El federalisme ha mort

Si vostè, amic lector, a dia d’avui es continua autodenominant federalista li recomanaria, amb tota l’estima del món, que visiti urgentment un bon psicoanalista. No voldria ser arrogant, pedant o irrespectuós, però la defensa del federalisme –ja sigui simètric, asimètric o vulgarment estètic- és una il·lusió que, aquestes alçades de la pel·lícula, podríem equiparar al somni dels reis mags o al magnífic estat mental i físic de Fidel Castro. Guardem un minut de silenci, si us plau. El federalisme ha mort. L’agonia ha estat llarga i, poc a poc, han anat caient tots. Era un traspàs anunciat. Bé, si hem de ser sincers es veu que encara queden quatre federalistes. Ho diu un rigorós estudi universitari. Això sí, tenen un problema: tots viuen a Catalunya i, per tant, la seva idea de federar-se és summament  complicada. Es veu que en aquest terreny la fecundació invitro és impossible de realitzar.

La sentència del TC ha dilapidat totes les seves aspiracions. Els federalistes de bo fe, els confederals que duen el lliri a la mà i els convergents practicants de la religió de l’ambigüitat han quedat tocats de mort. La sentència els ha despullat completament. Ha fet transparents i evidents totes les seves contradiccions. Les impostures, els salts mortals o els jocs de mans ja no són possibles. El dissabte passat va parlar la societat civil. Ara és el moment de la política. D’aquella política que s’escriu en majúscules.