Tarda de toros

Aquest passat diumenge l’amic Joan Safont em va convidar a una corrida de toros a la Monumental. No havia anat mai a cap corrida. No sóc gens amant dels espectacles amb animals i molt menys dels que s’escenifiquen al voltant de la mort. Tot i així, l’absurda polèmica que han desencadenat els antitaurins al voltant de la seva prohibició –juntament amb la gratuïtat de les entrades- em va impulsar a anar-hi.

Primer de tot, si vull ser sincer, he de reconèixer que es van produir situacions d’una bellesa espectacular. Quan el musculat brau es quedava palplantat enfront del torero i podies contemplar –des de la llunyania- com esbufegaven, a un mateix compàs, la bèstia i el seu botxí era una imatge d’una elegància abassegadora. De fet, la plasticitat dels moviments del torero enfront de l’embranzida del brau et fan entendre l’afició dels seus abrandats defensors. Ara bé, l’agònica mort de l’animal invaliden, des del meu punt de vista, totes les belles estampes anteriors. Quan el brau s’anava dessagnant, poc a poc, fins a la mort era una situació esgarrifosa.

Fa tres anys, passant pel costat de la Monumental, el Jordi Graupera em va dir que, quan veia una corrida, sentia una certa llàstima pel torero. Aquest diumenge, quan vaig veure desfilar orgullosament el torero amb les dues orelles del brau mort entre les mans, vaig comprendre el significat de la frase. I els ho diu un que no els prohibiria.