La primera vegada

M’aixeco tard. Ahir vaig estar fins a altes hores de la nit fent feina. Crec que em vaig adormir a les cinc. O potser a les sis, no ho sé. Sempre llegeixo i escric dins del llit fins que m’adormo. A la nit és quan millor treballo: tot està en silenci, ningú et truca, els diaris baixen la intensitat de les publicacions i la xarxa es tranquil·litza. Sens dubte és el millor moment. L’únic problema de la nocturnitat és el decalatge que forçosament pateixo amb la resta de mortals. Bé, també hi ha la son. Cada dia la suporto millor, però. Amb quatre o cinc hores en tinc suficient. Vaja, els cafès sempre hi ajuden, és veritat, però amb el pas de temps el cos es va emmotllant a les rutines com una petita arruga invisible.

M’aixeco. Són les dotze. Vaig lentament cap a la dutxa i obro l’aixeta perquè l’aigua es vagi escalfant mentre endollo l’estufa i col·loco l’estora. Em trec el barnús, el penjo en un petit clau que pretén ser un penjador i entro a la dutxa. L’aigua es va escolant finament per tots els racons del cos mentre els vaig repassant parsimoniosament. Finalment, obro la cortina per agafar el barnús i vaig caminant cap a la cuina per preparar-me el familiar vas de llet amb cola-cao. Avui sense galetes. Amb el got a la mà retorno a l’habitació. Engego el mac i comença a sonar l’últim CD de la Brigada. Com més l’escolto més m’agrada. Obro el Gmail. Veig a la bústia d’entrada un missatge del Jordi Llavina. Aquest acaba dient:

“a la terrassa de casa meva, la taula de teca fa hores que està parada per unes tovalles blanques, de quatre dits de gruix”.

No entenc res. De cop, però, obro la finestra i contemplo l’Eixample emblanquinada. Els flocs van caient lentament com si algú els frenés abans d’arribar a terra. La nevada es densa i constant. Des de la finestra, amb una mica d’esforç, puc veure el mar. Avui no volen les gavines.