Habana, Cienfuegos, Trinidad [2n dia]

Em llevo a les set i mandrejo una estona dins del llit. L’aire condicionat ha refredat tota l’habitació provocant una frescor molt agradable. Obro la finestra perquè entri una mica de claró i contemplo un paisatge al·lucinant. L’Habana: una ciutat repleta d’edificis senyorials però en total decadència, el mar Atlàntic al final del passeig i un cel que sembla tret d’un quadre impressionista. Entro parsimoniosament dins de la dutxa. Obro la finestra de bat a bat per contemplar l’espectacular ciutat mentre m’ensabono. Poc a poc vaig resseguint totes les parts del meu cos mentre la l’Habana va descobrint-me petits detalls a vista d’ocell. Grans edificacions i impressionants places és l’única cosa que puc divisar des de l’habitació. Tot, però, decadent i deixat. Es respira  grandesa de temps passats. Mentre m’asseco poso la ràdio i sintonitzo Radio Rebelde. S’escolta un home fent una arenga populista sobre el viatge de Raúl Castro a Angola. El locutor-propagandista, encara no sé ben bé com, però aconsegueix fer una espectacular pirueta i carrega contra “l’imperi americà” tot lligant-ho amb la caiguda de popularitat d’Obama. Baixo a esmorzar amb els meus pares. Em faig preparar una truita de formatge i pernil dolç mentre agafo uns quants panets de llavors i una mica de formatge.

El meu pare ha agafat una bossa plena de sabons, samarretes de propaganda, bolígrafs i caramels. La mare Teresa de Calcuta estaria orgullós d’ell. Acabem d’esmorzar a 2/4 de vuit i anem a llogar un cotxe per desplaçar-nos per l’illa. Mentre espero que es realitzi el lloguer –a Cuba tot té un ritme propi i singular- compro el Gramma, un bonic pamflet que edita el “Organo Oficial del Comite Central del Partido Comunista de Cuba”. El pamflet pública una editorial de dues pàgines signada pel comandante Fidel que explica als pobre cubans com n’és de dolent l’imperi americà i els analitza/comenta l’actualitat. El Gramma també pública notícies sobre ensenyament (diuen que han d’ensenyar més ideologia) i explica –des d’un punt de vista particular- l’actualitat recent de l’illa i del món. Totes les notícies, però, tenen un punt en comú: gairebé tot és culpa dels moviments subversius de l’imperi capitalista.

Fa calor, molta calor. Sort que, després de seguir els tràmits del lloguer, aconseguim un bonic Seat Altea amb aire condicionat. Ja ho tenim tot: anem cap a Cienfuegos. 300 Km separen l’Habana de Cienfuegos. La primera odissea és trobar l’autopista. Preguntem i preguntem fins que, finalment, trobem on queda la carretera. A l’autopista té carrils ni cap límit de velocitat aparent. El Saura, amic com és de la revolució Cubana, n’hauria de prendre nota. La vista és fantàstica. A banda i banda de la carretera hi ha palmeres, plantacions de canya de sucre, plataners i grans extensions de terra sense cultivar. Miris on miris tot és de color verd. Pel camí anem recollint diferents personatges que fan autoestop. La primera és una noia guapíssima acompanyada d’un petit gosset. Quan deixem la noia puja un policia –amb uniforme i pistola- i la seva dona que marxen de vacances. Que la policia faci autoestop ja és una bona estampa del país. Després puja una dona gran amb les seves dues nebodes. Les nenes han acabat l’escola i marxen al poble de la família de l’àvia. Quan les recollim, la seva mare –una noieta que treballa fent diàlisis a l’hospital de l’Habana- acomiada les seves filles amb un breu petó mentre els hi recorda que es veuran d’aquí unes setmanes. L’últim convidat, abans d’arribar a Cienfuegos, és un xicot jove que sembla saber de tot i de tothom. L’home és psicòleg infantil. Tots els autoestopistes expliquen les seves coses. Que si han fet tal, que si van allà o comenten la calor. Això sí: cap d’ells, tot i la insistència del meu pare, ens explica res sobre el règim dictatorial que els sotmet.

Arribem a Cienfuegos. La ciutat té dos cares força diferents. Per una banda un centre molt pulcre i, per l’altre, un barri obrer força depauperat ple de barraques i carrers sense asfaltar. Ens movem a peu pel centre. Totes les edificacions –seguint la tònica general de l’Habana- desprenen grandiositat. Una grandiositat decadent, però. El que no canvia mai són les tres variables que, segons em temo, definiran tot el viatge: excés de funcionaris governamentals, cartells de propaganda castrista pel carrer i tranquil·litat enganxifosa. Massa tranquil·litat en tot i en tothom. Caminem una mica pel centre de la ciutat i anem a dinar. El menjar és correcte però el servei és extremadament brut. Els lavabos mereixen un capítol a part que, per respecte al lector higiènic, estalviaré.

Després de dinar fem una volta per la població i entrem en un cèntric teatre construït al 1889 per un terratinent. El teatre és tot de fusta i ple de llotges particulars que, no sé del tot perquè, em fan recordar a les pel·lícules d’esclaus. M’imagino tots els senyors mirant les obres mentre els esclaus treballen al camp. Res, coses meves. El que és espectacular del teatre són les diferents tonalitats de la fusta i com les llum es filtra pels fins embans que separen les diferents estances. 

Sortim del teatre i, després de pagar dos cucs a un home que ens vigilava el cotxe –ells diuen carro-, anem cap a Trinidad. Pel camí, i ja seguint la tradició, anem carregant diferents personatges que ens van explicant la vida. La meva mare és qui inicia la conversa. Sempre comença identificant-se com a espanyola. Casuncoi, Redéu. Ens humilien, ens insulten i ens roben i encara continuem dient que som espanyols. Després dels meus retrets acaba apuntant que som catalans de Barcelona i que parlem en català. Hem de fer país en tot moment, home.  Em sobte força un noi que puja. Té una trentena d’anys i és molt poc parlador. El noi va vestit de marca de dalt a baix i fa olor de sabor. Ens va mirant a tots com si ens volgués explicar alguna cosa però no ho acaba de fer. Finalment, arribem a Trinidad, un poblet tot empedrat amb les cases pintades de colors i on la música és present a cada cantonada. Ens ubiquem a l’Hiberostar, un bon hotel  –replè de serveis innecessaris- que contrasta brutalment amb el clima que es respira pel poblet.

Després de consultar els mails i dutxar-nos ràpidament anem a voltar per Trinidad. És un poble no molt gran però amb un centre molt viu. Els carrers estan tots empedrats amb roques que, segons m’expliquen, procedeixen dels vaixells espanyols. Es veu que quan anaven a fer les amèriques –llavors les índies, suposo- portaven des d’Espanya pedres al rebost perquè l’embarcació fos més pesant i no restés tan vulnerable als temporals. Pel mig del carrer va caient aigua constantment. Aigua és un dir, ja que no tenen clavegueres. Arribem a un bar amb una agradable terrassa, el Canchanchara, on fan una beguda típica composta de mel d’abella, suc de llimona, aigua natural i aigua ardent. El cambrer ens pregunta si volem prendre Canchanchara i segueix:

“Trae miel de abeja, para que la piel ni se arrugue ni se haga vieja. Jugo de limón, que alegra el corazón. Agua natural, que da gusto al paladal. I por último, agua ardiente centeja, que se lleva todo lo malo y lo bueno lo deja.”

Mentre bevem el Canchanchara un grupet de vuit cantants amenitza l’estona. La noia que canta ho fa molt bé. Em recorda la Lucrecia. Amb la beguda escalant-nos al cap, anem a buscar on sopar. Recorrem el centre de Trinidad. Ens ofereixen restaurants, cases particulars i llocs on dormir. Finalment, però, fem cas a la Felisa, una dona d’una quarantena d’anys que ens ofereix d’anar a sopar llagosta, peix i fruita a casa seva per 5 cucs. La Felisa té el cul sortit –com la majoria de cubanes- i és força rabassuda. Se li veu empenta i ganes de treballar, però. Acceptem i ens condueix a través de les diferents habitacions de casa seva a una mena de terrassa a l’aire lliure. Hi ha quatre tauletes de plàstic i cap client. Més tard van arribant, però. El menjar és força bo i coneixem un salamantí que diu ser professor d’història però que, tot fa pensar, que està a Trinidad de turisme carronyer, que diria el Monzó. Quan acabem de sopar recorrem els carrers sense gaire llum. La gent està prenent la fresca a les portalades de les cases. Els que estan a dins dels salons tenen obertes les finestres de bat a bat i pots veure des de fora el que estan fent. La gran majoria deixen les portes i finestrals oberts perquè t’aturis a mirar i, si poden, t’engatusen amb alguna venda absurda.

Arribem a l’hotel. A la plaça d’enfront estan fent un concert amb música paxanguera. Pujo a dutxar-me a l’habitació. Ho faig ràpidament i m’embolico amb el barnús. Que ve que s’està amb el barnús i l’aire condicionat. M’assec a l’escriptori i escric l’article del 3d8. Un cop acabat baixo a la plaça per escoltar la música. La son em pot. Estic molt cansat. No aguanto gaire estona i quan el rellotge marca les dotze retorno a l’habitació. Bona nit i fins demà.