Òmnium Cultural: el millor antídot contra la resignació nacional

Ara fa dos anys que em vaig fer soci d’Òmnium Cultural. Amb un grup d’amics buscàvem un espai transversal per fer coses pel país. Sí, ja sé que la idea pot semblar caduca i, fins i tot, arriba a sonar carrinclona, però era així: volíem implicar-nos d’alguna manera per construir país. Entre nosaltres teníem un perfil ideològic determinat. No és cap secret que ens distanciaven –i encara avui ens distancien- alguns matisos ideològics. També és veritat, que no combregàvem pas en la mateixa elecció a l’hora d’anar a votar. Però bé, aquests detalls no eren rellevants. El que ens unia era molt més que allò que ens separava i la voluntat de construir i d’avançar passava per sobre de les ridícules minúcies que ens dividien.

Vam mirar plataformes, associacions i altres llocs per involucrar-nos. I és que no són pas pocs els grupuscles nacionalistes que tenim a Catalunya. Finalment, però, vam topar amb una institució històrica del catalanisme –Òmnium Cultural- i amb una gent que, des del primer moment, ens va posar totes les facilitats per realitzar els projectes que teníem en ment. No ens van demanar cap carnet, ni ens van preguntar per sigles polítiques o tendències ideologies. Tan sols se’ns va demanar què volíem fer i què necessitàvem per fer-ho. Res més, així de simple i així de fàcil.

I bé, gràcies a l’entrega de tota aquella gent vam configurar la secció de joves d’Òmnium, una secció que intenta agrupar la gent més jove de l’organització tot fent sortides, xerrades, debats i trobades per tot el territori. A través d’aquest projecte, però, també vam descobrir una institució molt arrelada per tot Catalunya que treballava intensament des de molts fronts per situar la nostra cultura, la nostra llengua i el nostre país allà on es mereix. Vam trobar una institució moderna que podia fer els concerts més avantguardistes del moment sense descuidar la sardana. Una institució que  feia actes de referència a nivell nacional però que al mateix temps treballava incansablement poble per poble. Una institució que feia pomposes proclames i encapçalava manifestacions al mateix temps que organitzava classes de català per a nouvinguts.

Poques institucions del nostre país poden proporcionar la comoditat que garanteix Òmnium Cultural. Hi pots treballar des d’àmbits molt diferents sense preocupar-te per estèrils sectarismes o electoralismes rocambolescos. La prova de tota aquesta arenga publicitària que els estic fent la vam tenir a l’assemblea comarcal d’aquest dimarts. Hi havia gent de totes les edats. Uns, de ben segur, que prefereixen la sardana. Altres som més partidaris dels concerts. Uns ens comuniquem pel twitter o el facebook mentre que d’altres posaria la mà al foc que desconeixen completament aquests productes 2.0. El fet, però, és que estàvem allà reunits per treballar per Catalunya. Segurament no tots treballem per la mateixa idea de Catalunya. Això, al capdavall, és irrellevant. Això sí: tots tenim ben clar que volem fer avançar aquest país i que només podrà avançar des de la suma, des del consens i des de la concòrdia. Vivim en un país anòmal que no té espai per la treva, pels complexos o per les resignacions. Necessita gent disposada a treballar i Òmnium Cultural és, ara per ara, un dels millors antídots contra la resignació nacional.