Situats a la trinxera

En el moment que etiquetem estem definint, i quan definim forçosament estem simplificant. És una simple acció completament necessària per entendre’ns però que sovint –massa sovint- ens situa en posicions immobilistes. En nom d’una etiqueta neguem qualsevol mena de diàleg i, per tant, totes les possibilitats d’arribar a un punt acord. La discussió de les idees resta esclava del llefiscós joc de les etiquetes. La simplificació que suposa l’etiquetatge ofusca la ment i nega qualsevol mena de dialèctica que s’allunyi de l’insult i el retret. No es parla d’idees ni de conceptes ja que els prejudicis ideològics que suposa el reduccionisme de l’etiquetatge neguen qualsevol possibilitat d’establir ponts de diàleg. La trinxera ens abreuja, ens fa petits i ens encasella. No admet preguntes, contradiccions ni veus discordants. Simplement consisteix en posar un adhesiu immobilista que ens delimita i ens absorbeix. Cap capacitat de moviment. Cap possibilitat de convergir. Dretes, esquerres, liberals, socialdemòcrates, comunistes, convergents, socialistes, marxistes, nacionalistes, espanyolistes, catalanistes però al capdavall, tots puritans i bastament simplistes.

Camí del rècord

Aquesta foto no té res a veure amb el text. Simplement l'he posada perquè aquests dies tot el que acompanya el Barça és ple d'èxit.

Si es confirma el supòsit que afirma que les contradiccions a la política s’acaben pagant, el Partit Socialista de Vilafranca hauria de començar a estalviar. Aniré per pams ja que en un sol mes –període que ha transcorregut des la moció que els va desallotjar de l’ajuntament- s’han contradit i embolicat com si tot fos un gest ben planejat.

Primer va venir la gloriosa carta que Francisco Romero va enviar a Artur Mas. Una carta on Romero demanava l’opinió de Mas sobre el fet que una llista amb dos-cents vots menys que la guanyadora ocupés la menjadora de l’ajuntament vilafranquí. La carta era emotiva i la contradicció de CiU podia ser, fins i tot, acceptada. Llàstima, però, que la carta de la suposada víctima a l’hipotètic botxí descuidava un petit detall. Res, una minúcia sense gaire importància. I és que resulta que el senyor Montilla –personatge del mateix partit que Romero- governa a la Generalitat de Catalunya amb uns quants grapats de vots menys que la llista guanyadora. Res, uns centenar de milers menys. En fi, com els deia: un diminut detallet que l’exalcalde Romero va descuidar en un intent desesperat per salvar la seva poltrona.

Els fets, però, van continuar, i com aquell qui res l’alcalde dels trenta dies va acceptar que la consellera de sanitat del Govern de Catalunya anunciés la construcció del futur CAP de Vilafranca a la seu del PSC. Recorden aquells cants tripartits on es pregonava la lleialtat institucional, que no eren tres partits sinó un sol govern i bla, bla, bla. Doncs res: es veu que era tot una petita mentida. Sí, sí: com ho llegeixen. Resulta que si el vent bufa en contra de totes aquelles paraules ja no valen per res. Així, que seguint la innovadora manera de fer política la construcció del futur CAP no es va anunciar a l’Ajuntament de Vilafranca –institució que representa la ciutadania del municipi- sinó que es va pregonar a la sempre plural, objectiva i neutral seu del PSC. Recorden allò dels “Fets, no paraules”?

El lector perspicaç haurà pensat que amb una contradicció cada dues setmana els senyors (i senyores) del PSC de Vilafranca ja en tenien prou. De fet, alguna ingènua ànima podria arribar a pensar que un rècord d’aquestes magnituds és del tot insuperable. Però no: Sant Fèlix els ajuda i estan disposats a batre rècords. Així que s’han vist obligats a buscar una altra contradicció perquè l’amable lector no comencés a infravalorar-los. I buscant, buscant l’han trobada. Recorden allò dels 100 dies de treva que havia de tenir un nou govern? Si home, allò que tan va pregonar el breu alcalde Romero per tal d’engrapar el poder a qualsevol preu? Doncs res de res: es veu que tampoc era del tot cert això. Diuen els experts que hi havia un asterisc afegit just al peu de pàgina on s’explicava que aquelles condicions només eren vàlides quan alcalde tenia menys de 45 anys, era del partit socialista i el seu nom començava per fran i acaba per cisco. Coses dels 30 anys de govern, pensaran…

Je t’aime

‘Je t’aime’ d’Anna Roig i l’ombre de Ton Chien [MySpace]

www. TOC d’HOQUEI .net

El conseller, jo i el Sergi

Els que diuen que l’hoquei és un esport localista i antiquat. Toc d’hoquei. Els que sentencien amb posat fatalista que les noves tecnologies i l’hoquei caminen en direccions contràries. Toc d’hoquei. Els que es lamenten i es resignen dient que la dimensió periodística en el món de l’hoquei va en funció de les dotacions econòmiques. Toc d’hoquei. No voldria semblar pedant ni vanitós però ja tenen resposta: voluntat, obstinació i treball. L’èxit del projecte té un pare amb noms i cognoms: Sergi Sabaté i Butí. El Sergi va creure fa dos anys que l’hoquei podia excel·lir. Que els laments fatalistes, resignats i vençuts podien ofegar-se amb un petit projecte carregat de ganes i il·lusió. I així va començar el Toc d’hoquei. Un programa que tot i les humils dimensions no tenia cap por per pensar en gran, per somiar. No hi havia diners entremig. No s’espirava obtenir premis ni es buscaven recompenses. L’obstinació del Sergi per casar la seva afició amb la modernitat va fer néixer la criatura. En un modest programa –que el director de Ràdio Sant Sadurní va deixar escapar- hi passaven cada setmana els millors professionals de l’hoquei estatal. El programa va anar creixent i, finalment, el treball ben fet, la valentia de continuar caminant i les hores de dedicació sense laments acaben tenint recompensa. La setmana passada el Sergi Sabaté va recollir davant d’un auditori replè de professionals de la comunicació un premi acredita que el seu projecte. Que acredita, al capdavall, que el seu somni és una realitat. Que acredita que amb voluntat, esforç i sacrifici l’hoquei pot ser un esport com qualsevol altre.

El Sergi i el Marc amb els altres guanyadors. La resta de gent -com es pot observar per la seva posició- hi són per fer bonic

“En els moments difícils de la vida, la idea religiosa és molt important”

Imatge de Ramon Trias i Fargas

El liberalisme és contradictori amb la moral cristiana de justícia social? Molts, en un principi, dirien que sí, que ho és. Ara bé, llegint la biografia de Ramon Trias Fargas que ha fet el filòleg Jordi Amat (Els laberints de la llibertat, La Magrana) el liberalisme i la justícia social, per a Trias, no és que siguin termes contradictoris sinó que són totalment sinònims.

P.- Com era Trias Fargas com a persona?

R.- Suposo que et refereixes al seu caràcter. Potser el tret més destacat de la seva personalitat, el més vistós, era la seguretat en ell mateix. Sempre va ser així, des de petit. Així m’ho ha explicat la seva germana i així ho va escriure el seu germà Miquel, per exemple. Era una seguretat fruït de la consciència d’una alta intel·ligència que no li feia cap vergonya, a l’inrevés, d’exhibir en públic. Però hi ha un altre Trias. El privat, l’íntim. Furgant una mica dins seu, estudiant els seus textos privats –sobretot la seva correspondència familiar-, a banda d’un impulsiu i d’un racional (apassionant paradoxa), es descobreix un sentimental desbocat, un home vulnerable.

P.- I com a polític?

R.- El polític no s’entén sense la persona, és clar. Però el Trias privat del que et parlava, en l’àmbit de la política, compte poc. A la presentació de la biografia, fa pocs dies, Miquel Roca va dir que Trias no era un polític sinó “un pensador, un intel·lectual, un lliurepensador” que es va dedicar a la política perquè el país el necessitava. És bastant exacte. El Trias polític és una combinació de vàries coses. És un catalanista granític i un home de món. És un professor d’economia vinculat a la banca amb una gran cultura. Una cultura literària, però també política. I és des d’aquest coneixement teòric, des de la ideologia, que es definirà com a liberal. Com a home de la llibertat (per dir-ho amb una expressió que li agradava). Ara, aquest reguitzell de trets de la seva personalitat a vegades van anar en contra del seu paper com a polític.

P.- Com?

R.- M’explico. Trias no sabia mossegar-se la seva llengua viperina, no li agradava sacrificar la veritat per la conveniència, no li agradava ser segon, no li agradava la disciplina de partit, no tenia paciència…

P.- Era cristià?

R.- No. Pensa que durant molt de temps es va fer córrer que Trias era maçó

P.- I ho era?

R.- Jo crec que no ho era. És a dir, no he trobat cap prova que ho fos. Però a més, ell reivindicava i s’inseria en una tradició laica del catalanisme. La del catalanisme il·lustrat que madura amb la II República. Sobre les seves creences religioses, Mercedes Milà va fer unes declaracions del tot explícites. Feia molt poc temps que havia mort el seu germà petit, en Carles, i Ramon Trias havia quedat especialment tocat. Milà li va preguntar si en aquell moment no havia sentit necessitat de Déu. Aquesta va ser la seva resposta, que crec que és un exemple de franquesa. «No tinc fe religiosa. No vull dir que sóc ateu perquè això vol dir negar Déu. Jo no nego res i menys Déu. Tant de bo hi pogués creure. Potser podria que sóc un agnòstic, un escèptic intel·lectual. Però en els moments difícils de la vida, jo crec que la idea religiosa és molt important. A vegades passo un moment difícil (no amb massa freqüència) vaig a Santa Maria del Mar, m’hi estic una estona, a meditar. La religió s’ha de respectar molt. Una societat que no té una religió ben establerta crec que és una societat més pobra. Certament, l’Església, a vegades, ha tingut en el curs de la història alguns defectes, al meu entendre, importants. Però, es clar, els beneficis culturals i de tota mena que ha donat a Espanya li dóna dret, com a mínim, a que nosaltres li tinguem un respecte.»

P.- La seva família ho era? Ho pregunto per si de petit freqüentava l’església.

R.- El seu pare –l’il·lustre doctor Antoni Trias i Pujol– crec que més aviat no ho era. La seva mare –Maria Fargas Raymat–, sí. La mare provenia de la tradició del catalanisme de la Lliga i sempre va voler que els seus fills tinguessin una bona educació religiosa. Un exemple. Quan durant la II República, Ramon Trias i el seu germà Miquel van anar a l’Institut Escola, la mare va contractar un mossèn perquè els donés classes particulars de religió. Jo mateix he consultat els apunts que va prendre. El Trias nen és catòlic i, probablement, freqüentava l’església. Em fa l’efecte que la seva Fe es va començar a esllanguir durant la Guerra Civil, quan era un adolescent.

P.- I això?

R.- Ell, la seva mare i els seus germans es van exiliar a Suïssa. Una de les coses que més el van sorprendre d’aquell petit país va ser la tolerància. La tolerància lingüística, però també la religiosa. Sempre va considerar aquella relativització com un aprenentatge bàsic de la seva formació moral.

P.- Tot i així, molts dels valors que predicava Trias Fargas podrien ser catalogats com a cristians.

R.- Home, això dels valors és una cosa tan genèrica que no sé exactament què dir-te. És a dir, jo no m’atreviria a dir-te que no, però també em costaria afirmar-te rotundament que sí. Trias és un fill de la Il·lustració, de la raó, del contracte social, d’una idea de l’Estat que posa al damunt de tot la llibertat de l’individu. No tinc massa clar que això siguin valors cristians.

P.- El liberalisme de Trias Fargas tenia molts tints socials, però?

 R.- Potser és en aquest punt que, tangencialment, podríem vincular els valors de Trias amb un cert catolicisme social. No ho sé. En tot cas, tens raó: el de Trias és un liberalisme compromès amb la societat. Sempre va ser així. Fixa’t que a principis dels seixanta ell ja es declara defensor de l’economia social de mercat. Creu en els beneficis de la propietat privada, de la competència, de l’esforç… Però no ho deixa tot en mans de l’Estat, a qui li concedeix el paper d’àrbitre. Un àrbitre que té com a funció corregir els excessos del mercat i que ha de vetllar perquè els més necessitats puguin anar adquirint majors quotes de llibertat. El liberalisme, per a Trias, és sinònim de justícia social.

P.- S’explica que aquest fet (el religiós) li va provocar més d’una enganxada amb el President Pujol.

R.- No en tinc una constància. Que van tenir enganxades, és un fet. Però que en algun cas estiguessin motivades pel fet religiós em sembla improbable. Trias era molt respectuós amb les creences alienes i tampoc crec que el President Pujol valorés més o menys Trias per si era creient o no. Una cosa diferent i apassionant és comparar les dues figures des d’aquesta perspectiva.

P.- Per què?

R.- Mira: la personalitat política de Pujol, el seu corpus de doctrina nacionalista, les seves maneres de fer, difícilment són explicables sense tenir en compte una dimensió religiosa. Pujol no s’explica (o jo no me’l sé explicar) sense Montserrat, sense el personalisme, però essencialment sense el CC i Raimon Galí. Pujol és, en aquest sentit, un fill emblemàtic de la postguerra. No és el cas de Trias, que com et deia té una forma d’entendre la política i el país també apassionada, però molt més laica.

Lliçons de crisi

La setmana passada el diari “Expansión” publicava una notícia d’aquelles que ajuden a exemplificar les lliçons bàsiques d’economia. Resulta que la cadena de supermercats Mercadona –la primera cadena de l’estat espanyol- en un intent d’abaratir els preus dels seus productes va anar a fer el discurs de la crisi econòmica a tots els seus proveïdors. Alguns van acceptar-lo i van rebaixar l’import. D’altres, però, s’hi van oposar. Entre aquests opositors hi van trobar la multinacional Coca-cola. Actualment Coca-cola controla el 84,6% del mercat espanyol, un 8,1% correspon a Pepsi i la resta – un 7,3%- respon a altres marques minoritàries.

Doncs bé, veient la posició immobilista del gegant d’Atlanta des de la cadena de supermercats es va optar per introduir entre els seus productes la Pepsi, la principal competència de Colca-cola. L’ampolla de Pepsi –gràcies a la competència que haurà de fer amb Coca-cola- es vendrà a tots els supermercats de Mercadona a 0,17€ més barata que la seva competidora. Enfront d’aquesta diferència, s’ha apuntant des de diferents diaris digitals, que Coca-cola s’està platejant rebaixar el preu del producte.

En resum, que gràcies a la competència que genera el sistema de lliure mercat tots els consumidors –fins i tot els comunistes- podran disposar d’una varietat més àmplia de productes a un millor preu. Benvinguda sigui la crisi, doncs.

Pagar la contradicció

Abans i després...

A Vilafranca al Japó o, fins i tot, al País Basc les contradiccions entre el discurs i l’acció s’acaben pagant sempre. Més d’hora o més tard el càstig acaba arribant. La setmana passada el resultat d’una contradicció de grans magnituds entre els fets i les paraules va entregar el govern basc al nacionalisme espanyol. Per primera vegada des de la restauració de la democràcia un partit espanyolista governarà el País Basc. Podem buscar milers de responsabilitats. Uns diran que és culpa del sistema electoral basc, altres responsabilitzaran a les llistes il·legalitzades, alguns atiaran contra el front constitucionalista i alguns pocs, fins i tot, s’atreviran a teoritzar sobre la puresa de les ànimes basques.

Al capdavall, però, fora bo per tot el nacionalisme basc –i pel PNV en particular- buscar les culpabilitats dins de les seves pròpies files. Les actituds victimismes, un vegada has estat desallotjat del poder, acostumen a sonar com simples rebequeries infantils. El joc dels miratges independentistes i la venda de fum constant mai és gratuïta.

Si votes els pressupostos de l’Estat espanyol és sempre complicat justificar un pla de lliure associació amb aquest. La defensa de les proclames independentistes són altament costoses si ets el partit crossa del govern estatal. Al capdavall, és un desajustament entre els fets i les paraules. Com més elevat és el somni que prediques més forta serà la patacada si aquest no s’assoleix. La diferència que hi ha entre el somni i la realitat és pura frustració. I, ara per ara, la societat basca sembla albergar-ne molta.

Un cop més: Francesc Pujols

1) Pujols va ser sempre un home de cortesia extremada. Un dia es comentava davant seu la profunda veritat continguda en la frase llatina “In vino veritas”. Cada persona, deia un interlocutor, es comporta com qui realment és després d’haver begut generosament.
—Exacte –observà Pujols–, jo sempre sóc amable amb tothom, però a partir de dues o tres copes ja em torno reverencial.

2) A l’Ateneu Barcelonès, un astrònom afirmava que el món s’acabaria dins de dos-cents disset milions d’anys. En sentir això, Pujols, vivament inquiet, va inquirir:
—Com ha dit? D’aquí a quants milions d’anys?
—Dos-cents disset milions –va refermar el savi.
Pujols va fer un gest de profund alleujament i va dir:
—Quina por que m’ha fet passar! Havia entès disset milions.

3) Explicaven a Pujols les enormes dificultats que passava un dels seus amics per poder anar vivint i guanyar-se mitjanament la vida.
—Pobre noi –va dir Pujols–, una cosa tan trista com la vida, i que a més a més se l’hagi de guanyar…

“Si juguem al tot o res tenim números per quedar-nos amb el res”

Entrevista a Daniel Ortiz Llargués

Professor al Departament de Ciències Socials d’ESADE i Consultor empresarial.
President de l’Àmbit de Pensament La Catalunya Global de la Fundació CatDem

En què consisteix l’àmbit de la Catalunya Global?

L’àmbit de debat de la Catalunya Global és un dels tres àmbits de pensament de la Fundació CatDem Trias Fargas. Des d’aquest àmbit reflexionem sobre el paper que hauria de jugar Catalunya al món. És a dir, treballem per cercar els diversos encaixos de Catalunya dins d’un context global. Això inclou diferents camps: des de la visió empresarial fins al camp polític passant per la recerca, les telecomunicacions o l’esport.

Entenc, doncs, que en un món global el taulell de joc és el món?

Sí, sí. En un primer escenari a Europa però, finalment, on s’ha de jugar fort és en un context global. Com deia el president Pujol: “el nostre món és el món”.

L’afebliment de les fronteres degut a la globalització és un actiu per Catalunya?

No sé si actiu és la millor definició. Ara: és evident que és un factor que juga a favor nostre. La globalització desdibuixa les fronteres i resta sobirania als estats. Doncs bé: en la mesura que la globalització avança, les possibilitats de Catalunya per participar dins d’un context global augmenten.

I l’encaix polític al món, com l’ha de buscar Catalunya?

Bé, aquest és un dels molts temes que estem discutint en les sessions de treball. Hi ha un debat que sempre està present: la vella reivindicació de l’autodeterminació, d’un estat propi. Ara: mentre això no succeeixi –tal i com sembla en aquests moments- hem d’estudiar totes les possibilitats per anar avançant cap aquesta fita –si és la que es desitja, és clar. Catalunya ha de buscar i treballar en tots aquells terrenys on sigui possible. Per més insignificant que sembli podem tenir un paper rellevant en molts camps sense la necessitat de ser un Estat. Per molt que a vegades ens ho sembli: ni tot és blanc ni tot és negre.

Però quin rol ha de tenir Catalunya en una Unió Europea dissenyada i dirigida bàsicament perquè hi juguin els Estats?

Aquest és un dels temes bàsics que abordarem en el grup de treball. Ara bé, jo penso que Europa és un fenomen extraordinàriament positiu per Catalunya.

Per què?

Home, és evident que ofereix moltes possibilitats: resta poder a l’Estat i ajuda a desdibuixar les fronteres estatals. És veritat, però, que la UE l’han dibuixat els Estats i això, sense cap mena de dubte, dificulta que la veu de Catalunya arribi a molts sectors. Però reitero que la possibilitats que ofereix la UE a Catalunya sense la necessitat de ser un Estat són moltes.

Vicent Sanchis explica que la màxima aspiració d’una Catalunya sense Estat hauria de ser l’aportació al món de projectes sòlids, solvents i seriosos.

Hi estic molt d’acord. Crec que arribar a tenir un Estat propi és molt important. Ara: és fonamental no obsessionar-se en la qüestió. Si juguem amb el joc del tot o res tenim molts números per quedar-nos amb el res. Tenim molts actius per anar treballant sense la necessitat d’un l’Estat. Això sí: la via de la singularitat, l’excel·lència i la qualitat són primordials!

Per què?

Doncs pel simple motiu que som un territori petit si ens comparem amb molts dels nostres veïns. Aquest condicionant ens obliga a buscar la qualitat enfront de la quantitat.

I per on comencem?

Hi ha un tema cabdal: hem de recuperar molts valors que semblen perduts. L’esforç, l’autoexigència o la constància semblen actituds oblidades. Tenim les potencialitats necessàries per ser, només ens falta posar-les en pràctica.

Ja que parlava de singularitats. Quin tret pot aportar Catalunya al món?

L’aportació catalana, sobretot, és la nostra identitat. Unes circumstàncies determinades ens han conduit a ser d’una manera concreta. Ni millors ni pitjors: singulars. Però si volem que aquesta aportació de Catalunya arribi a tenir un cert nivell tenim uns deures pendents.

Quins?

Des del meu punt de vista l’individualisme ha estat un gran defecte català. El fet d’anar cadascú a la seva ens ha fet molt mal. La competència és positiva, per descomptat. Això no treu, però, que molts temes estratègics s’hagin de treballar en equip i cooperant. Hi ha uns temes cabdals per avançar. Doncs bé, en aquests temes hauríem de ser suficientment madurs per apartar els partidismes i caminar units.

Per una banda tenim la cooperació. Tenim més deures?

Sí, la qualitat és una altra assignatura pendent. No podem vendre productes si no ens els creiem nosaltres abans. En molts sectors es pot palpar un cert relaxament combinat amb gotes de mediocritat. Dos factors que ens han portat, en més d’una ocasió, a la renúncia. Com deia abans: si no recuperem una sèrie de valors, no podem anar a vendre res a l’exterior.

Ens falta ambició?

Sí, tenim por de pensar en gran. Som un país petit, prou que ho sabem tots. Això no significa, però, que haguem d’apuntar baixet, sinó tot el contrari. Si no ens atrevim a pensar en gran i anhelar ser els millors, ens anirem fent petits. En definitiva: no ens ha de fer por somiar.

Sense paraules

HOHAVEUVIST???!!!

Brillant, gran, magnífica, brutal, arrasant, al·lucinant, pletòrica, excel·lent, humiliant, insultant, fenomenal, bestial, hegemònica, bàrbar, emocional, monstruosa, preciosa, esclatant, radiant, important, feroç, excepcional, divina, esplèndida, èpica, destacada, estupenda, fantàstica, estimulant, refinada, increïble, ancestral, recalcadora, encisadora, inversemblant, entusiasta, sentimental, exorbitant, heroica, insòlita, esplendorosa, sobrenatural, atrevida, somiada, explosiva, agosarada, meravellosa, elegant, salvatge, superba, clamorosa, hipnotitzadora, enaltidora, seductora, desacomplexada, tonificant, admirable, sorprenent, fascinant, autoritària, espaterrant, estorant, exorbitant, clamorosa, autèntica, històrica, màgica, excitant, xocant, descomunal, bella, prominent, gloriosa, captivadora, majestuosa, imponent, imperial, esclatant, sublim, extraordinària, genial i, per sobre de tot, real. Terriblement real. Quina victòria, senyors…

L’estratègia contra el candidat

“No amenacis mai amb promeses que no puguis complir” deia Maquiavel

Ja està. Ja hi tornem a ser. D’aquí a un mes haurem d’anar a votar. Aquest cop seran eleccions europees. A Catalunya, però, com a resultat d’aquesta anormalitat nacional que patim, haurem de definir el nostre vot –un cop més- utilitzant cent mil raonaments externs a les complexes variables europees.

Aquesta vegada el meu vot respondrà a una pura estratègia partidista que confio, espero i desitjo que a llarg termini acabi impregnant tot el discurs dels partits catalans. Votaré a Ramon Tremosa. El candidat, si els he de ser sincer, no m’acaba de fer el pes. Cada cop que l’escolto en debats o conferències m’irrita profundament. Ni el to ni el caràcter l’acompanyen. És veritat que és independent i un economista de prestigi. No ho nego pas. A base que va avançant la campanya, però, van sortint a la llum pública diferents draps bruts del candidat que, lluny d’entusiasmar-me, m’obliguen a fer-los raonaments com, per exemple, el que ve a continuació.

Tremosa no m’agrada. Ja està, ja ho he dit. Definida aquesta primera premissa masoquista els explicaré quin raonament em portarà, en principi, a votar el candidat convergent.

Convergència i Unió és, de moment, el partit majoritari dins de l’arc parlamentari català. El seu discurs –tot i estar a l’oposició- és encara el que vertebra i delimita la gran majoria de debats. Tot i els esforços tripartits per destrossar-lo, els marcs mentals establerts pel pujolisme encara estructuren el fragmentat mapa polític català. Aquest discurs respon bàsicament al mercat electoral. Convergència ofereix un discurs que resulta ser el més demandat. Res més. Un discurs que sempre s’ha caracteritzat per ser un xic tebi, força ambigu i, generalment, calculador. Ara, probablement, també ho és. El canvi, però, és que per primer cop han apostat per un candidat sobiranista per encapçalar una candidatura. És a dir, que des de la direcció convergent es deu respirar que el centre del mercat electoral s’ha desplaçat cap a tesis més sobiranistes. L’aposta, tot i ser en unes eleccions de segona, és arriscada. Sóc nacionalista i vull que Catalunya disposi del màxim grau d’autogovern. És per aquest motiu –i no per un altre- que votaré Ramon Tremosa. L’oferta convergent ha de tenir demanda si volem que prosperi la corrent sobiranista. Només així la federació nacionalista sortirà, d’una vegada, d’aquesta teranyina d’ambigüitat calculada.

Tu no saps com em fas sentir

M’oxido