Entrevista a Jordi Pujol (I)

Crear una nova manera de fer política és complicat. Molt complicat. Ara bé: un cop l’has creat si aquesta acaba triomfant i impregnant l’escenari polític serà extremament complex deixar-la enrere. Segurament és per això que Jordi Pujol, tot i estar enretirat –segons ell- de la vida política continua tan present en l’imaginari col·lectiu. El pujolisme ha estat –i és- una ideologia personalista que s’ha estès durant 23 anys. Va sorgir d’un sol home que buscava liderar un país que havia sucumbit en el desànim. I desmarcant-se dels vells estereotips de la dreta i l’esquerra, imperants fins llavors, va sorgir el pujolisme. Pujol va recollir la voluntat majoritària d’un poble i la va saber transformar en l’escenari polític. Ho va fer amb il·lusió, orgull i confiança. Pujol i el seu pujolisme, se’ns dubte, van triomfar. Ara, però, tornem estar en un carreró que sembla no tenir sortida. Esperem que, com diu Pujol, tot i estar restant acabem sumant.

Guillem Carol i Vallès/Vilafranca del Penedès

P. Diu Macià Alavedra en el seu llibre de memòries, ell en diu records, que no ha fet amics a la política. És també el seu cas?
R. Jo he fet amics a la política. No voldria entrar en detalls, perquè sempre queda gent fora que després et sap greu, però d’amics a la política n’he fet. Pocs, però n’he fet.

P. Pocs?
R. Sí: pocs. Jo sóc d’aquelles persones que els costa fer amistats. No les faig amb facilitat.

P. I no hi té cap relació el fet que explica en el llibre que en política, en algun moment, s’ha d’actuar com un killer?
R. No només a la política s’ha d’actuar com un killer. Un director d’un diari, un empresari, un pare o un entrenador de futbol pot ser un killer. Ara bé: la política és un ofici molt dur. Un ofici on, molt sovint, els teus èxits van condicionats al fracàs dels altres. Dels teus rivals, per parlar clar. Això passa en tot, és cert. Però en política, com que és un joc de confrontació, en bona part es busca la destrucció de l’adversari.

P. I a diferència d’altres oficis, aquest escarni se sol fer a la plaça pública i a plena llum del dia.
R Anem per pams. La política és un ofici molt noble ja que consisteix a servir els altres. Ara: és un ofici que molt fàcilment pot degenerar. Degenera, i molt. El maneig del poder, la confrontació i tot allò que dèiem abans fa que sovint degeneri. Això, però, no treu que la política sigui un ofici molt noble.

P. En una entrevista que li va fer Porcel abans de les eleccions del 1980 vostè deia que en el cas de no guanyar, de no ser President, serviria a Catalunya des d’altres fronts. Si vostè no hagués estat polític què hauria fet?
R. Abans de fer política, com explico en les memòries, ja havia fet moltes altres coses. En el banc o ajudant a tirar endavant l’Enciclopèdia Catalana, com jo vaig fer, també es pot servir al país.

P. Ara que cita el tema de banc o el de l’Enciclopèdia Catalana. Vostè abans d’endinsar-se en el món polític, pròpiament dit, va estudiar medicina, va dirigir una empresa farmacèutica i va fundar un banc. Li sobta quan es compara el seu currículum amb el de l’actual President de la Generalitat?
R. Cadascú ha tingut el seu camí. Montilla arriba de jove amb una situació socialment complicada, es posa a treballar i es posa a fer política. I bé, tant amb una cosa com en l’altra va ascendint. En fi: són diferents maneres de fer carrera. Al capdavall tots els recorreguts són bons si vas deixant coses positives pel camí. I bé: encara ho són més si, finalment, fas coses importants que deixin petjada.

P. Vostè ho ha dit: es pot valorar en funció d’aquesta petjada. Aquesta és una frase que la diu sovint.
R. Però quan la dic penso en els joves. En aquells que encara han de fer camí.

P. La repeteix molt en el llibre “Dels turons a l’altra banda del riu”.
R. Sí, és cert. Tu has llegit el llibre?

P. Sí, i dues vegades.
R. Aquest llibre el vaig escriure des de la presó. Tot i que en parlo molt, poca gent l’ha llegit. Bé, també és cert que n’hi ha pocs i ja no s’edita. Sovint penso que l’hauria de reeditar.

P. En aquest llibre –Els turons a l’altra banda del riu-  insisteix molt en el cansament. Cansament entès com a fatiga social. Hi veu paral·lelismes en la societat actual? Ho dic perquè en el llibre de Madí també se’n parla.
R. Sí,sí: estem en un moment difícil. Però hem de treure el país d’aquest moment. N’hem de sortir.

P. I això com es fa?
R. En molts aspectes, però, no anem tan malament. De fet, anem bé. Per exemple: en el terreny econòmic. Ara es parla molt de la crisi immobiliària. Però com a mínim a Catalunya tenim indústria. I va bastant bé. Continuem sent la part d’Espanya que produïm més. Madrid té els grans bancs, la seus d’empreses, multinacionals i moltes coses més. És veritat: diuen que tenen més empenta que nosaltres. Molt bé. Però dintre d’Espanya el país que més produeix i que per tant més exporta és Catalunya. La indústria ha fet un canvi. Abans eren grans indústries i ara són mitjanes i petites. Això sí: ara fan més que abans. I anem bé en una altra cosa: en la literatura. Tenim una molt bona literatura.

P. D’acord. No em negarà, però, que hi ha moltes peces que grinyolen.
R. El país està desconcertat. Estem tots junts una mica desanimats. Però, com deia abans, el país té actius. Té molts actius. Només falta que retorni la confiança.

P. Però aquesta confiança com es genera?
R. Necessitem gent que sàpiga i vulgui actuar. Necessitem polítics però també gent que escrigui i que parli clar. En definitiva necessitem líders que transmetin entusiasme.

P. I en què consisteix aquest lideratge?
R. Doncs mira: a vegades s’ha d’anar al davant i d’altres s’ha d’anar al darrere. Un líder ha d’estar en condicions de convèncer i de transmetre confiança a la gent que es cansa. Ara tenim gent cansada. Molt cansada. En les pròximes eleccions, sense anar més lluny, el més important no és saber si Convergència i Unió pactarà amb uns o amb uns altres. No: això no és important. El poble de Catalunya està desanimat, té la sensació que l’han enganyat, insultat i menystingut. Ara bé: el que no podem fer és no anar a votar. En definitiva, ara per ara, rendir-se i no lluitar serveix de ben poc.

P. Però els pactes posteriors sempre influeixen sobre el vot.
R. No hem de pensar en pactes. Hem de pensar en clau catalana. Hem d’anar a votar per tots aquells partits, i n’hi ha més d’un, que poden defensar els interessos de Catalunya. Ara: CiU no pactarà amb el PP. No hi pactarà segur. I pel què fa el PSOE ho veig molt complicat. Almenys de forma permanent. Però com deia abans això és secundari. Aquestes són unes eleccions on la recuperació de la dignitat com a poble ha de ser primordial. D’acord: un país viu de les seves industries, infraestructures, etc. Però per sobre de tot un país viu de la seva dignitat. I ara, més que mai, necessitem orgull, confiança i autoestima.

(La segona part la publicaré dilluns)

La lepra del temps

Cada divendres, com si fos un ritual, quan s’acabaven les classes anàvem al mateix bar. Aquell petit bar del carrer Sant Bernat. El terra era enganxifós, les parets plenes de greix i per seure només hi havia quatre tamborets negres que no ens deixaven tocar de peus a terra. 

Les creps, però, -quines creps!- eren impressionants. La nostra era la de xocolata blanca i negra. Sempre demanàvem la mateixa. Era la nostre preferida. Llavors, un cop teníem la crep bullint-nos a les mans, ens asseiem als tamborets. Sempre al costat del finestral mig entelat pel baf que desprenia la calor de les planxes. Mentre veiem la gent desfilar pel carrer podíem passar-nos hores xerrant. El temps s’aturava completament durant aquelles hores. Gairebé no hi havia secrets entre nosaltres. D’això, però, ja en fa tres anys. Amb aquest temps la corrent del riu ens ha anat arrossegant, gairebé sense adonar-nos-en, cap a indrets molt diferents. No hi ha hagut cap trencament entre nosaltres. Cap punt d’inflexió que ens fes capgirar el relat. Simplement jo he optat per seguir un camí, tu has optat per seguir-ne un altre.
 

El passat divendres vaig tornar a passar pel davant d’aquell bar. L’establiment continua igual que abans. Semblava que el temps s’hagués oblidat de passar-hi. Greix a les parets, vidre entelat, terra enganxifós i quatre tamborets. Em sobraven deu minuts i vaig decidir entrar-hi. Tan sols hi havia dos nois recolzats a la barra del finestral. Parlaven alegrement dels embolics sentimentals del Nacho, un amic seu. Per un moment vaig pensar en nosaltres. 

L’encarregat del bar, que continua sent el mateix, va demanar-me què volia. Una crep de xocolata blanca i negra –vaig dir-. Quan l’estaven fent mirava aquells dos nois tot recordant aquelles llargues tardes en que innocentment planejàvem les nostres vides. Llavors ens era molt difícil concebre la vida d’un sense la de l’altra. Em van donar la crep, bullia com llavors. Vaig anar asseure’m en un d’aquells tamborets del costat del finestral. Ara ja toco de peus a terra. Vaig treure el mòbil de la butxaca i et vaig trucar. Abans érem capaços de parlar durant hores. Divendres no vam aguantar ni cinc minuts. 

Una simple capa de pintura

El passat dimecres vaig passar pel Congrés de Diputats. Estava buit, brut i hi feien obres. Es veu que la cosa estava molt malament. Molta merda acumulada –ens  van dir-. Però res: això amb una capa de pintura i canviant quatre rajoles queda com a nou. Si més no ho sembla. El dia 9 de març ens van dir que hi ha eleccions espanyoles i les dues úniques opcions de guanyar són o Rajoy o Zapatero.
                

L’or del poema

Jordi Llavina
           
            Palau i Fabre va adoptar, davant la literatura, una actitud molt similar a la dels alquimistes medievals: “una actitud d’experimentació, per tal de fer emergir l’or del poema, l’or del pensament, l’or de la representació” (Quaderns de l’Alquimista).

Narrador i dramaturg, amic i exegeta de Picasso, Josep Palau –la fórmula designativa que va fer servir en el seu poema més cèlebre, “La sabata”— és, per damunt de tot, poeta. Un poeta de llibre únic, d’una obra ja clàssica de la lírica catalana del segle XX, que ha anat coneixent edicions diverses i ampliacions i refoses successives: Poemes de l’Alquimista.

Poemes de l’Alquimista és una obra molt important, perquè recull la producció lírica de Palau però també perquè acull, lúcidament representada, la seva poètica d’experimentació radical. L’autor hi ha dedicat tota la seva vida, al llibre, des de la primera edició (clandestina) de l’any 1952 fins a l’última edició (definitiva) d’ara fa onze anys. “Aquest llibre és el procés de la poesia moderna”, va deixar escrit, sense gota de modèstia, l’esporàdic traductor de Baudelaire i de Rimbaud. Un llibre portentós, potent, que mostra una extrema varietat de formes però, alhora, un mateix desig d’afinament formal, que probablement el poeta va aprendre d’una de les figures literàries –de la tradició alquímica, també— que més va reverir al llarg de la seva vida: Ramon Llull. La dicció del seu vers sovint també recorda la màxima expressió de la poesia catalana (o valenciana, que és el mateix) de tots els temps: Ausiàs March. El “tros de carn tempestejat” que batega en un vers de “Fragment de superhome” fa pensar no tan sols en el gran líric de Gandia, sinó també en tots aquells que, des de la tradició autòctona, han escrit una poesia de la sensualitat que no ha evitat –sinó que més aviat s’hi ha enfrontat— alguns dels grans temes romàntics: el Mal, en majúscula, i el que en podríem dir efectes col·laterals. El sexe, en totes les seves varietats i contradiccions. La llibertat. Maragall, Sagarra, Blai Bonet i fins i tot Vinyoli són, en aquest sentit, alguns dels seus germans. La poesia de Palau consagra la primavera i exalta la joventut. En algunes ocasions, esdevé un correlat objectiu rotund i proposa la desintegració del jo; en altres, el jo hi pren un relleu absolut, gens púdic. Una poesia iconoclasta i irreverent, d’una gran sofisticació formal. “Viure no té sentit, si no és per a morir”, va escriure en el poema “Versos tristos”. Però el fet és que el vell Palau i Fabre ha aprofitat l’existència, l’ha xuclat, i ens ha llegat una obra de referència.

Voluntat de ser

Un 21 d’octubre de 1987 va néixer a Zürich, Suïssa, l’Eduard Hermann Puig. Fill de mare catalana i de pare suís, l’Eduard va viure el primer any de vida a Suïssa. Més tard, però, tota la família va marxar a Miami per qüestions laborals del seu pare. A Miami hi va viure poc temps, ja que quan l’Eduard tenia tres anys van retornar a Europa. Concretament a Antibes, al sud de França. Allà és on ha viscut tota la seva vida fins que fa tres anys, per qüestions d’estudis, va decidir establir-se a Sitges. 

L’Eduard no havia viscut mai de forma permanent a Catalunya fins que hi va aterrar fa tres anys. Tot i això, sempre s’ha sentit català. La seva mare li va inculcar uns valors catalanistes i ell no només els ha preservat, sinó que els ha explotat i els transmès amb gran passió a tothom a qui ha pogut. 

De ben petit va subscriure’s a la revista Cavall Fort. Revista amb la qual va aprendre el català escrit. Pel què fa l’oral –a part dels ensenyament de la seva mare- mirava la televisió de Catalunya internacional. Però fins a tal punt, que es gravava el “Bon dia Catalunya” del Barberà i l’Oliver –ja que quan el feien ell estava a classe- i en arribar a casa se l’empassava tot. Gràcies a això coneix molt millor l’actualitat i la història recent catalana que moltes de les persones que resideixen a Catalunya des del naixement. L’Eduard em va explicar que quan tenia deu anys en una classe de l’institut d’Antibes els van demanar que portessin alguns poemes. Ell, els va sorprendre traduint les magnifiques lletres del CD de Llach “El meu amic el mar”. 

Molt sovint el president Pujol parla dels actius de Catalunya. D’aquelles actituds, fets o persones que ajuden a Catalunya a tendir a la magnificència. L’Eduard, sense dubte, és un excel·lent actiu de Catalunya. 

AVE Barcelona - Madrid

Gràcies al Nacho Corredor ahir al matí vaig marxar amb el nou AVE cap a Madrid. El viatge va ser impressionant, la companyia insuperable.
Tot i que el dia va començar amb un petit ensurt -vam perdre el primer tren- la resta del dia va ser genial. Al capdavall l’hora d’espera pel següent AVE no tenia ni punt de comparació amb els quinze anys de retard que hem hagut d’aguantar per poder gaudir d’aquest servei.
En fi, que ara et mous del centre de Barcelona al centre de Madrid amb menys de dues hores i quaranta minuts. I a mi, a diferència de molts independentistes progres, m’agrada molt Madrid. És una capital europea i això es nota. Grans edificis, immensos palaus, nobles ambaixades, gegantins parcs, banderes per tot arreu…Tot, absolutament tot, desprèn un cert aire senyorial.

La il•lusió pragmàtica

Divergeixo en més d’una opinió amb el Carles Campuzano. De fet: divergim en força opinions. Però bé, crec que els punts en comú –allà on convergim- són, en escreix, molt més importants que la resta de diferències que puguem arribar a tenir. El Carles desprèn il•lusió i ambició en tot allò que fa. Dues característiques totalment necessàries per ajudar a trencar aquest bucle negativista en que està immers Catalunya. La il•lusió pragmàtica, que transmet el Carles, és molt important en qualsevol persona. En els polítics, però, és una qualitat essencial. La gestió dels somnis amb la realitat és una feina complicada. Molt complicada. I en aquí, el Carles, n’és un brillant arquitecte. I més encara, quan has de treballar des de Madrid pels interessos de Catalunya.
El Carles és, també, una persona compromesa i treballadora. Prova d’això és que ha rebut, en més d’una ocasió, el premi al Diputat més actiu que concedeix l’Associació dels Periodistes Parlamentaris.
Però el que més amb captiva d’ell és l’autenticitat que despèn. A part de ser un dels pocs polítics que reconeix els errors, és una persona que no sol vendre quimeres. No li cauen els anells per relacionar-se amb ONG’s, col•lectius d’immigrants o de discapacitats. Ell és com és i no se n’amaga.
En una època on el maquiavelisme impera en l’escena política l’autenticitat és un valor en alça. La manera de fer del Carles Campuzano és, sens dubte, un valor en alça.

http://compromiscampuzano.blogspot.com/

Antifeixistes

A les 10 del matí hi havia una conferència de la Dolors Nadal, cap de llista del PP per Barcelona, a la UPF. Finalment, però, no s’ha pogut fer. Un cop més aquests antifeixistes feixistes, que arrosseguen l’estelada com si els donés total impunitat, han sortit en defensa de la veritat. La seva pura, indubtable i única veritat. Sembla mentida que puguin arribar a ser tant curts per no adonar-se que estan sent ells els millors publicistes de les campanyes populars.

Us deixo amb dos vídeos. Un dels dos correspon a l’acció justiciera d’avui. Un pèsol per qui hi sàpiga trobar les diferències.

“Ningú ha escombrat les fulles” de Jordi Llavina

Difamadors de veritats

Em comentava una militant socialista que en el nostre país –crec que ella parlava d’Espanya- surt massa barat mentir en l’esfera política. Crec que té raó. Els polítics poden mentir i calumniar amb gairebé total impunitat. No ho podem fer extensible a tots, és cert. Però hem arribat a tal punt que la praxis de la difamació està tant impregnada en la cultura política com la becaina entre els funcionaris. La gent ja no hi acostuma a donar importància i ho acaba despatxant amb el típic “tots els polítics són iguals” sense parar a destriar el grà de la palla. 

La nostra vila, lamentablement, tampoc n’és excepció. Una família musulmana canvia de residència i decideix escolaritzar al seu fill a una altra escola, el Baltar Elies. Des de l’Oficina Municipal d’Escolarització se’ls diu que no hi poden anar –crec que per qüestions de ràtio- i se’ls destina a l’escola concertada Sant Ramon de Penyafort. La família, llavors, es reuneix amb el director del Centre i aquest els hi explica el model educatiu que imparteix l’escola. Se’ls comunica que a l’escola, a part de cultura religiosa –no fe- hores setmanals, s’educa al voltant d’uns valors cristians. L’escola té més de 25 nens musulmans i, de moment, no ha resultat cap problema per ells. Els pares, però, de forma molt respectable, rebutgen escolaritzar el seu fill al centre pel seu tret diferencial en els valors cristians. Davant la negativa dels pares l’inspector insta de nou a l’escola –com si fos culpa seva- a escolaritzar-lo. Finalment, el Departament d’Ensenyament de la Generalitat, després de les negatives reiterades dels pares i que l’escola Sant Ramon –segons informa VTV- portés la qüestió davant la patronal, opta perquè el nen s’escolaritzi a l’escola pública Mas i Perera. 

 
Després, però, comencen les calumnies i les mentides. El justicier partit anticlerical i anti-no-sé-què-més de Vilafranca acusa l’escola Sant Ramon d’evangelitzar els seus alumnes contra la seva voluntat i de no respectar la llei. Fantàstic. La trama, malaguanyadament, no acaba aquí. Com que de consellers de les causes perdudes i de justiciers a temps parcial el món n’és ple, la regidora d’ensenyament vilafranquina, la clarivident Lourdes Sánchez, també va decidir apuntar-se al carro atiant que l’escola no compleix la normativa educativa vigent. En fi, aquí no passa res. No cal informa-nos d’una i altra banda abans d’acusar algú. No pensem que l’escola té un model educatiu i que no el canviaran per un sol nen. No pas. Aquí, abans de res, ja hi ha bons i dolents. La resta és sobrer. Al capdavall la calumnia –com deia la militant socialista- sol ser gratuïta. 

“El millor que es podria fer amb el CGPJ és suprimir-lo”

A partir d’ara cada setmana penjaré una entrevista de producció pròpia. La primera és amb Alfons López Tena

Les frases: “És més fàcil aconseguir la independència que reformar el CGPJ” o “El millor que es podria fer amb el CGPJ és suprimir-lo”

Dos anys!