Reconduir

Torno a la normalitat. Avui, per mi, s’ha acabat la Festa Major de Vilafranca. Demà començo un breu període d’exàmens de recuperacions. Durant el curs passat vaig voler fer massa coses i, ara, m’he de trobar amb alguns feixucs exàmens de setembre. 

L’estiu que deixo enrere marcarà, molt possiblement, un abans i un després. He fet un canvi de ritme i de rutina en la meva vida. M’he despreocupat de llegir diaris, columnes d’opinió, de seguir blocs, d’escoltar la ràdio i de mirar la televisió. M’he desconnectat força del dia a dia que m’ha marcat i absorbit durant aquestes últims anys. 

Ara, però, he de retornar a la rutina. I, la veritat, és que em fa mandra. Molta mandra. Sovint tinc la sensació d’està perdent el temps. De fer coses que no porten enlloc, que no fructificaran en res. Tinc força clar què m’agrada i cap a on vull enfocar la meva vida. És per això que em cansen força tots aquests tràmits. Segurament són necessaris, no dic que no. Ara bé, això no treu que no siguin cansats. 

Aquest nou curs faré un replantejament de vida. Ja sé que sona una mica pedant però és així. Vull canviar algunes coses que no m’agraden de mi i de la meva vida. De moment ja he fet alguns retocs. Tot i això, els canvis grossos encara han d’arribar. 

Humor + esport + denúncia + rock & roll = Buhos

Per descarregar-te la pàgina clica aquí o a la imatge

Fe tossuda

L’any passat, en el ja tradicional dinar que fem a Cal Tamargo just després de la diada de Sant Fèlix, discutíem aferrissadament si l’actuació de verds havia complert les expectatives marcades. El Jordi, que tendeix gairebé sempre a veure el got mig buit, deia que la diada havia estat decepcionant. Certament, no es van assolir tots els reptes marcats però crec que, sota cap mena de premissa, es podia parlar de decepció. Els verds tenien un nivell infinitament superior a la resta de colles del moment i l’hegemonia verda no va perillar. La diada es va guanyar de carrer i , això, ningú ho va posar en dubte. 

 
Aquest any, però, la cosa ha canviat. Arribem a una de les diades més obertes i discutides dels últims anys. L’hegemonia verda està sent qüestionada. Poc a poc, sense remor ni grans estridències el nivell entre les colles es va igualant. A la baixa, certament, però igualant. La setmana passada, sense anar més lluny, la Vella va jugar un cos a cos amb els verds al Catllar. Una situació gairebé inimaginable si l’haguéssim plantejat fa un o dos anys. D’acord que els verds van sortir-ne victoriosos. Val, d’acord. Però el fet que els vallencs discuteixin cara a cara amb Vilafranca ja és tot un símptoma. La història ens diu, però, que per Sant Fèlix pot passar de tot. Vilafranca, en un principi, parteix com a favorita amb tots els seus efectius a la plaça. L’escenari, repeteixo, està completament obert, però. 

El mestre Espinàs va escriure fa uns anys: “Un castell no el fan només els castellers, sinó també els ulls immòbils, l’alè aturat i la fe tossuda de la gent que ajuda, mira i actua tot veient com pugen pis a pis”. Això em fa ser optimista. Perquè si és per fe tossuda, a Vilafranca, no ens guanya ningú. 

Vacances de somni

Ja fa molts anys que els nens sahrauís vénen als estius a casa nostra, la majoria dels camps de refugiats del Tindouf, una regió d’extremes temperatures i àrides pastures. Vénen d’unes zones empobrides, sense aigua corrent, sense supermercats, sense aire condicionat, sense parcs d’atraccions, sense àmplies piscines i sense bars ni restaurants. Vénen d’unes regions amb escassos aliments i nuls privilegis. El seu món és aquest. Els seus somnis es redueixen al que coneixen. 

Un cop l’any, però, els duem aquí, els portem a Europa, un món totalment desconegut per a aquests infants. Aquí els donem ulleres de sol, càmeres de fotografiar, vestits i vambes. Els duem a parcs d’atraccions, a apartaments a la platja, a supermercats i a segones residències. Els donem a conèixer tots els privilegis d’occident. Ells ho entenen i s’ho fan seu. Ara bé, després del mes i mig els facturem cap al Marroc. Adéu siau i fins l’any que ve. Cert és que se’ls fan revisions mèdiques: se’ls porta a oculistes, dentistes i dermatòlegs. A quin preu, però? Quin és el cost que han de pagar aquestes criatures? Ara ja no podem fer marxa enrere. Ja coneixen una realitat. La nostra realitat. Amb quin valor els prohibim, després, que aquest vinguin amb pasteres? N’estem segurs que és aquesta la millor fórmula? 

Chavez envia l’exèrcit a CEMEX per nacionalitzar-la (18/08/08)

Sant Fèlix 2008

Fotos de Terra Santa

Irael don’t like Palestina

Entro en un bar de Jerichó. Demano un cafè i em poso a escriure. Sempre que vaig de viatge porto una petita llibreta de tapes dures on hi vaig anotant tot allò que em crida l’atenció. Duc un parell de diaris palestins sota el braç que he agafat de Jerusalem. No entenc res del que s’hi diu perquè estan escrits en àrab. Tot i això, m’agrada mirar-me’ls per sobre. Mentre els fullejo ve un nen d’uns deu anys portant-me el cafè. El miro de dalt a baix i li dono les gràcies. Llavors, sense que jo li digués res, s’asseu el meu costat i se’m posa a parlar en àrab. No sé àrab i, per tant, no entenc ni un borrall del que em diu. Ell, però, ho nota ràpidament i comença a parlar-me en anglès. Em pregunta, de manera retòrica, com em dic i d’on vinc. Abans de que respongui, però, m’agafa un diari i m’assenyala la fotografia de la portada. “Això es Gaza” –em diu-. A la foto hi surt el cadàver d’un nen, si fa no fa de a seva mateixa edat,  arropat pels braços d’home d’una quarantena d’anys.
“Fa uns dies els israeliana van matar 22 persones” –apunta el nen-. Jo, que soc un addicte a l’actualitat, intento recordar aquest atemptat i no em ve a la memòria. Però bé, pregunto el nen el motiu pel qual els van matar. El nen no sap què dir-me en aquell instant. El cap d’un moment em diu: “Els israelians no els agraden els palestins. Ens odien”. Com si allò fos el seu pa de cada dia, el nen, continua passant pagines del diari. Ara m’assenyala una foto on hi apareixen l’expresident britànic Tony Blair i el president de l’Autoritat Nacional Palestina Mahmoud Abbas. Em diu els noms i cognoms de cada un com si fossin de la seva família. Jo, però, deixo aquest fet de banda ja que encara estic perplex de que la frase anterior hagi sortit d’un nen de deu anys. De només deu anys. Pregunto al nen per què creu que els odien. No respon. Llavors s’aixeca de la cadira, fa un breu silenci i diu: “Apunta a la teva llibreta que els israelians i els americans no els agradem. Israel no ens estima. Voldrien que fóssim tots morts”. Callo i apunto. No sé què més preguntar.

Jerusalem, el Mur, les bombes i la gent

Jerusalem? Molt bonic, gracies. El Mur? Brutal. Que si hi ha bombes? Algun lloc han d’estar, suposo. De moment, pero, tot molt tranquil. I la gent? Molt, molt, molt amables.

(per cert, no se fer anar els accents)

Entrevista a Martí Carnicer, secretari general d’econimia i finances de la Generalitat

Per consultar la primer pàgina de l’entrevista clica [AQUÍ]. Per la segona pàgina [AQUÍ]

Israel

Quan vostè -amic lector- llegeixi aquest article un servidor (és a dir, jo) ja no estarà al Penedès. Probablement, si els déus dels vents ens acompanyen, estaré a Tel Aviv. Hi marxo en un viatge d’aquells que en maldiuen de plaer.
Aquesta és una destinació que em fa especial il·lusió. Sempre m’ha cridat molt l’atenció la zona. Això sí, per diferents motius. Un, i segurament el principal, és perquè la regió és una taca d’actualitat constant des de que vaig néixer. I jo, per coses de la vida, m’he d’administrar una quantitat força elevada d’actualitat a diari. I què millor que estar-ne al centre, no? Però bé, no és d’això del què volia parlar.
Actualment seria gairebé impossible explicar la història geopolítica mundial sense tenir en compta la història d’Israel i Palestina. Aquest és un conflicte que no deixa indiferent a ningú i que obliga, vulguis o no, a posicionar-te. El conflicte no és fàcil d’analitzar. Ara bé, una cosa tinc ben clara: la dicotomia de  bons i dolents no existeix en aquest conflicte. El demacrat producte que ens venen molts mitjans de la progresia europea de que els palestins són els bons i el jueus són els dolents no existeix, no és gens certa. No és veritat que uns vagin tirant pedretes mentre uns altres els van matant a cops de míssil. La majoria d’atacs d’Israel solen produir-se com a resposta o defensa d’atacs terroristes islàmics. Per alguns, però, la simplicitat de la idea ja els va bé. Molts neguen tot allò que els pugui presentar una mínima complexitat intel·lectual per por de trencar barreres. Ells: blanc i negre, bons i dolents, rics i pobres. Com sempre contra Israel, contra EUA o contra el capitalisme salvatge es viu millor. Alguns, com va dir genialment Montalbán, vivien millor contra Franco. Per què? Doncs per una raó ben simple: no els obliga a replantejar-se res. Ells van vivint dels tòpics. En fi, per què preocupar-se de la realitat quan ja tens un bon prejudici per anar edificant mentides?

Primera crònica pel diari de Vilanova

Clica aquí per veure l’entrevista completa en pdf