Camí de solitud

Tot i que el futur no sol portar remitent la setmana passada l’editorial d’aquest setmanari ens pregonava un canvi de cicle en el consistori vilafranquí. Sembla a ser que aquest canvi, però, és a pitjor. Per si no en teníem prou amb un govern cansat, sense projectes clars, faltat d’idees i d’imaginació ara tenim un alcalde aïllat de la realitat i del seu propi partit, un equip de govern incapaç de generar consensos amb la resta de grups polítics municipals i un govern –segurament això ja no és nou- que ha deixat de concebre la governació de la vila com un repte diari ple d’il·lusions i superacions per passar a concebre’l com una mera dinàmica burocràtica. Això sí: no hi ha pitjor sord que aquell qui no vol sentir. D’aquesta manera l’equip municipal –amb la inestimable suport del tete Esteve- prediquen a tord i a dret que aquí no passa res, que les aigües estan tranquil·les i viento en popa a toda vela.
 

L’Ajuntament vilafranquí –no sé si proposant-s’ho- va seguint els postulats del brillant publicista Joseph Goebbels. El dirigent nazi pregonava allò del “vostè no cal que hi cregui, actuï com si hi cregués i al final acabarà creient-hi”. 

Segurament i mirant els precedents (no hi ha crisi econòmica, no passa res amb la immigració ni hi ha transvasaments) això deu formar part de l’ADN socialista.
 

L’economista i filòsof austríac Friedrich August von Hayek va escriure en el brillant llibre “Camí de servitud” que no era necessari ser profeta per tenir constància dels perills que ens assetgen. 

En fi, ja els dic jo que la cosa, ara com ara, no pinta gens bé. És cert que el Govern de la vila viu una crisi de consensos. Ara bé, és igual de cert que enfront de tota aquesta crisi no s’hi albira cap possible relleu amb condicions. I no, la sociovergència lluny d’una solució política té tuf a suïcidi. 

Gira la roda del temps

He estat molts dies anant amunt i avall, atabalat, sense reflexionar. Madrid, Ave, accident, dinars, sopars, entrevistes, nou programa, exàmens, hoquei… En començo estar una mica cansat de tot això. Molts em diuen que he d’aprendre a prioritzar. Segurament tenen raó. Aquest estiu ens hi posarem. De moment us explico la meva tarda d’ahir.
Feia una tarda tranquil•la, la temperatura era ideal. Vaig decidir anar a caminar tot sol pel Penedès. M’encanta aquesta època de l’any. La vida retorna tímidament a la comarca. Després del llarg hivern on el fred ha deixat completament nus als ceps, ara, tornen a brotar. Surten roselles al camp, la ginesta comença a florir, el dia és cada cop més llarg, tornen les orenetes. M’encanta aquesta època de l’any i m’encanta el Penedès.

Tot caminant vaig fer aquest vídeo.

Poc a dir

No tinc res a dir. Només fer-vos una recomanació. Un llibre brillant: “La casa de les belles adormides”. Unes descripcions de les atmosferes i dels detalls brillants. Deliciós.

Pd. L’altre dia en el programa PRESPECTIVA de Ràdio Arenys per culpa dels impresentables –és a dir que no es van presentar- del Joan i del Maiol ens vam quedar sols l’Èric i jo. En fi, això és el que en va sortir.

Mestres i persones que estimo

Dos Jordis, dos amics, dos magnífics llibres.

Entrevista a Carretero en Pdf

Si voleu descarregar-vos els pdf de l’entrevista (tant el primer com el segon) pitgeu damunt la imatge.

Quan només et queda el plor

Les cinc de la matinada. Condueixes tranquil·lament pel camí que t’ha de portar a casa. De cop veus un cotxe negre enfront teu. L’intentes esquivar i et tires contra una vinya. Xoques. Escoltes impactes per tot arreu, van caient bocins de vidres esmicolats sobre teu i no saps com reaccionar. T’agafes amb totes les teves forces instintivament al volant però el cotxe no para. Vas xocant sense veure-hi el final. Reacciones i fas un cop de volant. El cotxe s’atura. Silenci. No se sent res. Mires al teu voltant. Tens partícules de vidres escampades per tot el cos. Et descordes el cinturó –gràcies a Déu que el portaves!- i surts del cotxe. Les cames et tremolen, les dents t’espeteguen unes contra les altres, intentes parlar però no pots. No et surt la veu. A la llunyania veus que el cotxe negre resta aturat. Vas cap a ell. És la teva esperança, la teva salvació. T’hi apropes el més ràpid que pots. Ja hi ets. Poses la mà damunt la freda carcassa del vehicle. De cop el cotxe, sense donar cap mena d’explicació, fuig. Fill de puta, cabró, desgraciat. Et quedes sol, emmudit i assegut al mig de la carretera sense forces. Tan sols et queda el plor. 

Toc d’hoquei

El proper dilluns 21 d’abril a les 9 de la nit s’estrena a la freqüència de Ràdio Sant Sadurní -107.2 FM- el primer programa únicament d’hoquei del Penedès. Sota el títol “Toc d’hoquei” el programa que serà dirigit per Sergi Sabaté i acompanyat per Guillem Carol té la intenció de ser un referent dins del món de l’hoquei a la nostra comarca i fer-se un espai a nivell català gràcies a les possibilitats que proporciona la xarxa. Ja que l’espai, d’una hora de duració setmanal, a part de seguir-se en directe per la ràdio, també es podrà escoltar a qualsevol hora del dia a través d’internet gràcies el bloc www.tocdhoquei.blogspot.com. D’aquesta manera “El Toc d’hoquei” s’afegeix al format digital de ràdio a la carta que està imperant en el món de la comunicació.

El programa farà un intens seguiment setmana rere setmana del desenvolupament de la Play off d’hoquei amb col·laboracions de diversos contertulians, una tertúlia, trucades als llocs dels fets, entrevistes amb els implicats, etc.

Gràcies al bloc http://www.tocdhoquei.blogspot.com/ tothom qui ho vulgui, a part d’escoltar el programa via xarxa, podrà col·laborar amb la gestació dels seus continguts, fer preguntes, crítiques o suggeriments. 

Valentia

Rebo un correu electrònic del Carles. M’explica que ha deixat la carrera. S’ha plantat, n’estava cansat i ja no podia més. Diu que ara es vol dedicar al què realment li agrada: l’agricultura. Ell diu que no es veu amb 30 anys en un bufet d’advocats, en una oficina o treballant a Barcelona. M’explica que d’aquesta manera és feliç. Chapeau. Hi ha molts profetes a l’atur que solen criticar aquest tipus de decisions. Critiquen aquells que arrisquen en la seva vida i no opten per seguir les conductes estipulades –ves a saber per a qui- com a correctes. Jo no. M’agrada la gent que arrisca, que trenca motlles. Sovint costa molt prendre aquest tipus de decisions. T’has d’enfrontar a molta gent. A gent molt propera que s’han fet una idea de tu i, amb molt bona voluntat, t’han programat la vida creient-se que així series feliç. Costa molt prendre aquestes decisions. Cal ser valent per enfrontar-te al teu destí. Molt valent. Gestos com aquest demostren tenir una gran valentia.  

Metamorfosi

Abans tots els transvasaments eren dolents, de dretes i malvats. Ara ja no. Abans quan es calava un incendi era perquè la Generalitat no havia pres les mesures pertinents en els moments adequats. Ara ja no. Abans quan l’administració pública contractava al cosí segon de la portera del xofer del President es titllava l’administració d’amiguisme i de corrupció. Ara ja no. Abans quan la Generalitat finançava l’escola concertada era perquè era molt reaccionaria i de dretes. Ara ja no. Abans portar al teu fill a una escola privada era totalment conservador i terriblement burgés. Ara ja no. Abans quan es deia que la immigració s’havia de controlar s’era una persona sense sentiments ni escrúpols, salvatge i –evidentment- de dretes. Ara ja no. Abans quan un conseller mentia, amagava informació i després ho reconeixia públicament se li deia que havia de dimitir sinó és que abans ho feia ell. Ara ja no. Clar que abans als consellers els nomenava el President. I ara ja no. És temptador creure que els mals socials neixen de les trapelleries del malvats i que si els bons –com ara nosaltres, naturalment- remenessin les cireres del poder, tot aniria com una seda. Critiquem, anem a les manifestacions, signem manifestos, fem botifarrades i concerts reivindicatius. Tot per vèncer el malvat poderós. Però arriba un dia que, per caramboles de la vida, aquests malvats que ostentaven tan malignament el poder el perden en favor teu. 

Entrevista amb Carretero (III i última):“Tal i com anem segur que no hi haurà cap referèndum al 2014”

P. Ara que parlem de capacitat i competències. Vostè sent Conseller de Governació i tenint capacitat i competències en el tema de la Vegueria Penedès s’hi va mostrar reticent. Encara ho és? 

R. Quan jo era Conseller de Governació vaig venir dos cops a Vilafranca a parlar amb els nostres militants per dir-los que mentre hi hagués consens en el Govern i en el Parlament de que hi havia d’haver set Vegueries, com llavors es deia, no tenia cap més opció que defensar-ho. Agradi o no, això és el que vaig dir. Jo no sóc dels que diu una cosa a un lloc i una altra cosa a un altre. Ara bé: també els vaig dir va ser que si hi havia consens i una manifestació molt amplia dels ajuntaments i altres instàncies locals a favor de la Vegueria jo estava obert a reconsiderar-ho. A mi si al territori hi ha consens em sembla bé que es porti a terme. Ara, ja no puc estar en un govern i desmarcar-me de la postura consensuada pel Parlament i el Govern. 

P. Consens a banda, Joan Carretero està a favor o en contra d’aquesta vegueria? 

R. Si hi ha una voluntat majoritària dels representants escollits democràticament al territori per la Vegueria a mi em sembla bé. Bé, sempre i quan hi hagi el territori i la gent necessària perquè es pugui fer. 

P. Val. Però jo pregunto si vostè hi està a favor o en contra. 

R. A mi, personalment, m’és igual. És la gent del territori la que ho ha de voler. El que li puc dir jo és que les condicions necessàries per fer aquesta vegueria hi són. El que no té sentit és que la gent del territori digui que sí i jo, llavors digui que no. 

P. Suposo que les opinions d’un conseller tenen el seu pes en un govern. 

R. Primer: jo no sóc conseller ni ho seré mai més. Segon: quan jo era conseller el consens majoritari, no el que havia creat jo sinó el que hi havia, era de set vegueries. Que això ha de canviar per què la gent del territori ho vol? Sí, ja que hi ha territori i hi ha gent suficient. És a dir: les condicions hi són. 

P. Canviant de tema però no de territori, veu factible un referèndum per la independència al 2014? 

R. Tal i com anem segur que no hi haurà cap referèndum al 2014. 

P. Però aquest és l’objectiu aprovat per la ponència del passat Congrés de la formació, no? 

R. La meva opinió, no la del partit, és que si les coses continuen tal i com van serà impossible. 

P. I si la seva opció triomfa dins d’Esquerra hi veu més possibilitats, doncs? 

R. No sé si el 2014. Si per nosaltres fos avui mateix. Ara: nosaltres treballarem perquè Catalunya, el més aviat possible, tingui el dret de decidir. 

Entrevista a Carretero (II):“En aquest país amb la tonteria de les dretes i les esquerres se’ns venen molts gats per llebres”

P. Des dels moviments oficialistes del partit s’ha acusat a Carretero de ser de dretes per voler anteposar l’eix nacional a l’eix dreta-esquerra.
R. En fi, què vol que li digui. D’aquí quatre dia m’acusaran de ser del Reial Madrid. Jo sóc d’Esquerra Republicana de Catalunya i crec que he de ser jutjat per allò que he fet com alcalde de Puigcerdà o com a Conseller de Governació. La resta són paraules buides.

P. Però vostè convergeix amb polítiques del Tripartit com són la llei de l’habitatge, que preveu l’expropiació, o la llei dels 80km/h?
R. Li faig una pregunta: això són polítiques de dretes, d’esquerres o, directament, són polítiques estúpides?

 

P. El Tripartit diu ser un govern d’esquerres.
R. Però qui diu que anar a 80 Km/h és d’esquerres?

 

P. Diuen que es redueix la contaminació i que això és d’esquerres.
R. A mi em sembla una mesura completament estúpida. Ni de dretes ni d’esquerres: estúpida.

 

P. I la llei de l’habitatge?
R. Ni dretes ni esquerres: irreal. En un país on molta gent amb molt d’esforç han aconseguit tenir un segon habitatge pels seus fills o per quan ells siguin grans és una animalada platejar que se’ls hi pugui expropiar. Això sí: hi ha d’haver una política diferent de sol i de promoció d’habitatge. Mira, un altre: travessar el Segre és de dretes o és d’esquerres?

 

P. No ho sé, ho hauríem de preguntar al Govern. Abans, però, era molt de dretes.
R. Ah! Jo el que penso és que en aquest país amb la tonteria de les dretes i les esquerres se’ns venen molts gats per llebres.

 

P. Esquerra Republicana moltes vegades l’ha atiat i els hi ha anat prou bé.
R. En l’Europa del SXXI a un govern el que se’ls hi ha de demanar, per sobre de tot, és eficiència. I deixar d’un cop aquesta tonteria. Que jo sàpiga d’esquerra catalana no vol nacionalitzar la banca ni els mitjans de producció ni res que se s’hi assembli. Per tant, hem de mirar que l’economia funcioni bé i que els serveix públics funcionin bé. Tot de forma eficient. Amb això, més d’un, ja n’estaria més que satisfet.

 

P. Així, doncs, l’eix dreta-esquerra s’ha acabat?
R. Actualment s’ha diluït. Si algú em sap dir les diferències fonamentals entre les polítiques del senyor Solbes i les del senyor Rato crec que es mereix el premi Nobel.

 

P. Llavors quin eix proposa. Reaccionari i progressista?
R. És que abans de posar eixos el què s’ha de tenir és capacitat per fer polítiques i capacitat econòmica. És a dir, competències i calers. I a Catalunya, ara per ara, aquestes capacitats no les tenim. És una fal·làcia vendre tants arguments de dretes i d’esquerres quan a Catalunya no podem decidir gairebé res. Ni quin model sanitari ni quin model  educatiu volem. Per no decidir no podem fer-ho ni amb l’aigua. Per tant, en un país on no es pot decidir res no es pot fer política.

 

P. Però mentre no tinguem aquest nivell de competències que vostè reclama s’han de fer polítiques. Poques però se’n poden fer.
R. El Govern de Catalunya és un govern de gestió. I a la gestió el que se li demana és que sigui, per sobre de tot, eficient.

 

P. Sobre l’eix estigmatitzat d’allò que sol ser considerat de dretes i allò que sol ser considerat d’esquerres veig que vostè té més proximitat amb els postulats de CiU, no?
R. Per?

 

P. Vostè s’ha distanciat de polítiques cabdals del Govern com són la de l’habitatge o la dels 80Km/h.
R. Jo, simplement, discrepo d’alguna de les polítiques del Govern. Ara bé: això no vol dir que estigui d’acord amb les de CiU. Quan jo era alcalde CiU estava a l’oposició. Vaig fer molts serveix públics de qualitat i eficients. La resta només són paraules.

 

P. No em compararà la gestió d’un poble a la d’una nació, no?
R. Evidentment que són diferents. Però la gestió d’un poble es veu quan un ajuntament aposta per crear serveis públics o espera que ho faci la iniciativa privada. Això són fets que diferencien clarament de qui és progressista i qui no ho és. Com va dir algú, ara no recordo qui, fets i no paraules.

 

P. Bé, doncs CiU és també progressista, suposo. Per què la xarxa d’escoles i hospitals públics catalans van ser fets en els seus governs.
R. A l’Europa occidental fer diferenciacions clares entre el centre dreta i el centre esquerra és complicat. Al capdavall són matisos. Sense anar més lluny fixis amb la llei de dependència. Se’ns ha venut que és una llei molt progressista i moltes coses més. Doncs bé, aquesta llei la va votar el PP.

 

P. Sí, i que cedeix competències catalanes al Govern espanyol!
R. Per això la vota el PP i el PSOE. No perquè la llei sigui progressista sinó perquè lamina les competències de la Generalitat. I això, un cop més, en fa tornar a l’eix nacional. O tenim competències i finançament o no podem fer res més que gestionar.

 

P. ERC també va votar la llei de dependència que vostè diu que lamina les competències de la Generalitat.
R. Sí. És un greu error d’Esquerra.