Penedesfera (48′ parla un servidor)

penedesfera: taula cultura i blogs from Jordi Torà on Vimeo.

Manifestacions institucionals

Ja està. Ja tenim data. El pròxim divendres 18 de juliol manifestació a la plaça de la vila en contra dels peatges i a favor del transport públic. Quan una institució democràtica –escollida per tots els ciutadans- ha de cridar a la població al carrer per manifestar-se és un gran triomf. Un gran triomf de la incompetència, de la desídia i del desgovern. 
Quan un va a votar decideix cedir, a través d’una bonica papereta, una part del seu poder al senyor o senyora –siguem correctes, si us plau- polític. Aquesta acció es fa, en un principi, perquè aquest senyor (o senyora) resolgui algun dels seus problemes. No cal pas tots: només algun.

A Vilafranca, però, es veu que la cosa no acaba de funcionar així. Ens vam perdre alguna classe i, ara, no trobem el fil de la història. Votem, fem grups de participació ciutadana, xerrades informatives i moltes coses més. Ara bé, l’equip de Govern i el Consistori en pes enlloc de dedicar-se a resoldre els problemes es dediquen a generar-ne més.

 

I per si això no fos prou ens criden a manifestar-nos al carrer. És a dir, que a més de ser incompetents per resoldre’ns els problemes ens criden al carrer perquè nosaltres, el ciutadans, els hi traguem les castanyes del foc? La feina del polític, i més dels que estan al Govern, és parlar, negociar i pactar. La d’encapçalar manifestacions, com a molt, és feina de l’oposició.

 

Però no, a Vilafranca no. El Consistori, amb el seu batlle al capdavant, decideixen que els vilatans sortim al carrer. Si per part de l’equip de Govern no es pot garantir un mínim de governabilitat tenen una solució: la dimissió.

Laporta ha guanyat, Catalunya també

Només hi ha una realitat: la moció contra Laporta ha fracassat. Curiós és que els que abans parlaven de lleis i estatuts ara parlin de moral. La moció ha arribat a un 60% de sis. Molt bé. Felicitats.  Una xifra molt alta –no ens enganyarem- però clarament insuficient per provocar eleccions.

El problema, des del meu punt de vista, és molt més complicat. La FCO apuntava fa unes setmanes:
“Aparentment només una sola raó explica la moció de censura contra Laporta: el seu comportament. Les altres raons no val la pena ni considerar-les. Si els opositors han obtingut ressò ha estat per alguns comportaments poc lluïts de Laporta. Davant d’això, la pregunta és: Les formes del president del Barça justifiquen una moció de censura? Segur que han molestat alguns socis, però recordant les formes de Núñez i Gaspart sembla que el problema de Laporta no siguin quatre actuacions fora de lloc sinó el còctel que les relliscades han fet amb el seu fort catalanisme. Allà on hi ha un catalanista amb poder sempre hi ha algú amb una lupa. “

En l’era Laporta –la del “El Gran Repte”- s’ha fet del Barça el gran ambaixador de Catalunya al món. Mai abans s’havia vist el Barça firmant acords a la seu de les Nacions Unides o a la NASA. Mai abans s’havia vist el Barça acordant fomentar la lectura o firmant acords amb l’UNESCO. Mai abans s’havia vist que en nom del Barça es construïssin escoles a Àfrica o Sud Amèrica. Mai abans s’havia vist el Barça defensant els valors de l’UNICEF. I tot això, sense renunciar als orígens. Sinó tot el contrari: amb la senyera a l’esquena, amb un bus que duia estampat el lema “Fem país” i amb un president involucrat en els temes cabdals de Catalunya.

Alguns voldrien un president inodor , incolor i transparent. Alguns voldrien un president transversal i que no s’involucrés amb el país. Amb el país que ha vist néixer i créixer aquest club. Laporta, sentint-ho molt, no ho és. Laporta no té cap mirament per dir que és independentista i cridar “Visca Catalunya lliure”. I això és, molt probablement, el que molesta: un president involucrat amb el seu país. 

Que l’objectiu és guanyar títols i la resta de coses són sobreres? En fi, doncs els dirigents actuals del Club, escollits democràticament, no ho pensen pas. I de la mateixa manera que no es pot demanar a Montilla que deixi de ser espanyolista perquè hi ha una part de la societat catalana que és independentista, tampoc es pot demanar a uns dirigents d’un club que renunciïn als seus ideals de país, de solidaritat i de compromís. I més encara quan han estat escollits de forma radicalment democràtica. 

Per dignitat: No a la moció

SER O NO SER (Manuel Cuyàs)

Fa uns dies, un servidor, ho intentava explicar al Perspectiva de Ràdio Arenys. Avui, el Manuel Cuyàs ho ha brodat a El Punt.
 

SER O NO SER ( Manuel Cuyàs)
 

Un dia el diputat socialista Joan Ferran situa Antoni Bassas dintre de la «crosta nacionalista» que tants fàstics li provoca, i uns mesos després Antoni Bassas salta del programa líder de la radiodifusió catalana. Un altre dia un altre diputat socialista, Manuel Mas, demana a Bolaño –Bolaño és cap de comunicació del president de la Generalitat– la destitució de Mònica Terribas per una entrevista a Montilla que a ell, a en Mas, no li havia agradat, i al cap d’uns mesos Mònica Terribas salta del programa La nit al dia que l’havia fet cèlebre. Mònica Terribas salta cap amunt perquè li donen un càrrec de més responsabilitat dintre de la casa, però el cas, el que importa a efectes dels interessos de Manuel Mas, és que salta. A Bassas es veu que també li han ofert altes responsabilitats. Diu que se les rumia. 

Jo vull ser socialista. Dius: «no vull aquest», i aquest desapareix. Cor què vols, cor què desitges. Quina gràcia té manar si no pots fer el que et dóna la gana? És com el rei Mides, però al revés. Mides era aquell rei que va demanar als déus poder convertir en or tot el que toqués. Els diputats socialistes volen convertir-ho en plom. No vull la Terribas. Fora la Terribas. No vull en Bassas. Adéu, Bassas. Tolerància zero, foc zero. Ara s’estila molt, el zero. El rei Mides va morir d’inanició perquè com que el menjar que es duia a la boca també es convertia en or res no li feia profit. TV3 de moment ja ha baixat audiència, Catalunya Ràdio, sense Bassas, en baixarà. La inanició, la tolerància digestiva zero. 

Bé: sí que volen or, Ferran, Mas i els socialistes. Volen seguir manant, i amb els indòcils no hi ha manera. Ser o no ser. La Ser. Si baixen Catalunya Ràdio i TV3, pugen la Ser i la Cuatro, que són amigues i estan netes de les crostes que a Ferran li fan angúnia. I quan Catalunya Ràdio i TV3 no siguin rendibles, es privatitzen i ja està. La Ser s’ofereix sempre molt a privatitzar.
 

A Joan Ferran, el socialista Joan Ferran, el conec de quan coincidíem a les tertúlies de TV3 quan governava CiU. 

Qüestió de llengües

Fa una setmana va presentar-se un manifest d’uns suposats intel·lectuals on s’explicava que el castellà cada vegada estava en pitjors condicions. Altres diuen que el castellà està en perill d’extinció, perseguit i menystingut a Catalunya. Fins i tot, des del Govern de l’Estat, ens amenacen amb una hora lectiva més de castellà. Tot per protegir el castellà. No fos cas que caigués en l’oblit. Sigui com sigui, sento dir-los, que els números no els acompanyen. Si més no els de la selectivitat. Les dades són clares i diàfanes: mentre la mitjana de castellà de l’Alt i el Baix Penedès és de 6,5; la de català és de 5,66. Les notes mitges de castellà gairebé superen d’un punt a les de català.

Alguns podrien dir que és conjuntural, el simple resultat que un examen presenta més dificultats que l’altre. En fi, ens ho podríem arribar a creure sinó fos que, any rere any, es repeteix aquesta mateixa tònica. I no només passa a les nostres comarques aquest estrany fenomen. No pas. A nivell català les dades són força similars: el castellà avantatge, de forma significativa, al català.

Vistes les dades ens hauríem de preguntar quin és la llegua que s’ha de protegir. Una llengua la parlen gairebé 500 milions de persones. L’altre, 10 milions, si és que hi arriba. Quina és la llengua minoritària i minoritzada? Quina és la llengua que està en perill? És el castellà o el català la llengua que està en inferioritat de condicions? 

A Espanya qui farien jugar?

Una magnífica iniciativa 2.0

Fa unes setmanes el Marc Pallarès va explicar-me com en algunes ciutats del Regne Unit s’aplicaven les eines 2.0 per fer-la millorar. Avui, això, ja ha arribat a Vilafranca: www.milloremvilafranca.org

Transparència per fer caure mites (I)

No n’estic del tot segur però crec que aquest any és el primer que des de la mateixa Generalitat es presenten els resultats de les notes de batxillerat i dels exàmens de la selectivitat diferenciant els centres públics dels concertats. Jo, com a mínim, és el primer cop que ho veig.  Dic des de la Generalitat, perquè des de molts diaris locals i comarcals feia ja alguns anys que es presentaven aquestes dades diferenciant escola per escola. Aquest cop, però, si ha sumat la Generalitat. I que s’hi hagi sumat un organisme públic amb les dades, en un principi, totalment fiables és una magnífica notícia. Esperem que el bioprogresisme (sempre plurals com els que més) no interfereixi en aquest exercici de transparència administratiu i es repeteix-hi, any rere any, aquesta brillant pràctica.  D’aquesta manera, a part de demostrar que es pot ser transparent i el món continua rodant sol, s’ajuda a fomentar la necessària competència entre instituts. I bé, ja que hi estem posats, ajudem a fer caure fantasmes.
 

Corre un mite –des de temps immemorials- que explica que als centres concertats s’infla la nota mitja de batxillerat perquè surti finalment més alta en el còmput global de batxillerat i exàmens de selectivitat. El mite, aquest any, ha caigut. Mirin les dades i comparin.

Demà més.