Sopa independentista

Tinc la sensació que part de la classe política catalana obvia – o directament menysprea- l’importantissim avenç que ha dut a terme l’independentisme. Alguns voldrien que els seus falsos miratges encaixessin amb la realitat. Argumenten, des de la seva talaia impol·luta, que aquest moviment independentista és tan sols el resultat d’un període febril que es resoldrà amb un nou govern. Van equivocats. Hem cremat una brutalitat d’etapes amb un brevetat que espanta. No hi ha volta enrere. Molts discursos han caducat. Ja no ens serveixen els vells patrons pujolians.

Joan Sales, a través del personatges del Juli Soleràs, fa un paral·lelisme a Incerta Glòria que perfectament podrien aplicar-se molts dels immobilistes que van predicant la teoria febril. Soleràs afirma: “Vosaltres no teniu imaginació; us penseu que això és com un xàfec d’estiu que t’arreplega al ras i que després vindrà la sopa de farigola, la bona sopa fumejant a caseta, després de canviar-se els mitjons i la camisa. ¡Bona sopa de farigola tindreu! El que vindrà després serà la nàusea”.

Doncs bé, desconec completament què vindrà després. Sóc totalment contrari als estirabots i a les caramboles que es presenten com a dogmes. Sobretot quan sorgeixen de l’estómac i no tenen cap mena de projecció. Ara: hem d’entendre que les consultes, el malestar polític, RCat, les cinquanta mil plataformes sobiranistes o el fenomen Laporta no són una simple anècdota que puguem obviar.