Timbalers sense muntanyes
Escrit per Guillem Carol a la categoria General03 març 2010 | 3 Comentaris
L’autocrítica és necessària. De fet, m’atreviria a dir que és imprescindible. Ja vaig dir en el seu dia que això de les consultes, en funció del vent que bufés, podia acabar sent un trist foc d’encenalls. I és que la gran virtut de les consultes –que és estar organitzat des de la base- pot ser el mateix temps la seva gran debilitat. No hi ha cap organització sòlida, cap lideratge concret, ni cap mena de planificació.
Ja només per la il·lusió i el desacomplexament que generen el moviment és positiu. Milers de voluntaris destinen temps, diners i feina (de forma totalment desinteressada) a la confecció de les consultes. La pregunta, però, és si això ja és suficient. És a dir, si ens podem permetre que de 300.000 persones només en votin 60.000. Si volem guanyar –que suposo que és del què es tracta- són suficients aquests resultats?
A la consulta d’Arenys de Munt la reacció espanyola va ser esperpèntica. Semblava que Espanya s’estigués esquarterant. A les del 13D s’ho van agafar amb més calma, ja no fèiem tanta por. A les del passat diumenge, però, semblava que la histèria inicial s’hagués convertit en simple ironia.
Les primeres consultes semblaven el desllorigador màgic, el timbaler del Bruc que ens havia de salvar. En aquestes darreres, però, tinc la sensació que el timbaler s’ha quedat sense muntanyes.
3 Comentaris a l'artícle “Timbalers sense muntanyes”
Deixar un Comentari
Quí sóc ?
YouTube
si es com una olla de cols. falta madurar potsr.
Si els resultats fossin els d’un referèndum oficial, seria ben galdós que només haguéssim aconseguit el 21% a favor de la independència. Però crec que el resultat és molt bo perquè en les consultes, entre d’altres coses, els grans mitjans no es passen mes o mes i mig bombardejant-nos dia a dia amb propaganda electoral, amb alguns polítics fent-nos sentir gairebé com a criminals si no anem a votar, sense rebre propaganda electoral per terra, mar i aire durant dues setmanes… D’altra banda, també s’ha de recordar que per guanyar un referèndum no cal el 51% del cens electoral, cal el 51% -o el 55% si apliquem la norma de la UE a Montenegro- de la gent que va a votar, i que evidentment no és el 100% ni tan sols el 90% del cens. De forma que aquest 21%, a efectes pràctics, és més elevat que no pas això. Crec que s’està anant pel bon camí i jo no diria que estem corrent el risc que això es converteixi en un foc d’encenalls. El que sí que és segur és que l’espanyolisme intentarà que ens ho creguem, això segur. A mi em dóna la sensació que, a escala global catalana, necessitem convèncer al voltant d’un 15% de votants més a favor del sí per poder guanyar un referèndum. I amb el cor a la mà, crec que estem en disposició d’aconseguir-ho.
Són uns resultats excel.lents.
Primer, perquè es tracta del 21 % del cens incloent immigrants, que s’ha demostrat abastament que estan votant molt menys que la resta dels que vivim a Catalunya.
Segon, perquè aquest més del 21 % del cens -oficial- s’ha de comptar sobre una participació màxima del 80 %, segons molts experts, topall de participació en aquest país, i, tenint en compte que en un referèndum d’autodeterminació hi aniria a votar tot Deu.
Tercer, perquè el silenci informatiu abans de les consultes ha estat escandalós. Ni El Periódico, LV, o TV3, han donat la més mínima informació, això sí, fins al dia després.
Quart, perquè aquest percentatge garanteix que el 21 %, insisteixo, sobre un cens superior al oficial, i tenint en compte una participació impossible del 100 %, garanteix que hi ha una base sòlida que segur que votaria sí. Poca broma.
Cinquena reflexió: Qualsevol crítica sobre la participació és hipòcrita quan no es demana directament a qui ha d’exercir d’estat que ho faci, en aquest cas als partits al Parlament que són els que han de convocar un referèndum vinculant i fer la feina que estan fent de forma dessinteressada milers de voluntaris deixant-se els diners. El paper de CiU, especialment, ha estat ben galdós abandonant a la gent a la seva sort, i silenciant com a còmplices la feina feta, sense adquirir el més mínim compromís de convocar en un futur no molt llunyà el referèndum que es reclama, amb mitges tintes, excuses barates, i pors atàviques.
Gràcies