Decidir

13D: VOTA!

Embriagats de sectarisme

Quan el sectarisme embriaga la raó no hi ha argument que valgui. Els socialistes vilafranquins encara no han paït el seu convuls desallotjament consistorial i ataquen de forma atroç el nou govern de la vila.

Com si el govern municipal els hagués estat robat, segueixen actuant al més pur estil sicilià. L’estomac els governa, la ràbia els corrou, el sectarisme els domina.

L’últim exemple l’hem tingut en la negociació dels pressupostos de l’Estat. Quan el tàndem format per Sánchez-Libre i Macias ja havien acordat amb el negociador socialista (l’exguerrista Fernández Marugán) una sucosa partida econòmica per Vilafranca, aquesta va ser vetada de forma inexplicable per la gent del PSC. Marugán, enfront de la incredulitat dels negociadors convergents, només va saber dir: “Lo siento, pero esta partida no la podemos aceptar. Me sabe mal, pero lo han vetado los socialistas catalanes”.
 

Els que en vanaglorien de governar des de l’esquerra i d’actuar per tots els vilafranquins després es dediquen a vetar partides estatals amb l’únic argument de no governar. El problema, però, va més enllà. No és només vilafranquí. L’hegemonia d’administracions socialistes és gairebé total. El monopoli socialista és asfixiant. Des de la Diputació fins al Govern Espanyol. Quan el control és total el sectarisme assoleix quotes delirants.

Forcades, la dona que enganxa.

Cuní-Forcades, una fantàstica entrevista. Desconec completament si és cert (o no) el que explica. Ara, aquesta dona enganxa.

Recordar

Món Disney

Reptes culinaris

.

Aquest dissabte, per caramboles de la vida, vaig descobrir una nova perla gastronòmica. Fins ara, si volies menjar a un cert nivell a Vilafranca, tan sols tenies el MerCat i Casa Joan. Des de fa un temps, però, tenim un tercer restaurant disposat a bregar-se amb qui sigui: el restaurant de l’hotel Casa Torner i Güell.

Amb una cuina de mercat, avantguardista i d’una qualitat excepcional els joves autors d’aquesta petita meravella estan fascinant a mitja comarca. El Xavi Del Amor i el Miquel Benages, amb només vint-i-dos anys, capitanegen un ambiciós projecte amb una determinació i una tenacitat molt poc freqüent entre els nois de la seva edat.

Després de formar-se entre les primeres espases d’aquest país, els dos nois van aterrar a Vilafranca per entomar un repte que, abans de començar, ja sabien que no seria gens fàcil. Tot i així, s’han traslladat a viure a Vilafranca, treballen més de dotze hores diàries i han renunciat a freqüentar amb l’assiduïtat que voldrien els amics i la família. Per ells és tot desafiament personal. Un desafiament que, si jutgem per l’amabilitat del tracte que dispensen, l’atractiva cuina que dissenyen, la minuciositat de la seva feia i l’alegria que desprenen ja és, aquestes alçades, tot un èxit

Política, comunicació i Toni Aira

De Gemma Urgell i  Ricard Espelt

Futur?

Diuen que seran bons… [Teràpia de Shock]

Falsos murs

Aquests dies és gairebé inevitable parlar de la caiguda del Mur de Berlín. Una caiguda que va significar l’evident fracàs dels règims comunistes de l’Europa de l’Est, la reunificació d’Alemanya i la definitiva supremacia d’Estats Units. Aquests dies, però, tot i els vint anys de l’efemèride, tornen a sortir defensors a ultrança del mètode marxista.

Com si el transcurs de la història no els hi hagués clavat prou bufetades, encara queden persones anquilosades en la defensa d’un sistema que, com la història ens ha demostrat abastament, sempre que s’han dut a la pràctica s’ha traduït en fam, misèria i corrupció.

Tot i els constants fracassos del model alguns poc s’entesten a contraposar-lo amb el capitalista com si aquest s’erigís, de nou, en alternativa. El que és veritat (i aquí he de fer un agraïment a les brillants classes d’història del professor Josep Mestres) és que el materialisme dialèctic resulta un mètode formidable per analitzar l’evolució de la societat. Ara: que un sistema sigui bo per laminar, interpretar i esquematitzar la història no vol dir pas que sigui correcte per construir-la. Han passat vint anys i, de mica en mica, van caient els murs. Confiem que, poc a poc, també vagin caient els tòpics.

La força que empeny i es revolta

.

Temps d’Inzòlia

El fred arriba lentament, els ocells emigren, els ceps comencen a despullar-se i els jerseis cobreixen de nou les nostres siluetes. Entre tots aquests bells rituals n’hi ha un que em plau per damunt de tots: el retorn a l’Inzòlia. Quan les baixes temperatures ens assetgen és temps d’Inzòlia. Retornar-hi és establir a una certa rutina, un sistema d’hàbits pautat, un retrobament de velles costums. La meva Inzòlia és de caps de setmana.

Travessar la porta del local i notar com el fred es queda enrere, deixar-te embolcallar pel caliu humà i les converses disteses, saludar als amics que no veus des del passat dissabte, deixar que la fina pel·lícula de fum t’impregni completament la roba, demanar una copa de vi a l’Oleguer, unes cruixents patates amb salsa Espinaler i una tendre secallona. L’Inzòlia és l’interruptor que dóna l’entrada del cap de setmana. Després d’uns dies de feina, estrès i agitació arriba l’Inzòlia.

Fa dos o tres anys que vaig descobrir la vinateria vilafranquina amb el Jordi Tamargo. Feia molt temps que l’observàvem però mai hi havíem gosat entrar. Un dissabte, encara no sé per quin motiu, vam decidir trobar-nos-hi. Primer vam començar dos i, de mica en mica, s’hi va afegir tota la colla.

Saber que després d’una complicada setmana arribarà l’Inzòlia és un reconfort. Tranquil·litat, distensió, proximitat, amistat i un trencament sense estridències: l’Inzòlia, com tots els bons rituals, ha retornat.

Reflexos desagradables

Sort en tenim que, amb el pas del temps, les passions més primàries es van recobrint d’enginy i ironia. Amb la que està caient –Pretoria, Millet, Estatut, mediocritat política, etc- si no hi poses una mica d’ ironia i enginy pots acabar tornant-te boig. Algú em va dir no fa molt que les pitjors perversions es fabriquen en el pensament i, certament, tenia raó. Aquests dies estem veient molta gent que actua i opina en nom d’una pretesa justícia quan realment està responent a les seves pròpies passions i fantasmes.

Reduccions, generalitzacions, tòpics, fòbies i fantasmes. Tothom s’atreveix a parlar malament de la política i dels polítics. Tothom parla de desencant, d’escepticisme i de desinterès. I sí, és cert: hem arribat a un punt on l’opció de engegar-ho tot a pastar és temptativa. De fet, podríem fer-ho. La pregunta, però, és si ho hem de fer, si ens podem permetre el luxe de fer-ho.

En un país normal possiblement ho podríem fer. A Catalunya, però, és altament necessari sumar. Si no sumes, corres el risc de ser derrotat. I les derrotes, en segons quins moments, tenen preus molt elevats. Per tant, la meva resposta és que no. Des del meu punt de vista aquesta actitud és errònia, no ens ajuda.

Els polítics tracten amb interessos públics generals. Per aquest motiu el nivell de fiscalització ha de ser elevat. Quan es juga amb els sentiments i la butxaca de la col·lectivitat el nivell d’exigència ha de ser intens. És a dir, quan un polític cometi errors, menteixi o robi ha de ser castigat amb la màxima celeritat. Ara bé, això no ens ha de fer caure en injustes generalitzacions.

La societat necessita recuperar el prestigi i la dignitat de la política. No podem viure instal·lats alegrement en una actitud de recel, menyspreu o rebuig envers ella. Necessitem l’acció política i hem d’entendre que els polítics són persones de carn i ossos. Per tant, no podem escudar-nos constantment en aquesta actitud de no-assumpció de les pròpies responsabilitats individuals i col·lectives. La classe política, al capdavall, tan sols és un reflex de nosaltres mateixos.

Descarreguem-lo

Avui s’olora la Història …