Immigració

Aquí teniu unes entrevistes que he fet per un treball de la Universitat.

Som espectadors a voltes

Senzillament se’n va la vida, i arriba
com un cabdell que el vent desfila, i fina.
Som actors a voltes,
espectadors a voltes,
senzillament i com si res, la vida ens dóna i pren paper.

Serenament quan ve l’onada, acaba,
i potser, en el deixar-se vèncer, comença.
La platja enamorada
no sap l’espera llarga
i obre els braços no fos cas, l’onada avui volgués queda’s.

Així només, em deixo que tu em deixis;
només així, et deixo que ara em deixis.
Jo tinc, per a tu, un niu en el meu arbre
i un núvol blanc, penjat d’alguna branca.
Molt blanca…

Sovint és quan el sol declina que el mires.
Ell, pesarós, sap que, si minva, l’estimes.
Arribem tard a voltes
sense saber que a voltes
el fràgil art d’un gest senzill, podria dir-te que…

Només així, em deixo que tu em deixis;
així només, et deixo que ara em deixis.
Jo tinc, per a tu, un niu en el meu arbre
i un núvol blanc, penjat d’alguna branca.
Molt blanc…

Quan el final pot ser un principi de mort

Tots els candidats en la palestra interna d’Esquerra diuen que s’han de refer els pons dinamitats amb CiU. Això sí: ho diuen ara que venen comicis interns i no eleccions parlamentaries. Tot i que m’ho puc ensumar, desconec si realment ho creuen de debò o és simple interpretació de cara la galeria.

 El que sé del cert és que si m’hagués de mullar per un sol discurs i per un sol candidat ho faria, sense cap mena de dubte, per Joan Carretero. Com a nacionalista català, vull que d’una vegada per totes, s’extirpi –sense contemplacions- aquesta tricefàlia cancerigen que ens governa. El descrèdit polític que estem vivint com a país augmenta exponencialment cada dia des del 2003 –any en que els socis tripartits van decidir començar el joc de les poltrones-.

 

Al capdavall, el que em fa més mal de tot aquest relat, és que el descrèdit i la incapacitat política vagin instal·lar-se al Govern de la Generalitat de la mà dels republicans. Del partit independentista i purista de Barrera i Macià. Aquells mateixos que pregonaven allò de les mans netes en la nit electoral del 23 escons. Tant Puigcercós com Benach no han dit públicament i sense pal·liatius que el Tripartit s’ha de d’acabar. Desconfiem-ne. Uriel diu allò de renegociar a l’alça, res més. Desconfiem-ne. L’únic que ha dit d’una forma contundent i diàfana que això del Tripartit s’ha d’acabar ha estat Joan Carretero. Diu que s’ha d’acabar la legislatura pactada amb el PSC –s’ha de ser seriós- però que un cop finiquitat aquesta grisosa etapa política, el Tripartit (PSC-PSOE-CPC-ICV-IU-A-ERC), s’haurà mort i enterrat.

 

M’agrada el discurs de Carretero. Ara bé, no tinc clar que en una hipotètica victòria carreterista aquest sàpiga integrar totes les sensibilitats d’ERC en una mateixa direcció. I això, per un partit destraler –però necessari- com Esquerra i per un país masoquista com Catalunya no serà gens positiu.

 

Carretero córrer el risc de voler fer avançar a galop un partit que tot just fa sis anys encara anava amb tartana. Carretero ha de tenir clar que Catalunya no és Puigcerdà. Ni ho és ara ni crec que ho sigui mai. 
 

Mirades que fan mal (17/03/07)

L’ésser humà és sociable per naturalesa. Per definició les persones ens solem rodejar d’altres persones. Moltes de les que ens rodegen hi són per obligació -“la vida te les ha imposat”-. D’altres les triem nosaltres mateixos. I d’aquesta selecció, alguns d’ells, els considerem amics.

Com vaig dir un dia en un article, d’amics en tinc pocs, molt pocs. La majoria són coneguts i saludats. Per cert, Pla en la seva famosa catalogació es va deixar el parents. Com el catalogues un pare, un germà o un cosí?

En fi, aquest tema el deixo per un altre dia i em centro amb el que venia dient. Des de fa temps que reflexiono el per què dels amics. Què em produeix aquesta imperiosa necessitat de confiar i transmetre en un altre individu les meves penes, preocupacions i alegries. Joan Sales, a Incerta Glòria, apunta: “l’essencial de l’emoció és llegir-la en uns altres ulls”. Aquesta és una de les falles més sensibles: que les nostres emocions, per ser-ho de debò, necessiten sempre un còmplice i l’esser humà, per definició, és, també, un ésser emocional.

Potser és per això que solem catalogar com amic uns ulls aliens però que ens són coneguts. Uns ulls, on a conseqüència de les reiterades mirades, hi podem llegir i interpretar les nostres emocions més amagades. Però no ens enganyem: una mirada no crea amistat. És la reiteració de mirar-li els ulls i trobar el que anaves cercant el que acaba creant l’amistat. És aquell cúmul de coincidències. És aquell mirar als ulls i no necessitar paraules perquè amb la mirada ha quedat ja tot dit.

Salvant les distàncies, és igual que un diari. Excepció dels masoquistes –que cada dia són més, per cert- el que tu busques en un diari és que  t’interpreti la realitat tal i com tu vols que sigui. I bé, en funció d’això tries el diari que més s’adequa a la teva manera de veure el món. Però sovint passa que obres el teu apreciat diari i et trobes amb una frase o argumentació que no acaba d’encaixar del tot amb la teva manera de concebre la realitat que t’envolta. Llavors tot se’t tergiversa i se’t remou. Tu exigeixes un 100 i ell avui et dóna un 90. Tot i això, aquest 90 és molt més del que et donarien la resta de diaris. Però aquell és el teu diari. El teu apreciat diari. I tu voldries que sempre et donés un 100.

Podemos perrear

Al·lucinar

CDC independentista, ERC liberal -> El país avança!

[Europa press] “Puigcercós explicita que els seus referents internacionals són Václav Havel, Bill Clinton, Tony Blair i Nelson Mandela. Reconeix que el verd Joschka Fischer l’ha “decebut” i, des de certa discrepància, mostra repetidament la seva admiració per Nicolas Sarkozy. 

D’ells en destaca que hagin abandonat la “concepció paternalista” i el “multiculturalisme” de l’esquerra de matriu marxista davant l’ Estat de benestar i una immigració que “planteja problemes”. A Clinton i Blair, a més a més, els reivindica com a líders d’una “esquerra modernitzadora” que abraça un liberalisme clàssic al qual “l’esquerra –particularment l’esquerra republicana– no pot renunciar”.
 

[Diari de Girona] El president de CiU i secretari general de CDC, Artur Mas, aposta perquè «el dret a decidir de la nació catalana» passi a ser una de les bases del catalanisme del segle XXI, que substitueixi els conceptes d’autonomia i autogovern del catalanisme del segle XX. Aquesta és una de les propostes llançades per Artur Mas en la conferència en què va desgranar ahir el seu projecte de refundació del catalanisme. Mas també creu que el catalanisme «s’ha d’ocupar de l’ànima de la nació» i va cridar a construir la «nació plena».

“Piscina” de Jordi Llavina

Mea culpa: sí; victimisme: no.

Doncs què voleu que us digui, a mi el Laporta em va agradar. Exceptuant l’escena on va jugar a fer-se el màrtir –aquesta sobrava- la resta de l’entrevista em va agradar. To controlat i contundent, petita gesticulació, molta matisació,  va cedir la iniciativa a l’entrevistador –terriblement dolent, per cert-, cara de gos abatut i força autocrítica. La combinació era bona. Édouard Balladur, exprimer ministre francès, apunta en el brillant llibre “Maquiavel en democràcia”:

“No hi ha res que agradi més als homes que els actes de penediment públic, que donen als poderosos, no tan sols una imatge de fragilitat, sinó també d’humanitat i de veritat. Es pot fer i haver fet de tot, sempre que s’acabi confessant. Una vegada feta la confessió pública i acordat el perdó, l’ambició, que tant temia veure descobertes les seves ignomínies, pot asserenar-se i reprendre un nou impuls. La comèdia del penediment resulta molt beneficiosa”. 

 

Per això crec que sobrava victimisme. El victimisme no ven quan es practica des d’una posició de control. Des de la poltrona genera el sentiment advers. Que un home amb posició de superioritat jugui a ser la víctima no agrada. Pots penedir-te però no jugar a fer llàstima. És allò d’anar a missa i repicar campanes.

“439 días. De cómo Zapatero buscó la paz”: el llibre del meu amic Nacho

Aquí teniu el vídeo de la presentació del llibre del Nacho. La va fer divendres a Vilanova acompanyat del Campuzano, el Vendrell i una tal Baig. El Nacho és molt socialista –què hi farem, tu-. Tot i això, us asseguro que és una bellíssima i intel•ligent persona. D’aquest vídeo ( i de la visió no compartida que en tinc amb el Nacho sobre ETA i el seu entron) en va “sortir” el meu post de sota.

Simplificar ETA i viure dels dogmes

Ahir amb l’Eduard vam anar a la presentació de llibre de l’amic Nacho Corredor a Vilanova. En el llibre, titulat “438 dias de cómo Zapatero buscó la paz”, s’explica –des d’una òptica espanyola- el  procés de creació i evolució de la banda terrorista ETA posant èmfasis en la passada legislatura on ZP va intentar sense èxit – igual que molts d’altres anteriorment- acabar amb la barbàrie terrorista d’ETA.

 En el torn de preguntes vaig estar temptat d’agafar el micròfon. Finalment, però, la por de les possibles reaccions em va fer tirar enrere. Ahir, a part d’un seguit de tòpics sobre ETA, s’hi van escoltar dogmes i més dogmes. Tot va era blanc o negre. Sense matisos, sense mitges tintes. Bons o dolents. I sí, ja sé que en un problema on hi ha morts sobre la taula és molt complicat parlar amb un mínim d’honestedat intel·lectual. Però bé, crec que amb el dogmes no ajudem pas a la resolució del conflicte. L’Enric Vila va escriure:

“Amb ETA s’aplica massa alegrement allò que els bàrbars són els altres. Per matar en nom d’una idea cal ser un bàrbar, però per permetre que durant quaranta anys mori gent i s’enquisti un problema tan gros com aquest per defensar una idea de l’estat que, precisament perquè s’havia de refer, es podia haver construit d’una altra manera, déu n’hi do. Entre “els bons” hi ha massa gent que prefereix tenir raó abans que solucionar el problema; fins i tot que no agafa una pistola perquè no la necessita o que té una preocupació per la vida aliena més retòrica que res. L’espectacle de Rajoy i Zapatero durant la legislatura prova fins a quin punt la pervivència d’ETA és, en gran mesura, el mirall de la demagògia, la hipocresia, i la manca general de magnanimitat i de talent amb què s’ha fet Espanya.”

 

Jo, la veritat, és que no sóc cap gran expert sobre el conflicte basc. Ara bé, una cosa sí que tinc ben clara: mentre ETA sigui entesa com la causa i no com la conseqüència del problema l’organització terrorista mai morirà. És veritat: qui mata ha d’anar a la presó. Tant si és un torturador, un maltractador o un carnisser de poble. Qui mata va a la presó. Crec que aquí hi podem estar tots d’acord. Això sí: quan els que maten són molts, ho fan tots pel mateix motiu i resulta que reben un suport electoral de centenars de milers de persones –150.000  votants- hauríem de plantejar-nos que la causa, segurament, és molt més profunda i que no s’acabarà mai amb detencions, il·legalitzacions i engarjolaments. Que s’han de fer? Per descomptat. Però que sàpiguen que aquesta no és la solució.

A part, és molt discutible això que en nom de la vida es demani una adhesió sense matisos al discurs del Govern de Madrid, quan el que realment mou la política d’aquests és una idea de l’Estat. Del seu Estat. L’Enric Vila també apuntava:

 “Això que els demòcrates hem de tancar files en un sol front, sí que és fer el joc a ETA i la seva mentalitat totalitària de l’amb o contra mi. I la idea que intentar comprendre el terrorisme basc és obrir la porta a que qualsevol surti amb una pistola a defensar les seves idees em sembla molt discutible: només hi ha una cosa pitjor que ser víctima d’un atemptat i és haver-lo comès.”

 En fi, el problema, al capdavall, no només és basc sinó també espanyol. Els governs democràtics bascos porten anys –molts anys!- plantejant per via democràtica les seves legitimes reclamacions. I bé, la resposta dels successius governs espanyol –tan siguin del PP com  del PSOE- ha estat sempre la mateixa: un cop de porta al morros. Un “portazo” que diu el Lehendakari Ibarretxe. El problema no és que els rebaixin els seus plantejaments inicials. No pas. El problema és que ni se’ls escolten. Tenen por de la diferència. Des dels governs espanyols no es vol reconèixer l’existència d’una nació diferenciada, d’un subjecte polític diferent. En definitiva d’un poble amb capacitat de decidir lliurement i democràticament el seu propi futur. I aquí ja no estem parlant de nacionalisme. Aquí simplement parlem de democràcia.

Home dels turons II o refundar sense destruir (18/06/07)

Entre la classe política nacionalista catalana existeixen abismes, crec que hores d’ara, ja insalvables. S’han fet molt mal. Massa mal. Uns i altres, altres i uns alberguen molt ressentiment. Però bé, tampoc és qüestió de mirar qui dels dos la té més gran. Les dues parts en són culpables. Uns per haver fet A quan podien haver fet B i els altres per fer B quan podien haver fet A. Com he dit abans: tampoc és qüestió d’entrar en la ridícula i estèril discussió de mesurar qui la té més gran. Això, no ens porta en lloc si el que volem de veritat és construir pons entre les dues derives. En tota novel·la quan s’arriba a tal punt de conflicte solen haver-hi dues sortides. Un punt d’inflexió del tot necessari que busca revitalitzar l’argument. Una, i la més poc usual, és demanar perdó. Entonar un públic “mea culpa” per netejar les consciències i tornar alçar la cara. L’altra, és fer corre sang. Matar al líder –o líders- perquè deixin el comptador a zero, les mans netes i la via lliure. En ell s’han de dipositar totes les culpes i frustracions. Jo, si us he de ser sincer, en els “mea culpa” hi crec poc. Molt poc. I més, si tenim en compte l’actual llatinització que pateix la política catalana. La nostra cultura, a diferència de l’anglosaxona, és de sang i fetge. I si pot ser, en grans quantitats. Demanar perdó no va amb nosaltres. Necessitem veure el cadàver per creure de nou. En resum, que per renéixer hi ha d’haver sang.

Està molt bé que creem nous projectes i redefinim els vells conceptes. És del tot necessari i és la nostra obligació. Hem de tenim una nova baralla de cartes i un nou repartiment però potser també fora necessari tenir uns nous actors. Això vol dir oblidar el passat? Per descomptat que no. S’ha de tenir present. Tant les victòries com les derrotes. Ja que nosaltres partim d’una nova perspectiva que ells no van tenir. Ara bé, no hem de deixar que aquests homes ens relenteixin el pas. 

Com va escriure Espriu: a vegades és necessari i forçós/ que un home mori per un poble/ però mai ha de morir un poble per un sol home.