www.nachocorredor.info

Tot i tenir sovint la sensació que s’està perdent el temps contrastar opinions va bé, molt bé. La meva pràctica habitual sol restringir-se als amics del PP i d’ERC. Mira tu: els meus amics, en línies generals, o són del PP o són d’ERC. A casa sempre hem estat de contrastos.
En fi, el què volia dir, però, no va per aquí. Des de fa unes setmanes practico aquest estrany ritual de la discussió amb el Nacho. Ell és socialista. Socialista fins a la medul•la. Segurament el socialista més exemplar que conec. Exemplar en el sentit que repeteix i argumenta –brillantment, per cert- totes les virtuts dels socialistes haguts i per haver.
El Nacho, a part d’això, és un magnífic periodista. Un gran entrevistador. Tot i tenir 18 anys ja s’ha sabut fer un petit espai en aquest món. Com deien en l’anunci aquell de Nike: “Nacho Corredor, recordeu el seu nom”. En sentirem a parlar.

Reflexions electorals en clau catalana

CiU. Després de tot el què ha passat –caos rodalies, promeses incomplertes, apagades d’estiu, etc- és lamentable que CiU hagi perdut vots. La federació nacionalista hi hauria de reflexionar.

ERC. Com a nacionalista no m’agrada que les forces nacionalistes perdin vots i representació parlamentaria. Ara: ERC, igual que CiU, s’hauria de replantejar la seva estratègia. Si l’objectiu de la seva estratègia era fer independentistes com a xurros i menjar-se l’espai electoral del PSC crec que està més que comprovat el seu clamorós fracàs.

ICV-IUiA. Com deia un amic la democràcia ha fet amb ells que Franco i Hitler no van aconseguir: eliminar-los de la vida política.

Nacionalistes catalans. Eleccions rere eleccions hi anem perdent bous i esquelles. Crec que s’ha de fer foc nou en el món nacionalista. Hi ha líders bons i d’altres que no tant. Però hem arribat a tal nivell de bilis –uns i altres, altres i uns- que la cosa ja no dóna més de sí. En tota novel·la quan s’arriba a tal punt de conflicte solen haver-hi dues sortides. Un punt d’inflexió del tot necessari que busca revitalitzar l’argument. Una, i la més poc usual, és demanar perdó. Entonar un públic “mea culpa” per netejar les consciències i tornar alçar la cara. L’altra, és fer corre sang. Matar al líder –o líders- perquè deixin el comptador a zero, les mans netes i la via lliure. En ell s’han de dipositar totes les culpes i frustracions. Jo, si us he de ser sincer, en els “mea culpa” hi crec poc. Molt poc. I més, si tenim en compte l’actual llatinització que pateix la política catalana. La nostra cultura, a diferència de l’anglosaxona, és de sang i fetge. I si pot ser, en grans quantitats. Demanar perdó no va amb nosaltres. Necessitem veure el cadàver per creure-hi de nou. En resum, que per renéixer hi ha d’haver sang.  “A vegades és necessari i forçós/ que un home mori per un poble/ però mai ha de morir un poble per un sol home”, deia Espriu.

La Catalunya masoquista

Mig Barcelona es queda sense llum per falta d’inversions de l’Estat. Un escó pel PSOE. Un tren arriba tard i centenars de persones no poden arribar a l’hora a la feina. Dos escons pel PSOE. L’AVE arriba amb quinze anys de retard. Tres escons pel PSOE. Zapatero promet aprovar l’Estatut català tal i com surti del Parlament de Catalunya i després el retalla com un carnisser. Quatre escons pel PSOE. Solbes promet publicar les balances fiscals i, un cop més, no ho acaba fent. Cinc escons pel PSOE. Un diputat del PSC acusa als mitjans de comunicació públics catalans de tenir una crosta nacionalista. Sis escons pel PSOE. Es tanquen els repetidors de TV3 al País Valencià. Set escons pel PSOE. El ministre d’economia i hisenda culpa als ciutadans de ser els responsables de la inflació en l’economia espanyola. Vuit escons pel PSOE. Ens obliguen a circular a 80 Km/h per les vies de l’àrea metropolitana i si no ho complim ens multen. Nou escons pel PSOE. Van prometre la devolució dels papers de Salamanca a Catalunya i encara no han arribat. Deu escons pel PSOE. No respecten la presumpció d’innocència dels ciutadans i volen imposar un cànon que gravarà els aparells digitals. Onze escons pel PSOE. Diuen que la nació catalana és un invent –lògicament l’espanyola no-. Dotze escons pel PSOE. ZP es mofa dels retards en els trens de rodalies en un programa de TV. Tretze escons pel PSOE. Es neguen a desplegar l’Estatut i reinterpreten –a la baixa- l’acord de finançament. Catorze escons pel PSOE. Espanya a la cua d’Europa en el nivell d’educació. Quinze escons pel PSOE. Es neguen a fer de l’aeroport del Prat un aeroport de primera en benefici del de Barajas. Setze escons pel PSOE. Els conductors d’autobusos de TMB decideixen fer vaga deixant els ciutadans sense el servei duran setmanes. Disset escons pel PSOE. Fan una llei que permet expropiar legalment la propietat privada. Divuit escons pel PSOE.  Una altra on es vol fer passar com a delicte als calbots d’una mare al seu fill. Dinou escons pel PSOE. Decideixen il·legalitzar un partit polític –ràpid i corrents- per interessos merament polítics. Vint escons pel PSOE. Posen totes les traves possibles perquè la selecció catalana no disputi partits de forma oficial. Vint-i-un escons pel PSOE. Compren el vot amb donatius de 400€. Vint-i-dos escons pel PSOE. Diuen que posaran Bono –aquell que deia que la nació catalana era un invent- de president del Congrés. Vint-i-tres escons pel PSOE. Incorporen una hora més de castellà en el sistema educatiu –no fos cas que desaparegués-. Vint-i-quatre escons pel PSOE. I per acabar-ho d’adobar el Barça deixa escapar llastimosament la lliga. Vint-i-cinc escons del PSOE.

9M al tren

Pujo al tren a les 6 de la tarda per anar a Barcelona. Plou. Un home de 50 anys s’asseu al meu costat, em mira amb cara d’incrèdul i diu: “ Este tren va pà Barcelona”. Jo li responc afirmativament. L’home, llavors, sense que jo li digués res m’etziba: “En Catalunya la lluvia no sabe caer, los trenes no funcionan por culpa del coño del AVE i mi hija, que está en la carretera, y que encima paga, está en una retención”.

Em quedo callat, no sé què respondre-li. Al cap d’un minut, però, em torno a girar, me’l miro i li pregunto: “Puc fer-li una pregunta?”. L’home ràpidament em torna a mirar i respon que “por supjeto, xavà”. Així que li pregunto: “ No es molesti, però em pot dir a qui ha votat?”. L’home, feliçment i sense pensar-s’ho ni un segon, respon “Al partido socialista, por supuesto”. 

Campanades a morts de Lluís Llach

Campanades a morts
fan un crit per la guerra
dels tres fills que han perdut
les tres campanes negres.

I el poble es recull
quan el lament s’acosta,
ja són tres penes més
que hem de dur a la memòria.

Campanades a morts
per les tres boques closes,
ai d’aquell trobador
que oblidés les tres notes!

Qui ha tallat tot l’alè
d’aquests cossos tan joves,
sense cap més tresor
que la raó dels que ploren?

Assassins de raons, de vides,
que mai no tingueu repòs en cap dels vostres dies
i que en la mort us persegueixin les nostres memòries.

Campanades a morts
fan un crit per la guerra
dels tres fills que han perdut
les tres campanes negres. 

Un dit en contra ( plagis refregits del Ferran Caballero)

El boicot a l’acte de la candidata popular Dolors Nadal a la UPF és tan sols la punta d’un iceberg. Un fet més –que no per això menys important- on les minories bramadores s’imposen a les majories silencioses. 

Uns quants volen celebrar la “Setmana de la lluita” i l’accés a la facultat queda impossibilitat fins que els nens van a fer la migdiada. Esquirol fill de puta qui pregunti si pot entrar a classe. 

El ministre de justícia fa una conferència davant d’un auditori ple a vessar. Quatre xicots decideixen anteposar-se a la resta del públic amb una pancarta on s’hi demana llibertat. El ministre ha de callar, el públic no el pot escoltar. 

Un grup d’estudiants es tanca a la Facultat de Filosofia i Lletres per protestar contra la implantació del nou sistema universitari europeu. A fora un grup d’estudiants pregunta silenciosament quan es reprendran les classes. Un noi, que vesteix una samarreta del Che i uns pantalons militars, els respon que, ara, és necessari defensar els drets col·lectius. Resulta que, segons el noi, s’ha de renunciar als drets individuals per una lluita col·lectiva. 

Just davant de la biblioteca uns nois organitzen una performance amb guitarres i timbals per salvar l’escola pública de la maligna privatització. Això sí: sense considerar, ni per un moment, que algun dels estudiants –resulta que és una universitat- prefereixi l’estudi silenciós al so dels instruments. 

L’extrema forma de poder és la de tots contra un. L’extrema forma de violència és la d’un contra tots. Afirmar, com es fa sovint, que una minoria desarmada ha aconseguit amb èxit i mitjançant la violència –cridant o promovent un escàndol- interrompre classes on una aclaparadora majoria havia decidit que continuessin és desorientador. Perplex si més no. El que succeeix realment en aquests casos és molt més seriós: la majoria es nega clarament a emprar el seu poder i a imposar-se als que interrompen. Aquí el procés acadèmic es trenca perquè ningú desitja alçar més que un únic dit a favor de l’status quo. Un simple dit. 

Un cop més: pragmatisme

El nou de març se celebren eleccions a les Corts Espanyoles i, ara per ara, el cansament és segurament el sentiment que millor defineix l’estat d’ànim de la immensa majoria d’electors catalanistes.
Jordi Pujol en el llibre Dels turons a l’altra banda del riu –escrit  fa més de 50 anys- fa aquesta brillant anàlisi de la situació:

“Decididament ja no som a temps de reestructurar espiritualment, mentalment i materialment una generació trinxada. Ni de donar-li una visió magnànima del món, de la Pàtria, d’ells mateixos. S’han habituat a la derrota. S’han habituat, alguns, a interpretar capciosament la derrota, a fer-ne quelcom de natural i lògic, o a disfressar-la de falsa victòria. S’han habituat a la submissió. I als paper secundaris. Abandonats, dispersats, s’han abandonats a les petites accions sense projecció en el futur i sense enquadrament en un pla general. Estan xops, els uns d’estúpid cofoisme, els altres d’amarg sentiment de frustració. Per tot això hem de posar en ells la nostra tendresa i el nostre afecte, però no la nostra esperança.”

Si fa no fa aquesta anàlisi, que Pujol resumeix en “apuntar baixet”, la fa també David Madí en el llibre de Demòcràcia a sang freda. Ell, però, parla d’una dolça decadència. D’una decadència, que fa extensible a tots els àmbits de la societat catalana, i que retrata amb la imatge d’un home desorientat en una banyera d’aigua calenta.

En resum: gran part de la població catalana se sent cansada i desorientada. El PP ha menystingut i insultat el catalanisme. El PSOE l’ha enganyat i se n’ha burlat. Per tant, l’elector catalanista sap que no votarà a cap partit espanyol. Ara bé: veu que els partits catalans tampoc han donat la talla. Entre ERC i CiU continua la guerra de sempre. La batalla del romanticisme cínic contra el cinisme romàntic, que explica Jordi Graupera.

Molts votants catalanistes volen un cop de puny sobre la taula, un mecagoncony, un punt d’inflexió que obligui a canviar el relat. Uns pensen que aquest cop de puny s’aconseguiria no anant a votar. El  fet és que no anant a votar contribueixen a disminuir la ràtio electoral i per tant ajudant que partits minoritaris com C’s o UPyD tinguin més facilitat per aconseguir un escó. A més, no anar a votar tampoc és garantia d’un revulsiu. El més probable és que surti el polític de torn durant la nit electoral mostrant unes grans llàgrimes de cocodril i dient que s’haurà de fer reflexió. Aquesta reflexió, però, no passarà de la nit electoral.

Una altra opció és el vot en blanc. Aquesta és una opció que si no es fa en massa –com a Assaig sobre la lucidesa de Saramago- no serveix per res. És un vot que, igual que l’abstenció, no computa. És a dir: ajuda als partits petits. El més normal és que aquest sigui un vot testimonial. Un vot d’unes persones amb un alt sentit democràtic, és cert. Però això no treu que acabi sent testimonial. No hi haurà cap escó buit, algú o altre l’ocuparà. I el més probable, veient que el vot en blanc tan sols es cultiva entre l’orbita nacionalista, és que aquest sigui ocupat per un partit d’àmbit espanyol.

La tercera opció és fer al joc als partit catalanistes i fer veure –o si més no intentar-ho- que aquí no ha passat res. És a dir: anar-los a votar. Segurament, si aquest no és un vot massiu, no servirà per res. Només estarem perpetuant el problema. CiU pot guanyar un o dos escons i ERC en pot perdre un o dos. Un altre cop estarem en la mateixa situació. Al cap del carrer. Ara: ens podríem trobar amb l’escenari que les forces nacionalistes fossin decisives. És a dir: que els escons de CiU i ERC junts sumessin suficient per ser claus, per decidir. Llavors des de Catalunya tindríem la clau de volta de la situació.

Alguns diran que això és somiar despert i segurament tindran raó. Alguns diran que estic sonat pensant en un pacte entre CiU i ERC coneixent els precedents. I sí: ja sé que ERC està en un govern presidit per Montilla i que es presenta conjuntament amb ICV i PSC al Senat. I també sé que Duran i Lleida es presenta de cap de llista de CiU. Tot això ja ho sé. Massa que ho sé. Però ja em direu que hem de fer? No anar a votar o votar en blanc i demostrar a PP i a PSOE que es poden pixar en Catalunya i aquí no passa res? La reacció als insults, mentides, apagades elèctriques, retards en els trens de rodalies, espoli fiscal, tancament de repetidors de televisió i falses promeses hauria de ser votar en blanc o no anar a votar?
 

Entrevista a Jordi Pujol (II part)

Aquí teniu la segona part de l’entrevista amb Jordi Pujol.

- En un col·loqui organitzat pel Club d’Opinió Arnau de Vilanova al Petit Palau l’expresident Barrera va demanar el vot en blanc com a moviment de reacció. Vostè s’hi va mostrar en contra. Per què?
-  Jo tinc un gran respecte i una certa veneració per l’Heribert Barrera. És un gran patriota i és un home sencer, honest i conseqüent. Ara bé: amb això no hi puc estar d’acord. La gent ha d’anar a votar i ha de dir què vol. Tu imagina’t que en les pròximes eleccions a Catalunya ningú anés a votar o ho fessin en blanc. T’imagines que el 60 o el 70 per cent votés en blanc?

- El Saramago en parla en Assaig sobre la lucidesa.
- El Saramago fa una novel·la d’un poble que estan molt enfadats i decideixen votar en blanc. Però bé: el Saramago diu moltes coses i després a l’hora de fer política s’ha equivocat gairebé sempre. El Saramago és un Premi Nobel de literatura no pas de política. Aquesta campanya electoral és vergonyosa i lamentable. Segurament és la campanya amb un to més baix que s’ha vist mai. Però la gent, al capdavall, aniran a votar més per emocions que per les promeses que els puguin arribar a fer. I, com deia abans, hem de recuperar la dignitat, l’orgull i l’autoestima. No volem més engrunes i més raspallades. No volem més carícies i cops a l’espatlla. Volem que el PP i el PSOE canviïn. I si això no canvia o ens paguen per avançat o nosaltres ens hem de mantenir ferms en la nostra negativa de negociar.

- Però com es recupera aquest orgull si qui governa a Catalunya és del PSC?

- Els dos governs tripartits que hem tingut han afectat la nostra autoestima. El primer perquè, com ells mateixos van dir, fou una mena de Dragon Kahn. El segon perquè predicava i practica l’ensopiment. De fet: proposa la renuncia.

- Totes les enquestes diuen que a Catalunya guanyarà el PSC de carrer.
- Si no dic pas que no pugui produir-se un fracàs. Pot ser que la gent encara no s’hagi adonat que necessitem aquest vot d’orgull.

- I el vot en blanc no és una reacció d’orgull? Ja que al capdavall si CiU guanya un o dos escons i ERC en perd un o dos l’escenari no canvia gaire.
- Jo preferiria que la reacció fos un vot en positiu.

- Però llavors, si no ho entenc malament, la seva reacció ajuda a perpetuar el problema. No proposa cap punt d’inflexió per capgirar el relat.
- Home, si es fes aquesta reacció que deia el Saramago potser sí…Ara: la cosa no anirà així. Finalment els que aniran a votar en blanc seran una minoria que tenen una alta consciència democràtica.

- I així, doncs?
- L’electorat del PP i del PSC aniran a votar. Tots. I si l’electorat catalanista es deixa seduir pel vot en blanc podem tenir una situació molt compromesa.

- I l’alternativa, doncs, és continuar igual?
- Com vols dir continuar igual?

- Que la seva alternativa és anar a votar i 9,10, 11 escons per CiU i 5,6,7 per ERC.
- En traurem més! No siguis tan pessimista.

- D’acord 3 o 4 més. Molt bé. I ara què?
- Després falta veure com s’utilitzen. Anem per pams. El país està desorientat, decebut i desanimat. Davant d’això tenim dues possibles solucions. La primera: acabar-nos d’enfonsar. Caure en el desànim i abandonar. La segona: reaccionar. Algú pot dir que la reacció pot ser el vot en blanc. Potser sí, però jo no hi crec gaire.
 

- …
- Hi ha un partit que ens ha fet mal perquè ens ha atiat a tot Espanya contra nosaltres i un altre partit que ens enganya sistemàticament. Si PP i PSOE, surten de les eleccions sense ni una rascada aquests veuran que es poden mofar de Catalunya i aquí no passa res. La reacció hauria de ser un vot en massa pels partits catalanistes i que aquests dos partits espanyols vagin a predicar al desert.

- Ja entenc la seva reacció. El problema és que, tot i així, un vot en massa no està gens assegurat.
- Em fas entrar massa en el terreny polític i ja estic retirat. No en vull parlar més de política.

- Ha començat vostè. De fet jo volia parlar-li de les memòries.