Pere: no votis ZP

Estava sopant fa dos dissabtes amb un grapat d’amics a il Forno d’aroma –on sigui dit de pas fan unes pizzes extraordinàries- quan mentre parlàvem de política (és un tema que m’agrada, per si no ho havien notat) el Pere va etzibar: “Jo, votaré al PSOE perquè no vull que guanyi el PP”. En fi, cap frase sorprenent si tenim en compte que aquest és l’eix vertebrador del discurs socialista. Però el fet sorprenent és que ho digui el Pere. El Pere és un noi que agafa cada dia el tren per anar a la universitat. És a dir, que els retards i les anul·lacions són el seu pa de cada dia. A més, per si no fos suficient, ha hagut de veure com ZP i la ministra Álvarez es mofaven dels seus problemes. Però tot i això afirma els votarà “perquè no vol que guanyi el PP”. El Pere no és tonto i s’entén que no vulgui que un patit que, dia sí dia també, atia demagògicament contra els fets diferencials catalans guanyi les eleccions. Ara bé: la millor solució perquè no guanyi Rajoy és votar aquells que s’han mofat de tu, no compleixen les seves promeses i davant la seva evident inoperància actuen com a gàngsters repartint calers –que prèviament tu has pagat- per fer-te callar? Aquesta és la millor solució?

Anem per pams. CiU, ERC i ICV ja han dit que, passi el què passi, no votaran a Rajoy. És a dir, que si votem a qualsevol d’aquestes formacions escollirem –indirectament però ho farem- a ZP. Així de trist però així de cert. Doncs posats a escollir no és millor, Pere, que votis a un partit d’obediència catalana enlloc de regalar el teu vot al PSOE i que aquests s’apuntin el tanto dient que “en Cataluña no están tan mal si nos continúan votando”? Si vols mostrar el teu descontentament perquè Renfe no funciona, perquè tenim un aeroport de fireta, perquè encara no tenim un AVE que ens comuniqui amb Europa, perquè el Govern Català té menys competències que un porter de discoteca o perquè n’estàs fart de que Espanya ens espolií i no vols que Rajoy sigui el pròxim president vota a ERC, a CiU o a ICV però, per favor, no votis a ZP.

Homenatjar a Che Guevara

La setmana passada navegant per internet vaig arribar a comptar que a Catalunya s’han fet, durant aquest any, més d’un centenar d’homenatges –i els que es faran!- a Ernesto Guevara. Sí: aquell personatge de les samarretes comercials que alguns solen combinar amb mocadors palestins i pantalons militars. Desconec si faran algun homenatge aquí Vilafranca però un servidor també vol fer-ne memòria.

“Afusellaments? Sí. Hem afusellat, afusellem i seguirem afusellant, mentre calgui” va manifestar Guevara l’onze de desembre del 1964, davant l’Assemblea General de l’ONU. El 1967 va elogiar “l’odi intransigent a l’enemic que impulsa més enllà de les limitacions de l’ésser humà i el converteix en una efectiva, selectiva, violenta i freda màquina de matar”.
La cosa, però, no acaba aquí. L’ídol de molts benintencionats neocomunistes va escriure durant la Crisi dels Míssils de Cuba un article que només va ser publicat vuit anys després a la revista oficial Verde Olivo: “El què afirmem és que hem de continuar en el camí de l’alliberament. Fins i tot si això costa milions de víctimes per bombes atòmiques”. I bé, si algú encara té algun petit dubte de que Guevara  –com Al Gore, que poc li falta per sortir a les samarretes- hauria estat un ferm candidat al Nobel de la Pau, que sàpiga que el camarada Guevara va dir al periodista Sam Russell en relació a la Crisis dels Missils: “Si els míssils nuclears haguessin estat sota control cubà, haurien estat disparats”.

Un últim apunt per aquells dels fets més que de les paraules. En els sis primers mesos, només a l’Havana, van ser executades 600 persones sota la revolta castrista dirigida per Guevara.Vist això i posats a fer homenatges, també se n’haurien de fer a Hitler, Stalin, Franco o Mao, no?

Així doncs, per què s’ha fet un mite a Che i no a Castro o a Mao? Segurament perquè aquest va ser assassinat molt jove i no va tenir el temps ni el mal gust d’accedir al poder com els seus companys. En fi, coses que passen. Potser haurem estat de sort, doncs, que hagi estat només una cara estampada en les samarretes.

Estem carregats de raons per la independència

Passava el passat dissabte per la seu d’Esquerra de l’Alt Penedès quan vaig veure aquesta brillant pancarta.  

Si algú té alguna brillant raó per la independència de Catalunya la pot proposar aquí. De moment, ja en tinc dues. 

“No fan Musculmal per culpa de Tv3. Per això vull la independència” Guillem Carol (Estudiant) 

“Se m’han cremat les torrades per culpa de la torradora. Per això vull la independència” Ferran Caballero (Filòsof urbà)  

Els nens del meu equip

Antifeixistes feixistes

Per les morts en les guerres, contra les subvencions a la pagesia europea que només fan que arruïnar als pobres agricultors africans, contra els diners que es llencen any rere any per pal·liar el suposat canvi climàtic, contra el caos ferroviari, contra la dictadura Cubana de Castro, per la independència de Catalunya, per la pau al món…En fi, em sorprèn que hi hagi gent –especialment joves- que es manifesti, avui encara, contra el “feixisme” quan hi ha milers de causes molt més pròximes i palpables que aquesta. És molt noble i respectable, per descomptat. Això sí: no negaré que em sorprèn. Però bé, el què més em sorprèn és la peculiar manera de manifestar-se que tenen alguns d’aquests benintencionats “anitfes”

Desconec si l’amable lector ha estat atent a les imatges que han sortit a la premsa sobre la manifestació antifeixista del passat cap de setmana a Barcelona. Si no és així, els en hi faig cinc cèntims. Mirin: resulta que un noi va ser assassinat per un neonazi a Madrid. I bé, el passat dissabte es va convocar una manifestació –no autoritzada, per cert- en memòria d’aquest noi. Fins aquí tot entès.

Ara bé: saben com va acabar? Una desena de policies tancats en una cantonada de la Conselleria d’Interior (la de l’antisistema Joan Saura) mirant-se de defensar com bonament podien mentre un grup d’antifeixistes feixistes els acorralaven llençant-los pedres, tanques i tot el que podien.

Resultat: deu mossos ferits, set detinguts, containers cremats, vidrieres i cabines de telèfon trencades, etc. I bé, a que no saben quina va ser la reacció del col·lectiu antifeixista? “Oh, és que la policia té una actitud prepotent”

Mamma mia! Però què es pensen? Que aniran a fer-los petons i abraçades mentre ells els ostien?

Hem de començar a parlar clar. Aquesta gent que, segons diuen els diaris, la policia té controlats són delinqüents. Sí: de-lin-qüents. I com tot delinqüent s’ha de detenir i ha de pagar pel què ha fet. No pot ser que les bretolades surtin gratis. Tot té un preu, les bretolades també. No pot ser que vinguin seguidors del Rangers a Barcelona pixant, vomitant i dormint pel carrer i no se’ls digui res amb l’argument que “només és un cop i demà ja marxen”. O tots moros o tots cristians.

Entenc que els qui van córrer en el passat darrere la policia rebent cops de porra a l’esquena per defensar uns ideals els costi, ara, manar aixecar la porra contra uns altres. Però que no s’enganyin: aquests són uns altres. Aquests són delinqüents. I la policia és això: policia. No pretenem que siguin germanes de la caritat i enlloc de cops de porra vagin regalant floretes. Bon cop de porra defensors de la llibertat. Bon cop de porra.

Col·loqui amb Agustí Colomines: “Té futur el catalansime?”

El proper dijous 22 de novembre a les 8 de la tarda tindrà lloc al cafè-resturant Via Fora! de Vilafranca el segon col·loqui sobre el futur del catalanisme polític que organitza la Joventut Nacionalista de Catalunya. Després de la conferència del diputat Quico Homs, el passat dijous, aquesta setmana serà el torn del historiador, recent nomenat director de la Fundació Trias Fargas, Agustí Colomines. Colomines, que des de fa uns anys és el director d’UNESCO a Catalunya, va ser nomenat fa unes setmanes nou president de la Fundació Trias Fargas en substitució del regidor barceloní Antoni Vives.  La conferència de Colomines, que dur el provocador títol de “Té futur el catalanisme?”, vindrà repassarà diferents punts per tal de revitalitzar la ideologia basant-se en el passat d’aquesta.  

En acabar la conferència hi haurà torn de preguntes obert per tots els assistents i es podran comprar llibres del conferenciant en relació als temes exposats.

Qui vulgui quedar-se a sopar després de la presentació que m’ho digui.  

Conferència de la Casa Gran

Que s’ha avançat és innegable. Ara bé, ens tornem a trobar amb el mateix problema de tota la vida: no s’ha avançat prou per uns i per uns altres s’ha avançat massa. Segurament, aquest, és el gran problema que té Mas dins de CiU. Però bé, si algun dia vol arribar a ser president de Catalunya haurà de reclutar, en un mateix discurs, la màxima quantitat de sensibilitats. I això ningú ha dit que sigui fàcil. Ara una mica d’aquí, ara una mica d’allà. Però de fet, el problema no és nou. Ja ho explicava Pujol amb la mítica història del llençol: “Quan et vols tapar el cap se’t refreden els peus i quan vols tapar-te els peus se’t refreda el cap.” 

En fi, abans de seguir amb aquesta crònica vull deixar clara una cosa: els explicaré una conferència. Ho dic per aquells que esperaven de Mas la reencarnació de Jaume I o l’aparició del nou Sarkoy català que els solucionaria tots els seus problemes.

I aquí, segurament, ve el primer punt important de la conferència: Mas ha fet de Mas. Ja sé que pot semblar una obvietat. Però per més obvi que això sembli no sempre ha estat així. Sovint hem vist un Mas desubicat intentant interpretar un paper que no anava amb ell. Mas no és Pujol ni ho ha de pretendre ser. I bé, no hi ha millor manera de fer oblidar el pare que renovant el seu vell mobiliari. “És català qui se’n sent, o qui viu a Catalunya i vol ser-ho”. Per Mas ja no val allò de “viure i treballar a Catalunya”. Vivim en un món globalitzat i les definicions s’hi han d’ajustar.
Però bé, a part de matar al pare s’ha de plantejar un nou discurs. I possiblement, aquí és on ha fallat. Recordin allò del llençol. Ha plantejar un seguit de punts –des de la sostenibilitat fins a l’educació passant pel dret a decidir dels catalans- que tot i apuntar alt no han acabat de disparar.

Una cosa sí que ha quedat clara: s’ha acabat la pedagogia a Espanya. “El preu de la pedagogia no pot ser tan alt com per haver de renunciar a un mateix”- ha apuntat Mas-. La pedagogia, si s’ha de fer algun lloc, és a Catalunya. És aquí on hem de convèncer –seduir segons el discurs- per intentar ser una majoria democràtica contundent que ens deixi decidir independentment. “I aquesta feina –ha seguit Mas- no depèn ni de Madrid ni de Brussel·les: depèn de nosaltres. De la nostra capacitat de convèncer aquells que encara no s’han fet seva la nació catalana. Ja que si volem decidir, no ho hem de fer contra ells: sinó amb ells”. Suposo que això volia ser una definició de la Casa Gran de Catalanisme.

Però la pedra de toc ha quedat al final. Perquè tot això de la Casa Gran i de la refundació parteixen d’algun lloc, d’algun problema: la falta de credibilitat en els governants. La política no convenç i genera indiferència entre molta gent. Per això la fórmula de Mas és: fora paternalismes i populismes, limitar els mandats, acabar amb les llistes tancades, respectar les llistes més votades i facilitar que les persones passin de l’administració pública a la privada sense penalitzacions personals.
En fi, que Mas ha apuntat i ha apuntat força alt. Ara falta veure si el llençol dóna per tant.

Montilla roba?

Aquí l’entrevista que he fet a David Madí pel SingularDigital.

També podeu veure l’informatiu de Vilafranca Televisió de la xerrada del Quico Homs a Vilafranca.

PREPARAT PER LA REFUNDACIÓ DEL CATALANISME: MIRA!

Llibres polítics

Fa dies que no els parlo de llibres. Evidentment (o no tant) em referia a llibres  polítics“mediàtics”. A casa nostra, Catalunya Catalunyeta, han sortit publicats, recentment, dos grans llibres polítics. Curiosament, els dos, publicats per l’editorial Mina. L’un és “Maquiavel en democràcia” escrit per Edouard Balladur, exprimer ministre francès. Balladur ens parla de com assolir, perpetuar-se i retirar-se en el poder polític en l’era de la democràtica mediàtica. Parla d’actituds. I el més important: a diferència del “Príncep” de Maquiavel, Balladur, parla del poder com un mitjà i no com un fi.

L’altre llibre, i no és cap acudit, és “Democràcia a sang freda” de David Madí, portaveu de CDC. Parlant d’actituds, aquest és un llibre que apunta i dispara sense miraments. No juga amb l’ambigüitat, tant típica dels líders convergents, i diu les coses pel seu nom. “Sóc catalanista perquè estimo el meu país, sóc  liberal, no sóc anti-americà, estic a favor de la globalització, crec en la meritocràcia i en la cultura de l’esforç i defenso l’existència d’un Estat d’Israel”. Patapam, sense contemplacions. S’hi pot està a favor o en contra però no es pot dir que no parli clar. Durant molts anys a Catalunya, i especialment a CiU, hem pecat d’un pensament dèbil que ens doblegava amb un simple cop de vent. S’ha passat de marcar un discurs propi i escriure el guió de la pel·lícula a intentar interpretar el guió que marcava la societat. Que sembla que la societat va cap aquí? Doncs fem això. Que sembla que va cap allà? Doncs fem allò. Siguem d’on vulguem ser i pensem el que vulguem. Ara bé: defensem-ho posant-hi el coll si cal.
L’únic que em sobre d’aquest llibre, però, és la sala rosa de la política del dia a dia. Totes aquestes anècdotes corren el risc de desdibuixar l’essència del llibre. Fet que sovint ens sol passar a Catalunya.

Per cert, ahir el Patí va guanyar contra l’últim però va jugar molt malament. Això, pels experts en el tema, se’n diu síndrome CiU: quan jugues contra mediocres corres el risc de tornar-t’hi.

Visca Chávez!

Entrevista de Chávez al 1999. Abans de ser president. No té perdua. Aixó el Rei no ho sap.

M’han ofert càrrecs polítics

Entrevista amb Xavier Sala i Martín per Guillem Carol

Tot i anar vestit com un cantant de fira, el professor Xavier Sala i Martín és una de les ments més lúcides –i a voltes sarcàstiques i polèmiques- del panorama intel·lectual català. No s’acontenta amb les primeres lectures ni amb les mitges veritats. Res ni ningú escapa de l’anàlisi, la crítica o la defensa de l’economista. Ara, ha publicat un llibre, “Converses amb Xavier Sala i Martín”, escrit per Jordi Graupera, on aprofundeix en diferents escabroses qüestions. L’Àfrica, la pobresa, Montilla, Bush, Déu, el Barça o la roba. Res escapa de l’anàlisi d’un dels més ferms candidats al Nobel.
 

P. Avui en el món hi han menys pobres que fa 30 anys?
R. Més o menys hi ha uns 450 milions menys de pobres respecta fa 30 anys. És a dir, si actualment som uns 6.000 milions de persones al món, una reducció de 450 milions és una reducció més que considerable.
P. I a què és degut?
R. Doncs a què la Xina i la Índia, que eren països socialistes, ara són països capitalistes. És cert que nominalment a la Xina encara domina el Partit Comunista, però han introduït i obert mercats i s’han obert a la globalització. I mira: aquest capitalisme que per molts és salvatge i perniciós, resulta que ha acabat traient 450 milions de persones de la pobresa.
P. Llavors, com alguns apunten, no és fruit ni de religions, cultures ni res que se’ls hi assembli?
R. Hi ha una cosa que ha canviat: la Xina abans era pobre i ara ja no; la India abans era pobre i ara ja no és. I hi ha una cosa que no ha canviat: la Xina abans era majoritàriament budista i ara ho continua sent; i la Índia era abans hinduista i encara ho és. Per tant: a la Xina i a la Índia han canviat moltes coses però la religió és una de les que no.
P. I a què és degut que no creixi l’Àfrica?
R. A la religió segur que no. L’Àfrica té una constel·lació de problemes greus. Per exemple: l’Àfrica té 22 guerres actives ara mateix. Però també té problemes de corrupció, de falta d’educació, de males o inexistents infraestructures. I bé, l’Àfrica, degut el seu baix nivell de desenvolupament, li és impossible fer coses molt complicades. No poden fer Boings 747 ni Airbus 380 però tampoc televisions, ràdios o rellotges. Només poden fer productes agrícoles. I bé, després aquest productes agrícoles no els poden vendre en els mercats mundials perquè estan protegits per polítiques agràries.
P. Com?
R. La política agrària comuna europea és el segon programa més obscè del planeta després del programa de política agrària americana .
P. Per?
R. Perquè subsídia per un valor de 1000 milions de dòlars al dia -1000 milions de dolars al dia!- diferents productes agrícoles. Sobretot la llet. I això té conseqüències estratosfèriques. Subsidiar la llet, per exemple, vol dir que els productors de llet europeus poden produir llet per sota del preu de cost. I aquesta producció d’excés de cost entra en els mercats mundials i fa que acabin sent més barats. Però no només a Europa sinó a tot al món. I això ocasiona que una sèrie de gent, que podria produir productes agrícoles, no ho puguin fer.
P. Treure aquests subsidis seria la solució?
R. Més que una solució seria una fantasia ja que els pagesos europeus, americans i japonesos són molt poderosos. Tothom recorda quan es va parlar de treure els subsidis europeus com els pagesos francesos van treure els tractors al mig de l’autopista i van col·lapsar tot el trànsit del centre d’Europa. I aquest poder extraordinari l’utilitzen per aconseguir extraure diners a la resta de la societat. Fet molt perjudicial per tots els contribuents perquè els estan traient diners. Però  molt més perjudicial per la gent més pobre del planeta ja que no els deixa vendre els seus productes.
P. Doncs si veu com una fantasia treure aquestes subvencions què s’hauria de fer?
R. Si s’és políticament intel·ligent es poden fer varies coses. Una, és fer que la gent, que fins ara tenia subsidis, en continuï tenint fins que es mori. Però un cop es mori el pagès no se’n donin més. És a dir, els fills dels pagesos o fan un curs d’Excel i van a treballar al banc Sabadell o no cobraran ni un duro més. Una altra cosa que es podria fer, que seria un mica obscè des del punt de vista intel·lectual, seria tirar la llet que ens sobra als europeus al mar enlloc d’enviar-la a Àfrica a competir amb els seus productes. Però ja he dit que seria una mica obscè.
P. La pobresa és un problema. Ho és el canvi climàtic?
R. No. Pot arribar a ser un problema important, segons els informes de l’ONU, però ara no ho és. Si la Terra s’ha escalfat 0,64 graus no és cap mena de problema. Però és que la pregunta no hauria de ser si és un problema o no, sinó “què s’hauria fer fer?”. I bé, jo crec que de tots els problemes que té ara i que pot tenir en un futur la humanitat, aquest, és el menys urgent. Ho són molt més la pobresa, la sida , la malària o la falta d’aigua potable.
P. A part de predicar i pregonar mai li han ofert un càrrec polític per dur-ho a la pràctica?
R. M’ho han ofert però jo mai ho he volgut.
P. Qui li ha ofert?
R. Gent. Però jo sempre he dit que no.
P. Ja ho crec que era gent. Però qui?
R. Diferents administracions.
P. De l’administració catalana també?
R. De la catalana especialment. Però sempre he dit que no i sempre diré que no. Jo no estic qualificat per fer feines de política. Jo sóc científic i em dedico a pensar. Estaria bé que molta gent, quan es fica en política, ho penessin una mica abans. Ja que al final acaben sent uns incompetents. Per ser Director General, Ministre o President de la Generalitat s’ha d’haver estudiat molt abans. Si no serveixen per fer de polítics que es quedin a casa. I en fi, veien el que passa aquests dies per Catalunya tinc la impressió que més d’un no s’ho ha plantejat mai.
P. Vostè veu a Montilla competent pel seu càrrec?
R. Jo vaig intentar esbrinar això en l’entrevista que li vaig fer a la Vanguardia. Però vaig basar-me en les dades de la feina que havia fet com a ministre. I amb les dades a la mà, Montilla va ser un mal ministre. Ara bé: no vaig poder contrastar-ho gaire més ja que es va aixecar i va marxar.
P. I amb el temps que porta el Tripartit de Montilla com ho veu?
R. Crec que encara és d’hora per avaluar-ho.
P. Quan seria l’hora per avaluar-ho, doncs?
R. Més endavant. Ara Catalunya té un problema greu i haurem de veure com el gestiona. De fet, crec que el discurs que va fer Montilla a Madrid va ser un bon discurs. Però bé, crec que la gent se l’ha de jutjar pels fets i no per les paraules.
P. Doncs així vostè no pot valorar les polítiques que s’han fet des del Govern Montilla?
R. Jo crec que no. Només hi han estat un any.
P. Però la política de 80Km/h o la llei de memòria històrica són polítiques i es poden avaluar, no?
R. En democràcia, a diferència dels mercats, les coses es voten un cop cada quatre anys. I qualsevol govern sempre farà coses que t’agraden i altres que no. Llavors és quan has de decidir on hi poses més pes. I sí, aquest Govern fa coses que a mi no m’agraden. La llei de 80km/h i la llei d’habitatge són una gran bogeria. Però per jutjar-ho has d’esperar uns mesos.
P. Platejo la pregunta diferent. Si s’avancen les eleccions i demà s’ha de votar al Parlament de Catalunya votaria el PSC?
R. No. Però jo mai votaria socialistes. Primer perquè no sóc socialista però, després, perquè, com tot lliberal, estic en contra dels monopolis. Vinguin d’on vinguin. I ara mateix, el Partit Socialista ho controla tot. Però insisteixo: això no vol dir que tot el què fan ho fan malament.
P. Doncs em pot dir alguna política que hagi fet bé el Tripartit de Montilla?
R. No. Ara mateix no en sabria dir cap.

Votar per votar

Ahir varem tenir aquesta conversa amb un amic.

Amic. Jo votaré el PSOE a les pròximes eleccions generals.
Jo. Per què?
Amic. Perquè no vull que guanyi el PP.
Jo. Però després de tot el què ha passat a Catalunya encara vols votar PSOE?
Amic. No m’agrada el PSOE però m’agrada molt menys el PP.
Jo. Doncs per això vota CiU, ERC o ICV que és com votar PSOE però sense fer-ho directament. Els tres ja han dit que no votaran al PP. I així, a més a més, dónes força als partits catalans per negociar a Madrid.
Amic. I tu a qui votaràs?
Jo. Doncs no ho sé però crec que votaré en blanc o nul.
Amic. I això?
Jo. És llarg d’explicar. Coses meves.