Diarrea catalanista, ja!

Tinc la sensació que tots els espanyolistes indocumentats (amb això admeto que n’hi ha de documentats) s’han posat d’acord per discutir amb mi. Crec que és com una mena de complot. No sé qui l’orquestra ni quina és la seva finalitat. Això sí: segur que hi ha una mà oculta. A mi discutir no em molesta pas, però. Ara, el problema és que n’hi ha tants. Tants indocumentats. Però tants, tants, tants que si acceptes el joc de la discussió corres el seriós risc d’acabar semblant tu l’imbècil.
 
Aquesta gent funciona per tòpics. Ja els pots parlar de balances, dèficits fiscals, infraestructures deficitàries, tractats internacionals, progrés social, llengua o democràcia. Res. Ells, simplement, senten ploure tot picant amb el cap contra la paret intentant si d’aquesta manera acaben sagnant. Sang, pit i collons aquesta és la seva raó. La seva única raó. Sempre és el mateix. Sempre amb els mateixos tòpics diarreics.

 

Que si en el teu DNI hi posa Espanya, que si la sagrada Constitució, que si vius a Espanya, que si mai existís un Estat català no entraríem a la  UE, que si Espanya és Espanya des dels reis catòlics, que si les empreses marxarien, que si bla, bla, bla. Ells: sang, pits, collons amb molta diarrea.

 

En fi, ja que estem veiem que amb la simple eina de la raó no acabarem mai de convèncer-los, potser començaria sent hora de jugar el seu discurs, no?

Un bon calbot - La raó oculta

Aparentment una sola raó explica la moció de censura contra Laporta: és el seu comportament. Les altres raons no val la pena ni considerar-les. Si els opositors han obtingut ressò ha estat per alguns comportaments poc lluïts de Laporta. Davant d’això, la pregunta és: Les formes del president del Barça justifiquen una moció de censura? Segur que han molestat alguns socis, però recordant les formes de Núñez i Gaspart (per no parlar de presidents d’altres clubs), sembla que el problema de Laporta no siguin quatre actuacions fora de lloc sinó el còctel que les relliscades han fet amb el seu fort catalanisme. Allà on hi ha un catalanista amb poder sempre hi ha algú amb una lupa.

Benvinguts al club

Que la CUP de Vilafranca hagi decidit aplicar la força de la raó al pes testicular per fer pactes polítics és una molt bona notícia per tothom. Pel vilafranquins, lògicament, també.  En el seu dia –i un servidor maldestrament ho va gosar escriure- semblava molt més raonable la postura emprada per la CUP de Sant Celoni, de presentar una sèrie de punts bàsics per la configuració d’un futur pacte de govern, que no pas la primària i simplista en la que es van enrocar els seus companys vilafranquins.

Recordo llavors la gran quantitat d’insults i improperis que vam arribar a conrear aquells que, d’una manera normal, ens vàrem atrevir a recomanar una postura similar a la de Sant Celoni per la CUP de la nostra vila. Els puc ben assegurar que no vam trencar vidres, no vam colpejar a persones ni vam fer cap tipologia de manifestació. Tampoc vam cremar banderes ni vam fer cap estrambòtica pintada pel carrer. No pas. No vam fer res d’això. Simplement vam preguntar en veu alta quin era l’abisme (físic, moral, intel·lectual o estratègic) que separava la forma d’obrar dels celotins amb la dels vilafranquins. Llavors no hi va haver resposta. Ara, però, ha transcorregut un any -365 dies si aquest no és de traspàs- i es veu que alguns han descobert –màgia!- que l’estructura consistorial dificulta la consecució d’acords. I, com que en aquestes coses més val tard que mai, es veu que ja han trobat la solució. La CUP –i cito textualment el text de la seva pàgina web- “ha elaborat un document base on marquen les prioritats programàtiques pels propers anys com a pas previ per obrir converses amb la finalitat de buscar fórmules que permetin sortir de l’atzucac polític que pateix actualment Vilafranca”.
En fi: enhorabona, endavant, res més a dir. Bé, només una cosa: benvinguts al club!

Dos homes amb un mateix destí?

Junts per Catalunya

EXIGIM  RESPECTE A LA VOLUNTAT DEL POBLE CATALÀ

ESPANYA ESTÀ TRENCANT EL PACTE AMB CATALUNYA

DEMANEM UNITAT DELS POLÍTICS CATALANS I DE LA SOCIETAT CIVIL CATALANA

JUNTS, PODEM !

-          Pel catalanisme polític, democràcia, autogovern polític i reconeixement nacional han anat sempre junts al llarg del segle XX.

-          El pacte de la transició del 1978, condicionat encara pel règim franquista, va permetre que Catalunya i Euskadi poguessin plantejar les seves reivindicacions nacionals.

-          La diferència que estableix el text constitucional entre nacionalitats i regions ha esdevingut una referència purament formal.
 

-          És evident que Catalunya i Euskadi són les dues nacions que no estan satisfetes amb el nivell d’autogovern aconseguit i per això s’inicia un nou procés el 2003.

-          Aquest nou pacte es va plantejar per reformar l’Estatut del 1979 que, després de vint-i-cinc anys encara no s’havia complert en la seva totalitat.

-          El nou Estatut havia d’aconseguir el reconeixement nacional, l’augment i protecció de l’autogovern i un sistema de finançament just.

-          L’Estatut aprovat el 2006 en referèndum pel poble català és el resultat d’un nou pacte amb l’Estat: el text va ser proposat pel Parlament de Catalunya i retallat i aprovat per les Corts Espanyoles.

-          Aquest nou pacte ha estat trencat per una de les parts – l’Estat Espanyol - en no complir les previsions del nou Estatut, envaïnt competències i incomplint els compromisos de finançament.
 

-          La part catalana ha complert la seva part del pacte: va acceptar les modificacions del Congrés, a pesar seu, i el poble ho va ratificar.

-          La part espanyola no l’ha complert. La intervenció del Tribunal Constitucional està amenaçant el pacte en tenir una composició partidista i nomenada integrament per una de les parts, l’espanyola, en comptes  de tenir la funció de protegir les minories permanents com són les nacionalitats històriques de l’Estat.

-          Per tot això:
 

NO RECONEIXEM LA LEGITIMITAT DEL TRIBUNAL CONSTITUCIONAL PER DICTAR UNA SENTÈNCIA QUE TRENQUI EL PACTE JA FET ENTRE CATALUNYA I ESPANYA.
  Demanem la unitat de la societat catalana i de les seves forces polítiques per tal de fer respectar la voluntat del poble de Catalunya.
 

l 

Progresí

Totòlegs amb amnèsia parcial

La culpa de tot, al capdavall, sempre és d’ERC. Sí, sí, com ho llegeixen. Ja sé que els pot sonar un xic dur i alguns inclús m’acusaran de simplificar, però les coses són així. De fet, la sentència, no és pas meva –pobre de mi- sinó de la vedette Cuní. 

La Vedette del matins de Tv3, tot escoltant-se a sí mateix, va tornar (dic tornar perquè ho fa constantment) a fer la simplificació de la ja pesada cançoneta del “¿Com pot ser que el Govern d’un país de set milions i mig de persones depengui d’un congrés d’un partit que, finalment, és minoritari?”

 Sembla que la Vedette, igual que molts altres opinadors de costellada, desconegui que el Govern de Catalunya, a part d’ERC, el conformen dos socis més i que, per tant, la responsabilitat de l’estabilitat d’aquest recau no només en ERC. Alguns d’aquests opinadors semblen patir una amnèsia parcial que els dificulta certs raonaments. 

Que ERC provoca una inestabilitat constant en el Govern? Sí, no ho nega ningú. Ara bé, tan culpable és ERC per fer un pacte antinatura amb el PSC, com el PSC per fer el pacte amb ERC mantenint-lo peti qui peti i després –apa som-hi tot!- anem-nos a queixar. O és que no sabien el pa que s’hi dóna aquí? 

Per cert, si un psicòleg és l’expert en el comportament i la constitució de la psique i un sociòleg és l’expert que analitza i estudia el comportament de la societat, no començaria sent hora que definíssim el senyor Cuní. Totòleg els hi semblaria bé? 

I des d’avui també els meus anys

El vint és un nombre natural parell, segueix al dinou i va abans del vint-i-u. Pot escriure’s 20 o XX segons s’emprin xifres àrabs o romanes. El nom prové del llatí viginti. L’ordinal és vintè o vigèsim. Un grup de vint és una vintena. Vintejar o vintenejar és estar a prop dels vint anys. Vintenni és un període de vint anys.

La base 20 (sistema vigesimal) està a l’arrel de molts sistemes de numeració (ja que 20 són els dits de mans i peus que s’usaven per comptar). Restes d’això encara es troben al francès, en les paraules per designar determinades xifres (el 80 per exemple), i encara més en el basc, que anomena el 40, 60 i 80 com a múltiples de 20.

Un políedre regular amb 20 cares triangulars és un icosàedre.

Ocurrències del vint:

                    És el nombre atòmic del calci.
                   Hi ha 20 possibles primers moviments als escacs.
                   La majoria d’edat al Japó.
                   Les noces de porcellana se celebren als 20 anys.
                   Una persona té vint dents de llet.
                   Anys històrics: 20 aC, 20 dC i dècada del 1920.

 
La descomposició en factors primers del vint és: 20=2·2·5

El nombre 20 es pot expressar com a producte de dos nombres naturals consecutius:
20=4·5
i, per tant, com a quocient de factorials:
20=5!/3!
 

Dia d’estudi

Mòbil apagat, messenger tancat, internet restringit. Demà tinc un examen de polítiques públiques del qual, hores d’ara, encara no en sé gairebé res. Avui: diumenge d’estudi. Per allà les dues, però, passarem a fer una visita a Cal Saldoni [www.calsaldoni.com]. Una petit descans diuen que no fa cap mal.
Si teniu alguna crítica, els amics d’aquí sota diuen respondre d’ella.

Jo ho vaig dir primer

Fa mig any vaig publicar aquesta història. Ahir, per sorpresa, m’ho vaig trobar al TN de Tv3. Començo a plantejar-me que el senyor Tv3, entre el periple del bus i aquesta història, m’està fent un seguiment exhaustiu del bloc. Bé,només dir-li al senyor Tv3 que el proper cop que m’hagi d’agafar imatges o continguts m’ho consulti.

El bar del CCCB. Un noi d’uns 17 anys. Prim, cabells llargs, llavis diminuts, mirada de fil de navalla i en cadira de rodes. Al seu costat hi havia una noia amb cara de sorpresa, segurament, més gran que ell.
Dues aigües i varen començar a parlar. De fet, parlava el noi: la noia es limitava a fer preguntes i anotacions.
El noi, es deia Albert. Explicava que fins els quatre anys era un noi corrent. No va ser fins als 5 anys que li van diagnosticar la mononucleosis que més tard li va provocar leucèmia aguda. La malaltia que el va tenir reclòs durant gairebé dos anys entre hospitals i casa seva. Fins als 9 anys va estar en tractament. Les conseqüències d’aquest –explicava l’Albert- van ser devastadores: ara va en cadira de rodes ja que el seu moviment s’ha reduït en un 71%.

Tot i això, ell mai no s’havia resignat. Actualment, tot i l’odissea, continua fent el curs que li pertoca: 2n de Batxillerat. Però amb això no s’acontenta pas. Des dels 14 anys que viatge pel món tot sol fent autoestop. Ha viatjat per mitja Europa incloent països com Bòsnia, Sèrbia, Croàcia o Hongria. Però també ha estat als Emirats Àrabs, Tailàndia, Malàisia i Singapur. Aquests viatges els fa sol, amb la cadira i una única motxilla. Es desplaça fent autoestop, dorm en platges, parcs, jardins o a cases on el conviden. Explicava que poc dies es paga ell el menjar, la majoria el solen convidar. Va dir que aproximadament es gastava uns 2 euros cada dia quan viatja.

Mentre l’Albert explicava tot això, jo, completament estorat ho escoltava des de la taula del costat. No m’ho podia arribar a creure. No podia marxar d’aquell bar sense parlar amb ell. Vaig pensar en presentar-m’hi. Després, però, vaig desistir pensant que quedaria malament dir-los que feia gairebé dues hores que els estava escoltant. Vaig anotar en un full tot el que li volia dir i li vaig demanar al cambrer si els hi podia donar la nota quan anessin a pagar. Jo vaig marxar. Al cap de dos dies l’Albert es va posar en contacte amb mi i vam quedar per dinar. Realment una vida de pel•lícula la seva.

Només dir-los que avui l’Albert està al Japó. Sí: tot sol amb la seva cadira i fent autoestop.

Dret a vaga o una bretolada?

Aquest és el seu dret a vaga? Aquesta és la seva manera de reclamar? Això és el que en diuen un “piquet informatiu”? No se’ls acut res més que anar penjant pedres dels ponts de l’autopista per anar matant camioners que treballen dignament de nit per evitar la barbàrie de piquets?

Aquest cop han tingut sort que hi ha picat un bus interurbà més baix que els que hi circulen de costum. Ara bé, si hi arriba a circular qualsevol camió o un bus dels normals això hagués pogut acabar en una tragèdia.

Aquí teniu les brillants imatges enregistrades per l’equip humà de GuillemCarol.cat que es va desplaçar al lloc dels fets i que avui han sortit als Matins del Cuní.

Demà us explico amb pels i senyals com va anar el viatge.

20 anys i moltes gràcies

El pròxim dilluns 16 de juny faré 20 anys. Vint anys, que es diu ben ràpid. Crec que és de justícia agrair, donar gràcies. Alguns poden trobar-ho una futilesa però sóc una persona que sol impressionar-se fàcilment amb les cerimònies. I el fet de canviar l’u pel dos –en l’escenificació gràfica de la meva edat- gairebé em provoca vertigen.

Dit això, passem als agraïments. Primer de tot als meus pares per raons evidents i d’altres que no ho són tant. En gran part, si sóc com sóc –i n’estic força content de com sóc- és gràcies a ells. A les meves germanes, tiets, cosins i, per extensió, a tota la família. Amb un especial esment a la meva àvia per ser un exemple de superació, humilitat i excel·lència. Als meus professors, ressaltant als que més m’han marcat: la Maria, la Manela, la Fina, el Mestres i la Laura –al cel sigui-. També a la meva colla i companys de tota la vida: la Bet, el Manel, el Roger, el Tamargo, el Torremader, la Merixell, l’Olivella, la Mar, el Vias, el Bové, la Foix, el Marc, el Gumà, la Maria, la Grabalosa, la Vallo, el Puig, Albert i el Jason. Als mestre Llavina, Graupera, Campuzano, Rafecas i Aymerich. Als amics que he fet ja de més gran: el Laporta, el Ferran, el Sergi, la Lídia, el Pere, el Romero, l’Eduard, l’Èric i el Nacho.

Als companys d’hoquei de Sant Ramon i del Patí Vilafranca. Sobretot als nens dels equips que he entrenat. A la gent de l’Espinguet, del Patufet, de Sant Ramon i de l’IES Alt Penedès.

En definitiva: a tots aquells que han confiat amb mi, que m’han ajudat i que m’han estimat. A tots ells moltes gràcies.