Publicitat gratuïta

Ja està, ja hi tornem a ser. Un altre cop hi hem caigut de quatre potes. S’ha dit del dret i del revés; amb prosa i amb vers; utilitzant l’activa i la passiva. S’ha publicat per escrit, s’ha retransmès pels informatius i s’ha escoltat per la ràdio. Vaja, desconec si ens queda algun altre mètode o canal per explotar. El fet, però, és que tot i els esforços esmerçats hi hem tornat a caure. Un cop més tots a la ratonera. El passat diumenge Josep Anglada, el líder populista i xenòfob de Vic, va visitar Vilafranca per participar en una paella popular que organitzava el seu partit. Al mateix temps un grapat d’associacions del Penedès va decidir muntar una manifestació per mostrar-hi el seu rebuig. Fins aquí cap problema. Uns i altres exposen lliurement els seus plantejaments per més delirants que puguin arribar a ser. El veritable problema el tenim en el desenllaç de la manifestació, quan alguns d’aquests manifestants (no pas tots, és veritat) decideixen anar a escridassar, tirar pedres i provocar als integrants de PxC.  Aquests, segurament sense proposar-s’ho, obliguen a la policia a intervenir. I és just aquí on els papers de víctima i botxí es difuminen fins a intercanviar-se. Anglada es transforma en la víctima. I bé, si fins llavors Anglada no tenia espai mediàtic per vendre el seu discurs, els manifestants incontrolats l’ajuden i es converteixen en els seus publicistes més eficients. Un cop més, ja hi tornem a ser.

El revulsiu som nosaltres

És evident que tots voldríem que les consultes independentistes fossin majoritàries i que, enlloc d’un 20%, hi hagués un 60% o un 70% de participació. Ara bé, fora bo –ni que sigui per deixar-nos de laminar l’autoestima- que no ens obsessionéssim amb les xifres. És més, si ens hi hem d’obsessionar hem de tenir en compte que un 20%, tal i com està el país, és una participació més que acceptable. Unes consultes no vinculants,  desorganitzades, algunes d’elles mal plantejades i la gran majora engendrades amb una sabata i una espardenya han aconseguit portar a votar 1 de cada 5 catalans fins a dia d’avui. És a dir, sense grans mitjans i amb més bona fe que experiència ja han anat a votar mig milió de catalans.

L’èxit d’aquests consultes és, al capdavall, realitzar-les. És a dir, poder votar i iniciar un camí que sembla que no tenir aturador. Per molt minimalista que pugui sonar aquest plantejament és evident que s’ha fet un salt brutal amb molt poc temps. Fa tan sols dos anys ningú s’hauria imaginat que l’agenda independentista centraria el debat polític. Avui, encara que alguns ho vulguin amagar, l’independentisme és una peça clau en el debat electoral. A base de retòrica hem anat normalitzant els conceptes i hem anat fent caure les màscares. Amb aquestes consultes estem aconseguint que la gent parli obertament i pregui posició. I això ja un pas gegantí. Sense anar més lluny, aquest diumenge anava en metro pel centre de Barcelona i dues noies –una d’elles castellanoparlant- estaven discutint sobre la independència. A elles, fora de tota paranoia guerracivilista, el que els preocupava realment era saber a quina lliga jugaria el Barça. També parlaven de calers, però el tema que veritablement els obsessionava era el Barça. A alguns els pot semblar supèrflua la qüestió –i potser ho és-, el fet, però, és que parlaven d’independència com aquell qui comenta la cartellera del cinema. El debat, de mica en mica, es va normalitzant.

No fa gaires dies el Marc, un amic meu de la universitat, m’explicava indignat que no podia volar des de Barcelona a no sé quin país perquè un acord entre Espanya i el país en qüestió impedia que els vols passessin per la capital de Catalunya. O la Maria, la meva companya de pis, em deia fa unes setmanes que unes amigues seves d’Andalusia rebien el doble de calers que ella alhora d’aconseguir unes beques per estudiar a l’estranger. Els dos –i aquest és el punt innovador del debat- ho vinculaven tot a Espanya. Ja sé que no és generalitzable, però, és una evidència evident (que deia aquell) que, de mica en mica, la pluja va calant.

El diumenge passat, després de saber el resultat de les consultes, el Pol Cruz, un actiu patriota gironí, tot i mostrar-se satisfet amb els resultats es lamentava dient que no veia quan arribaria el revulsiu de tot plegat. És a dir, no albirava el desllorigador que ens conduiria cap a la independència de forma definitiva. Crec que la proximitat i la dinàmica del dia a dia ens ha fet perdre la perspectiva. La miopia nacional no ens deixa observar amb claredat el procés que estem vivint. Potser és veritat que les consultes són, ara per ara, de consum intern. I segurament és veritat que no seran un punt d’inflexió.  La qüestió, però, és que hi són i que anem avançant. És a dir, que el procés (el revulsiu que deia el Pol) no ha fet més que començar. Hi som a dins, l’estem vivint.

Som d’Òmnium

Òmnium - Alt Penedès

www.omnium.cat

Falsos debats

El tuf electoralista que desprèn el debat del padró comença a ser perillós. En certs assumptes, si es vol ser responsable, no es pot anar a missa i fer repicar campanes. El problema no és el padró. De fet, el padró és un mer tràmit administratiu que serveix per quantificar les persones que resideixen dins d’un municipi. És a dir, no empadronar a l’immigrant irregular no soluciona el problema. Eliminar-lo d’una llista no significa esborrar-lo del mapa, fer desaparèixer el problema. Aquest segueix existint i, fins i tot, pot augmentar. El fet de no empadronar-lo comporta deixar de controlar un nombrós grup de la població potencialment problemàtic.

És veritat que la legislació espanyola és contradictòria en aquesta matèria. I sí: també és veritat que l’administració local, si no se’ls dota de més recursos, li és terriblement dificultós gestionar la immensa onada migratòria dels últims anys. Tot això és cert i s’ha de denunciar. La solució, però, no passar per delimitar el padró i els drets que aquest comporta.

Els successius governs espanyols (socialistes i populars) ens han conduït fins aquesta situació. Entre els anys 2000 i 2005 es va legalitzar la situació de més d’un milió de persones. En conseqüència, en tan sols cinc anys, moltes poblacions catalanes han doblat la taxa de nouvinguts. La bonança econòmica de l’última dècada ha evitat que aquest brutal augment generés grans conflictes. Els bons temps, però, s’han acabat i la crisi econòmica ha castigat, sobretot, aquesta nova immigració. Criminalitzar-la és un error. Al capdavall n’és un afectada més. Així, doncs, no tenim cap més camí que afrontar la situació. I afrontar-la des de l’honestedat i abandonant els electoralismes estèrils. Per començar fora bo que assumíssim que els immigrants arribats durant aquests últims anys ja no marxaran. Per tant, la integració social, l’assumpció d’una identitat (o no) compartida i la regulació de la seva situació serà el veritable cavall de batalla. Pensar que negant el padró finalitzarà el problema de la immigració irregular és tan absurd com creure que eliminant les oficines de treball es pot acabar amb l’atur.

El nostre problema

El problema no és la sentència de TC. Ja fa dies que la sabem. El veritable drama és que no tenim definida una reacció unitària per afrontar-la. Tots sabem que hi haurà una retallada, que el TC està grollerament polititzat i que, en aquest àmbit, PP i PSOE actuen com un sol home. Tot això ja ho sabem i, per més que ho repetim, no solucionarem el problema. Si la relació política amb Espanya no canvia, la sentència sempre estarà escrita abans que es redactin les propostes. Recusar als magistrats o demanar la renovació del TC no és la solució. El problema són les regles de joc. Unes normes que no ens deixen anar més enllà perquè estan fetes i interpretades amb aquesta voluntat. El problema és un Estat que, amb 30 anys de democràcia, no ha pogut assumir la diversitat de les regions que la integren. Han volgut actuar com un tot sense ser-ho.  Ara: les proclames independentistes no semblen ser la millor resposta davant una societat que, ara per ara, no assoleix la massa crítica per afrontar-la. S’hi ha de treballar, per descomptat. De moment, però, una solució la tenim a les urnes. Segurament no ens farà córrer però sí que ens permet avançar. El sistema electoral ha donat al llarg de la història situacions on Catalunya ha gaudit d’una posició de força per negociar. En moltes ocasions no s’ha sabut aprofitar. Després del procés estatutari, però, tinc la sensació que res tornarà a ser igual. Si s’assoleix una posició de força ha de ser utilitzada per realitzar canvis substancials i abandonar, d’una vegada, el lliri que duem a la mà.

Habemus Papam: Benedicto XVI [Fa 5 anys]

Avui fa 5 anys. Des de llavors ha plogut molt. És bàsic llegir el gran Ferran Sáez: “L’home del caramels”

Ja sé la sentència

L’espectacle que es va viure ahir al matí va ser esperpèntic. Va tenir punts còmics, ridículs i, fins i tot, delirants. En alguns debats radiofònics semblava que s’estigués debatent el final de l’espècie humana. Tampoc n’hi havia per tant. El més sorprenent de tot plegat, però, eren les cares d’estupefacció que mostraven alguns corresponsals i tertulians en cada una de les connexions televisives davant de la seu del Tribunal Constitucional. Com si es tractés de la gala dels Òscars, els diversos reporters anaven narrant minut a minut els transcurs de l’opereta. Que si ara van esmorzar, que si després fan un cafè, que si un és més conservador o que si al cafè s’hi posen sacarina enlloc de sucre. La qüestió era tenir-nos animats. [ CONTINUA]

25A: anem fent camí

Diumenge onze d’abril. Tres quarts d’una del migdia. Un sol de justícia cau sobre la deserta plaça del poble de Can Cartró. Avui es recull anticipadament el vot de cara les consultes del 25 d’abril. Aquesta serà la tercera onada de consultes independentistes que es celebren a Catalunya. La plaça està completament buida. Bé, buida del tot no: hi ha dos nois sota una carpa (un d’ells, el Fèlix, amb una joiosa samarreta de Barça que desprèn triomfalisme) que des de les onze del matí estan esperant que la gent hi vagi a dipositar la papereta. De moment han votat 13 persones. És a dir, comptant que a Can Cartró hi ha un cens de 160 persones el vot anticipar ronda el 8%. Sembla que aquesta tercera tongada de consultes sigui més silenciosa. Potser ha perdut força mediàtica respecte les anteriors. Però vaja: tots els esdeveniments a base de repetir-los perden rellevància informativa. És lògic, normal i natural. En aquest cas, però, el que compte és el treball i és la normalització de l’acció. El fet de declarar-se independentista, amb molt poc temps, s’ha normalitzat a base de retòrica. La gent surt de l’armari amb total normalitat. La setmana passada, sense anar més lluny, Justo Molinero va donar suport a les consultes independentistes de Cornellà. Fa un temps això hagués estat impensable. Entre tots anem guanyant partides. La retòrica és important ja que el desig augmenta a còpia de verbalitzar-lo.

Els pobles es van mobilitzant, la gent parla i es genera debat. El discurs va calant. De mica en mica, abandonant les grans estridències però sense treves ni descans, el moviment independentista va agafant força. La musculatura va creixent, es va reforçant i es normalitza. El dissabte, abans d’anar a comprar els diaris i recollir l’àvia per anar a dinar, vaig anar a votar. Vaig votar afirmativament sabent que arribaria a casa i, de moment, seria que no. Són les complexitats del procés. Ningú ha dit que fos un camí fàcil. Ens espera un immens treball encara. Tots els grans objectius col·lectius, però, necessiten gent disposada a treballar amb perseverança, il·lusió i paciència. Nosaltres, per sort, la tenim.

És cert que aquesta tercera onada de consultes ha perdut força mediàtica. Però la gent, de forma completament anònima, va sortint, es va mullant i va agafant consciència. El missatge va guanyant adeptes i va calant com la pluja fina de primavera. Possiblement les consultes no seran el desllorigador de tot plegat. Segurament no hi ha haurà un desllorigador màgic que ens condueixi a la independència. No hi haurà un dia i una hora assenyalada. El camí pot ser llarg, però el que compta és fer camí. Hi ha un clàssic espanyol que ho expressa a la perfecció: “caminante no hay camino, se hace camino al andar”. El 25 d’abril, doncs, haurem fent una mica més de camí.

BarçaMessi

BarçaMessi

Dubtes postmoderns

Del dogmatisme hem passat a la postmodernitat. Aquesta que ens ha volgut fer creure que totes les opinions són vàlides i respectables. De fet, ho posen tot en dubte argumentant que el llenguatge és un parany de la ment, un mer codi creat per la raó per fer-nos creure que hem atrapat la realitat. Diuen que els codis verbals van per un cantó i la realitat per un altre. Són independents i, per tant, tot resulta opinable. El problema d’etiquetar-ho tot com a opinions sorgeix quan som incapaços d’establir una mínima correspondència entre la realitat i el retrat que se’n realitza. A més, aquest preuat respecte per les opinions els condueix a fer-se trampes al solitari. Quan tot és modelable esborrem la possibilitat d’escollir i, per tant, l’opció d’equivocar-nos. No hi ha fracàs. Els postmoderns, amb tota aquesta quincalla, ens han venut un món relatiu on totes les opinions són equiparables. Tothom pot opinar sobre tot. Igualem normes, hàbits i costums sense reflexionar la seva validesa. No valorem el saber sinó les opinions personals i, evidentment, la mesura va en relació als propis capricis. La postmodernitat ens ha portat al tolerantisme sense fronteres, a l’escola de l’opinió, al tot és possible i a l’absència d’escales i barems. No és necessari argumentar: és molt més fàcil opinar. Al final, però, acaba venint la bufetada de la realitat afirmant que, si tot és qüestió d’opinions, el canibalisme és una qüestió exclusivament gastronòmica.

Moltes gràcies Tripartit

Ens han parlat de la pluja fina, de la democràcia participativa i, fins i tot, han creat un departament de participació ciutadana. Sempre han estat molt de la participació ells. Això sí: només d’aquella participació que es limita a les floritures, els petonets i les abraçades. Ara: quan aquesta és contrària a la doctrina governamental es converteix, directament, en una participació crítica i destructiva. Són així ells. Quan tens El Periódico, El País, El Público, la Com, Catalunya Ràdio o Tv3 –per citar-ne només alguns exemples- predicant les benaurances tripartites sona estrany i violent que de cop algú aixequi el ditet o, simplement, no et rigui les gràcies. Tots aquells que no combreguin amb la doctrina tripartita seran etiquetats d’heretges, dretans, reaccionaris o, fins i tot, de col·laboracionistes de l’establishment. [CONTINUA]