qüestió d’entrar en la ridícula i estèril discussió de mesurar qui la té més gran. Això, no ens porta en lloc si el que volem de veritat és construir pons entre les dues derives. 

En tota novel·la quan s’arriba a tal punt de conflicte solen haver-hi dues sortides. Un punt d’inflexió del tot necessari que busca revitalitzar l’argument. Una, i la més poc usual, és demanar perdó. Entonar un públic “mea culpa” per netejar les consciències i tornar alçar la cara. L’altra, és fer corre sang. Matar al líder –o líders- perquè deixin el comptador a zero, les mans netes i la via lliure. En ell s’han de dipositar totes les culpes i frustracions. Jo, si us he de ser sincer, en els “mea culpa” hi crec poc. Molt poc. I més, si tenim en compte l’actual llatinització que pateix la política catalana. La nostra cultura, a diferència de l’anglosaxona, és de sang i fetge. I si pot ser, en grans quantitats. Demanar perdó no va amb nosaltres. Necessitem veure el cadàver per creure de nou. En resum, que per renéixer hi ha d’haver sang.
Està molt bé que creem nous projectes i redefinim els vells conceptes. És del tot necessari i és la nostra obligació. Hem de tenim una nova baralla de cartes i un nou repartiment però potser també fora necessari tenir uns nous actors. Això vol dir oblidar el passat? Per descomptat que no. S’ha de tenir present. Tant les victòries com les derrotes. Ja que nosaltres partim d’una nova perspectiva que ells no van tenir. Ara bé, no hem de deixar que aquests homes ens relenteixin el pas. 
Com va escriure Espriu: a vegades és necessari i forçós/ que un home mori per un poble/ però mai ha de morir un poble per un sol home. 

Pd. En l’article de la setmana passada quan deia que Convergència havia de clavar un cop de puny sobre la taula i abandonar el maltractat diccionari pujolià per crear un nou discurs no volia dir que aquests hagin d’agafar la bandera independentista. Crec que el nou discurs no ha de passar necessariament per les proclames independentistes. Ara no és temps de calçotades. 

Primer partit

Aquest dissabte vaig començar la lliga amb el nou equip d’hoquei. Sí, és cert: aquest any vaig dir que deixaria d’entrenar. Però al final he decidit no fer-ho: m’ho passo molt bé entrenant. I bé, si en aquest equip gaudeixo de la meitat de bons moments dels que vaig arribar a tenir amb l’anterior ja em dono per satisfet. 

Ara, torno a tenir nens d’entre vuit i nou anys. I un altre cop em veig obligat recordar conceptes bàsic que ja havia oblidat. Però no és només un retorn als inicis. Són nous nens, nous caràcters, un nou vocabulari per crear, noves sensacions, etc. En resum: un nou camí per recorre. Tot i això: el primer partit va anar bé. Un empat èpic i molt bones sensacions. Molts nervis també. Semblava que fos el meu primer partit. Em sentia completament nu. Abans, en tenia prou mirant la cara dels nens i dels delegats per saber quan les coses no anaven bé. En fi, temps al temps.

No ho crec: ho sé!

Aquí teniu el tros de l’entrevista a López Tena que per qüestions d’espai no va sortir publicada fa unes setmanes a la contra del 3d8.

- Així doncs a la llarga CiU es pot fer independentista?
- Si una part substancial de la ciutadania de Catalunya ho vol els partits nacionalistes hi hauran d’anar al darrera.

- Però què és primer que un partit hi aposti i d’aquesta manera arrossegui la societat o que la societat hi aposti per arrossegar al partit?
- És que per què hem de parlar de primer i de segon?  Estem en una societat plural on les coses van bullint per sí soles. Mira: et posaré un exemple. Fins fa poc temps poca gent de la societat catalana parlava dels espanyols en tercera persona en canvi ara molta gent, inclús individus no nacionalistes com Maragall, parlen d’Espanya i dels espanyols en tercera persona.

- Així doncs no creu necessari que hi hagi un partit polític que exerceixi de punta de llança?
- No necessariament. Hi pot haver organitzacions i entitats que facin d’impulsores. Sense anar gaire lluny en alguns països aquest impulsor ha estat l’església. Però no és tant encapçalar com confluir: hi ha d’haver un conjunt de sinèrgies que hi condueixi i s’estengui als partits.

- Ara ja tenim consciència i cap partit que la reculli.
- És que primer falta que la via estatutaria fracassi del tot. Quan l’Estaut quedi retallat a zero pel Tribunal Constitucional –que ho farà- serà el moment que els partits s’hauran de decantar entre acceptar aquest model o engegar un nou projecte.

- Així doncs creu que l’Estatut quedarà retallat?
- No ho crec: ho sé. Jo no parlo de creences: sóc vocal del Consell General del Poder Judicial l’òrgan que designa dos magistrats del Constitucional. I bé, ara el Tribunal Constitucional es divideix en dos sectors: els que es volen carregar l’Estatut fent caure el Govern de Zapatero i els que només volen carregar-se l’Estatut.

De 1714 a …

Després de veure segons quines declaracions “d’intel·lectuals independentistes” d’esquerres com Joel Joan o Victor Alexandre entenc que molta gent no combregui amb l’independentisme. Sovint, per culpa del Ferran Caballero, visito el bloc de l’Arcadi Espada. Ahir, vaig abstenir-me de fer-ho. Tenia por de fer un disbarat i canviar-me de bàndol.

L’home dels turons

Ho vaig escriure fa unes setmanes en un article i el passat dijous,en rellegir-me el document presentat per Mas per tal de rellançar el catalanisme polític, em va venir de nou en ment: el catalanisme no és el Guadiana. Molts ho voldríem però no l’és. Crec que Mas l’ha encertat en el diagnòstic –molt difícil tampoc era- però l’ha errat en la seva cura. Des de la restauració de la democràcia el catalanisme polític ha anat estirant d’un sol discurs. Fins fa un temps encara servia, però, ara, de tan estirar-lo, se’ns ha esfilagarsat tot i veiem que per més que repetim els seus patrons ja no serveixen per pal·liar els nous problemes. Per tant: deixem de jugar amb les velles definicions, deixem d’un cop el maltractat diccionari pujolià i creem-ne de noves. No val que ara Mas jugui a canviar quatre rajoles, ens hi posi una capa de vernís, arregli les jardineres i –patam!- ja tenim casa nova, la casa gran. Mas ha d’arriscar. Ha de desempallegar-se d’aquells homes cansats que van lluitar a l’altre banda de riu. En el seu temps, aquests homes,  ho van fer bé. Molt bé. Però el seu temps ja s’ha acabat. Aquesta no és la seva guerra. Ara, ja no és Pujol qui està en els turons i contempla l’altra banda del riu. Ara és Mas l’home dels turons. Així, que ja comença a ser l’hora de baixar a les trinxeres per renovar il·lusions i enterrar els moribunds. Si anem al·ludint a la refundació tot repintant la casa l’acabarem perdent. Mas ha de ser valent i clavar un cop de puny sobre la taula. És cert: això li pot costar la seva carrera política. Però si juga a revendre’ns productes d’antiquari com a nous serà el catalanisme qui se’n ressentirà. Ja que la guerra mai s’eludeix sinó que s’ajorna. I aquest ajornament sempre afavoreix als altres.

Coses a dir

Marxa de les Torxes

Si unir en un mateix acte Esquerra, Convergència i Cup és, hores d’ara, una feina d’expert mediador, unir-hi CiU i Endavant sembla una missió del tot impossible. Doncs bé, la Comissió Onze de Setembre, organització que des de fa cinc anys promou interrompudament la Marxa de les Torxes a Vilafranca, cada deu de setembre ho fa realitat. Segurament és un dels pocs actes a nivell nacional que aconsegueix una unió sempre tant reclamada però gairebé mai assolida. Durant unes hores se surt del llefiscós tacticisme que impregna la política de partits per donar lloc a una utòpica unitat. Són poques hores i només un punt els agermana, és cert. Però bé: per alguna cosa s’ha de començar si volem que l’eix predominant a Catalunya sigui el nacional.

2014

Una excusa més de Carod per seguir políticament en vida.

Duran i Sostres

L’altre dia em preguntaven per què s’havia de votar a Duran. No vaig saber donar cap resposta consistent tot i haver-me llegit el seu llibre. No m’agrada Duran. Gens. Ahir Sostres, el gran defensor de Duran, ens en donava una resposta.

Festa Major i dinar a Cal Tamargo.

Quan tingui temps, és a dir, quan no tingui exàmens, prometo explicar la Festa Major de Vilafranca. Acte principal: dinar a Cal Tamargo. Brutal.  

Què hem de fer?

En l’enquesta de la setmana passada un 44% del votants deien que Mas havia de sortir de la primer línia política. Jo, la veritat, és que no ho tinc gens clar. Què hem de fer?