ETA com a conseqüència

No sóc cap gran expert sobre el conflicte basc. Ara bé, una cosa sí que tinc ben clara: mentre ETA sigui entesa com la causa i no com la conseqüència del problema l’organització terrorista mai morirà. És veritat: qui mata ha d’anar a la presó. Tant si és un torturador, un maltractador o un carnisser de poble. Qui mata va a la presó. Crec que aquí hi podem estar tots d’acord. Això sí: quan els que maten són molts, ho fan tots pel mateix motiu i resulta que reben un suport electoral de centenars de milers de persones –150.000  votants- hauríem de plantejar-nos que la causa, segurament, és molt més profunda i que no s’acabarà mai amb detencions, il·legalitzacions i engarjolaments. Que s’han de fer? Per descomptat. Però que sàpiguen que aquesta no és la solució.

El problema, al capdavall, no només és basc sinó també espanyol. Els governs democràtics bascos porten anys –molts anys!- plantejant per via democràtica les seves legitimes reclamacions. I bé, la resposta dels successius governs espanyol –tan siguin del PP com  del PSOE- ha estat sempre la mateixa: un cop de porta al morros. Un “portazo” que diu el Lehendakari Ibarretxe. El problema no és que els rebaixin els seus plantejaments inicials. No pas. El problema és que ni se’ls escolten. Tenen por de la diferència. Des dels governs espanyols no es vol reconèixer l’existència d’una nació diferenciada, d’un subjecte polític el qual li corresponen uns drets històrics existents abans –inclús- de la pròpia Constitució Espanyola. En definitiva d’un poble amb capacitat de decidir lliurement i democràticament el seu futur. Aquí ja no estem parlant de nacionalisme. Aquí simplement parlem de democràcia.

Vilafranca a Xile

S’ha de votar?

Que sí: els polítics són tots una colla de mentiders, xoriços i primaris. Fantàstic. Ara bé: un cop hem acabat tot aquest discurs simplista i diarreic toca pensar i toca actuar. D’aquí un mes i escaig tenim eleccions i alguna cosa haurem de fer, no? Molts no saben a qui votar. De fet, molta gent no sap si anar a votar. Un servidor, sense anar més lluny, no ho té del tot clar.
En un principi vull que guanyi el PSOE. No pas perquè una victòria del PP em faci por sinó per la simple raó que un PP al govern estatal pot ser la justificació perfecte per un immobilisme estratègic del Tripartit català. I jo –disculpin les molèsties- interpreto les eleccions espanyoles en clau catalana. Dit tot això, el dubte rau en el fet de qui s’ha de votar o si, directament, s’ha d’anar a votar. Així que anem per pams.
Primer: com que sóc nacionalista (català) si vaig a votar ho faré per un partit nacionalista (català). I bé, com que tots han dit per activa i per passiva que al PP ni aigua, voti a qui voti el meu vot, en el cas de servir d’alguna cosa, serà per fer ZP president. Quan parlo dels partits nacionalistes em refereixo a ERC i CiU. ICV, sentint-ho molt, la descarto ja d’entrada perquè la concebo com una simple crossa del PSOE. És a dir, en la meva baralla contemplo: votar un partit nacionalista, votar en blanc o no votar.
Fa unes setmanes pensava no anar a votar ja que crec que les “veritables” reflexions tan sols apareixen quan l’abstenció és la gran protagonista. És cert que després totes les formacions, sense cap mena d’excepció, es tiraran les culpes abstencionistes unes a les altres. Com a mínim, però, sempre hi ha un cert sentit de culpabilitat conjunt en què la cosa no acaba de rutllar del tot bé. Tot i això, ho descarto totalment. Crec que, malauradament, els catalans vivim un moment complicat del qual no podem anar llançant oportunitats a la primera de canvi. I l’abstenció, ara per ara, no ens condueix enlloc. 
Així, doncs, em decanto per votar. El vot en blanc també el descarto. Crec que si voto en blanc no hi haurà mai un escó buit. És a dir, algú l’ocuparà. I crec que el pitjor diputat de CiU o ERC serà molt millor que el més brillant diputat del PP o del PSOE pels interessos catalans. Així doncs: que decideixo votar a un partit polític. En fi: ningú ha dit mai que ser català fos fàcil. Ser espanyol és molt més fàcil. ¿Que el PP no ho ha fet bé? Doncs voto al PSOE. Però aquí no. Aquí quan anem a votar hem de consultar-ho amb no sé quantes conjuncions astrals.
En fi, la setmana que ve –com si això fos un joc de fascicles- intentaré explicar a qui votaré i per què. De moment, per anar fent boca, poden anar llegint l’entrevista a Duran i Lleida que publica avui aquest setmanari.

Assaig de poètica (cafè parisenc) per Jordi Llavina

         El cambrer, quan li duia el cafè amb llet, ha estat a punt d’ensopegar amb la corretja d’un gos —és un bar que deixa entrar gossos. La tassa del garçon ha tremolat en el suport del platet, i el cafè amb llet l’ha desbordat una mica. El plat n’ha recollit l’excedent. 

         Ha anat treballant, amb la tassa buida a l’esquerra i el platet a la dreta. Desplega dos diaris, que llegeix picant breus d’aquí d’allà. També té un quadern obert i hi va anotant coses. Hi ha un sobret de sucre a mig gastar. Se n’escapen uns quants granets damunt la taula. Podrien ser macs blancs de pols en una riera. Algunes taques de tinta damunt la pàgina semblen peixos foscos, de formes barroques. Unes ics com espines de peixos descarnats. 

         Al cap d’una hora i mitja, ha donat per concloses les seves notes i ha plegat els diaris gastats, que llençarà en una paperera. Desa el quadern a la butxaca de l’abric, que, amb el dia que fa, ja resulta innecessari. Som, però, encara, a final de febrer. 

         Abans d’anar-se’n cap a les seves preocupacions domèstiques —estendre una rentadora de roba blanca, la reparació d’una de les potes del sofà— toca l’interior del platet, i constata que la taca de cafè amb llet és ben seca. Ja no és, per tant, cafè amb llet. No és molla, aquesta ombra ocre (més fosca que el cafè amb llet, com la sang seca és més fosca que la fluent). Allò ja no és cafè amb llet: només n’és un reflex. La malenconia no és dolor. Només el reflex del dolor que sentim per la pèrdua d’algú o d’alguna cosa que hem estimat —o que hem freqüentat. Si ara s’humitegés un dit i fregués l’interior del platet i, tot seguit, es dugués el dit a la boca, tornaria a sentir gust de cafè amb llet. Això és, segons com, escriure el poema: humitejar-se el dit. 

         (De vegades, demana una tassa buida per refredar el cafè amb llet, que li han dut massa calent i li bleiria la gola. Abans de transvasar-lo de la tassa encesa a la freda, pensa que la taca invisible del líquid inexistent de la tassa buida que ha estat a punt de trabucar-se damunt el suport del platet, li inspira una vaga malenconia per alguna cosa que no sap determinar. Ho entén quan, després d’humitejar-se un dit, el suca en l’ombra blanca del plat i escriu aquest poema.) 

Entrevista a Duran i Lleida

“Quan s’exerceix el dret a decidir hi caben totes les possibilitats. La independència, evidentment, també”

La roba, les sabates, les ulleres, el bolígraf, les dents i les paraules. Tot, fins a l’últim detall, sembla mil·limètricament estudiat en la imatge de Josep Antoni Duran i Lleida (Alcampell 1952). Diuen que és un polític que s’ha fet a ell mateix. El cert, és que el seu extens currículum ho avala. Ha estat president d’Unió de Joves, congressista a les corts espanyoles, tinent d’alcalde de Lleida, Director General d’Assumptes Interdepartamentals de la Generalitat, delegat territorial de la Generalitat a Lleida, eurodiputat, diputats al Parlament de Catalunya, Conseller de Governació, president del Comitè de Govern d’Unió, Secretari General de CiU, vice-president de la Internacional Demòcrata Cristiana, president i portaveu del grup de CiU al Congrés i president de la Comissió d’Assumptes Exteriors del Congrés. Diuen que, davant la impossibilitat de postular-se com a futur president de la Generalitat, l’únic cromo que li falta per completar aquesta brillant carrera és el de ministre.
- Vostè és federalista?
- No necessàriament.
- Llavors què és? Nacionalista?
- Sí.
- Em pot explicar, doncs, quina diferència hi ha entre el seu nacionalisme i el federalisme?
- Bé, ara no tinc temps per una classe de ciències polítiques.
- Però els trets principals…
- La URSS era un país federal, Iugoslàvia era un país federal, EUA és un país federal…Però el nom no fa la cosa.
- L’hi plantejo diferent. Entre el federalisme asimètric que plantejava Maragall i el seu nacionalisme quines diferències hi ha?
- És que el federalisme asimètric de Maragall no sé què és. Si vol, li puc explicar què és el meu nacionalisme.
- Endavant.
- El meu nacionalisme es basa en la defensa d’una realitat nacional catalana. És a dir, en que Catalunya és una nació perquè té unes tradicions, una cultura, una història, una llengua comuna, etc. I perquè Catalunya continuï sent una nació convé que aquesta convicció meva s’estengui a quantes més persones millor. Si som set milions de ciutadans però només tenim aquesta consciència dos milions d’aquests, sabrem que tenim uns drets però mai els podrem exercir. Per tant: hem de treballar per intentar ser més.
- Unió defensa un model confederal, no?
- Sí. Sabem que Catalunya és una nació i defensem que aquesta pugui decidir el seu futur lliurement. Si això se’ns reconegués i ho poguéssim aplicar Unió apostaria clarament per un model confederal amb la resta de pobles de l’Estat espanyol.
- Però vostè quan parla de “dret a decidir” també hi inclou la independència de Catalunya?
- Quan s’exerceix el dret a decidir hi caben totes les possibilitats. La independència, evidentment, també. Aquesta és una opció molt respectable i que molts ciutadans del nostre país defensen. A nosaltres, sense anar més lluny, ens voten i espero que ens continuïn votant molts independentistes. I sí: ja sé que hi ha altres opcions que es presenten amb l’etiqueta independentista i que, fins i tot, han promès un referèndum al 2014. Ara bé: tot és pur cinisme polític.
- Per?
- Perquè un diumenge, en una calçotada, prometen la independència de Catalunya i al següent dilluns, com si no hagués passat res, continuen fent de consellers en un Govern de Catalunya que té de president el personatge més dependent del Govern espanyol que mai hem tingut en la història. Per tant: representem molt millor les possibilitats d’avançar com a país nosaltres que aquells que van predicant la independència de Catalunya als caps de setmana mentre durant la setmana resten muts en un Govern totalment depenent de Madrid.
- També definiria com a cinisme polític que alguns militants de Convergència demanin des del seu bloc el vot en blanc en les pròximes eleccions espanyoles?
- La veritat és que no tinc temps per entrar als blocs i no puc qualificar actituds que no conec.
- Doncs, hi ha un sector dins de la xarxa de blocs de CDC que demana votar en blanc en les pròximes eleccions espanyoles.
- Insisteixo en la resposta. Vostè hi ha entrat i jo no. Per tant, no tinc cap tipus d’interès en qualificar coses que no conec.
- Ja li explico jo doncs.
- Estic molt content que vostè ho hagi llegit. Ara bé: jo només he llegit el sr. Heribert Barrera des del diari AVUI demanant el vot en blanc. Que per cert, el senyor Barrera, a part de ser d’Esquerra, diu que el millor pacte que s’ha fet mai amb Espanya va ser el pacte del Majestic que va fer el president Pujol.
- Vostè ha dit en algunes ocasions que les eleccions del 9M seran el primer pas per un pròxim canvi a Catalunya. A quin canvi es refereix?
- Crec que tenim un mal Govern a Catalunya. Un Govern que no sap defensar els interessos de Catalunya i que la gent, majoritàriament, li agradaria que canviés. Però el 9 de març no es vota per canviar el Govern de Catalunya sinó que es vota al partit polític que pot defensar millor els interessos catalans a Madrid. Ara bé, crec que els resultats del 9M situaran CiU en una posició decisiva en la política espanyola. I crec, també, que cap partit espanyol tindrà majoria absoluta. Per tant: si com apunten les enquestes el PSOE acaba guanyant les eleccions i necessita el nostre suport per governar, suposo que entendrà que difícilment CiU pot estar col·laborant de manera permanent amb els socialistes a Espanya quan a Catalunya ens continuen menyspreant contínuament. No demanarem el canvi de Govern a Catalunya. La governabilitat de Catalunya es resol únicament a Catalunya.
- Què vol dir quan diu que els menyspreen?
- Doncs vull dir, per exemple, que nosaltres guanyem unes eleccions i ens arraconen per evitar que governem.
- Vostè va posar set punts claus per arribar a un acord polític amb una formació estatal…
- No, no: jo no he posat set punts.
- Bé, és el què deia la Vanguardia i l’AVUI!
- El president de Govern va fer una roda de premsa on va dir que optaria per intentar entendre’s amb el PNV i CiU de cara la propera legislatura. I bé, jo vaig ser preguntat sobre aquesta qüestió i vaig anomenar uns quants aspectes. Però no són set punts. El nostre és un programa conscient que tot ell no es pot dur a terme en aquest quatre anys. Però això sí: si algú vol el nostre suport ha de compartir bona part del nostre programa.
- Doncs em podria fer una breu pinzellada sobre els principals punts.
- Sí, sempre i quan quedi clar que no són exhaustius. Els aspectes que li diré ara no són tots els punts.
- Comencem doncs.
- Primer, qui vulgui pactar amb nosaltres ha de publicar les balances fiscals. No pas amb l’ànim que amb les balances ens dediquem a refregar-les per la cara a la resta de comunitats autònomes. Nosaltres, simplement, volem transparència i un debat serè sobre el finançament. Les balances abans de començar a negociar. Un cop s’hagin publicat les balances la nostra negociació s’estructurarà en tres pilars. Primer, el compliment de l’estatut amb una triple dimensió: en l’àmbit competencial, ja que hores d’ara el govern de l’estat no compleix l’estatut amb la complicitat d’ERC, d’ICV i del PSC; en l’àmbit del finançament on ja hi ha unes condicions pactades i que s’han de complir; i finalment, en l’àmbit de les inversions publiques estatals a Catalunya. Que sigui dit de pas, tampoc s’estan complint. Segon pilar: model de societat. Aquí hi entren moltes coses i ho podria fer molt llarg…
- A grans trets, doncs?
- Primer, no és bo pel país, i n’estem tips, que cada govern de l’estat aprovi una llei d’educació diferent. Per tant, una condició bàsica que posarem: s’ha d’arribar a un pacte escolar que vagi més enllà d’una legislatura i d’un partit polític determinat. Després: política de família. Ara Rajoy diu que crearà un ministeri de família. En fi, res de nou ja que nosaltres ja portàvem aquesta proposta en les passades eleccions catalanes. Ara bé: sempre que nosaltres hem impulsar polítiques en aquest sentit el PP de Rajoy no ens ha recolzat. Tercer,  depenem en un 85% de l’energia de fora. Per això volem obligar, d’una vegada per totes, el govern de l’estat a confeccionar un pla energètic. Més coses: no podem ser un país que hagi de mirar al cel pel tema de l’aigua. Nosaltres apostarem, com hem dit en diverses ocasions, pel transvasament del Roine. Pel què fa les empreses: l’impost de societats s’ha de rebaixar 5 punts i volem suprimir l’impost de patrimoni. Més temes: les vídues…
- Crec que ha quedat clar.
- Que no li interessa el tema social?
- Sí que m’interessa però crec que ha quedat prou clar l’esquema.
- Val. Doncs passem el tercer capítol: canvi de la llei electoral. Hem d’acabar amb les llistes tancades i hem de facilitar que allò que surt a les urnes s’assembli al màxim possible a la seva traducció al govern.
- Vostè diu que no està a favor de les llistes tancades i bloquejades però també rebutja les obertes. Llavors què planteja?
- Home: hi ha molts més sistemes. A Alemanya, per exemple, hi ha el sistema del doble vot; a Itàlia, que ara l’estan corregint, tot i ser proporcional afavoreix al partit majoritari. En resum: que el que ens interessa és canviar l’actual sistema electoral. Nosaltres sempre hem apostat pel sistema alemany. Ara bé: estem oberts a estudiar-ho tot. Ja que no podem pretendre, i menys una federació com CiU que és petita a nivell estatal, que els nostres pensaments en una qüestió d’estat s’imposin.
- Per anar acabant, una pregunta molt original: el primer pas pel canvi, que vostè diu, passa perquè una força com CiU s’impliqui  en la governació de l’estat espanyol amb ministres?
- Bé, aquesta pregunta no és gaire original.
- Era ironia senyor Duran.
- Si, sí: ja ho he entès. Bé, responent a la pregunta crec que no és l’única forma. Però bé: tampoc hi tanquem les portes. Jo, igual que alguns diputats d’Esquerra, crec que aquesta implicació seria positiva per Catalunya. Però això sí: s’han de donar unes condicions que abans ja he esmentat. I una cosa ha de quedar clara: la gent no ens ha de votar per ser o deixar de ser ministres. Els nostres objectius estan fixats en el programa que presentarem. És per això que ens ha de votar la gent.
- Si després de tot el que ha passat a Catalunya, Convergència tragués 10 diputats o menys seria un fracàs per la federació?
- No, no. Perquè si Convergència en treu 10 i Unió en treu 6 vol dir que junts en sumem 16…
- Ara és vostè l’irònic. Em referia a Convergència i Unió.
- Fracàs no. Deu diputats, segons com, poden ser més útils per Catalunya si som decisius en les decisions que si en tenim setze i no ho són. Per tant, el fracàs sempre és en relació a la utilitat d’aquests diputats. Però bé: d’entrada aspirem a tenir-ne més de 10.
- Les enquestes en donen entre 9 i 11.
- Els italians diuen que les enquestes són com un perfum. Les pots olorar per saber com van les coses però convé no digerir-les.

El Dakar i la misèria

La setmana passada hi havia un article al setmanari 3 de vuit que em va cridar l’atenció. L’article en qüestió donava una visió del Dakar que no acabava de coincidir amb la meva. En fi, aquesta setmana dono la meva.

Els he de confessar que no m’ha agradat mai això del Dakar. Córrer per entremig de les caloroses dunes del Sàhara, pixar-se a sobre –com vaig escoltar que deia feliçment un pilot en un documental-, resistir durant hores sota un sol infernal, la maleïda sorra aquesta que se’t posa fins a l’últim racó del cos… No, no: mai m’hi trobaran en un lloc com aquest. Ara bé: en sóc un gran defensor. No perquè m’agradi aquest grotesc espectacle de les motos i els cotxes. No pas. Sinó perquè l’entenc com una magnifica eina per potenciar –una mica més- aquest gris continent que sucumbeix en la pobresa.

És la grandesa del mercat i de la globalització –que deia aquell-. Uns homes que s’avorreixen a casa munten un circuit per Àfrica que mou més de 2500 europeus que van repartint calers per allà on passen. A més, com que aquests senyors són uns europeus panxacontents carregats de mala consciència els duen camions sencers carregats de medicaments i material escolar. I per si això no fos prou, centenars de periodistes d’arreu del món ho retransmeten en directe per milers de diaris, ràdios i televisions occidentals fent d’aquestes regions grans destinacions turístiques.

Aquest any, però, no tindrem Dakar. I les seves conseqüències, per unes regions tan empobrides com aquestes, poden ser devastadores. Ja no tant pel què puguin deixar de rebre directament per part des l’organització i la gent que es mou el voltant de Dakar –que també- sinó que em refereixo més als afectes turístics i empresarials. A totes aquestes regions com Marroc, Kenya, Senegal, Tunísia o Mauritània la suspensió del Dakar només els hi porta –encara més- problemes, misèria i patiment. Els occidentals, lògicament, davant del perill terrorista que representa Al-Qaida deixarem d’invertir-hi i viatjar-hi.

Un cop més han guanyat el terroristes. Aquest cop no pas em bombes sinó amb por, el veritable gran triomf del terrorisme. Mentrestant el què estan fent és condemnar als africans a la misèria.

Els per què de tot plegat

Joan Sales, l’autor d’un dels millors llibres que he llegit fins el dia d’avui (Incerta Glòria), apunta en una de les cartes a Màrius Torres: “Hi ha una cosa d’Estat Català que no ens agrada, i és que del sentiment patriòtic se’n faci una ideologia de partit quan és, o hauria de ser, el patrimoni comú de tothom. Podríem defensar Catalunya des de  totes les trinxeres ideològiques. Així hauria de ser”.

A favor de votar CiU


- Si voto en blanc no hi haurà un escó buit. És a dir, algú l’ocuparà. I crec que el pitjor diputat de CiU o ERC serà millor que el més brillant diputat del PP o del PSOE pels interessos catalans.

- CiU és la força política catalana que té les mans més lliures per condicionar qualsevol govern espanyol.
- Programàticament CiU és el partit amb el que hi tinc més punts en comú.
- Perdre diputats sovint sol anar junt amb la capacitat de condicionar el govern de torn. I bé, també acostuma a representar pèrdua d’espai mediàtic.
- En la societat canviant on vivim no hi ha temps per cedir terreny. Ni que sigui només 4 anys.
- Votant en blanc no asseguro que CiU o ERC reaccionin.
- No vull que el PSC i el PP guanyin més terreny electoral.

A favor de votar en blanc

- Duran no m’agrada. Crec que utilitzarà el càrrec per interessos personals.
- Vull que CiU i ERC es fotin una hòstia i aprenguin que la nostra força recau en la unitat d’acció conjunta a Madrid.
- Dubto de la força de CDC per fer canviar el rumb de Duran en el possible cas que es postuli com a ministre. Crec que la implicació de CiU en la governabilitat d’Espanya del del Govern no acabarà portant beneficis a Catalunya com apunta Duran.
- Queda molt progre

Pd. Dimecres penjo l’entrevista amb Duran.

Enquestes sobre el vot

El rigorós grup humà que treballa en aquest bloc ha realitzat un extens i exclusiu treball de camp. Concretament ha realitzat un estudi d’opinió sobre el vot. Més concretament sobre el meu vot. L’estudi, com no pot ser d’altra manera, s’ha realitzat conjuntament amb el sempre verídic Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat de Catalunya. 

Segons m’han fet arribar les coses, de moment, estan així: 

49% votar en blanc 

51% votar a CiU 

Coses que poden fer variar el vot segons els experts en el tema: sopar amb López Tena, entrevista amb Duran i Lleida i designació del 4t i 5é de les llistes de CiU al Congrés. Tot això passarà entre avui i demà. 

Així que la pròxima setmana l’equip humà d’aquest sempre humil bloc comunicarà el seu vot. 

El català masoquista

Els catalans som com dones maltractades. Sí, ja ho sé: segurament la comparació no és la més adient però la veritat és que no se m’acut cap altra forma per descriure-ho. La setmana passada vaig fer un article on citava tots els desastres que han passat a Catalunya en aquest últim any. En tots aquests la mà política hi era present amb un paper força destacat. Concretament la mà política socialista. I bé, ara, de nou, venen eleccions i la lògica et du a pensar que el votant intel·ligent i responsable castigarà aquests individus que tan mal han fet als seus interessos. Doncs no: la lògica ens falla completament ja que de moment totes les enquestes apunten que el PSC, amb Chacón l’optimista al capdavant, trauran uns 20 diputats. En fi, no sé què més ha de passar perquè “el català emprenyat” deixi de votar el rodet socialista que ens assetja. Ha de caure la Sagrada Família? Han d’explotar els trens de rodalies? Ens han de fer circular a 10 km/h? Ens han d’espoliar fins a l’últim cèntim? No ha d’arribar mai l’AVE? Han de presentar una taula sense potes de president? Què més ha de passar? 

Pel què fa el vot d’un servidor té molt clar que no anirà a cap partit d’obediència espanyola. Ara bé, té dubtes. Molts dubtes. No és degut el fet que Duran no m’agradi. Que ja us dic ara que no m’agrada en absolut. Sinó que és un problema una mica més profund. Jo votaria CiU –amb el nas tapat però ho faria- si tingués clar que Duran no ha de ser ministre. El problema és que no ho tinc gens clar. Com tampoc no tinc gens clar que en el hipotètic cas d’un Duran postulant-se com a ministre CDC tingués la força suficient per frenar-lo. 

Crec, igual que Francesc Pujols, que a CiU -Pujols llavors deia la Lliga- la governabilitat d’Espanya li farà perdre la de Catalunya. I hem de tenir clar que els interessos de CiU són i han de ser únicament els interessos dels catalans. 

Màquines d’autodestrucció

Si les enquestes del grup Noxa es fan realitat i CiU treu 10 diputats en les pròximes eleccions espanyoles haurem de parlar de fracàs. D’un fracàs clamorós de CiU. Però al mateix temps, també, haurem de parlar d’un fracàs en majúscules del nacionalisme català, ja que tot apunta que ERC –encara que no es clavaria una patacada monumental- no superarà el 5-6 escons. Alguns afirmen que és mèrit del PSC. En fi, no ho crec pas. Se’ls ha enfonsat una casa del Carmel, Zapatero se’ls rifa, Maragall dimiteix, els trens no funcionen, els conductors d’autobús fan vaga i l’AVE no arriba a Barcelona. El Tripartit 2 (amb el PSC al capdavant) està duent a terme la pitjor gestió pública de l’era democràtica. Però, tot i així, continuen guanyant. És cert: podem dir que Duran no fa trempar, que hi ha molta gent que vota per inèrcia i que el PP fa molta por. Ara bé, dubto molt que sigui resultat d’aquests fets conjunturals. Hi ha un problema de fons. Un greu problema. CiU intenta vendre des de l’oposició que han de ser decisius a Madrid per canviar el rumb de Catalunya. El “com”, però, no el diuen. D’altra banda, ERC, atia que si la seva formació és forta a Madrid podrà condicionar els socialistes a Catalunya i a Madrid en favor dels interessos catalans. És a dir: volen ser la nova CiU. El nou partit interlocutor de les relacions entre Catalunya i Espanya. Però bé: després de fer Montilla president, de cedir competències catalanes en la llei de dependència o de presentar-se al Senat conjuntament amb ICV i el PSC pocs se’ls creuen.

Vistos els passats resultats en les eleccions catalanes i les enquestes del pròxim 9 de març sembla ser que cap dels dos discursos té perspectiva d’èxit. Cap dels dos acaba de quallar. Tant  CiU com ERC eleccions rere eleccions cedeixen poder enfront del PSC. De moment, ERC i CiU, encara formen majoria en l’arc parlamentari català. Per pocs vots però la formen. Així doncs, ja sabem quin serà el següent pas. Com deia Fuster : “O ens recobrem en la nostra unitat o serem destruïts com a poble”
 

Votar ZP-PSC-PSOE

Blocs

Fa dies que estic veient com diferents blocaires recomanen 7 blocs. En diuen blocs solidaris. Segons he llegit es tracta de citar «set blocaires que comparteixen les teves idees i opinions, o que simplement ens ensenyen tot el que saben i ho fan d’una forma totalment altruista, generosa i voluntària, simplement pel plaer de compartir. És una cadena: cal enviar un correu als nous blocs premiats i aquests cal que continuïn la cadena amb set blocs més, i així fins al final dels temps»”
Bé, he pensat que un bloc de referència mundial (com és aquest) no pot passar això per alt. Així doncs, tot l’equip humà que treballa incansablement dia a dia en aquest bloc us recomana els següents blocs: 

Elies115. Fa poc més de dos mesos el Quico Homs va recomanar-me aquest bloc. Des de llavors s’ha convertit en un dels meu blocs de capçalera. És un bloc d’un alt contingut polític però sempre allunyat de les reflexions viscerals i partidistes que tant mal fan a la política catalana. En fi, que si busquen reflexions extenses i ben travades entrin a Elies115. 

Amercica decide.  Un bloc on, gairebé a diari, comenten i analitzen el transcurs de les eleccions americanes. És un bloc dinàmic on els vídeos, les enquestes i el textos  poden fer submergir-t’hi durant hores. 

Paraula d’Stone. Aquest és el bloc de l’amic Caballero. Més d’un cop he parlat del Ferra Caballero. El seu és un bloc d’intenses reflexions diàries que ajuden a qualsevol –a un servidor l’ajuden molt- a posicionar-se sobre diferents temes d’actualitat. 

L’estrany. El bloc del Pere/Perdo és una mescla d’economia, política i (últimament) infraestructures. Gairebé tot des d’una òptica catalana que no vol dir provinciana. 

L’estable. El del Jordi de la Torre és un dels blocs on he aprés més coses. Segurament és degut a què un servidor desconeix la majoria de coses que s’hi exposen. Bé, ell també sol exposar coses que altres blocs no fan. Original? Molt. 

Guia de Perplexos. Abans he mentit. Aquest bloc és de llarg on he aprés més. Mai m’he perdut ni una sol post. Molt recomanable per tots aquells que vulguin veure el món jueu des d’una altra perspectiva que no sigui la pijoprogressista europea. 

Lídia Pelejà. Un bloc que cada dia que passa va a més. Ara diu que plega. En fi, tot és una gran mentida: no plegarà pas. En menys d’un més ja la tindrem un altre cop activa. 

Arcadi Espada. Tot i ser un bloc brillant no el llegiu gaire. A més d’un l’acaba convertint. Bé, això diuen.