La carta als reis del PSC

No han publicat les balances fiscals, ens han enganyat en la negociació i en el desplegament de l’Estatut català, s’han mofat de nosaltres en els desastres diaris de la xarxa de trens de rodalies, ens van prometre un AVE que arribaria a Barcelona al 21 de desembre del 2007 i encara no ha arribat, han fet una llei que permet expropiar legalment la propietat privada i una altra on es vol fer passar com a delicte als calbots d’una mare al seu fill, ens obliguen a circular a 80 Km/h per les vies de l’àrea metropolitana i si no ho complim ens multen, han cedit competències de la Generalitat al Govern espanyol en la llei de dependència, volen eliminar una suposada “crosta nacionalista” dels mitjans de comunicació públics catalans, diuen que la nació catalana és un invent (lògicament l’espanyola no), el seu ministre d’economia i hisenda culpa els ciutadans de ser els responsables de la inflació en l’economia espanyola, van prometre la devolució dels papers de Salamanca a Catalunya i encara no han arribat, no respecten la presumpció d’innocència dels ciutadans i volen imposar un cànon que gravarà els aparells digitals, posen totes les traves possibles perquè la selecció catalana no disputi partits de forma oficial, ens recomanen menjar conill enlloc de pollastre per Nadal, eliminen la publicitat d’una hamburguesa dient que porta massa calories, permeten que es prohibeixi l’emissió de TV3  al País Valencià.
Aquests són alguns dels obsequis que el PSC-PSOE ens ha servit, només en aquest últim any. Confiem que el 9 de març els reis votants els portin carbó enlloc de vots.

L’Església són també tots els missioners que lluiten per eradicar les malalties, la fam i les guerres

Entrevista a Genís Sans

Compromís, generositat, humilitat o família són valors en alça en una societat que sembla immersa en una dolça decadència on l’ambigüitat i la permissivitat vesteixen molts discursos. Genís Sans i Martínez és una persona humil i tranquil·la. Exerceix de comptable, està casat i té un fill de 13 anys. La setmana passada, però, va prendre un compromís segurament cabdal per la seva vida: va ser ordenat diaca. Amb aquest pas, el Genís, feia un pas més a una trajectòria lligada sempre al compromís pels altres a través de l’Església. 

Coses a dir

Bon Nadal
Contra el relativisme cultural i l’integrisme ateu d’aquestes dates: Bon Nadal.
El contrapès
Després de l’extens i meticulós treball de camp que hem dut a terme conjuntament amb diferents administracions estatals el prestigiós equip humà que gestiona aquest humil bloc està en condicions d’oferir-vos una exclusiva mundial. Sí, sí com ho llegeixen. Tenim el nom ( i els cognoms) del candidat ideal per ocupar el  segon lloc de les llistes de CiU per les pròximes eleccions del 9M. Compleix els requisits ideals per fer de contrapès a Duran i marcar un destacat perfil propi. En fi, si han seguit les diferents enquestes d’aquest bloc segurament ja sabran els seu nom. Ell és Salvador Sostres i Tarrida.

Crosta o podridura?

Acabem l’any però no els problemes. La televisió local continua adoctrinant i el seu setmanari gratuït –que no és del tot seu però sí de la família (concretament de germà de l’alcalde)- continua practicant l’adoctrinament i la manipulació sense aturador.

La setmana passada, sense anar més lluny, l’objectiva televisió de l’alcalde obria els seus pluriplurals informatius del cap de setmana amb unes imatges del soci eco-socialista i el següent titular: “El veto de CiU als pressupostos de l’estat impedeix invertir 1M€ al VINSEUM“. Senyors: si els paguen per manipular, com a mínim, intentin ser subtils. Les informacions tan descarnades ni vencen ni convencen. Primer: el veto als pressupostos va ser aprovat gràcies als vots de ERC, CiU, CC i PP. I bé, un cop són vetats sàpiguen que aquests tornen al Congrés on poden ser renegociats. Però bé, entenc que si s’han de votar uns pressupostos municipals i es necessita el vot d’ERC o del PP per no quedar amb el cul a l’aire quedi lleig dir que el veto ha estat votat també per ells.

Però bé, el pamflet municipal que dirigeix el germà del batlle tampoc es queda curt. Fotos i més fotos del fotogènic alcalde. Ara una foto de l’alcalde amb un gall, després una foto de l’alcalde inaugurant ves a saber què i finalment una foto de l’alcalde fent una tombarella. El motiu no acostuma a ser important: la qüestió és que hi surtin fotos. Moltes fotos. I bé, entre foto i foto, de vegades, també hi solen posar paraules. Això sí: igual de pluruiplurals i objectives que les seves fotografies.

En fi, a Vilafranca no és tinguem una crosta ens els mitjans de comunicació. Aquí tenim un nivell podridura que no sembla tenir final.

Últim col·loqui de l’any

El dijous passat vam fer l’últim col·loqui de l’any. Aquest cop passava pel Via Fora Francesc-Marc Álvaro. Bé, a l’últim minut també s’hi va sumar el Jordi Graupera i l’Agustí Colomines des del públic. Ara mateix estic d’exàmens així que us deixo amb la crònica que en va fer la Lídia Pelejà i dues entrevistes amb l’Álvaro. La primera la vaig fer fa un o dos anys quan va publicar “Els assassins de Franco”. La segona (que és molt curta) la vaig fer aquest estiu per una revista.

P. Què s’ha de fer per eixamplar la base del catalanisme? 

R. No et sé dir què s’ha de fer però sí què no s’ha de fer.

P. Endavant doncs.
R. Hem de replantejar la manera de com fer atractiva la llengua perquè la gent que no la sol fer servir la utilitzi. Hem de replantejar, també, com difonem els valors del catalanisme. I bé, com integrar en el catalanisme noves realitat que fins ara hem presentat com antagòniques. En resum: l’hem de redefinir.

P. Allò que diu Carod de convenç-se’ls per la butxaca ho veu factible?
R. Tot i que l’element econòmic és important no és l’únic. No és necessari dir “ara ve això” i “després ve allò”. Serà més un resultat de la capacitat de vendre un discurs atractiu i engrescador. I bé, ara, a més a més, hem de competir amb una Espanya que ja s’ha modernitzat.

P. Ja que tots tenim butxaca es pot crear identitat i fer confluir la resta de factors a través de l’economia, no?
R. Això és creure que la gent només es mou per la butxaca. I no és així: la gent és mou per la butxaca i per moltes altres coses.

P. La relació de poders entre Catalunya i l’Espanya ja moderna és de suma zero?
R. És evident. Gaziel ja ens parlava d’un empat entre una Catalunya que no avança i una Espanya que no dissol.

P. I això qui ho desempata?
R. Si ho sabés m’hauria fet d’or.  

Entrevistar

Vull potenciar les entrevistes del bloc. Bé, les vull potenciar encara més. Així que us deixo el amb els links de les entrevistes més descarregades.

-Antoni Bassas – “Les persones no poden ser objectives, per que no som objectes, sino subjectes, i en conseqüència som subjectius”

-Joan Ferran – “L’oposició diu que ho fem tot malament”

-Heribert Barrera – “ERC vol a tot preu canviar la seva deplorable imatge”

-Gaspar Hernàndez – “CiU no es va saber fer seus els periodistes”

-Joan Ridao – “La il•lusió de la nostra vida no és tenir ministres al Govern de Madrid. Però es podria plantejar una implicació com aquesta.”

-Francesc Escribano – “Tv3 és una televisió que pensa en clau nacional”

-Xavier Rius – “Mai , mai , mai però mai pots dir ‘m’han dit que tal’. Només si tu creus que en tens proves ho pots dir. Totes les coses les has de tenir lligades , és de les poques coses que he après en el periodisme.” 

Superar-se

El bar del CCCB. Un noi d’uns 17 anys. Prim, cabells llargs, llavis diminuts, mirada de fil de navalla i en cadira de rodes. Al seu costat hi havia una noia amb cara de sorpresa, segurament, més gran que ell.
Dues aigües i varen començar a parlar. De fet, parlava el noi: la noia es limitava a fer preguntes i anotacions.

El noi, es deia Albert. Explicava que fins els quatre anys era un noi corrent. No va ser fins als 5 anys que li van diagnosticar la mononucleosis que més tard li va provocar leucèmia aguda. La malaltia que el va tenir reclòs durant gairebé dos anys entre hospitals i casa seva. Fins als 9 anys va estar en tractament. Les conseqüències d’aquest –explicava l’Albert-  van ser devastadores: ara va en cadira de rodes ja que el seu moviment s’ha reduït en un 71%.
Tot i això, ell mai no s’havia resignat. Actualment, tot i l’odissea, continua fent el curs que li pertoca: 2n de Batxillerat. Però amb això no s’acontenta pas. Des dels 14 anys que viatge pel món tot sol fent autoestop. Ha viatjat per mitja Europa incloent països com Bòsnia, Sèrbia, Croàcia o Hongria. Però també ha estat als Emirats Àrabs, Tailàndia, Malàisia i Singapur. Aquests viatges els fa sol, amb la cadira i una única motxilla. Es desplaça fent autoestop, dorm en platges, parcs, jardins o a cases on el conviden. Explicava que poc dies es paga ell el menjar, la majoria el solen convidar. Va dir que aproximadament es gastava uns 2 euros cada dia quan viatja.

Mentre l’Albert explicava tot això, jo, completament estorat ho escoltava des de la taula del costat. No m’ho podia arribar a creure. No podia marxar d’aquell bar sense parlar amb ell. Vaig pensar en presentar-m’hi. Després, però, vaig desistir pensant que quedaria malament dir-los que feia gairebé dues hores que els estava escoltant. Vaig anotar en un full tot el que li volia dir i li vaig demanar al cambrer si els hi podia donar la nota quan anessin a pagar. Jo vaig marxar. Al cap de dos dies l’Albert es va posar en contacte amb mi i vam quedar per dinar. Realment una vida de pel·lícula la seva.

Només dir-los que avui l’Albert està al Japó. Sí: tot sol amb la seva cadira i fent autoestop.

FMA analitzarà el panorama polític el proper dijous 13 al Via Fora!

El proper dijous 13 de desembre a les 8 de la tarda tindrà lloc al cafè-restaurant Vila Fora el tercer col·loqui –i últim abans d’acabar l’any- sobre el futur del catalanisme polític que organitza la JNC (Joventut Nacionalista de Catalunya) per intentar buscar respostes en un moment polític on, sembla que cada vegada més, la desafecció i la distància entre els polítics i els votants sigui cada cop és més accentuada.

Després de les conferències del diputat Quico Homs i de l’historiador Agustí Colomines, ara, serà el torn del periodista i escriptor vilanoví Francesc Marc-Álvaro.

Álvaro, és articulista, entre d’altres mitjans, de la Vanguardia, El Temps i Serra d’Or. També col·labora habitualment en diferents mitjans de comunicació del nostre país com Catalunya Ràdio, Rac1 o Tv3.

Aquest col·loqui, a diferència del altres on es buscava un to més acadèmic, Marc-Álvaro farà una anàlisis de l’actual panorama polític català i de les seves perspectives de futur.

Després de la conferència hi haurà un torn obert de paraules per tots els assistents com també la venta d’alguns dels llibres de l’autor relacionats amb la temàtica exposada durant la conferència.

Amb aquest col·loqui la JNC dóna per acabada aquesta primera roda de conferències que han portat a diferents personatges rellevants del nostra país a la nostra comarca per parlar sobre el catalanisme polític i les seves perspectives de futur. 

El què realment importa a la gent

És un clam popular infrenable: aquest humil bloc cada dia bat rècords. Si fa menys d’un any parlava que cada dia rebia unes 200 visites de mitjana ara ja podem parlar de gairebé 300. Inclús algun dies hem arribar a les 400 visites úniques diàries.
El bloc, i això ja es palpa en l’ambient, és un clar creador d’opinió. La gent en parla pel carrer, en bars i a la feina. De fet, segons un fiable estudi de la Generalitat –com tots els que fan-  aquest bloc és motiu de conversa habitual en de 2 de cada 3 catalans. El Barça? Què coi, ja és passat. Ara el que es porta és guillemcarol.cat
                      
 
En fi, el què deia: és un clam popular sense aturador.
 

El final del monopoli

Fins fa uns anys la posició independentista era merament sentimental. O com a mínim així era concebuda per la immensa majoria de la població. Ara, això, ha canviat. Es va veure reflectit clarament en la manifestació del passat dissabte. La gent hi reclamava de tot. Des de la democratització dels transports públics fins a la solució dels embussos de la N-340. Tot, però, anava encaminat a una única solució: la in-de-pen-dèn-ci-a. Pot semblar una mica simplista. Hi estic d’acord. Però el fons de la qüestió és el més important. Molta gent ha deixat de concebre la independència com una entelèquia sentimentalista per passar-la a entendre com una realitat que els pot solucionar molts problemes. Miri com es miri l’avenç és importantíssim. 

Ara falta convèncer. Seduir que deia el Mas. L’independentisme està mal vist per molta gent. Segurament és perquè en moltes ocasions l’han monopolitzat els moviments de l’esquerra independentista. És cert, també, que CiU hi ha ajudat –i molt- en aquest monopoli. 

Però bé, el present és el que val. Ara aquest monopoli s’ha fragmentat. Destacats dirigents de CiU –igual que d’Esquerra com de la CUP- no tenen cap mena de complex per declarar-se obertament independentistes. Surten empresaris amb corbata, liberals i conservadors dutxats, nets i planxats que aposten d’una forma clarament racional per la independència. 

Com gairebé tots els monopolis, l’ideologic, és també perniciós. Ara s’ha començat a esquerdar: la competència pot ser ferotge. Tot, però, en bé dels consumidors. Visca. 

El dr. House de la política

Aquí una entrevista que vaig fer a Agustí Colomines, nou director de la Fundació Ramon Trias Fargas.

També adjunto el link de TV Vilafranca.

Molts emprenyats

Arribo a la manifestació amb tren. Sí: amb Renfe. Per aquelles coses de la vida resulta que avui va bé. Degut això, a dos quarts de quatre de la tarda ja estic a la plaça Catalunya. L’estol de banderes, banderetes i pancartes és impressionant. Allà hi són tots. Bé, tots menys el PP, C’s, el PSC i els seus respectius sindicats. La resta hi són tots. Tots els emprenyats, és clar. Això sí: com sempre ha estat inevitable que cadascú portés la seva bandereta per mesurar qui la té més grossa. CUP, ICV, ERC i CiU, posicionats de major a menor representació parlamentària, van fent la seva particular batalla. Al seu davant, totes les plataformes hagudes i per haver. Tots hi anaven per motius diferents. Des d’una plataforma que volia democratitzar el transport públic fins una altra que demanava solucions per les cues de la N-340. Ara bé, els unia una cosa: l’emprenyament amb l’Estat Espanyol. Un emprenyament que els porta a dir prou.

Un destacat manifestant que, anava recorrent de punta a punta la manifestació, em diu que som un petit exèrcit format per diferents legions. Trobo que és una definició fantàstica per descriure tot allò. Ara bé, com diu Maquiavel, és bàsic tenir un príncep que les aglutini. I allà no calia buscar gaire per veure que no hi era. El nostre president, el que havia dit feia pocs dies que estava “cabrejat”, no hi era.

Però érem molts i això és innegable. Un cop més tots units. Esperem, però, que aquesta unió s’aguanti una mica més que la que ens va agermanar durant el procés estatutari.

Pujol va escriure en el seu llibre Dels turons a l’altra banda del riu : “L’esperança està en nosaltres perquè no estem vençuts. I perquè no hem pactat amb la derrota; tampoc amb les derrotes honorables que alguns cansats volen equiparar a victòries. Perquè hem ocupat i continuem ocupant posicions en els turons a l’altra banda del riu, en un bon ordre de combat. I perquè continuem practicant una instrucció intensiva.”

En fi, 40 anys després seguim igual. Segurament hem avançat però encara no hem guanyat. Així doncs, ja sabem el que ens toca: tots junts i a seguint ocupant posicions.