Tots contra Renfe però no junts

La concentració ha començat força tranquil·la. Anava arribant gent de tots els cantons amb diferents pancartes i protestes. També hi havia força cares conegudes. Per part d’Esquerra hi havia Pere Martí, Hector Bofill, Uriel Bertran i Pere Aragonès. Aquests dos últims, Aragonès i Bertran, tot i ser del mateix partit i procedir de la JERC, gairebé ni s’han saludat. Per part de CDC hi havia molts integrants de les seves joventuts (JNC) encapçalats pel seu líder Jordi Cuminal. Del món independentista també s’ha pogut veure –tot i que ha arribat tard- l’actor i president de Sobirania i Progrés, Joel Joan, lluint una gran estelada a l’esquena. Però la gran majoria -400 persones segons els mossos d’esquadra- eren persones anònimes que venien a títol individual per protestar contra el caos ferroviari.

 
De proclames n’hi ha hagut per tots els gustos i per totes les sensibilitats. S’ha demanant des la dimissió de la Ministra de Foment, Magdalena Álvarez, fins a la independència de Catalunya. S’ha cridat contra el Govern Tripartit, contra el Central, contra Carod, contra CiU i contra el PP. No n’ha quedat ni un de viu. Tots han llepat. 

Però bé, el moment àlgid ha estat quan ha comparegut l’estrella de la vetllada: el recent ascendit vicesecretari del PP català, García Albiol. Albiol ha estat durament increpat per bona part dels manifestants que  el  titllaven d’oportunista. Albiol, entre una gran varietat d’insults, s’ha hagut de sentir “espanyol de merda” i “feixista”. Però ell, impertèrrit, com si no passes res S’ha mantingut quinze minuts al centre de la plaça –el temps just perquè totes les càmeres el poguessin filmar- i després s’ha retirat a un racó de la plaça per fer declaracions davant del mitjans. 

Els que tot i intentar-ho no ho han sabut rentabilitzar tan bé com Albiol, han estat els del nou partit de Rosa Díez i Fernando Savater, Unión, Progreso y Democracia. Els de UPD han fet el seu primer acte de carrer amb una gran pancarta que se sumava a les protestes contra RENE. Però com deia no han tingut sort, ja que s’han vist ignorats pel rebombori que havia suscitat la presència de García Albiol. 

Quan Albiol ha marxat les càmeres s’han desplaçat de nou cap al centre de plaça. Llavors s’han aproximat cap un grup de la JERC que cridaven consignes contra Espanya tot lluint un grapat d’estelades. El reporter ha trobat indicat que un dels seus membres fos entrevistat. I bé, quan ja havien muntat tota l’estètica de la parada –estelades, pancartes i tot al seu lloc- un grup de persones han començat a cridar contra Carod. Però als crits contra el seu líder, la JERC, semblava haver assajat una resposta unànime. Tots junts i ben fort: “in-inde-independència”. D’aquesta manera els crits contra Carod s’han acabat asfixiant. Llavors, uns altres, han decidit cridar contra el Tripartit. Crits que els de la JERC han respost de nou amb el “in-inde-independència”. 

En fi, que el que havia de ser un acte contra el caos d’infraestructures que pateix Catalunya ha acabat com el rosari de l’Aurora. Un cop més tornem a partir el mateix error: tots contra tots. I bé, així ens va.

Estils

Maragall?

“El polític tendeix a imaginar-se i a voler ser diferent, superior al comú dels mortals, dels quals espera que si sobrevé un drama, acudeixin a ell com a últim i únic recurs. Que vagi amb compte de no sobreestimar la seva força, la seva aptitud per a la solitud, de no menysprear massa visiblement aquells que vol subjugar. Si veuen en el seu aïllament un signe de manca de realisme, poden deixar-lo de banda per sempre. Però és difícil fer-se acceptar sense perdre l’originalitat. L’orgull pot ser estèril, però també és salvador; sense aquest l’ambició condueix a la servilitat. El polític, però, no ha de voler portar gaire lluny el culte a la seva diferència, si no vol arriscar-se a quedar al marge, inútil i a haver-se d’acontentar amb papers secundaris.”

Montilla?

“El realisme és útil però no provoca entusiasme. No fa somiar el poble si només se li diu la veritat; la seva conformitat és de l’ordre del sentiment, no de la raó.”

Conferències sobre el catalanisme polític

Què vol dir catalanisme polític? Té alguna mena de futur? Com es pot fer sumar la població  a aquest ideari? Com s’ha d’articular? Poden continuar els actuals líders polítics?

Aquestes són algunes de les preguntes que s’intentaran respondre en el cicle de col·loquis que organitza la JNC i que s’inicia el proper mes de novembre al Cafè-Restaurant Via Fora! de Vilafranca.

El cicle de col·loquis té com a objectiu intentar buscar respostes al moment de desafecció polític que travessa Catalunya portant diferents intel·lectuals nacionalistes perquè donin el seu punt de vista sobre la qüestió i el seu possible futur.    El primer col·loqui es realitzarà el dijous 15 de novembre a les 8 de la tarda i anirà a càrrec de Quico Homs, diputat de Convergència i màxim responsable del projecte de “la Casa gran de catalanisme”. Homs, que va ser un del màxims responsables dins de la federació nacionalista durant la negociació del nou Estatut, vindrà a explicar el seu punt de vista sobre el nou catalanisme polític que es vol articular des de CDC al voltant del projecte de la “Casa gran de catalanisme”. 

El proper col·loqui que porta com a títol “Té futur el catalanisme?” es realitzarà tot just una setmana desprès: el dijous 22 de novembre a les 8 de la tarda. Aquest anirà a càrrec del professor d’història contemporània, director d’UNESCO a Catalunya i articulista del diari AVUI, Agustí Colomines. Colomines plantejarà si té futur el catalanisme actual i com s’ha d’articular.  

L’últim col·loqui de l’any, que no serà l’últim del cicle, anirà a càrrec de l’escriptor i articulista Francesc Marc Álvaro. Aquest es durà a terme el dijous 13 de desembre a les 8 de la tarda. Marc Álvaro ens vindrà a exposar el seu punt de vista sobre el moment actual que travessa el catalanisme polític i les seves perspectives de futur.

La direcció comarcal de la JNC té previst que els col·loquis es reiniciïn el proper mes de gener. És per això que ja té emparaulats alguns noms perquè continuïn el cicle de col·loquis com Jordi Cabré, Vicenç Villatroro, Jordi Graupera entre molts d’altres.

La comèdia del penediment

Fa uns dies parlava de les dues opcions que, des del meu punt de vista, pot tenir Mas per revifar això de Convergència, la seva figura i, ja de pas, el catalanisme polític.

Deia que, com en tota novel·la, quan s’arriba a un punt de conflicte solen haver-hi, gairebé sempre, dues possibles sortides. Un punt d’inflexió del tot necessari que busca revitalitzar l’argument. Una, i la més poc usual, és demanar perdó. Entonar un públic “mea culpa” per netejar les consciències i tornar alçar la cara. L’altra, és fer corre sang. Matar al líder –o líders- perquè deixin el comptador a zero, les mans netes i la via lliure. Jo, basant-me en la tradició llatina de fer de la política catalana optava per la sang. Aquí no tenim cultura del perdó. Com a mínim envers els poderosos.  
Però bé, avui mentre llegia el recomanadíssim llibre de Édouard Balladur, Maquiavel en democràcia, m’he topat en una descripció curta i nítida de l’opció del “mea culpa”. En fi, aquí va.
 

“No hi ha res que agradi més als homes que els actes de penediment públic, que donen als poderosos, no tan sols una imatge de fragilitat, sinó també d’humanitat i de veritat. Es pot fer i haver fet de tot, sempre que s’acabi confessant. Una vegada feta la confessió pública i acordat el perdó, l’ambició, que tant temia veure descobertes les seves ignomínies, pot asserenar-se i reprendre un nou impuls. La comèdia del penediment resulta molt beneficiosa”. 

Més immadurs i rancuniosos dels esperats

Maquiavel explica en El príncep que aquelles regions on el príncep és l’encarregat de designar directament els seus vassalls seran regions molt difícils de derrotar, degut a la seva unitat, però molt fàcils de dominar un cop hagin estat conquerides.
En canvi, en aquelles regions on el príncep es vegi obligat a jurar fidelitat als nobles per governar, seran fàcils de conquerir però difícils de dominar. 

I bé, si Esquerra degut al seu assemblearisme pot acostar-se al segon exemple, per altres coses cada cop se n’aparta més. Els partits assemblearis ja no són el que eren. Ara et graven amb càmeres mentre votes, t’envien sms apuntant-te el què has de dir i et fan fora de les sales si dius que ets periodista. El que no canvia són els sistemes utilitzats per combregar la militància i fer-los obrar com tu vols: tot pagat i que no se’n parli més. 

Però bé, tot i els autobusos, inscripcions i dinars totalment pagats per la direcció –segons el sector crític- els immadurs i els rancuniosos van resultar ser més dels que en un principi s’apuntava des de la direcció. Tot i això, no van ser suficients per alterar l’estratègia d’Esquerra. Ara bé: van ser molts més del que s’esperava. Per una banda Regrupament.Cat, el sector liderat per l’exconseller Carretero, va ser recolzat pel 22% de la militància quan des de la direcció s’afirmava que no arribava al 4%. Mentre que Esquerra Independentista, el grup crític capitanejat per Bertran (antic peó de Puigcercós), va estar molt a prop de donar la campanada en rebre el 43% dels vots en l’esmena on es plantejava renegociar els acords sobre els que es sustenta l’actual Tripartit. 

En sortir de les votacions, tant Bertran com Carretero, van coincidir en dos punts: que la direcció del partit havia de prendre nota de les votacions i que la seva palestra no s’acabava aquí.
La primera advertència va ser mig contestada per Llansana en roda de premsa quan va comunicar que “la direcció d’Esquerra ha escoltat el missatge i analitzarà a fons les conseqüències del resultat”. Dic “mig” contestada perquè poc després, en la clausura de la Conferència Nacional, Carod-Rovira va recórrer a la convulsa història d’Esquerra dels anys 30 per elogiar la “pluralitat” i potencialitat hegemònica del partit. Ara bé: tot això, sense dubtar-ho ni un instant, com a força de govern. 

De moment, salvat aquest primer assalt, les aigües tornen a calmar-se a casa dels republicans. Això sí: a l’espera del pròxim Congrés a la tardor del 2008.

Fer balanç

Té sentit continuar el camí? Ha valgut la pena el què hem fet? Què hem de guardar? Què hem de llençar? Com qualsevol empresari arriba un dia en que toca passar comptes. Sempre arriba el dia: és inevitable si es vol seguir endavant, si vol seguir sumant. Un s’ha d’esbudellar sincerament i posar damunt la taula tot el seu passat. Un ha de fer un gest de francesa amb si mateix i abocar-hi sense temor tot el què ha acumulat al llarg dels últims anys. Ha de sortir tot. Tot fora. Inclús aquella petita pedra que semblava que amb el pas de temps havíem oblidat. Un cop ho hem tret tot sobre la taula, a plena llum del sol, és hora d’avaluar. Com si fos un inventari s’ha de valorar cada element per separat. S’ha de sospesar el per què de cada cosa. Llavors obrim el calaix i agafem un full totalment blanc. Allà hi apuntem els pros i els contres que ens han dut fins allí. Primer els pros, després els contres. A poc a poc, sense presa. Un cop avaluats és el moment de fer balanç. Sumem, restem, dividim i ja som el cap de carrer, ja hem fet net, ja hem passat comptes. Ara podem tornar aixecar el cap i mirar endavant. Uns amb més embranzida, altres amb més precarietat. Però tots tornem a mirar endavant. 

Llavors agafem un altre full i hi escrivim els reptes de futur. El llegim detalladament una i dos vegades. Tornem a obrir el calaix, guardem els papers i els hi diem adéu: fins al pròxim inventari.

Llastimosa opereta

Avui publico un article al 3d8 parlant de la crisis de Patí. Vaig voler creure’m que s’anava de bona fe i d’aquesta manera vaig escriure l’article. Vaig parlar amb tothom qui vaig poder perquè intervinguessin en la crisi. I ara, un cop ho he sabut tot, em sento enganyat, menystingut i insultat.   
Que sí: teniu raó. L’Ajuntament vilafranquí és el màxim responsable de tota aquesta llastimosa opereta. Ara bé: anem per pams. Que l’Ajuntament ha invertit xifres ridícules en les instal·lacions de la poliesportiva ja ho sabíem. Ho sabíem fa una setmana i ho sabíem fa dos anys. Que l’Ajuntament no ha vetllat de cap manera per la preservació de l’hoquei i d’un club històric com el Vilafranca també ho sabíem. Però bé, res que ens sorprengui. Que els horaris de la poliesportiva són limitats i s’han de batallar any rere anys amb altres entitats tampoc ens ve de nou. I bé, tampoc ens sorprèn que, un cop més, l’Ajuntament faci promeses que després no compleix. En tenim els dits palats: és el pa de cada dia. Però ho sabíem ara i abans de començar la temporada. Ho ha patit l’actual junta del Patí però també ho han patit les juntes que els han precedit des de temps immemorials. En fi, ja sé que aquest és un problema. Un gran problema. Ara bé: dubto molt que aquest sigui el gran problema que pateix l’entitat. Dubto molt que tots els problemes es redueixi a un conflicte amb l’entitat municipal. En fi, s’ha triat un cap de turc. Un simple responsable per carregar-li totes les febleses d’una entitat que fa mesos que rellisca. I la veritat, la dimissió per molt raonada que sigui, no arregla res, sinó tot el contrari. Ja sé que us empara el dret i la raó però ara, quan la lliga ja s’ha iniciat i s’han firmat acords, fitxes i contractes, no es pot dimitir ni fer-ho veure. El nostre Club ha costat molt d’aixecar. L’afecció, la base, els pares i tots aquells que ens estimem l’hoquei i el Club Patí no ens ho mereixem.

La UPF:una universitat d’elit

Això és la Pompeu

Postals quotidianes

Potser els deixin les paraules

Montilla va dir coses molt grosses en el transcurs del Debat de Política General. Coses que, fins fa uns anys, molt pocs haguéssim pronosticat que arribarien a verbalitzar-se de forma no pejorativa en boca d’un confés espanyolista –ell diu no nacionalista- com Montilla. El President va parlar de la nació catalana, de la via catalana i del  catalanisme polític d’una forma completament desacomplexada. Tant desacomplexada que Carod-Rovira, conseller de la vicepresidència i confés independentista, va aplaudir en més d’una ocasió.

En fi, que sentint el discurs de Montilla tot sembla apuntar que l’estratègia d’Esquerra, d’arrossegar el PSC cap a tesis cada cop més sobiranistes, comença a donar els seus fruits. O almenys això creuen alguns.
De fet, un diputat republicà se’n congratulava alegrament en una conversa radiofònica. El diputat esgrimia: “ Esquerra, cada dia que passa, està guanyat terreny. I això es nota en el discurs. Montilla ha defensat el català enfront de Ciutadans i ha parlat de la nació catalana”.
En fi, crec que el diputat republicà no tenia en compte la màxima montilliana de “fets, no paraules” en aquell moment.

És cert que Montilla va reconèixer que existia una nació catalana. Ara bé, ha renunciat a fer-se seva la llei de dependència. És cert que Montilla va defensar la llengua catalana enfront dels atacs de viscerals de Ciutadans. Ara bé, diu que l’Estatut –retallat o sense retallar pel TC- ha de ser l’estació final de catalanisme polític. És cert que Montilla va verbalitzar i elevar infinitat de vells conceptes que fins llavors eren patrimoni exclusiu del nacionalisme català. Ara bé, hem de recordar que va ser ell qui va declarar, just el dia després de l’aprovació de l’Estatut al Parlament de Catalunya, que presentaria esmenes al Congrés.

Friedrich W. Nietzsche apuntava: “Les paraules romanen. Els homes creuen que succeeix el mateix amb els conceptes designats”. Potser fora bo que els diputats d’Esquerra preguntessin a Montilla de quina nació estan parlant.

Aire nou…

Sembla que la refundació del catalanisme polític  es comença tímidament a moure . Molt tímidament. Bé, digues-li refundació digues-li moviment de resituació de Mas de cara el pròxim Congrés. El fet és que de moment s’ha traduït en moviments interns dins de CDC. Felip Puig, la banda més sobiranista de la formació i persona que ja ha passat per tots els papers de l’auca convergent, es fa càrrec de posar en ordre el partit mentre Mas es dedica plenament a la “reformulació del catalanisme polític”. Em sembla encertat. Mentrestant Oriol Pujol i Ferrusola “surt” de l’entramat del partit per fer-se càrrec de del grup parlamentari com a portaveu. En fi, ja sé que s’han de jutjar les persones per les seves accions i que Pujol és d’una nova generació, amb nous ideals i nous projectes. Ara bé: ningú em negarà que això de la refundació sona a acudit si tenim en compte que el nou portaveu és diu Pujol i Ferrusola. 

Dos anys

Jo no sé si m’he de refundar, reformular o reinventar però el fet és que avui fa dos anys que vaig publicar el meu primer article al 3d8. En un principi havia de publicar-hi una entrevista amb el president Pujol que, per coses de la vida, no va poder ser. Llavors, impulsat pel Salvador Sostres, vaig decidir fer una mena de redacció. Ell deia que havia de fer un article. En fi, va sortir el que va sortir. Però gràcies a la confiança del Ricard Rafecas, director del 3d8; a la paciència del meus pares, a les converses amb el Llavina i a un esperançador sms de l’Enric Vila avui fa dos anys que publico articles setmana rere setmana.

Però bé, fora injust que atribuís tots els mèrits aquestes persones, ja que n’hi ha moltes més. He de donar les gràcies al Tripartit –tant català com vilafranquí- per haver estat una font inescrutable d’idees. A la CUP, Endavant i a tot quan moviment assembleari per haver-me ajudat en els moments de sequera intel·lectual. Als personatges que s’han pres la molèstia d’escriure cartes al director per contradir-me o insultar-me, ja que gràcies a ells he vist que algú em llegeix. En fi, tot i que segur que em deixo gent: moltes gràcies a tots.