La Catalunya d’etiqueta

Pim, pam, pum. Som un país petit, reduït i esquifit. Som amants del maniqueisme, del pit i collons i de les proclames estèrils. Pim, pam, pum. Tendim a fixar dates i ultimàtums, a creure en les solucions miraculoses i en remeis innegociables. Al capdavall som gent de fe. Això sí: d’una fe simple, simplista i simploide. No ens agraden les complexitats de les grans creences: preferim els horòscops. Pim, pam, pum. No analitzem, no valorem, no sospesem. Esperem que baixi el marcianet, ens prediqui la bona nova, ens perdoni els pecats i ens condueixi a la vida eterna.  [CONTINUA]

Temps de Coro

Poc a poc sembla que va tornant l’estiu mentre la calor va desdibuixant les rutines. Desmuntem els sòlids esquemes dels períodes hivernals, anem difuminant els horaris i alleugerint els rígids tempos de treball. Si el fred ajuda a jerarquitzar, la calor és, sens dubte, un dels millor aliat de l’anarquia. Després de Sant Joan els petits hàbits i rutines s’impregnen d’un clima relaxat i estranyament festiu. És curiós comprovar com, tot i els múltiples canvis que anem fent al llarg de la vida, l’esquemàtica organització del calendari escolar resta inalterable al pas del temps.

Quan arriba l’estiu molts intentem distanciar-nos del nostre dia a dia per aparcar vicis, corregir manies i apaivagar l’estrès. Cerquem aquella distància física que, al capdavall, t’acaba aportant una distància emocional. Alguns marxen a l’altra punta de món, d’altres canvien de residència i, la gran majoria de mortals, intentem canviar alguns petits detalls de la quotidianitat. El meu canvi, per simplista que pugui semblar, consisteix en canviar de bar. Si a l’hivern, com he escrit algunes vegades, és temps d’Inzòlia, l’estiu és temps de Coro.

Quan el sol comença a perdre la seva intensitat és l’instant idoni per instal·lar-se a la terrassa del Coro. És el moment per quedar amb els amics, retrobar a vells coneguts i prodigar-se entre la vilafranquinistis imperant. Un te fred i unes patates amb suc acostuma a ser un bon preludi. Som una vila de costums i l’estiu és, sens dubte, temps de Coro.

La crisi és la tisi

Els meus coneixements d’economia són més aviat escassos. Tot i estudiar economia a la universitat, sóc incapaç de preveure i mesurar la gran majoria de receptes econòmiques. Tampoc m’atreviria a donar molts consells sobre la matèria. Ara bé, no estic sol. De fet, tinc la sensació que la immensa majoria d’experts en temes econòmics tampoc han estat grans gurus en temps d’incertesa. Tot i els múltiples profetes que ara surten de sota les pedres, ben poca gent havia previst la magnitud de la crisi econòmica.

El mateix Hayek, de fet, ja carregava contra els profetes de l’economia explicant que, tot i les múltiples teories, els cicles econòmics tenen un alta carrega sociològica difícil de predir.

Maquiavel explica en “El Príncep” que moltes de les crisis dels estats –ell parlava d’escàndols públics- són com la tuberculosis. Maquiavel escriu: “En aquestes coses passa com diuen els metges de la tisi, que al principi és fàcil de guarir i difícil de conèixer. Així mateix passa amb les coses de l’Estat, que coneixent-les amb temps als mals que se’n deriven es guareixen de seguida; però quan, per no haver-los descoberts, arrelen i creixen de tal manera que qualsevol els reconeix però ja no hi ha remei.”

Estic convençut que hi ha remei. Això sí: com també diu Maquiavel, aquest passarà forçosament per no acontentar a tothom.

“Amb Espanya hi pot haver tolerància, submissió o més peix el cove. Tot això hi pot ser. El que no hi pot haver és encaix.”

Miquel Calçada (Sabadell, 1965) és una referència dins del periodisme català. Ha presentat programes innovadors, frescos i trencadors. Ha fet combregar, encara que a vegades sembli impossible, grans audiències amb programes de qualitat. A més, ho ha fet rebregant el fals clixé que afirma que per triomfar s’ha d’utilitzar el castellà o l’anglès. Calçada actua sense complexes, sense renúncies prèvies i amb el triomf com estendard. No forma part de catalanisme de resistència, aquell que resta ancorat en el lament improductiu. Calçada forma part d’una generació d’avantguarda, que actua sense pors, realista amb el seu entorn però conscient que aquest no els ha de limitar el futur.

Què va primer fer ràdio en català o fer bona ràdio?

Primer s’ha d’intentar fer bona ràdio. És després quan et planteges si la fas amb una llengua o amb una altra. El primer que t’has de plantejar, no només a la ràdio sinó en tots els camps de la vida, és intentar fer les coses de la millor manera possible. Allò de la feina ben feta, vaja. Afortunadament la majoria de gent escull els productes en funció de la seva qualitat. És a dir, busca l’excel·lència, allò que es fa ben fet. Fer ràdio en català, al capdavall, no és res més que un accident geogràfic. Nosaltres principalment treballem per fer bona ràdio i si la fem en català és, simplement, perquè residim a Catalunya.

La idea de crear el grup Flaix com va sorgir?

Doncs després d’haver treballat a Tv3 i Catalunya Ràdio ens va semblar –al Carles Cuní i a mi- que fóra bo crear una ràdio privada en català. Bé, que seria bo i que tindria un mercat assegurat, ja que de cara el jovent no hi havia absolutament res. Catalunya Ràdio ocupava un espai concret, important i molt consolidat, però no hi havia cap fórmula radiofònica potent, privada i en català.

I actualment, que ja hi ha iniciativa privada, Catalunya Ràdio continua sent important?

Potser no ho continua sent tant com abans però juga el seu paper. Els temps han canviat i les preferències es reajusten. En canvi la televisió sí que ho és. És a dir, continua sent important i potser molt més que abans. Durant aquests trenta anys encara no s’ha aconseguit que la llei dels tercers canals i la llei de l’audiovisual s’apliqui i s’adapti a aquesta suposada pluralitat lingüística que presenta l’Estat espanyol. És indignant que es faci una llei, se salti a la torera i no passi res.

Què suposaria el seu compliment?

Doncs que el canals privats que emetin en territoris on, a part del castellà hi hagi una altra llengua oficial, ho facin també amb la llengua del territori. Això no s’ha contemplat mai. S’han anat autoritzant emissores privades sense demanar-los cap mena de contrapartida cultural o lingüística.

Continuant amb els mitjans catalans: vostè ha estat molt crític amb les últimes decisions de Catalunya Ràdio. Per què?

Home, Catalunya Ràdio ha estat líder durant molts anys i crec que ha malversat una gran part del seu capital amb molt pocs temps. Per descomptat que hi ha persones que poden prendre males decisions en un moment determinat. Tots en equivoquem, forma part de la vida. Ara: no d’aquesta manera i mai de forma tan repetitiva. S’han pres una sèrie de decisions que cap altre mitjà –públic o privat- gosaria prendre amb aquesta alegria. No podem desprendre’ns de professionals com el senyor Bassas, per posar només un exemple, d’aquesta manera d’actuar. No entenc que s’està fent a Catalunya Ràdio, la veritat. No voldria ser malpensat però, no ho entenc. M’és impossible de concebre que tantes males decisions siguin, tan sols, fruit d’un seguit d’errors.

Aquest malestar que hi ha amb Catalunya Ràdio i amb TV3 és un mirall de l’estat d’ànim de la societat catalana?

És cert que hi ha un malestar i està força estès. Ara: no és generalitzable per tothom. De vegades sembla que els mals d’alguns siguin els mals de tots.

Ho deia perquè vostè s’ha significat amb molta força últimament.

Suposo que ens estem fent grans i el temps ens va escarmentant-nos a tots. Però no només a mi. Hi ha molta gent que havia ocupat funcions de govern a les primeres legislatures del president Pujol i que, sense ser gaire sospitosos de ser uns independentistes abrandats, han arribat a la mateixa conclusió que jo.

I quina és aquesta conclusió?

Doncs que no hi ha encaix possible amb Espanya. Hi pot haver tolerància, submissió o més peix el cove. Tot això hi pot ser. El que no hi pot haver és encaix. És impossible: aquesta gent no ens volen. Racionalment és innegable afirmar que la independència és, aquestes alçades, l’única via possible perquè puguem avançar. Podem continuar vivint d’aquesta manera, és veritat. Ara: aquesta no és la meva esperança. Jo no vull continuar així.

Estem en un moment decisiu com a país?

Em sembla que sí. Com a mínim tinc aquesta sensació. Desconec si seran uns anys, uns dies o es reduirà a unes eleccions. No ho sé. Ara, el que tinc clar és que hem cremat una sèrie d’etapes a un ritme vertiginós.

Diuen que el nacionalisme es cura viatjant. Em sembla que no és el seu cas, oi?

No és que es curi: el nacionalisme augmenta i molt. Quan comences a comparar-te amb d’altres països acabes preguntant-te: quants anys més ha de durar aquesta broma? Quants anys més tardarem a aparcar definitivament l’ambigüitat? No ens ha de fer por definir reptes i objectius. Hem de planificar com volem que sigui el nostre futur. I amb això hem de tenir una cosa ben clara: l’encaix polític amb Espanya, si no passa per dos Estats independents, és, a dia d’avui, absurd.

I com es fa això?

Doncs posant-nos d’acord. Aquesta idea és compartida per molta gent i de partits molt diversos. És un projecte que ha de tenir una vocació oberta, integradora i transversal. Deixem-nos de declaracions de bones intencions i de baralles partidistes i comencem a remar plegats. Als partits espanyols no els costa gaire posar-se d’acord. Ho han demostrat al País Basc i ho poden demostrar a Catalunya. De fet, ens ho diuen força sovint i sembla que nosaltres no ho vulguem entendre. Tan difícil és entendre això?

Sembla que sí.

Doncs no ho entenc, la veritat. Quin problema hi ha? Quina és la pròxima excusa? Ja no valen més excuses. Abans deien que havíem d’ajudar Espanya a modernitzar-se. Molt bé, d’acord: ajudem-la. Després van dir que tocava sumar esforços per construir una única Europa. Fantàstic, tot units: fem-ho. Després de tot això, la pregunta que ara ens hauríem de fer és: quan ens toca a nosaltres? Per què vist com està tot plegat, potser començaria a ser el moment que ens ajudéssim a nosaltres mateixos, no?

‘¿Y qué pone en tu DNI?’

Fa unes setmanes Manuel Fraga i Miquel Roca van mantenir un encesa confrontació que, tot i ser molt il·lustrativa per entendre l’actual divorci que s’està produint entre Catalunya i Espanya, va passar inadvertida per la majoria dels mitjans. Roca i Fraga –dos dels pares de la santíssima Constitució- van assistir en un dels molts actes commemoratius que any rere any es dediquen a la seva esquizofrènica filla.  [CONTINUA...]

Variats, vastos i inaferrables

Sortíem de Barcelona a les deu del matí. El sol apareixia tímidament mentre queien quatre gotes mal comptades. La destinació era Gósol, un petit poble del Bergadà situat just als peus del Pedraforca . Havia quedat amb el mossèn Ballarín a les dotze del migdia per fer-li una entrevista i, ja de pas, conèixer una mica el territori que rodeja lamàgica muntanya. Tot i que m’havien parlat molt del Pedraforca mai havia tingut l’ocasió de veure’l  cara a cara. El punt del migdia el sol brillava intensament, l’aire era fred i la vegetació –degut a les pluges nocturnes- irradiava uns colors vius i espurnejants.

Gràcies a la parsimoniosa conducció de l’Albert –la meticulositat personificada- podíem apreciar tots els contrastos del paisatge. Des de Barcelona fins a Gósol travesses per una infinitat de paisatges brutals. Tots ells amb el un encant particular. Des de l’estructura racional de ciment metropolità fins a l’estructura feréstec dels Pirineus passant per l’ordenada planificació dels cultius o les immenses esplanades del Vallès. Havíem necessitat menys de dues hores per contemplar la serra de Collserola, travessar per sota la imponent muntanya de Montserrat i acabar bocabadats davant l’erecte Pedraforca parcialment nevat.

Mar, planes, cultius, pujols, muntanyes, platges, cales i penya-segats. Neu, pluja, sol i boira. Els contrastos paisatgístics i climàtics de Catalunya, com va escriure el mestre Pla, són així: variats, vastos i inaferrables.

Descontextualitzar

La setmana passada a la contraportada d’El 3 de vuit apareixia de forma errònia un article que vaig escriure fa gairebé quatre mesos. Desconec completament perquè es va publicar. El fet, però, és que va ser així. L’article –que estava totalment descontextualitzat- criticava de forma punyent alguns dels espectacles perpetrats per Reagrupament, la formació de l’exconseller Joan Carretero. El text, que en el seu moment va ser redactat amb poca fortuna, aquest cop (degut a la falta de context) reflectia una imatge grotesca, esbiaixada i poc respectuosa. En resum: només volia demanar disculpes per si alguna persona es va sentir afectada. Algunes paraules, quan les treuen de context, poden acabar produint la idea contrària a la inicialment desitjada.

Tecnologia punta

Book.

Coherència interpretativa

Les extraordinàries peripècies d’Esquerra comencen a ser dignes d’estudi. La setmana passada van començar proposant un govern de concentració nacional, van prosseguir demanant un front comú dels partits catalans a Madrid i van acabar-la desmarcant-se de la preuada unitat que tant havien demanat. I bé, per si no fos suficient, mentre el partit es desmarcava de la unitat en seu parlamentària la intentava reconstruir a l’Ajuntament de Barcelona. Amb menys de quinze dies els republicans han interpretat tots els papers de l’auca. Quan toques una peça on no hi acabes d’encaixar solen aparèixer aquestes rocambolesques simfonies. ERC interpreta la simfonia sobre la marxa i, des de fora, només escoltem les estridències. Volen ser d’esquerres, liberals, conservadors, republicans, socialistes i capitalistes. Intenten ser-ho tot sense renunciar a res. Aquest fet m’ha fet recordar una bonica anècdota que narra Isidre Clopas en L’Anecdotologi de Francesc Pujols que, tot sigui dit de pas, acaba de reeditar l’editorial Dux. Clopas explica:

“Quan va ser construïda la font monumental al centre de la plaça d’Espanya, obra de Josep Maria Jujol, Francesc Pujols el va felicitar per la bellesa del monument. L’arquitecte va dir: Vostè és dels pocs a qui agrada. El que no comprenc es que no agradi a tothom, perquè tota la font està copiada de coses bones“.

Potser és aquest el drama dels republicans: que tot i les brillants còpies, la seva construcció no acaba de tenir coherència.

Els funcionaris tenen sentiments

S’explica per aquests móns de Déu que els fucionaris no són ni objectius ni neutrals.