El tripartit ha augmentat un 123% en dos anys els ajuts als mitjans de comunicació

Diari de Girona (30/03/08) 

El tripartit ha incrementat un 123% en només dos anys les subvencions als mitjans de comunicació, malgrat que, quan va desbancar CiU del Govern català, va prometre retallar-les després d’haver criticat amb contundència els ajuts durant l’etapa de Jordi Pujol. L’any passat va repartir 17.631.657 d’euros (quasi 3.000 milions de pessetes), segons el llistat que ha publicat en el DOGC amb uns quants mesos de retard. L’any 2005, la quantitat distribuïda va ascendir a 7,9 milions d’euros. El 2006 ja es va produir un increment del 37%, amb 10,9 milions d’euros repartits.
Les subvencions beneficien un ampli ventall de mitjans de comunicació, inclosos alguns de fora de Catalunya. Entre els beneficiats fins i tot es pot trobar la web patatabrava.com, creada per tres estudiants, que té com a finalitat intentar “ajudar l’estudiant a sobreviure a la dura vida de la universitat, amb aquell punt picant que només té la salsa brava”. Un dels exemples de superació de patatabrava, segons consta en el seu portal, és El Dioni. Aquesta web ha rebut 10.277 euros de diners públics. Amb tot, no és el cas més escandalós. Tres ajuts de 100.000 euros a La Vanguardia, El Periódico i El País estan camuflats a l’apartat corresponent “subvencions a entitats locals que programin activitats culturals relacionades amb la cultura popular i tradicional catalana durant l’any 2007″. La societat Premsa Barcelona, constituïda el 18 de juny de l’any passat quan ja s’havia obert la convocatòria de les subvencions, i que té com a administrador David Centol Lozano, ha rebut 198.492 euros, a banda d’altres ajuts per empreses del mateix propietari, que és un dels més subvencionats.
“El Punt”, al capdamunt
Com ja és habitual els últims anys, el rotatiu gironí El Punt figura entre els més subvencionats pel tripartit. És el segon diari de Catalunya més beneficiat, amb 1.198.200 euros, només 65.238 euros menys que el primer, El Periódico, tot i que el diari del Grupo Zeta té 6,5 vegades més difusió que El Punt.
La Generalitat ha tornat a proporcionar una important injecció de diners (599.160 euros) al deficitari El 9 Esportiu, una publicació que va néixer amb pretensions de diari esportiu en català, però que no ha passat mai de ser un suplement del diari El Punt. El 9 Esportiu ha rebut més de tres milions d’euros (o sigui més de 500 milions de pessetes) de diners públics des de la seva sortida. El Punt també ha rebut 199.920 euros pel “desenvolupament digital. Web El Punt”; una web que no existeix, ja que El Punt té la seva edició digital a través del portal Vilaweb que, al seu torn, ha rebut 276.198 euros.
La Vanguardia, amb 674.080 euros, l’Avui, amb 535.182, El País, amb 339.160, i el gratuït ADN (Grupo Planeta), amb 299.160, són els altres diaris generalistes més subvencionats. Alguns, com l’Avui, reben altres ajuts públics de la Generalitat al marge d’aquesta convocatòria.
Proporcionalment a la difusió d’exemplars, el diari El Punt és de llarg el més subvencionat de Catalunya. Així, El Punt rep 47,06 euros per exemplar, l’Avui 18,42, El Periódico 7,5, El País 6,45 i la Vanguardia 3,33, segons les xifres oficials de difusió de 2006 de l’OJD.
De la resta de diaris comarcals, el Segre ha rebut 184.089 euros, Diari de Girona, 136.337, Regió 7, 113.517, Diari de ?Tarragona, 99.960, i La Mañana de Lleida, 49.080, tots ells a molta distància del diari comarcal més beneficiat, El Punt. De fet, El Punt sol triplica els ajuts rebuts per aquests cinc diaris: 1,2 milions d’euros El Punt per 399.078 euros la resta.
Altres subvencions
La relació d’ajuts és extensa i gira entorn a dos eixos. El PSC ha intentat satisfer els grans grups mediàtics, mentre deixa carta lliure a ERC per subvencionar un elevat nombre de publicacions del seu entorn més proper. ICV no hi pinta res.
A banda del cas ja citat de la web patatabrava.com, trobem casos com l’Associació Catalana de Premsa i Comunicació Jove, “una organització assambleària” que “pretén avançar en la revifalla d’un periodisme alternatiu”, segons consta en el seu portal, que ha rebut 90.000 euros.
Un dels grans beneficiats és el Grup Sapiens, proper a ERC, amb 500.000 euros. El Grup Comunicació 21, de tendència independentista i que és el mateix que ha rebut ajuts per a una societat constituïda el 18 de juny de 2007, ha estat subvencionat amb 336.812, gairebé el mateix que la suma total dels diaris Segre, Diari de Tarragona, Regió 7, Diari de Girona i La Mañana. Aquest grup té publicacions com Comunicació 21, Cultura 21 i Benzina, gairebé desconegudes.
El valencià Eliseu Climent, l’editor més mimat per CiU i ERC, no queda al marge d’aquest paquet de subvencions. Ha rebut 142.000 euros.
ERC també ha aconseguit subvencionar mitjans de fora de Catalunya. El més significatiu són els 49.080 euros per a l’empresari illenc Pedro Serra, propietari del diari Última Hora, que va donar un incondicional suport a l’exdiputat d’ERC Joan Puig en la seva batalla amb Pedro J. Ramírez per l’afer de la piscina. Una anomenada Associació de Premsa Forana de Mallorca ha rebut 34.320 euros.
L’Associació de Publicacions Periòdiques en Català, que agrupa mitjans propers a l’independentisme, com el Grup Sapiens, Comunicació 21, etcètera, ha estat subvencionat amb 609.320 euros, mentre que la Federació Catalana de Premsa Comarcal ha rebut bastant menys (169.800 euros) i el Col·legi de Periodistes força menys (20.000 euros). Ciemen Nationalia, un diari digital sobre les nacions sense estat, que va ser presentat el 2 de febrer d’enguany, o sigui amb posterioriotat a la concessió de les subvencions, ha estat beneficiat amb 40.000 euros. Comunicàlia, una xarxa de televisions locals creada per CiU i a la qual ERC ha intentat una aproximació, amb ajuts a través de la Generalitat i les diputacions, ha estat subvencionada amb 268.804 euros.
A les comarques gironines, el setmanari figuerenc Hora Nova ha estat més beneficiat que L’Empordà, tot i que aquest últim dobla la difusió sobre el primer. El marit de la directora d’Hora Nova és director general a Governació, conselleria governada per ERC. 

Entrevista a Josep Benet

Motius per seguir creient

Fa dies que busco un text que convidi a seguir creient. Fa dies que busco un text que convidi a l’optimisme. Fa dies que busco un text com el que ha escrit avui l’Enric Vila. 

Després de llegir el text, però, tinc un dubte. És la centralitat qui s’ha mogut o és el discurs de CiU i el PSC els que han canviat? I si resulta que és així i l’electorat continua sent el mateix? 

“Doncs jo trobo que els grans resultats del PSC a les generals són la prova que l’independentisme avança, que Catalunya està més lluny que mai d’Espanya i que l’eix de la centralitat es va movent cap a nosaltres. No hi ha motius pel desànim. El PSC de la Loapa, del Foro Babel, de l’expoli fiscal consentit i silenciat, ha guanyat com sempre, sí, però aquesta vegada fent el discurs de Pujol. Cal recordar Borrell, Serra, cal tenir memòria. Avui, el discurs del PSC el fa el PP, i el del PP, els Ciutadans. La Catalunya socialista, és a dir, la Catalunya materialista i sense pàtria, cada dia costa més diners a Madrid. És veritat que ERC s’ha ensorrat i que CiU amb prou feines ha aguantat, és veritat que els morts (polítics) els hem posat nosaltres. Però i què? Qui s’ha de jugar el tipus pel país? Els fills de la burgesia que governa Barcelona des dels temps de Franco, els Montilla que vénen d’un altre país i de passar gana? No, home, no. Ara cal donar confiança al PSC. Que els fills d’aquella burgesia que va pactar amb els immigrants per conservar la posició s’adoni que una Catalunya independent els surt més a compte que Espanya, i que els fills del cinturó vegin que per ser catalans no cal que ballin sardanes ni parlin català en la intimitat, n’hi ha prou que no facin d’exèrcit d’ocupació. També cal que CiU i ERC aprenguin a donar exemple, que entenguin que sempre tindran l’honor de ser els primers a rebre. Que recordin Llach: “si tu l’estires fort per aquí i tu l’estires fort per allà…” Un globus es peta amb una agulla.”

Comptador a zero: Carod, Puigcercós, Duran i (Mas?)

“ S’han habituat, alguns, a interpretar capciosament la derrota, a fer-ne quelcom de natural i lògic, o a disfressar-la de falsa victòria. S’han habituat a la submissió. I als paper secundaris. Abandonats, dispersats, s’han abandonats a les petites accions sense projecció en el futur i sense enquadrament en un pla general. Estan xops, els uns d’estúpid cofoisme, els altres d’amarg sentiment de frustració. Per tot això hem de posar en ells la nostra tendresa i el nostre afecte, però no la nostra esperança.”

                                                                       Jordi Pujol i Soley (1961)

La resta que suma II

Fa uns dies vaig fer un article parlant del trencament de CDC amb UDC. De la desfederació, que en diuen alguns. La veritat és allò que tenia clar fa uns dies avui ja no ho veig tan evident. 

No sé si ara és el moment. De fet, no sé si faria guanyar vots o en faria perdre. Aquí van algunes preguntes:
 

- Ara que el PSC està crescut és bo desunir la federació? No els hi estarem donant carnassa? 

- Es pot fer un trencament sense sang? 

- Desfederar implica carregar-se a Mas i Duran? 

- El problema és Unió o és el Duran? 

- Estem segurs que el problema és de la federació o és del nacionalisme que proposa CiU? 

- Si es va a buscar vots per separat podria ser que en el moment de traduir-los a escons en perdessin? 

Si jo fos el president Montilla

Si jo fos el president Montilla convocaria eleccions anticipades per la tardor vinent. Davant l’impuls socialista en les passades eleccions espanyoles i la manca d’estabilitat de les formacions nacionalistes fora molt possible una aclaparadora victòria socialista. Una victòria que tan sols necessités dels ecosocialistes per formar govern. En les passades eleccions catalanes ja va anar de ben poc la configuració d’una majoria parlamentaria d’ERC i CiU. Molts pocs vots van conformar l’actual majoria nacionalista. Segurament a la tardor vinent, després de les més que probables hòsties en el Congrés estiuenc d’Esquerra i dels dubtes estratègics de la Casa Gran convergent aquesta escardalenca majoria pot quedar dissolta.

  De fet, si fos el president Montilla, encara aniria més enllà. Convocaria les eleccions en un dia entre setmana de manera que tots els treballadors que normalment no solen votar, davant d’unes hores de festa ben pagades, vagin ignorantment a dipositar el seu paperet a l’urna. Això sí: diria que és per fomentar la democràcia i no interferir en el lleure dels pobres ciutadans treballadors i bla, bla, bla.   

Dalí

La resta que suma

Deia Manel Silva en una entrevista a Rac1 que la federació nacionalista –CDC  amb UDC- no tindrà sentit el dia que el fet d’anar junts els resti votants. Bé, crec que aquest dia ja ha arribat. A les passades eleccions es va posar de relleu de forma molt significativa: ERC va perdre més de 300.000 vots i CiU, tot i no restar cap diputat, va perdre uns 60.000 vots.
En fi, que el que abans sumava ara resta. CDC i UDC, ara per ara, es repelen mútuament. Hi ha molta gent conservadora i catalanista que no vota a CiU per la radicalització del discurs de CDC. Ara: molts d’altres diuen no votar a CiU per el conservadorisme regionalista que estila UDC. Mentre que CDC per anar amb UDC renuncia a un ampli ventall de votants liberals i progressistes, UDC per anar amb CDC es veu obligada a renunciar a alguns postulats més tradicionalistes.

En resum: que ara és el moment per trencar. La fórmula va donar molts bons rèdits en el seu moment, és cert. Ara, però, aquest ja no és el cas.
Davant de la crisi d’Esquerra que podria desembocar en unes eleccions anticipades després de la tardor i veient que, segons com vagin les coses, el grup parlamentari de CiU pot no pintar gaire cosa al Congrés de Diputats és ara el moment idoni per desfederar-se.
Això sí: ha de ser un trencament tranquil, sense  gran estirabots ni doloroses cicatrius. CDC i UDC, com a forces catalanistes, han de poder continuar pactant. Si es vol, inclús, es pot restringir els àmbits de trencament. Això sí: no podem continuar deixant morir la criatura

Reagrupats pel canvi

Com que estic d’exàmens vaig anar a veure la posada en escena del RCat de cara el proper congrés nacional de la formació. Des del meu punt de vista el moviment de Carretero compta amb tres actius molt importants: la fragmentació del vot entre Puigcercós i Carod, l’idèntic discurs que hi ha entre els dos actuals líders –cap dels dos proposa grans canvis- i les continues patacades electorals d’ERC des que aquests van apostar pel Tripartit. Ara bé: dubto molt que acabi triomfant. Això sí: falta veure quin paper juguen els Uriels, Bofills i companyia. 

Com que un servidor sempre està disposat a ajudar als altres els deixo amb una entrevista on Xavier Vendrell titllava a Carretero de rancuniós i a Uriel d’immadur.

Per veure l’entrevista completa clica aquí.

Exàmens

Entusiasta del Penedès

Ahir va acabar-se el segon trimestre a la UPF. A les cinc de la tarda ja estava jo i maleta, de nou, al Penedès. Al meu Penedès. La veritat és que trobo a faltar llevar-me cada matí sentint els ocells, veure l’estol de vinyes, respirar aire pur i contemplar com Montserrat s’aixeca majestuosament a l’horitzó. Trobo a faltar veure les estrelles a la nit, les gèlides matinades i la rosada de les plantes al despertar. 

El març, és un mes màgic pel Penedès. A finals de mes la vida retorna tímidament a la comarca després d’un llarg hivern on el fred ha despullat completament als ceps deixant-los com a simples esquelets. 

Fa uns mesos vaig escriure aquest article parlant del Penedès: 

SER DEL PENEDÈS 

Pujo al tren a les dotze del migdia direcció Vilafranca. Aquesta nit he dormit poc i la falta d’hores de son conjuntament amb la fluida ingestió d’alcohol d’ahir a la nit fan que m’adormi tan sols asseure’m en una d’aquestes incomodes cadires plegables de vagó. El son no és profund del tot i per culpa d’un lleuger sotrac, just a l’entrada de Gelida, em desperto difinitivament. Fa sol i està plovent tímidament, fet que propicia un brutal arc de sant Martí que travessa de punta a punta tot un Penedès cobert per una immensa catifa de vinyes d’un intens verd primaveral. Un paisatge, que m’obliga a recordar la descripció que en va fer el mestre Pla en una de les seves visites a la comarca: “el Penedès és una vinya immensa”. Penso, que tot i el seu ràpid creixement industrial, la descripció de Pla encara podria restar vigent.  

Totes les rieres corren plenes a vessar de l’aigua que la pluja ha anat deixant caure persistentment durant la nit. El verd d’arbres, plantes i arbustos s’intensifica per la pluja creant un salvatge contrast amb el marró humit de la terra component un fantàstic quadre impressionista. 

Des de fa dos mesos visc a Barcelona però cada divendres, quan retorno al Penedès, quedo captivat davant la bellesa de la comarca. Fins ara, mai havia sabut apreciar ni valorar l’entorn idíl·lic que em rodejava. En fi, deu ser cert allò que diuen que no valores el que tens fins que ho trobes a faltar. I és que el Penedès quan no el tens: es troba a faltar. Com deia, ara, per qüestió d’estudis, visc durant la setmana a Barcelona però quan em pregunten d’on sóc sempre responc que sóc del Penedès. D’un petit oasis a tan sols 40 quilometres de Barcelona que s’ha de preservar. 

Crostes, podridures i altres

Temps al temps. No som pas pocs els que diem, des de ja fa temps, que el cap de Carod penja d’un fil.  Només cal repassar l’agenda de l’exconseller de Governació i comparar-la amb la del Conseller de la vicepresidència –futur vicepresident- per comprovar que el temps que Carod dedica a reunir-se amb intel·lectuals, fer inauguracions i visitar fires i festes, Puigcercós i els seus sicaris el dediquen a controlar les estructures del partit. Dia sí dia també Puigercosos, Vendrells, Ridaos i cia. van a dinars, sopars i berenars amb col·lectius d’ERC i de les JERC escampats arreu del territori. Per cert, dubto molt que el cínic moviment d’acceptar a Bofill com a nou militant d’ERC canviï gaire les coses. I més si recordem que Carod el va titllar de xenòfob fa menys de dos mesos.

Gaudir de què? Rebo un sms d’un dirigent polític convergent on es congratula dels resultats de CiU i m’invita a gaudir-los. En fi, no sé què coi vol dir.me quan diu que “els gaudeixi”. De què vol que gaudeixi? Dels més de 60.000 vots que ha perdut CiU? De que els nacionalistes votants cada dia som menys? De que el PSC s’està cruspint l’electorat d’ERC? De què? Així que decideixo trucar-lo per preguntar-li. Em diu que venen “aires nous a la federació” i que “ara les coses canviaran dins de CiU”. Que “ara tornarem a créixer”. No sé què dir-li. A mi em sembla que CiU, ara per ara, està en el mateix camí que ERC. En un declivi. Un agredolç i lent declivi.

ERC vs CiU. N’estic fins els collons de la guerra de CiU contra ERC i d’ERC contra CiU. Que sí: uns i altres tenen les seves raons. Molt bé, felicitats. Ara: anem fotent-nos hòsties que mentrestant el PSC anirà guanyant terreny.