“La mitificació de la revolució i del Che ha estat un menyspreu cap al poble cubà”

L’Oswaldo és un dels dissidents més famosos del règim cubà. Ell, al contrari que molts dels seus companys, no és a la presó. Alguns ho justifiquen dient que si el tanquessin, al règim se li generarien més problemes internacionals que solucions. Ens trobem a l’entrada del meu hotel. L’Oswaldo es presenta amb la seva dona. Els dos ronden la cinquantena. Ell té un folre de cabell gris, ulls grans i llavis de full de navalla. Ella, que en tot moment es queda en un segon terme, té la cara inflada i una mirada tensionada. Vesteixen d’una forma antiquada, espanyola dels anys vuitanta, per dir-ho d’alguna manera. En tot moment observen al seu voltant per si algú els mira o els escolta. Es respira una certa tensió. A mi m’impressiona força però a ells se’ls nota acostumats, com si fos el seu pa de cada dia. Deixo la gravadora damunt la taula i, abans de començar, m’indiquen que si algú ens ve a demanar que ens identifiquem he d’actuar amb total normalitat.

Com definiria la situació actual de Cuba?

Per parlar de la situació general de Cuba, cal parlar necessàriament de la situació política. Cuba viu sota un estat totalitari. El govern utilitza mecanismes per controlar tots els aspectes de la vida de les persones. La política entra en la vida de la persona encara que la persona no es posi en la política.

Fins a quin punt està controlada la gent?

Per explicar-ho bé caldria una descripció molt extensa i detallada. En primer lloc, hi ha mecanismes que busquen el control a través de la por. Mecanismes de vigilància a cada carrer i als llocs de treball. Després hi ha la propaganda constant dels mitjans de comunicació i la repressió sense treva que exerceixen sobre l’ensenyament. L’Estat entra i controla totes les escoles i universitats. El PC és el factor de control i d’aplicació de la repressió a tot arreu.

Fa tres anys que es va anunciar la malaltia de Fidel. Com ha canviat la situació?

Els cubans vam començar a pensar que el canvi era possible. S’ha d’entendre que vivim instal·lats en la cultura de la por. Les persones no només tenen por al règim, també tenen por al canvi. Durant alguns mesos molts mitjans de comunicació van contribuir a crear un escenari virtual de canvi, d’obertura i d’esperança.  Es parlava d’alternatives, de sortides possibles. Tot això va generar una falsa expectativa de canvi.

Raúl Castro no és un liberalitzador?

Aquesta nova administració –no govern, perquè no se sap fins on mana Fidel encara- ha enviat un missatge molt clar: el més important és el poder de Raúl Castro i dels seus generals. Mentre el poble demana canvis ells s’han enrocat en missatges immobilistes, amb més repressió i amb més propagada. Amb aquest tancament intenten desanimar el ciutadà. Maten l’esperança. Malgrat això, hi ha un conflicte entre poble que vol viure i respirar i un règim que l’ofega. El nostre moviment intenta resoldre-ho pacíficament. Amb una via molt clara: l’alliberament.

Com es pot combatre la trama funcionarial del règim?

A Europa oriental es va demostrar que tot aquest aparell pot canviar en una nit. La resta canvia més lentament, però el que és essencial canvia molt ràpid. Nosaltres tenim un programa, “Todos Cubanos”, on visualitzem com poden ser aquests canvis. Cuba és un país de rics i pobres. El règim comunista és el règim de la diferència i l’exclusió per excel·lència. Els rics són al govern i són inqüestionables. Ara, el més important és dotar els ciutadans de drets i llibertats.

El control estatal és absolut.

Hi ha detalls que il·lustren la situació. L’exemple de viatjar. Som en una presó. És ridícul. A cap país normal se li acudeix posar un control perquè els seus ciutadans no s’escapin. 

Parli’m del projecte Varela.

Nosaltres, bàsicament, demanem un referèndum, emparat en la Constitució. El referèndum vol que els cubans s’expressin sobre els canvis. Estem impulsant una campanya de recollida de firmes i estem arribant a tot arreu de Cuba malgrat la repressió i la persecució. Ens detenen i roben les butlletes de signatures però hi seguim, no callem. Que un ciutadà pugui estampar la seva firma, el seu número d’identitat i el seu nom és totalment contrari al disseny del règim. Posar la teva signatura és sinònim de dir:  sóc aquí, no crec el que em dieu i us ho dic clarament tot i sabent que em podeu tancar a la presó. Som perseverants. Quan els nostres membres surten de la presó tornen a començar.  Seguim vius perquè el projecte Varela és un moviment d’alliberament personal, dels individus.

Com es podria generar aquest canvi?

A Cuba és més difícil que a qualsevol altre lloc del món. No perquè el poble cubà hagi lluitat menys. La mitificació de la revolució i del Che ha estat un menyspreu cap al poble cubà. Tenim la sensació que es justifica el règim des de certs sectors occidentals. Com si el poble de Cuba no mereixés la llibertat. Volem una liberalització pacífica, sense caure en el capitalisme salvatge. Volem mantenir la sanitat i l’educació gratuïta però també volem llibertat d’empresa, llibertat d’expressió i moviment, partits polítics i eleccions.

Part de la intel•lectualitat d’esquerres té la figura del Che mitificada.

Sota les seves mans van morir moltes persones. Un home sense cap facultat com a economista, va jugar amb el futur de Cuba intentant aplicar el sistema col·lectivista. Va arruïnar el nostre país. Va enviar centenars de milers de joves a camps de treball. Jo vaig ser-hi, per ser catòlic. Van arruïnar i aniquilar la riquesa d’aquest país. Van sotmetre el país a la Unió Soviètica. Això volen mitificar?

Quines complicitats han tingut a nivell internacional?

Des de Catalunya, per exemple, hem tingut sempre el suport de CiU que mai ens ha abandonat.  L’any 2002 vam rebre el premi Sajarov, premi a la llibertat de consciència del Parlament Europeu. De totes maneres, però, en els últims temps ha minvat aquesta solidaritat. Hi ha sectors en l’exili cubà que ataquen al projecte Varela.

Per què?

No és, ni molt menys, tot l’exili. Ni tan sols és el majoritari. És un sector amb molt poder mediàtic. Fan esforços per silenciar-nos i bloquejar-nos. No comparteixen la nostra dimensió de reconciliació. Tenim una agenda social, humanista i, fins i tot, nacionalista. No entenen que la solució a Cuba ha de ser entre cubans, pacífica i no sobtada. La nostra prioritat és dotar els cubans de llibertat. Un cop fet això, ja podrem triar el model de país. Cuba no pot quedar repartida entre oligarquies ni podem privatitzar el país i vendre’l als rics. Hem de liberalitzar per crear un ascensor social que ara mateix no existeix.

Vostè no està a la presó. Per què?

No hi sóc, és veritat. Ara, si vas pels voltants de casa meva veuràs que estic envoltat de càmeres, cartells i policia. Tinc el telèfon punxat, persegueixen els que em visiten i tenen relació amb mi. Clar que això no és res comparat amb els que estan a la presó.

Parli’m dels empresonats.

Puc parlar, per exemple, d’Antonio Díaz Sánchez. Estudiava Dret i era un dels coordinadors del projecte Varela. L’han condemnat a vint anys de presó. Està en una gàbia de poc més de metre i mig d’ample. Després de diversos mesos en un hospital va ser empresonat. Li donen el menjar per sota la porta, el vexen i està completament incomunicat. I vostè es preguntarà què va fer i per quin motiu li fan tot això. La resposta és simple: promoure el projecte Varela. 

Malgrat tot, vostè no està a la presó.

La resposta només la sap el règim. Fidel Castro va dir una vegada que això era una raó d’Estat. No puc dir res més. Els meus germans, però, estan a la presó injustament. 

Quin paper té l’Església?

L’Església a Cuba evangelitza, està amb el poble i també és objecte de l’agressivitat del règim. Malgrat tot, no és un instrument del govern. La institució manté una actitud de cautela. No ho critico pas. És una opció lògica dins del context. L’Església ha sabut mantenir el perfil malgrat les envestides del règim.

I els Estats Units?

Com ja he dit, la nostra posició és que la solució a Cuba ha de venir dels cubans. No acceptem intervencions. Malgrat això reconeixem i agraïm la solidaritat de la societat dels Estats Units.  Ara bé, no podem esperar que els EUA canviïn totes les seves polítiques per ajudar-nos a nosaltres.  

Un cop caigui el règim, què s’haurà de fer amb els seus dirigents?

Aquesta no és la prioritat. No s’ha d’oblidar el passat, però la primera justícia és donar llibertat al poble. No s’ha de negar la veritat. No s’ha de tallar el dret a demandar. Ara: la transició s’ha de fer sobre l’esperit del perdó i la reconciliació. El règim està fent molt de mal. Estan ferint persones indefenses. Estan fent patir molts germans nostres. Han vessat molta sang i han comès molts crims. Jo no sóc ningú per perdonar en nom de tot el poble cubà. Però jo, individualment, estic disposat a perdonar.

El veu proper el canvi?

Veig proper el canvi. Però també hi veig certs perills. Tenim un règim cec i aferrat al seu poder. Hi ha governs llatinoamericans que han oblidat el poble de Cuba. La Unió Europea està flaquejant i allunyant-se del compromís amb els drets humans a Cuba. Perquè hi ha una intel·lectualitat d’esquerres emmirallada en la revolució i les llegendes. Fan una anàlisi molt superficial de la realitat cubana.