Horn please

Si un so defineix Delhi i, en general, les grans ciutats de l’Índia és el clàxon dels cotxes, motos i camions. El so de les botzines ressona per tots els carrers des de que et lleves fins que vas a dormir. Els primers dies és un so estrident, fins i tot molest. Amb el pas del temps, però, el vas incorporant dins de la rutina fins a convertir-lo en un so familiar. Per ells, el clàxon, és un element essencial per a conduir. De fet, a la part posterior de molts vehicles s’hi pot llegir: “Si us plau, piti”. La conducció que es practica, observada des d’una perspectiva occidental, podria definir-se perfectament com a temerària. Per un mateix carril hi poden circular –en ambdós sentits- cotxes, motos, camions, bicicletes, vaques, cabres, camells, porcs i tot tipus de bestioles. Als ulls d’un nou vingut la situació és surrealista. Cadascú va a la seva velocitat, però es respecten i, curiosament, poques vegades col·lisionen.

Aquesta simple anècdota és força representativa de la regió. Com a mínim de les grans ciutats on, en general, conviuen en un caos harmònic. Poques coses estan prohibides o són d’obligat compliment. Sembla que hi regni un camphiquipugui generalitzat i que, d’un moment a l’altre, s’hagi d’esberlar tot. Sorprenentment, però, el caos està sotmès a una estranya harmonia que ho entrelliga tot i fa que s’aguanti. Una simfonia interpretada a toc de clàxon.

Diuen que hi ha una tribu d’indis…

Article del SingularDigital: “Diuen que hi ha una tribu d’indis…”

Burca

Tarda de toros

Aquest passat diumenge l’amic Joan Safont em va convidar a una corrida de toros a la Monumental. No havia anat mai a cap corrida. No sóc gens amant dels espectacles amb animals i molt menys dels que s’escenifiquen al voltant de la mort. Tot i així, l’absurda polèmica que han desencadenat els antitaurins al voltant de la seva prohibició –juntament amb la gratuïtat de les entrades- em va impulsar a anar-hi.

Primer de tot, si vull ser sincer, he de reconèixer que es van produir situacions d’una bellesa espectacular. Quan el musculat brau es quedava palplantat enfront del torero i podies contemplar –des de la llunyania- com esbufegaven, a un mateix compàs, la bèstia i el seu botxí era una imatge d’una elegància abassegadora. De fet, la plasticitat dels moviments del torero enfront de l’embranzida del brau et fan entendre l’afició dels seus abrandats defensors. Ara bé, l’agònica mort de l’animal invaliden, des del meu punt de vista, totes les belles estampes anteriors. Quan el brau s’anava dessagnant, poc a poc, fins a la mort era una situació esgarrifosa.

Fa tres anys, passant pel costat de la Monumental, el Jordi Graupera em va dir que, quan veia una corrida, sentia una certa llàstima pel torero. Aquest diumenge, quan vaig veure desfilar orgullosament el torero amb les dues orelles del brau mort entre les mans, vaig comprendre el significat de la frase. I els ho diu un que no els prohibiria.

El federalisme ha mort

Si vostè, amic lector, a dia d’avui es continua autodenominant federalista li recomanaria, amb tota l’estima del món, que visiti urgentment un bon psicoanalista. No voldria ser arrogant, pedant o irrespectuós, però la defensa del federalisme –ja sigui simètric, asimètric o vulgarment estètic- és una il·lusió que, aquestes alçades de la pel·lícula, podríem equiparar al somni dels reis mags o al magnífic estat mental i físic de Fidel Castro. Guardem un minut de silenci, si us plau. El federalisme ha mort. L’agonia ha estat llarga i, poc a poc, han anat caient tots. Era un traspàs anunciat. Bé, si hem de ser sincers es veu que encara queden quatre federalistes. Ho diu un rigorós estudi universitari. Això sí, tenen un problema: tots viuen a Catalunya i, per tant, la seva idea de federar-se és summament  complicada. Es veu que en aquest terreny la fecundació invitro és impossible de realitzar.

La sentència del TC ha dilapidat totes les seves aspiracions. Els federalistes de bo fe, els confederals que duen el lliri a la mà i els convergents practicants de la religió de l’ambigüitat han quedat tocats de mort. La sentència els ha despullat completament. Ha fet transparents i evidents totes les seves contradiccions. Les impostures, els salts mortals o els jocs de mans ja no són possibles. El dissabte passat va parlar la societat civil. Ara és el moment de la política. D’aquella política que s’escriu en majúscules.

El dia després

“Quan una nació considera que té una dependència indigna, esser nacionalista es converteix en una elecció de dignitat”, va escriure Liah Greenfeld, catedràtica de Ciències Polítiques i Sociologia de la Universitat de Boston. És per aquest motiu que sóc nacionalista i que avui, a les 6 de la tarda, aniré a la manifestació. No serà un manifestació qualsevol. Avui escenifiquem el final d’una etapa i, en consonància, l’inici d’una de nova. Omplirem tot el centre de Barcelona de senyeres i estelades. Cridarem rabiosament, repetirem consignes i farem palès el nostre malestar. Les institucions espanyoles ens han conduit fins aquí. Ens han obligat a abandonar l’etapa autonòmica i ens obliguen a deixar de creure en un projecte comú i compartit. Després de les grotesques retallades estatutàries no només ens aboquen al final d’una etapa, sinó que també ens col·loquen en estat d’emergència nacional. [CONTINUA]

La caverna dels miops

“Políticament, Madrid és la caverna de Plató. Unes ombres agegantades, terrorífiques i grotesques (en més d’una ocasió), es projecten en nom de tota Espanya. A aquest efecte visual alguns l’anomenen nació. És un joc antic que TVE va fonamentar amb els homes del temps, quan plou a la Puerta del Sol, plou a Espanya.” Enric Juliana.

Vaig recordar aquesta magistral sentència observant com la premsa madrilenya –afincada  també a casa nostra- relatava la vaga dels metros de Madrid. Només afectava als ciutadans de la capital del regne. Llegint aquelles cròniques, però, semblava que l’estigués patint tothom. Des de Mallorca fins a Galícia. Va succeir un fet similar la setmana passada quan Portugal va vetar la compra de Vivo per part de Telefònica. Ara: aquestes reaccions només són dos exemples contemporanis. El centralisme espanyol és endèmic, ve de lluny.

El que sorprèn constantment és la seva capacitat d’autoengany, de seleccionar les qüestions nacionals d’entre les escorrialles regionals. Sembla que la sentència del TC sigui un debat menor. Igual que el Pla Ibarretxe, l’Estatut de Catalunya és una problemàtica d’una regió perifèrica capficada en el seu autogovern. No entenen la gravetat del problema. Observen la independència política com una entelèquia. Els diputats catalans de les Corts ballen la seva música, les caixes catalanes es fusionen amb les d’Espanya i a la Castellana ningú parla d’autogovern. Vaja, que si no plou a Madrid, no plou enlloc d’Espanya.

SOM-HI!

Aquest dissabte a les 6 de la tarda a Diagonal amb Passeig de Gràcia.