Que algú els salvi d’ells mateixos

El personatge que encarna Tony Blair en la pel·lícula The Queen diu una frase que, ben possiblement, podríem aplicar a la malaltia endèmica que pateix l’independentisme català quan intenta estructurar-se en formació política. Blair, veient la desastrosa reacció de la reina Elisabet d’Anglaterra enfront de la mort de Lady Di, mira amb incredulitat al seu assessor polític i diu: “si us plau, que algú els salvi d’ells mateixos”.

I és que un té la sensació que gran part dels independentistes es fan trampes al solitari dins d’un agonitzant bucle. Primer s’inventen un discurs aliè a la realitat pensant que han descobert la sopa d’all, després juguen a fer-se la traveta entre ells i, finalment, -i això ja es marca de la casa- es lamenten pel fracàs, s’autoflagel·len però sempre acaben buscant fantasmes foranis. Sovint molts tendeixen a pensar que baixarà un marcià amb un platet volador que els eximirà les culpes i els conduirà cap a la independència. I, de fet, és així com molts benaventurats –partint d’aquesta idealitzada premissa i ignorant els intents fallits que els han precedit- segueixen de forma cega el marcià salvador. Lamentablement, però, la via no és tan fàcil i, per sort o per desgràcia, som un país massa petit per albergar tantes vocacions de màrtir, marcianet i salvapàtria.

Com que Catalunya no és un títol de pel·lícula i, de moment, el marcià no ha vingut, ens convé continuar treballant de forma obstinada. Potser lenta però serena, eficaç i constructiva. Descartes va deixar escrit: “Els qui caminen ni que sigui lentament poden avançar molt més, si segueixen sempre el camí dret, que no pas els qui corren però se n’allunyen”.

El catalanisme polític des de la Mancomunitat sempre ha tendit a guanyar més autogovern. Sempre. Potser el seu avenç ha estat poruc i lent. Ara:  ningú pot negar que s’ha avançat i que es continua avançant. Quan Catalunya tan sols tenia una incipient administració sense personal ni diners va avançar. Fins i tot quan no tenia administració pròpia –sinó que la tenia en contra-  va avançar.

Doncs bé, tot fa preveure que amb una administració pròpia, les fronteres afeblides i amb un món globalitzat continuarem avançant. Ara: fora bo i necessari deixar de fer el ridícul, rompre aquest bucle endogàmic i deixar-nos de fer trampes al solitari. Només nosaltres –sense marcians ni salvadors- serem responsables del nostre futur.