[II part] Entrevista a Artur Mas: “A Catalunya no hi caben més administracions”

Artur Mas: " Si les diputacions són un fantasma que podem guardar a l’armari ja va bé"

Aquí va la segona part de l’entrevista que vaig fer a Artur Mas la setmana passada. Per consultar la primer part clica [aquí]

- Quina opinió té Convergència sobre el model veguerial i, més concretament, sobre la vegueria del Penedès?

Nosaltres estem a favor de les vegueries i a favor de la vegueria del Penedès. Ara bé, perquè la vegueria del Penedès sigui possible cal una massa de població suficient que també ho vulgui. Per descomptat, però, s’han de suprimir les diputacions. Convergència no estaria d’acord a que les vegueries s’afegissin com una administració més amb diputacions i comarques. No volem ni més funcionaris ni més administracions.

- També seria possible aprimar competencialment les diputacions.

No, les vegueries han de substituir les diputacions. A Catalunya no hi caben més administracions. Les administracions tenen tendència a créixer, a expandir-se. Si buidéssim les diputacions a la llarga tornarien al que són ara.

- Quines haurien de ser les funcions de les vegueries?

Dues funcions bàsiques: representació del món local i descentralització de la Generalitat a través de les vegueries. Fins i tot, la vegueria hauria de tenir un sentit de circumscripció electoral.

- I els consells comarcals quin paper haurien de tenir?

En el moment en que existeixin les vegueries els Consells Comarcals hauran de passar a ser ens bàsicament de gestió. Perquè la representativitat política la tindria la vegueria.

I aquesta feina no la poden fer els municipis?

No, perquè hi ha comarques amb poca població però amb molta dispersió que necessiten serveis comuns: polígons industrials, recollida de brossa, depuració d’aigua, etc. Sincerament, prefereixo que hi hagi consells comarcals que diputacions.

- Però les tasques que apunta poden ser dutes a terme mancomunant municipis.

Però la mancomunitat tan sols és possible si hi ha voluntat. Els consells comarcals venen per llei i els seus serveis també.

- La majoria de consells comarcals són convergents i, en canvi, les diputacions són socialistes.

Home, però serà perquè la gent ens vota! Com els ajuntaments metropolitans o el de Vilafranca han sigut històricament socialistes. I d’això no ens podem queixar. Si és així és perquè els ciutadans ho volen així.

- De totes maneres les províncies emanen de la Constitució que, ara per ara, és santa, immaculada i intocable.

El problema d’això és l’alteració dels límits provincials. Si no ho fas pots fer-ho des de Catalunya. Per crear la vegueria de les Terres de l’Ebre, per exemple, si no alteres els límits de la província de Tarragona no cal passar per Madrid.

- Però llavors no podem eliminar les diputacions.

No, però les podem buidar de contingut. Si les diputacions són un fantasma que podem guardar a l’armari ja va bé. Sense funcionaris, pressupost ni edifici llavors no serveixen per res.

No estan blindades pel Constitucional les diputacions?

Sí, efectivament, però l’Estatut d’Autonomia possibilita les vegueries sense cap mena de dubte. Ara, el que no permet l’Estaut és crear una vegueria alterant els límits provincials. En aquest sentit per crear la vegueria del Penedès hi hauria un problema: ens obligaria a passar per Madrid per ajuntar el Baix i l’Alt Penedès.

- A tall d’anècdota. Va rebre la carta de Francisco Romero dos dies abans de la moció de censura?

Sí que la vaig rebre [riu]. No la vaig contestar, però, perquè era una autèntica provocació i una presa de pèl. El senyor Romero venia a criticar allò que el seu partit fa: no respectar la llista més votada. A més, a Vilafranca és cert a mitges ja que hi ha un empat tècnic entre PSC i CiU: tots dos tenen 8 regidors.

Imaginar i contruir

Verdcel - [Myspace]

[1a Part] Entrevista a Artur Mas: “Les relacions entre Catalunya i Espanya s’ha de replantejar. Estem disposats a jugar fort”

“]

Artur Mas en diferents moments de l'entrevista [fotos: Oriol Vidal-Barraquer

Arribo a la seu de Convergència a la una del migdia. Volia fer l’entrevista el dia anterior però l’agenda d’actes penedesencs d’Artur Mas no ho van permetre. Després de parlar amb secretàries, premsa i protocol arriba Artur Mas. El despatx, igual que el presidenciable convergent, és modern, senzill, lineal i molt barceloní. Seiem al sofà i comencem a parlar.

- Sembla que ja ha començat la precampanya, oi?

Crec que no, encara no ha començat. És més: no hauria de començar. Si les eleccions són d’aquí un any encara tenim molt temps per enfocar la campanya. Fins llavors hi ha moltes coses a fer. Els escenaris són molts i, per tant, des de Convergència i Unió procurarem no caure en aquest parany.

 

- Malgrat això, Quico Homs en una entrevista que publicava l’AVUI la setmana passada, deia que David Madí ja feia dies que preparava la campanya.

Una cosa és que el responsable de comunicació del partit comenci a treballar per preparar la campanya i una altra –i molt diferent- és que tot el partit funcioni des d’un punt de vista merament electoral. Mentre en Madí dissenya la campanya, CiU seguirà treballant en el dia a dia.

 

- Tot apunta que unes eleccions anticipades passarien per una eventual sortida d’ERC del Govern. Com actuaria CiU en aquest cas?

Dubto molt que Esquerra surti del govern. Hi ha molts càrrecs d’Esquerra dins que, dubto molt, que renunciïn.

 

- Però dirigents d’Esquerra ja han plantejat la possibilitat de sortir del govern.

També van sortir del primer tripartit i després varen fer el segon.

 

- De fet, els van fer fora.

Però se’n van quedar molts a dintre. Va ser una sortida una mica fictícia ja que només van marxar del govern els consellers. La resta, que són molts- es van quedar. Del sotogoverno no se’n va anar ningú per poder preparar el segon tripartit. Jo no dono massa credibilitat a les amenaces d’Esquerra en aquest sentit.

 

- Té clar, doncs, que si sumen faran el tercer tripartit.

Si poden el faran, per descomptat. Espero i confio, però, que no tindran suficients vots per tornar-hi. Si els catalans tornen a donar una majoria al tripartit, després no ens podrem queixar del que passa.

 

- Està descartada la moció de censura, doncs.

L’he descartada perquè no vull arribar a ser President de Catalunya a través d’un pacte fosc en els despatxos. Ho he dit molts cops:  vull ser-ho a través de la votació del poble de Catalunya. Que és com, d’altra banda, haurien de funcionar les democràcies.

 

- I una moció de censura per avançar les eleccions també la descarta?

Això és diferent. Això és una moció de censura tècnica per poder avançar les eleccions en el cas que el President de la Generalitat s’hi negués reiteradament i es quedés sense majoria al Parlament. Si la situació fos ingovernable alguna cosa hauríem de fer per tornar a la normalitat.

 

- Què planteja, doncs, en cas d’una retallada estatutària o d’un mal finançament?

En cas de la retallada, des de CiU, plantejarem una taula de partits catalans per tal de veure què fem aquí i a Madrid. Amb una condició: el PSC s’ha de comprometre a tenir les mans lliures a Madrid. Cosa que avui no passa. I en cas d’un mal finançament, si governem, direm que no l’acceptem i quedarem amb les mans lliures per intentar obtenir tot allò que ens reconeix l’Estatut.

 

- Per tant, si vostè governa serà possible aconseguir tot el que el tripartit no ha aconseguit?

Sí, ja que Convergència i Unió no renunciarà al que diu l’Estatut en matèria de finançament.

 

- Què li fa pensar que un govern convergent podrà aconseguir el que no ha aconseguit el tripartit?

Molt fàcil: nosaltres, a diferència del PSC, no estem subjectes a la disciplina de vot del PSOE. Nosaltres podem parlar de tu a tu amb el govern espanyol. En canvi, el PSC sempre hi parlarà d’una manera subordinada. El PSC no li pot crear cap perill al govern espanyol. Nosaltres, en canvi, sí.

 

- Si la via de la negociació i de la pedagogia amb Espanya estan en via morta, quin escenari plantegen des de CiU per poder assolir més autogovern?

- En la relació amb Espanya hi ha tres escenaris possibles: conformar-nos amb el que tenim, la independència o centrar-nos en els grans temes de país –diners i infraestructures- i posar tota la carn a la graella per aconseguir solucionar aquests temes. Aquesta última, ara per ara, és l’opció de Convergència.

 

- Però si planteja l’autonomia econòmica està plantejant, gairebé, una autonomia política.

Home, els bascos i els navarresos tenen autonomia econòmica i no són independents.

 

- Amb la diferència que amb els seus impostos no es paguen funcionaris i infraestructures espanyoles a mansalva!

Això és cert, sí. Però com que això ha estat així durant molts anys hem arribat a un punt totalment insostenible. Però l’error és nostre. Des de Catalunya mai hem demanat d’una forma clara i unitària el concert econòmic. A Madrid – a part dels cops- no donen res que no es demani. Una cosa és evident: si després de seguir totes les vies legals per aconseguir més autogovern aquest acaba sent negat, les relacions entre Catalunya i Espanya s’ha de replantejar. I nosaltres estem disposats a jugar fort.

 

- Si aconsegueix trencar l’aritmètica parlamentària del tripartit a qui aniria a veure primer: socialistes, populars, esquerra?

Això no ho sé en aquest moment. He de veure els resultats per poder plantejar-m’ho. Potser no necessitem aliances. No ho sé. Ara: és lògic parlar amb tothom. L’ordre, al capdavall, té poca importància.

 

- Però en cas de no disposar d’una majoria, quin soci escolliria?

No ho puc contestar sense conèixer els resultats de les eleccions. No podem fer passos si no tenim la certesa d’uns resultats.

 

- Li plantejo l’escenari que definia la Vanguardia: vostè pot escollir qualsevol partit perquè amb tots suma majoria i el tripartit no suma.

Però això són enquestes i, al capdavall, és política ficció. No puc contestar davant d’uns supòsits que, de moment, no són certs. Finalment, el que compte no és si hi haurà un bipartit, un tripartit o un quatripartit. El que realment compte és que hi hagi un sol govern i que sigui un bon govern. Dues coses que, de moment, no es donen.   

 

- Es plasmarà la idea de la Casa Gran en les següents llistes electorals?

Sí. De fet, però, ja s’ha plasmat a les Europees. Portar a un cap de llista que no és militant de partit és una aposta rotunda per la Casa Gran. Jo tenia cua de candidats i en vaig proposar un d’independent. Ara: el més important no és la llista sinó el govern. Si governem procuraré configurar un govern amb independents de primaríssima fila que puguin fer una bona feina.

Solucions estomacals

Vaig escriure fa unes setmanes en aquest setmanari que trobava molt encertada la diagnosi del doctor Carretero. La relació entre Catalunya i Espanya està en una via morta. L’ambigüitat pujoliana, el peix el cove i el pactisme descafeïnat d’Esquerra ja no ens serveixen per continuar avançant. Ara bé, tinc la sensació que el doctor de Puigcerdà tampoc ens planteja cap solució miraculosa. La proclamació unilateral de la independència i la construcció d’un nou estat em semblen uns plantejaments d’una envergadura tan colossals que m’espanta pensar que la persona que ho proposa no faci cap esment als mitjans –econòmics, polítics o personals- dels quals disposa. Els plantejaments carraterians semblen néixer de l’estómac. Ja veiem que l’Espanya actual és una ruïna pels interessos catalans. Ja veiem que els successius governs espanyols –independentment del seu color polític- treballen per un model centralista i monocolor. I també veiem que l’actual espoli econòmic és un primer pas per l’eradicació cultural i lingüística dels territoris que es resisteixen a la piconadora de l’uniformisme. Massa que ho veiem. La bilis estomacal, però, no és la solució més intel·ligent. El valor dels projectes s’acaben mesurant sempre en funció de les persones que els defensen. I per més raó que ens sembli tenir, avançar sense treballar les nostres forces tindrà –molt possiblement- un lamentable esdevenir.

El pas del temps…

Sanjosex [web] i [MySpace]

Qüestió de formes

La consellera Geli anuncia un nou CAP des de la seu del PSC...

La ràbia que l’oposició socialista està mostrant des que els van desallotjar de les poltrones consistorials està assolint quotes estratosfèriques. La bilis de més baixa qualitat els absorbeix i els encega completament. L’estómac els governa. L’estil d’obrar del quinqui de barri s’ha instal·lat en les seves formes. Els constants retrets a la moció de cesura, el populisme discursiu i una demagògia que intenta ocultar el seu obscur passat impregnen totes les seves accions. Sense adonar-se que les formes en l’esfera pública són essencials, van vomitant contra l’equip de govern, ERC i CUP com si tots tres formessin part d’un mateix magma homogeni. Mentrestant, els regidors convergents, sota la consigna quixotesca del primer lladren i després cavalquem, van fent camí. Instal·lats dins d’una calma hipertensa procuren no fer gaire soroll perquè les aigües consistorials vagin retornant al seu antic cabal.

No crec que l’actual govern vilafranquí sigui molt millor que l’anterior. Ni estan més capacitats ni són més eficients. No són la panacea. Això sí: hi ha una diferència abismal en les formes, en la manera de fer, en el seu tarannà. L’oposició socialista encara no ha descobert que, com deia Unamuno, els està escanyant l’estètica. La mateixa mala estètica que els va foragitar del poder ara els està situant en una perillosa trinxera endogàmica.

Adminisfera

La imatge no aporta res però aquest ninot em recorda el President Montilla

El dissabte passat dins del marc de les II Jornades de la Penedesfera em van preguntar quin era el meu model territorial. Ben curiós és que en unes jornades d’internautes –persones que coneixen de primera mà que la xarxa no té límits ni fronteres- et preguntin per delimitacions administratives. La pregunta, però, venia dirigida per si crec -o no- en el projecte de les vegueries. Doncs bé, mai he estat un gran defensor del model veguerial. De la mateixa manera que suprimiria les diputacions i tots aquells organismes públics que tendeixen a engreixar, sense contemplacions, el cos funcionarial. Penso que amb dos sostres administratius (Generalitat i municipis) en tenim més que suficient per la gestió del territori. Alguns municipis, evidentment, haurien de mancomunar serveis ja que serien terriblement ineficients de forma individual. Les vegueries, com a molt, les concebo com a simples organismes encarregats de planificar globalment un model d’infraestructures i serveis d’interès interterritorial. Però lluny d’aquesta vertebració interterritorial, Generalitat i municipis haurien de ser les dues úniques administracions catalanes. El problema, però, sorgeix quan l’única elecció possible és entre a una vegueria pròpia o a una diputació aliena. Si aquesta és l’elecció, alimentar la pròpia bèstia sempre és millor.

Universos Infinitos

Love of Lesbian - [MySpace]

“És possible que els trets que et fa sentir membre d’una comunitat desapareguin”

Entrevista al Dr. Josep Lluís Alay Rodríguez

Director de l’Observatori del Tibet i Àsia Central de la Universitat de Barcelona. Professor associat del Departament d’història contemporània de la UB.

P.- Parlem molt del dret a decidir, però en què consisteix exactament?

R.- Que un poble pugui exercir el dret a decidir significa, per mi, el dret a l’autodeterminació. És a dir, decidir si vol seguir lligat a una determinada estructura estatal, si vol tenir un cert grau d’autonomia, si vol tenir una relació confederal amb l’estat al qual pertany o, finalment, si vol aconseguir la independència.

 
P.- Però com es defineix el concepte poble?

R.- El poble es caracteritza per un seguit de trets identitaris.

P.- Posi’ns algun exemple…

R.- El exemples són molt amplis. Poden ser des d’aspectes lingüístics –que són els que nosaltres ens són més propers– però també poden ser tradicionals, religiosos o culturals. Altres trets poden ser la tradició secular. Però bé, en aquest planeta tan divers i diferent no hi ha una regla general que permeti delimitar concretament què és un poble.

P.- Per això fa falta una voluntat col·lectiva, suposo?

R.- Sí, evidentment una voluntat majoritària pot ser la consciència de pertànyer a un únic poble. Però bé, aquesta consciència la creen paràmetres molt diversos. És una consciència que t’identifica a una mateixa comunitat i que arrossega tot un seguit d’accions polítiques, culturals, socials o religioses que tenen una estreta relació entre sí.

P.- Una consciència que de la mateixa manera que es pot crear, també es pot desintregrar…

R.- Cert. Es pot desintegrar de la mateixa manera que s’ha creat. És possible que els trets que et fa sentir membre d’una comunitat desapareguin, ja sigui per la força o per voluntat pròpia.

 P.- Quin paper té occident i més concretament Europa en els actuals conflictes d’Àsia?

R.- Nosaltres no hi hem tingut una relació colonial directe i, per tant, tenim poca culpa respecte els conflictes actuals. En tot cas, però, l’hem tingut indirectament via Espanya. El cas de les Filipines n’és un exemple. Ara bé, estic parlant només d’Àsia, ja que si mirem altres continents, n’hi trobarem més. Però en tot cas, la responsabilitat d’aquesta relació colonial correspon a Espanya i no a nosaltres.

P.- Però quina és aquesta responsabilitat?

R.- Posarem l’exemple d’Espanya. Espanya té una responsabilitat clara i evident amb el dret a decidir del Sàhara Occidental. Té una responsabilitat perquè colonitza un territori i després de colonitzar-lo es fa responsable de la seva administració. El problema sorgeix en el moment que aquest poble vol exercir el seu dret a decidir d’acord, fins i tot, amb resolucions de les Nacions Unides. Llavors la potència colonial no respon davant les exigències que li demana la Comunitat Internacional. És a dir, no afavoreix el dret a decidir d’aquella comunitat sobre la qual està governant. Espanya, per tant, té un grau de responsabilitat respecte al futur d’aquest poble. Hi ha una responsabilitat d’expotències colonials on no s’ha pogut exercir el dret a decidir. Però bé, no tota la responsabilitat és d’Europa.

PER LLEGIR LA RESTA DE L’ENTREVISTA CLICA [AQUÍ]

Josep Pla i el Penedès

El present article no l’hauria de signar jo. Avui els presento un plagi en tota regla. Un plagi que pretén ser un homenatge a una terra i a una persona. La terra és el Penedès, la meva llar. El personatge és el mestre Josep Pla, un escriptor que m’ha desmentit completament el tòpic que afirma que una imatge val més que mil paraules. En resum: els deixo amb una descripció que el mestre Pla va fer del Penedès, el meu paisatge favorit de Catalunya, l’any 1970.

“Quan contempleu la comarca del Penedès des de les parts elevades de la comarca i veieu l’immens faldar de terra coberta de vinyes inclinades de nord a sud, en una davallada d’una suavitat prodigiosa, us sembla trobar-vos en un dels indrets més noles del país, gairebé sublimats per la intel·ligència, la tenacitat i el treball dels humans. El conreu de la vinya cobreix gairebé tot l’extens aiguavessant, i això vol dir que no hi ha ni un metre de terra que no hagi estat objecte d’una atenció superior a un esforç purament mecànic. La densitat humana hi és perceptible. El nombre de cases de camp és gran, generalment bones cases. Els pobles que hi albireu a cop d’ull són nombrosos i d’edificació sòlida i acceptable. El paisatge a l’hivern té una gran finor lineal, a la primavera resta repuntejat d’un verd un pensament àcid, el de la floració dels ceps, i a l’estiu passa a la maduresa i al pes de la romanitat: després a la tardor, entre en els colors incendiats, prodigiosos, aurífers, de les fulles declinant. Heus aquí un gran paisatge. Mai no cau en l’elegància, però es manté permanentment en la solidesa, en la utilitat i en la gravetat. És un paisatge que només es pot concebre a base del conreu de la terra en una de les seves formes més intel·ligents. El conreu de la vinya dóna senyoria: una senyoria pràctica, una mica a peu pla, eficaç.

El paisatge, que contemplat panoràmicament des de qualsevol indret enlairat, des de Piera o des dels alts de l’Ordal, per exemple, se’ns presenta com un pla d’inclinació suau, que, quan ens hi acostem, resulta bastant accidentat. És un paratge esbaldregat, ni pla ni muntanyós, on sempre pugeu i baixeu. Hi ha petites valls, planes minúscules, petits pujols trencats per barrancs, ondulacions, torrents, plans. És un paisatge de detalls, constantment variat, d’una gran diversitat. És una terra ideal per anar a passeig i aturar-se, de tant en tant, a contemplar un nou escenari que les últimes passes han creat. És el passeig ideal per a l’establiment agrícola basat sempre en els horitzons closos. El panorama incita a la transhumància. Les àrees limitades són agràries, els cal una física de possessió, de propietat.

La diversitat del Penedès és perfectament compatible amb la seva unitat com a comarca: és una terra que es defineix a si mateixa com a divisa de totes les terres circumdants. Catalunya i el Penedès són així: variats, vastos, inaferrables”.

Resultat: abstenció

Una bonica imatge que he trobat per internet...

L’abstenció puja, els vots en blanc es tripliquen i l’elecció del vot nul sembla consolidar-se com una opció viable per canalitzar el descontentament. Alguns afirmen que és fruit del moment, però aquest fenomen –que a Espanya sembla començar a imperar- a Catalunya fa alguns anys que n’és la tònica dominant. Tothom diu estar-ne preocupat. Organitzem reunions, creem comissions i, si ens convé, matem mosques amb canons. Aquesta crisi endèmica, però, no acaba de tenir una diagnosi ben acotada. Cada pacient s’autodiagnostica apuntant cap als seus propis fantasmes. Uns diuen que és Espanya, altres el Tripartit, alguns apunten cap al sistema de lliure mercat i, fins i tot, n’hi ha que deixen al pobre Maquiavel crucificat. Entre tots els retrets de possibles culpabilitats només hi ha un punt en comú: el responsable sempre és un tercer. El ritual consisteix en verbalitzar-ho el dia de l’elecció i passar-hi de puntetes fins a la pròxima ocasió. El diumenge passat, sortint de l’hotel Majestic, un destacat dirigent convergent afirmava que ens podíem quedar dins de l’hotel ja que la campanya per les eleccions nacionals de Catalunya ja havia començat. Possiblement tenia raó. Ara, però, només ens queda fer una porra per saber fins a quin punt pujarà la propera abstenció.

El dolç batec de la tendresa

Si no fos per la tendresa…