Santa Lucia, filet de parca, policia corrupta i moreno paleta [5è dia]

Avui farem un dia de relax total. Anem a la platja de Santa Lucia, a 100 Km de Camagüey. Per una carretera plena de sots arribem a la costa de l’Atlàntic. Intentem llogar una llanxa per anar a les barreres de corall o algunes de les illetes de la costa atlàntica. Arribem tard, però, i no ens deixen contractar el servei. Uns alemanys se’ns han avançat. Casuncoi. En fi, anem cap a una platja on només hi ha uns quants turistes locals. La sorra és més blanca que la del Carib, el mar està més mogut i l’aigua no és tant calenta. A la llunyania es veuen unes cases de pescadors. Són diminutes i cadascuna d’un color diferent.  Ens expliquen que estan tot el dia de festa. La gent i sol anar a follar. L’explotació de l’amor, que diu el mestre Pla, és un gran negoci a Cuba. Ens estirem una estona en unes hamaques situades a l’ombra. Al sol és totalment inaguantable. M’adormo completament. Quan em desperto vaig a banyar-me una estona. L’entrada del mar és plena de petites roques que m’obliguen a vigilar per no prendre mal. Faig unes braçades amunt i avall mentre el gust de la sal m’impregna tots els llavis. M’encanta aquest gust de sal. Em poso de peu en una roca de l’interior de mar i vaig donant voltes sobre mi mateix. Miro als 360 graus però m’aturo mirant a l’infinit. A la fina línia del mar que divideix el cel de la Terra. Cuba és una mica això: una  individu que intenta divisar una línia infinita a l’horitzó però que mai s’acaba de definir en res. La gent sap més o menys què hi ha a l’horitzó però no saben com ni quan hi arribaran. Mentrestant, van seguint a dalt de la pedra amb el seu ritme tranquil i sense cap mena de pressa. L’Estat, segurament, els ha adormit.

Anem a dinar. De primer un còctel de gambes deliciós. De segon parca a la planxa, un peix extraordinàriament gustós que, segons m’explica un home del local, han pescat el mateix matí. És, de llarg, el millor peix que he menjat des que hem arribat a Cuba.

Després de dinar retornem a Camagüey. Pel mig de la carretera ens atura un policia des d’un control. És un noi jove de no aparenta tenir més de trenta anys. Porta placa, porra i pistola. Diu que anàvem a més velocitat de la permesa –cosa que és cert- i que trepitjàvem la línia central de la carretera. És força graciós que en un país amb una senyalització gairebé inexistent a la carretera, un asfalt ple de sots i unes autopistes on hi circulen bicis, cavalls, camions i tartanes et vinguin a posar una multa. El policia, però, insisteix en posar-nos-la i fa anar el meu pare cap a una mena de barracó instal·lat just el costat de la carretera. Baixo per veure què passa i em fan retornar al cotxe. L’home volia fer-nos pagar 60 pessos i el meu pare deia que ja ho faria però preguntava al policia com podia demostrar que realment anàvem a més velocitat de la permesa. L’home –amb un tic dictatorial- respon que ell és qui mana i que el tracti amb més respecte. El meu pare respon que ja ho fa però que li expliqui com ho pot demostrar, quin aparell li dóna la raó. Pel que fa a la línia central és cert que la trepitjava però era per esquivar els molts sots que té la carretera. El policia, vista la insistència del meu pare, diu que avui l’ha agafat de bon humor i que ho poden solucionar si li paga una voluntat. Res, alguns pessos per oblidar. El meu pare, tot envelat, li respon que, si abans li retreia que seguis la legalitat, ara també ho farà i que, per tant, no pensa pagar-li res, que el seu deure és complir la llei. Vist això, el policia recula i li diu que no s’enfadi, que avui és el seu aniversari. En definitiva: encaixen les mans i el deixa marxar. Visca el comunisme cubà, visca la llibertat castrista.

Arribem a l’hotel. Entro a la dutxa de l’habitació. Tinc tota la pell vermella com el foc. Semblo un dels molts turistes alemanys de la costa daurada. Un tomàquet amb potes, vaja. Mira que he estat tota l’estona refugiat entre l’ombra d’una palmera i, tot i així, m’he quedat tot escaldufat. Em dutxo lentament, m’asseco el cos amb cura i m’empastifo amb crema hidratant. Em poso als texans, la camisa blanca, agafo el portàtil i vaig a fer un daiquiri a la terrassa.

A ¼ de vuit hem quedat per sopar. Avui ens quedem a l’hotel. Parlem durant tot el sopar amb el Moises, el sommelier de l’hotel. Té 36 anys, dos fills i està estudiant turisme a la universitat. L’home es queixa que el comunisme castrista capa l’esforç i la superació personal. Diu que per més que treballi, estudiï, parli tres llegües o cuidi la seva imatge sempre acabarà cobrant igual. De fet, apunta que si li diuen per administrar algun hotel estatal s’hi negarà. Fent de sommelier pot cobrar molt més –entre sou i propines- que un director d’hotel. Diu que es planteja marxar del país ja que per més potencial que tingui Cuba, mentre hi hagi aquest sistema mai podrà prosperar la gent amb empenta i il·lusions. Cuba està malalta –sentencia. Comento alegrament que això petarà algun dia o altra ja que el Fidel està mig moribund. El Moisés m’indica amb el dit índex sobre els llavis que calli mentre em diu: “aquestes coses no es poden dir”. 

Després de sopar anem a veure un espectacle típic cubà que fan en un local de Camagüey. La cosa està millor que ahir però no m’entusiasma en excés. El mohito, en canvi, és força bo. Aguanto fins a 2/4 de dotze i marxo a dormir. Pel carrer tot de noies em van mirant. Tinc la sensació que si trec algun dels bitllets que duc a la butxaca estarien disposades a fer qualsevol cosa. La misèria que governa aquest país els està devorant. Bona nit i fins demà.