Tots amb el president Montilla…
Publicat per Guillem Carol a la categoria General 29 jul. 2008 | 12 ComentarisSi el president Montilla no va de farol ni està fent-nos passar un combat de pressing catch per un de lluita lliure tot junts –a una sola veu- hem de situar-nos al costat del president i enfront del Govern Espanyol. Però repeteixo: abans s’hauria de comprovar que no anés de farol la cosa. Perquè, siguem sincers, el PSC no és que tingui un historial exemplar. El PSC ha estat el partit de la tercera hora de castellà, el del ball de la captació temporal d’aigua –mai transvasament, si us plau- imposat per PSOE i el de les retallades competencials de la llei de dependència. I no parlem de Montilla. Va ser ell (i només ell) qui va presentar les esmenes al Congres de Diputats contra el nostre Estatut quan encara no havien passat ni 24 hores de l’aprovació d’aquest en seu parlamentaria.
Vist tot això, primer de tot, crec que s’hauria de demanar al PSC allò dels “fets i no paraules”. De moment les paraules sonen bé. Molt bé. Anem per bon camí. ¿Però qui ens assegura que són alguna cosa més que simples cants de sirena quan no fa ni quatre dies van rebutjar la possibilitat de formar grup propi al Congrés? ¿Com ens asseguren una defensa integra del sistema de finançament sinó estan tenint cap mena de mirament per carregar-se la famosa, fràgil i a voltes inexistent crosta nacionalista? ¿Com podem tenir constància que la jugada és alguna cosa més que un tacticisme polític si mai ha votat diferent del PSOE?
Publicat per Guillem Carol a la categoria General 27 jul. 2008 | 8 Comentaris
La Lídia, igual que el Llavina o el Graupera, sempre em recrimina la meva freakeria política. Diu que hauria de deixar la política de banda i “interessar-me per altres coses”. En fi, ja ho intento. La Lídia també em va dir que l’article que ve a continuació li havia agradat. Doncs bé, aquí el teniu.
Relacions particulars
No vaig començar el llibre fins el dijous, perquè tenia força feina, però un cop iniciat no el vaig deixar fins acabar-lo. El llibre és estil 100% Espinàs: fàcil de llegir, sense cap gran estripada i amb unes descripcions que ultrapassen la fotografia. És bàsicament un conjunt d’anècdotes que Espinàs va tenir el goig de compartir amb diferents monstres de la literatura catalana i espanyola del SXX com són Espriu, Foix, Delibes, Pla, Cela i Segarra.
Espinàs retrata fantàsticament les polièdriques personalitats d’aquests personatges a través de petites històries i descripcions totalment personals. L’autor, però, en cap moment entre en el difícil joc d’adjectivar la personalitat del retratat sinó que deixa en mans del mateix lector la responsabilitat d’avaluar/adjectivar al personatge a través de les històries, situacions i descripcions que ell mateix narra.
Però tinc la sensació que Espinàs en el llibre busca anar més lluny que la descripció a través de records personals d’un o altre personatge. Espinàs busca, i ho acaba fent a la perfecció, una pròpia descripció personal seva. La descripció d’un home seré, observador, treballador i parsimoniós, molt poc partidari de les grans estripades. Un home que descrivint sis grans escriptors aconsegueix, de forma brillant, descriures a ell mateix.
L’altre dia mirant un programa de vins al 33 on el convidat era Espinàs vaig sentir-li dir una frase que exemplifica “la manera de fer Espinàs”
Presentador: “Ha tastat mai el vi de Resina grec”
Espinàs: “Sí”
Presentador: “ I què li va semblar”
Espinàs:” La veritat, és que mai l’he enyorat”
Una bona proposta pel Penedès
Publicat per Guillem Carol a la categoria General 26 jul. 2008 | Sense ComentarisCom que, de moment, la planificació del carrer Comerç està parada pel consistori Vilafranquí, un vilatà de 34 anys, Francesc Ocón, els fa una ambiciosa proposta. Ocón ha finalitzat la carrera de Tècnic Superior d’Arquitectura a Barcelona amb un projecte situat al carrer Comerç. Concretament proposa construir-hi un centre temàtic de promoció i difusió del vi i el cava.
El projecte, que ha estat qualificat amb matrícula d’honor, va néixer amb la idea de dotar Vilafranca d’un nou espai urbà on es mescli el preexistent i la innovació, donant forma a la idea de promocionar el vi i el cava des de diferents punts de vista: l’empresarial, l’institucional, l’estudi, el formatiu i l’oci.
El projecte s’emmarca dins la possible modificació del Pla General del Carrer del Comerç, proposant alguns canvis en relació a la peça central que agafaria les dues naus existents de Torres, la futura plaça i l’equipament que s’hi construiria.
L’actuació, d’uns 9.500 metres quadrats, diferent en època, escala i context presenta la voluntat innovadora que l’Estació Enològica de Vilafranca tingué l’any 1902.
Les parts del projecte
El projecte consta de quatre parts diferenciades però que alhora estan relacionades entre si. La primera construcció seria un gran equipament que serviria com a centre de promoció i difusió del vi. Aquest estaria compost per una gran sala polivalent a doble alçada i oberta a la plaça, aules especialitzades de tast, aules de formació, un espai escènic destinat a les promocions i un gran restaurant. A més, a l’interior de l’edifici s’hi destinarien unes subseus de les dotze denominacions d’origen del territori català. Tot l’edifici es planteja com una gran capsa transparent a partir de la combinació de vidres de colors i translúcids protegits de la radiació solar per una malla metàl·lica d’acer inoxidable composta a base de leds que permetrien que la façana de l’edifici esdevingui una gran pantalla per projectar imatges corporatives i projeccions. Després s’hi faria una plaça del vi delimitada pels edificis. Aquesta integraria petits equipaments que podrien adoptar diferents usos com botiga, restaurant, etc.
La tercera part seria un museu lineal. Aprofitant el celler soterrat es planteja un museu lineal que recorreria el celler i convidaria l’espectador a endinsar-se en la cultura del vi a partir de les sensacions del vi i la vinya. El museu, en la part central, s’obre a una gran sala i finalitza el seu recorregut dins d’un dels cellers.
Ja per últim, hi haurà un gran celler situat a la segona de les dues bodegues existents i que serviria com a enoteca.
En fi, que si algun governant buscava participació ciutadana pel Pla General Carrer Comerç, Francesc Ocón diu estar-hi disposat.
Entrevista a Pere Regull
Publicat per Guillem Carol a la categoria General 23 jul. 2008 | 11 Comentaris
Van demanar-me que pengés al bloc l’entrevista que vaig fer al Pere Regull, portaveu de CiU a l’Auntament de Vilafranca. Alguns m’han criticat perquè diuen que vaig ser “massa dur”. Altres que “no vaig preguntar prou” perquè “són un cadell convergent”. Fins i tot m’han dit que per la por que tenia que em diguessin convergent “vaig mossegar-lo més del compte”. En fi, sempre que faig una entrevista –i aquestes em remeto- miro de “molestar” una mica a l’entrevistat fent-li preguntes compromeses. Bé, aquí teniu l’entrevista.
Perfeccionament de les lletanies de Màrius Sampere
Publicat per Guillem Carol a la categoria General 22 jul. 2008 | 3 ComentarisEl sol ho ha dit:
ningú té set.
Perquè ho ha dit el Sol
creu-t’ho!
Encara que en tinguis,
ningú no té set.
Encara que suïs,
ningú no té set.
Encara que vegis camells,
ningú no té set.
Encara que somiïs camells,
ningú no té set.
Encara que masteguis suro,
ningú no té set.
Encara que respiris sal i sofre,
ningú no té set.
Encara que treguis un pam de llengua,
ningú no té set.
Encara que se t’enganxi la llengua,
ningú no té set.
Encara que vulguis estar hidròpic
per tal d’obrir-te el ventre
i poder beure recargolat,
ningú no té set.
Encara que jeguis de panxa enlaire
i prevegis la mort
com una grossa cantimplora
ben gelada,
ningú no té set.
Encara que t’hagis mort de set,
ningú no té set.
Encara que faci anys
que t’hagis mort de set,
ningú no té set.
Encara que els teus ossos recremats
despertin a una nova set,
ningú no té set.
No tens set.
No en tenim.
No en tens.
No ho entens?
Ho ha dit el sol!
Resistència
Publicat per Guillem Carol a la categoria General 20 jul. 2008 | 39 ComentarisCANSAT. Fart de demanar perdó, fart de sentir-nos dir excloents quan els qui ho són de veritat són els altres, fart de que se’ns pixin a sobre i ens diguin que plou. Fart. Molt fart. Uns es van morint pel camí, altres estan sent ofegats pel socialisme espanyol. Ens hem de plantar. Fins aquí hem arribat. Prou. Punt i final. Hem de dir les coses pel seu nom. Montilla porta molts anys vivint a Catalunya. Porta anys mamant calers de l’administració pública catalana. La mínima gratitud i el mínim respecte que podria mostrat advers aquells que li paguen el seu sou és aprendre català.
PURGA PERIODÍSTICA. Primer va ser en Basté i en Clapés. Ara és en Bassas. La Tarribas li han fotut una puntada enlaire i esperen que mori d’èxit. Estant fent una depuració lenta però constant. Van matant els referents. Mica en mica van fent forat. Sense presa però sense pausa. Catalunya es va fent petita mentre els socialistes cada vegada tenen més poder. Tenen clar l’objectiu i són letals.
ERC. Esquerra ha de reaccionar d’una vegada. Hem de recordar que són ells la crossa avaladora del PSC. Quan Maragall estava mort i marxava cap a casa el van rescatar del fang i el van fer President de la Generalitat. Mira, això encara és comprensible, encara ho entenc. 23 de pujolisme són molt anys. Ara bé, que després ens endollessin a Montilla de president ja no. El socialisme havia tret els pitjors resultats de la història, estaven tocats de mort i demanat tanda al purgatori. Se’ls podia haver arraconat. Però no. ERC, el partit independentista de les mans netes, ens va col·loca l’espanyolisme més pervers a la primera línia política. L’independentisme català va donar un alenada d’aire fresc els que, ara, es dediquen a fer pugues periodístiques.
REACCIÓ. Hem de fotre un cop de puny sobre la taula. ERC ha fet errors, Convergència també. No és moment de retrets. Hem perdut a Benet, Xirinacs i Cassià Just. Ens van arraconant tots els referents des de Laporta fins a Bassas. I nosaltres com si res. És més, encara ens agenollem per demanar perdó. Quines penques. Prou, prou i prou. Cap més perdó. Hem d’acabar amb els perdons, les pedagogies i les xorrades aquestes. Ells tenen clar el seu objectiu i no demanen pas disculpes. Nosaltres hem de tenir clar el nostre, marcar uns mínims i, sobretot, no recular. Perquè, ara per ara, no recular ja és tota una victòria.
La maquinària espanyolista socialista ens està devorant. Ens hem de plantar.
Publicat per Guillem Carol a la categoria General 20 jul. 2008 | 3 ComentarisTemps era temps
Publicat per Guillem Carol a la categoria General 19 jul. 2008 | 4 ComentarisFa tres anys vaig entrevistar l’Antoni Bassas. Que el temps passa i el relat canvia ho sabíem tots. Ara, que el temps pot passar tan ràpid costa més d’acceptar.
ENTREVISTA
<
P. S’ha vist molt tocada CatRadio des de l’entrada dels socialistes?
R. Vejam: les audiències continuen sent bones. El pais ha canviat de govern però els seus mitjans públics no han canviat com un mitjó, com sempre ha passat als mitjans públics. El mèrit és enorme i es deu a la lluita diària per la independència de molts professionals de la CCRTV. Això roman intocat. O sigui que els socialistes ni han entrat ni han sortit. Som la ràdio de la Generalitat, però no del seu govern.
P. Ha rebut mai pressions politiques alhora d’informar?
R. Sí. Dels governs i de les oposicions.
P. L’objectivitat en els mitjans de comunicació vindria a ser com la felicitat en les persones, una utopia que tothom persegueix però que ningú acaba d’obtenir?
R. Jo sóc dels que creu que les persones no poden ser objectives, per que no som objectes, sinó subjectes, i en conseqüència som subjectius. Aleshores quina diferència hi ha entre un periodista i un ciutadà normal i corrent? Doncs que el periodista és un professional que ha d’informar des d’una subjectivitat responsable: buscant el pluralisme, donant tots els angles de la notícia.
P. Creu que és millor que els mitjans siguin neutrals o s’han de mullar i dir de part de qui estan en cada moment?
R. La neutralitat, en periodisme, és horrible: Des de quant sóc la Creu Roja? M’és igual la víctima que el botxí? Els mitjans s’han de poder mullar, més o menys depenent de què estiguem parlant. Ara, el que més mulla és la capçalera per la que treballes. Quan treballes a la ràdio nacional de Catalunya parteixes d’un punt de vista del país i del món difícilment defugible.
P. Probablement no respondrà però jo ho pregunto: Antoni Bassas seguirà la tònica de Clapés i Basté o es quedarà a la “nova” Catalunya Radio?
R. Per a mí, Catalunya Ràdio continua sent tan nova o tan vella com sempre. I pel que fa al meu futur, tinc contracte en vigor i, de moment, això és el que val.>>
El fràgil art d’un gest senzill
Publicat per Guillem Carol a la categoria General 18 jul. 2008 | 4 ComentarisSenzillament se’n va la vida, i arriba
com un cabdell que el vent desfila, i fina.
Som actors a voltes,
espectadors a voltes,
senzillament i com si res, la vida ens dóna i pren paper.
Serenament quan ve l’onada, acaba,
i potser, en el deixar-se vèncer, comença.
La platja enamorada
no sap l’espera llarga
i obre els braços no fos cas, l’onada avui volgués queda’s.
Així només, em deixo que tu em deixis;
només així, et deixo que ara em deixis.
Jo tinc, per a tu, un niu en el meu arbre
i un núvol blanc, penjat d’alguna branca.
Molt blanca…
Sovint és quan el sol declina que el mires.
Ell, pesarós, sap que, si minva, l’estimes.
Arribem tard a voltes
sense saber que a voltes
el fràgil art d’un gest senzill, podria dir-te que…
Només així, em deixo que tu em deixis;
així només, et deixo que ara em deixis.
Jo tinc, per a tu, un niu en el meu arbre
i un núvol blanc, penjat d’alguna branca.
Molt blanc…
Vilafranca: la ciutat dels teus desitjos
Publicat per Guillem Carol a la categoria General 16 jul. 2008 | 5 ComentarisLa meva ciutat, Vilafranca, és com un gran llibre obert. A partir d’avui cada setmana aniré penjant alguna de les belles estampes que el vilatà pot trobar-hi. De moment aquí en teniu dues boniques mostres.
Tour d’Empalmades 2008
Publicat per Guillem Carol a la categoria General 14 jul. 2008 | 7 ComentarisEl passat dissabte, amb l’empalmada de la Granada, es va donar per inaugurat el Tour 2008 per les empalmades penedesenques. Per aquells que per edat, residència o exclusió social desconeguin què és una empalmada miraré de fer-ne cinc cèntims.
Com apunta el seu infinitiu, empalmar, significa unir pels extrems dues o més coses. El cas que ens ocupa, però, el que s’ha d’unir són, tan sols, dues coses: la nit i el dia.
Bàsicament el Tour d’empalmades consisteix en anar recorrent tota la geografia penedesenca –viles, pobles i poblets- seguint les seves Festes Majors i, concretament, la seva festa de dissabte nit: l’Empalmada.
La festa s’inicia el dissabte a la nit i habitualment finalitza el diumenge següent al voltant de les set-vuit del matí. D’aquí l’innovador, revolucionari i sorprenent nom d’empalmada.
Normalment s’inicien amb un sopar amb els amics (en el cas de disposar-ne) a la capital del Penedès. Un cop s’acaba el citat sopar es dirigeix tota la comitiva cap el poble en qüestió. En els últims temps, però, com a conseqüència de les fortes mesures policials un gran nombre de gent opta per fer aquests sopars en el poble on després iniciarà l’empalmada.
Habitualment s’arriba al poble – si és que abans no hi eres- al volts de la una de la nit. S’hi sol arribar amb una considerable ingestió d’alcohol que a posteriori s’incrementarà per la pràctica del que vulgarment s’anomena “botellón”. Pràctica que consisteix en incrementar el teu nivell etílic fins a punts insospitats. Un cop s’han escalfat els motors –expressió tamarguistica- es va cap a la plaça, carrer o pavelló on es desenvoluparà l’empalmada. Normalment la música és un component superflu: la gran massa d’individus tendeix abraonar-se al voltant de la barra. La barra és el punt de trobada de tota empalmada. Si et perds per un instant dels amics el més plausible és trobar-los a la barra.
Arribats aquest punt és quan l’empalmador –persona experta en empalmades- ha d’iniciar el que s’anomena “la recerca del Talp”. El Talp és un individu clau durant tota l’empalmada. Segurament serà el teu millor aliat durant aquella nit. Ell és un amic, parent o conegut que està servint les begudes dins la barra i que, per tant, té accés directe a tota mena de beuratges. Normalment el Talp et convidarà a la primera copa sense cap mena de dificultat. Les següents, però, dependran sempre de la teva capacitat de persuasió. És altament recomanable recordar amistats i històries comunes per estovar-li els sentiments.
Després toca ballar. Aquest pas, lògicament, sempre va en relació amb la ingestió d’alcohol que anteriorment has dut a terme. Normalment la relació és: a més alcohol més activitat. Tot i això, hi ha un cert punt on l’excés d’alcohol supera la demanda del propi cos. Aquest fet sol provocar que aquesta activitat s’aturi en sec. Llavors el subjecte en qüestió perd el control del seu cos i acaba estassat al terra. Quan tenim l’individu a terra, sense cap mena de capacitat per respondre als estímuls externs i amb els ulls clucs ho solem definir amb els termes de “dormir la mona”. En altres contrades en diuen “turca” o “taja sobrelimitada”.
Per cert, pels puristes que s’horroritzen en llegir tot això els he d’explicar que aquest ampli desplegament etílic acostuma a succeir en un entorn ple d’arbres i vegetació de manera que la persona pot reposar, vomitar i respirar en un entorn 100% natural.
Mas entona el “mea culpa”
Publicat per Guillem Carol a la categoria General 12 jul. 2008 | 9 Comentaris“No hi ha res que agradi més als homes que els actes de penediment públic, que donen als poderosos, no tan sols una imatge de fragilitat, sinó també d’humanitat i de veritat. Es pot fer i haver fet de tot, sempre que s’acabi confessant. Una vegada feta la confessió pública i acordat el perdó, l’ambició, que tant temia veure descobertes les seves ignomínies, pot asserenar-se i reprendre un nou impuls. La comèdia del penediment resulta molt beneficiosa”. Édouard Balladur
Quí sóc ?
YouTube
