Fora de joc

S’ha escrit molt al voltant de la vexant sentència del TC. S’ha analitzat la purga dels magistrats, l’esquizofrènica reacció espanyola, el posicionament dels partits polítics i, fins i tot, s’ha pronosticat un possible avançament electoral. No són qüestions menors. Ara, el relat que relliga totes aquestes qüestions és segurament el més rellevant. La música de fons ha canviat radicalment. Amb el dictamen definitiu s’ha posat punt i final al complex joc d’impostures que solia practicar la classe política catalana. L’escenari ha canviat tant que és absurd continuar reproduït els mateixos discursos d’abans. La sentència ha dilapidat les mitges tintes.

La política catalana s’ha situat en un escenari nou on els elements que entren en joc no s’havien vist abans. Per tant, és altament complicat fer-ne alguna mena de pronòstic. El que es pot afirmar sense vacil·lacions és que hem arribat al final d’un trajecte. Els democràtics anhels d’autogovern de Catalunya es veuen frenats per les institucions espanyoles. Si Catalunya vol més autogovern –dins del marc jurídic espanyol- li és impossible assolir-ho. No parlo de la independència política sinó, simplement, de més autogovern. Per tant, enfront d’aquest nou escenari els partits polítics catalans s’han de posicionar de forma diàfana. Han d’explicar què pensen fer d’ara en endavant. Les mitges tintes s’han acabat.

La ideologia photoshop

Si s’acaben les idees sempre es pot recórrer a l’estètica. Quatre tòpics, alguns eslògans, una enginyosa floritura que cridi l’atenció i ja està, ja podem dir que tenim un nou projecte. Els socialistes són brillants quan es tracta de fer aquesta mena de martingales. Només han de veure l’anunci que han instal·lat en aquest mateix portal per comprovar-ho. Han capgirat –de forma magistral, per cert- les caretes somrients  de CiU per adaptar-les als seus interessos. Són veritables mags del Photoshop. Transformen gats en llebres, fan que els ous semblin castanyes i converteixen estaquirots en presidents. La creació de miratges és la seva especialitat. [CONTINUAR]

Pagant hipoteques

Quan es tracta d’atacar a l’Església gairebé tothom s’hi apunta. A casa nostra és un esport força consolidat. El franquisme va crear unes trinxeres tan profundes que avui, tot i que molts no l’hem viscut, encara en paguem les conseqüències. Intentar aplicar uns esquemes  estereotipats a una realitat que fluctua només contribueix a crear nous fantasmes. Molta gent viu encotillada pels tòpics del passat i, en consonància, interpreta moltes situacions amb criteris caducats. El franquisme –i la seva resistència- va crear uns motlles tan persistents que, encara avui, en paguem la hipoteca.

Part del paper que va interpretar l’Església durant el franquisme és totalment condemnable. Ara bé, això no invalida la globalitat de l’obra. És a dir, no hem d’oblidar que moltes de les reunions clandestines es van fer en rectories. La infinitat de sensibilitats que configuren l’Església obliga a ser cautelós a l’hora d’emetre segons quins judicis. Els matisos i la diversitat de l’Església invaliden la gran majoria de generalitzacions.

Aquí, però, acostumem a viure dels clixés i acceptem de forma natural que existeixin determinats lobbies ecologistes, però neguem de forma enèrgica el paper de l’Església en els debats polítics. La setmana passada fent la declaració de la renda vaig marcar la casella de l’Església i una funcionària –amb tota la bona intenció del món- em va preguntar, fins a tres vegades, si n’estava convençut. Algunes hipoteques sembla que no caduquin.

Terrorisme, dogmatisme i Israel

The West Wing

Maccarthisme a la catalana

El sectarisme del tripartit està assolint quotes delirants. Munten, desmunten i adapten una comissió d’investigació parlamentària en funció dels seus interessos, gustos i preferències. Allò de la separació de poders de Montesquieu i tota aquesta martingala és pura propaganda quan s’hi anteposen qüestions electorals. Ells creen les normes, exerceixen de fiscals i formen part del tribunal. La justícia està feta per ells i amb ells. Criden a declara a qui volen –estigui o no imputat per la justícia-, creen culpables del no-res i absolen a presumptes pecadors.

Els partits que configuren l’artefacte tricèfal que ens governa fa set anys que ocupen l’edifici de la Plaça Sant Jaume. És a dir, fa set anys que els toca interpretar el paper de govern de Catalunya. Sembla, però, que no l’acaben de saber executar. No li han trobat la mida. La Constitució diu ben clar que les comissions d’investigació serveixen per indagar en qüestions del govern i no pas de la l’oposició. Si aquests creuen que hi ha indicis de corrupció que acudeixin als jutjats i ho denunciïn. Aquesta, però, sembla que no és la seva prioritat. No volen investigar, en tenen suficient amb desprestigiar. El maccarthisme que està construint el Tripartit és propi d’un govern agònic, edificat sobre la rancúnia i el pur ressentiment. És un govern malat, que es veu abocat a l’abisme i intenta emportar-se a tot allò que troba per davant.

La (re)refundació del catalanisme [v.3.0]

Tal vegada no ho veurem, perquè estarem morts i enterrats, però és segur que els qui vindran després de nosaltres veuran els reis de la Terra posar-se de genolls davant Catalunya. I serà aleshores quan els lectors del meu llibre, si encara en queden alguns exemplars, sabran que tenia raó. Quan es miri els catalans, serà com si es mirés la sang de la veritat; quan se’ls doni la mà, serà com si es toqués la mà de la veritat.

Molts catalans es posaran a plorar d’alegria; se’ls haurà d’assecar les llàgrimes amb un mocador. Perquè per ser catalans, totes les seves despeses, on vagin, els seran pagades. Seran tan nombrosos que la gent no podrà acollir-los a tots com hostes a les seves vivendes, i els oferiran l’hostal, el més preuat regal que se li pugui fer a un català quan viatja.

Al cap i a la fi, i pensant-hi bé, més valdrà ser català que milionari. Com que les aparences enganyen, encara que un català sigui més ignorant que un ase, els estrangers el prendran per un savi, que porta la veritat a la mà. Quan Catalunya sigui reina i mestra del món, la nostra reputació serà tal, i l’admiració que se’ns manifestarà arribarà a tals cimeres, que molts catalans no gosaran dir el seu origen i es faran passar per estrangers.

Si algú es meravella de que Catalunya -que, en comparació amb altres nacions, no té res i no representa res; que no té el més mínim, és a dir la independència política- estigui destinada a dominar el món, si algú es meravella d’això, nosaltres respondrem això altre: “Si haguessin dit als romans, quan volien dominar la Judea, que els jueus els dominarien a ells, així com a tota Europa i Amèrica -que encara no havia estat descoberta-, és segur que s’haurien posat a riure”.

Francesc Pujols

El preu de la mort

Sóc incapaç d’entendre per quin estrany motiu el valor dels assassinats va en funció del botxí. És a dir, què porta a la gent a manifestar-se quan Israel –l’única democràcia del pròxim orient- comet assassinats i, per altra banda, què els condiciona a no repetir el mateix patró de comportament quan qui els comet és Xina, Corea del Nord o Cuba que, curiosament, són dictadures. És veritat: també s’han fet manifestacions. Ara: cap d’elles, tot i els centenars de persones assassinades, no ha despertat d’animadversió que genera Israel. Tinc diverses teories sobre la qüestió.

La primera és que la gent, en general, es solidaritza amb els més febles. En aquest cas els palestins. Obvien, però, que si l’Estat d’Israel no es defensa dels atacs del món àrab estaria condemnat a desaparèixer. També obliden que, enfront de la disjuntiva, escullen defensar-se d’aquells que posen el dogma per damunt del consens i s’autoimmolen en autobusos o utilitzen a dones i nens com escuts de defensa.

La segona teoria és que alguns occidentals anteposen l’eix dreta-esquerra al de dictadura-democràcia i, en consonància, no es manifesten quan les dictadures autodenominades socialistes cometen autèntiques barbaritats

La tercera possibilitat és que gran part d’Europa encara actua amb un sentiment de culpabilitat envers el conflicte.

Segurament hi ha molts més motius. D’acord. És per això que, en aquest conflicte, la complexitat és espantosa i el maniqueisme és pervers. La qüestió, però, és per quin motiu una mort en mans d’Israel és més condemnable que un assassinat comés per Corea del Nord.

Reformes electorals, polítics, partits i funcionaris

Allò del canvi tal i qual…

24 hores al monestir de Montserrat [V.2]

Com viu un monjo en un monestir? Com és el seu dia a dia? A què es dedica? Quina és la relació entre els membres d’una comunitat monàstica? És molt monòtona la seva vida? Aquestes preguntes solen ser freqüents quan, des de la distància, observem la vida monàstica. Desconeixem les seves entranyes i, com és normal, les seves rutines, pautes i patrons. És per això que hem volgut fer aquest reportatge: per reproduir vint-i-quatre hores de la vida d’un monjo al monestir de Montserrat. És evident que no tots els monjos porten el mateix patró de vida. El patrons canvien en funció del monestir i de les tasques assignades. A Montserrat, per exemple, cada monjos de la comunitat du una vida diferent en funció de les seves responsabilitats. Per aquest motiu, però, hem acompanyat a un monjo, el Pare Emili Solano, que es dedica integrament a la vida monàstica. No està realitzant tasques amb l’escolania, ni té responsabilitats de gestió dins de la comunitat. D’aquesta manera hem pogut comprovar, pas a pas, com és un dia habitual d’un monjo, en aquest cas de l’ordre benedictina. El Pare Emili, molt amablement, ens ha deixat que l’acompanyéssim i ens ha explicat algunes de les interioritats d’un dels monestirs més emblemàtics de Catalunya.

5.35h. El Monestir de Montserrat resta en silenci. Completament en silenci. De cop, però, sona un timbre estrident. Dura només uns segons i retorna el silenci. D’aquesta manera s’anuncia l’inici d’un nou dia a tota la comunitat. Comença la vida dins del Monestir.

5.40h. Al cap de cinc minuts sona, de nou, el timbre per si algun membre de la comunitat s’ha quedat adormit.

5.45h. S’abandona el timbre. Ara és el torn de la campanya. Sona un cop i de forma contundent. Aquesta, molt més dolça que el so escardalenc del timbre, anuncia que d’aquí quinze minuts començaran les matines al cor de la Basílica.

5.50h. De nou torna a sonar la campana. Aquesta fa saber a tothom que ja han d’anar fent via cap al cor. Els membres de la comunitat, des de punts diversos del monestir, van desfilant com a formiguetes. El cor està situat la part occidental de l’absis, entre la cruïlla del creuer i la part oriental de l’absis on es troba l’altar. Està completament revestit d’una fusta noble d’un color marró fosc gairebé negre. Hi ha dues files de bancs per la comunitat i dos petits banquets a l’interior destinats per aquells hostes que els vulguin acompanyar en les oracions. Just a l’entrada hi ha tots els llibretons per seguir les oracions. A una banda hi ha els llibres de les matines i, a un altre cantó, el de les completes.

6.00h. Comencen les matines. Tots els membres de la comunitat es van situant als seus respectius llocs. Al centre, en una cadira una mica més treballada, s’hi situa al Pare Abat. L’oració dura uns quaranta minuts aproximadament. Em comenta el Pare Emili, però, que els dies festius pot arribar a durar gairebé una hora.

7.00h. Quan s’acaba l’oració matinal el Pare Emili, que ajuda en la sagristia, es dirigeix cap a la Basílica per obrir els llums, portes i, en general, adequar tot l’indret per començar a rebre els feligresos. Abans, però, sol destinar una estona a l’oració personal en alguna de les capelletes laterals. A aquesta hora del matí la Basílica imposa. Està completament buida i el silenci és total. Es pot escoltar tot: fins el més petit soroll de la fusta contraient-se, l’aigua escolant-se pels conductes, el vent com bufa o els meticulosos passos dels monjos des de la llunyania.

7.30h. Els membres de la comunitat, seguint el patró matinal, van apareixent de mica en mica i es van situant als bancs laterals de l’altar. A dos quarts de vuit, amb una puntualitat radical, comencen el laudes. En aquesta oració els acompanyen diversos feligresos –que es situen als primers bancs de la Basílica de Santa Maria- i participen en la pregària comunitària. Molts d’ells són matrimonis hostatjats dins del mateix monestir.  L’oració dura uns vint minuts. Un cop finalitzada la comunitat van cap al menjador. És l’hora d’esmorzar.

8.00h. L’esmorzar és l’únic àpat on la comunitat no segueix un patró de comportament conjunt. L’esmorzar –que està composat per torrades, melmelada, llet i cafè- se’l va servint cada un dels monjos de forma individual. A diferència del dinar i el sopar, el monjos parlen entre ells d’una forma molt discreta. Quan un acaben d’esmorzar poden marxar a realitzar la feina que tinguin assignada.

8.30h. El Pare Emili avui, per exemple, té assignada la tasca de la porteria. És a dir, és el responsable de rebre a la gent que entre a dins de les dependències del monestir. La porteria està ubicada just a l’entrada del monestir: entrant a mà esquerra. Es pugen unes escales de pedra, es prem un timbre i, sense més dilacions, t’obren la porta. L’estona que el Pare Emili no rep visites aprofita per llegir. Té el Nou Testament entre les mans i en va fullejant parsimoniosament. Moltes de les feines del monestir són rotatòries. Cada setmana van canviant. Avui li ha tocat al Pare Emili, però, demà mateix és molt possible que ho realitzi un altre monjo de la comunitat. Hi ha diverses tasques que poden anar des de la lectura fins a feines de conservació del jardí, del claustre, etcètera.

10.30h. El Pare Emili abandona la porteria per retornar a la sagristia. A les onze comença la missa i ha de començar a fer preparatius: obrir els llums, preparar la roba o, si s’escau, acompanyar algun dels monjos que van amb cadires de rodes a accedir a l’altar. Avui també prepara l’encens. L’estona prèvia a la missa la sagristia és un anar i venir de monjos. L’estampa és curiosa. Amb menys de cinc minuts el paisatge canvia completament: passa de no haver-hi ningú a gairebé no cabre-hi ni una agulla. Els monjos van arribant per les escales i passadissos que van a parar al passadís que separa la sagristia de l’altar. Els monjos, un cop vestits, es van situant en dues files. La fila respon a un ordre determinat: es van ubicant en funció de la seva entrada dins de l’orde dels benedictins: de més a menys antiguitat. La fila ocupa tot l’espai central de la sagristia.

11.00h. Sona una campaneta i els monjos emprenen el pas. Surten per la porta lateral de l’altar i, com mana el ritual, van a ocupar els bancs laterals. La missa, avui, no l’oficia l’Abat sinó un altre monjo de la comunitat. L’Abat amb els priors i el sotsprior estan en una bancada diferent de la resta de la comunitat. L’església està força plena. És força curiós veure com una nombrosa part dels feligresos són sud-americans. Em comenten que cada vegades hi ha més presència d’immigrants de països d’Amèrica del sud. En molts aspectes sembla que Montserrat vagi sempre un pas més endavant que la resta del món. La missa no dura més d’una hora.

12.00h. Al finalitzar la missa el Pare Emili queda amb un matrimoni que li ha demanat trobar-se. Em comenta que aquestes trobades són força usuals. L’hora i mitja que separa la missa de l’hora de dinar els membres de la comunitat el destinen a feines personals o comunitàries. Llegeixen, preparen oracions, estan a la porteria, al jardí, responen correus electrònics, etc.

13.30. És l’hora de dinar i els monjos van cap al refetor. La sala té una ambient quasi litúrgic. El refetor, que data del segle XVII, va ser reformat el 1925 per Puig i Cadafalch. En l’extrem presidencial, hi ha una absidiola recoberta de mosaics que representen el Crist en Majestat. A l’extrem oposat, hi ha un tríptic pintat per Josep Obiols sobre tres escenes de la vida de sant Benet. I al centre, una trona de pedra pel lector. A la part central hi seu tota la comunitat i a la taula principal el Pare Abat (que presideix la sala) amb els priors i els hostes del monestir. Abans de començar a menjar fan una pregària i, tot seguit, un monjo instal·lat en el petit empostissat llegeix un llibre de temàtica religiosa. El menjar, com tota la vida benedictina, és molt auster. Es menja dins d’un escrupolós silenci que tan sols és trencat per la lectura i els petits sorolls inevitables dels plats, els coberts i les cadires. En finalitzar l’àpat sona una campana i es realitza una segona oració conjunta. Els primers en abandonar la sala són el Pare Abat, els priors i els hostes. Darrere seu desfila tota la comunitat.

14.15h. Després de dinar els monjos tenen una estona de descans. Alguns passegen pel jardí, altres llegeixen, parlen entre ells o, fins i tot, aprofiten per fer una breu migdiada.

15.00h. És l’hora de la nona i tota la comunitat es reuneix, de nou, per fer l’oració. Aquesta es realitza a la sala capitular, una de les zones més senyorials del monestir. La sala està conformada per un semicercle de cadires i al centre s’hi situa al Pare Abat amb els priors. Al mig del cercle hi ha un faristol de fusta amb l’ordre de Sant Benet. La sala capitular, a part de ser la cambra on es fa la nona, és el lloc de trobada de la comunitat monàstica per a les sessions importants. La nona dura un quart d’hora aproximadament. Quan s’acaba tots els monjos van a fer les seves tasques particulars. Les tasques, evidentment, canvien al llarg de la setmana, ja que no és igual durant la setmana, que hi ha els escolans, que al cap de setmana quan aquests ja no hi són.

18.15h. Quan s’aproximen les sis de la tarda el Pare Emili es dirigeix a tancar el cambril. Un cop tancat va cap a la sagristia per confeccionar tots els preparatius per les vespres.

18.45h. Comencen les vespres. A diferència dels dia d’entre setmana, als caps de setmana les vespres no tenen la intervenció final de l’escolania. L’oració dura uns quaranta minuts aproximadament. Tot i així, la pregària és seguida per molts feligresos que aprofiten el cap de setmana per anar fins al monestir.

19.30h. Quan s’acaba la pregària és el moment d’anar tancant-ho tot. El Pare Emili, conjuntament amb altres monjos, comencen a cloure la Basílica de Santa Maria i el camí de l’Ave Maria. A les vuit, tal i com diu el paper informatiu de l’entrada, el monestir tanca les portes a les visites. Això sí: em comenten que excepcionalment si hi ha grups o es demanen pregàries col·lectives s’accepta endarrerir l’hora del tancament.

20.15h. Sopar. El sopar segueix el mateix patró de ritual que l’hora de dinar. Pregària d’inici, lectura durant el transcurs de l’àpat i pregària final. Les tasques de servir el menjar, igual que la porteria, són realitzades per monjos de la comunitat.

20.45h. Abans d’arribar a les 9 de la nit i, quan la comunitat ja ha sopat, en una sala annexa del costat del claustre neoromànic es fa una estona de recessió en comunitat. A la sala hi ha els diaris del dia, revistes, jocs de taula i llibres perquè els monjos disposin d’una estona distesa. Al cap d’una estona, però, es fa una xerrada conjunta. El Pare Abat reflexiona amb la comunitat de diversos aspectes, els explica a on ha anat aquell dia (avui, per exemple, ha anat a la beatificació del Dr. Samsó a Mataró) o parlen d’algun tema d’actualitat. Quan finalitzen el col·loqui tota la comunitat enfila cap al cor per dur a terme les completes, l’última oració comunitària del dia abans d’anar a dormir.

21.15h. Les completes és una oració curta. Dura, a molt estirar, uns quinze minuts. L’escenificació és idèntica a les matines. L’única diferència, a part de l’oració i els càntics, és que la comunitat arriba gairebé en grup i que, un cop acaben, tots es dirigeixen cap a les seves habitacions, sols i en silenci. Bé, alguns aprofiten per connectar-se a internet, llegir les notícies o respondre la correspondència. La vida en comunitat, però, s’ha acabat. Això sí: fins el dia següent.

Merda per tothom

Just quan la majoria d’enquestes pronostiquen una de les desfetes més espectaculars del socialisme català apareixen presumptes corrupcions per totes bandes. Curioses coincidències. Ara que els socialistes noten l’alè de l’abisme al seu clatell opten per obrir el ventilador i començar a escapar calúmnies. Difama que alguna cosa queda. La nova manera de fer política que es predicava des del carrer Nicaragua s’ha reduït a simple estètica. Quatre paraules de teleprompter i una mica de Photoshop. Res més. Com que els jocs d’hivern, les consultes ciutadanes i les multitudinàries obres urbanes no han fet capgirar les estrepitoses  dades electorals han escollit l’última situació: enfonsar-ho tot i que jugui l’atzar. La vella retòrica de sempre: intentar que les teves problemàtiques impregnin a tothom. Quan no pots foragitar els fantasmes sempre els pots mirar d’encomanar.

Els socialismes desprenen tuf a derrota. Per més retocs estètics que pugui arribar a fer, no se’l poden treure de sobre. N’estan xops. Enfront d’aquesta nova situació intenten construir un nou escenari: si no em voten a mi que no votin a ningú. Per tant, barra lliure i merda per tothom. La situació és nova i el descrèdit cada dia és més generalitzat. Un punt més pels estrategs nicaragüencs. Ara bé, sembla que no han calculat que si s’enfonsa el vaixell ells seran els primers que tastaran l’aigua.